---

5a Pàgina

La campanya electoral que avui divendres s'acaba s'ha caracteritzat per la quasi nul·la presència de grans líders a les nostres contrades. Hom recordarà que a la precampanya i a la campanya del 1996 per Tàrrega van passar bona part dels futurs ministres del primer Govern d'Aznar; ara per contra amb prou feines hem vist els líders provincials. Bé, potser han pensat que si tornava a venir la ministra Tocino i tirava una altra galleda d'aigua freda sobre el Segarra-Garrigues encara podrien perdre vots (aquestes línies les escrivim el dilluns, però no tenim previsions que això camviï). Per part dels socialistes la cosa ha anat si fa o no fa. Ha passat la cap de llista per Lleida, Tere Cunillera, i para de comptar. Per part de CiU el líder de la coalició, Jordi Pujol, només ha anat a Lleida capital i a algun altre poble del Segria. Com a líder, en aquest cas d'Unió, ens ha visitat Josep Antoni Duran i Lleida, tot i que l'acte es va celebrar a Vilagrassa. Per part d'Iniciativa-Verds, malgrat que a Tàrrega tenim el cap de llista provincial, Joan Fronsubirà, el seu líder, Rafael Ribó, no ha aparegut. Potser va quedar escarmentat quan en unes anteriors eleccions va anar a Conill i ell i acompanyants es van omplir de puces.

Malgrat que al principi van sortir els fantasmes del passat, franquistes i comunistes, no hi ha hagut desqualificacions fortes, excepte en el tema del país Basc. Amb tot si analitzem el que han dit uns i altres, CiU per ètica no hauria de pactar ni amb socialistes ni amb populars. Tant el PP com el PSOE han, quasi, criminalitzat els nacionalistes (bé quan aqui el PSOE té de soci al Senat ERC). Els dos gran partits estatals amb els seus atacs als nacionalistes perifèrics; catalans, bascos i gallecs, només fan que reforçar els seu nacionalisme espanyolista ja que han dit que serien capaços d'aliar-se per abaixar els fums als nacionalistes no espanyolistes. I és que a Madrid, malgrat els més de vint anys de democràcia i els ministres catalans, encara no han arribat a comprendre i voler solucionar "el problema catalán".

Aquesta campanya passarà a la història com la més televisiva perquè els dos grans líders nacionalistes espanyols només els haurem vist per televisió, en què han competit per veure qui la deia més grossa un contra l'altre, o fent promeses electorals que ja veurem si compliran. Bé, una campanya en què els electors no hauran tingut massa elements de judici per valorar els diferents programes de govern, i així pot guanyar el qui hagi fet una millor campanya o que hagi sortit més per televisió. Això també pot suposar un desprestigi pels polítics i que la gent no vagi a votar. Cal anar a votar, i si no trobem cap opció que ens convenci, votem en blanc.

Som a dos dies de Sant Josep. Enguany en diumenge, que vol dir que tornarem a tenir festa, obligada. I era un dels dies que les dolceries més treballaven i venien. Ara no ho sé. Si bé, anys enrere, el que predominava, per Sant Josep, era la crema o el que més crema tenia, segons la tradició. Encara que alguns la fessin a casa. I en conseqüència el tema d'avui em ve sol a la màquina.

Opinió

En el quadre 16 del treball de Novell Balagueró, fons de l'Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega, apareix la fàbrica de xocolata (moguda a mà) de Blas Bastús, al carrer Major, i la d'Isidro Nicolau Carreño (moguda amb cavalleria) a la plaça dels Àlbers. Era el 1875. Ha fet un segle i quart. I cent vint-i-cinc anys són alguna cosa. Cosa que acredita, sens cap mena de dubte, que l'establiment més antic en aquest aspecte i amb el mateix nom i renom és els dels Nicolau, cal Postes. En el mateix indret i edifici que el de la dolceria d'ara. Com ho prova que en el quadre 17 del referit autor i font any 1898, la fàbrica de xocolata d'Isidro Nicolau Carreño (de cavalleries), surt al carrer del Carme. O sigui, igual cantonada. Com en figura una altra (de vapor) de Juan Casals Vallés, al carrer de Sant Pelegrí, i la de Ramon Ribera (de cavalleria) a la plaça Major. Que no existeixen. I en el quadre 43, del 1910, la fàbrica de xocolata de Franciso Fitó, al carrer de Governador Padules. Que jo, que vaig nèixer el 1913, tampoc recordo.

