---

5a Pàgina

Com diria Manuel de Pedrolo: avui parlarem de nosaltres. És a dir d'aquesta revista que teniu a les mans i que fa tant de temps que llegiu (alguns des dels seus inicis ja prop de seixanta anys). Malgrat els anys, encara hi ha gent que, quan ve a portar una carta destinada a la secció del Correu del Lector, pregunta quant val publicar un escrit i, quan diem que no costa ni cinc, de vegades sembla que no s'ho acabin de creure. Per contra, en alguna ocasió hi ha persones que volen fer agraïments i en l'escrit posen noms comercials. Llavors sí que hem de demanar que no posin firmes comercials, perquè és fer publicitat gratuïta i així no cal posar un anunci pagant. És potser en aquest punt que hi ha gent que no acaba de saber el desllorigador entre un escrit i un anunci publicitari.

Així, animem als nostres lectors a escriure més en la secció del Correu del Lector i que no tinguin por de fer faltes d'ortografia, que el nostre corrector corregeig les errades que puguem fer, i és que trobem gent pel carrer o que ens truquen per telèfon per denunciar alguna anomalia del seu carrer o del seu barri. De vegades sí que podem fer una foto i un petit escrit, però d'altres cal que els afectats escriguin algunes línies, perquè si no, l'Equip de Govern de l'Ajuntament i l'alcalde es pensen que tot ens ho enpesquem aquí a la redacció, i així veu que hi ha més ciutadans que tenen queixes. Com sempre hem dit, l'escrit no costa ni cinc, solament cal que s'idintifiquin amb el DNI i, si volen, poden signar amb pseudònim i els guardarem l'anonimat, perquè aquí quasi tots ens coneixem i de vegades, si no fos per l'anonimat, no escriuríem per por a les "represàlies". Sempre diem que no és el mateix escriure una carta, amb noms i cognoms, en un diari d'abast nacional o estatal i sobre temes generals, que a la nostra revista i amb un tema d'aquíque pot fer referència a l'Ajuntament o a un veí que, per exemple, no recull la caca del seu gos de terra (per desgràcia, crec que són molts els amos de gossos que no en són gens, de nets).

Malgrat que cada vegada més dones escriuen en aquest setmanari, entre els col·laboradors habituals n'hi ha ben poques. És una d'aquelles tradicions que abans quasi només escrivien els homes, millor dit, no hi havia dones entre els habituals de la revista. Així que animem a les senyores per tal que escriguin més o que preparin seccions setmanals. Diem senyores, però també poden ser noies o joves. Estem oberts a la pluralitat d'opinió, democràtica, de la societat targarina i de la comarca de l'Urgell. Com més i més gent opini, segurament millorarem l'opinió dels nostres polítics i de la societat en general.

Opinió

Adverteixo i vull que quedi clar que em limito i concreto als del tros i sota els porxos del carrer del Carme amb sortides, o entrades, a la plaça dels Àlbers. Encara que, de moment i per successió familiar directa, no em vénen al cap d'altres de tan centenaris. Ho dic per evitar suspicàcies de tota mena, i sense ànim de publicitat o prioritat en els seus negocis. I per això empro l'ordre abecedari. Sense tancar les possibilitats que, en articles posteriors, entri en l'exposició d'activitats iguals o similars que es practiquen a Tàrrega. Siguin o no centenàries.

Reiterant el que manifesto en el proemi, aclareixo que no em mou altre propòsit que anar recordant i dibuixant, de paraula, la fesomia de les activitats comercials de la que fou la nostra vila i ara ciutat. I de les que m'ocupo, es dóna el cas singular que ambdós establiments es troben precisament en aquell sector, gairebé sota el campanar, d'entrada pel carrer del Carme, i de sortida o entrada a la plaça dels Àlbers. I també, tots dos en línia de successió familiar directa i exercint, més o menys ampliat, el mateix negoci, des de fa més d'un segle. I per evitar en escriure cap mena de distinció entre l'un i l'altre, utilitzo l'ordre alfabètic. Perquè intento sempre de fugir de cap sentit de preferència.

