Curiosament, el senyor Rodríguez Ibarra, president d'Extremadura, fa mèrits per desbordar per la dreta al PP. I veritablement ho aconsegueix, quan proposa foragitar del Congrés de Diputats els partits nacionalistes no espanyols, mitjançant una nova llei electoral. Per deslleials a la Constitució, entre altres coses.

Els qui formem part d'aquest col.lectiu en fase de criminalització –en aquest cas, ERC– no ens sorprèn la proposta. Els atacs a la identitat catalana, basca o gallega són una constant en els partits majoritaris espanyols. I, per tant, previsibles. Però l'exclusió seria només de les institucions representatives. En cap moment es parla, per exemple, d'eximir-nos de la pertanyença obligatòria a l'Estat espanyol.L'exclusió parlamentària hauria d'anar acompanyada, per ser coherent, del reconeixement del dret a l'autodeterminació. Exercint aquest dret, els catalans podríem optar lliurement per quina mena de relació volem tenir amb Espanya.

Estem immersos en un procés involutiu, la culminació del qual seria tornar a una situació de caire preconstitucional. Sens dubte, el caminar del cranc.

El cas del diari basc Egunkaria n'és un exemple ben palès. El tancament de l'únic diari escrit en euskera i l'empresonament del seu cos de redacció és un fet sense precedents a l'Europa democràtica d'ençà el 1945. Tanmateix, la resposta ha estat vigorosa. Els treballadors segueixen publicant amb un altre nom i amb una tirada superior, el diari Euskaldun. I les institucions basques s'hi han implicat recolzant-lo moral i materialment, la qual cosa evidencia el tremp del nacionalisme basc, contraposat a l'entreguisme resignat i mesell dels partits majoritaris a Catalunya.

Destacats dirigents del PSC han arribat a justificar les declaracions del president extremeny amb comentaris tan desafortunats com: "Són coses d'en Juan Carlos". Amb aquesta frivolitat no s'ajuda gens a la necessària pedagogia política. Frivolitat impròpia d'un partit que aspira a governar Catalunya aquesta tardor.

Però prenem-nos-ho amb ironia, si més no, i no ens farem mala sang. Celebrem les iniciatives excloents dels Rodríguez Ibarra de torn. Ens encantaria que ens fessin fora de les institucions polítiques espanyoles. Nosaltres recitaríem joiosos allò d'Adéu Espanya.

Ensenyament

El divendres dia 28 de febrer vam celebrar el carnestoltes al col·legi Sant Josep i, un cop més, els nostres alumnes van esdevenir protagonistes d'una festa esperada i aplaudida per un nombre considerable de pares, mares i avis, principalment.

Aquest any, el pati es va convertir en un espai ple de vida i de treball, ja que tots els nens de la Llar d'Infants, Educació Infantil i Primària representaren els diferents oficis sota el lema: "Treballem per la vida". Al compàs d'alegres músiques i acompanyats d'una animada "xaranga", formada pels alumnes de sisè, van anar desfilant: bombers, pintors, guàrdies urbans, mecànics, jardiners, cuiners, infermers, cambrers i metges.

Tots vam escoltar atentament el testament que el rei i la reina del carnestoltes van llegir i que feia referència als esdeveniments de més actualitat: el "xapapote", la guerra...

Va ser una festa en què pares, familiars i amics van gaudir tant que les càmeres de fotografiar i de vídeo no van parar ni un instant.

La festa va acabar amb una gran rua pels carrers del voltant del col·legi, on els colors i l'alegria dels nostres alumnes van destacar en tot moment.

Ensenyament

Uns reduït grup d'alumnes de 4t d'ESO i tots els de 1r i 2n de Batxillerat Tècnic, acompanyats per professors, vam anar fa uns dies a visitar la central nuclear d'Ascó.

El Departament de Tecnologia organitza cada any una visita a alguna de les diferents centrals productores d'energia elèctrica: pot ser una central tèrmica, nuclear, hidràulica o eòlica.

Aquest curs, la visita a la central nuclear d'Ascó ha estat, segons diuen, diferent de la d'altres cursos, perquè des de l'11 de setembre del 2001, data de l'atac terrorista a les Torres Bessones de Nova York, les mesures de seguretat s'han accentuat notablement, fins al punt de no poder accedir dins del tancat que encer cla tots els edificis que integren la pròpia central nuclear.

Després d'identificar-nos a l'entrada, ens van adreçar a un edifici situat al sector exterior, on un enginyer ens va fer unes explicacions i ens va oferir una pel·lícula molt didàctica que tractava dels fonaments de l'energia nuclear i de com és i com funciona una central nuclear, especialment la d'Ascó.

