---

5a Pàgina

En els molts anys que porto en el món del periodisme i els mitjans de comunicació ja no em sorprèn que els polítics diguin que faran una cosa i al final tardin anys a fer-la. Una prova la tenim en el canal Segarra-Garrigues. Fa uns dies el conseller de Justícia de la Generalitat, Josep-Delfí Guàrdia, va dir a Reus que el Govern català dóna suport a la creació d'un jutjat a cada capital de comarca i va afegir que en una primera fase es farien els de les Borges Blanques i Sort, i en una segona fase Mollerussa, Tàrrega i el Pont de Suert. O sigui que en tenim per estona. A més, aquí hi ha una contradicció ja que al febrer de 1999 en una visita a Tàrrega la llavors consellera de Justícia Núria de Gispert va dir que el 2000 es crearia el jutjat a Tàrrega, però encara no a Mollerussa ni a les Borges Blanques. La consellera va afegir que l'any següent es posaria la primera pedra de l'edifici del jutjat. UDC de Tàrrega també va apostar fort per aquest jutjat i va dir que es faria també al 2000, i ja s'ha vist: a finals del 2001 encara no hi ha res de nou. Cal dir que el 1999 era any d'eleccions municipals i ja saben que el partits rentabilitzen certs projectes a les campanyes electorals, com el Segarra-Garrigues.

Cal recordar que ja fa uns quants anys que es demana la creació del jutjat a Tàrrega amb l'argument de pes que el vuitanta per cent dels casos que es tramiten al jutjat de Cervera són de Tàrrega. També, que la Generalitat ha expressat sempre la seva voluntat que la demarcació dels jutjats coincideixi amb la de les comarques. De l'època actual recordem que el 1982 el Jutjat de Pau de Tàrrega ja va fer un informe reclamant aquesta necessitat d'un "jutjat comarcal o de districte". El 1993 el consell Comarcal de l'Urgell va demanar-lo i a l'any següent el conseller de Justícia va dir que veia viable la seva creació. El 1995 el Departament de Justícia va demanar a Madrid que s'obrís un jutjat. Aquest tema sembla que queda aparcat i fins al mes de març del 1998 no es diu res. Llavors va ser quan el Poder Judicial donava suport a la creació del jutjat. Però al mes de setembre del mateix any anuncien la paralitzacio de l'assumpte i no és fins a principis del 1999 que es torna a pressionar per aconseguir aquest servei judicial per a la ciutat. Fa la sensació que cada un dels consellers o consellera que ha passat pel Departament de Justícia pensa diferent sobre el jutjat de Tàrrega, tot i que tots són del mateix partit (UDC). Esperem que la directiva del partit a Tàrrega, ara que no hi ha eleccions, aclareixi quan faran el jutjat, ja que la ciutat i les entitats, especialment les relacionades amb la justícia, ho han demanat amb escreix. La ciutat ho necessita.

Opinió

El que mai voldria fer és escriure de la mort, per a mi prematura, d'una persona que, a més d'amic i fill d'un gran amic personal i de casa, fou un company i després col.laborador, en la meva presència a l'Ajuntament de la nostra ciutat. I com he dit alguna altra vegada, espero a fer-ho després d'un temps perquè, al meu entendre, fuig de l'estil sempre apressat de la necrològica i es pot ajustar més al perfil personal i humà del qui ens ha deixat, lluny de cap influència momentània. I per tant, més verídicament sentit.

Sebastià Pascual Berga morí el dia 30 de maig d'aquest 2001 als setanta-tres anys. Que insisteixo que en l'actual promig de viure, cada dia més allargat, fou una defunció prematura. Conseqüència d'una llarga i penosa malaltia, que ell va anar suportant amb singular enteresa i envejable voluntat d'aguantar. Tota una lliçó, fruit del seu propi caràcter, equilibrat, amable i respectuós. Possiblement aparellat amb el de la seva activitat professional, d'excel.lent mecànic, qui mentre va exercir, fins a la seva jubilació, ho féu sempre amb una perícia consumada. Que jo la hi havia conegut quan posava les seves mans sobre un vell Ford, que vaig conduir abans del primer sis-cents. I que, més d'una vegada, sort en vaig tenir per evitar de quedar-me a la carretera. O al final seguir el consell de deixar-lo definitivament. I encara que més tard, si no vaig equivocat perquè mai he disposat de camió, la seva especialitat foren els motors diesel o de gasoil, el seu cop d'ull en tota mena de vehicles era sempre encertat i ajustat. Per utilitzar la paraula, la d'ajustar, molt comuna en la seva professió.

