GRANADA
Jardins de l'Alhambra
2004
89 x 116 cm
acrílic sobre tela
Washington
Irving, considerat un dels patriarques de la literatura
americana, va tenir el privilegi de viure a l’Alhambra
l’any 1829, on va escriure els coneguts
Cuentos de la Alhambra
(The
Alhambra,
1832). Un recull de llegendes sobre aquells que van viure
en aquest palau en el període de la dominació àrab. La
publicació d’aquests contes va contribuir enormement a la
popularització internacional de Granada que atrau, encara,
centenars de milers de visitants cada any.
El maig de
2004, vaig visitar l’Alhambra amb la meva filla Maria.
L’atracció que provoca aquest palau es veu diluida per la
immesa quantitat de visitants, que obliguen a fer llargues
cues i encabir-se per centenars en les esplèndides
estances. La visita és, malgrat tot, absolutament
recomanable i permet admirar l’elegància i sensualitat
d’aquestes construccions.
De totes maneres vam poder
trobar, en els intricats recorreguts, alguns espais
tranquils; segurament perqué la seva modèstia
arquitectònica no atreu la mirada de la majoria dels
visitants, insaciables de la voluptuositat dels mosaics,
columnes i fonts. Petits passadissos i jardins interiors,
permeten al visitant captar encara l’esperit de l’Alhambra.
Deixar-se anar, ni que sigui per uns instants, per la
imaginació i reviure les històries que Irving ens va
narrar.
La nostra mirada pot reposar en infinites
composicions modelades per la llum, els contrastos van
variant dràsticament amb els nostres passos i el nostre
esperit pot gaudir d’una pau i una nostàlgia
inesperades.
La
llum de l'Alhambra
2004
89 x 130 cm
acrílic sobre tela
Al visitar l'Alhambra és interessant passejar-se per
aquells espais poc destacats, menys concorreguts, gairebé
anònims, però que també conviden a la contemplació i al
silenci. No tenen la magnificència de les sales amb mosaics
esplèndids o les immenses parets cobertes de relleus de
guix. Però racons humils com aquest –una senzilla finestra,
la paret emblanquinada de calç i el terra amb rajoles
vermelles– transmeten serenor i pau. Una sensació especial
ens envaeix contemplant la llum del sol que entra, potent,
i el seu reflex al terra il·lumina misteriosament tota
l'estança.La paret és blanca, ens sembla blanca i diem que
és blanca, però si observem bé, si som sensibles a les
tènues variacions cromàtiques, veurem que res és blanc, ni
tan sols gris.
Un cop mé,s és agosarat intentar buscar els
infinits i subtils matisos de color que l'escena ens
ofereix. Res no té el color que sembla tenir. Res no es veu
del color de la matèria que està fet, però tot ens sembla
del color que creiem que és.
Noia al
balcó, El Albalacín
2006
162 x 114 cm
acrílic sobre tela
A Granada, vaig
passejar-me cada dia pels carrers de l’Albaicín. Cases
blanques, amb moltes flors, on rebotava una llum cegadora.
Una noia surt al balcó i parla amb algú que l’ha cridat des
del carrer. La paret es troba orientada al nord, davant la
plaça San Miguel Bajo, i no hi toca el sol, tan sols està
il·luminada per la llum intensa de les cases veïnes, en
especial de l’esglèsia que hi ha al davant. Una escena
pausada, calmada, sense pressa. Em sedueix aquest barri, em
fascinen els seu carrerons costeruts i el seu caràcter
popular.La paret pintada de blanc de fet, al no trobar-se
directament il·luminada per la llum del sol, no podem dir
que sigui blanca, així doncs tota la llum que hi arriba
prové rebotada dels elements que l’envolten: el cel blau,
els arbres verds, les parets veïnes, el terra gris, els
cotxes i la gent... i totes les coses que hi podem veure al
voltant. Per nosaltres resulta, doncs, que la paret no
solament no és blanca, sinó que té nombroses i subtils
variacions tonals, i per l’ull sensible o la mirada de
l’artista, un immens camp d’exploració inabastable. Però en
general els nostres ulls i el cervell ens simplifiquen i
unifiquen la informació, i per tant per nosaltres la paret
és blanca.Aquesta pintura ha estat una ocasió magnífica
d’estudiar aquests matisos.