"Entonces el símbolo se convierte en ídolo, el medio de referencia a Dios se convierte en substituto de Dios. Entonces el hombre se ha hecho un Dios a su imagen, a la medida de sus expectativas, de sus experiencias, de sus conceptos" ( Josep Vives, S. J."Si oyerais su Voz..." pág. 25)

He llegit la nota de O.G.S. del 15 d'agost queixant-se que el seu cotxe no s'ha pogut beneir el dia de les festes de l'església del Carme i per aquest fet es lamenta i considera que la poca fe que li queda, per motius com aquest, l'està perdent.

També s'adona que se li "obren els ulls" i comença a veure que a l'Església hi ha privilegis i que alguns responsables "no tenen ganes de fer coses".

Però quina mena de fe és la d'aquest targarí que es queixa que el seu vehicle no ha rebut benedicció? És una fe dipositada en les festes i en els sacerdots "que feien coses", però no en Déu.

Si té la fe en Déu (no en qualsevol déu, sinó el que va revelar Jesucrist) no cal que li beneeixin el cotxe per estar menys o més protegit d'accidents o desgràcies. Els qui creuen en Crist i volen viure a la llum de la seva paraula ja no necessiten aigua beneita, ni cap acte de benedicció per demanar l'amor o l'ajuda de Déu perquè Déu ja els vol ajudar, no cal fer rituals per demanar-li una cosa que ell vol donar gratuïtament.

Però si la fe rau a rebre o no la benedicció de part d'un altre senyor, per molt sant que aquest sigui, quan aquest senyor el defraudi, aquesta fe s'esvaneix. I aquí Déu no té res a veure.

A molta gent li passa el que a O.G.S., confonen la fe en Déu amb la fe en els símbols i reunions, festes... que parlen de Déu.

Les celebracions, cultes, pregàries, benediccions, tot això està molt bé si ens ajuda a conèixer més la voluntat de Déu, si ens ajuda a ser millors membres del poble cristià, millors persones, millors pares, companys de feina, millors ciutadans, etc. Si no, no serveix per res.

Molts ciutadans se sentiran decebuts com el senyor O.G.S., tota la vida intentant agradar Déu, complint ritus i celebracions per guanyar-se el favor de la divinitat o de la Verge, i ara quan escolten que no cal tants sacrificis litúrgics, que el que Déu vol és canviar el cor de les persones, que tenim la seva benedicció, que procurem fer la seva voluntat de cor i que ens deixem de l'aigua beneita, és clar, s'enfaden i perden la poca fe que tenien.

M'atreveixo a donar un consell, amb tota la bona voluntat, des d'una perspectiva cristiana i sense sentir-me millor ni pitjor persona que ningú:

Sr. O.G.S., perdi "la poca fe que li queda" en tradicions i rituals i acosti-la cap a Déu; veurà com val la pena, i no el defraudarà.

Al principi i fi de les comarques de l'Urgell i de la Segarra, i al límit deIs termes del Talladell, Granyena de Segarra, Tàrrega i Verdú, es troba una capella dedicada a la Mare de Déu del Camí, dins de la finca de Casa Espadat, a la partida de les Garrigues Altes, que domina des dels Pirineus, la plana d'Urgell i la serra de Prades.

Durant tot l'any té moltes visites ja que es troba a peu de camí, com automobilistes, caminants, biciclistes, caçadors, devots i d'altres.

Aquest any celebrarem l'aplec el dia 5 d'octubre a les cinc de la tarda, amb els pobles veïns i devots, resant una part del rosari i cantant els goigs de la Mare de Déu del Camí, juntament amb els mossens de les parròquies i d'altres. Tothom hi és invitat aquest dia i tot l'any.

Correu del lector

La petita història de la Mare de Déu dels Molars, situada al terme municipal de Tàrrega i a la dita partida, ha teixit al llarg dels anys unes vivències personals que entenem que no fóra bo, deixar-les en l'oblit, ja que també elles, encara que minces, formen part del viure íntim de molts del nostre col·lectiu ciutadà:

A la cruïlla de l'antic camí –avui carretera– de Tàrrega a Sant Martí de Maldà amb el camí ral a Verdú, i a quatre kilòmetres, anys enllà, molts anys enllà, hi havia i encara hi ha una petita capelleta situada sobre un pilar de pedra que el sentiment religiós del poble havia dedicat a la Verge en la seva advocació del Remei.

Antigues cròniques conten un fet ben sorprenent ocorregut sembla al redós de la capella, a un soldat francès molt mal ferit, a la guerra dita dels francesos, ja l'any 1.808.

L'estimació i l'afecte per la Verge de la capella per part deIs camperols de l'àmplia partida deIs Molars, com també deIs no escassos vianants, s'ha anat mantenint al llarg de generacions.

