Tàrrega, 1 de maig de 1999

Any LVI Num. 2793 Preu 175 ptes.

 

INICIEM EL CANVI

La revista URTX celebra els deu anys d'existència

La Figuerosa declara persona 'non grata' el regidor Aligué

L'Urgell, la Segarra i el Solsonès podran fer la declaració de la renda a Tàrrega

El Tàrrega, a dos punts del play off

---

Carta del director
5a Pàgina

Inici del canvi

Aquest exemplar que teniu a les mans i heu començat a llegir podríem dir que és el número zero de la nova etapa que iniciem avui, per tant potser tot no sortirà com voldríem: coses de la nova tecnologia, i per què no, del factor humà. Esperem que ens vulgueu disculpar, tot desitjant que en les properes edicions la cosa quedi afinada del tot, tal com es mereixen els nostres lectors, els que fa 55 anys que segueixen cada setmana Nova Tàrrega i els que fa menys temps, i que esperem que ens siguin fidels per molts anys més.

Com diu la capçalera, Nova Tàrrega és un setmanari d'informació local i comarcal (l'Urgell) que fem un equip de set persones, la majoria amb dedicació exclusiva, i els nombrosos col·laboradors: uns amb molts anys d'experiència, quasi des dels inicis, i altres de més joves, la nova fornada, tots ells amb una gran il·lusió per oferir els millors escrits i els més interessants per al variat gust dels nostres lectors.

Com també hauran pogut observar, aquest exemplar és una mica més alt que en edicions anteriors. Aquest és el format real de DIN-A 4. L'anterior era un DIN-A 4 retallat. Per això aquest canvi l'hem fet coincidir amb la primera setmana de maig, perquè els lectors i subscriptors que enquadernen Nova Tàrrega cada quatre mesos no notin el canvi de format a l'hora d'enquadernar. Tenir Nova Tàrrega enquadernada és com tenir la història de la ciutat dels últims 55 anys, que commemorarem el proper dia 12 de maig.

Seguint amb l'estudi d'audiència de la firma Opina, per iniciativa de la Fundació de l'ACPC, i amb el suport de la Generalitat, ens diu que un 46 per cent dels lectors dedica de mitja hora a més d'una hora a llegir el setmanari cada edició, i un 27 per cent el llegeix més o menys temps, depenent dels contiguts. Aquesta lectura un 73,6 per cent la fa a casa, i un 13,9 per cent al bar. La secció que agrada més de Nova Tàrrega és la informació local, un 24 per cent, seguida dels esports, amb un 15, 7 per cent. Per contra, a la pregunta de «quina secció li agrada menys» l'encapçala els esports, amb un 15,3 per cent. Al 97,7 per cent dels lectors li sembla bé la periodicitat setmanal de Nova Tàrrega. En una puntuació de 0 a 10 sobre la credibilitat de la publicació, els nostres lectors la situen en un 7,2, i els continguts en un 6,7. Podríem dir que en sortim amb notables.

L'enquesta també va preguntar als lectors de Nova Tàrrega la seva valoració dels partits polítics; així en una valoració del 0 al 10 la formació CiU és la més valorada, amb 6,57 per cent, seguida del PSC amb 4,91 i ERC amb el 4,71. IC-Verds és valorada, amb 4,62, el PI amb el 3,83 i el PP amb el 3,73.

Tot aquest gran concepte que tenen els nostres lectors de Nova Tàrrega és el que ens motiva a fer la publicació cada dia millor i així correspondre amb aquesta fidelitat dels lectors, alguns dels quals no l'han deixat de llegir des de fa 55 anys.

Tantes vegades he escrit de la necessitat que tornem a tenir bons, ràpids i abundants trens, i que no ens tanquin la línia de Barcelona a Lleida per Manresa, que és obligat que també m'ocupi de l'estació i dels ferroviaris. Aquests, elements indispensables en aquells temps que el ferrocarril estava per damunt de qualsevulla mitjà de transport. I, personalment, en molts casos, lligats a la vida social de Tàrrega.