És sabut, i així ho anuncia, que Pius Tasies, cal Pio, igualment acreditada, obrí les seves portes el 1899. Ha fet més d'un segle. En aquella cantonada que popularment en diem de Cal Pio. On giràvem quan ens passejàvem, tot donant voltes, sota els porxos del carrer del Carme, que farà uns mesos explicava, amb les corresponents ampliacions posteriors. Ambdues cantonades, les del cal Postes i de cal Pio, realment punts neuràlgics en la nostra vida ciutadana, pas obligat, anant o venint de la plaça Major o del carrer de Santa Anna, de tot el centre de Tàrrega. I els enterraments, quan es feien en comitiva, el seguici el precedia, amb el cotxe mortuori, la clerecia i la família, que es deturava davant la porta del carrer del Carme, tocant a la del campanar i que ara ocupa l'orgue, dins el temple, i on després de la cerimònia corresponent –el cadàver no entrava–, s'acomiadava el dol, fins que es traslladà, pocs anys, a la plaça Major. I la del carrer de Santa Anna i Carme, tota mena de processons o manifestacions populars. O com l'arribada de l'Orfeó Català, en la seva primera visita a Tàrrega, venint de l'estació del tren.

Torno a les dolceries. Havia fugit del tema en sentit oposat. Possiblement recordant que aquests establiments, també a més de pastisseries, eren de comestibles i venien o llogaven atxes, brandons o ciris, per anar a les processons. Com ho feien els altres de l'últim ram. Que alguna vegada intentaré descriure amb més detall. Com en el quadre 51, del tan repetit treball que cito, al referirse a les cèdules, que era el document que acreditava un pagament i una identitat, dóna el nom de Ramon Felip Gomà, com a confiter, l'any 1920. Que també feia tortells i mones. Com gairegé tots; els Pereña (casals abans), Pijuan, Melis, Escribà i possiblement els Pere Ramon, sobretot quan encara eren a la plaça. I de xocolata en venien tots. Els Tomaset Anglí, al carrer d'Urgell i d'Agoders, o els que no recordo. Doncs, en l'informe, més que detallat, que el nostre Ajuntament va enviar a la ponència de l'estudi de l'organització comarcal de Catalunya, el 27 d'abril de 1932, hi figuren: una fàbrica de xocolata i cinc confiters i pastisseries. A part dels establiments o comerços d'ultramarins o comestibles, majoristes o minoristes. Que és tota una gran història. On a més dels Mateu Andreu i els Bosch, i els ja mencionats més amunt, s'hauria d'explicar, com una de les facetes més importants de la Tàrrega comercial.

M'he tornat a escapar. El tema és tan important! Perquè d'excel.lents dolceries i pastisseries no ens en falten actualment. Amb uns assortits extraordinaris de tot. Gelateria àdhuc. Ja que tenim en Gomà o Forn del Carme, i El Pati dels Tarragó. I fins farà poc, els Tomàs. Que si bé els del Raval i del Pati, es troben en llocs molt adients, aquest era a la plaça Major, que va posar en marxa Solé i posteriorment Tebé. Com igualment Jordana, al carrer de Joan Maragall, substituí l'Adserà del carrer Alonso Martínez. I no puc deixar de citar a La Jijonenca, de P. Verdú, ja que els torrons són dolceria exquisida. I en venen tots. Com d'articles de pastisseria, no hi ha botiga més o menys relacionada amb el ram del menjar, que no en tingui. I ompliria una plana. Però com el meu propòsit, com les meves lectores i lectors ja saben, és més recordar el d'ahir que precisar el d'avui, no puc entrar en l'extensió ni en el detall de tot el ram. Tots en serien mereixedors. Els de segles enrere que he comentat, i els que em deixi d'avui.

