---

5a Pàgina

El títol d'aquest espai, avui, ve a tomb per la notícia del passat dissabte en què una nena va morir ofegada en unes piscines municipals d'un poble vora Lleida on no hi tenien socorrista. Pel que explica la notícia, sembla que poca cosa hi hagués pogut fer un socorrista. Amb tot, cal veure què dirà la investigació i la justícia. Fa poc que va sortir una altra informació en què deia que moltes piscines d'hotels i d'altres similars no podrien obrir perquè sortia molt car complir amb la normativa més recent. Successos com el que diem en començar també podrien fer perillar que les piscines de pobles petits romanguesim tancades, perquè els pressupostos d'alguns pobles no s'ho poden permetre o, si més no, haurien de pujar el preu de l'entrada a uns nivells que serien prohibitius i, per tant, la gent no hi aniria. A Tàrrega ja fa molts anys que hi ha piscines, però la majoria de pobles més petits no les van poder aconseguir fins entrada la democràcia, cosa que va ser tot un esdeveniment, ja que abans s'havia d'anar a Lleida, a Tàrrega o a Mollerussa. Amb tot, els que teníem la sort que pel poble passés el canal d'Urgell o una de les sèquies secundàries (Canalet, a Anglesola) encara podíem aprendre a nedar en aquests llocs i refrescar-nos dels rigors estivals, sense socorrista a la vora i amb unes condicions molt arriscades (perquè ara diguin dels esports d'aventura). LLavors, si passava alguna cosa, la responsabilitat era exclusivament de l'afectat i, si hi havia anat sense el permís dels pares, encara en podia sortir escaldat. Ara no, sembla que qualsevol en té la culpa (administracions) menys l'afectat. És quelcom semblant al que passa amb els mestres que porten els nens d'excursió: sempre hi poden haver badades i errors humans, però no tot es pot culpar als mestres o sinó aviat cap voldrà anar d'excursió amb els nens assumint responsabilitats.

Per contra, veiem que l'administració quasi mai acepta la responsabilitat per un accident de circulació si hi ha hagut una negligència en la senyalització, el ferm era en mal estat o altres circumstàncies, com és el cas dels moltíssims accidents que s'han produït al tram de carretera entre Cervera i Igualada. Bé, aquí, ara, la justícia sí ha començat a interessar-se a veure com acabarà i si suposarà un precedent, encara que en aquest cas l'administració no sigui l'únic culpable del retard. Cal exigir a les administracions, però; si no som tots prou conscients de les nostres responsabilitats, aviat quedarem ofegats per les moltes normatives de nosaltres mateixos o, millor dit, per les exigències d'uns pocs que volen que tots els ho donin mastegat o velen responsabilitats dels demés per cada cosa que no fan bé ells mateixos.

Opinió

Quan el 5 de gener d'enguan escrivia sobre "Families, personatges i persones" i, entre elles els Puig de "Cal Tano", tenia pensat de dedicar-hi algun dia més espai i singularització. Doncs, com deia, era "Altra de les families i cognoms injustament oblidats", en veritat, per l'extraordinària importància que tingué la seva presència en la Diputació de Lleida, Gaietà Puig Boladeras, durant prop de quaranta anys. I ara s'ha produït un fet, per a mi agradable i satisfactori, que m'obre encara millor la porta.

Segons s'informava en aquesta Nova Tàrrega del dia 23 de març, últim en el ple municipal del dilluns anterior, s'havia acordat "sol.licitar a la Secretaria General de l'Esport una menció honorífica de forjador esportiu català a Francesc Domènech Puig, per la seva llarga trajectòria de treball en el foment de l'esport a la ciutat". En mèrit entre altres coses, que a més d'èsser encara professor d'educació física al IES Manuel de Pedrolo, vinculat també al CN Tàrrega, continuava exercint "activitats esportives extraescolars de diferents esports".

Doncs bé: Francesc Domènech Puig, via materna, és successor directe dels Puig de "Cal Tano", fill de Minerva, nascuda i resident a la nostra ciutat que s'uní en matrimoni a Francesc Domènech, de Cervera, que, per cert, exercí de secretari de l'Ajuntament de la ciutat veïna durant molts anys, i, a més, fou guanyador d'algun dels concursos de fotografia de l'Agrupació fotogràfica de Tàrrega,i després membre del seu Jurat. Al meu entendre, tot això vol dir que la nissaga dels Puig, directa o indirectament, sempre s'han sentit targarins i han volgut servir a Tàrrega

