---

---

El passat dia 3 de desembre va ser escollit com a president de la Diputació de Lleida Josep Pont, alcalde de Bellpuig i vicepresident de l'ens provincial des de fa uns quans anys, en els quals ha tingut la responsabilitat de la cultura de Ponent. Podríem dir que és un càrrec que li va venir d'un altre urgellenc i targarí: Eugeni Nadal. En aquesta tasca també ha tingut molt a veure amb la premsa comarcal, de la qual és un bon coneixedor i col.laborador. Anys enrere havia participat en moltes de les assemblees de l'Associació Catalana de la Premsa Comarcal, ACPC.

Josep Pont ha substituït en el càrrec Josep Grau, que ha estat nomenat conseller d'Agricultura. Aquests nomenaments ja me'ls va avançar el passat 17 de setembre el president de la Generalitat, Jordi Pujol, en un dinar "íntim" que va tenir amb el comitè executiu de l'ACPC, del qual sóc vicepresident. Pujol em va confirmar que Frederic Gené seria candidat a diputat al Parlament de Catalunya i que, "si tot ens va bé, Josep Grau serà el nou conseller d'Agricultura", i no em va negar que Josep Pont fos el nou president de la Diputació, perquè llavors ja corria aquest rumor. Amb tot em va preguntar el meu parer sobre Josep Pont, parer que va ser positiu pels camps de la cultura en general i el de la premsa comarcal, que són els que conec més bé de la seva actuació.

En el titular dic que la Diputació s'acosta a Tàrrega pel nomenament d'un urgellenc com a president de l'ens provincial en una legislatura en què una regidora targarina (Josefina Bernades) ha estat escollida per CiU com a diputada provincial, després de diverses legislatures sense que Tàrrega tingués representació al palau provincial. Cal recordar que d'ençà de la democràcia tots els presidents de la Diputació han estat alcaldes o regidors de Mollerussa o del Pla d'Urgell. El primer va ser Jaume Culleré, el segon Ramon Vilalta, el tercer Ramon Companys (alcalde de Sidamunt), i l'anterior, Josep Grau.

Tornant amb el dinar amb Jordi Pujol, en el qual vam parlar de molts temes de Tàrrega, em va dir: "a Tàrrega hauríeu de fer un monument a una persona... a l'Eugeni Nadal. Amb la Fira va fer molt per Tàrrega, malgrat que llavors molts no la volien. Tenia moltes idees, pero..." però em va donar la raó quan li vaig dir que el seu problema havia estat el seu caràcter.

L'Eugeni Nadal i Josep Pont comparteixen una ideologia nacionalista que els situen, per dir-ho d'alguna manera, a l'esquerra o en un extrem del partit on militen, és potser el principi ideològic de Convergència en els seus inicis. Felicitats a Josep Pont pel nou càrrec i esperem que no s'oblidi de la seva comarca, com ha fet fins ara, però no estaria malament que ho fes una mica més.

Trenco la meva línia habitual en aquestes planes, per parlar d'un llibre. El vent de la memòria de Josep M. Madern. Saben els meus lectors i lectores que els llibres –llegir els llibres– em captiva. I una o dues vegades a l'any n'escric. Es una mena d'agrair el goig de la lectura. Avui amb més satisfacció que mai per l'autor. Amic i col.laborador d'aquest setmanari. I quan és dona una paraula, s'ha de complir. M'explicaré.

Opinió

Ala mà el llibre, que vaig llegir d'una tirada entre tarda i nit, vaig trobar Madern en el replà de l'escala i l'entresol de la redacció d'aquesta Nova Tàrrega:el vaig felicitar, explicant l'interès i gust que m'havia produït la seva ràpida lectura, àvid de conèixer capítol darrere capítol el seu contingut. Que en la contraportada es diu... "per bé que en el seu conjunt formin un arxipèlag..." Que és com titulo. I al dir-li que el comentaria, em va aconsellar que el llegís amb més calma. Que és el que vaig fer.

