Presentació
Josep Giribet Màgic
per Odeda Rosenthal
ovint s’ha abusat de la paraula
únic.
Però conec pocs artistes amb una obra que encaixi tant bé
amb aquesta descripció com el treball produït pel català
Josep Giribet. És un mestre de la llum i de 'traduir'
colors. Ha hagut de desenvolupar un sistema de relacionar
els colors ja què és daltònic. Ell sempre volia utilitzar
tot l’espectre de colors en la seva obra, però no podia. El
llenguatge del color tal com el coneixem és aliè per a ell.
Així, aquesta tasca seva podria ser igual a escriure la
poesia més lírica i subtil en una llengua desconeguda.
Malgrat això, allò que produeix fa les delícies del nadiu
(o de la persona que veu el ple espectre dels colors). El
seu secret bàsic és que domina la llum. Tots necessitem
llum per apreciar els colors, però pels daltònics, suposa
una gran diferència. A més a més, és sorprenent com Giribet
utilitza la llum al seu favor per enganyar-nos i fer-nos
creure que uns colors, en tota la seva intensitat, estan
realment a l’ombra, mentre que el nostre cervell reomple
els colors tal com es veurien a ple sol, blanquejats amb
tons pastels (colors que ell no pot veure). Ens porta el
cervell a veure allò que ell veu, i per a donar-ho li un
nou gir. Es pot veure, per exemple, en la seva pintura de
les espècies del mercat marroquí, que presenta el seu color
com el de les que estan a l'ombra, mentre que deixa que els
nostres ulls determinin els colors de les restants espècies
en els sacs il·luminats a ple sol.
Giribet fa un pas més. Ens confronta amb la qüestió de com
és de blanc el blanc. Això és pot apreciar en el quadre
dels tovallons blancs, i també en el de la paret estucada
blanca de l’edifici on hi ha una noia al balcó, on una
miríada de colors crea l’aspecte del blanc. Un altre cop,
estem obligats a confrontar l’ experiència de veure allò
que d’altra manera no veuríem si tinguéssim tota la visió
cromàtica. Les ombres del blanc semblen plenes de colors
per a ell, i de fet així són, però sovint ignorem aquesta
realitat.
Els
pintors flamencs Jan Vermeer i Rembrand eren mestres de la
llum al segle XVII, però es concentraven en el contrast
entre les zones fosques i la llum refractada. Els
impressionistes francesos del segle XIX s'esforçaven a
capturar la llum, però el seu interèes residia en com els
colors poden barrejar-se a una certa distància. Podien fer
això perquè les pintures de colors havien baixat de preu
des de que, a mitjans del segle XIX, es van desenvolupar
els pigments sintètics. Van beneficiar-se del treball d’un
daltònic. Era en
John Dalton
(que volia fer-se químic però no podia per culpa de la seva
deficient visió cromàtica, i que va ser el primer a
escriure científicament sobre la seva condició). El seu
geni el va conduir vers la capacitat per anotar equacions
científiques i utilitzar-les com a receptes per a la
producció de tints sintètics en aquell ràpid
desenvolupament de la química de mitjans del segle XIX.
Seria difícil suposar que aquest artista no veu els
mateixos colors que utilitza. La majoria d’artistes que
tenen aquesta condició hereditària s’amaguen en altres
arts, com l’escultura, l’artesania, l’arquitectura,
l’estampació, la fotografia. I si pinten, utilitzen
principalment els que es consideren els colors secundaries
o bé confien en la seva paleta bàsica de blau, gris i ambre
(des del carabassa al marró o vermell porpra). Tendeixen a
treballar d’una manera abstracta o impressionista, no amb
el realisme. Si són
protanòpics
(no veuen el vermell) o
dueteranòpics
(no veuen el verd), la seva visió cromàtica és limitada no
tan sols per la incapacitat per veure el vermell o el verd,
sinó que poden confondre el vermell amb el negre o marró
fosc, el verd amb el blanc, el carabassa amb el groc o
vermell i altres combinacions que la majoria no imaginaria
com a iguals. No és simplement una qüestió de confondre el
blau fosc amb el negre o tons inusuals de verd i blau amb
una llum estranya. La seva confusió de colors és constant i
distinta.
Potser, ara que Giribet és un avi jove, s’ha permès
mostrar-se amb la seva “incapacitat” heretada. Tants
d’aquests que ho tenen –com a mínim 9% de la població
masculina del món– ho neguen, ho amaguen, o tenen vergonya.
Sospito que és per això que s’han fet tants pocs estudis
seriosos sobre aquesta condició. Sempre un pioner, Giribet
arriba just a temps per despertar-nos, ara que s’imposen
les imatges per ordinador. De fet, ell utilitza l’ordinador
com a eina.
Quan mires les obres de Giribet, es pot apreciar el camí
que ha seguit per superar aquesta condició. Les seves
primeres pintures són com esperaries. Aleshores es va
atrevir amb la plaça de Tàrrega al migdia. La seva obra
d’una habitació a l’estil Van Gogh, amb un mantell vermell
que projecta una ombra verda, és típic de la confusió,
però, d’alguna manera, en les seves mans, no ho notem
d’entrada. Llavors, va arribar a la 'traducció' de colors
per ell mateix mitjançant l’ús de l’ordinador. I per què
no? És un home del segle XXI que utilitza eines del segle
XXI.