A més, resulta que, a la vegada que Gaietà Puig Boladeras, en una de les actes de la Diputació de Lleida del 4 d'octubre de 1836 (o sigui, ha fet prop de 165 anys), s'anotava "que era terratinent de Tàrrega per Cervera", com en moltes altres mencions fins al 1874, trobem també, que Gaietà Puig i Piqué, que morí el 25 de setembre de 1925, del que en publiquem una fotografia (pel temps esvaïda), avi d'en Francesc Domènech, tingué un protagonisme molt important (i m'atreveixo a dir que excepcional), com ho explica Joan Novell Balagueró en la seva Tàrrega de Villa a Ciudad (1875-1923).Perquè desprès del gran triomf electoral de "Solidaritat Catalana" en les eleccions del 1907, va actuar com a compromisari per l'elecció de senadors provincials, segons Novell Balagueró, com a mostra de la importància del grup republicà de la nostra ciutat, del que jo en dono fe, degut al que sempre m'havien explicat el meu avi Mariano, el meu pare Josep i la parentela de la meva àvia Maria Boladeras, que sempre ho havia ratificat.

Diré encara més: estic absolutament segur que uns dels més destacats que assistiren al banquet que s'oferí a Felip Rodes, segons el que vaig publicar en aquestes planes el dia 6 d'abril passat, era Gaietà Puig Piqué, i, en conseqüència, present a la fotografia que acompanyava i era el títol de l'article. I que, per comparança amb la d'avui, es veu clarament que s'hi troba. De retop, una explicació més d'aquell acte on hi concorregueren diferents forces polítiques, no massa allunyades, perquè alguns dels liberals havien estat molt "amadeuistes".

No ha d'estranyar que persones tan destacades, en tots els sentits, com eren els Puig de "Cal Tano", que tant havien intervingut en els àmbits provincials o formant part d'activitats polítiques generals, no es trobin en les institucions locals de Tàrrega. Crec que molt respectats i estimats, com havia sentit dir sempre, la seva posició en la zona no catòlica de la ciutat, féu que no tinguéssin massa ambició al respecte. Enfilaven a més lluny. I els fills de Puig i Ximénez, com Odó, Hector, Estrella, Plini, Minerva, la mare de Domènech, que també inserto com a homenatge a Francesc, Victor, Palmira i Gaietà, honraren i prestigiaren el nom de Puig, allí on actuaren, esportivament, o en els llocs de la ciutat o fora de la mateixa. D'una bona part d'ells i elles en sóc testimoni i en conservo un record més agradable. I el nom de "Cal Tano" és evident que prové del de Cayetano, que figurava en totes les seves activitats públiques i privades. Visqueren en un edifici, el de "Cal Tano", tot just en el primer tram del carrer de Sant Josep, a l'esquerra, que tenia els trets senyorials d'aquella època.

Són noms i families per a recordar. Representant a Tàrrega i com de Tàrrega, tingueren molt merescuts mèrits. I, repeteixo que és amb autèntica satisfacció que ara sigui precisament un acord del nostre Ajuntament, és a dir de Tàrrega, el que sol.liciti una menció d'honor a un continuador directe dels Puig de "Cal Tano", que m'ha permés, com desitjava, d'insistir en el seu record públic, què és de justícia.

Opinió

Bé, no és el Nadal, no, som nosaltres, els catalans. Veuran. Segons escriu "La Vanguardia" del 18 de juny, el president del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, va aprofitar l'homenatge laic a Antoni Deig en motiu de la seva jubilació com a bisbe de Solsona per recordar que –cito– "cada Nadal, els catalans ens sentim humiliats" perquè el Papa no utilitza el català en la seva tradicional benedicció urbi et orbi.

És evident que tothom té la seva opinió sobre qualsevol afer, sigui el que sigui. Jo encara era a Barcelona l'endemà de l'afirmació de l'honorable Rigol, vaig preguntar al taxista que em portava a la llibreria Francesa si se sentia humiliat i em va dir que no; la portera d'uns amics, a la mateixa pregunta, va fer "què és això?"; un veí, home afable tranquil, va contestar que ell no es posava en política. Parlo amb dos jubilats al carrer, ell aixeca les espatlles i em diu que seria bonic, ella està més preocupada per arribar a fi de mes. Com que jo no em sento humiliat per cap paraula del Papa, ja som sis que no entrem en els comptes de l'honorable Rigol que potser tot ho veia gran desprès de l'homenatge al bisbe.

