Tàrrega, 1 d'agost de 1998
Any LV - Núm. 2.757 - Preu 175 ptes.

La setmana pasada la presidenta de Creu Roja de Catalunya, Marta Corachán, va inaugurar la nova seu de l'entitat a Tàrrega, que és la primera que té en propietat després de prop de vint-i-cinc anys d'existència a la nostra ciutat. Una vella aspiració que alguns dels fundadors van poder veure complida el passat dia 21. És un edifici de planta baixa i dos pisos capaç de satisfer les actuals necessitats de Creu Roja a Tàrrega, segons van dir el president de l'assemblea local, Francesc de P. Salvadó i membres de la junta. És un equipament molt digne per a la nostra ciutat i per tant cal que duri força anys amb l'aspecte que tenia el dia de la seva inauguració. És una tasca de tots els usuaris i en especial els qui hi presten els seus serveis, ja que també serà en benefici propi i no cal dir de la junta directiva i dels socis, que han de procurar conscienciar els voluntaris que la nova seu és de tots els membres de l'entitat i que a més és un servei públic de cara els ciutadans.

Fa unes setmanes uns socis van denunciar l'estat de precarietat de les velles instal.lacions. Segurament no era el moment més oportú per denunciar aquest estat del local quan faltava poc per inaugurar la nova seu. Però cal recordar que el 4 de maig de 1996 en aquesta secció ja vam explicar públicament el mal estat de les intal·lacions. Llavors el president va al.legar que en ser un local de lloguer no s'hi podia fer obres, però suposem que mantenir-lo mínimament higiènic sí que era possible; és una tasca de tots els voluntaris i junta directiva, i en especial dels primers, ja que una correcta utilització del local facilita el seu estat de conservació.

Cal recordar que hi ha llibertat d'expressió i per tant els socis d'una entitat tenen el dret de donar a conèixer els seus punts de vista sobre com veuen la seva entitat, tant si estan encertats o equivocats, ja que hi ha el dret de rèplica. Això de rentar la roba bruta a casa quan es tracta d'una entitat de servei públic no és massa correcte en democràcia, perquè la nostra ciutat no és tan gran i els rumors volen a vegades molt distorsionats; així que més val un comunicat públic (encara que sigui anònim) que es pot replicar, que uns rumors que a vegades fan més mal i no saps d'on vénen.

Cal ser positius i pensar que tots volem el millor per a la nostra Creu Roja targarina perquè és un servei molt important que tots podem necessitar.

També cal recordar que el sevei que tots tenim més present de Creu Roja és l'assistència en cas d'accidents quan fa més de tres anys que es va dir que aquest servei l'hauria de fer una unitat especial del CAP dotada de xofer, metge i infermer, com tenen les grans poblacions. Mentrestant hem d'agrair l'esforç de Creu Roja.

El tràgic accident ferroviari ocorregut a Alemanya, per descarrilament d'un tren d'alta velocitat, ens porta al comentari d'avui. Enllaçant el fet comprovat del mal estat d'un protector de les rodes, o d'una roda mateixa, com la causa original que el provocà, amb una operació que anys enrera havíem vist practicar en els trens. Precisament a les rodes.

Josep Castellà Formiguera
L'explicació i alguna de les fotos que després s'han publicat, ensenyant operaris com examinaven minuciosament les rodes de les unitats d'aquells trens de gran velocitat en servei, ens ha portat a una visió habitual a l'estació de Manresa. Quan viatjar en tren era l'únic o el majoritari per anar a Barcelona. I tota mena de trens, tant de viatjers com de càrrega o mercaderies, eren l'eix central i el cor vital de la pròpia vida de la nostra ciutat: comerç, indústries, productes de l'agricultura i àdhuc de l'artesania o els oficis. Com també dels viatges d'oci o plaer, que ocupaven les notes de societat de Crònica Targarina, l'Hola local de l'època.

Tot just arribats a Manresa, després d'haver anat pujant esbufegant la màquina o màquines fins a Sant Guim, planejar en els trams de Calaf i baixar a tomba oberta des de Rajadell, i amb el grinyolar dels frens, el tren s'aturava a l'andana de l'ara capital del Bages. I un bon munt de viatgers saltàvem corrents cap a la cantina o bar de l'estació, on era fama i veritat que feien unes truites, enmig dels llonguets, realment apetitoses i sucoses. I entretant, en una parada reglamentària de certa durada, molt abans de la tracció elèctrica (el canvi de màquines darrerament es practicava a Sant Vicenç), uns empleats ferroviaris resseguien de cap a cap tot el tren, picant amb els martells a les rodes del comboi. Exceptuant la màquina o màquines, que repassaven els maquinistes. Asseguraven així qualsevulla alteració del material. I era el dring, com abans els duros, el que delatava el defecte.