Escric, per cert, com és la meva dèria, uns mesos abans, o sigui el dia 3 de gener d'enguany, el 2000. Dono gràcies a Déu perquè he pogut arribar-hi. I als qui em llegeixen, que són pels qui escric. I als qui em deixo, perquè no en sé més. I bon Sant Josep. A elles i ells, i a tots els altres que no el tinguin per patró.

Opinió

Maduixalàndia és un país imaginari que s'alça molt i molt lluny d'aquí, allà on els boscos, els camps de maduixes i els de flors es perden en l'horitzó. Els seus habitants, els maduixalandesos, són gent alegre i amable que tenen com a única afecció el treball. Com podrem comprovar si algun dia tenim la paciència d'arribar-hi. Maduixalàndia és una comunitat treballadora i encisadora, on els conflictes no es coneixen i la pau s'olora arreu. Que com s'arriba a aquell paradís terrenal? Tan sols imaginant...

Dèiem doncs que els maduixalandesos viuen en harmonia i són feliços treballant. La família Roure viu en una preciosa caseta de fusta que el pare Roure va construir ja fa molts anys, perquè els maduixalandesos no moren mai. Tota la família viu allà: el pare, la mare, la filla i el petit, el més entremaliat. El pare Roure fa de fuster i és feliç tallant fusta per a la resta de la gent de la comunitat. «Em cal una taula, fes-me-la si et plau», li diuen els veïns del costat, «amb molt de gust!», respon amb entusiasme el vell Roure, i s'afanya i la fa. Els veïns són forners, i cada dia li duen el pa. La mare Roure cuida la canalla i es dedica a treballar el fang. «No tindràs pas un gerro?, a la cuina m'hi escauria tan bé...», li diu la mare Esclop, «oh, i tant!», respon la mare Roure, i l'hi entrega de tot cor. La família Esclop fa sabates i, quan algú queda descalç, en porta de noves tantes com cal. La filla i el menut encara no poden treballar, són massa joves, i dediquen el temps a jugar, aprendre i passejar.

La vida a Maduixalàndia és tan innocent com pura, tots els veïns treballen igual. El qui fa mobles, els fa per a la resta del poblat, el qui fa gerros, el mateix tres quarts, i el qui fa sabates, o roba, o cull maduixes, o l'ofici que us pugueu imaginar. Aquella és una comunitat on tota necessitat és coberta per algú del veïnat, on a ningú li manca res ni ningú té res que li pugui sobrar. La pobresa i la riquesa no existeixen ni es desitgen on s'alça el paradís terrenal. Però qui deu ser el qui controla el que tothom fa i desfà? Cada persona i cada membre de la comunitat és conscient del que li cal i de com pot col.laborar. Tan sols una junta que es reuneix de tant en tant decideix tot allò relacionat amb el que nosaltres anomenaríem afers d'Estat. Aquesta junta la forma tota la comunitat, que, un cop cada quatre anys, fan una gran festa i mengen i ballen i s'ho passen tan bé com s'ho poden passar.

Un dia, un d'aquells dies en què els maduixalandesos feien junta general, el cel tot s'ennuvolà mentre es feia el gran ball. Tot d'una la música parà i els membres de la comunitat es quedaren bocabadats. Com pot ser que, en un país on el sol lluu nit i dia, avui s'hagi apagat? Doncs va succeir que, tot d'una, una espessíssima pluja va començar a davallar i cases, i homes, i dones, i nens, i nenes i bestiar, absolutament tot, es va mullar. I la pluja no s'aturava i l'aigua va començar a pujar i pujar. La gent, esfereïda, pujava als arbres i a les cases en un intent de sobreviure a aquell inesperat aiguat. I plogué més i més, sense descans, i plogué a totes hores durant deu dies, o dotze, o qui sap quants. De sobte, en uns instants, la precipitació cessà. Els maduixalandesos miraren arreu del poble, dels boscos i els camps i, davant d'aquella patètica visió, es van desesperar. Tot era arrasat per la malvada pluja que havia arribat per a tallar una cadena d'harmonia, de pau i de serenitat.

