Estones de lletra

Mirar la televisió avui dia em deprimeix bastant. Guerres, assassinats, terratrèmols, accidents, manifestacions... El nostre món desil·lusiona a tots els qui volem la pau. Però la pau vertadera, no aquesta pau que molts diuen que volen, quan en realitat estan demostrant el contrari, amb les seves manifestacions que no veig que siguin gens pacífiques. Al contrari, demanen la pau quan sembla la guerra. Roben, maltracten, tot ho fan malbé. Fins on hem arribat? Fins on hem d'arribar encara? Jo crec que la guerra no la vol ningú i amb aquestes manifestacions que són tan agressives, encara menys. Però som a dins d'una guerra i no s'arregla d'aquesta manera i menys com aquells nois i noies que van sortir a exhibir-se tal com van néixer. A mi em van fer llàstima i pena. No sé què volien demostrar. Francament no ho entenc. M'he adonat que amb aquests actes que es fan pels carrers no veig cares tristes ni pensaroses per aquesta guerra, sinó cares al·lucinades, cantant, ballant i cridant, com si d'una festa es tractés. Aquests tocs de cassoles que volen espantar els mals esperits, aquestes pancartes al·lusives maltractant... no crec que portin a res.

Quan els polítics són al Parlament sembla talment que juguen a tennis, ara tu i ara jo. Són educats i el tractament és de senyoria aquí i senyoria allà, però se les tiren contínuament.

El meu avi acostumava a dir: la política és per aquells qui en viuen. La resta, a casa.

Ens diuen que aquesta guerra és il·legal. Jo em demano, és que hi ha guerres legals? És que no totes les guerres són igualment rebutjables?

Espero que aquest mal somni que estem passant tothom s'acabi aviat i que tornem a la vida a respirar tranquils perquè les guerres són això, un mal somni, i quan despertes i veus la realitat, continues sent enmig d'un malson.

La bona raó per ser progressistes és la tendència a l'empitjorament que hi ha en les coses. Tot el conservadorisme es basa en la idea que les coses, abandonades a si mateixes, es conserven tal com són. I això és fals. Perquè les coses abandonades resten exposades al torrent de les variacions. Un a posta blanca, abandonada, no tarda a convertir-se en una posta negra. Si voleu a tota costa que es conservi blanca, no hi ha més remei que blanquejar-la constantment; és a dir, no hi ha més remei que estar en una perpètua revolució.

Existeix una cosa ordinàriament anomenada caritat, que significa caritat per al pobre que ho mereix; però la caritat vers el qui ho mereix no és caritat, sinó justícia. Són els qui no ho mereixen els qui necessiten la caritat.

Davant d'un problema humà, els materialistes analitzen la part més fàcil, neguen la part difícil, i se'n van a casa a prendre el te.

Un diplomàtic recentment acreditat a la Santa Seu és rebut pel papa. Li pregunta quantes persones treballen al Vaticà.

Oh, no més de la meitat, respon Joan XXIII fent l'ullet.

Qui és el Papa? D'un dels col.laboradors immediats del qual apreciava la intel.ligència.

Té moltes idees, però de vegades no sé qui, d'ell o jo, és el Papa. El deixo parlar...

Correu del lector

El ministeri de l'Esperit Sant

El tercer element evangèlic essencial és que creiem en el Esperit Sant, la tercera persona de la Trinitat. Així doncs, la nostra tercera convicció evangèlica és que la vida cristiana és vida en l'Esperit i que l'obra de l'Esperit Sant és indispensable, atès que sense ell no podríem ni convertir-nos ni ser cristians en absolut.

Potser la millor manera de captar que es l'obra de l'Esperit Sant sigui considerar successivament els sis passos o aspectes del discipulat cristià.

Primer: l'Esperit Sant i el començament del cristià

L'Esperit Sant produeix el nou naixement, que es un canvi profund, interior i radical en el fons de la nostra personalitat humana i per el qual rebem una nova vida, un nou cor i un nou començament. El nou naixement no és pas idèntic al bateig, malgrat que el bateig sigui un testimoni públic i visible d'aquesta realitat interior i secreta del nou naixement. Els cristians evangèlics cerquem ser fidels a l'ensenyança de Jesús: "Us és necessari néixer de nou (Joan 3:7).

