nt07-09-1

El director artístic de la Fira de Teatre, Joan Anguera, va dir que cada any intenten millorar la qualitat del certamen teatral a la presentació als mitjans de comunicació, que per primera vegada en 21 anys no va ser feta per l'alcalde i president del Patronat de la Fira. En aquesta ocasió, com que l'alcalde Frederic Gené era de vacances, la presentació la va fer el regidor de Finances, Pere Grau. Aquest va destacar l'estudi recent sobre la repercussió econòmica de la Fira a Tàrrega, que és de més d'un miler de milions de pessetes. Sobre la qualitat de la festa teatral, va dir que aquest any encara no podien disposar del càmping que s'està construint, i que amb les instal·lacions del nou equipament sí que millorarà la qualitat. Altra millora que encara no estarà disponible aquest any és el nou pont sobre el Reguer, amb el qual es podria treure el trànsit del centre sense gaires complicacions. Haurem d'esperar la propera edició.

Segons les xifres de la Fira, en tots aquests anys hi han passat 1.248 companyies dels més diversos gèneres i procedències, algunes tan conegudes com Comediants, El Tricicle o la Fura dels Baus, i altres que hi han passat sense pena ni glòria, o amb més pena que glòria. Si al principi de la Fira del "xim xim" al carrer es van donar a conèixer alguns grups com El Tricicle que després han aconseguit una gran fama, ara sembla que això ja no és tan habitual, potser perquè en aquests temps s'ha de sortir molt a la televisió per ser famós. Amb tot, aquest any podrem veure 113 grups, que faran 250 representacions, i segons els organitzadors, el cinquanta per cent seran de pagament i l'altre cinquanta gratuït. De les obres que es representaran a Tàrrega, 37 seran estrenes.

El director artístic, Joan Anguera, va dir que a part de millorar la qualitat de la Fira no hi havia massa canvis respete a les altres edicions que ell ha dirigit, o sigui que segueix amb el lema de no batre rècords ja que aquests a vegades poden anar renyits amb la qualitat. Aquest any es prepara un llarg o molt llarg cap de setmana, que va fins al dimarts 11 de setembre diada nacional de Catalunya, així que a veure com aniran els rècords de visitants, perquè és allò que s'ha dit, que la ciutat és la que és i hi cap el que hi cap. Els rècords de visitants no ens portaran més gent, al contrari, en poden restar per altres edicions, però la qualitat de la Fira, des dels espectacles fins als serveis, sí que en pot portar visitants de qualitat i que poden fer pujar la xifra econòmica que deixen a la ciutat.

En el curs d'escriure en aquestes planes, durant els últims temps, he tingut algunes agradables sorpreses i moltes satisfaccions. Provinents de lletres rebudes, trucades telefòniques, visites o converses en establiments públics o al mateix carrer. Però m'atreveixo a dir que l'última, que avui explico ha estat una de les millors. A causa de les seves especials característiques, que a continuació agrairé.

Acabo de rebre una carta, datada a Bellaterra el 2 d'agost, de Santiago Vila Puig, fill del gran pintor, que coneixent a través de Nova Tàrrega del dia 11 de maig d'enguany, que li enviaren les germanes Rosina i M. Teresa Pera Güell, la meva pregunta de si l'autoria del dibuix del segell municipal que publicàvem era obra de Vila Puig, diu i afirma amb rotunditat que efectivament, l'era. Però no es limita a tal afirmació, sinó qué, endemés d'agrair que recordéssim el seu pare, m'adjunta un treball, diguem escrit o article, que signa, que per a mi és una peça magistral d'aquells temps. Que jo també, encara que molt jove, també recordo. Però incapaç de fer-ho com en les esmentades i per a mi emocinants línies, que si bé en la forma no deixen d'ésser un homenatge a Ramon Novell i Andreu, en el fons són un rellevant esboç de la Tàrrega cultural, especialment pictòrica, d'aquells anys.

Però és que, a més a més, m'adjunta i em fa obsequi d'unes fotografies i tres clixès que diu que eren obra de Tomàs Pera, on es recullen aspectes del nostre mercat, als volts del 1935, que són un altre joiell. Que avui en aquestes planes festamajorenques, juntament amb el treball de Santiago Vila Puig, a continuació inserim l'article totalment:

» El pare tenia a Tàrrega un munt d'amics, admiradors fervents de la seva pintura que a més l'estimaven amb veneració.

» La cosa deuria començar quan els anys trenta passava temproades al xalet Camila de Vallfogona de Riucorb, que els meus avis tenien llogat prop del balneari per a nar a prendre les aigües. El paisatge d'aquells entorns va seduir Vila Puig, que féu una bona col.lecció de teles en un dels moments més reixits de la seva carrera artística. Camins, marges, rostolls i costeruts carrers de pobles com Guimerà, Vallfogona o Llorac, foren plasmats reiterada i encertadament pel pintor.