La vida a Maduixalàndia va canviar totalment a partir d'aquell fatídic dia en què tot es va inundar. La gent va conèixer la mort i els seus morts va enterrar; la gent va conèixer la gana i va robar per a menjar; la gent va conèixer el que era el mal. I va succeir que, davant d'aquella nova situació, els maduixalandesos no sabien què fer ni com reaccionar; així que el pare Roure va decidir que calia celebrar una altra junta general. Aquest cop, però, la junta va prendre un caire diferent: ni dinar popular, ni festa, ni ball. El pare Roure i cinc pares més de la comunitat van decidir que calia algú al capdavant, algú que posés ordre, algú que, en principi, fos neutral i garantís a tothom el benestar per igual. La cosa havia canviat, ja no era l'individu el qui prenia decisions sobre tot allò individual. I, per unanimitat, el pare Roure i els altres cinc pares de la comunitat van constituir un govern per al seu petit i adulterat Estat.

El treball ja no era un plaer per a la gent del poblat, era una obligació que calia complir si es volia cobrar per a pagar, alhora, el menjar. El fuster venia mobles; gerros venia l'artesà; el sabater, sabates, i els caps abusaven de l'al.liè treball. La cosa havia canviat, ja ningú se sentia plenament realitzat amb la seva tasca dins de la comunitat. Es posà un preu a tot: a la fruita, a la fusta, a la roba, al bestiar, a les cases, a les eines per a trebalar... El funcionament era similar, però les imposicions dels caps d'Estat l'harmonia començaven a fer trontollar. És que potser la tria d'un altre cap hauria mantingut l'ordre i la felicitat? És que un altre cap, que no fos el pare Roure, podia haver estat més honest i menys arrogant? O potser caldria no tenir-ne cap, de cap?

Maduixalàndia és un país imaginari que podem visitar sempre que ens decidim a imaginar. Maduixalàndia no és un país trist, no hi existeix el mal; la història que us he explicat tan sols l'he imaginatda; mai ha arribat a passar. Aquesta història, però, podria passar a Maduixalàndia, aquí i més enllà. Si triem malament el qui ens ha de governar en podem patir les conseqüències durant quatre anys, de la mateixa manera que si ens abstenim de triar. L'elecció es divideix a votar uns, votar uns altres o, senzillament, no votar. Aquest és tan sols un conte imaginari preelectoral, però vivim en una realitat.

Correu del lector

Una notícia punyent va sotraguejar la ciutat mentre es despertava emmandrida aquell dimecres: "En Carles Salat és mort!"

En llenguatge militar es diria que "en acte de servei", perquè sortia d'un acte on hi havia anat a representar la seva estimada Creu Roja.

Ben mirat, però, això d'"estimada" bé es podria aplicar a tot el que feia, a totes les institucions on participava, que no eren poques. Totes van conèixer la seva dedicació callada; sense protagonismes, però eficaç; farcida d'un entusiasme il.lusionat i encomanadís. A totes hi era per col.laborar, per aportar-hi el seu gra de sorra, per oferir de manera volenterosa i desinteressada, una part substancionsa del seu temps.

Sota l'aspecte personal, era un amic que senties al costat i que mai no tenia un no per a ningú; que repartia la seva amistat a vessar, i això feia, fa, que fos molt estimat per tothom qui el coneixia.

Tot això i molt més és el que es va perdre irremissiblement en uns desgraciats instants.

Vista la seva qualitat humana, ben segur que no serà gens fàcil per a la família acostumar-se a la seva absència. Perquè si en l'aspecte purament ciutadà ha provocat un buit difícil de compensar, aquest buit en tant que espòs, pare o germà, ha d'ésser especialment dolorós.

L'Assemblea de Socis de l'Ateneu, a la vegada que en el curs de l'acte celebrat el diumenge dia 4, va exterioritzar el dolor pel seu traspàs, se suma al desconhort que pateix la família, mentre li oferim les nostres pregàries i el més càlid record, segurs que, des d'allí on sigui, vetllarà per tots nosaltres.

Que Déu l'hagi ben perdonat, que s'ho mereixia com pocs!

Ha estat una forta sotragada per als ciutadans, haver-nos despertat el dimecres de la setmana passada, dia 1, amb la fatal i gairebé increïble notícia del desgraciat accident que ha costat la vida de l'amic i company de professió, Carlos Salat, que, com el qui signa, també havíem nascut a Mollerussa i teníem altres afinitats i coincidències que van motivar un corrent de simpatia a més d'una excel.lent relació personal.