Però el seu companyerisme, criteri i col.laboració, els vaig coneixer i disfrutar a l'Ajuntament, en la corporació municipal quan era regidor. A partir del 1971 al 1973, amb Delfí Robinat d'alcalde, que jo substituïa algunes vegades, fent tot el que podíem, conjuntament sota les orientacions de l'alcalde citat. En una entesa perfecta, cadascú al seu lloc. On ja vaig saber de les qualitats de Sebastià Pascual com a amic i regidor.

Vingué, però, el setembre de 1973, quan vaig ocupar l'alcaldia amb el corresponent nomenament. I llavors, és clar, és al llarg de les setmanes, els mesos i els anys, fins al 1979, quan Sebastià Pascual per a mi esdevingué un dels tants i excel.lents amics i col.laboradors que en el decurs d'aquells anys vaig te nir. També, com escrivia més amunt, cadascú en el seu lloc. Que, per altra banda i al meu juí, com he proclamat sempre públicament, és la millor manera de governar. I Sebastià Pascual ocupava singularment, després de Dolors Andreu i Antoni Romeu, les regidories d'esports i festes, amb un llistó que tan alt havien deixat. Que el tan repetit Sebastià Pascual, multiplicant-se, va dur sempre d'una manera efectiva i excel.lent. Amb el suport, és ben cert, de tots els altres companys del consistori, però amb el seu esforç i dedicació, amb una entrega plena i personal. Que atès els seu tarannà ponderat, comprensiu, amatent i detallista fins a l'extrem, jo vaig estimar molt. Com estic segur l'estimaven en els àmbits en què es mogué o foren de la seva competència.

Recordo perfectament, i només caldria consultar les col.leccions d'aquesta Nova Tàrrega, o els programes que es distribuïen, que malgrat els escassos recursos de què llavors disposava, organitzava les festes majors, o qualsevulla altra manifestació festiva, commemorativa o pública, amb varietat, esplendor i èxit. Al maig o al setembre, sense oblidar música o els castells de foc. I els festivals infantils, que més d'una vegada continuaren omplenant de gom a gom la plaça Major, entre aplaudiments i rialles. I un berenar dels de pa amb xocolata, o el que llavors fos de costum, a tota la mainada... i als qui els acompanyaven. M'atreviria a dir, si no fos que és de la meva època, que poc s'ha igualat en el que en aquell camp de la diversió infantil, ingènua i d'autèntica pallassada, llavors s'havia aconseguit. I en aquest aspecte pluralitzo, ja que Sebastià Pascual fou un gran continuador, com he apuntat més amunt. Però això és un altre mèrit afegit.

És evident que en les altres activitats, decisions, estudis, discussions o acords de la corporació, Pascual també hi participava d'una manera puntual, activa i sens falta. Per això en el títol anoto el de regidor exemplar, que evidentmen ho comprèn tot. A més de sensat, imparcial i bon amic de tots els altres. Que era una altra de les seves facetes. Però jo m'he centrat en el que era la seva comesa específica. Que per acabar, com es veu en alguna de les fotografies que publiquem, em referiré als esports. Els estimava tots. Tinc l'exemple del futbol del qual ja molt avançada la seva dolència trobava entusiasta i amatent. Però, com a regidor, no en descuidava cap en la seva atenció, perquè, per altra banda, era un afeccionat a totes les activitats esportives. I això féu que el seu treball encara fos més viu, entusiasta i encertat. Estic segur que m'ho avalarien en tots els que intervingué, des del tennis a la natació, al ciclisme o al bàsquet. O als més o menys directament del motor. No els enumero perquè és sobradament conegut. I com a prova de la universalitat en el seu servei a la ciutat, inserim també una fotografia on es veu la seva satisfacció, entregant com a regidor unes de les claus dels pisos d'un conjunt que s'edificaren. Diria, potser, els de l'Associació de Caps de Família de l'Ondara. Tot per la Tàrrega que ell estimava.