Si això es produïa a Manresa en els trens de viatgers, també era freqüent veure i sentir com es practicava a la nostra estació, amb els vagons que es carregaven, abans o després de la maniobra d'enganxar.

Tal era la munió de vagons i mercaderies, que sovint les sis vies estaven ocupades, una vegada que havien circulat els trens de passatgers per la primera, que els era reservada. Però per la que també circulaven els combois de càrrega. Però amb qualsevol dubte, o el fumeig o el grinyol de les frenades, feia que el cop de martell i el dring fos inevitable. Com l'engreixinat de les rodes de la màquina o màquines, que efectuaven amb els corresponents i grans setrills maquinistes i fogoners, o els guardafrens. Perquè abans que els trens més moderns disposessin dels sistemes de frenat controlat per aire i els corresponents tubs, en el comboi es colocaven uns vagons amb frenat directe, amb una cabina elevada on se situava el guardafrè. Hivern i estiu. I primordial el cop de martell a les rodes.

Crec que això vol dir que en tota màquina, de mar, terra o aire, existeixen uns elements bàsics i primaris que no poden oblidar-se, o substituir-los per elements de control inapel.lables. Les rodes, al llarg dels segles, o són rodones o no són rodes. I si han de rodar, sigui per allí on sigui, en superfícies més o menys planes, com les carreteres, o en les preparades com les vies, no poden tenir defectes. Però ves on ara jo m'embolico. No sóc ni expert, ni mecànic, ni ferroviari. I el que he volgut fer és aprofitar l'avinentesa per recordar les excel.lents truites del bar o cantina de l'estació de Manresa. O el tràfec multitudinari i extraordinari de la nostra estació ferroviària. Que no es tracta de nostàlgia, sinó que de recordatori que, fins i tot ara, el servei ferroviari és un signe de progrés evident i un auxiliar més que notable, tant pels viatges de les persones i famílies com de tota mena de mercaderies. Aprofitant la solució dels contenidors, per a moltes d'elles. A vegades les més difícils de manipular.

Vull dir què si Tàrrega vol continuar capdvantera en moltes de les facetes comercials, industials i agrícoles, o dels seus complements, dels temps actuals i futurs, ha de persistir en la batalla dels trens i les bones i ràpides comunicacions ferroviàries de tot ordre. I l'arbre d'algunes de les nostres realitzacions actuals, en els àmbits de la cultura, el teatre, la música o el que sigui, no ens ha d'amagar el bosc, la xarxa de comunicacions indispensables. Carreteres, autovies, variants, i el de les ferroviàries. Una vegada acabades les vacances o l'estiu, ens hauríem de llençar com mai i més que mai a tenir-les assegurades. No amb paraules ni promeses, sinó amb fets, evidents i tangibles. És el que ens haurien de dur les rodes del tren, com avui titulo. Amb un dring sense màcula.

Volem canviar el decorat, sempre veure les mateixes cares i els mateixos objectes ens provoca l'ànsia de marxar com més lluny millor.

Estem cansats de tanta comoditat, busquem un llit on hi hagi passat amors d'una nit, passatgers de tots calibres qui sap si tranquils o bé nerviosos, busquem menjadors on els serveis són multitudinaris, la cullera que ha donat gust a un fartaner, la forquilla que ha fet les delícies al gourmet més exquisit, el plat que ha presentat l'oferta al més exigent, la reverència comercial del cambrer, en fi, un cúmul de pensaments que et fas en aquestes circumstàncies i que fan de les vacances un temps exepcional insòlit i atractiu. A la vegada que et deixa un regust especial de records.

Esperem retrobar amistats ocasionals enyorades durant un any que potencialment tenen tanta o més força que les del nostre afer diari.

Aquella partideta de dominó en un nou ambient esborra la sensació de rutina en les anteriors o bé la tertúlia assossegada en les hores tranquil.les de la vesprada on cadascú explica anècdotes i acudits com si en pocs dies es volgués generar una vella amistat.

El desconeixement de la vida anterior dels interlocutors fa més viable la convivència vacacional i el currículum de la persona el fas a la teva mida.

El que ronca a la habitació del costat te l'imagines un home tranquil sense problemes, o bé el seriós que mai es posa en les converses, penses en una persona tancada en si mateixa que no molesta ni vol ser molestat, en canvi el divertit que sempre comença la gresca és l'individu que creus necessari en totes les trobades ja que sense ell no tindrien sentit les vacances.