Per a donar la meva opinió, crec que l'honorable president del Parlament hauria estat més encertat desitjant (desitjar no costa res) que el papa polonès, des de l'alta posició que ocupa en la vida de catòlics o no catòlics, demanés fermament, amb tota la seva autoritat, amb els mitjans morals i materials de que disposa, altra cosa que unes paraules en català. Quedaria millor el Papa si reclamés, amb més vehemència, si ho fa, la destrucció de totes les armes nuclears o tradicionals, fes l'impossible per donar pau i terra als palestins, donés lliçons d'humanisme pregant amb paraules i actes, amb veu ben clara, per l'abolició de la pena de mort, les tortures i vexacions allà on encara tenen lloc. Quedaria millor el Papa –i també a petició de l'honorable Rigol– si no s'oposès, a tot arreu, a l'existència de l'eutanàsia, l'avortament, als preservatius per acabar amb les malalties incurables i la misèria, sense oblidar els drets de gays, transexuals i lesbianes amb tot el que comporta de llibertat de matrimoni, d'adopció o d'infantar, en el cas d'aquests últims. Ha sortit la paraula llibertat. Potser havia d'utilitzar-la abans per aplicar-la a l'honorable Rigol, que usa tota la llibertat per a demanar al Papa que digui tres o quatre paraules en català el dia de Nadal, abans o mentre nosaltres digerim o ens preparem per a fer-ho un dinar, si no pantagruèlic, al menys un pèl exagerat.

I també havia oblidat una pregària del Papa als caps d'Estat, perquè es preocupin de posar ordre als seus països, començant per desterrar la corrupció (sobretot entre els que governen), limitar les extraordinàries concentracions de capital de les companyies multinacionals i els beneficis desemsurats de les entitats bancàries. I és evident que oblido algun escàndol malaurat que es produeix al nostre entorn o a l'altre costat del món.

M'adono, tanmateix, que per al papa Joan Pau II, vell i cansat, serien massa problemes els que he mencionat i els que no han sortit. Potser, per això, val més fer com l'honorable president del Parlament de Catalunya, que en sap més de diplomàcia: demanar al Sant Pare que aprengui quatre paraules en català per la tradicional benedicció urbi et orbi de Nadal, perquè els catalans no se sentin humiliats.

Correu del lector

"O seiner fil de la verge, mercés agues de mi". Així parla el vers tercer de les Homilies d'Organyà, un dels textos més antics escrits en català. També en Ramon Llull, arquitecte del català literari, escriu: "En la verge gloriosa nostra dona Sancta Maria"

Si el mot "verge" és tan català com el de "Mare de Déu", i s'usa des de més antic, per què l'Ajuntament volia canviar el nom del Carrer Verge de l'Alba pel de Mare de Déu de l'Alba?

Francament, no ho sé. Els veïns recomanen a l'alcalde que, abans de prendre una decisió que els afecti, ho hauria de consultar, dialogar i demanar l'opinió.

Tanmateix, aquest no és un cas únic. Es detecta, en determinats sectors, ambients curts de gambals, la costum d'utilitzar unes determinades paraules perquè semblen i sonen més catalanes que d'altres. Des d'un punt de vista científic, és una ridiculesa afirmar que una paraula, acceptada pel diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, és més catalana que una altra. Però, en sectors puristes, es considera que una paraula és més catalana que una altra pel fet absurd de la seva semblança amb la seva corresponent en castellà.

Així doncs, el pecat comès per la "verge" és la seva similitud amb la seva corresponent castellana "virgen". La "Mare de Déu" sona més català. El mateix succeeix amb d'altres paraules com ara "corder", que arreu és sistemàticament substituïda per "xai", o amb les paraules pròpies de les variants dialectals del català occidental, que són incorrectament substituïdes pels serveis de correcció de català per paraules del dialecte oriental. Així, "homens"" i "jovens" han de ser "homes" i "joves", i els "moixons" només poden ser "ocells".

Actuant així, els defensors d'aquesta malentesa puresa idiomàtica empobreixen la llengua, la fan més vulnerable i donen ales als qui, des d'altres territoris de parla catalana, defensen el secessionisme de les variants dialectals, com seria el cas del valencià.

Celebrem, doncs, que la Mare de Déu de l'Alba torni a ser la Verge de l'Alba, i això que també hagués pogut ser Nostra Dona Santa Maria de l'Alba, un mot, aquest, massa llarg per a encabir-lo en la placa d'un carrer.

La Plataforma dels AIPN de Tàrrega és favorable a la recollida selectiva de la brossa i considera necessària la seva implantació arreu per tal d'eliminar els efectes negatius que els residus causen al medi ambient.

La implantació de la recollida selectiva a Tàrrega hauria d'haver anat precedida d'una campanya d'informació i de conscienciació dels ciutadans.

