PAISATGES
Camp de roselles
2006
147 x 97 cm
acrílic sobre tela
Als nostres
camps, els colors que més hi podem veure són els verds i
els grocs, també els terres, ocres i marrons. A finals de
febrer o principis de març, floreixen els ametllers i molts
camps es transformen amb l’esplendor del blanc de les seves
flors i l’aire s’impregna d’olor de mel. A la primavera, en
el secà, els conreus de cereals cobreixen de verd grans
extensions de paisatge. Tons diferents del verd que va
rossejant cap a finals de maig i juny, preparant-se per la
sega. L’estiu és sec, blancs torrats i grocs dels rostolls.
Les vinyes a la tardor també ens ofereixen l’espectacle
dels daurats i violacis. I el cel, immens, sempre jugant
amb el blau, el blanc, el rosa, el carabassa, el violeta...
Però el vermell tan sols l’acostumem a veure molt
localitzat en petites taques. Les roselles segurament són
l’element natural més destacat. Podem veure-les en gran
quantitat als nostres camps, però sempre en mig dels
sembrats i a les ribes, xispejant el paisatge amb el
contrast complementari entre el seu vermell potent i els
verds. Però alguns cops, de forma excepcional, es veuen
alguns camps coberts literalment d’aquestes fràgils flors,
llavors l’espectacle és fascinant, l’impacte visual és tan
potent que costa de creure que una representació del mateix
pugui ser realista.En aquest treball he mirat de
simplificar al màxim tot convertint el quadre en una
geometria de colors primaris, aparentment més proper a
l’abstració minimalista que a la representació figurativa,
però amb l’essència del que vaig veure.
Paisatge de la Segarra
2004
116 x 89 cm
acrílic sobre tela
Els
camps de la Segarra agafen el seu aspecte més atractiu
durant els mesos que dura la primavera. En els turonets
apareixen les argelagues, amb les flors petites d’aquell
groc tan intens; en els marges apareixen primer les
ervianes, blanques; també les lleteroles i dent de lleó;
després el timó amb el seu exquisit perfum, més tard les
malves i les roselles; també alguns matolls de fumària,
d’un to cendrós. Fins i tot es pot descobrir en alguns
racons amagats petits grups de narcisos. En els camps de
conreu, els cereals tenen uns verds de diferents
tonalitats, sempre brillants, magnífics i atraients. Al
paisatge hi apareix, com breus pinzellades, alguns
ametllers a les ribes i alguns petits bosquets d’alzines
que encara queden. Però, de tant en tant, podem veure uns
camps de colza amb un groc tan intens que destaca
fortament, que impacta a la vista i que crea un intens joc
cromàtic amb aquest cel tan blau, amb aquests horitzons tan
amples i plans. Els núvols blancs corren de pressa enduts
pel vent. En poc temps l’arribada de l’estiu canviarà
dràsticament aquests colors. Una terra austera però
d’infinites riqueses.
Riu vermell
2004
116x 89 cm
acrílic sobre tela
Als Pirineus es
poden trobar antigues mines de ferro que ja no s’exploten.
En un viatge que vaig fer a Andorra, vaig passejar-me per
un camí que puja d’Ordino fins a les mines de Llorts. Un
camí bonic, tranquil, que segueix vorejant el riu Valira
del Nord. Aquest camí, ara nomenat Camí de ferro, s’han
instal·lat conjunts escultòrics relacionats amb les
antigues activitats de producció siderúrgica de la farga
que hi ha més amunt. El riu, petit, té una bellesa singular
ja que les pedres del seu llit es troben cobertes de colors
vermellosos, degut a l’òxit de ferro que arrossega l’aigua
provinent d’aquelles muntanyes.
Contemplar el riu, en un
dels molts indrets tranquils, és un espectacle de colors
captivador. Els vermells i ocres de les roques, els verds
de la vegetació que hi creix abundosament, els reflexes
dels arbres, del cel i dels núvols en la superfície de
l’aigua cristal·lina. Els capricis dels liquens i les
molses. Tot acompanyat del murmuri de l’aigua que
serpenteja lleugera riu avall. Un camí i el riu, un oasi
pels sentits.
Posta de sol, Barcelona
2005
130 x 89 cm
acrílic sobre tela
Al
costat del mar, algunes tardes, s’aixequen unes nuvolades
espectaculars. Després d’un dia assolellat, l’aigua del mar
s’evapora i s’acumula en grans masses de núvols. Durant el
dia se’ns apareixen de color blanc o bé d’un blau fosc si
són molt denses i grans. Però quan el sol es pon i els seus
rajos debilitats il·luminen aquests núvols des de ponent,
un espectacle multicolor s’alça imponent davant els nostres
ulls. És una immensa i aclaparadora visió. Grocs, ocres,
vermells, blancs i violetes pinten un castell de somni en
el fons del cel blau. És una posta de sol mirant al mar. A
l’est, i als vidres de les finestres de l’edifici del
primer terme, s’hi pot veure reflexat el cel ences de
ponent, on el sol s’esvaeix en mig d’un horitzó ataronjat.
Un visió efímera que encisa qualsevol mirada.Aquesta escena
urbana, propera a Barcelona, m’ha servit per fer un estudi
dels colors del cel amb la seva infinita gama de matisos i
transparències.
Plaça
Major de Tàrrega
2004
195 x 114 cm
acrílic sobre tela
Un
migdia de maig, a la plaça Major de Tàrrega. Els carrers
són buits i tot està en calma. La gent dina o fa la
migdiada. Tan sols dues persones grans travessen la plaça
sense pressa, però el sol apreta i no s’entretenen. De
l’escena contrasta fortament la llum i l’ombra. Per un
costat, la calidesa de les pedres del terra i de les
façanes il·luminades i, per l’altra, les ombres liloses i
els ocres de les cases on no hi toca el sol. I el cel, d’un
blau immaculat, generós i esplèndid.
La quotidianitat
ens priva el contemplar la bellesa de qualsevol racó del
nostre entorn, especialment pel que fa a l’enorme varietat
de matisos de colors. Però si ens aturem un moment i
contemplem el nostre entorn, si busquem amb una mirada
sensible, podem descobrir la infinita riquesa dels colors
que la llum hi reflexa.Una característica interessant
d’aquesta obra és que s’hi representa, potser per primer
cop, tota la plaça en una sola imatge. De fet es tracta
d’un projecció plana (anomenada equirrectangle) de tot
l’entorn esfèric del observador. Aquest tipus de
projeccions sempre donen distorsions, especialment en els
extrems superior i inferior (els pols), però que
arranjaríem si aconseguíssim embolcallar-la de nou en una
esfera. Si la imatge fos prou gran i ens poguéssim situar
en el seu interior, podríem veure tot l’entorn de la plaça.
Estic convençut que els mestres del Renaixement estarien
fascinats amb aquestes noves tècniques
perspectives.