Començo, per tant, per cal Delfín, amb fotografia de farà uns anys, i altra de més actual d'allí on es troba. Al 1863 Delfín Elias i Puig, que provenia de Sant Pau de la Guàrdia, on ja tenia un forn de vidre, amb els seus pares i germans obria a la llavors vila de Tàrrega un comerç de plats i olles, al carrer Agoders número 6. Però a principis del 1875 ja es traslladava al carrer del Carme número 5, on encara es troba. Per tant, ja fa més d'un segle, cent vint-i-vuit anys, en aquest lloc. I mort Delfí Elias, al setembre de 1896, el va succeir en el negoci un dels seus fills, Anton Elias i Gomà, que va seguir en l'anterior activitat, amb prestigi i solvència que augmentaven. Un més dels comerciants o botiguers tan característics de la nostra població, que a més de servir el comès propi amb dedicació plena, prestigiaren i prestigien Tàrrega, ja que com tots igualment sabem la clientela no solament és local, sinó que de les poblacions més veïnes o llunyanes. Que és el que han anat fent els de cal Delfín.

Casada la seva filla Teresa amb un Robinat farmacèutic, i difunt Anton Elias el 1950, com ja des de 1943, el seu nét Francesc Robinat Elias ja s'havia incorporat al negoci, naturalment va continuar el seu avi matern, com un besnét del fundador de la casa. I així, de pares a fills i de fills a néts, segueix la dinastia en el comerç centenari. Que no entraré aquí en més detalls, en les ampliacions i àmbit que ha anat tenint de detall i majorista, amb l'expansió extraordinària, perquè no és el viarany d'aquestes línies. Però que evidentment cal que així consti. Especialment per la vitalitat i senyoria que han anat proporcionant en aquell indret dels porxos i àdhuc a la plaça dels Àlbers, que se'ls ha fet petita i han saltat al Major, a l'extrem nord-est de Tàrrega. Omplenarien planes. Però com del passat es tracta, publiquem les fotografies de Delfín Elias Roig i d'Anton Elias Gomà, que foren els qui posaren els fonaments de la casa. I ara els Robinat Català.

Cal Postes són els Nicolau, carrer del Carme número 1, cantonada a la plaça dels Àlbers. Que també n'inserim una fotografia, de farà un parell d'anys. I la denominació de cal Postes és ben clara. No ve d'un renom, sinó de l'activitat que practicaren des del 1790. Eren els qui tenien la posta (els correus) i l'arribada dels cotxes de posta. Era, en aquell any esmentat, Isidre Nicolau, i en foren continuadors Tomàs Nicolau el 1827, Ramon Nicolau el 1860 i Isidre Nicolau Vidal el 1871. Dades rigurosament certes que m'ha fa cilitat graciosament la família Nicolau, encara en aquell mateix número 1 del carrer del Carme. I no acaba aquí, ja què del que es tracta és de l'establiment i continuació d'un neg oci, en el mateix lloc i família. Però anoto el de la Posta, com antecedent del nom i situació. Mentre que l'activitat de pastisseria, que estenc a comestibles i cereria, l'iniciava Joan Bta. Nicolau Solé el 1868. O sigui, concretament fa cent trenta cinc anys. Molt més enllà d'un segle. I quant a continuïtat, el mateix tipus de negoci, i el mateix nom i família sempre amb successió directa, la més antiga de la nostra Tàrrega. Que jo sàpiga, com cap altra. I en aquella porció dels porxos del carrer del Carme.

Isidre Nicolau Carreño en fou el continuador, per cert, germà de mossèn Nicolau, el capellà dels Postes i historiador. I mort el 1918, el substituïa, treballant ja a la casa, Joan Bta. Nicolau Viladot, i seguidament en Joan Bta. Nicolau Colom, i quan va morir ja havia estat rellevat per Joan Nicolau Ferrer. Dades que com dic més amunt, em proporciona Joan Bta. Nicolau Castelló. Ofici, el de pastissers i comestibles, i el dels que venien objectes de cera, ciris, atxes o similars, ben conegut i així més que acr editat. Però en el quadre 16 de l'obra o tesi de Joan Novell Balagueró, quant a la contribució industrial a Tàrrega, facilitat pel Museu Comarcal i l'Arxiu de Tàrrega, apareix el 1875, Isidre Nicolau i Carreño, com a fàbrica de xocolata, moguda per cavalleries, amb una contribució de 220,94 pessetes. Amb la curiositat què, per molt, era la més elevada de Tàrrega, per damunt dels noms i reconegudes indústries i famílies d'aquella època. Però el dels Nicolau, que des de l'alcaldia als jutjats, ocuparen molts espais de la vida política i agrícola de Tàrrega, he de deixar-ho per un altre dia. I publiquem les fotografies de Joan Bta. Nicolau Viladot, i la d'Isidre Nicolau Carreño, que hem esmentat.

