RETRATS
Noia mirant per la
finestra
2003
116 x 89 cm
acrílic sobre tela
Originàriament
la imatge prové d’una noia: la Glòria, sentada a terra, a
la plaça Major de Tàrrega plena de gent, majoritariament
joves, durant la Fira del Teatre. Mentre espera l’actuació,
crec recordar de Pau Riba, la noia de forma natural i sense
pensar que algú l’està observant, es va arreglar el mocador
al cap, recollint els cabells. Em captivà, des del primer
moment, l’elegància del gest, d’una seguretat i expressió
anònima sorgida d’una bellesa interior, misteriosa.Vaig
decidir que la postura i el gest bé podríen ser en la
intimitat, mirant la llum d’un nou dia per la finestra.
Després vaig descobrir que aquesta imatge ha estat molt
recurrent. Més enllà de la coneguda referència a la pintura
del Dalí, trobem diverses escenes d’una noia arreglant-se
els cabells davant d’un mirall. Aquesta composició ha estat
repetida en la història de la pintura i podem trobar alguns
exemples, especialment en diverses pintures de Jack
Vettriano que mostra una noia mirant-se al mirall i
arreglant-se els cabells.
En aquesta obra, el que més m’ha
centrat l’atenció ha estat la brusa blanca. Segurament d’un
cotó prim, delicat, que deixa transparentar una mica el
color de la pell. Així podem veure subtilment que de fet en
aquest blanc de la brusa hi ha un meravellós espectre de
matisos: rosat de la pell, blau i violeta de l’ombra, ocre
de la llum rebotada dels elements que l’envolten... I sí,
finalment una petita taca blanca on el sol hi pica
directament. El misteri de la llum i el misteri del gest es
troben en qualsevol instant de la vida per qui sap mirar i
descobrir-los.
Maria
2004
89 x 116 cm
acrílic sobre tela
A l’estiu, a la
Maria li agrada seure al costat del celobert. Seure davant
la vella màquina de cosir i arreglar alguna peça de roba
malmesa o refer un vestit que no s’ajusta a la talla. És un
espai de la casa una mica més fresc i entra una llum maca,
indirecta, reflexada de les parets del celobert. L’estança
s’il·lumina de forma apacible i càlida. La llum rebota
arreu i el color de tot el que l’envolta es barreja i ompla
l’escena. Les cases antigues tenen uns mosaics molt bonics,
amb tesel·les geomètriques o florals, que quan hi toca la
llum brillen una mica i els seus motius canvien de color en
funció del lloc on els mirem. L’estudi d’aquesta escena és
enormement rica i complexa. Tan sols centrant l’atenció en
les infinites subtileses de la roba i els seus plecs,
permeten endinsar-se en una composició abstracta. Una
escena com aquesta, podries passar-te tota una vida
contemplant-la i descobrir la infinita riquesa del color de
les coses més senzilles.
Autoretrat
2006
54 x 73 cm
acrílic sobre tela
Aquest és un
treball recent més experimental, cercant premeditadament la
separació entre color i llum, entre el to i la
lluminositat. L’experiment consisteix en dividir la imatge
en deu valors de gris, més el blanc i el negre. Cal buscar
deu colors que tinguin aquesta mateixa intensitat
llumínica, independent del seu cromatisme, millor dit,
buscant la màxima diversitat cromàtica però una
lluminositat exacta en l’escala de zero (negre) fins a cent
(blanc). Un cop creada una paleta amb aquets colors, la
utilitzo per a pintar, talment com si d’un dibuix
monocromàtic es tractés, tan sols tenint en compte els
valors de gris i ignorant, o millor dit, buscant una màxima
arbitrarietat en els tons de color. El resultat, vist en un
monitor en blanc i negre o transformant la imatge a escala
de grisos en un ordinador, ha de mostrar una ‘correcta’
correlació llumínica, uns valors ajustats al model
original.
En aquest cas,
he escollit deliberadament de treballar en un autorretrat
per la seva càrrega metafòrica: la paradoxa i contradició
entre la llum que representa i el color que s’inventa, un
joc entra la representació i la invenció que es
personifiquen en la imatge de mi mateix que veig i la que
no veig. El joc misteriós entre la llum visible i els
colors invisibles.