Fa vint-i-cinc anys que encara hi havia corredisses davant dels "grisos", les manifestacions eren cosa de minories, la premsa es pensava dues vegades el que publicava, la política era cosa d'uns pocs i les grans llibertats no existien. Dèiem que no hi havia democràcia.

Avui tenim democràcia, però realment és la que volíem? Potser a alguns ja els va bé, però no crec que tothom ho vegi de la mateixa manera. Per a alguns hi ha massa llibertat, però d'això mai en sobra; per a altres aquesta llibertat és una llibertat vigilada, controlada. Tampoc és això, però sí que totes dues manifestacions són fruit d'una evident i vetllada frustració social.

Els vint-i-pocs anys de democràcia m'han ensenyat que aquesta paraula tan significada ens l'hem de guanyar dia a dia. Pensar que anant de tant en tant a votar ja n'hi ha prou és una mica il.lusori; hem d'exigir quelcom més als elegits que ens representen. Sovint es pensen que són d'un món a part, s'autoanomenen "classe política". Evidentment que si es creuen això estem davant d'una gent que en comptes de defensar els problemes dels votants estan defensant els seus problemes personals, corporativistes o de classe, i viuen allunyats dels problemes quotidians de la gent.

Ara, ens trobem que sovint un aspirant a un càrrec públic es deu més als companys que formen l'anomenat aparell del partit que no pas a l'electorat. Les llistes electorals les aproven els consells dels partits i la majoria dels consellers dels partits són gent de l'aparell, de la burocràcia. En la majoria dels casos, els elegits per formar part d'una llista deuen pleitesia al seu mentor i, així s'han anat consolidant els aparells dels partits i els seus governants. Per això demano que les llistes siguin obertes, que els electors puguem escollir les persones que es presenten dins la llista electoral d'un partit, que tinguem dret a escollir la persona que creguem més capacitada, la que ens mereix més confiança, la que ens sembla que defensarà millor els nostres interessos sense claudicar a la primera insinuació de silenci imposada des de l'aparell.

També hem vist com les majories absolutes els han portat gairebé a despreciar l'electorat, a fer el que els semblava, sense cap respecte per ningú; ells tenien la veritat absoluta. Els catalans ho sabem més bé que ningú en haver patit durant molts anys les majories absolutes dels governants de Madrid i de la Generalitat. La permanència continuada en el poder també ens ha ensenyat la seva cara amarga: la corrupció. La corrupció en lletres grans i la corruptela en lletres petites; la primera l'hem vist reflectida a la premsa diària i es resumeix en la frase d'un famós polític del PP al qual se l'hi van gravar: "jo estic aquí [en la política] per forrar-me"; la segona és la més corrent, menys escandalosa però la que segurament és més costosa per a l'electorat, ja que és la que funciona a base de favoritismes personals entre els qui s'han apoltronat en els seus càrrecs i ens regeixen (que no governen) segons els seus desitjos. Per això he arribat a la conclusió que l'alternància política és positiva.

Una persona que roman massa temps en un càrrec de responsabilitat tendeix a creure que aquest és cosa seva, que ell és imprescindible i que els electors som els seus súbdits. Un lideratge de govern efectiu no es pot allargar una vida. Als EUA tenen un costum, que no llei: que els presidents electes no es presentin per un tercer mandat; així ho va fer el primer president George Washington i els seus successors ho han respectat, excepte dues vegades excepcionalment. Per això demano que aquest sa costum s'imposi aquí. Dues vegades i prou.

Temps era temps, diuen que hi havia una vegada un poble que vivia més o menys en pau, que delerava ser el més ben considerat d'entre pobles de la rodalia, tot i que ja se'l tenia bastant en compte. Sortien d'un temps de convulsions; ja se sap que el món no és mai una bassa d'oli.

Bé, en el moment oportú, tot es va girar vers un xicotet que feia cara de bon nen i ningú no en tenia pràcticament res a dir. Sempre treballant al despatxet, i del despatxet a casa: tot un model. Justament per això no era prou ben conegut...