Lestació, amb pocs retocs, era la mateixa. Igualment les vies. Si no vaig errat, de la primera a la sisena. De fet, de circulació, les quatre primeres, a partir de l'estació. I dues, les més tocants a l'estació per als trens de passatgers, si bé totes suportaven els abundants trens de mercaderies. Que la descàrrega, i naturalment la càrrega, tenien lloc a la cinquena i sisena. Llevat d'alguns gèneres, especialment dits de "gran velocitat", o les caixes de peix, o altres objectes, com els de correus que es feien a la primera. A l'andana o andanes que els passatgers utilitzàvem. Perquè en algunes ocasions o trens, també s'emprava la segona. Quan es creuaven o tenien parada simultània.

Fujo de les arribades i sortides multitudinàries humanes.

N'hem parlat altres vegades, que ens lligaven molt especialment als viatges a Barcelona i Lleida, però així mateix a tot Espanya. Que no mancaven trens expressos i ordinaris, correus o mixtos, en totes direccions, o en múltiples combinacions. Intento donar una llambregada al traüt dels de mercaderies. Pels nombrosos vagons, dits plataformes, àdhuc trens complets, de palla o alfals; dels d'adobs, ciment, fusta o taronges. I els que arribaven amb corders o xais. I els de blat. O les sortides de farina i màquines de segar. O els de carbó i ferro de totes menes. I els gèneres que s'amuntegaven al moll cobert, amb articles de tota mena, que els comerços o industrials de Tàrrega i la comarca expedien. Ompliríem planes senceres, atesa la diversitat del que ens arribava i sortia.

Això comportava que de dia, i especialment de nit, es fessin maniobres per tal de situar els vagons d'arribada al seu lloc desenganxats del tren. O enganxar-los segons destí i tren. Cosa que obligava a fer operacions més o menys complicades. Sigui des del propi tren, o màquina que arribava per fer tot el conjunt de maniobres. Que feia que durant tota la nit els xiulets de la màquina o màquines, el del vapor i els frens o el soroll dels topalls, omplissin tot l'espai del conjunt de vies i molls. Que bé ho sabien els veïns del carrer del Segle XX, o Alonso Martínez, de Sant Pelegrí o del Nord. O els més propers a l'estació. Que a vegades, especialment en nits de llevant o pluja, arribaven a bona part de Tàrrega.

Però tot això no es feia així com així. Eren molts els qui se n'ocupaven. Des del Cap de l'estació, quan li tocava, als factors de circulació, guardaagulles, mossos d'estació i de tren, guardabarreres, i no cal dir que maquinistes i fogoners. I els cap de de tren en molts casos. Els fanals a la mà, amb el senyal del vidre vermell, verd o blanc. Ente andanes, agulles i vies. I enmig dels topalls dels vagons. Amb fred, calor, pluja o neu. Els qui haviem anat molt per l'estació i als molls, ni que fos de dia, en sabem de les peripècies, per no dir perills. Responsabilitat que no tenien menys els qui cuidaven del telègraf o el teléfon, vigilaven el llarg de la via o donaven pas al tren obrint el semàfor (en dèiem el "disc") que donava entrada o deturava els trens. O el sobrestant i la brigada d'obres, tenint sempre en estat les vies. Com tampoc no es podia moure res sense el factor o factors que facturaven "a petita" i "a gran", i liquidaven l'import aquí, al destí, que era en la gran majoria dels casos. La veritat és que del cap d'estació fins a l'últim peó era i continua essent –amb les característiques de la disminució de tràfic– un treball de conjunt i de plena responsabilitat. Fins la venda de bitllets, que comparteixen amb altres tasques.

I aquest treball el feren i el fan persones, per automatismes que hagin anat venint. Que tenien i tenen noms i cognoms. Que hem conegut i coneixem i han viscut amb nosaltres. Que és el que avui pretenc evocar amb una pinzellada. Que no puc ni vull donar noms perquè estic segur que en deixaria, doncs si bé alguns els tractava directament i sempre en vaig rebre atenció i en alguns casos afecte, un oblit, una relliscada, serien imperdonable. Precisament perquè és tracta d'un conjunt. Com dic més amunt i titulo, no una o unes persones determinades, sinó que els ferroviaris. Així de rotund. Com en la via, no hi pot faltar un sol rail. Tots són indispensables.