Els últims i recents anys, el trànsit de la cada dia més voluminosa maquinària agrícola trobava dificultats per entrar i sortir de les finques properes, atesa l'estretor del camí i cruïlla on hi havia el pilar de la capelleta.

Fou l'any 1984 que la família propietària del terreny, amb plena anuència deIs altres veïns, també propietaris, cedí a l'Ajuntament de la ciutat una petita parcel·la, ço que permeté l'ampliació de la conflictiva cruïlla, amb tal de facilitar la més còmoda circulació de tota mena de maquinària.

Aquella cessió de terreny permeté una remodelació, centrant adequadament el pilar i capelleta, i posant- hi uns bancs de pedra al redòs del pilar de la Verge; plantant-hi uns arbres i construint-hi també una petita cisterna d'aigua potable, que ha permès apaivagar la set deIs vianants els calorosos dies d'estiu.

És així que quan molts deIs pobles i ciutats de Catalunya s'esforcen a revitalitzar cada any mes els seus aplecs cívics, religiosos o de simple lleure, amb tal de diferenciar i o consolidar la seva identitat, també aquí a Tàrrega cada matí del segon diumenge d'octubre força gent se sent confortada amb la seva assistència a l'aplec de la Mare de Déu dels Molars.

Fa pocs dies el nostre alcalde, amb molt d'encert, recomanava als targarins, en el pregó de les passades festes de setembre, l'assistència al també ja tradicional aplec de Sant Eloi, per tal de, entre altres coses, ratificar i vitalitzar la nostra identitat.

Bé podem dir doncs així, que l'aplec de la Mare de Déu deIs Molars incideix també amb tals objectius, atesa la celebració, en plena natura, de la santa missa, amb un sol matinal vivificant i sota un cel intensament blau, tot induint els assistents a retre generosa pleitesia a Déu, únic fi de totes les coses.

En memòria

Fa dos mesos que ens deixà. Era un bon dia d'estiu, un dia d'allò més bonic. Tot fent camí pel Parc Nacional d'Aigüestortes, direcció al llac Llebreta, m'assabento de la mort del nostre estimat bisbe Antoni.

Al parc es va fer un silenci molt gran. Els ocells amagaven el cap sota l'ala, no piulaven ni refilaven; les papallones estaven quietes, no volaven; les flors silvestres es tancaven a poc a poc, el cabal del riu Sant Nicolau, tot baixant del llac Llebreta, la remor de l'aigua em recordava una estrofa d'un poema del bisbe Deig.

Aquell matí d'estiu tota la natura i el meu sentiment estaven torbats, quiets i reflexius davant d'aquest fet real de la mort. De la mort d'una persona amant de la natura, del futbol, de la nostra llengua, del país català, de l'Església, i amic de tothom.

De cop i volta una truita del riu treu el cap i em diu: "Ben mirat, què és la vida?" La resposta la hi vaig trobar en el descans de la tarda tot repasant els onze anys de servei del bisbe Antoni al nostre bisbat de Solsona.

A l'inici del seu servei al bisbat va escriure una carta pastoral amb el titol: FER, FER, FER i deixa FER, així de senzill.

Va fer molt, i deixà fer molt a totes les persones, mossens i laics en els diferents camps de pastoral que hi ha al bisbat per mitjà de les parròquies que el formen.

En la pregària eucarística del dia de l'enterrament, amb la catedral plena de gom a gom, acompanyat de totes aquelles persones que havien treballat o col.laborat amb ell i l'estimaven.

Entre les quals vaig veure moltes cares conegudes de l'escoles d'estiu de catequesi de Catalunya i les illes, ja que ell va ser el president durant molts anys del SIC (Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes)

Amb molts d'aquests catequistes vàrem treballar conjuntament en el primer Congrés de Catequesi, durant dos anys amb aquella il.lusió i esperança per renovar-nos i formar-nos amb les exigències dels nous temps amb noves respostes.

Després l'Assemblea Diocesana de Solsona, un treball que entre tots vam fer també durant dos anys per aplicar el Concili Provincial Tarraconense a la diòcesi.

Ens va dir el dia de la cloenda: "Estic molt content. I crec que vosaltres també. Coronar amb èxit i amb satisfacció de tots un treball prou reeixit com el que tenim ara a les mans. Tots els qui hi heu treballat, m'hi heu ajudat, puc dir que jo us he escoltat i amb vosaltres he decidit".

Aquests fets concrets i aquestes paraules se'm van fer presents aquella tarda trista i calorosa, pensant que tots aquests treballs, il.lusions i esperances també s'enterraven juntament amb ell. La nostra Església diocesana està canviant de tarannà senzill, obert i proper per ser de tot amb tots!

No centrats i tancats amb unes idees concretes com estan treballant ara. Bisbe Antoni, ajuda'ns! Que el teu esperit i testimoni no ens deixi!