Correu del lector

Quant el 7 de setembre de 1931 el diari El matí publicava el manifest de 22 persones que declaraven el compromís de crear una força política que s'inspiraria en els principis cristians autèntics però sense dogmatismes, que reclamaven per Catalunya el reconeixement de la seva identitat nacional com a poble i una autonomia plena dins el marc d'una confederació dels pobles d'Espanya, el dret del poble a determinar quina forma de govern vol i el rebuig a les diferències entre rics i pobres, la defensa dels drets individuals de les persones i el desvetllament de la consciència dels deures que la solidaritat i la germanor cristianes ens imposen, de la necessitat d'un sou digne per als treballadors, d'una seguretat social, la necessitat de perfeccionar i fer mes equitatives les relacions entre amos i pagesos en la millora dels camps i la millora dels conreus, i finalment demanaven que es reconegués l'existència d'altres nacionalitats a l'Estat espanyol, estaven creant un nou partit: Unió Democràtica de Catalunya.

Avui aquest compromís és plenament vigent i la gent d'Unió al llarg de la seva història ha demostrat el seguiment d'aquest compromís amb Catalunya. Aquesta convicció en les principis fundacionals i el manteniment de l'esperit de servei al país i als catalans ens han permès entrar en el nou mil·lenni amb força renovada per poder continuar essent un referent polític de Catalunya.

El panorama polític espanyol i internacional han canviat. Llavors, al 1931, estàvem sortint de la dictadura de Primo de Rivera, no s'havia encarat la guerra civil espanyola, ni tampoc la segona guerra mundial, ni es preveia l'etapa de la dictadura del general Franco, amb la pèrdua i repressió de les llibertats polítiques, i ni es pensava en la possible creació de la Unió Europea. I em refereixo a aquests dos punts especialment, pel que han representat per a la gent que ha mantingut en l'etapa de la dictadura la convicció de la identitat catalana, la fermesa dels plantejaments polítics, el treball cap al restabliment de la democràcia i també la presència, dins el context de la internacional demòcrata cristiana, a Catalunya.

La constitució de 1978 ha configurat l'Espanya de les autonomies i ha entrat el concepte de nacionalitats dins l'Estat espanyol, s'ha obert un camí cap a l'autogovern, del qual tots en sabem les dificultats. Per altra banda, els estats de la UE van delegant cada vegada més cap a la responsabilitat comunitària mes competències, i cada vegada es veu més clara l'Europa dels pobles. Res ens priva de manifestar la nostra especificitat dins del context de l'Estat espanyol ni a Europa.

Ara l'esdevenir del nostre projecte ens demana aprofundir la nostra entesa amb CDC, a federar-nos per fer entre els dos una sola força política, cadascun amb la seva especificitat però presentant-nos als ciutadans amb una sola veu, per reforçar el projecte polític que ara volem i compartim per Catalunya. Unió continuarà mantenint i defensant els plantejaments com ha fet fins ara i seran la seva aportació a la federació.

Som hereus d'una gent com Roca Caball, Romeva, Vila d'Abadal, Carrasco i Formiguera, Coll i Alentorn, Sansa, Robinat, i tants altres que, juntament a la seva convicció de catalanitat, hi van posar des de la vida fins al millor de si mateixos al servei de la comunitat. Ens queda encara molt camí a seguir i la gent d'Unió d'avui des del compromís fundacional volem seguir treballant per Tàrrega i per Catalunya.

El passat diumenge al matí vaig ser víctima de la incompetència del cos de bombers de Tàrrega. Així de clar.

Resulta que estant a l'hort del qual tinc cura, vaig ser testimoni de l'inici d'un petit incendi, no sabem si intencionat o no, just al terreny de més amunt. Casualment havia vingut a donar un tomb el meu cunyat que, per sort, portava un telèfon mòbil amb el qual vam avisar els bombers (els mossos d'esquadra també els havien avisat). Fins aquí tot correcte.