També tu de cara als altres tens ocasió de presentar una nova imatge lliure de records i postures personals incòmodes anteriors que a les noves amistats no els importa en absolut ja que el retrat teu se'l fan des d'aquell moment.

Fent un esforç d'iniciativa et pots emmarcar dins un context d'home seriós i responsable al mateix temps que divertit, l'individu que encaixa perfectamenten tots els esdeveniments socials.

Al trobar-te lluny del teu entorn habitual, perds un poc el sentit del ridícul, sense pressions, destapant-te al teu aire gaudint d'una llibertat manllevada en temps de vacances.

En fi, beneïdes vacances que fan possible a la tornada retrobar el regustet casolà íntim i còmode que és viure en la pròpia llar.

Tercera relació de donatius rebuts fins al dia 17 de juliol de 1998

Emília Ruiz i Rafael Priego XXX-4 P.L.P. i M.B.N. J.M.E.P. Anònim Vda. Magí Sala J.P. / T.P. R.C.V. Antoni Pont Amenós (Reus) Pere Perelló Pons F. Puigfel Garcia (Anglesola) Francesc Vidal Teixidó (Anglesola) Miguel Àngel Buat Valios (Saragossa) Anònim S.O.R. C.S. E.R. i família J.T.B. XXX-5 J.T.S. Pere Marsol Farré Família Saula-Briansó B.P. Un amic Família G.M. F.G.A. Antoni Batlle Cucurull A.M.

10.000 5.000 15.000 5.000 2.500 5.000 5.000 15.000 25.000 10.000 2.000 5.000 2.000 5.000 5.000 3.000 3.000 5.000 10.000 25.000 1.000 20.000 20.000 20.000 2.000 25.000 15.000 15.000

Va ser el mes de desembre de 1944 (farà cinquanta-quatre anys) que s'inaugurava a Tàrrega l'agència del Instituto Nacional de Previsión, als baixos de l'edifici de l'avinguda de Catalunya, 46. En aquells temps comptava amb una plantilla de vuit persones (incloent les dones de la neteja) i la zona que cobria l'agència eren 87 pobles, des d'Oliana, a Ponts, Solsona, Agramunt, Artesa, Cervera, Guissona, Sanahuja, Bellpuig, etc., amb totes les localitats que queden dins d'aquest cercle.

Ja ha plogut des de llavors. Ara té un altre nom. Potser és l'única oficina a Tàrrega d'àmbit estatal, té menys personal, però el lloc és el mateix i els anys també han passat per aquesta dependència que ha quedat obsoleta, petita, antiquada, on les consultes privades queden a l'abast de tothom, ni un mínim despatx reservat, sense accés adequat per a minusvalies, etc. El personal –hi ha dues persones– amb tota la bona voluntat de servei es veu amb dificultats per atendre el públic. En definitiva, que davant de tanta modernització en molts edifcis de l'Administració, aquí tenim, des de fa molts anys, unes dependències que, com a mínim i essent generosos, resulten inadequades. Ho hem comprovat personalment i sense voler ens va sortir la paraula "cutre", perquè ens entenguem.

Tan difícil seria donar-hi el cop de mà que calgués i allà on fos per deixar aquesta dependència en condicions pròpies del segle en què vivim? És un suggeriment o, si voleu, un prec. Però la veritat és que Tàrrega mereix –després de cinquanta anys– unes altres instal.lacions. Amb tot el respecte.

Benvolgut segle XX:

En la postal anterior m'acomiadava de la meva bona amiga, la pesseta; avui em toca fer-ho de tu. La teva propera desaparició serà, per a mi, menys dolorosa. Quan tu vares néixer, ja sabíem de cert, tots plegats, que viuries tan sols cent anys; era, com si diguéssim, la crònica d'una mort anunciada. El cas de la pesseta és diferent; ella podria viure tota una eternitat, prenent, naturalment, aquesta paraula el significat semàntic de tota cosa que neix, viu i mor. La nostra moneda iniciarà ara una lenta agonia i morirà –seria massa fort dir assassinada?– l'any 2002. El fet d'analitzar aquí i ara les conseqüències que aquest fet produirà em desviaria del tema.