Avui, cal Delfín i cal Postes, els Elias i els Nicolau, ocupen aquestes planes com a evocació d'establiments de la nostra ciutat, botó de mostra de l'esperit de permanència i lluita. Així ho hem d'entendre.

Opinió

Poj i Het no s'assemblaven en pràcticament res, ni tan sols mantenien cap mena de relació. Jaqur i Gross, tret de l'edat i el pes, no es pot dir que fossin pols oposats, però les similituds podrien considerar-se ben bé fruit de l'atzar. Tibrikniha era segurament un xic més alta que Mah, no pas més prima, malgrat el rostre triangular i ben proporcionat; tot amb tot, Mah i Tibrikniha distaven puntualment en certs aspectes físics i psicològics. Cee i Ler eren tan diferents que el sol fet de relacionar-los, sigui en el sentit que sigui, és una autèntica estupidesa. Lelem llegia el diari cada matí, començant pel final i acabant pel principi, mentre prenia un repugnant cafè de la màquina de l'oficina. G. i Cotx tenien un sol afer en comú: aquest havia expulsat a aquell de la sala, poc després de les 14:00h, de la pitjor manera possible.

G. havia llegit el cartell emmarcat i llardós, envellit juntament amb la resta dels freds objectes que aquella sala reunia inconscientment. El Codi Informatiu i Normatiu Intern era tan indesxifrable com totes les cabòries que omplien els caps dels presents, aquelles cabòries impròpies de G. No solament el llenguatge, l'expressió, resultava tan feixuga com forassenyada; el fons de la forma era tan buit, tan opac alhora que inconsistent, que G. experimentava una sensació nauseabunda de desplaer. Al cap i a la fi, el tràmit que el duia a aquella odiosa sala representava un exemple més de l'absurd de tot plegat; ben mirat, la finestreta de Tresoreria era una mostra més de la innecessària maquinària que movia un no-res inestable, que navegava sense rumb ni horitzó, una vela perduda en un oceà d'incertesa administrativa sostinguda per la incompetència social.

G. no recordava si havia agafat l'imprès 104, cosa que li vindria a la memòria hores més tard, i quasi no recordava el perquè de la visita a la sala freda i gris, plena també de persones del mateix tarannà. Potser el més important no era aquell maleït imprès, o potser sí: tot depenia del nivell de consciència de l'individu. En el millor dels casos, el més important hauria de ser P., malgrat l'escàs protagonisme assignat que amb el temps irremeiablement minvava.

Cee, Cotx, G., Gross, Het, Jaqur, Lelem, Ler, Mah, Poj, Tibrikniha i milions d'ànimes més, totes i cadascuna d'elles, amb les seves cabòries i els seus presumptes sentiments, estaven sotmesos a P., del qual ningú parlava enlloc ni sota cap concepte. Però, quina relació tenien tots amb P.? Ningú n'havia parlat mai, de P., ni públicament ni en privat. Quina mena d'estrany vincle hi havia entre tots plegats i P., que ni tan sols se'n sentia a parlar? Quan l'element P. entrava en joc, els passadissos restaven muts, les cambres esdevenien buits sonors d'una perfecció inversemblant, els espais oberts callaven instantàniament i reservaven qualsevol paraula per a ocasions més adients.

Efectivament, P. exercia un rar poder sobre tot allò que existia; fins i tot, sobre allò que havia existit o que en certa manera hauria d'existir en algun moment determinat. Quina relació tenien tots amb P.? Potser en formaven part, potser n'eren una porció o conjuntament n'esdevenien el tot... Si P. era quelcom tangible, podrien trobar-lo? Si P. era quelcom intangible, podrien experimentar-lo? Mai s'ho havien plantejat, cap d'ells, sota cap circumstància. P. era P., ningú en parlava... i no en parlem més.