A continuació, acompanyats per l'enginyer, vam donar un tomb amb l'autocar per la perifèria de la central des d'on se'ns explicava què hi havia a l'interior dels diferents edificis que anàvem passant i, finalment, vam arribar a la torre de refrigeració i la vam visitar.

La imponent torre de la central, malgrat no estar en funcionament en aquell moment, va ser el que més ens va agradar, potser tant per les seves gegantines dimensions com per les sensacions visuals i acústiques que es poden percebre o sentir en el seu interior.

Un dinar ràpid al poblet del costat va posar punt i final a la sortida cultural de tipus tècnic.

Encara ens preguntem: val la pena seguir utilitzant l'energia nuclear per produir energia, malgrat els problemes que comporta? Hi ha altres fonts d'energia que puguin substituir, ara per ara, l'aportació que realitza l'energia nuclear? Es fa el suficient per educar i convèncer la nostra societat de la necessitat d'estalviar energia en comptes de progressar en el seu consum?

Postal fora vila

Actualment estem vivint uns moments d'extraordinàries convulsions a tots nivells. Políticament, ja parlàvem l'altre dia d'uns tambors de guerra més aviat propera. Econòmicament, els índexs financers; borsa, inflació, atur, etc. Esmouen en uns paràmetres totalment negatius. Meteorològicament i de ben a prop, veiem com s'han inundat pobles i camps de cultiu. No voldria atabalar el lector amb tantes calamitats, però malauradament és així. Òbviament hem de reconèixer que el segle XXI ha començat malament. Però resultarà més gratificant, i ja que som al febrer, deixar pessimismes enrere i parlar d'aquest mes, el segon i el més curt de l'any, que com diu l'adagi, "passa com un gos llebrer". També té fama d'imprevisible, "febrerillo loco" li diuen els castellans, i és que hi podem trobar de tot, fred intens amb fortes glaçades, bonances imprevisibles i sobretot neu, molta neu, perquè és el mes de les nevades per excel.lència. Cal advertir que aquesta postal només es nodreix de la meva memòria, a Déu gràcies encara en bastant bon estat, ja que no ha trobat bibliografia que m'ajudés a concretar dades i aclarir detalls. Fins i tot observo que el monumental volum Historia gràfica de Tàrrega no esmenta la temàtica meteorològica targarina amb les seves glaçades històriques, nevades inoblidables, boires persistents i fins i tot les entremaliadures del nostre Ondara, petit però valent.

La primera nevada que jo recordo és en el transcurs de la meva infància, a la Seu d'Urgell, donant forma de bola a la neu, la primera cosa que ens acostuma a suggerir quan la trepitgem. A la Seu hi neva indefectiblement cada any, no així a les capitals on vaig residir després; de manera que de neu no en vaig veure més fins la cèlebre nevada de l'any 1932 a la Tàrrega llavors republicana, amb una precipitació més que regular ja que superà el metre. Aquella neu tingué la virtut d'obsequiar-me amb dos dies de vacances escolàpies i no cal dir que Sant Eloi s'omplí de fabricants de boles de neu, amb les seves posteriors batalles incruents.

Mereix un punt i apart la descomunal nevada de metre i mig que caiguè a Tàrrega i entorns la penúltima setmana de febrer de 1942, la qual provocà l'esfondrament de moltes teulades i part de l'edifici tan singular com el de l'Aliança. Si l'anterior nevada m'obsequià amb dos dies festius, aquesta em proporcionà una pala amb la qual, per ordre de l'Ajuntament, vaig haver d'anar, juntament amb els barons de fins a cinquanta anys, a treure neu a l'antic camí del Talladell. No feia gaire temps que havíem sortit de la guerra i allò fou un mal menor que tothom es prengué de "conya". De neu no sé si en traguérem gaire, però el que sí abundà fou el divertiment i el bon humor. Fou una nevada melodramàtica perquè Tàrrega romangué incomunicada per ambdós mitjans durant uns quants dies.

L'any 1962 a Barcelona ciutat es produí un fenomen històricament insòlit. El dia de Nadal la ciutat va desvetllar-se amb una nevada de cinc pams. Fou la més gran de què hi ha constància. Els esquiadors tingueren la gran fortuna de fruir de la neu a peu d'escala. El carrer de Balmes, la Via Augusta i tots els carrers amb pendent muntanya-mar oferiren el desnivell ideal per al lliscament. La nit següent feu una glaçada impròpia de la ciutat i els traumatòlegs feren jornada extraordinària; d'ossos trencats no en volgueu més. El clima mediterrani no permeté que la neu s'estabilitzés. La nit de cap d'any no hi havia un borrall de neu i la temperatura fou agradable.

Amb el pas dels anys jo he avorrit la neu, però en canvi, ella s'ha enamorat de mi. Els anys m'han deixat els cabells totalment nevats, amb una neu que no la fonen ni les més fortes calors de l'estiu.