Tàrrega, 10 d'octubre de 1998
Any LV - Núm. 2.765 - Preu 175 ptes.

Quan estic escrivint aquestes línies, el dilluns a primeres hores de la tarda, està plovent, així que el parc de Sant Eloi ja tindrà aigua per uns dies. La cosa ve a tomb perquè la setmana passada publicàvem una carta d'un grup de socis dels Amics de l'Arbre en què demanaven una xarxa per a reg i per prevenció d'incendis al parc de Sant Eloi, i aquesta setmana publiquem més informació sobre el tema amb les visions de la junta directiva i la del grup de socis.

En aquest setmanari ens hem fet ressò en més d'una ocasió del perill que suposava en determinats moments l'herbassar sec del parc, especialment els mesos d'estiu. Per tant és positiu que es vulgui millorar la xarxa de regs (diuen que actualment hi ha vint boques de reg), però com diuen alguns socis, cal prevenir i per tant caldria que en temps de sequera es reguessin les zones susceptibles d'assecar-se, i així, verdes, podrien evitar el possible foc i el consegüent desastre ecològic.

Els socis proposen que es construeixi una canonada des de la depuradora d'aigües residuals per no gastar l'aigua destinada al consum de boca. El president de la junta dels Amics de l'Arbre i regidor de Governació de l'Ajuntament, Jaume Aligué, diu que aquest sistema tindria uns costos molt elevats. El 6 de juliol de 1991 en aquesta secció ja demanàvem que l'Ajuntament fes un estudi global de les necessitats del parc i que es dotés el parc d'una partida pressupostària, a part de la que reben els Amics de l'Arbre, per a aquest tipus d'actuacions. En set anys ja s'hagués pogut fer alguna actuació d'importància.

El projecte de bombar l'aigua de la depuradora pot ser car, però no tant si ens ho miren des d'una vessant ecologista i pensant que l'aigua és un bé escàs i que cada dia caldrà reaprofitar més. També cal pensar que actualment l'aigua tractada per la depuradora de Tàrrega només és aprofitada per uns quants regants de Vilagrassa, ja que l'acaparen tota i no deixen circular un mínim cabal ecològic que recordi que més avall de Vilagrassa l'Ondara és un riuet, i així els de Barbens no se sorprendrien quan cada tres o quatre anys se'ls inunden les finques de conreu perquè van esborrar el reguer i ara la Generalitat ha de comprar finques per tornar a fer una mínima llera de riu. I és que aquí també hi podria participar el Departament de Medi Ambient de la Generalitat per aprofitar aquest projecte ecologista i fer quelcom per conservar mínimament l'Ondara.

L'Ajuntament va fer un gran esforç per aconseguir que tota la zona del parc fos de propietat municipal; ara caldria un altre esforç per millorar la verdor, que seria sinònim de prevenció.

Hem començat l'octubre. Tots els treballs, especialment els escolars, ja han tornat al seu ritme normal. I crec oportú parlar de la impotància dels setmanaris locals com a inici del curs. I de la sort que hem tingut a Tàrrega, de des l'inici dels anys vint, fins avui, que a part dels tan repetits estralls de la calamitosa guerra civil, sempre n'hem tingut. I els qui vulguin parlar de les coses nostres en el futur, solament hauran d'obrir la col.lecció d'aquesta Nova Tàrrega, o les de Crònica targarina, i en uns pocs anys, d'Acció Comarcal per explicar-ho. I aferrant-se simplement al que és neta d'informació, gairebé sense possibilitats d'error. Perquè el gairebé és sempre prudent de dir. Però de fet ni caldria. Altres publicacions i també anteriors foren breus i força politíques.

Avui concreto a Crònica targarina, que després d'aquest, fou el setmanari que més anys visqué, gràcies a un document, no res menys que notarial, fotocòpia que em va facilitar unes setmanes enrere el senyor Ramon Morguí Solé, fill d'Antoni Morguí, junt amb Josep Prenafeta, un dels seus fundadors.