Al revés del que probablement esdevindrà amb el teu successor XXI, tu vares néixer amb bon peu, benvolgut segle XX. Quan vingueres al món, la gent de llavors, malgrat les seves grans mancances materials i la depressió per la recent desfeta colonial, era més feliç que la d'ara. La revolució industrial havia establert ja les seves bases, que es consolidarien a la meitat de la teva vida. I faig menció expressa d'aquest esdeveniment perquè fou la clau que obrí la prosperitat econòmica, social i cultural d'una part del món, però no pas del tercer, que avui segueix igual o pitjor, però d'això tu no en tens pas la culpa. La gent era feliç, llavors, perquè estava més unida que la d'ara. La família era una roca granítica que només podia separar la mort. La institució matrimonial no es desfeia per la més petita incidència; les residències per la tercera edat no s'havien inventat encara. Tampoc et podem culpar d'això, benvolgut segle; sí podem fer-ho a les teves generacions contemporànies.

Malgrat tot, crec que hem de donar gràcies a Déu pel fet d'haver vist la llum del sol aquest meravellós segle. Hem viscut nosaltres més coses que la reunió de tota la gent que visqueren en el transcurs dels cinc segles anteriors. D'entre els centenars i centenars d'esdeveniments inenarrables que amb tu hem viscut, vull esmentar tant sols el que es produí a les tres de la matinada del dia 21 de juliol de 1969, amb l'arribada del primer home a la Lluna. Tant sols per això valia la pena d'haver compartit la vida amb tu, estimat segle.

Per la quantita d'informació que rebem contínuament la gent d'avui, m'assabento que es preparen unes grans festes pel teu comiat, que coincidirà també amb la del mil.lenni. Així, per exemple, al Waldorf Astoria de Nova York ja fa molt de temps no queden tiquets per al sopar del comiat. El que valia dos mil dolars (tres-centes mil pessetes) de bon principi, ara duplica el preu a la revenda. Més sonada serà encara la celebració a bord d'un avió concorde de la British Airways a divuit-mil metres d'alçària. I com que les naus tipus Titànic estan de moda, en salparà una de Nova York amb destinació Alexandria on arribarà la nit del 31, a temps per brindar l'arribada del nou segle i mil.lenni, amb xampany Moet & Chandon, als peus de la piràmide de Keops. De bestieses com aquestes se'n preparen una infinitat, mentre un terç ben llarg de la humnitat ho passa molt malament. Però en aquestes dissorts, estimat segle XX, tu tampoc hi tens res a veure.

Com tampoc tens la culpa que hagis estat el segle més cruel de la història. Les dues primeres guerres que has patit a nivell mundial, la segona amb genocidi inclòs, t'han fet tristament cèlebre. És una pena que el segle de les meravelles de la tècnica hagi estat també el dels horrors de tanta sang, de tanta suor i de tantes llàgrimes.

I ja que els targarins t'han dedicat un carrer, fóra encertat que tots celebressin el comiat al teu propi carrer Segle XX, de la mateixa manera com cada any es fa a Times Square, Piccadilly Circus o la Puerta del Sol, amb els corresponents dotze grans de raïm. El rellotge de l'ermita de Sant Eloi ens faria un bon servei amb les dotze campanades. La cosa podria finalitzar amb un monumental castell de focs ecològic al parc de Sant Eloi, amb traca final per tota la barana de la part no edificada del carrer. A tot això s'hi podrien afegir, per apaivagar el fred, uns quants correfocs amb ball a base de rock granític. M'oblidava de l'encesa d'un espectacular cartell a la miranda del mig, que es pogués veure per tot l'Urgell i que diguès: Adéu, Segle XX.

De vegades convé anar a donar un tomb pel món de la fantasia i fugir del prosaisme de la vida quotidiana.

Vallbona de les Monges té un encant especial. Rodejat pel petit poble de vallbona, l'antic monestir sembla que estigui ancorat encara a l'època medieval. Un cap de setmana de febrer un grup de santcugatencs, amb alguns barcelonins, hem anat a visitar-lo. L'excursió entrava dins el cicle dedicat al món monàstic, i en concret al món del Cister, en commemoració dels nou-cents anys de la fundació d'aquest ordre, que han organitzat els Amics de la UNESCO i l'Arxiu de Catalunya.

Vam trobar Vallbona submergit en una calma i un silenci que et colpien. El cel estava tapat i senties com el fred i la humitat t'anaven penetrant cada vegada més endins, mentre passejàvem per aquell claustre tan entranyable, un claustre que es va anar construint al llarg de tres segles. És petit, de forma trapezoïdal, i cada galeria té un estil diferent; passes d'un romànic pur a un altre més evolucionat; d'un gòtic esvelt i harmoniós a un neo romànic contruït en ple segle XV. Res a veure amb el nostre claustre de Sant Cugat, tot ell homogeni, gran i majestuós; però si bé són molt diferents, el silenci i el recolliment que pots trobar entre aquestes pedres els iguala.