Sense voler caure en els consabuts tòpics que s'acostuma a emprar amb els casos tristos com el que ara ens ocupa, creiem sincerament que Carlos Salat, que comptava 58 anys, mereix figurar entre les persones que durant el temps que han conviscut entre nosaltres sempre s'han distingit per les seves aportacions personals en bé de la nostra comunitat, a més del seu bon fer professional com a directiu de la Banca Catalana.

Hem de destacar, principalment, les seves desinteressades col.laboracions al servei de l'organització nacional de la Creu Roja, i l'efectiva vinculació a la seu de Tàrrega durant més de deu anys. Primer exercint de secretari i, des de fa un any i mig, anomenat president, càrrec que a la vegada comporta representació directa dins de la junta de l'Hospital de Tàrrega, segons els estatus establerts.

Carlos Salat ha estat un entusiasta aficionat barcelonista i component, durant molts anys, de la nostra Penya Barça, en una admirable tasca directiva de tots els seus elements, reconeguda per les altes instàncies del Club. En la seva condició de prejubilat i en disposar de temps, també va acceptar, fa uns mesos, formar part del Consell de la Societat Ateneu, demostrant una vegada més el seu esperit de cooperació ciutadana digne dels millors elogis.

Estem segurs que ens recordarem durant molt de temps de la dolorosa circumstància que ha causat la desaparició de Carlos Salat i les conseqüències afectives que la seva absència tindrà entre els seus apenats familiars i els molts amics que ha deixat.

Quan la vida s'esvaeix així, de cop i volta, sobtadament, hom queda sense paraules, sumit en els dubtes i en la perplexitat.

Però la vida viu, es mou, es fa, continua. Això vàrem aprendre a l'Agrupament Escolta i Guia quan en Carles Salat i Felip en feu costat per imaginar un futur millor i farcit d'esperança.

Quan no teníem llocs on reunir-nos, quan algú començà a imaginar projectes d'horitzó llunyà, quan es proposà la idea de comprar una casa i l'economia semblava dir el contrari, en Carles, i altres que creien en la vida com ell, donaren vida, suport i entusiasme a l'Associació Amics dels Escoltes de Tàrrega i apostaren per un futur diferent. Apostaren, jugant-se moltes coses, pels nens i nenes, nois i noies de la nostra agrupació i ens recolzaren perquè poguéssim contruir i ser el que ara som.

Carles, això hem après de tu. Això ens ajuda a mirar el futur amb esperança, a creure en quelcom més que no és palpable, però que és vida. Però, també, sentim tristor i dolor. Amic, amb tu i per tu, demanem a Déu, el Senyor de la vida, que sapiguem fer costat a la teva família i que no defallim a l'hora d'imaginar un futur diferent, perquè creiem en la vida plena: la que Déu Pare vol per a tothom.

Entitats

L'Ateneu de Tàrrega va fer la convocatòria als seus socis per l'assemblea general ordinària del dia 5 de març del 2000, amb l'assistència d'unes seixanta persones.

Es van portar a terme els punts de l'ordre del dia, com eren: lectura de l'acta anterior (assemblea de l'any passat), com també la lectura de l'extraordinària. Tots dos varen ser aprovats per unanimitat.

Ramon Baldrich va donar comptes de l'any 1999, va presentar el pressupost per al 2000 i l'actualització de quotes a votació per aquest any 2000.

Joan Grau Segarra, president de l'Ateneu, va començar l'informe presidencial amb especial referència al membre del consell, Carles Salat Felip (epd). Un membre, un amic, un gran col.laborador, una persona digna i honesta que trobarem molt a faltar en les reunions del consell, com també tots els assistents i molts que el coneixien.

A prec de Joan Grau es va mantenir un minut de silenci en memòria del membre que va morir d'accident. En acabar va explotar un gran aplaudiment per fer palès el record de la seva personalitat. Tota l'assemblea va fer constar el seu sentiment per aquest fet.

Seguidament, es va parlar de les obres que ja s'haurien d'haver començat a la sala Teatre, com també les futures obres per ampliació d'un pis sobre la cafeteria dels socis, sala polivalent per a l'Ateneu i per a Tàrrega.