En arribar a la plenitud dels temps, com diria la Bíblia, aquest xicotet se les va empescar per ser elegit el representant del poble al consell de notables de la Comarca, havent fet prèviament, però, tot un seguit de promeses engrescadores als vilatans.

Van anar passant els anys i al gran consell no hi badava boca. De la seva actuació només se'n veia com a fruit el seu enriquiment personal: casa nova, bons ingressos, torre d'esbarjo, bastida en bona part amb elements que havia anat sostraent al comú, o bé se'ls havia endut «per la cara». Tant se val!

Sempre era present allí on se'l pogués veure, i des de la seva altíssima condició projectava la seva ombra damunt els manaires del poble que no feien res sense consultar-li-ho.

Finalment, vist que al poble no es materialitzava res del que havia promès tan arterament, d'una forma o altra se li va fer saber que ja no tenia la confiança dels vilatans per a representar-los al gran consell, ja que d'altres pobles de la rodalia, amb representant o sense, suraven molt millor.

Però, ai las! Ja s'havia acostumat a no fer gran cosa... Qualsevol el feia tornar a treballar al despatxet. Els seus amiguets, que encara en tenia, ja veieu!, van fer que se li creés un lloc on cobrar molt per fer molt poc, dins la institució benèfica tradicional del poble, per mitjà d'uns canvis, després dels quals, ja no va tornar a ser el mateix que havia estat. Canviar no fa polls, deien. I això que havia funcionat prou bé des de feia anys i panys.

Tant se val, la qüestió era premiar com fos aquell xicotet, que ja s'havia anat aviciant. I com que de totes passades volia sortir sempre a la "foto", van cuitar amorosament de mantenir-lo a ca la vila. Fins i tot hi havia qui maldava per aconseguir que li dediquessin un carrer o per perpetuar la memòria de tan singular personatge... No caldria sinó!

És clar que tant agraïment suggereix un per què. És agraïment o estultícia? L'agraïment sempre és (o hauria d'ésser) en base a alguna cosa que s'ha rebut, circumstància que evidentment no es va donar en aquest cas.

Perdoneu-me, però jo hi veig una nefasta similitud amb Tàrrega. Ho hem de permetre?

Ramon Maria Roca Sastre:

una vida al servei del dret (I)

L'1 de gener de 1899, ara fa cent anys, va néixer a Tàrrega qui seria un dels millors i més importants juristes de la nostra història. Ramon Maria Roca Sastre, fill de Josep Roca Martí i d'Elvira Sastre Cases, una família humil que vivia amb les penúries pròpies de l'època.

Ramon Maria era una persona de tracte planer i sincer, acollidor, capaç d'enamorar-se de les tasques col.lectives i interessat pels problemes del país. Inquiet, ambiciós i molt afeccionat a l'estudi, no va voler continuar amb el negoci de merceria que regentaven la seva mare i germana a la vila de Guissona, on visqué la seva joventut al domicili familiar del carrer de la Font número 6. Qüestions familiars de caire legal i successori el van portar a interessar-se ben aviat pel món del dret.

Sentia admiració per l'obra de Molière i Voltaire, i li agradava llegir articles i publicacions sobre la història i política europea. Amant de Brahms, Chopin, Beethoven, Mozart, Falla, Granados i Albéniz, interpretava l'obra dels grans mestres al seu piano Chassaigne & Fils, que va poder adquirir amb un premi de loteria. Precisament ell era l'encarregat de tocar l'orgue de l'església de Santa Maria de Guissona i es diu que un dia, al veure que hi entrava Montserrat Muncunill, que arribaria a ser la seva esposa, es va posar a tocar una sonata d'Albéniz, notes amb les quals s'havien enamorat.

Era observador i amant de la vida contemplativa, li agradava analitzar les coses i treure'n conclusions. Sentia devoció pel paisatge de les nostres contrades, sobre les quals parlava amb companys de Barcelona i gent vinculada a aquestes comarques, repassant els problemes de l'Urgell o com havien anat les collites a la Segarra.