» La presència de Vila Puig en aquelles terres secanes deuria ésser observada per algun sensible targarí que estava al corrent del prestigi de què gaudia l'artista, i el deuria convidar a fer acte de presència a la ciutat, on trobà Ramon Novell, capdevanter d'un grup d'escriptors i pintors amb qui el pare congenià aviat; l'amistat amb tots ells i especialment amb Novell esdevingué forta i autèntica.

» Com que les estades a Vallfogona es repetien, sovintejaren també les que feia al cenacle targarí i l'afecte recíproc anà creixent fins al punt de demanar-li un sojorn un poc prolongat que comportés també el cavallet i la caixa de pintures. El pare acceptà i un bon dia es plantà amb el seu Citroën carregat amb els estris de treball enfront de la casa dels amics Pera Güell, situada en plena carretera reial, per passar-hi alguns dies.

» Tal com havia promès, Vila Puig es posà mans a l'obra l'endemà mateix de la seva arribada a Tàrrega, fent un seguit de dibuixos i olis dels afores, d'alguns carrers i del mercat que setmanalment tenia lloc prop dels porxos, enfront del bell palau gòtic dels Marquesos de la Floresta. Cap al tard, enllestida la feina, es reunia amb els amics que l'esperaven per escoltar els seus consells sobre pintura. En una d'aquestes trobades, els pintors locals es lamentaren del poc atractiu que el paisatge del rodal tenia per a ells:

» – Cada paisatge té el seu propi encant. La vostra és terra secana i els verds hi són escassos, però això no vol dir que no sigui molt interessant. El motiu, el tema, el podeu trobar arreu. Proposo que m'acompanyeu demà al matí: us ho vull demostrar.

» A primera hora, seguit d'uns quants amics, el pare plantà el cavallet a les eres obrint tot seguit la caixeta dels pinzells i els colors. A l'acabar la sessió, emplaçà els seus seguidors a tornar a la tarda i això ho repetí alguns dies més per fer-los veure que sense moure el cavallet de lloc, sols canviant-ne l'angle, es podien fer mitja dotzena de quadres diferents. Els pintors quedaren convençuts i admirats.

» Les nombroses cartes que conservo de Ramon Novell palessen amistat i admiració vers el pare. N'hi ha de vellíssimes i a més són avui tot un document que els pas dels anys ha convertit ja en història. Vegeu-ne un parell de fragments: 'Darrerament he estat força enfeinat preparant el concert que a l'associació donarà la nena Alícia de Larrocha; un miracle de nena artista de veritat, que a deu anys toca, composa i dirigeix com una persona gran...' (carta de 10-03-35).

» El pare deuria comentar a Ramon Novell un accident sofert amb el cotxet. Aquest li escriu, l'endemà mateix: 'Però què ens dieu? Que us han atropellat? Com va anar això? De totes maneres donem gràcies a Déu que, fora de l'aixafament del cotxet, no us hagi esdevingut cap mal. Però si no teniu aquell cotxet, com ens ho farem per endevinar quan sou a Tàrrega? Ja sabeu que aquell Citroën era una mena de toc d'atenció i tot seguit estàvem reunits a vora vostre.' (carta de 04-09-35)

» Acabada la guerra i en l'època estival, jo solia acompanyar el pare en les seves sortides. Em vaig convertir en el copilot de la 'tartaneta', ja que el pare –sant baró– me la deixava conduir per aquelles tranquil.les carreteres plenes de clots i pols. Això em va permetre conèixer personalment els seus amics, que en el cas dels de Tàrrega recordo perfectament.

» El senyor Novell l'anàvem a trobar al palau de La Floresta, que ja he esmentat –tenia algun càrrec en la caixa ubicada en el bell edifici. Era prim i alt, cordialíssim i afable, i com deia en la seva carta, donava el toc d'atenció advertint a la resta d'amics que havia arribat Vila Puig. Es mobilitzaven a l'acte i en poca estaona Balcells, Martí, Moretó, Trepat, Marsà i Baqué feien cap al pis de Magí Escribà, lloc habitual de reunió.

» Menció a part mereix el tracte i amistat amb la família Pera Güell, que jo encara mantinc amb Rosina i Maria Teresa, les filles de la gentil parella. El senyor Magí amb la seva veu de tro i l'encantadora Sra. Neus, de viu tarannà i sempitern bon humor, ens colmaven d'atencions i es desvivien per fer que les hores passades a Tàrrega fosin agradables i de memorable record.

Certament el meu esforç i la meva aportació han estat ben poc, però sàpiguen les meves lectores i lectors, assidus o no, que hauran pogut llegir i fruir de l'evocació d'uns moments de la nostra Tàrrega del primer terç del segle passat, el XX, incomparables. I saber encara més dels lligams que tingué amb la nostra ciutat i la seva comarca més natural l'eximi pintor Vila Puig, autèntica glòria de la pintura catalana.

L'altre dia va voltar per Sant Martí de Maldà un esmolet. De casa estant, va emocionar-me escoltar altra vegada el seu xiulet característic. Creia que avui dia ja no n'hi havia d'oficis ambulants d'aquest tipus, que si hom volia esmolar alguna peça havia d'anar al taller.