Però hi ha un altre aspecte que vull assenyalar. Per a mi també molt valuós. Han estat diversos i nombrosos els ferroviaris, de tot mena i graduació, en el millor sentit que la denominació enclou, que han fet lligams i arrels molt afectives a Tàrrega, mitjançant matrimonis o naixences. Em vénen a punta dels llavis. Igualment si en deixés un, fos el qui fos, em doldria l'ànima. Sé que molts d'ells i elles han hagut de deixar Tàrrega en raó del seu destí a bon o millor lloc. A totes i tots, vagi el meu afecte. Que si ho escric és perquè de veritat ho sento. Prop de la festa de les Santes Espines i la Verge de l'Alba. *

Cansat per les asprors de la vida, humiliat pels insults de la societat, trist per unes calamitats exacerbants, abatut per la gana... escupo aquest broll d'ira que tant de temps se m'ha anat gestant al fel.

Assegut còmodament al meu banc de la gran plaça, alleugerit per les agradables cremors del conyac i abrigat amb els cartrons d'una marca de televisors, proclamo el dret de la meva raça a fer un crit de ràbia i solitud. Els meus companys em miren amb diferents cares mentre escric aquestes línies carregades d'odi i de dolor: uns es mostren perplexos per la meva capacitat de fer tants gargots en tan poc temps; d'altres expressen una intolerant estupidesa incrementada per un embús d'alcochol i tabac; els qui estan més lluny es mostren absents; i els de més enllà es barallen entre ells. Però una inexplicable intuïció em diu que els meus germans suporten les bases d'aquest solemne manifest.

L'amargor d'aquesta trista soledat que m'acompanya i la llunyania dels parents que desconeixen la meva sort no em permeten proclamar aquests requeriments amb la transparència que m'agradaria. El vòmit que fa dues hores m'ha enverinat de pudors la gola i de dolor l'estòmac, també suposa un impediment perquè les idees que sempre m'han volat per la ment frueixin còmodament en aquest paper brut sobre el qual estic escrivint. Però aquesta amarga condició no impedeix que se'm refermi l'esperit i expressi tota aquesta càrrega ideològica.

Atorgant-me poders plens i imposant-me l'obligació de defendre els drets de la meva estirp, proclamo a partir d'ara l'Autarquia dels Miserables. A partir d'ara, sense cap tipus de restriccions, els homes i dones de la meva condició tindran absoluta llibertat per apoderar-se de l'entrada d'una església, de la calidesa d'unes oficines bancàries i de l'aixopluc d'un porxo. Des de l'entrada en vigor d'aquest decret, les forces de l'ordre, que fins ara han malmès el dret de tot ésser humà al descans i al caliu d'un sostre, hauran de vetllar pel nostre repòs.

La llibertat de moviment serà una condició indispensable per als nostres projectes. La vida, que per a tots simbolitza un viatge, ha de ser conduïda per cadascun de la manera que es desitgi. La indigència del nostre caràcter demana a crits que se li atorgui un mínim de consideracions a l'hora de rebre'ns. Els pobles i ciutats del nostre país, que sempre fan els possibles per allunyar-nos de la seva realitat, ens expulsen vilment de les seves fronteres. Malauradament els carrers, nets de qualsevol tipus de porqueria, han de ser l'enveja de les altres alcaldies.

El camí que a partir d'ara farem els decrèpits estarà lliure d'obstacles i obert a l'amabilitat. La gent, en veure'ns, haurà de mostrar una actitud democràtica i respectar la nostra condició, sense qaue la seva vista reflecteixi aquesta intolerància que actualment l'omple.

La proclamació del nou règim vindrà acompanyada d'una reordenació del sistema de classes que fins ara ha imperat. Nosaltres, que fins ara hem estat la púrria i les escombraries del món, ens alçarem i elevarem la nostra condició fins als límits més insospitats. Mai un rei, ni un dictador, ni un emperador han tingut tant de poder com el que nosaltres reunirem amb la proclamació del nou ordre.