La recollida i la classificació dels residus sòlids, orgànics i de rebuig, en el domicili del ciutadà, requereix un esforç afegit per part d'aquest i ha d'anar acompanyat d'un esforç per part de l'Ajuntament, que faciliti el dipòsit dels residus orgànics en el mateix lloc on abans s'hi dipositava la brossa de rebuig. La recollida selectiva no ha de comportar una reducció dels punts de dipòsit ni de la freqüència de recollida del mateix.

La implantació del servei de recollida selectiva a Tàrrega s'ha realitzat d'una manera improvisada i amb les deficiències que detallem seguidament:

1. El ciutadà desconeix en quins punts més propers al seu domicili ha de dipositar la brossa orgànica i on ha de dipositar la brossa de rebuig. S'han retirat contenidors de rebuig i existeixen carrers sencers on no hi ha cap contenidor de brossa orgànica.

2. El ciutadà desconeix en quins dies es realitza el servei de recollida i si la recollida és de brossa de rebuig o orgànica. En certs indrets de la ciutat, es recull la brossa orgànica tres dies a la setmana, en altres llocs, cada dia. Conseqüència de tot plegat és l'espectacle de deixadesa que ofereix la ciutat, amb munts de brossa fora dels contenidors els dies que no hi ha recollida de brossa de rebuig.

3. El ciutadà no ha rebut informació, per part de l'ajuntament, de com ha de realitzar la classificació dels residus en el seu domicili ni de quins beneficis es deriven de la seva actuació.

4. L'increment de la taxa de recollida de la brossa, del 46%, seria lògic si s'hagués mantingut la recollida diària amb el nou sistema.

Considerem que la mala implantació a Tàrrega del servei de recollida selectiva va contra els interessos generals dels ciutadans i, a més, contra els mateixos objectius de reciclatge i aprofitament dels residus sòlids i orgànics. Per aconseguir una recollida selectiva eficient i eficaç, exigim al govern de la ciutat que modifiqui la seva actuació i actuï en la direcció que els ciutadans reclamen.

Correu del lector

Recuperant el fil de l'article aparegut en aquest setmanari sobre la circulació, volem fer especial menció del perill que suposen les proves de velocitat que se celebren, cada cop amb més freqüència, pel carrer de Joan Maragall i en el sentit descendent. Sembla ser que el punt de sortida és el pas de vianants situat al davant mateix de l'Ateneu, lloc des del que es llencen, aprofitant el pendent del carrer, a alta velocitat (molt superior a la permesa en via urbana) disputant una cursa inconscient on l'únic "premi" que poden aconseguir consisteix, amb tota probabilitat, en alguna desgràcia personal, coronada amb un rosari de lamentacions i amb el diploma distintiu on hi figura la inscripció: "Això ja es veia a venir".

Aquest fenòmen habitual provoca que el fet de creuar el carrer esmentat pel pas de vianants, situat a l'alçada del número 15, esdevingui poc menys que un esport d'aventura, quan tota la preferència és dels transeünts. Aquesta incongruència fa temps que va ser notificada per aquesta associació al Govern Civil, així com a la Jefatura Provincial de Tráfico, l'Institut Català de Trànsit i al Subsector de la Guardia Civil de Tráfico, quan aquest cos era l'encarregat de vetllar pel compliment de les normes de circulació.

En tots aquests estaments, la resposta va ser coincident: són els ajuntaments els que tenen la competència de fer complir les normes dins el casc urbà, posseïnt, fins i tot, la facultat de sol.licitar els radars corresponents per exercir els pertinents controls de velocitat, cosa que considerem necessària i convenient.

Traslladades a les autoritats locals les demandes d'aquesta associació per mirar de dissuadir els practicants de tan perillós "esport" i, així, mirar d'evitar una possible desgràcia, se'ns va contestar amb evasives de tan poc fonament que vàrem arribar a la conclusió que prefereixen correr el risc abans que adoptar mesures que puguin "malmetre" la imatge de la nostra ciutat.

Senyors, considerem que els carrers de Tàrrega han de ser segurs per a tothom, que qualsevol mesura adreçada a afavorir aquesta convicció només pot comportar la felicitació dels veïns i el reconeixement que els poders que tenen l'obligació de garantir el compliment de les més elementals normes de convivència realitzen la seva funció.

Quan l'execució d'aquesta i altres responsabilitats es deixa de banda o, simplement, s'obvïa, provoca en els ciutadans una sensació d'oblit i abandó que ens du a pensar en l'eventualitat d'un buit de poder; per aquesta raó, a ningú ha d'estranyar que, en ocasions, per un senzill i comprensible efecte de vasos comunicants de caire sociocultural, sorgeixin determinades personalitats com a capdavanters d'activitats cíviques que, en alguns casos, no es corresponen, potser, amb aquelles que, en justa lògica, pertocaria fer-ho.