Opinió

Un regidor de vostè

Tot a punt per a la gran ceremònia de la democràcia

Quan estigueu llegint aquest número de Nova Tàrrega, la majoria de les formacions polítiques ciutadanes ja haurà decidit els seus respectius caps de llista per a les ja immediates eleccions municipals.

Exceptuant el grup AIPN, totes ho fan des dels grans partits d'àmbit nacional o estatal.

Els AIPN, els de la Plataforma d'Independents per Tàrrega, tornem a repetir la nostra oferta d'un equip de ciutadans disposats a responsabilitzar-nos del govern ciutadà amb un cap de llista votat per unanimitat en l'assemblea del proppassat divendres 28 de febrer, el company Joan Amézaga i Solé. A l'esmentada assemblea, pública i oberta a tothom, hi varen assistir prop d'un centenar de ciutadans, seixanta-tres dels quals tenien dret a votar i ser votats. A més del cap de llista, es van escollir, per votació directa i ponderada, els quinze primers components de l'equip que els AIPN proposarem a la consideració dels electors i les electores. Aquesta proposta la fem des de l'única servitud i fidelitat del compromís que adquirirem amb la ciutat i els ciutadans.

Els de CiU ja fa un temps que van decidir repetir cap de llista. Això vol dir que aquesta nova federació política, d'àmbit nacional català, creu que l'actual alcalde segueix sent la millor opció per governar l'Ajuntament de Tàrrega durant els propers quatre anys.

A Esquerra Republicana presenta, una vegada més, una llista totalment nova. Aquesta formació política, que ha protagonitzat períodes magnífics de servei a Tàrrega i al país, sembla que en els darrers comicis municipals no acaba de trobar el desllorigador que li permeti recuperar protagonisme a la nostra ciutat.

Els socialistes del PSC-PSOE acaben de passar una profunda crisi d'organització interna. Sembla que la tenen ja quasi resolta. En aquest període de debat intern dels socialistes targarins s'ha produït la incorporació a aquesta formació d'un grup de ciutadans que, fins fa ben poc, eren membres de la Plataforma Ciutadans per Tàrrega, el grup que dóna suport al grup municipal dels AIPN.

Els del PP sembla, pel que es pot llegir a la premsa, que estan en plena crisi interna a nivell municipal. Una crisi que provoca puntualment una situació ben curiosa en el nostre equip de govern actual. Resulta que l'únic regidor d'aquest partit polític discrepa públicament i oberta del seu partit. El seu partit, el PP, ha desautoritzat públicament al seu únic regidor. El PP va pactar amb CiU, donant-li així la majoria que li permet governar. Per tant, a aquestes altures de la legislatura no sabem si CiU té majoria gràcies a un partit, el PP, sense regidor, o bé la majoria li ve del regidor sense partit.

Per tot el que acabo d'escriure, els targarins ens haurem de prendre més seriosament que mai les properes eleccions.

És convenient recordar-vos que l'assignació de regidors a cada grup polític és el resultat de l'aplicació de la denominada llei d'Hont.

Aquesta llei matemàtica determina que com més fraccionament, o dispersió, hi hagi de vots per causa dels múltiples grups que es puguin presentar, més regidors correspondran al grup més votat. És a dir, àdhuc el grup majoritari actual tregui menys vots que en les darreres eleccions, pot obtenir més regidors si els votants dispersen el vot en moltes altres opcions.

En aquests moments no correpon demanar el vot. A partir d'ara, el que correspon és escoltar els arguments d'un i altres. A partir d'ara em doldrà molt, i m'hauré d'aguantar, el comentari foteta del qui tracta per igual a tots els qui opten a fer aquest servei públic treballant des de l'Ajuntament. Igualment em farà mal l'anàlisi superfical i tòpica del saberuts que es creuen ja de tornada de la política.

Pel contrari, m'engrescarà la frase d'ànim d'algú a qui solament conec de vista, o potser ni això, i se solidaritza amb la meva implicació personal. De la mateixa manera em farà creure que estic fent el correcte si algú m'assegura que aquest cop tot pinta bé per al meu grup. Fins i tot agrairé aquell advertiment del qui creu que no vaig ben encaminat.

No és just generalitzar els elogis, ni tampoc les crítiques i, encara menys, les blasmes. Ni els polítics ni els grups polítics actuen d'igual manera. No és just generalitzar, per què no és cert.