Els individus que s'esquilen els pèls del cap i que caminen ostentosament expressant signes corporals d'origen feixista seran eradicats de tot mapa, obligant que desapareguin i s'enfonsin en el fang de la humiliació.

Aquells qui s'engalanen per les grans festes i que duen barret i corbata seran forçats a arrossegar cadenes i, emmanillats, tindran l'obligació d'agenollar-se sempre que es trobin amb un mendicant que els demana almoina. Mai més expressaran aquell somriure maliciós ni tindran el dret a pensar que nosaltres no tenim el dret a viure a la nostra manera.

Finalment, homes i nens, avis i esposes, polítics i capellans... ens veuran com a éssers de fervent veneració i respecte.

Esperant que aquest manifest entri en plena vigència ben aviat, torno a les meves obligacions diàries. Xarrupo un darrer glop i de vi i m'adormo plàcidament sobre la gespa de la plaça. *

Una de les absurditats majors que trobem en el nostre ordenament electoral és el fet que s'han de votar llistes tancades referents a partits o a coalicions, en comptes de poder destriar aquells individus que més ens interessen. El motiu de la desconeixença de les persones pot ser certa si els àmbits són nacionals o europeus, però de cap manera si l'àmbit és municipal. Suposo que els legisladors seguiran, tard o d'hora, el criteri majoritari i faran alguna reforma en aquest sentit. Però hi ha una altra absurditat que poques vegades s'ha posat sobre la taula, i és el fet que, abans de votar les llistes, aquestes s'han "d'elaborar", i això sí que pot ser una bona aventura.

Suposo que el sistema va ser pensat en èpoques de la transició en què el fet polític atreia grans masses i, en general, era ben vist per tothom. No es devia pensar en la possibilitat que arribaria un dia en què tot fos diferent, i que la participació en política arribés a ser una possibilitat remota per a la major part de ciutadans. Per a la majoria de llistes que concorren a unes municipals, trobar el nombre determinat de persones que li correspon segons la llei és una feina costosa i inútil. Costosa per les raons de descrèdit que he dit; inútil perquè la major part no tenen possibilitats ni de sortir ni d'expressar-se. Són pura anècdota per als ciutadans, malgrat els maldecaps que el seu compromís els ha pogut ocasionar.

Es diu que avui dia la política és una feina reservada en gran part a funcionaris, professors o altres, els quals tenen temps per a exercir els càrrecs i treballar per a la ciutat. Així sembla ser, en efecte. Però crec que hi ha una altra raó a la qual ben poques vegades algú s'ha referit: és la mentalitat que la participació en política en aquell aspecte que és més popular i evident, com és el fet de figurar en una llista, pot ocasionar problemes al subjecte i, a voltes, perjudicis. Aquesta idea, que en el seu fons hauria de ser rebutjada per tothom, sembla que és sentida profundament per molts i deriva de la idea que la política és font d'enfrontaments, tibantors o enemistats. I també que hi ha possibilitats per part els poders públics o privats de revenja, exclusió o aïllament dels rivals en la contesa electoral. El cercle es completa amb els funcionaris no "corren perill" laboral per exemple, i per tant, poden presentar-se amb més soltesa a unes llistes.

Penso que més enllà de rivalitats o partidismes, tothom hauria de valorar positivament els ciutadans que, per unes raons o altres, no sempre haurem de pensar que són interessades, han fet el pas endavant de donar el seu consentiment per a constar com a candidat en qualsevol lloc de qualsevol llista, sobretot si aquestes persones no són treballadors públics, i sí, en canvi, són treballadors autònoms o a compte d'altri. I sobretot també si pertanyen a un partit minoritari, contrari a la ideologia, el pensament i la mentalitat a la majoria, el mèrit dels quals és doble. Això diu molt del seu esperit de col.laboració i valoració de la tasca política, i del valor que li atorguen a la democràcia.