L'orde del Cister insistia en l'austeritat; no era permesa cap concessió en la decoració; es buscava la nuesa dels edificis. La riquesa escultòrica dels capitells de Sant Cugat no la trobàvem a Vallbona. Els capitells són llisos o, com a molt, decorats amb elements vegetals. Però aquesta austeritat i aquesta nuesa fan ressaltar encara més la puresa de les formes i la bellesa a tot el conjunt.

Si per un cantó ens sembla que el monestir de Vallbona es troba ancorat al passat i que el temps s'ha aturat en aquelles velles pedres, malgrat que estiguin tan erosionades i desgastades pel pas dels segles, la comunitat de religioses ha sabut evolucionar i adaptar-se als nous temps. Tenen una botiga on venen productes originals, alguns fets per elles mateixes, i han obert, des de fa poc, un hostal amb unes instal.lacions modernes i de disseny innovador. I les monges s'han modernitzat i s'han posat al dia: tenen ordinadors i entren en contacte amb gent de fora a través d'Internet. Sembla que l'experiència ha estat un èxit.

El monestir necessita, però, moltes ajudes per poder fer front a les restauracions que encara s'han de realitzar, algunes força urgents.

El nostre país té la sort de poder comptar amb una població civil que és capaç d'organitzar-se i tirar endavant projectes força ambiciosos. La població de Guimerà n'és un exemple. Prop de Guimerà hi ha les restes dels altres dos monestirs cistercencs femenins. Vallsanta i la Bovera. La Bovera és actualment un santuari, i es conserven alguns elements de l'antic monestir cistercenc bastit al segle XII, entre un antic claustre i un pòrtic. La restauració de la Bovera l'han dut a terme els mateixos veïns de Guimerà, que hi han treballat i han fet totes les obres desinteressadament. L'han restaurat i estan convertint-lo en un alberg. Ens ho va explicar el mossèn de Guimerà, il.lusionat amb el projecte, i també Joan duch, historiador local que ens va acompanyar en la visita. La gent de Guimerà ha respost davant una iniciativa engrescadora: restaurar aquest santuari que tenen ben a prop.

Als peus de la Bovera hi ha les restes de l'antic monestir de Vallsanta, que havien fet construir les mateixes monges de la Bovera. Les restes que queden pertanyen a l'església. Caldria consolidar aquestes restes; la bellesa dels elements gòtics que necara es conserven bé s'ho mereix.

Guimerà és un dels únics pobles de Catalunya que ha sabut conservar el seu caire medieval. No l'han malbaratat amb construccions que poguessin trencar amb tot l'entorn. Gràcies a aquesta voluntat han aconseguit convertit Guimerà en un poble turístic que milers de persones visiten cada any. L'imaginació i les ganes de treballar aconsegueixen moltes vegades trobar sortides a poblets petits com els de Guimerà. Pepita Duch ha restaurat dues cases antigues del poble, amb dependències que es remunten al segle XV. Ara es poden visitar, i la part superior l'ha convertit en un restaurant molt especial. Allà s'hi fan menjars medievals, amb moltes de les receptes que han estat rescatades dels antics documents del monestir de Poblet. Vam anar-hi a dinar i la mestressa, que és una apassionada de la història i del món monàstic, ens va recrear parlant de tot aquest passat. Va ser un dinar excepcional.

Vuitanta-vuit alumnes varen participar en el sisè curs d'estiu de música a Tàrrega, celebrat a l'escola municipal de la nostra ciutat durant deu dies compresos del 3 al 12 de juliol. El curs, dirigit com altres anys per Josep Lluís Puig i Ramon Andreu, comptà amb una alta qualitat de professors: Margarida Serrat i M. Carme Poch (piano), Josep Lluís Puig (violí), Sergi Boadella (violoncel), Jordi Palau (flauta), Joan Antoni Lozano (contrabaix), Alfred Herzog (acompanyament pianístic i improvisació), Benjamí Santacana (música de cambra), Carles Guinovart (anàlisi musical), Josep Colom (classes mestres de piano) i Ramon Andreu (audició).

A més, els nombrosos alumnes vinguts de Catalunya i altres indrets de l'Estat espanyol, pogueren fruir d'activitats complementàries com, per exemple, conferències sobre jazz (a càrrec de Xavier Monge), o bé sobre la situació actual de l'ensenyament musical a França (impartida en llengua francesa per Alfred Herzog, director del Conservatori Nacional de la Regió de Boulogne-Billancourt, amb traducció de Ramon Andreu).