El que no és correcte ni és normal és que des del moment que els vam avisar fins que van arribar al lloc dels fets van passar quasi tres quarts d'hora, i que si no hagués estat per la col·laboració de les persones que allí ens trobàvem, quan haurien arribat els bombers ja hauria estat tot cremat.

Potser us preguntareu per què van tardar tant a arribar. Doncs bé, van tardar tant perquè, tot i que jo mateix i molta altra gent que estaven d'espectadors, fins i tot canalla, els deien per on havien de passar, ells, amb una impassibilitat absoluta, es van empenyorar a agafar altres camins que, lluny d'apropar-los al foc, l'únic que feien era donar tombs i més tombs inútils i sense sentit.

Ridícul i vergonyós.

Correu del lector

L'any 1860 arribava a Tàrrega el ferrocarril de la línia Manresa-Lleida. Aquest fet, juntament amb la construcció a finals del segle XIX de la carretera Montblanc-La Seu, la carretera Tàrrega-Balaguer-Alcarràs, i l'existència de la carretera reial entre Madrid i Barcelona, va permetre situar la nostra ciutat com a punt estratègic de comunicacions entre el mar i la muntanya, i entre la Catalunya interior i la Catalunya industrial.

L'existència d'aquestes infraestructures fou bàsica per al futur desenvolupament del sector comercial i de serveis de Tàrrega durant bona part del segle XX. Així la ciutat va veure créixer la seva àrea d'influència molt més enllà de la seva comarca natural. Les noves inversions van atreure població i mà d'obra de fora vila. La generació de riquesa va impulsar iniciatives socials, cíviques, educatives i culturals, que van posar els fonaments d'un esperit comercial i industrial que es troba encara present en el nostre tarannà.

Tanmateix, avui, a l'inici del segle XXI, les coses han canviat i la realitat és molt diferent a la de fa cent anys. La importància del tren és gairebé testimonial. La capitalitat de la ciutat de Lleida és un fet innegable, i a més s'ha vist incrementada en els darrers vint anys. La importància estratègica de Tàrrega com a eix de comunicacions ha disminuït considerablement. El tren d'alta velocitat arribarà a Lleida procedent de Madrid el 2002 i connectarà amb Barcelona i el seu aeroport el 2004.?

Què pot fer Tàrrega per recuperar part del protagonisme perdut? D'entrada, els governants locals no haurien d'anar sols a penjar-se medalles. En segon lloc, hauríem d'utilitzar els nostres "lobbys" locals sense complexos. Tenim institucions, entitats, periodistes, polítics, associacions, partits, sindicats i empresaris que poden fer sentir, com una sola veu, les nostres reivindicacions als centres de poder a Barcelona o a Madrid. I sobretot ens cal algú que aglutini forces, impulsi iniciatives, amb capacitat per plantejar les nostres reivindicacions pel damunt d'interessos personals i polítics.

Parlàvem del tren. Per què no imaginar-nos una estació de tren a Tàrrega, dotada amb serveis d'aparcament, restauració, consigna, amb uns serveis de trens llançadora entre l'estació de Tàrrega i l'estació de Lleida en vint minuts, i que aquests trens connectessin amb els trens de l'AVE amb parada a Lleida?.

Parlàvem de comunicacions i infraestructures. Per què no fer sentir la nostra veu conjunta a Madrid, a Barcelona o a Lleida? La necessitat d'ordenar el tram urbà de l'N-II, el projecte d'autovia Montblanc-Tàrrega, el canal Segarra-Garrigues, el desviament de la Comarcal 240, la zona esportiva, les infraestructures culturals, el problema de l'aigua...

Volia parlar només del tren, però els nostres problemes van més enllà del ferroviari. Ens cal forçar la marxa, a tots nivells i en la direcció correcta.

La setmana passada es va repartir per Tàrrega un full anònim en què es feia una dura crítica al Govern municipal.