¿No heu experimentat mai res semblant? ¿No us heu topat alguna vegada amb una persona, un fet que no teníeu present des de la infància? ¿No us ha sorprès mai un encontre imprevist amb un amic de l'escola de qui havíeu perdut la pista feia anys i panys? I és que quan no tenim una cosa al cap, és com si no hi fos. Dit d'una altra manera: del que no tenim coneixement, per a nosaltres no existeix. Per tant, quan retrobes una persona amb la qual no has pensat gens els últims anys, redescobreixes una, diguem-ne, nova realitat.

Així doncs, més content que un gínjol, vaig agafar un ganivet de la cuina i en un tres i no res era a baix al carrer. Pacientment, vaig esperar l'entrada del rodapobles al meu carrer. Recordava com d'infants recorríem la vila seguint aquell xiulet tan singular, com si l'esmolet fos el flautista d'Hamelin. Rumiava si encara vindria l'individu esprimatxat amb cara de nan que parlava amb la e. Li haurien caigut les poques dents que tenia? Duria la mateixa moto negra amb la mola al darrere?

Mentre barrinava tot això, va aparèixer un cotxe amb vidres foscos i un altaveu al damunt. Sonava una gravació que imitava el xiulet i una veu de mascle repetia: "Chicas, el afilador. Chicas, ya ha llegado el afilador." Vaig girar cua cap a dalt a casa.

Suposo que es deu sentir una cosa similar quan, al cap d'un minut de conversa, t'adones que no teniu res a dir-vos amb aquell amic de l'escola de qui havies perdut la pista feia anys i panys.

La creació artística respon a uns cànons de dubtosos límits, uns confins immaterials que ens posen extremadament difícil el fet de distingir o triar allò que podem considerar Art i allò que no. L'Espai Guinovart d'Agramunt mostra des del passat dia 30 d'agost i fins al proper dia 9 d'octubre una exposició d'Àngel Jové, un pintor lleidatà d'acurada reputació i reconegut talent, que em va fer pensar sobre el concepte d'Art i com el podem aplicar al món creatiu no tan sols actual, sinó també al que resta per venir.

L'exposició de Jové està formada per una sola obra que ocupa la sala petita de la galeria d'art agramuntina, una composició encaixada en un conjunt de peces de caire eròtic. Música popular àrab i un rètol lluminós on es pot llegir "al capvespre l'home va escampar les despulles pel terra, va fer rodolar una gran pedra i se'n va anar" se superposen a l'obra, situada a terra, que es resumeix en una pedra de considerables dimensions i desenes de penis de plàstic provinents, segurament, d'algun sex shop. Àngel Jové ens ofereix tan sols això, recordem que durant un mes i escaig, sense ni tan sols donar-ne una explicació entenedora als mitjans de comunicació. Podríem qüestionar-nos fins a quin punt aquesta obra d'art és Art, fins a quin punt s'hi pot considerar sense tenir un sentit que li aporti intel·ligibilitat, sense tenir una explicació lògica que ens en faciliti la comprensió, sense reflectir quelcom de la realitat material o de la ficció... L'obra, a més, ens potencia aquest dubte pel fet que no ha estat ni tan sols elaborada amb les pròpies mans de l'autor, sinó constituïda per materials naturals intactes i d'altres de fabricació industrial.

L'art contemporani és molt més complicat que mai, ja que arrossega tota una tradició passada, a més de representar la creació artística actual, sempre en constant evolució i experimentació. Si en el passat l'art responia a uns cànons preestablerts per autoritats estètiques, el dels nostres dies ha aconseguit alliberar-se'n i ressorgir sota les formes més capritxoses inspirades en les muses més impensables. L'artista d'avui és més lliure que mai per a donar forma a la seva imaginació o, pel contrari, per a continuar la tradició de la imitatio que mai ha mort ni morirà; tant si és mitjançant l'expressionisme més violent com el classicisme més neutre, l'expressió artística serà Art quan respongui a aquells cànons de dubtosos límits que comentava al principi de l'article. Qui pot posar en dubte que un retrat de Velázquez, clàssic i d'un acurat academicisme, o una escultura de Miró, d'evident distorsió de la realitat, són Art? Qui pot explicar-ho? L'art és Art quan darrere d'una obra de qualssevol característiques veiem uns esforços físics i mentals per part de l'artista que ens la facin lloar, apreciar, admirar.

L'obra d'art que Jové exposa actualment a l'Espai Guinovart d'Agramunt no és Art. L'explicació més lògica que se m'acut pel fet que un pintor de tant renom mostri al públic una composició de tan ínfima qualitat és, com a mínim, que no tenia res previst ni elaborat i ha trobat aquesta única i mediocre solució per no trencar un compromís establert. Una altra explicació, més políticament correcta, és aquell tòpic de la provocació artística, el fet de voler escandalitzar el públic emprant objectes fàl·lics i eròtics; això no em sembla gens correcte: provocaria i escandalitzaria més el públic si cobrés dos mil pessetes per entrar a veure un roc i diversos penis de sex shop mal escampats pel terra d'un galeria de prestigi com és l'Espai Guinovart.