A Sort, on va anar destinat, va concebre la iniciativa de la seva coneguda obra Instituciones de derecho hipotecario. Fou allà on va conèixer el Sr. Carles Obiols i Taberner, llavors jutge de primera instància, i que més tard seria el president de l'Audiència Territorial de Barcelona.

Viatger com era, li agradava conduir el seu vell Renault fins a la vall d'Aran, admirant paissatges, contemplant els pobles i descobrint les esglésies romàniques del Pirineu.

Olis i dibuixos reflectien la seva gran habilitat per la pintura, en la qual no descuidava de reproduir fidelment els ambients rurals i singularitats de les nostres contrades, amb algun que altre retrat. Activitat pictòrica que va heretar el seu fill, el prestigiós i conegut pintor en Josep Roca Sastre, avui difunt, obra del qual es va exposar recentment a l'emblemàtic edifici de la Pedrera de Barcelona.

Roca Sastre en el camp del dret fou home d'oposicions. Millor dit, un opositor per excel.lència i consumat autodidacta. Va conjugar els seus estudis amb els propis coneixements jurídics adquirits a través de la investigació i la pràctica quotidiana, i formulà el tractat de dret hipotecari, per exemple, amb els apunts que es preparà per les seves diverses oposicions. Ningú millor que ell, que va ser registrador, notari, magistrat i advocat en exercici, per tenir un criteri ampli i acurat, i poder aprofundir amb seguretat i estria en les qüestions que es plantegen a l'hora d'estudiar un tema concret.

La seva carrera va ser brillant i excepcional i fou per això que la Generalitat de Catalunya li va proposar prendre part a la secció especial de la seva comissió asessora, rebent tota classe de distincions com més endavant es comentarà.

L'obra de Roca Sastre recull un total de quasi dos mil treballs entre articles, llibres, dictàmens, publicacions, conferències, etc., que encara avui són motiu de consulta de notaris, registradors i advocats de Catalunya, d'Espanya i de tractadistes estrangers. Alguns són llibres de text i formen part de diferents assignatures de temaris d'oposicions.

La seva llicenciatura en dret data de l'any 1921, després d'estudiar per lliure i com a alumnes no oficial, com es deia abans, a la seva llar familiar a Guissona, on se l'havia vist freqüentment passejar pel terrat tot estudiant o des del carrer amb la llum encesa a avançades hores de la matinada.

El 1924 ingressà al cos de registradors de la propietat, prenent possessió del càrrec en primer lloc a Belchite i l'any següent a Sort. El 1932 va fer oposicions a notari i ocupà la plaça de Vilafranca del Penedès. Després fou titular del Jutjat de Primera Instància (abans en deien jutjat comarcal) de Montblanc i a continuació de Cervera. L'any 1935 era nomenat registrador de la propietat de Fraga després de veure que la feina era molt tranquil.la i disposava de més temps per estudiar i preparar noves oposicions. L'any següent, per oposició (l'únic magistrat que va accedir-hi per oposicions) ocupà el càrrec de magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya i de vicepresident de l'Acadèmia de Jusrisprudència i Legislació de Catalunya.

Aclariments sobre les obres del solar de la plaça del Pare Carles Perelló

M'agradaria fer dos aclariments respecte a la informació que va aparèixer en aquest setmanari el dissabte 17 d'abril sobre les obres que s'estan fent al solar de la plaça del Pare Carles Perelló, número 5, de Tàrrega.

En primer lloc, caldria precisar que l'expedient de disciplina urbanística a què fa referència l'article va ser incoat com a resultat de l'acció pública que, davant la passivitat de l'Ajuntament, em vaig veure obligat a exercitar mitjançant escrit segellat per l'esmentat organisme el 28 de desembre de 1998. Els expedientats són els regidors de l'Ajuntament de Tàrrega Antoni Ribalta Secanell i Eusebi Perelló Panadès, així com PROIM, S. A. Catalana d'Immobiliària i l'arquitecte Ferran Florensa Mayoral.