Persones desconegudes han fet un trucatge sobre aquest full, afegint-hi al final les sigles del Grup Municipal AIPN, i l'han enviat a la redacció del diari Segre i al setmanari local Nova Tàrrega. Davant aquests fets volem manifestar:

1. Ni el Grup Municipal AIPN ni la Plataforma Independent Ciutadans per Tàrrega tenim res a veure, ni directament ni indirectament, amb l'esmentat full.

2. Denunciem els autors que han situat el nostre nom en un escrit que no ens pertany, i ens preguntem què els ha impulsat a fer una acció tan reprovable.

3. La nostra crítica a l'equip de govern sempre l'hem feta i la farem signant les nostres manifestacions i sense utilitzar l'insult o la desqualificació personal.

4. Lamentem que en el diari Segre, en l'edició del dia 2 de novembre, se'ns imputi l'autoria del full sense que s'hagi contrastat amb alguna de les persones del nostre grup.

Correu del lector

Benvolguts senyors Joan Lluís Tous Álvarez i Jaume Ramon Solé:

He llegit el seu escrit del 26 d'octubre de 2001 a Nova Tàrrega, en què m'assabenten que he espoliat el patrimoni del museu per la part que toca als béns del molí de cal Jover, i suposo que volen dir que he espoliat com a alcalde d'un Ajuntament que executa una decisió de l'Equip de Govern, no pas com a persona que hagi anat amb un carro a endur-se rodes de molí, piques i altres pedres, ja que això vostès no ho distingeixen gaire en el seu escrit, i potser algú podrà creure que aquest alcalde ha anat a endur-se personalment el valuós pedregam cap a casa seva. Per això m'afanyo primer de tot a aclarir que el pedregam esmentat ha anat a parar a Sant Eloi, com tota pedra voluminosa i "d'important valor patrimonial [...] propietat del museu i de la ciutat".

Sempre valdria la pena fer una trucada telefònica per aclarir aquestes qüestions tan senzilles, i així no caldria insinuar pillatge de rebentapisos per a nigú, perquè, en l'opinió pública, sempre queda part del marro i és una bona manera de desgastar l'alcalde. Diuen que de la fal.làcia sempre en queda alguna cosa (jo afegiria alguna cosa útil per als interessos d'algú, en aquest cas del fal.laç).

Mirin: és cert, tal com argumenten en el seu escrit, que la compra del molí de cal Jover als anys vuitanta es va fer per una finalitat diferent de la que se li vol donar ara, però durant els anys noranta cap ajuntament, ni vostès, es van cuidar d'afectar-lo urbanísticament. De totes maneres la decisió de fer una plaça en aquell indret també ve de lluny: el dia 15 d'octubre de 1996 la Comissió d'Urbanisme va aprovar els honoraris de redacció del projecte i de l'estudi de detall de la plaça del molí de cal Jover, ara anomenada ja dels Comediants. Entre altres persones, a aquesta comissió hi assitiren, i van votar a favor de la redacció i de l'estudi esmentat els regidors de l'Equip de Govern senyors Miquel Àngel Mingote Cebollada i Miquel Orobitg Vives.

També consta que la Comissió de Govern del 21 d'octubre de 1996 va ratificar la proposta de despeses corresponents a la plaça del molí de cal Jover, amb l'anuència dels regidors i tinents d'alcalde senyors Miquel Àngel Mingote Cebollada i Joan Amézaga Solé, i amb la presència com a oient del senyor Joan Lluís Tous Álvarez. Quan diuen vostès "hom sap que el govern de la ciutat, en base a una idea molt personal de l'alcalde, ha decidit construir en aquell indret una plaça", haurien de fer constar que es tracta del govern actual de la ciutat i de quan vostès hi eren exercint activament una responsabilitat política. Per cert, aquell projecte no va concretar-se perquè no va agradar.

Penso que la crítica ben fonamentada, raonada i constructiva és signe d'una democràcia ben entesa, i em sembla que aquest no és el camí que vostès han encetat d'un temps cap aquí. Si no és que tenen alguna campanya engegada, sempre seria millor informar-se bé i anar a la font directament a beure. Si la tenen engegada, doncs continuïn, que sempre és fàcil carregar contra el qui exerceix responsabilitats públiques. Constato que vostès donen molta importància a les formes, i aquest és un camp en què he de millorar, ho reconec, però no s'oblidin del fons de les qüestions, i aquí és on modestament crec que haurien de ser més curosos.