L'esmentat protocol, que en bona part reproduïm, ja que entenc que és fonamental d'aquest comentari, porta la data del 31 de juliol del 1927. Doncs si el primer quinzenal, l'any 1921 i després setmanal l'any 1922, era imprès per F. Camps Calmet, per la raó que sigui, en la qual no hem d'entrar, tingué impremta pròpia i s'hi va imprimir després del juliol del 1927. Amb diverses domiciliacions, acabant al carrer Alonso Martínez, prop i en la mateixa vorada d'on tinguérem el cinema i Café Catalunya.

De fet, el document és un pacte entre els dos socis. Però el que importa és quan diu un dels paràgrafs, que tradueix-ho: "Aporten endemés ambdós contractants la propietat literària del periòdic setmanal Crònica targarina, quina administració es portarà en llibres independents dels del negoci de la impremta. I el que sí també em plau de reproduir és tota la plana final del document, amb la signatura del notari Antonio Cervera Sáez, que vaig conèixer i fou bastants anys notari a Tàrrega, i els testimonis Marcelí Catllà Ferrer i Antonio Casanelles Fontanet. El primer, propietari d'una sabateria al carrer de Santa Anna, i el segon, de la rellotgeria, joieria i llavors armeria del mateix carrer. On encara s'hi troba Casanelles.

Tan l'un com l'altre eren assidus anunciants de Crònica com vulgarment dèiem tothom. I si bé el primer desaparegut, que ja figurarà en la relació de sabaters que tinc preparada, de Casanelles m'atreviria a dir que si es fes un concurs de persistència d'anunciants a totes les publicacions que s'han fet a la nostra ciutat, setmanaris, opuscles o programes, és possible que en el fos el guanyador o un dels primers. Volia dir-ho farà dies i n'he trobat l'oportunitat.

Aprofito també l'espai perquè, com he dit, és la reproducció de part del document el que interessa, que el senyor Cervera tenia una filla, la senyoreta Júlia Cervera que aquells anys vint feia tronar i ploure a tota la joventut de Tàrrega... i de fora. En el més famós, nodrit i elegant ball de Carnaval i disfresses de l'Ateneu, Júlia Cervera no en fou proclamada reina perquè encara no es feia. Però fou la millor de totes. En un avenç de minifalda, o xarleston, que avui envejaria la millor de les millors de les actuals models. No exagero!

I si el que escric m'ha servit per donar una mica de color al text d'un escrit notarial, repeteixo, i és ben cert, que Crònica, fou una vertadera Hola de Tàrrega. Li faltava únicament el "couché". I per tant, lliga.

En temps de les cavernes en què la humanitat començava a posar-se dempeus, la classificació era molt simple, la societat es componia fonamentalment de mascles i femelles.

Al mascle la naturalesa li havia proporcionat unes qualitats que el diferenciaven de la femella i una era la força.

Com que la supervivència estava supeditada a la força física, l'home estava destinat a aquesta missió relegant a la dona l'única missió de procreacció per la continuació de l'espècie sempre sotmesa a la voluntat masclista.

Al córrer dels temps aquesta barrera diferencial es va anar suavitzant i la cultura establia nous conceptes. La dona era classificada com a sexe dèbil però lluny d'aquell subjugament animal dels primers temps.

Adquiria nous protagonismes que fins aleshores li estaven vetats entrant en les universitats i en el món indústrial o comercial etc. Alliberada d'aquella esclavitud absurda.

Per fi hem arribat a una societat computada en què els avenços tècnics han desterrat en gran l'ús de la força física donant pas a la força intel.ligent a què té accés la dona, puij els nivells d'intel.ligència no són exclusius ni patrimoni de cap sexe, i fins i tot dins l'efectivitat en certes ocupacions el mal anomenat sexe dèbil hi pot tenir més futur.

Per desgràcia d'un temps ençà apareixen en els mitjans de comunicació casos molt freqüents de maltractaments a les dones, sobretot a la televisió presenten unes imatges tan patètiques que rebel.len la consciència de tota persona de bé en un món sembrat d'escenes truculentes com assassinats de poblacions innocents.

