Tàrrega, 2 d'agost de 1997Any LIV - Núm. 2.708 - Preu 175 ptes. Correu electrònic: novatarrega@tarrega.com

Les obres d'urbanització de la Canaleta
finalitzen aquesta setmana

Ajuntament i Consell Comarcal aproven un conveni per a la deixalleria

La primera fira del disc comptarà amb un milió d'articles

Paralitzen unes obres que afectaven un jaciment ibèric

Aproven l'enllumenat públic de cinc carrers del pla del Perelló

 

Fundat l'any 1944 per FRANCESC CAMPS CALMET

Dipòsit legal: L-17-1958

EDITA: Edicions NOVA TÀRREGA

DIRECTOR: Albert Pont i Patau

CONSELLER DIRECCIÓ: Josep Serra i Teixidó

REDACCIÓ: Joan Ramon Noró i Farran

DISSENY i MAQUETACIÓ: Rosa Colilles Bresco i María José García González

COL·LABORADORS: Calassanç Balagué, Ramon Boleda (Verdú), Josep Castellà Formiguera, Salvador Cos (Meteorologia), Carles Domingo (Teatre), Joan Duch (Guimerà), Jaume Espinagosa, Joan Fornsubirà, Josep M. Giribet, Gener Gonzalvo, Josep M. Madern, Josep Monràs (Cartes astrals), Ramon Mora (Passatemps), Jaume Oliveres (Música), Antoni Romeo (Esports), Josep Solà, Benjamí Tous, Joan Lluís Tous.

ASSESSOR LINGÜÍSTIC: Josep M. Bosch i Ignés

PUBLICITAT: Eco-Serra, S.L.

IMPRIMEIX: Anfigraf, S.A.

REDACCIÓ i ADMINISTRACIÓ: Sant Pelegrí, 31 - entr. 1a. Apartat, 77 Tel. 31 04 14 - Fax 31 04 74. 25300 TÀRREGA

Subscripció anual: 8.500 ptes. (A l'estranger: 10.000 ptes.)

Els continguts dels escrits que publiquem a les planes d'opinió, així com qualsevol altre article signat, no són forçosament compartits pel setmanari i només reflecteixen el parer de qui els signa. La redacció d'aquest setmanari es reserva el dret de publicar o no les cartes adreçades al director, i el de resumir-ne els continguts quan excedeixin d'un foli i mig mecanografiats a doble espai. Per tal que un escrit sigui publicat, ha de venir acompanyat del nom i cognoms del seu autor, adreça, telèfon i D.N.I.

Premi Tasis-Torrent 1991

Control de difusió

Amb la col·laboració del

Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya	l'IEI de la Diputació de Lleida	l'Ajuntament de Tàrrega.

Membre de:

Les obres d'urbanització del polígon industrial de la Canaleta és previst que acabin, com a molt tard, el dilluns dia 4 d'agost. Han durat un any i escaig encara que no sempre s'hi ha treballat per les intenses pluges i també per millorar alguns aspectes del projecte inicial, com l'accés des de la carretera Comarcal 240, que se soluciona amb una mitja rotonda. Ara faltarà urbanitzar la denominada fase urbana, que depèn de l'ajuntament. En el ple de la setmana passada es van aprovar unes modificacions demanades pels industrials de la zona. Cal recordar que els inicis d'aquesta àrea industrial es remunten cap a l'any 1973 quan era alcalde Delfí Robinat (que ens va deixar el passat diumenge), quan l'ajuntament que presidia va adquirir uns terrenys i s'hi van instal·lar les primeres empreses. En tornar a ser alcalde, Delfí Robinat el 1987 va insistir davant la Generalitat perquè adquirís terrenys a fi de fer un polígon per a grans indústries i amb la perspectiva que la variant de Tàrrega o autovia de Lleida a Cervera passaria prop d'allí. Va costar uns anys, però la Generalitat va anar comprant terrenys fins que l'any passat va aprovar la urbanització de la primera fase, que acaba just quan el seu primer valedor ha mort.

La pràctica ens ha demostrat que el polígon Riambau ha estat escollit per les petites i mitjanes empreses, moltes de les quals han deixat el centre de la ciutat per unes instal·lacions més àmplies i de fàcil accés per als vehicles de transports. Així que la Canaleta queda per a les grans empreses que requereixen una gran edificació o molt terreny. Un polígon situat en una zona amb immillorables comunicacions, que el fan molt atractiu. Ara caldrà omplir-lo d'indústries perquè aportin més dinamisme a l'economia de la ciutat i més llocs de treball, i tot plegat farà que la ciutat vagi creixent sense pressa però sense pausa, com fins ara.