Els asseguro que sovint faig examen de consciència; sé i conec també les meves limitacions i mancances, i com que hem col.laborat durant set anys, vostès poden donar-ne raó i gosen fer-ho. Jo en canvi no puc pas fer el mateix amb les limitacions de vostès, perquè, malgrat els set anys de col.laboració, avui puc dir que no els conec; em sembla impossible que siguin tan diferents de com me'ls imaginava, però ho he d'acceptar. Que hi farem!

Saben que poden trobar-me fàcilment per aclarir els dubtes que tinguin. Amb molt de gust els informaré de l'estat de les qüestions per les quals vostès es vulguin interessar. Si, posem per car, algú publica la idea que l'autobús urbà pot desparèixer perquè s'ha llegit a la premsa, això és actuar contra la veritat. Veritat que es podria aclarir amb una simple trucada a aquesta alcaldia, que, com saben, sempre trobaran oberta. Per tant, quan aquest alcalde manifesta en un ple que s'ha anat contra la veritat, i es pot constatar, no hi ha tanta calúmnia com es vol donar a entendre. Més aviat hi ha indignació pel poc respecte que s'ha tingut a la veritat.

Per últim, no sé si sóc més o menys apassionat que vostès per la meva ciutat, però treballo, juntament amb els companys de l'Equip de Govern, amb la màxima il.lusió, esforç, dedicació i serietat.

Quedo a la seva disposició.

P.D.: Els envio a casa disset fotografies del molí de cal Jover amb el pedregam que hi pertany, i les actes de la Comissió d'Urbanisme del dia 15 d'octubre de 1996 i de la Comissió de Govern del dia 21 d'octubre de 1996.

Correu del lector

La natació a la nostra ciutat

Som unes mares que des de fa uns anys, durant la temporada d'hivern, perquè els nostres fills puguin practicar l'esport de la natació els hem de portar cada dissabte a l'estació d'autobusos des d'on es desplacen a les piscines cobertes de Mollerussa o Balaguer. La natació és un esport no gaire promocionat a Tàrrega, potser a causa de la manca d'equipaments.

Vam començar una petita colla que no omplíem un autocar, i ara ja som prop de cent nens. Es fan tres torns, desplaçant-se amb dos autocars a Mollerussa i un tercer a Balaguer, a fi de poder continuar amb aquest esport que sinó només es podria practicar durant l'estiu.

Durant la temporada d'hivern es fa una lligueta amb diferents clubs, que aquest any començarà el dia 25 de novembre a Balaguer. És de destacar d'aquestes sortides el bon ambient que es viu entre nens, pares i monitors, que a més de fer esport s'aprofita per gaudir d'un dia de convivència tots junts.

Amb aquest escrit volem animar els monitors perquè continuïn tan bé com ara en aquesta tasca que estan fent, engresquin més pares perquè apuntin els seus fills a la natació, i entre tots facin un gran equip. I també voldríem saber com està el tema de la piscina coberta aquí a Tàrrega, ja que creiem que fa falta.

Aquell matí fred d'hivern, en sortir al carrer, em vaig assabentar de la mort d'una pobre dona: la van trobar morta dins d'una cabana.

Es deia Maria del Carme, era de Santander, de família acomodada; tenia xicot, però aquest no era del gust del pare. El xicot la va engrescar per marxar de casa. Va fugir. Ella tenia diners, però quan se li van acabar, ell la va abandonar.

Llavors ella tornà a casa, però tot havia canviat. La mare, morta; els germans, casats; el pare s'havia tornat a casar. El pare la va treure de casa, no la volia veure més. Ella estava desesperada, era jove, estava sola i sense diners; era una presa fàcil per a qualsevol llop.

Mentre va tenir joventut, molt bé, però els anys passaren i ella no era la mateixa. Captava, es va donar a la beguda, anava mal vestida i bruta; feia llàstima!

Ella sempre deia: la meva mare no m'hauria llençat al carrer, la meva mare m'hauria perdonat.

La mare sempre és la mare.