Està rebrotant el masclisme cavernícola que fa pensar si la humanitat en uns indicis de decadència, a poc a poc torna als orígens desterrant altra vegada les conquestes intel.ligents i reinstaurant la força bruta que no entén de diàlegs ni raonament.

És molt sospitós que davant uns fets tan reconeguts i tràgics, les autoritats competents no vulguin enfocar seriosament aquesta qüestió tan necessària i elemental per la convivència familiar que en definitiva és la que genera tranquil.litat i benestar a la societat, no actuant de manera ferma en els càstigs dels culpables que no els quedés ganes de reincidir.

El mascle cavernícola, afortunadament transformat en home responsable, no pot suportar aquesta proliferació de retrògads i exigim a la justícia que si convé repassar la constitució i canviar certes lleis que emparades en la democràcia permeten retornar als temps de la força bruta, tornant a posar les coses en el seu lloc escarmentant d'una vegada per totes aquests salvatges.

La ciutat, la majoria de ciutats, els ciutadans, la majoria de ciutadans, estan vivint moments de confusió i estupor davant al comportament d'una part dels seus conciutadans, una molt minsa part de conciutadans.

Fa la sensació que uns quants ciutadans i ciutadanes, per cert de curta edat, fan ben bé el que volen, el que els rota, sempre que volen i sense que ningú, aparentment, sàpiga, o vulgui o pugui fer-hi res.

A tall d'exemple, aquestes són algunes de les més notables obres i accions incíviques que protagonitzen aquesta trepa, actes amb què distorsionen la qualitat de vida ciutadana:

- Empastifen parets i mobiliari urbà a dojo.

- Eixorden i desvetllen tothom, i de manera especial i greu qui té poques hores i molta necessitat de dormir, amb potentíssims equips d'àudio.

- Omplen d'insofrible terrabastall sonor carrers i places fent brunzir les petaneres motocicletes de potència inversament proporcional a la quantitat de decibels emesos.

- Ocupen espais urbans, especialment passos estrets i escales, de manera intimidatòria. Intimidació que senten especialment persones d'edat avançada amb dificultats per transitar.

- Quasi sempre parlen cridant i utilitzen un vocabulari ja no groller, sinó brut.

- Darrerament llueixen gossos d'aspecte i comportament ferotge, al menys aquesta és la sensació que hom té.

- Estan posant de moda, més enllà dels seus propis cercles, asseure's al respatller dels bancs públics, embrutant i deteriorant el que les persones normals utilitzem com a seient.

Podríem seguir però com a mostra és suficient.

Al segon paràgraf dic que aparentment sembla que ningú sàpiga, vulgui o pugui fer-hi res. M'hi refermo i m'explicaré.

Els implicats en aquest assumpte, ho siguin per acció o per omissió, són molts, tenen diferents nivells de responsabilitats i cal esperar, o no, diferents respostes de futur.

- Els protagonistes. Fins fa poc en dèiem gamberros, ara marginals. D'aquests cal esperar pocs canvis. Solament esperar que es vagin fent grans, que alguns trobin feina i que la resta emigrin (on?) o senzillament despareguin tan espontàniament com han aparegut.

- Les seves famílies. Poca cosa cal esperar d'aquests ciutadans-família. Si els seus fills i filles han arribat on han arribat és que o bé ja els està bé i tant se'ls en fum, o no han sabut educar-los millor i ara, com ahir i abans d'ahir, la impotència els aclapara i paralitza.

- Les institucions educatives. Com a mínim convindrem, perquè és evident, que a l'escola, col.legi o institut no s'ensenya a fer disbarats (cruel, injusta i greu frase aquella que fa: "això us ensenyen a col.legi?"). Una altra cosa serà el grau d'efectivitat real de l'educació i formació que es dóna en cada col.legi, dins cada aula i per part de cada mestre i professor. Generalitzar valoracions, quan parlem de percentatges de comportaments individuals tan minsos, és injust per fals.

