El luctuós retorn del dictador Pinochet a Xile ha entrat de ple en el bloc dels esdeveniments que conformen "la història mundial de la infàmia", un fet que serà rememorat amb gran opressió al cor i ràbia continguda per les persones de bona voluntat durant generacions.

La gens ambigua, per no dir la claredat meridiana a favor del genocida per part del PP, serà també sens dubte una gran taca negra, una més, en el seguit d'actuacions nefastes d'aquest partit en relació al menyspreu dels drets humans que tant l'ha caracteritzat.

Només cal recordar l'expulsió precipitada d'emigrants il.legals en avió a l'inici de la legislatura, que propicià la famosa frase d'Aznar: "teníamos un problema y lo hemos resuelto", o el posicionament tèrbol de l'alcalde d'El Egido, o els entrebancs que van posar a la Llei d'Estrangeria en darrer terme, després d'un gran consens de tots els grups parlamentaris.

La imatge del dictador caminant sense bastó i amb un somriure burleta deixa completament en evidència tots els motius humanitaris de caràcter mèdic que s'ha adduït per al seu alliberament, i demostren sense cap dubte que altres motius d'ordre econòmic o diplomàtic entre països han pogut més que la raó de les víctimes i de la justícia internacional.

El Govern espanyol, al contrari d'allò que està dient, ha fet tot el possible per propiciar el retorn i no ha respectat en absolut la independència judicial.

Sens dubte, hi ha hagut un pacte secret que ha estat denunciat per les organitzacions internacionals, però tambè pels gens sospitosos diaris conservadors britànics. A la fi, com sempre passa, tot s'anirà sabent, la qual cosa propiciarà que les manifestacions del ministre i candidat del PP, senyor Piquer, se li girin en contra i el deixin en el difícil lloc i dubtòs càrrec "d'ocultador de la veritat i mistificador oficial del regne".

Mentrestant, caldrà prendre en consideració la intenció i la significació darrera del votant del PP en les pròximes eleccions generals. Hi ha qui diu que si Pinochet votés a Espanya, votaria PP. Jo m'atreveixo a dir que un dels significats més reals i fefaents del pròxim vot del PP tindrà, tal vegada inconscientment, un veritable suport a la impunitat d'un dels grans assassins del món dels darrers temps. I compte, senyors votants de CiU. Serà capaç Convergència i Unió de pactar en un futur Govern de la dreta espanyola i catalana, si així ho exigissin les matemàtiques parlamentàries, i atès que el PSOE ja no està per la labor, amb un partit que, amb la seva actuació obstruccionista, ha defraudat milers i milers d'espanyols i catalans de bona voluntat? Vet aquí la qüestió.

L'assumpte Pinochet no està resolt, ni molt menys. Ni aquí, ni a Xile. Que més voldrien! A Xile ens queda la remota esperança d'un judici just i un càstig exemplar. Aquí ens queda la paraula, el record, el vot, la denúncia i la construcció futura d'un Tribunal Internacional dels Drets Humans per la creació del qual, per cert, els senyors del PP també van votar negativament.

I per acabar, un altre "petit detall". El laborime o socialisme anglès ha jugat aquí un paper ben trist tot plegant-se al conglomerat d'interessos d'estat que aconsellaven l'alliberament del personatge. Potser ara se'ns pot entendre una mica més quan diem que l'esquerra plural hem d'anar junts, però no pas barrejats. I és que de "petits detalls" n'hi ha tants...

Carnestoltes

Ciutadans:

Tot i que ho marca la tradició, és amb tristessa que us anunciem la mort del rei Carnestoltes. Ciutadans i ciutadanes, lo rei ha mort... Visca el rei! Semblava que havia de durar, com el Pujol, però no! La disbauxa i la rauxa s'han acabat i aquesta ciutat assenyada torna al negoci. Reprèn el camí de la pela. Sort en tenim que el rei ens ha deixat un cassigall de paper escrit com a testament, en què l'esperit de l'excés i la bacanal romandran a l'aguait fins l'any que ve.

Diu així, aquest paper:

Jo, crapulós, viciós, incontinent, perdulari i desenfrenat rei, me'n vaig als llimbs, on també viviu molts de vosaltres, televisius i futboleros badocs. Trobareu a faltar el meu somriure, dieu que us deixo, però me'n vaig lluny d'aquí, però el record dels carrers on vaig viure, no l'esborra l'estoc opció del trist camí. Segur que mai no havien sentit coses així!