Clarament, la seva obra està ben construïda. És realista,
l’elecció de temes sembla senzilla, però ens ofereix
l’oportunitat de crear una història en la ment. Però és
l’ús que fa de la llum que dóna als seus quadres aquell
encant especial. Sentim que formem part a de les seves
obres, ens fa reflexionar i gaudim de fer-ho.
De
fet, no hi ha cap altra manera de descriure com aquest
artista produeix obres tant extraordinàries sinó és per
mitjà d’algun tipus de màgia.
Odeda
Rosenthal,
2006
ODEDA
ROSENTAL ha estat al mon
de l’art durant més de 40 anys, com a dissenyadora gràfica,
director de exposicions de matèria històrica important,
artista expositora i consultora sobre el daltonisme.
Originaria de Jerusalem, els seus títols són de
universitats a Nova York. Autora del llibre de
referència
COPING WITH COLOR BLINDNESS (Conviure amb el
daltonisme) (1997), és directora i narradora del vídeo
educatiu
TRANSLATING COLORS (Traduir els
colors) (2006). És membre del
Inter Society Color Council, la
International Color Association i la
Optical Society of America. Actualment
desenvolupa tasques docents en Història de l’Art a Carolina
del Nord.
Introducció
El color ens envolta i ens fascina: la natura, els
aliments, la roba, les nostres cases, els senyals, les
atraccions, els espectacles, els objectes, les joguines,
els llibres, la ciència, el disseny, la publicitat, la
comunicació i... l’art.
El color de la pell, els colors
dels ulls, els llavis vermells, el color d’una síndria, la
intensitat colorant del safrà, els camps verds, brillants,
les fulles d’una vinya a la tardor, els boscos de fulles
caduques, daurades amb el sol a contrallum... i el cel,
aquest cel inmens que ens acompanya sempre, cada dia
diferent, amb uns blaus intensos i la generosa esplendor
del capvespre.
He passat, al llarg de la meva vida, moltes
hores mirant les postes de sol, mai dues d’iguals. Un
degradat de matisos ompla el cel des de l’orient fins a
l’occident. Uns delicats colors acompanyen l’horitzó al
final del dia. I quan els núvols són presents, les seves
formes i colors dibuixen capricis imprevisibles. Línies
daurades, brillants, perfilen masses ocres amb
transparències violàcies.
El color a la natura hi és
present arreu, alguns amb clares funcionalitats però
altres, més gratuïts, inspiren a reflexions transcendents.
Però és en la cultura on hem desenvolupat un munt de
significats del color: senyals i codis, referències i
suggerències, per atreure i seduir, per prohibir o
advertir, per definir matisos semàntics, advertències
d’ordre i jerarquia, per manifestar missatges passionals,
identitaris, ideològics... tot un explícit o subtil
llenguatge que cal aprendre i interpretar.
Afecta a totes
les àrees i activitats: educació, comunicació, habitatge,
gastronomia, transport, moda, ciència i tècnica, art i
cultura...
Malgrat tot, el color, és una experiència
personal, íntima, intransferible, que dificilment troba
equivalents sensorials, indefinible si no és fa referència
al propi color o als objectes que acostumen a
manifestar-lo. Tècnicament mesurable com a fenòmen físic,
però impossible de transmetre als que no han pogut tenir-ne
l’experiència.
Però malgrat tenir aquesta experiència un
percentatge important de la gent no veuen el mateix. La
confusió dels colors és un defecte congènit que afecta tots
els aspectes de la vida.
Des que vaig saber que no veia
els colors de la mateixa manera que els altres, ha estat
una veritable intriga que m’ha obsessionat durant molts
anys. Com deu ser el món que ens envolta amb els ulls d’una
persona amb plena capacitat de visió? Alguns simplement em
diuen que no ho veig millor ni pitjor, que ho veig
diferent. Sí, en efecte, ho veig diferent. Però davant d’un
test d’Ishihara, en no veure els números que hi apareixen,
i que la gran majoria veu, sé que em perdo alguna cosa.
Aquesta circumstància m’ha condicionat durant molt de
temps, en especial perqué m’he dedicat professionalment al
disseny i a la producció audiovisual. En aquest aspecte,
l’aparició dels ordinadors i els programes que permeten
manipular la imatge i, sobretot, tenir definit i controlat
el color, han estat d’una ajuda fonamental.
Però donat que
he tingut una vocació artística i creativa, he cercat
sempre, un cop i un altre, de trobar camins i eines
d’orientació, en el meu món personal on les boires
perceptives porten a l’esmentada confusió. Així, ha estat
amb els ordinadors que he trobat la ‘brúxola’ que em permet
‘navegar’, fins i tot amb boira, per la meva experiència
pictòrica.
El catàleg d’aquesta exposició resumeix el meu
treball de quatre anys de recerca, on ciència, tècnica i
experiència artística han entrellaçat una complicitat
indestriable. El meu desig és que aquest treball sigui útil
a altres que, com jo, caminen mirant de descobrir els
colors invisibles.
Josep
Giribet, setembre del 2006