Fins sempre!

Entitats

El febrer de l'any passat Ajuntament de Tàrrega, juntament amb la Generalitat de Catalunya, engegaven un nou espai de participació ciutadana a la nostra ciutat, amb l'objectiu de donar resposta a una demanda social basada en la necessitat d'accedir a les noves tecnologies de la informació i de la comunicació.

Sota la guia de tres línies de treball (formació / inserció laboral i social / ús comunitari) hem treballat durant aquest any i mig per oferir l'accés al màxim nombre de població, prioritzant la participació dels sectors amb menys oportunitats d'ús de les noves tecnologies.

Al començar aquest nou curs 2003-2004, renovem el nostre esforç, intentant cercar i crear noves fórmules que permetin una utilització participativa i comunitària del nostre Punt Òmnia.

Per tot això, a partir d'aquest divendres dia 3 d'octubre, presentem un nou projecte obert a la població targarina en general: el dia de l'espectador.

L'objectiu d'aquest espai, que es durà a terme els divendres de dos quarts de set a les nou de la tarda, és presentar les noves tecnologies a través de petits tallers, activitats i xerrades, que permetin en una estona descobrir les possibilitats i recursos que ens ofereixen les noves tecnologies, des d'una perspectiva lúdica i amena. També és previst incloure la possibilitat de participació dels usuaris a través de la xarxa d'Internet.

Per qualsevol informació o consulta sobre les activitats que anirem realitzant o per presentar-nos noves propostes i inquietuds, no dubteu a posar-vos en contacte amb el Punt Òmnia Ajuntament de Tàrrega, a través del telèfon 973 313148 (matins de 10 a 1 del migdia), per correu electrònic a tarrega@xarxa-omnia.org o bé visitant-nos al carrer de Migdia, 28.

Sols resta convidar-vos a participar activament d'aquesta proposta, recordant-vos també que teniu a la vostra disposició unes franges d'accés lliure al Punt Òmnia els dimecres de dos quarts de quatre a les cinc hores i els divendres de dos quarts d'onze a les dotze, i de les dos quarts de quatre a les cinc hores.

Postal fora vila

És molt possible que no hi hagi ningú que ignori de la Barcelona d'avui i de sempre el temple de la Sagrada Família, l'edifici de la Pedrera, el monument a Colom i la catedral, per anomenar quatre dels mes significatius conjunts arquitectònics que posseeix la ciutat. Però em consta que hi ha molta gent que ignora la basílica de Santa Maria del Mar, anomenada també la catedral de la Ribera. És, sens dubte, el conjunt arquitectònic religiós més valuós de la ciutat, que supera el de la mateixa catedral metropolitana. La seva immensa nau, en què només hi tenen cabuda les monumentals columnes, és d'una grandiositat que emociona i commou. La darrera reforma, que ha consistit em la reparació i neteja del tempIe i la instal·lació d'una bellíssima il·luminació indirecta que ressalta el relleu de les pedres, contribueix a reforçar, encara més, la bellesa del temple.

Ja fa anys que la meva visita capvespral del dissabte és a Santa Maria del Mar. Allí, gairebé al fons de la nau, m'hi espera la Verge, amb el seu fill als braços, un conjunt blanquíssim de pedra marmòria, mostrant-lo amb una certa rigidesa exempta d'encarcarament, com si ens volgués dir: "mireu-lo que bonic que és!" Hi ha imatges que inviten a resar; jo amb aquesta, més que resar, hi mantinc una conversa, més o menys com la que tenia en els bons temps, amb la mare o amb l'esposa, els dos únics éssers en els quals he dipositat les meves confidències i he exposat tots els meus problemes, i dels quals en vaig rebre sempre consell i amatent comprensió.

La meva visita setmanal a Santa Maria del Mar té també una versió lúdica. A la missa de dos quarts de set hi ha indefectiblement un casori, ja que, segons sembla, els casaments religiosos augmenten d'un temps ençà; la cerimònia eclesiàstica es presta més a l'ostentació i el luxe. La impressionant bellesa de la nau, ja descrita, augmenta amb la inacabable catifa vermella que, des del peu de l'altar major fins a la porta principal de sortida, la fan idònia per acollir aquestes cerimònies. Em pregunto; quantes núvies l'hauran trepitjada? A Santa Maria del Mar s'hi casen gent de totes les condicions socials i econòmiques. Per l'aparença exterior es veu de seguida els qui van simples o curts d'armilla. Des de les de tres-cents invitats d'obligada i rigorosa etiqueta, fins als d'una trentena de components amb vestits de carrer dissimulats, el d'elles amb drapets i altres ornaments d'anar per casa. Com que la cerimònia fineix més o menys quan acaba el meu col·loqui amb la Verge, espero que surtin els convidats i, en darrer terme, la núvia, la qual, vagi vestida com vulgui, vagi o no de blanc, farà sempre goig, perquè la dona, el dia de la seva unió matrimonial irradia tota ella una aurèola de felicitat pròpia del qui viu el jorn més transcendental de la vida. Deu ser per això, la bona sort, que, segons sembla, del llegendari petó de la núvia. No fa pas gaire temps una d'elles, despistada, em va prendre per un invitat i em clavà un petó a cada gaIta, cosa que sempre és d'agraïr.