Un fet molt recent que ve a corroborar aquesta teoria és la "picabaralla" epistolar entre "quixots" i "molins" –per dir-ho d'alguna manera, ja que en desconeixem una part–, que en aquests darrers dies es pot seguir en aquest setmanari i en la que la nostra associació ha estat mencionada en positiu. Per aquest motiu, arribem a la conclusió que el problema de fons és més greu del que sembla; per això, i sense ànim d'entrar en conflicte amb les parts referides, ja que considerem que ambdues tenen la seva part de raó i, des del nostre punt de vista, més que oposades caldria considerar-les complementàries, es posa en clara evidència la necessitat d'un ampli debat amb caràcter d'urgència.

Estones de lletra

Va venir, i va seure al meu costat, però jo no em vaig despertar. Maleït somni aquell, ai! Va venir en la nit tranquil.la portava l'arpa en les seves mans, i els meus somnis varen ressonar amb les seves melodies. Ai! Per què se'n van així les meves nits? Per què no el veig mai quan el seu alè està acariciant el meu somni?

La música en una boda em fa pensar sempre en la que acompanya als soldats que se'n van a la guerra.

Els savis emeten noves idees; els necis les escampen.

Si vols viatjar vers les estrelles, no busquis companyia.

Els qui m'estimen en aquest món fan el que poden per a retenir-me, però tu no ets així en el teu amor, que és més gran que cap altre, i em tens lliure. Mai s'atreveixen a deixar-me sol, no els vaig oblidar, però passen i passen els dies i tu no et deixes veure. I, encara que jo no et cridi en les meves oracions, encara que no et tingui en el meu cor, el teu amor sempre espera el meu amor.

Me'n vaig anar de dret cap a Barcelona, arxiu de la cortesia, alberg dels estrangers, hospital dels pobres, pàtria dels valents, venjança dels ofesos, correspondència grata de fermes amistats i en lloc i en bellesa únics. I, encara que els fets que m'hi han esdevingut no són de bona recordança, sinó de molta angoixa, me'n sento alleugerit sols per haver-la vist. (Quixot)

El foll corre darrera els plaers de la vida i troba el desengany; el savi evita els mals.

El destí és el qui barreja les cartes, però nosaltres els qui juguem.

Correu del lector

Estimats lectors de Nova Tàrrega, sóc un lector fidel d'aquest setmanari, però encara mai havia gosat a escriure-hi algun article, text o opinió, però fa unes setmanes que un agosarat Jaume Valeri d'Urgell està menyspreant una entitat targarina i al seu respectiu president, la qual cosa jo no consenteixo de cap manera. Per aquest motiu, m'he decidit a escriure unes ratlles al setmanari.

Crec poc ètic que el Sr. Jaume d'Urgell menyspreï la Federació de Veïns pel fet que està fent una bona tasca per Tàrrega, ja que estic d'acord amb l'escrit publicat pel veí del barri del Cor de Maria en què aquest individu té algun interès en alguna entitat, ja sigui la FAVT o bé el Centre Cultural, perquè agafen massa protagonisme, és a dir, treballen massa o fan les coses ben fetes.

No m'he pogut estar d'escriure, i segurament no podré o no sabré plasmar la ràbia que tinc per aquest senyor. No consenteixo que algú avaluï una feina que no està remunerada, i menys encara si la feina està ben feta com ho està fent la FAVT, que gràcies a ells es denuncien molts problemes quotidians que tenen els veïns, fins i tot reclamar l'hospital comarcal, el jutjat, l'eixbus, que puc entendre que no és ben bé la seva tasca (o sí, depèn de les funcions que s'hagin marcat). Però senyor, ho fan per vostè i també per a mi, perquè entre tots lluitem per a que la nostra ciutat disposi de més serveis.

Crec, senyor, que vostè no és la persona adient per acusar el Sr. Pujal. Primera: que la gent no n'ha de fer res de la vida personal d'aquest senyor, que des d'aquí aprofito per animar-lo a continuar l'excel.lent treball que fa pels veïns de Tàrrega. En segon lloc, crec que vostè no és ningú per a poder desvalorar a aquest senyor, ja que valdria més que es preocupés dels problemes del seu negoci i personals en lloc d'anar difamant per tot arreu, que em sembla que vostè és especialista en teoritzar molt i poc d'actuar.

Només em queda dir a les entitats que aquest senyor ha gosat de desestabilitzar que segueixin amb el seu treball diari i no es desanimin per aquest "fantasma", com diu el Sr. Prats, que esteu fent una Tàrrega activa i plena de vitalitat.