La notícia de la dimissió d'un alt executiu del Departament del Fons Espanyol de Garantia Agrària amb motiu de l'acusació de favoritisme en la gestió d'ajudes al camp posa a la picota aquest inacabable descobriment de fraus en el món de la política.

Però què és la política? Un servei públic o un sistema de promoció a la riquesa per la mediació del poder? Cada dia els bàndols s'estan encreuant acusacions i fraus vertaders o falsos que posen al descobert un món d'apropiacions i favoritismes que als ciutadans ens pertorben la tranquil.litat de la ignorància a què estàvem conformats.

La ignorància del que passa a les altes esferes, fins fa pocs anys en què una autocràcia, a part que era un avassallament de l'individu, ens acomodava a un amodorrament tranquil, ara aquesta guerra d'ambicions que sostenen els polítics ens va desvetllant els secrets de l'alta política que per desgràcia de la societat espanyola actual sols és una merienda de negros.

Es comentarà que a tot arreu passa igual, però nosaltres ens hem d'atendre al de casa nostra, i aquesta rècula d'acusacions recíproques entre els polítics no fan més que crear ressentiments i enverinar actuacions.

Ens adonem compte que la lluita del candidat de torn respatllat per un compromís de multitud en realitat és una lluita de poder personal sols aspirant a assolir una cota de decisions alienes a la voluntat dels votants i prioritàriament en benefici propi.

No sé si era millor la imposada i bastonejada ignorància anterior a la democràcia, o bé l'excés d'informació liberal actual, però tinc la sospita que en tots dos casos existeixen les mateixes voluntats, només amb la diferència que en el primer eren quatre a repartir el pastís, i ara són molts que volen pessigar del mateix.

Aquesta diada de Sant Jordi a Barcelona veient junts els Pujols, Maragalls, Borrells, Ribós, Fernández, etc., prodigant-se mil atencions, em donava la impresió d'una obra teatral en què els actors simulen uns papers però interiorment en senten uns altres.

En definitiva, si una senyora aspirant al Parlament Europeu considera que un favoristisme de dos-cents milions de pessetes no és cap irregularitat ni una informació privilegiada, posem-nos a tremolar i obrim el paracaigudes. *

Grup teatral de Capellades

Els arbres moren drets d'Alejandro Casona

Alejandro Casona, que l'any 1928 fou destinat a la Vall d'Aran com a mestre, va organitzar un grup de teatre infantil que representava, entre altres peces, escenificacions de tradicions en aranès. Segurament que encara trobaríem algun avi que ens en podria parlar. El propi Casona va dir: "Tuvimos éxito. Se entretuvieron los más chicos y quedó prendida en la mente de los mayores una lección, una enseñanza, un aletazo a la imaginación". Els arbres moren drets (1949) és, també, un cop d'ala a la imaginació, un joc entre poesia i realitat.

Molts espectadors estàvem àvids per veure aquesta obra tan significativa de Casona. Les nostres expectatives, però, es van anar desinflant durant tot el primer acte, encara que posteriorment la representació va anar agafant interès. Anem a pams.

El primer acte se situa en el despatx d'una institució filantròpica, destinada a ajudar les persones deprimides. Surten allí una sèrie de personatges de molts diversos tipus: la mecanògrafa, la cap de l'oficina, el director, un pastor noruec, un il·lusionista, un caçador, una noia que vol suïcidar-se, un senyor gran que fa vint anys va perdre el nét i no en sap res... La presentació d'aquests personatges és llarga i feixuga perquè no hi ha acció ni interès dramàtic. Si a aquesta dificultat intrínseca hi afegim que alguns actors "diuen" el text, no sempre ben après, sense vida, sense ritme, sense naturalitat, amb braços caiguts i mans que sobren, el resultat és d'una enorme pesantor. El Pastor noruec i l'Il·lusionista, però, van saber donar un toc peculiar i simpàtic als seus personatges. A més de l'aspecte d'interpretació personal, sempre s'ha de vetllar pel ritme global, sobretot en actes com aquest, en què no hi ha cap acció.

