CASABLANCA
Tovallons estesos,
Casablanca
2005
73 x 54 cm
acrílic sobre tela
Per la cultura i
tradició islàmica, el divendres és el dia sagrat. Després
de les oracions a la mesquita les famílies es reuneixen i
menjen plegats. Acostumen a cuinar el
cuscús, plat molt
laboriós i suculent, elaborat amb sèmola de blat cuita al
vapor, i adobat amb tota mena de verdures, espècies i carn
de corder.
Ho vaig viure en
un viatge que vaig fer a Casablanca. A la casa on hi eram
convidats, l’afany per compartir va fer que la festa fos
encara més gran: es van disposar les millors estances,
alfombres multicolors, coixins amb motius geomètrics
multicolors i unes taules baixetes cobertes amb teles
brodades. Sempre, al principi i al final de l’àpat, un
membre de la família passa amb una gerra d’aigua i sabó,
per rentar les mans de tothom. Tot seguit es serveix, al
damunt de la taula, una gran safata rodona de terrissa amb
el
cuscús, i després de
dir ‘Besmellah’
tothom agafa curosament el menjar amb les mans. A cada
comensal, ens van donar un tovalló, blanc amb delicats
brodats de color blau. Es serveixen amb més plats i
pastissos de mel, dàtils i fruita, però sobretot amb te i
menta fresca, i una conversa que plagudament s’allarga. En
acabar, van rentar tots els estris, i també els tovallons,
que van estendre al carrer, al costat de la porta de casa.
Un pati exterior ombrívol, però sota un cel blau intens,
clar, on els veïns s’aplegaven encuriosits per la presència
dels convidats.Aquells tovallons blancs, ribetejats amb els
brodats blaus, sobre la paret blanca, eren talment un humil
senyal de la festa, però que si els mirem amb ulls
sensibles i una mirada senzilla, hi descobrirem una immensa
riquesa.
Parada d'espèies,
Casablanca
2005
160 x 114 cm
acrílic sobre tela
Al Marroc, com a
altres llocs del nord d’Àfrica, es troben mercats a l’aire
lliure que fascinen i provoquen una autèntica embriaguesa
dels sentits al qui s’hi endinsa. Una barreja d’olors,
crits dels venedors d’espècies i verdures, el peix acabat
de pescar, aviram, munts d’estris per cuinar, narradors de
contes i pregàries dels cecs pidolaires... Els raigs de sol
que travessen els forats i plecs dels tendals marquen
intensos contrastos en el terra, ens les parades, en els
vestits exòtics, en la pols de l’aire... i les mirades, els
gestos, les invitacions amables i les paraules
incompresibles, els nens que et seguixen encuriosits, les
teles, la ceràmica, la quincalla, les fruites i espècies
desconegudes, tot plegat produeix a la vista una immensa
barreja de colors i emocions indescriptibles.El que sempre
m’ha captivat més són les parades d’herbes i espècies,
algunes molt properes i altres desconegudes, però sembre
amb aquella barreja fascient de colors i olors. Sota els
tendals de lona s’apilen sacs de pebre vermell, pebre negre
en gra, cúrcuma, cumí, saliandra, canyella en polç, safrà,
espígol, clavell d’olor, ginebrons, llorer, pètals de rosa
i una llavor petita, negra, que en diuen
Alhabba assawda (aquí coneguda
com a pebreta) que asseguren cura tots els mals... També
grans menats de menta fresca i una planta anomenada
shiba que és la que
nosaltres anomenem donzell, molt amarga, i que també
barrejen amb el te, especialment a l’hivern. Sobre unes
fustes velles, unes balances de metall oxidat, unes
culleres llargues de fusta i unes llibretes d’exercicis
escolars, escrites amb àrab, els fulls de les quals
s’aprofiten per embolicar les espècies que la gent
demana.Els colors que trobem a l’escena ja són molt variats
i saturats, però adquireixen una enorme riquesa de
tonalitats degut al contrast entre l’ombra dels tendals i
la incidència de la llum del sol. Un espectacle que sedueix
els sentits i encisa l’esperit.
Músic Gnawa, Casablanca
2006
162 x 114 cm
acrílic sobre tela
Vaig estar
convidat a una boda a Casablanca l’agost de 2005. Vam viure
amb la família Bernich, amb la mare i germans de la núvia,
durant una setmana. Fet que ens va permetre compartir amb
ells una experiència tradicional apassionant. El dia
anterior a la festa vam anar a buscar els regals de la
núvia, a casa d’uns parents. Allí, i al carrer, s’hi va
plegar una gentada que no parava de cantar cançons
tradicionals, especialment les dones i nenes repetint
insistentment una tonada que deia:
Sla
o Salam ala rosallah
La
jah illa jha sidna Mohamed
Allah
maak i jah el alí
I,
tot seguit, cridaven un xiscle llarg, fent moure la llengua
d’un costat a l’altre de la boca, anomenat
‘zarguda’.
Després van
arribar uns músics, que tenien certa reminiscència als
Gnawa, antics esclaus que a l’edat mitja van ser portats de
l’Àfrica subsahariana als regnes del Marroc. Aquets músics,
negres, practicaven uns cants i dances rituals vinculats a
la tradició mística islàmica i el xamanisme africà.
S’acompanyen d’instruments de percussió, com el
tbel, un timbal
gran; els
krakebs, una mena de
‘castanyoles’ de metall i d’unes trompetes molt llargues,
que fan sonar sense parar per anunciar a tot el poble la
bona notícia. Els seus cants, frenètics, d’una riquesa
rítmica encomanadissa, dona a la família i assistents bona
sort i protecció contra els mals.La pintura capta els
moments previs d’espera de sortida dels regals de la núvia,
quan els músics reposen i es preparen per una llarga
vetllada.Un cop més em fascina el color de tots els
elements de l’escena: la façana de la casa, les ombres, els
vestits del músics, els instruments... i una plàcida espera
on el temps no compta.