Segón: L'Esperit Sant i la seguretat del cristià

L'Esperit Sant no produeix el nou naixement i després ens abandona. Es queda amb nosaltres. Millor dit, viu en nosaltres.

L'Esperit Sant és la principal marca distintiva del poble de Déu en el Nou Testament: "Perquè si algú no té l'Esperit de Crist no és d'ell (Romans 8:9).

I una de les principals missions de l'Esperit Sant dintre nostre és proporcionar-nos la seguretat de la salvació. És cert que hem de vigilar que aquesta seguretat no degeneri en presumpció. Però ens diu que : l'Esperit Sant dóna testimoni al nostre esperit de que som fills de Déu (Romans 8:16)

Tercer: L'Esperit sant i la santedat cristiana

No és per casualitat que l'Esperit de Déu es denomini Esperit Sant. Un del seus principals ministeris és fer-nos sants, és a dir, transformar-nos a semblança de Crist (cf. 2 Corintis 3, 18)

L'apòstol Pau ens presenta en les seves cartes l'inexorable conflicte interior que experimentem entre la carn (la nostra naturalesa caiguda i egoista) i l'esperit". També fa referència al caràcter i conducta als de Crist com a "fruit de l'Esperit" fruit que es recull si repudiem el que pertany a la nostra naturalesa caiguda i caminem amb l'Esperit responent als seus dictats i vivim sota el seu control.

Quart: L'Esperit Sant i l'església cristiana

Els evangèlics creiem que l'Església és en el centre del propòsit etern i històric de Déu. L'Església és el cos de Crist on viu l'Esperit. A l'Església se la denomina "comunió de l'Esperit" (Filipencs 2:1) perquè és la nostra comú participació en Crist la que ens fa ser u.

La major part del poble evangèlic pensa que Déu vol que l'església tingui quelcom de supervisió, entesa més en termes "pastorals" que "sacerdotals", malgrat aquesta forma variï d'una església a una altra . A més creiem que a tot el poble de Déu li són concedits els dons de l'Esperit.

I creiem que hi ha molta diversitat de carismes, i que els seu propòsit és el bé comú dels creients , que el criteri per avaluar aquests carismes és en la mida en què contribueixen per al bé de l'Església (Corintis 14:12)

Cinquè: l'Esperit Sant i la missió cristiana

La missió sempre ha estat una preocupació evangèlica i reconeixem que l'Esperit Sant és el principal evangelista. Jesús mateix va ensenyar clarament, durant el seu ministeri a la terra, la naturalesa missionera de l'Esperit Sant. Perquè va prometre que fluirien rius d'aigua viva de l'interior dels creients, i Joan afegeix que es referia a l'Esperit (Joan 7:37-39). Per tant, l'Esperit Sant és un esperit missioner i Pentecostès va ser essencialment un esdeveniment missioner.

Creiem també que, com en el ministeri de Jesús, en el nostre també han d'anar unides les paraules (evangelització) amb les obres. La proclamació del Regne de Déu juntament amb la demostració del Regne. S'ha de proclamar l'Evangeli tant de forma visual com verbalment. Aquestes dues coses són com les dues parts d'unes tisores o les ales d'un ocell.

Sisè : es Esperit Sant i l'esperança cristiana

El Nou Testament representa l'Esperit Sant per mitjà de l'us de tres metàfores com un do de Déu per al present i garantia de Déu per al futur .

La primera metàfora ve del món comercial. El do de l'Esperit és com una paga i senyal inicial en una transacció; és tant el primer pagament com la garantia que després vindrà la resta dels diners (per exemple, Corintis 1:22; Efesis 1:14)

La segona metàfora procedeix de l'agricultura. El do de l'Esperit és com la recol·lecta dels primers fruits; és tant el començament de la collita com la garantia que després vindrà la resta (cf. Romans 8, 23).

La tercera metàfora és social. El do de l'Esperit és com els "entremesos" d'un banquet; és tant l'anticipi com la garantia que arribarà la resta del menjar (cf. Hebreus 6, 4ss)

En tots els casos, l'Esperit Sant és tant un do com una promesa; tant una experiència inicial com la base per l'esperança futura. És cert que els evangèlics no ens posem d'acord sobre qüestions profètiques com la tribulació, el rapte i el mil·lenni; però tots mirem cap endavant esperant el retorn de Crist, la resurrecció del cos i un univers nou. Perquè som conscients que vivim en el temps intermedi; o sigui, entre les dues vingudes de Crist, entre la realitat present i el destí futur .