- Les institucions juvenils i social. Cal saber amb quins recursos humans i econòmics es mouen per exigir-los més aportació de les solucions.

- Les institucions de govern (Ajuntament, governs de la Nació i l'Estat). Una solució seria posar un policia, millor una parella, (municipal, mossos, guàrdia civil) a cada carrer, totes les hores del dia i la nit. No oblidem que la patoleia d'incívics té una mobilitat extrema i no tenen res més a fer que pensar-se'n una tot el dia i tota la nit. Això seria abocar-nos a un estat, o ciutat, policial.

Tot plegat esdevé una situació complexa. La solució està més en la formació que en la repressió. Però es fa necessària una seriosa reflexió col.lectiva. Seria fatal encetar un festival d'acusacions creuades entre els membres de la societat que volem viure en pau i intentem ser respectuosos amb les normes de convivència que ens hem donat. En aquest cas aquests brètols, si tinguessin capacitat de reflexió, s'adonarien que estan guanyant la partida.

És clar que queda la possibilitat que tot plegat ha d'anar així com va ara i el que he escrit són romanços i falòrnies d'un carrossa utòpic i el que cal és ser un pusil.lànime i callar i aguantar.

Com cada any durant la Festa Major de setembre té lloc el tradicional aplec de Sant Eloi a dalt del parc. Molts targarins i altres visitants de la ciutat es reuneixen amb les seves famílies o amistats i pugen a la serra per assistir als nombrosos actes que s'hi organitzen durant el matí del diumenge. L'aplec és una de les activitats més destacades de la Festa Major i un bon motiu per gaudir de la natura i observar les progressives transformacions que va experimentant el nostre preuat parc. Sant Eloi és sens dubte un excepcional privilegi natural del qual es beneficia la ciutat de Tàrrega i del qual ens fem mereixedors a mesura que en gaudim i el respectem. L'Associació d'Amics de l'Arbre continua treballant pel manteniment i la millora del parc, juntament amb la col.laboració d'altres institucions i el suport de molts particulars.

Enguany, durant l'aplec, amb l'assitència del conseller d'Agricultura, Francesc Xavier Marimon, i les autoritats locals, s'inauguraren les obres principals corresponents als objectius que l'associació s'havia plantejat per a 1998: el mur i la plantació de vegetació per reforçar un tram molt erosionat de la vessant sud del parc (damunt la plaça de Mestre Güell); l'arranjament dels desperfectes ocasionats per desconeguts a la plaça del Mestre Güell (copa i pilar de pedra) i l'execució de petites obres de millora (barana de ferro), i per últim, la restauració de les dues mirandes principals que s'havien anat malmentent progressivament al llarg dels últims anys.

D'altra banda cal destacar, tot i el temps ventós que acompanyà el matí de Festa Major, l'èxit de les activitats festives de l'aplec, com el ball dels gegants de Tàrrega amenitzat pels grallers de la BAT, la demostració d'agility (ensinistrament de gossos) a càrrec del Grup d'Amics del Gos de l'Urgell; el Concurs Nacional de Colles Sardanistes organitzat pels Amics de la Sardana amb la interpretació musical de la Cobla Tàrrega, i per últim, el III Concurs de Pintura Ràpida patrocinat per l'Ajuntament de Tàrrega, Galeries Graells i Conserves Vilamajó, i que fou guanyat per Diego Reyes, Rubén Guillén i Josep Estaniola en primer, segon i tercer llocs respectivament.

Com és obvi, els Amics de l'Arbre varen ser presents durant tota la jornada a la seva habitual parada on es podia adquirir el gustós "festamajonenc" esmorzar popular targarí de la coca i el préssec, així com la rajola anual de l'associació. S'ha de dir que ambdós articles varen tenir molt bona acollida. Amb tot, cal destacar l'èxit de la venda de la rajola d'enguany i l'interès mostrat per molta gent per adquirir rajoles d'anys passats, així com col.leccions senceres (dinou rajoles des del 1981 fins al 1998). En aquest sentit l'associació intenta fer l'esforç de reproduir exemplars esgotats per tal de cobrir aquesta demanda que es produeix any rere any.