En segon lloc, s'hauria d'informar que el Reial Decret 1093/97, de 4 de juliol, pel qual s'aproven les normes complementàries al reglament per l'execució de la llei hipotecària sobre inscripció al registre de la propietat d'actes de naturalesa urbanística, preveu l'anotació preventiva en aquest registre del decret de suspensió d'obres de data 26 d'octubre de 1998 i de l'acord d'iniciació de l'expedient de disciplina urbanística de referència, però per fer-ho es necessita l'oportuna certificació expedida pel secretari de l'Ajuntament. Ja que no es feia cap actuació sobre això, vaig requerir l'Ajuntament, mitjançant escrit segellat el 22 de febrer de 1999, per tal que emetès aquesta certificació. Un cop comprovat que l'11 de març de 1999 la certificació encara no havia estat presentada al registre, un cop més i mitjançat escrit segellat el 12 de març de 1999 vaig instar l'Ajuntament per tal que l'emetès. Malgrat tot, el 2 d'abril de 1999 el registre de la propietat de Cervera ha expedit nota simple informativa on es pot constatar que en aquesta data encara no consta presentada al llibre diari la certificació que permetria l'anotació cautelar d'un expedient que es va iniciar per providència de l'Ajuntament el 15 de gener de 1999.

Per tal que es pugui comprovar la veracitat dels fets exposats en aquest escrit, acompanyo fotocòpia de la nota informativa del registre de la propietat de data 21 d'abril de 1999.

En data 7 de gener darrer la junta de la barriada d'Orient va cursar al Sr. Alcalde un escrit que va ésser aprovat per unanimitat per l'Assemblea de la Federació de Veïns. Feia referència a les múltiples anomalies observades en la reforma de la il.luminació de diferents carrers de la barriada. Com a notes complementàries a tal comunicat, es deia: "Una vegada més s'evidencia la desatenció que des del municipi es dedica al veïnat de la nostra barriada; i no ens conforma saber que aquest capteniment igualment és freqüent en altres àmbits de la ciutat. Com era norma en temps passats, sol.licitem que abans que l'Ajuntament aprovi qualsevol iniciativa en aquest particular, faciliti als veïns la revisió i discussió, si procedeix, del projecte i del cost global de l'obra, anirà supervisant la comissió d'afectats que oportunament es constituirà".

El dia 25 del mateix gener la Comissió de Govern de l'Ajuntament acusà rebut de l'esmentat escrit i ens notificà que: "(...) podreu interposar en un termini de dos mesos recurs davant el jutjat del Contenciós i Administratiu de Lleida, conforme al que disposen els articles, etc." Res es deia d'estimar o revisar les nostres queixes.

Vista l'actuació del municipi setmanes després d'haver-nos notificat l'esmentat acord transcrit, fem públic en aquesta avinentesa el comentari que ens mereix la trifulga, que donarem per finalitzada.

"Acord: reunida recentment la junta de la barriada d'Orient, considera l'estupefacció produïda al seu moment, quan el municipi en correspondència a l'escrit respectuós que donava suport a les queixes de bon nombre de veïns relacionades amb determinades reformes de la il.luminació pública, ens notifiqués que el que procedia era que sotmetéssim la qüestió al jutjat Contenciós-Administratiu de Lleida.

Vàrem convenir que tal suggerència era summament extravagant, i que les discordàncies entre el municipi i el veïnat, que és el qui té cura d'elegir periòdicament els regidors, mai s'han d'encarrilar vers una situació límit que requereixi la intervenció d'advocats, procuradors, i jutjats que, ni guanyant el plet, esdevenen mortificants, angoixoses, de cost elevat en temps i diners i de la durada imprevisible.

Com a cloenda, cal celebrar que la Regidoria d'Urbanisme finalment hagi acceptat la queixa dels afectats en la seva totalitat, procedint en conseqüència". Fem constància tanmateix que ens congratulem que la Sra. Roser no es presenti als propers comicis.