Per sort, els actes segon i tercer –a la casa de l'Àvia– van comptar amb el suport dels fets encaminats a tornar-li la il·lusió a través d'un engany pietós, que la crua realitat desmuntarà. Els actors comencen a trobar-se còmodes i naturals: la Isabel va entrant en el "paper" de falsa esposa de Maurici; ja no era aquella Isabel que no sabia massa com mostrar-se angoixada i deprimida en el primer acte; la mirada, la mímica i el to de veu van esdevenint naturals. El mateix podríem dir de Maurici, i sobretot de l'avi, que resultava tan natural en moltes escenes del segon i tercer actes, com artificial en el primer. La Genoveva hauria de treballar més la mímica per resultar més natural: els braços i les mans han de ser eines per expressar-se millor. L'Altre va trobar el to i l'actitud de duresa i cruesa adient; però semblava que els braços –caiguts– li feien una mica de nosa. L'Àvia va anar representant el seu paper amb solidesa i seguretat fins a la magnífica i patètica escena final.

El muntatge escenogràfic era justet en el primer acte i més elaborat en el segon, amb la seva escala lateral d'accés a la sala, la porta que dóna al jardí il·luminat, la llar de foc... Potser seria millor girar una mica el seient encarat a la llar de foc perquè no estigués tan d'esquena al públic. La sonorització és una bona aportació a l'obra; però s'ha d'evitar que la música ofegui les paraules i que es tregui el fons musical d'una manera brusca; ambdues coses van succeir alguna vegada. També s'hauria de tenir cura de detalls com el so del telèfon: no podria posar-se algun sistema perquè sonés des de l'aparell i no des dels altaveus?

Per fer una valoració global, podríem dir que el grup va saber superar les deficiències inicials remuntant-se a un nivell digne i acceptable que va deixar satisfets els espectadors, els quals van correspondre amb perllongats aplaudiments.

L'Escotilló Grup de Teatre de Vilanova i la Gertrú

Les papallones són lliures, de Leonard Gershe

Les papallones són lliures de Leonard Gershe, una comèdia sentimental i romàntica servida per l'Escotilló Grup de Teatre de Vilanova i la Geltrú, va tancar l'onzè Concurs de Grups Amateurs de Teatre amb un bon nivell interpretatiu i una elogiable posada en escena per part dels quatre actors del repartiment. L'obra de Leonard Gershe narra una història d'amor entre dos veïns d'escala, un noi cec que ha decidit independitzar-se de la seva mare, i una jove actriu extrovertida.

Els actors de l'Escotilló demostraren una bona compenetració a l'escenari, que els va permetre actuar amb una naturalitat admirable. Cal destacar molt especialment la interpretació de Lluís Olivé amb el paper de Daniel, el cec protagonista, un noi sensible a qui agrada enamorar-se, i sobretot que s'enamorin d'ell. Lluís Olivé va exterioritzar els seus sentiments i sofriments brillantment. També Carme Jariod va saber encarnar correctament el seu rol de jove impulsiva que no reflexiona sobre les decisions que pren i acaba penedint-se'n. Tot i que es va entortolligar en algun moment quan parlava, la caricaturització del seu personatge amb modelets llampants i cridaners va ser força encertada. Qui també va estar encertada en el seu paper va ser Paquita Roig, amb la senyora Carme, la mare del Daniel. El seu posat inflexible deixant entreveure un esperit maternal conciliador no podia ser més ben expressat i interpretat.

La presentació escenogràfica del muntatge va ser també molt acurada: situava l'acció en un estudi multifuncional on es trobava una cuina ben equipada, un piano, un llit elevat, una calaixera, així com diferents portes i una gran finestra, sense oblidar un sofà i una petita taula al centre, que servien d'elements de situació que donaven joc als actors en el seu treball de l'espai escènic. En conclusió, l'Escotilló Grup de Teatre de Vilanova i la Geltrú, que ja ha participat en diverses ocasions al concurs de grups amateurs, va tornar a captivar el públic de Tàrrega amb un muntatge de qualitat presentat amb molta dignitat.