El que passa, hem de ser realistes, és que per molt que diguin que l'economia del país va bé, les inversions en matèria de noves indústries encara no es veuen. El que sí és important és que la ciutat disposi de sòl industrial en un lloc ben comunicat perquè quan arribi el moment oportú no calgui córrer. També caldrà, com hem dit en altres ocasions, que el Govern autonòmic prengui les mesures necessàries perquè les indústries no es puguin situar en qualsevol poble que no tingui les instal·lacions adequades, ja que cal recordar que és la Generalitat qui construeix i paga bona part d'aquests polígons que podríem denominar oficials a les capitals de comarca.

Arribats a la plaça Major pel carrer d'Urgell ­de la qual vaig evocar quelcom­ entro al carrer del Carme per l'arc, que de fet és l'estrep del campanar. Suport més que obligat després de l'escarment de la caiguda de l'anterior, el 15 de febrer de l'any 1672. I ens trobem en un dels indrets que jo estimo com dels millors, per no dir el millor, del centre de Tàrrega. En confluència amb el carrer de Santa Anna. Que no és plaça. Però amb l'aspecte, conjunt i vida que moltes envejarien.

He titulat viure al centre. I és que de petit, jo havia sospirat de fer-ho en qualsevol casa d'aquell entorn. I ho dic perquè llavors, el final del carrer d'Urgell, a Santa Clara, era un lloc molt allunyat. A pocs passos del carrer de la Indústria, que així el batejaren perquè era el que ara en diem zona industrial, allunyada del nucli urbà. Tant, que a la fila que s'organitzava, migdia i vespre, a la sortida dels Escolapis, sempre acompanyats d'algun "padre", que jo recordo el director del col.legi, el pare Munné, als d'aquell racó de món mai ens hi volgueren. I érem tres o quatre: Prats, Martí, Gené i Baqué, i més tard sol, els qui fugíem cap a casa. Una mica esporuguits cap al vespre i en dies de boira.

Això vol dir que quan anàvem a cal Quelo, els Carulla, familiars i barberia, situada on ara hi ha la llibreria Sauret, i des d'allí, especialment des del balcó, vèiem les desfilades de les carrosses del Carnaval, les batalles de confits o les disfresses, o bé, en un sentit radicalment oposat, les processons de Corpus, o la de la Festa Major de les Santes Espines, o l'arribada de personatges que anaven a l'ajuntament o a les festes de la plaça; era per a mi fruir dels batecs de la vida ciutadana. Viure al poble i no als afores. Que realment ho eren.

Altrament, des d'aquells domicilis, s'anava en un instant a l'església o a les tronades de les vigílies de festes majors a la plaça, i als concerts de la Banda o dels cors de Clavé. I només calia creuar el carrer per passejar-se pels porxos de cal Pio, fins que s'acabaven, a mig carrer del Carme (Cervera, com sempre diguérem i diem). Amunt i avall durant tot l'hivern, fins que la marinada ens portava a fer-ho, donant tombs al Pati. Que és el que ara, al Pati, més o menys continua.

Però és que, a més, allí no hi faltava res. Com ara, que ben poc hi falta. I a través del carrer de Santa Anna et trobes a l'avinguda de Catalunya en un instant. I creuada la carretera, Alonso Martínez enllà, a l'estació, o bé, fins farà uns pocs anys, a la sortida dels cotxes de línia. Que, d'aquell creuament de que parlem, avui tampoc queden gens lluny. Com cap dels bancs, caixes o comerços de tot tipus. I del tan citat Pati, o la plaça del Carme. I del teatre, avui únic, que és l'Ateneu. Però és que llavors, trencant a dreta de la carretera, ara avinguda de Catalunya, et trobaves als nassos l'Aliança. Terrassa i cafeteria sempre molt concorregudes, i no diguem el cine, que durant molt de temps ho fou per antonomàsia. O altres llocs de reunió o de diversió, que al carrer del Carme, d'Agoders o carretera, en l'evolució del temps variaren; però sempre tot a prop. Situació evidentment òptima.

Sabem tots que la tendència actual, per viure és fugir dels centres històrics de les ciutats, àdhuc com en el cas de Tàrrega, que allí i als seus voltants s'hi troben botigues, comerços i establiments de categoria i de tot tipus. És una altra qüestió. Perquè és lògic que els qui estan tancats dins les quatre parets d'unes oficines o d'una tenda, vulguin fruir de l'aire, del sol o de la vegetació a la mà. O si més no, d'un pis adequat fora d'allí on exerceixen la professió o treball. A l'inrevés, de quan semblava un privilegi atendre el client tothora o viure a la rebotiga. Jo recordo que a la nostra tenda d'adobats eren moltíssimes les vegades que mentre dinàvem havíem de baixar a servir un client o lliurar uns paquets al recader. De totes maneres, no m'he repensat. A escollir, i en un pis de condicions acceptables, segons els cànons de comoditat d'avui, encara m'agradaria viure en aquell lloc.