De bell nou s'ha celebrat a Anglesola, dins del marc dels Tres Tombs i la seva fira medieval, el Tercer Concurs de Pintura Ràpida, els dies 17 i 18 del present mes d'abril.

S'ha de qualificar d'exitosa la present edició, atesa l'alta participació i vàlua dels artistes pintors que hi han intervingut. Aquest any més de cinquanta pintors hi han estat presents, malgrat el cel prenyat de plom, fred i pluja fina i vent que van enterbolir, una mica, el primer dia de festa.

S'han barrejat, amb la delicadesa pròpia de mestres, el moviment, el color i la llum, elements precisos i necessaris per dibuixar, amb tacte, el poble d'Anglesola, els seus racons i la seva festa.

El jurat ha estat format per les següents persones: Miquel Padilla, vicepresident de la Diputació de Lleida; Pere Grau, president del Consell Comarcal de l'Urgell; Rosa Maria Mora, regidora de Cultura de l'Ajuntament d'Anglesola; Glòria Calzada, regidora de Cultura de l'Ajuntament d'Aitona; Antoni Tartera, artista pintor; Vallvé, tarragoní i crític d'art, reconegut a nivell nacional; Joan V. Soler; barceloní i crític d'art, reconegut a nivell nacional; Jean Pierre Minguillon, galeristes del GAP (Alps francesos) i Ramon Valls Pané, membre de la Societat Sant Antoni Abat d'Anglesola.

Els premis, que no van ser fàcils d'escollir, varen ser atorgats a Joan Sallent (Manresa), premi especial a la memòria de Miquel Tartera; Francesc Puell Melà (Sabadell), premi cedit per l'Exm. Ajuntament d'Anglesola; Joan Carles Pérez Sullà (Lleida), premi cedit per la firma Ros Roca, S. A., i Antoni Romero Godoy (Sant Joan de V.), menció honorífica.

La Societat Sant Antoni agraeix a l'amic i mestre artista pintor Antoni Tartera, Antonioti, promotor d'aquest concurs de pintura ràpida, la seva constància, col.laboració desinteressada i bonhomia per fer-nos entendre a tots que la pintura és art, que l'art és vida i que estem obligats a sentir-nos vius a través de la pintura.

Totes les obres restaran exposades els propers dies 1, 2 i 3 de maig a l'antiga casa sindical d'Anglesola, en horari de dotze a una del migdia i de set a nou del vespre, a fi de ser admirats i adquirits.

Per tal de solemnitzar degudament la festa de Sant Jordi, el Casal de Gent Gran de Tàrrega va organitzar el divendres dia 23 a la tarda una sessió de poesia que fou molt concorreguda. El públic ovacionà recitacions de Mercè Ignés, Teresa Pubill, Francesc Pascual, Ramon Setó, Salvador Casado, Robert Pocallet, Bonanova Orobitg, Albert Tarrazona, i fins i tot de l'alcalde de la ciutat, Frederic Gené, que va voler honorar l'acte amb la seva presència.

Interposada entre els poemes, la música fou el suau complement de l'audició, una música que fou servida per Núria Moset (guitarra), el grup Minisaxos i la Coral Bona Nova, dirigida per Bonanova Orobitg, que oferí com a cloenda sis cançons catalanes del seu ampli repertori. *

Serà aquest dissabte dia 1 de maig al Mercat Municipal, matí i tarda, tot el dia. Després de mesos de preparació, a la fi podem dir que l'hora de la IV Trobada Provincial de Creu Roja Joventut ha arribat i que estem molt il.lusionats que surti tot molt bé. Han estat molts establiments i institucions els que han volgut col.laborar amb nosaltres i ens han demostrat que aquesta mena d'iniciatives fan la ciutat de Tàrrega més viva: gràcies a tothom.

Ara el que m'interessa comunicar-vos, sobretot, és que la ciutat sencera és convidada als actes de la tarda. M'explico: com potser ja sabreu, dissabte a la tarda i a partir de les cinc hem organitzat un concert molt variat i prou interessant com perquè vingueu. Tots hi sou convidats; l'entrada és gratuïta. Serà un plaer per als voluntaris de Creu Roja Joventut que el Mercat Municipal s'ompli fins que no hi càpiga ningú més.