Els cristians evangèlics som cristians trinitaris que afirmem la revelació del Pare, la redempció mitjançant el Fill i la renovació per l'Esperit Sant. Volem mantenir-nos en la unitat de la Bíblia, l'obra de la Creu i l'Esperit Sant.

Ara seria un error veure, que la fe evangèlica no és més que un catàleg de doctrines. Ser cristià evangèlic no és solament estar d'acord amb una fórmula ortodoxa, es viure una vida nova en resposta tant a la veritat bíblica com a la cultura contemporània.

Si els targarins podem ara conèixer-nos millor i no tant pel que no creiem com pel que sí, em dono per satisfet.

Algunes reflexions crítiques que fan referència a la informació en general, i la televisió en particular:

"La televisió és el xiclet de la vista". (Joan Brossa)

"La televisió obre una finestra i tanca una porta. Si el món es pot veure des del sofà de casa, ja no cal anar a trobar-lo." (Jordi Salvat)

"Jo trobo la tele molt instructiva. Cada vegada que algú l'encèn, vaig a la biblioteca i llegeixo un bon llibre."Grouxo Marx

"La gran norma de la nostra societat és que el que no surt a la televisió no existeix, i el que surt és important, tant si és una bajanada com no." (Oriol Colomer)

"La televisió actua com un anticòs de les pel.lícules. Les devalua, les redueix a merdeta per menjar a tothora. I destrossa la percepció del públic." (Jack Nicholson)

"La televisió serveix perquè molta gent no sàpigua absolutament res." (Anònim)

"A les universitats caldrà ensenyar a processar la infirmació." (Vicenç Partal)

"A la televisió pública, la programació de pel.lícules americanes arriba a ocupar el 95% del total, mentre que les pel.lícules europees tan sols ocupen el 5% restant."

Els cervells grisos amb carnet que dirigeixen les cadenes públiques intenten difuminar aquest fet passant una mínima mostra de cinema bo europeu a la matinada, que el gran públic no veurà, i així justifiquen que la censura és cosa del passat." (Ventura Margó)

"La televisió és un instrument de conformisme, no en la seva essència però sí en la seva pràctica." (Marc Fomaroli)

"Com més gent veu un programa de televisió. pitjor és." (Manuel Delgado)

"Es busca una rendibilitat immediata i així és impossible crear un corpus televisiu mínimament sòlid. Fins i tot hi ha programes que només duren un dia." (Enrique Monteverde)

"Què serà d'aquells que avui esmorzen entre tempestes d'imatges? Es pot posseir tota la informació i no entendre res." (Hubert Markl)

"Un telenotícies no està fet per informar, està fet per entretenir." (Ignacio Ramonet)

"El que ha fet la televisió és delimitar al màxim la seva funció, eradicant tot allò que ha considerat inútil i superflu, reduint-se a allò que de veritat estava destinada. Els seus administradors han descobert quin era el destí que volien donar-li, d'acord amb els seus interessos sectaris. Perquè la televisió, des del seu naixement, sempre s'ha relacionat amb el poder, és a dir, amb el mercat i la publicitat. D'aquí que s'hagi convertit en l'òrgan principal de formació de masses a escala planetària. Aquesta és la funció que els poders públics i privats s'han carregat sobre l'esquena. I és la televisió, en correspondència, la que els sosté a ells." (Víctor Erice)

"Les noves tecnologies van perdudes a la recerca del superhome i s'obliden de l'home." (Antonio Gala)

Aquests dies tots hem pogut llegir i escoltar els comentaris amb motiu de les declaracions d'un polític català de primera línia sobre les presumptes tortures sofertes pels directius del diari Egunkaria, i concretament pel seu director Martxelo Otamendi.

El secretari general del seu partit ha hagut de desplaçar-se des de Madrid per fer-lo recapacitar, i en certa manera, retractar-se o almenys amortir l'efecte causat per les seves declaracions.