D'aquí al maig caldrà que tots els ciutadans feu un esforç d'anàlisi de les realitzacions d'uns i les propostes dels altres per tal d'acumular dades i així poder emetre un vot conscient i útil a la ciutat. Aquest esforç correspon tant als qui seguiu amb interès la vida política ciutadana, com als qui diuen que passen de política. La composició de l'equip de govern de la ciutat el decideix tant el vot del ciutadà coneixedor de la vàlua de cada llista com el d'aquell altre que vota per fidelitat a estereotips mediàtics o mandroses rutines.

Tot és a punt per iniciar la intensa etapa que ens durà a la gran diada de la democràcia: la votació quadriennal.

D'aquí a aleshores anem pensant que els quatre propers anys seran decisius per al futur de la nostra ciutat. Per això us animo a reflexionar serenament sobre quina serà la millor opció a l'hora de votar.

En un altre ordre de coses, com diria el senyor Castellà, no us passeu per alt l'explosió floral dels ametllers. Pugeu a qualsevol turonet de la part sud-oest del nostre terme i mireu cap a Belianes i Preixana. O millor encara, deixeu-vos anar per qualsevol camí d'aquelles partides i alternareu el verd viu dels sembrats amb la flairosa blancor dels ametllers. No és la primera vegada que us ho recomano. No serà la última, ja que és un espectacle magnífic i únic.

Opinió

Tot i que les obres del carrer de Sant Pelegrí podríen ser l'origen de moltes referències (hi ha molt a dir, hi havia molt a millorar) avui ens centrarem en el tema que dona nom a aquest escrit, i ho farem comentant les cinc fotografies adjuntes, encara que no hi ha cap dubte que se'n podrien fer moltes més.

Fotografia 1.–Baixem pel carrer de Mestre Güell. El senyal de direcció esquerra pintat a la calçada és una invitació a fer la infracció consistent a "xafar la ratlla contínua" del carrer al qual se'ns invita a incroporar-nos. Molt bé, no?

Fotografia 2.–Hi ha una furgoneta blanca que infringeix el senyal de gir a l'esquerra. D'altra banda és ben clar que els vehicles que van cap al carrer de Sant Josep també infringeixen el reglament, perquè hi ha una fletxa ben clara que obliga a girar a la dreta. És a dir, que ja fa mesos que els vehicles que van de l'antiga plaça de Rafael Casanova (avui carrer de Segle XX), cap al carrer de Sant Josep, s'estalvien una sanció. Que bé, oi?

Fotografia 3. – Sempre hi ha un o altre vehicle aparcat de manera que obstrueix el carrer de Raimon de Tàrrega, venint del pont de damunt la via. La nostra guàrdia urbana no hi va... i si hi va, no ho veu.

Fotografia 4. –Ja fa unes setmanes que l'empresa constructora ja no traballa al carrer de Sant Pelegrí, però es manté la direcció única, la mateixa que la dels carrers propers (cinc carrers seguits amb el mateix sentit de circulació). A més, a l'entrada d'aquest carrer hi ha una privació inexplicable però important de visibilitat, que fa que en ser a la cruïlla es pugui disfrutar d'una sorpresa: a veure si ve algú?

En el moment actual, ja ha començat seriosament la substitució del paviment de l'esmentat carrer. Es tracta d'una obra d'envergadura que possiblement s'acabarà aviat. Abans de les eleccions, vaja. En qualsevol cas, la situació que hem denunciat més amunt ja fa ben bé vuit mesos que dura i que creiem que era perfectament evitable. Tot plegat: una broma de mal gust.

Fotografia 5. –Som al mateix indret que a la fotografia 4. Hi ha cotxes que pugen en direcció a Cervera i, mentrestant, uns altres, els quins estan encarats a baixar, s'esperen justament el temps que es destinaria a donar pas als quins, també pujant, han de girar cap al carrer Sant Pelegrí. No us preocupeu, però que prenguin paciència els quins baixen! I perquè no es desorientin els quins pugen, "tecnologia punta": un plàstic que cega un dels semàfors i un senyal de prohibició de gir. Tot menys regular el semàfor. Què més voleu?

Podríem parlar també de la plaça del Pare Carles Perelló, que és ben bé una trampa: quatre carrers d'entrada i només un de sortida... I així tants d'altres.

Els targarins no ens mereixem una guàrdia urbana més professional?