Amb la intenció de donar una grata sorpresa, es va fer entrega d'una placa de plata a Josep Santiveri Busquets pels cinquanta anys de servei a l'Ateneu. Fou una gran satisfacció veure la cara riallera d'en Josep, tot donant les més expressives gràcies a tothom. S'ho mereixia.

També es va parlar de les futures revetlles, del billar, de la joventut que ha de participar més en la societat, etc. Es va acabar l'acte amb un pica-pica tot continuant les converses entre els assistents.

Entitats

Un traginer solitari que porta dies arrosegant el seu carro, es troba pel camí amb dos caminants que compartiran amb ell contes i ajuda. Contes europeus, africans, del nord d'Àmerica i d'Àsia. Un recorregut per la saviera d'aquests pobles.

Com diria el vell caminant que coneix el traginer, "la saviesa dels pobles amb els seus contes és tan important de compartir com el menjar."

El contes que en Els traginers s'expliquen tenen el fil comú de fer reflexionar sobre els comportaments humans: l'hospitalitat, la generositat, el respecte, la ridiculesa del cregut, etc. Per aconseguir comunicar això al públic, hem utilitzat tècniques, deixant una part a la participació del públic.

Teatre Arca neix professionalment l'any 1979. D'aleshores ençà, hem recorregut totes les comunitats autònomes i diversos països amb els nostres vint-i-un espectacles, tant per al públic infantil com adult.

L'esgotada Comissió del Carnestoltes vol regraciar a tots els col.laboradors que han fet possible la festa del Carnestoltes d'enguany i les comparses participants, que son les que donen a la festa el color i l'animació que calen.

Lamentem l'incident dels petards de la plaça Major i la comissió prendrà les mesures pertinents per evitar accidents d'aquesta mena en les futures edicions.

Voldríem també conscienciar els pares i educadors de la importància d'explicar quin és el sentit de la festa del Carnestoltes, i que ruixar la gent amb aigua i llençar ous només ens pot conduir a la no continuïtat de la festa. Creiem que llençar aliments per pura diversió quan al mateix temps, hores abans, per la TV ens han ensenyat que hi ha gent que s'està morint de fam, no és manera de comportar-se.

Esperem la propera edició amb l'orgull del treball ben fet i voldríem que la creixent participació de la ciutat en la festa s'ampliï encara més.

Entitats

Com ja vàrem anunciar en aquestes pàgines, el dia 26 i 27 de febrer vam celebrar la festa de la matança del porc al nostre centre. El dissabte dia 26, ben aviat, es van escorxar els porcs. Tot el procés va estar dirigit, com sempre, per professionals del ram. Seguidament molts voluntaris van procedir a fer el mandongo.

El diumenge 27 es va celebrar la Festa del Tastet del porc. Primerament va tenir lloc el show musical, que va córrer a càrrec de Jordi Farreny, Jaume Oliveras i el Grup d'Animació del Casal d'Avis la Pinya. Van oferir a tots els presents un variat repertori de cançons de tots els temps. Un cop finalitzada l'actuació musical, es va procedir al sorteig de diversos objectes. Els agraciats van poder recollir els premis en el mateix moment. Posteriorment tothom va poder assaborir el tastet del porc i delicioses viandes.

Va participar de la festa nombrós públic: avis, voluntaris, familiars i amics de la residència. Moltes gràcies a tothom qui va col.laborar a fer possible de mica en mica assolir els objectius de la nostra associació per millorar el benestar dels avis de la residència. Agraïm la col.laboració desinteressada Massana, Tomàs, Miquel Flotats i al seu fill, Jordi Farreny, Jaume Oliveras, i al Grup d'Animació del Casal d'Avis la Pinya.

Volem, si ens permeteu, afegir una petita nota a la vostra agenda: dia 8 de març celebració del patró dels infermers, Sant Joan de Déu. En aquesta casa vàrem honorar-lo, perquè és patró de qui cuida a qui ho necessita, i aquesta és la tasca que humilment es fa dia a dia a la nostra residència.

També aprofitem per comunicar que el diumenge dia 12 a les cinc de la tarda hi haurà ball a la nostra residència.