Quins són els grups que hi actuaran? Comencem perl primer; a les cinc Josel Casas, un cantautor excepcional, una jove promesa amb molt rodatge fet i una llarga carrera en procés; combinant cançons pròpies i versions conegudíssimes és un dels qui millor connecta amb el públic. A les sis actuaran el Fortabarreja de Cardona, amb una nova visió a la música tradicional catalana i fent col.laborar els assistents al seu espectacle. A les set els Lexus, d'aquí de Tàrrega, barrejant el pop amb el rock i el funky, qui no els coneix encara? I els darrers de la tarda, a les vuit els Catharsi, també de Tàrrega, una nova formació musical que ha insistit molt a tocar en homenatge a Kurt Cobain (si us agrada el grunge, pot ser curiós de veure).

Què més us puc dir per a convèncer-vos i que vingueu? En quatre paraules: música, ambient, festa, i gratuït. Què més es pot demanar? Espero que no us ho deixeu perdre.

En entrar Buda en un poble per exercir el seu ofici de sembrador de la paraula i del bon exemple, un home el va insultar i va tirar fang quan ell passava en protesta per la seva visita. No a tots agradaven els sermons del pelegrí i la renúncia total que la presència del Mestre i els seus deixebles feien clara sense paraules davant una societat esclava d'ambicions. I aquell home va protestar amb insults l'arribada del missatger de la generositat.

Cap al tard, Buda va predicar al poble, i aquell home també va sentir el sermó. Ell hi va anar per criticar-lo i interrompre'l amb la seva actitud oposada, però les paraules del Mestre li arribaren des del principi, li varen obrir els ulls, li van canviar el seu cor i li van fer veure com estava d'equivocat en el seu prejudici injust. Va plorar a la nit, i va decidir demanar-li perdó al dia següent.

Al matí es va presentar al Mestre, es va identificar com l'home que l'havia insultat la vigília i li va demanar perdó. Buda va contestar: "Ahir era ahir, i avui és avui. Aquell a qui tu vares insultar era un personatge d'ahir, i aquest amb qui parles ara ho és d'avui. El qui va insultar ahir, era d'ahir, i el qui demana perdó avui, és d'avui. L'ahir ja ha passat, i amb ell l'insult i el qui el va fer i el qui el va rebre. Avui tu i jo som nous, com nou és el sol que acaba de sortir. No acusis el sol d'avui de les calors d'ahir. No hi ha res per perdonar perquè no exiteix la injúria que caldria perdonar.

Deixa't fer un home nou, i permet-me ser-ho ja també amb tu. Acabem de conèixer-nos. Siguem amics". I un nou deixeble es va afegir al grup.

Des de començaments del mes d'abril, per mitjà d'una empresa especialitzada externa, s'està fent una campanya de captació de socis.

Atès que es reben visites i trucades telefòniques per part de la població que ha estat consultada, per evitar recels, ens veiem en l'obligació d'informar que aquesta campanya és promoguda per aquest comitè local.

La Comissió de Govern de l'Ajuntament de Tàrrega, estudiat l'escrit presentat en data 21 d'abril de 1999 pel president de l'Associació de Veïns i Propietaris de Finques - Comunitat de Sant Isidre de la Figuerosa, en què fent un al·legat de greuges declara persona non grata el membre d'aquesta corporació senyor Jaume Aligué.

Vol manifestar:

Primer. La seva més enèrgica reprovació per la declaració realitzada i la seva repulsa per la utilització d'un mitjà i d'un procediment que no són els més adequats per aconseguir les finalitats que defensa l'associació de veïns i propietaris.