Al centre de tot. Posició, la del centre, que segueix tenint. I que estic disposat a discutir. Ja que per sortir fora, disposant de cotxe o de bones cames ­el qui les tingui­ sempre es pot fer. En vacances, segona residència o caravana a les platges o a la muntanya, que també és una fórmula de matar el temps.

Amb la publicació d'un parell de fotografies de l'esmentat emplaçamanet, tan genuïnament targarí, intentaré ensenyar els establiments del seti que dic. Així no me'n descuidaré, en una sempre aventurada numeració. A part dels que es troben carrer amunt i Santa Anna enllà. Però no puc acabar sense recordar-ne algun d'abans, com la rellotgeria Sala, els teixits La Sirena, que foren Minguell i Ortís, abans de quedar el primer sol, i uns anys Pané-Castellví. O la sabateria Beleta, o els Cantons, o la pesca salada dels Badó, Ribera i Estanc o la Maravilla, o la ferreteria Segarra, i penso que la carnisseria Ros, l'espardenyer cal Macià, d'un Badias, la perruqueria de senyores Ton de l'Escribà (molt cèlebre llavors)... i els que em deixo. M'heu de perdonar, com sempre!

Però és encara més a favor del meu argument, els qui hi queden. Des del meu record o abans: La Central, els Olivé; llibreria Sauret; l'Estrella, els Badies, cal Delfín, els Elias i ara Robinat, cal Pàmies, cal Postes, els Nicolau, han anat succeïnt-se o canviant de nom. Que per cert, a cal Pio, havia sentit explicar a la meva àvia Marieta de Renan, «que hi havia hagut cal xocolater» que va acabar amb un incendi impressionant. Del qual se'n va parlar molts anys i va impulsar la creació d'un cos de bombers i prendre mesures de seguretat fins llavors insospitades.

Viuria allí. I repeteixo que no m'endinso cap als carrers del Carme ni Santa Anna. Evito omissions. Però igualment cèntrics i importants.

Ja hi arribat, altra vegada, a trencar la monotonia de l'afer diari seguint les directrius del maleit rellotge que implacablement et subjugava no deixan-te pensar ni fer lliurement el que el cor et demanava.

Ara sí, les vacances són un nou espai on quedes alliberat d'una obediència i en el teu subconscient es desperten inquietuds i il.lusions de canviar el ritme i surt a flor l'empdreït caminant afanyós de tornar a veure aquells raconets que s'havien quedat gravats en la memòria, com aquells amics ocasionals trobats en qualsevol lloc, però que a causa a la seva fortuïtat s'havia forjat una amistat de caire completament diferent de les que gaudeixes usualment en la vida diària.

Llegir el periòdic fins als anuncis, fins i tot entretenir-te a provar algun encreuat, tot sense pressa, ja que li trobes un plaer diferent de la premsa quotidiana en les jornades de treball, en què només tens temps i humor de llegir els grans titulars d'una manera rutinària sense cap més aprfundiment.

La partideta de cartes o de dominó de mitja tarda, amb uns tertulians que estan per tu, canviant unes impressions guardades en el calaix dels records.

Gràcies a les vacances es torna a retrobar el diàleg, funció molt escassa en la societat actual en la qual l'únic diàleg és el de lamentar i condemnar fets luctuosos que s'estan encadenant dia a dia sense deixar lloc a temes més suaus i constructius.

També un altre dels plaers que t'ofereix aquest lleure, i crec que és el més essencial, és poder aturar-te i mirar la naturalesa amb la qual has estat convivint i no la copçaves en tota la seva dimensió, ja que habitualment en dies variats de sol, pluja o vent, de manera automàtica agafaves el paraigua o l'impermeable sense mirar l'espectacle que tenies davant els ulls, et dirigies cap a unes obligacions completament diferents de la de poder esbrinar on es desenvolupava aquell espectacle grandiós.

Benvingudes les vacances que a més de renovar-te les energies et possibiliten l'ocasió d'esplaiar l'esperit aventurer i comunicatiu que reposava en el nostre interior feia més de tres-cents dies.