Endemés, mentre la núvia, ja matrimonialment beneita, dempeus damunt l'esponjada catifa vermella, travessa la nau immensa, a un li vénen tota mena de preguntes: serà feliç?, hi haurà posterior separació?, tindrà fills?, pujarà sencera al tàlem nupcial?, serà aquesta una nit de somni, o de malson?

Preguntes que formen part del tradicional masclisme xafarder i que també podríem formular al nuvi, però en aquest cas la veritable reina de la festa, la principal protagonista, és sempre la núvia.

Entitats

L'Associació de Familiars de Malalts d'Alzheimer Tàrrega i Comarca agraeix sincerament la resposta a les activitats organitzades amb motiu del Dia Mundial, i especialment a totes les persones que han col·laborat desinteressadament i solidàriament per la causa, com són les escoles de Tàrrega. (CEIP Escola Pia, CEIP Jacint Verdaguer, CEIP Sant Josep i Manuel de Pedrolo) i escoles d'Agramunt (CEIP Mare de Deú dels Socors, CEIP Macià Companys), cáritas de Tàrrega, els pares carmelites, Associació de Dones l'Esclat de Castellserà, Associació de Dones l'Esbarjo d'Agramunt, Associació de Dones Arrel de Tàrrega, el grup d'havaneres Veus del Sió, 100x100 fondistes de Tàrrega, Comercial Torres, Forn Gabernet, Forn Balcells, Gestoria Ortiz, Regals Maribel, Núria Robinat, Rosa M. Trepat, Germanes Pere Güell, Fundació la Caixa, la Caixa, Caixa Penedès, Ajuntament de Tàrrega, Ajuntament de Verdú, Consell Comarcal Urgell i Foment Targarí.

Podem dir que gran part dels objectius que tenen raó de ser en la celebració d'aquest dia s'han acomplert. Cada cop aconseguim unir més persones sensibilitzades per aquesta causa; la població està més informada sobre la demència; durant aquests dies els mitjans de comunicació estan més sensibles; se'ns reconeix a poc a poc la tasca que duem a terme, i aconseguim fons per tirar endavant els projectes que du a terme l'associació.

Al mateix temps, no volem que aquesta malaltia només tingui ressò durant aquesta jornada, i fem necessari que la sensibilització i la consciència del problema es mantingui sempre, ja que es tracta d'un problema de tots i que necessitem que arribi a sectors d'influència perquè ajudin a tirar endavant projectes per a la millora de les persones amb demència i les seves famílies.

Enguany hem recaptat un total de 4.236,70 euros. Destaquem la gran col·laboració dels professorsi professores i dels nens i nenes de les escoles de Tàrrega i d'Agramunt amb la recaptació de fons, la gran vetllada que ens van oferir el grup d'havaneres Veus del Sió, la donació de Càritas Tàrrega de mobiliari per l'associació, la donació de les Germanes Pere Güell de dues taules de despatx amb accessoris i material de papereria, la participació de l'Associació de Dones l'Esbarjo d'Agramunt a la Segona Marxa contra l'Alzheimer que van organitzar un autocar per assistir-hi, la interessant iniciativa de l'Associació de Dones l'Esclat de Castellserà, que va organitzar un partit de futbol entre dones solteres i casades, en benefici del Dia Mundial d'Alzheimer, i el donatiu anònim de 1.000 euros.

Amb aquests diners es podran mantenir els serveis que ofereix l'AFATC i s'anirà avançant per millorar-los i crear-ne de nous.

Fundació "la Caixa"

L'AFATC fa una menció destacada al suport de la Fundació la Caixa des de l'inici de la nostra entitat com a associació el 2001 fins a l'actualitat. Gràcies a la signatura del conveni de col·laboració que vam signar, hem finançat en gran part els serveis que estem oferint. I alhora disposem del seu d'assessorament, formació i recursos humans per donar a conèixer la malaltia d'Alzheimer. La darrera col·laboració entre ambdues entitats ha estat la representació teatral de La veïna d'en Miquelet, que vam adreçar a les escoles de Tàrrega, la qual va resultar molt didàctica i entenedora.

A tots vosaltres us donem les nostres més sinceres gràcies per permetre'ns oferir una petita ajuda als afectats per aquestes problemàtiques.