Segon. El president de l'Associació de Veïns i Propietaris de la Figuerosa ha instat una declaració de persona non grata contra un regidor de l'Ajuntament, representant democràticament elegit de tots els ciutadans del municipi, pel sol fet de l'existència de discrepàncies en la gestió realitzada i sense tenir en compte que des de la responsabilitat de les tasques de govern s'han adoptar o prioritzar acords que, amb total seguretat, no poden ser de l'agrat de tothom. Si totes les associacions, institucions, corporacions, etc. de la ciutat utilitzessin aquests mitjans, amb tota seguretat tots els regidors de l'Ajuntament es veurien en la mateixa situació pel sol fet de no atorgar-se tot allò que se sol·licita.

Tercer. La responsabilitat directa en la gestió de les àrees municipals està assignada als seus respectius regidors, però els acords municipals corresponen a la Comissió de Govern. Conseqüentment, no és lícit imputar-los a la voluntat individual de cap regidor en particular.

La Comissió de Govern es reafirma en tots els acords adoptats en relació a la Figuerosa.

Quart. La Comissió de Govern declara que el Sr. Jaume Aligué, com a regidor responsable de les actuacions municipals a la Figuerosa, ha fet el seu treball de manera responsable, sense cap ànim de desconsideració vers els homes i les dones que l'habiten.

Cinquè. La Comissió de Govern lamenta aquest tipus de declaracions totalment desproporcionades que no condueixen a cap plantejament positiu de les postures existents, i espera de la responsabilitat que cal exigir dels representants de la Figuerosa la rectificació de l'acord de declarar el regidor de Governació de l'Ajuntament de Tàrrega "persona non grata".

El creixement i desenvolupament de les activitats humanes té com a conseqüència un increment dels riscs de l'agressió al medi natural. Un dels recursos més vulnerables és l'aigua.

Les aglomeracions urbanes i les activitats productives, tant industrials com agràries, estan portant a uns continguts de nitrats en aigües potables molt més enllà dels límits recomanats per les autoritats sanitàries.

L'excés de nitrats presents en l'aigua potable es considera un problema per a la salut pública. El seu efecte prinicipal és l'oxidació de l'hemoglobina sanguínia i la seva tansformació en metahemoglobina, la qual és incapaç de portar l'oxigen als teixits. Aquesta reducció d'efectivitat sanguínia es manifesta particularment en els més petits, els nadons fins a sis mesos.

Això portà la Unió Europea el 1980 a fer una directiva sobre aigua potable que estableix un nivell de referència per als nitrats de 25 mg/l, i una concentració màxima admissible de 50 mg/l.

La finalitat de la directiva és doble. D'una banda, reduir la contaminació de les aigües causada o induïda per nitrats de fonts agràries i, d'altra banda, prevenir-ne l'extensió. La directiva tracta de garantir aquests objectius imposant als Estats membres el requeriment de determinar les aigües afectades i les que ho podrien ser en un futur, i designar les zones més afectades sota la denominació de "zona vulnerable".

S'entèn com a "zona vulnerable" la superfície territorial l'escorrentia o filtracions de la qual afecta o pot afectar la contaminació per nitrats de les aigües superficials, subterrànies, embassaments, llacs, etc.

A Catalunya, les zones vulnerables estan definides, establertes i agrupades per àrees en el decret 283/1998 de 21 d'octubre. L'àrea sis comprèn municipis de les comarques de la Noguera, la Segarra, l'Urgell, el Pla d'Urgell i el Segrià (seixanta-dos municipis). A l'Urgell tots els municipis són considerats "zones vulnerables".

A les zones vulnerables, els Estats membres han d'elaborar un programa d'acció que inclogui mesures obligatòries en matèria de pràctiques agràries. Aquestes mesures són recollides en un codi de "bones pràctiques agràries", d'aplicació voluntària fora de les zones vulnerables, però d'aplicació obligatòria en aquestes.

El codi de bones pràctiques agràries és assumible per part els ramaders i agricultors sense que suposi perjudici en el resultat econòmic de les seves explotacions. En tot cas, limiten una sèrie de comportaments que incideixen negativament en la qualitat de l'aigua potables que és un recurs limitat al qual tots tenim dret i que entre tots hem de protegir.