Però del que tinc us en faig donació. Feu al meu testament atenció:

*Al Frederic li deixo una cantimplora i una carmanyola per anar a Barcelona i que mos estalviï diners municipals.

*A la Mercè Bacardí, un curs de comptabilitat per aprendre com elaborar i com s'entenen uns pressupostos municipals.

*Al Ribalta un joc de senyals de trànsit per anar posant i traient dia sí i altre també.

*Al Pere Grau, que anirà a Madrid, un curs de xotis per ballar amb la qui més s'arrambi i li faci bons pessics per a la nostra ciutat.

*A la Unió Esportiva Tàrrega, un advocat per reclamar als periquitos els duros que ens deuen del traspàs del Capdevila a l'Atlètic de Madrid. Ah! Quan hagin cobrat una mica de formalitat per retornar els milions que mos han robat a tots els ciutadans en forma de subvencions municipals.

*Als del canal Segarra-Garrigues, un pic i una pala per començar les obres, a veure si es pogués acabar l'obra cap allà a l'any dos mil cinc-cents noranta-tres.

*Als de Nova Tàrrega, més color a la informació.

*Als AIPN, un vídeo del Titànic, que semblava un barco insub mergible, i va fer aigües a la primera.

*Als mossos d'esquadra, un plànol de la ciutat per conèixer els carrers i que puguin arribar aviat quan entren els "cacos". Als de la secció de trànsit, unes tisores per tallar la bena dels ulls i que vegin les bestieses que fan els motoristes als seus policials morros. Ojos que no ven, moro que te'l xafes!

*Al Aznar, un curs de català per perfeccionar-lo i usar-lo fora de la intimitat conjugal. I que no hagi de dir: "Botella, ¿dónde te amagas, cor meu?".

*Als polítics municipals, una mica de sentit de l'humor perquè va bé pel cor i no fa mal a l'esperit.

*En fi, a tots els presents us deixo un bon sopar amb les pestes del rei Carnestoltes.

*I aquí s'ha acabat la darrera voluntat de sa majestat.

I perquè es faci públic a tots els efectes, llegit per mi el present testament davant dels hereus, que es manifesten conformes, jo el notari en dono fe a Tàrrega, el 5 de març de l'any 2000. Signat i rubricat, dono fe. És còpia simple de l'original que obra en el meu protocol.

Teatre

Un any més la BAT organitza el Concurs de Teatre amateurs Ciutat de Tàrrega. Enguany hem arribat a la dotzena edició, i a partir de l'11 de març, dissabte rere dissabte, s'escenificaran vuit obres, totes representades per grup amateurs.

Els primers a participar seran els Acte quatre. Grup de te4tre, que ens representaran L'hostalera de Carlo Goldoni. Aquest grup es va formar a Granollers el 1991. Des de la seva creació han escenificat deu obres, de les quals destaquen Arsènic i puntes de coixí de Joseph Otto Kesselring, amb què han obtingut vint premis, i Sola en la Foscor, de Frederick Knott, amb què han guanyat també vint premis. Amb l'obra que representaran a Tàrrega ja n'han aconseguit sis.

Pel que fa a l'autor de l'obra, Carlo Goldoni (1707-1793), es pot dir que és tot un clàssic italià. Entre tot el seu repertori, destaquen quantioses obres de teatre, encara que també va escriure òperes. Però amb el que ha obtingut més èxit ha estat amb les seves comèdies. Goldoni tenia l'habilitat de reflectir damunt l'escenari la vida de cada dia de personatges del carrer. I ho feia amb un llenguatge viu i natural que va trencar esquemes en la seva època.

Entre les seves obres més conegudes hi ha El criat de dos amos, La serventa enamorada, La vídua desitjada i, evidentment, L'hostalera.

Aquesta darrera va ser escrita el 1752. És una de les més divertides, però també de les que conté més càrrega moral. Una ironia que en certes ocasions arriba a ser malèvola i fins i tot cruel l'allunya d'estar catalogada com una simple comèdia d'embolics.