Fins aquí el curs que ha seguit aquest cas podríem dir que és normal. En el fons, però, l'efecte causat per aquesta qüestió és preocupant, ja que no és la primera vegada que a aquest polític el fan callar des de Madrid. Això demostra que la candidatura presentada perquè se l'esculli president de la Generalitat no és altra cosa que una maniobra per tenir-nos supeditats als interessos de la central madrileña. Pobra Catalunya amb un president dirigit i manat des de Madrid.

Què fa la premsa de Catalunya davant d'aquesta maniobra? Es passa també al centralisme? Tots hem pogut veure que fins i tot l'alcalde de Barcelona rep suport dels seus caps de Madrid. No té prou independència per actuar per ell mateix.

Molt presumir de catalanisme, però és un catalanisme disfressat, sempre supeditat als interessos centralistes.

Postal fora vila

La Vanguàrdia del dia 17 d'abril publicà un reportatge que estableix un paral.lelisme de situacions que amdues ciutats han sofert, conseqüents a l'acabament de les seves respectives guerres, amb l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona i les nord-americanes a Bagdad.

La comparació no és exacta però té unes certes connotacions, com reconeix l'autor del reportatge.

He de confessar que el dia que entraren els nord-americans a Bagdad jo no hi era, però sí que em trobava a Barcelona els dies de la seva ocupació, i vaig ser testimoni presencial dels saquejos dels magatzems sempre ben proveïts de la Comisaria General de Abastecimientos i Transportes. La gana hi era present i tothom esgarrapava d'allí on podia, però la poca manya en el maneig dels sacs, la por i les presses foren motiu que gran quantitat de gènere es perdés per terra un cop rebentat el contingut del sac. Val a dir que la disbauxa tingué poca durada; començà al foscant del dia 24 de gener i durant tot el dia següent, l'espai de temps en què es produí un buit de poder entre la fugida dels uns i l'arribada dels altres. Cal remarcar que després de vençuda l'escasa resistència republicana, l'ordre s'instaurà de manera immediata.

L'autor de l'esmentat reportatge ens parla de la manca d'aigua i de fluid elèctric. Cal suposar que tal mancança es podria produir en determinats sectors o barris de la capital. A casa meva no hi hagué cap tall en el subministrament d'energia elèctrica ni haguérem d'anar a cercar l'aigua a la font, com comenta el periodista. És més, el dia 26 de gener (dos dies després de l'ocupació) jo feia cua, però no davant de cap establiment de comestibles, sinó a les portes d'un cinema, on, sense passar per taquilla, projectaven pel.lícules de llarg metratge en sessió contínua. Així ho havia ordenat l'autoritat militar a totes les sales de projecció en funcionament, possiblement per apaivagar els badalls d'avorriment i de gana del poble, una proximació del panem et circenses dels romans.

La similitud entre ambdues ciutats, respecte al que ha passat, abans, durant i després de l'ocupació, hi és sens dubte, però molt apaivagada respecte a Barcelona. El comandament militar donà sempre proves de bona organització i previsió. Darrere les forces militars arribaren immediatament els transports carregats de menjar. Auxili Social repartí barres de pa per a tothom i en abundància malgrat que immediatament s'establiren les cartilles de racionament, racions les quals no eren evidentment suficients per omplir la panxa. Una onada de moros dedicats al comerç alimentari per un duro de plata t'omplien un cabàs de tota mena d'aliments enllaunats. Era tota una delícia tornar a fruir de la llet condensada tal com rajava del pot després de tres anys d'abstinència!

Un altre dels motius que l'ocupació fos aquí més planera fou l'absència de diversitats de creences religioses i diferències ètniques.

Una de les recordances més xocants de la nit anterior a l'arribada de les tropes de Franco foren les fogueres que s'encengueren a gairebé cada cantonada dels carrers. Em recordà la nit de sSant Joan traslladada al mes de gener i en versió melodramàtica. Era tot el paperam que podia ser motiu de complicacions polítiques, arxius d'entitats antifeixistes, propaganda en favor dels uns o en contra dels altres, llibres d'ortodòxia esquerrana, revistes de contingut eròtic. És ben cert que en aquells moments Barcelona era una foguera purificadora (millor diríem destructora) de tota mena de documents que podrien portar complicacions.

El periodista acaba dient que aquell 26 de gener Barcelona va ser una festa. Tothom s'abraçava i es besava. Puc ben assegurar que mai m'havien omplert la cara de rouge com aquell dia. El drama, per a molts, vindria després.