També tenen l'avantatge que de després d'uns dies de canvi de decorats es renoven les ganes de tornar a trobar la teva llar amb el teu llit, la teva taula, els teus amics i, per què no, la teva feina de sempre.

No sé com començar. Perquè amb el seu òbit he perdut un íntim i estimable amic que en una de les seves alcaldies em va nomenar el seu primer tinent d'alcalde. I després, amb la seva plena asquiescència el vaig substituir. De fet amb el seu equip. Però, a més a més, sempre al costat del grup de colonització i comunitat de regants de l'Alt Urgell, mai va regatejar ni un instant la seva més decidida col.laboració. Àdhuc en fou president, quan a causa del meu càrrec consistorial fou convenient. I després me'l va cedir. Sempre al davant en totes les ocasions. Fins i tot, al cost del que fos.

Això vol dir que si bé aquesta Nova Tàrrega ja farà resum de les seves activitats públiques i polítiques, de cap manera les puc eludir. Perquè independentment de tot, sí que vull dir, no com a panegíric necrològic sinó que dient la veritat, que ell, com de cap al consistori, com més tard jo president i ell fora de la corporació, mai discrepàrem en res. En el sentit que si ell proposava o m'encarregava una cosa, jo procurava defensar-la davant els companys i dur-la a terme fins a la fi. I ell, ja des de fora, procurava donar suport com podia i sabia a les que jo en el meu mandat tingués. Sempre que fos en benefici de l'expansió de la ciutat o millora de qualsevulla aspecte. Parlo de quan ell era alcalde, essent jo regidor, o quan jo en vaig ser, sense que ell hi fos.

Ho dic fora del terreny polític, com a prova d'amistat i de l'esperit de confiança i bona disposició que sempre em tingué. Qualitat que li sabia. Perquè l'extraordinari impuls i els seus propis criteris que imposava en totes les seves activitats, al meu bon entendre no tenien altra motivació que la seva indiscutible personalitat. Que a mi no em venia de nou. Ja que la diferència en anys, prop dels divuit, m'havia permès de conèixer bé el seu estimat i recordat pare, el senyor Pere. I si en els anys del 1969 al 1979 havia estat moltes vegades en aquell raconet de farmàcia del Delfí que li feia de despatx, per intercanviar opinions i projectes relacionats amb l'ajuntament, la comunitat de regants o altres coses de Tàrrega, també anys enrere, en vida del seu pare, i quan la farmàcia es trobava a la plaça Major, tocant al carrer de les Piques, jo acudia allí a xerrar amb el senyor Pere. També per coses de Tàrrega. O de política. Però l'important, prova d'amistat i confiança, fou quan em va traspassar la presidència de l'Orfeó Nova Tàrrega, que em va introduir durant uns anys a la junta de l'Ateneu.

Vull dir, amb tot això, que l'entesa amb els Robinat venia de molts anys. I en conseqüència no ha d'estranyar a ningú que avui no sabés com començar ni com escriure. El sentiment i el plor et vénen al cor i als ulls. I precisament és quan no es troben paraules ni conceptes. Cal asserenar-se. Però el temps, precisament en aquest darrer número del setmanari abans de vacances, és curt i no dóna marge. I així demano que ho entenguin la seva esposa, els seus fills, els néts i germans, que saben prou bé que tant i tant els aprecio. I també als qui em llegeixin.

Em deixaré moltes coses. Encara que també voldria remarcar un fet incontestable. En Delfí Robinat, abans que tot i per damunt de tot, era un farmacèutic. Un gran farmacèutic. Perquè sempre i en tot moment, a més d'atendre com calia els qui acudien a la seva farmàcia, explicava, aconsellava i donava esperança. Que és el que tots volem quan anem al metge o a la farmàcia. Puc testimoniar que, si demanaven la seva assistència, encara que fos en plena sessió municipal o al despatx de l'alcaldia, no vacil.lava ni un segon a acudir-hi. Per això tantes vegades el substituïa. Guardó el de prestar servei sempre i en qualsevol circumstància que entenc que és el màxim que crec pot atorgar-se als servidors de la salut. I que jo, com crec que ho farien munió de ciutadans i ciutadanes, acredito en favor del malaguanyat amic Delfí. Que recordarem sempre darrere el taulell de la farmàcia. O al laboratori.

No puc acabar sense repetir als seus familiars que lamento profundament i extraordinàriament haver hagut d'escriure aquestes ratlles. Era massa jove encara. I així el recordaré. Però com que tots ells són d'arrelades famílies de fe i creences i esperança, sapiguen que en el fons de la meva ànima, com en el dolor d'avui, les comparteixo.