Mirandolina, l'hostalera, utilitzarà totes les seves armes de dona per enamorar un dels seus hostes, un cavaller missògin que desprecia les dones i que no ha caigut sota els seus encants. L'ego de Mirandolina no s'ho pot permetre. Això desembocarà en una aferrissada i encara molt actual lluita de sexes.

Tots aquests estira i arronsa els podrem veure dissabte vinent a dos quarts d'onze de la nit a l'escenari del Teatre Ateneu.

Postal fora vila

"Any de neu, any de Déu", diu el nostre extens refranyer. I a fe que les darreries de l'any recentment passat ho prometien així. I sinó, que ho diguin els excursionistes targarins que el dia 21 de novembre, quan encara faltava un mes per l'hivern, quedaren bocabadats contemplant aquella espectacular nevada matinal que caigué sobre Barcelona. Els vells i els madurs recordaren immediatament la nevada de Nadal del 62, gairebé innèdita a Tàrrega. Els nens es fregaven les mans amb la il.lusió de l'anada al Tibidabo i conseqüent bombardeig de boles. La jovenalla i no tant preparaven els esquís perquè creien tenir la Molina a les portes de casa. Per als més petits era la seva primera nevada; cavil.lo que per a molts dels magrebins, senegalesos i altres emigrants de països tropicals o interiors, fincats a Barcelona, deuria ser, també, el seu primer clixé de la neu.

L'alegrança durà poc. A migdia l'aigua féu la seva aparició i la temperatura pujà lleugerament. No cal dir que cap al tard, d'aquella prometedora nevada només en quedava com a testimoni el floquet de neu que tenim permanentment al zoològic.

També a nosaltres ens entusiasmà la neu de la nostra infantesa. Jo no recordo les nevades de la Seu d'Urgell per raó d'absència prematura, però sí que tinc detallada constància de la nevada del febrer del 1932, durant el transcurs de la meva etapa escolàpia a Tàrrega. Però, sobretot, a la pantalla de la meva ment, i suposo que a la de tota la gent del meu temps, hi ha perdurat per sempre la pel.lícula de llarg metratge que fou la descomunal nevada que es produí a les darreries de febrer de l'any 44, i especialment el fet que l'Ajuntament de llavors em reclutà, com abans ho havia fet l'exèrcit, destinant-me a netejar la carretera del Talladell, amb l'adjudicació prèvia de la corresponent pala. Serveixi d'il.lustració del fe la fotografia inèdita que acompanya aquesta postal.

Quan un es fa vell, la neu deixa d'entusiasmar pels múltiples inconvenients que ocasiona (fred, humitats, possibles relliscades amb fractura), i, per damunt de tot, l'anyorança comparativa del que un dia fou motiu de joia i avui s'ha convertit en enuig.

I és que cada cosa al seu temps, i les figues a l'agost.

Ensenyament

El dia 25 de febrer (divendres al vespre), la senyora M. Jesús Comelles, doctora en psicologia i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona, va oferir una xerrada sobre el tema "Qui mana a casa i a l'escola?, a l'Institut Alfons Costafreda de Tàrrega.

Va explicar les condicions que s'han de tenir per poder manar, les habilitats específiques amb què cal comptar, el perfil del "mal manaire" i les necessitats dels adolescents, que es poden resumir en: seguretat i confiança, pautes i normes, autoritat i afecte, estabilitat i serenitat, coherència i constància davant les decisions, tranquil.litat per aprendre i despreocupació per relacionar-se.

Els coneixements, l'experiència i la capacitat comunicativa de la conferenciant es van fer palesos en les impressions i les opinions dels assistents en acabar la conferència. Els pares i mares van reflexionar i van entendre el problema de no saber dir "no" als fills, la necessitat de disposar de criteris clars i maduresa per dirigir i orientar les seves accions (per compensar les seves tendències capricioses i canviants), la conveniència d'establir les normes i responsabilitats en col.laboració amb els nois i noies i, com que l'escola ha de tenir un paper similar, és imprescindible la coordinació de tots els implicats en l'educació de les generacions que estan pujant.