Per últim només cal destacar la bona acollida que les millores del parc ha tingut entre la gent que així ho ha expressat i que, en alguna ocasió, s'ha materialitzat en l'adquisició de nous socis, augment de la quota anual de col.laboració i donatius concrets. A part, cal mencionar la donació de cinc mil pessetes, rebuda per correu, d'una targarina que vol conservar l'anonimat.

Així mateix fem esment del suggeriment estimable d'un grup de socis de l'associació a Nova Tàrrega del passat dia 3 d'octubre, els quals demostren interès pel parc. Amb tot, s'ha de tenir en compte que l'obra mencionada és de gran envergadura i competència d'obres hidràuliques.

Des de la miranda, l'Associació dels Amics de l'Arbre agraeix el suport de tots els ciutadans. El parc és de tots i entre tots s'ha de procurar el seu manteniment, col.laborant i respectant el seu entorn.

Quan apareix un cas d'aquesta malaltia, la meningitis, es crea un clima de por i d'impotència, motivat pel fet que el pronòstic de la meningitis o de la sèpsia meningocòcica continua essent encara incert, a més que els afectats són normalment nens petits.

El meningococ és un bacteri que té un hàbitat exclusivament humà, i per tant l'home és l'únic reservori, essent la font d'infecció per una banda els portadors sans i per l'altra, i en menor proporció, els malalts.

La transmissió del meningococ es fa per via aèria, fonamentalment per contacte directe, que impliqui una proximitat entre la font d'infecció i el receptor. La transmissió directa més eficaç és a través de la saliva (petons, escopinades, baves, converses molt properes, etc.).

El període d'incubació, després de contagiar-nos, oscil.la entre dos i deu dies, però sol ser de tres a quatre dies. Una altra cosa és el període de temps que la persona ha estat en contacte íntim o convivent amb el malalt pot patir la malaltia, i va des dels deu dies abans fins els trenta dies després de l'inici de les manifestacions del primer cas, tot i que els estudis que s'han realitzat de casos secundaris posen de manifest que el noranta per cent apareixen durant els primers quinze diens.

Per evitar aquesta circumstància, s'aplica la profilaxi medicamentosa dels contactes amb el malalt, que consisteix a prendre un medicament durant dos dies i que eliminaria el meningococ en cas de contagi, essent ideal iniciar-la dins de les vint-i-quatre hores següents a l'aparició del cas i fins a deu dies després de l'exposició.

La malaltia meningocòcica al nostre país, és ocasionada fonamentalment pel meningococ del serogrup B, i pel qual encara no es disposa d'una vacuna eficaç –recordem que les vacunacions fetes l'any 1997 eren per al meningococ del serogrup C, més freqüent fora de Catalunya– i del qual es pot afirmar que no ha sofert cap modificació en la seva incidència.

La incidència a Catalunya se situa entre 5 i 5,8 casos per cada 100.000 habitants i any, cosa que traspassada a la nostra població de Tàrrega i comarca, vindria a ésser aproximadament d'un cas anual, i que hem de distingir de la mortalitat a conseqüència de la malaltia meningocòcica –una cosa és patir la malaltia i l'altre morir-se per la malaltia–, que se situa també a tota Catalunya en una taxa del 0,3 per cada 100.000 habitants i any per tant parlarem de letalitat global (nombre de casos que moren entre els que pateixen la malaltia) al nostre país del 6,9%, que significa que de cada cent persones que tenen una meningitis només en moriran aproximadament set.

Per tot això ens hem de mentalitzar que cada any més o menys hi haurà un cas d'aquesta malaltia, i que no és tan mortal com es comenta, i per tant li hem de començar a perdre la por, com ja ho hem fet en relació als morts per accident de circulació –amb unes estadístiques esgarrifoses– o amb d'altres malalties amb què estem més familiaritzats.