El dia següent, 26 de febrer (dissabte al matí), els alumnes del darrer curs de primària van tenir la possibilitat d'assistir a una jornada de portes obertes molt especial: visita al centre, taller, esmorzar i més activitats fins a l'hora de dinar, guiades i realitzades per alumnes i professors de l'institut. Els nens i nenes assistents van gaudir d'un matí molt interessant en un institut i van perdre la por al canvi d'ambient que els espera a partir del setembre vinent.

Una vegada més l'IES Alfons Costafreda de Tàrrega (Lleida) participa en el concurs "Fem Matemàtiques 2000" i en aquesta ocasió un grup d'alumnes del nivell tres, pertanyents a segon d'ESO, ha superat la primera fase i ha estat seleccionat per participar en la segona fase el dia 15 de març a partir de les tres de la tarda a l'Escola Politècnica de Lleida.

Els alumnes seleccionats han estat els següents:

– Josep Amenós Nogués

– Joel Martínez Domingo

– Jordi Ricart Ribalta

– David Lozano Font

Cal destacar la dedicació de tots els alumnes que han participat, elaborant uns dossiers que contenien els tres problemes on es contemplaven estratègies, experimentacions, reflexions, comprovacions, per tal de resoldre les siutacions que es presentaven.

Animem a tots a seguir en aquesta línia que els serveix per fruir del treballar la matemàtica d'una manera més oberta, en grup, i força diferent a l'habitual, i aprofitem l'avinentesa per felicitar a tots plegats i encoratjar-los de cara al futur en aquest o d'altres concursos.

Ensenyament

L'informe de la UNESCO de la Comissió Internacional sobre l'educació per al segle XXI diu que "la família és el primer lloc on es dóna l'educació, on es donen els lligams entre els aspectes afectiu i cognitiu i on s'assegura la transmissió dels valors i les normes".

El document conclusiu del cinquè congrés de l'ECC, "L'Escola Cristiana de Catalunya en el llindar del tercer mil.lenni", afirma que "ningú no posa en dubte que els pares i les mares tenen un paper primordial en l'educació de llurs fills, però és inqüestionable que ni poden ni saben realitzar aquesta tasca ells sols, i necessiten cada dia més el suport i l'ajut dels educadors".

És evident, doncs, que la família constitueix el principal i insubstituïble marc sociològic i afectiu de l'educació dels infants i adolescents, però no sempre els pares gaudeixen d'espais de reflexió i d'aprenentatge que els puguin ajudar en una tasca que no té horaris, dies festius ni vacances.

Precisament per això, el departament pedagògic del Secretariat de l'Escola Cristiana de Catalunya ha dissenyat el programa "Família/Escola, acció compartida"; imparteix cursos de preparació d'educadors, edita materials de suport i invita les escoles a tirar endavant l'esmentada proposta, per anar generant així un nou marc de relacions de col.laboració entre els pares i mares i els educadors de llurs fills.

El Col.legi Sant Josep ha manifestat la seva voluntat d'aplicar l'esmentat programa. Actualment té preparat un equip de tutots-animadors de grups, l'APA ha assumit el finançament d'aquest i s'ha iniciat la seva difusió entre les famílies dels diferents nivells educatius.

Amb el desenvolupament del programa "Família/Escola, acció compartida" el Col.legi Sant Josep pretén que la majoria dels pares, en un moment en què s'està qüestionant el model educatiu del nostre país, puguin descobrir que una educació de qualitat és aquella que és capaç de desenvolupar harmònicament i saludablement el cos dels infants, adolescents i joves; aquella que impulsa l'equilibri de les seves emocions, la que sap desvetllar les seves capacitats intel.lectuals, la que els ensenya a respectar i a conviure amb les persones, la que els ajuda a configurar la seva consciència moral i, des del punt de vista cristià, la que fonamenta l'existència humana en la praxi de l'amor evangèlic, que és portador de sentit i d'esperança.

Des d'aquesta dimensió educadora, esperem il.lusionats que, tots plegats, siguem capaços de cercar en el diàleg el bo i millor per als nostres infants, adolescents i joves.

Creu Roja Tàrrega

Creu Roja de Tàrrega vol expressar el seu condol per la pèrdua del seu president, Carles Salat i Felip, i agrair tots els anys de servei que ha ofert a l'entitat. Els voluntaris i voluntàries i el cos professional volem rendir-li d'aquesta forma tan breu un gran i sincer homenatge. Restarà per sempre a la nostra memòria.