Evidentment en vaig trobar i treure més suc. Però aleshores sorgiren les dificultats, ja que, sincerament, endemés del seu estil i prosa, que en la seva perfecció voreja la poesia, en tots els capítols no hi falta la profunditat ni els interrogants, en desenvolupar o cercar el sentit de les frases o sentències que espigola. I jo em trobava impotent de comentar. I aixì, setmana darrere setmana, anava incomplint la meva paraula. Fins que vingué el tauló salvavides de l'article i comentari del docte amic Francisco Carrasquer, publicat la setmana del 27 d'agost al 2 de setembre, en aquest setmanari. Senzillament magistral. I jo que no sóc metafrasta, o sigui expert en "la interpretació d'una obra escrita", em vaig trobar alliberat pel que escrivia Francisco Carrasquer, que sí que ho és; com demostra en la seva interpretació del llibre de Madern, que subscric totalment. Igualment, el "valor afegit", com ell diu, dels dotze dibuixos de Dúnia Lorda Vidal, en pau descansi, i el comentari, sorprenent si es vol, però d'un significat extraordinari i contrapunt segurament buscat per l'artista, o a vegades, la literalitat de les intencions o els dubtes de Madern. Com també lamento i faig memòria de la dissort de la massa prematura mort de Dúnia.

Ara, emparat o a recer del dit i excel.lemment explicat per Francisco Carrasquer, puc entrar a escriure més superficialment de l'esmentat llibre. I d'acord amb el meu sentit més optimista, que si puc, fujo de tota implicació pessimista, entraré, per damunt, en els capítols més oberts a l'esperança. No ignoro les malvestats, ni la insolidaritat, ni els trasbalsos, ni la hiprocresia, ni les misèries, ni les injustícies, ni les desavinences, ni els horrors del món actual. Penso i crec que com sempre. Doncs tan si és més com menys, els desnivells continuen essent insondables. I no em sorprèn que la fina i alta sensibilitat de Madern, que també es fa present en la seva acurada prosa, en els seus llibres i articles, moltes vegades agudíssims, en qualsevulla de les seves obres, el porti a un punt de dubte o paüra. És propi dels qui voldrien sempre en tot el bé, i no el mal ni la injustícia. I és absolutament lògic. Però també n'escriu d'esperançadors. O de delicat perfum.

Per això m'inclino al que encapçala, d'un filòsof optimista: "A la nostra terra hi ha mil joies riques i immutables". O, "la Imaginació és una de les porcellanes més esplendents de l'ànima". O, "Potser en el meu trist ocàs l'amor brillarà amb un somrís d'adéu". O com Ronsard que va escriure, "s'han de collir les roses de la vida".

També a mi, no sé de qui o com, em ve a la memòria o és reflexió que em serveix per tancar un pensament o una paràfrasi: "No creure és també creure. Creure en no creure" I per tant res hem de convertir en desesperança, ja que sempre, fins en el negatiu, creiem. I hem de saber collir les roses de la vida. Fugint o evitant les espines.

Que ara que s'apropa Nadal, o el fi del mil.lenni, llegir, en les llargues vesprades de l'hivern, és a la vegada plaer, sedant i incentiu. Com pot ser comprar el llibre de què avui parlo. Amb la serenor del quadre d'Ingres, reproduït a la coberta.

És el que proposo.

– Diògenes, el Barça és més que un club?

– Aquesta és una pregunta capciosa a la qual prefereixo no donar resposta.

– Per què?

– Perquè intueixo una certa malícia en la seva formulació, per part teva... Saps prou bé que això que alguns diuen l'esport rei –vaja bestiesa– a mi no em fa ni fred ni calor. Més que un esport, penso, és un mercadeig d'homes en el qual es remenen quantitats exorbitants de diners, moltes vegades, per no dir sovint, sense tenir en compte els més elementals principis ètics i fins i tot democràtics; i no diguem del comportament incívic de molts dels assistents als estadis, on sembla que en el moment d'entrar-hi perden el que és el do més preuat de tota persona, la dignitat, i exterioritzen els instints més baixos que tots portem dintre...

– Para, para. Mira, Diògenes, no tornis a voler-me portar al teu terreny elucubratiu, on ets mestre, i dóna'm una resposta clara: és el Barça més que un club?

– Si tant d'interès tens a saber la meva resposta, et diré que, avui per avui, malgrat incórrer en les ires de molts "culés", el Barça ja ha deixat de ser més que un club.

– Què dius ara. Veig que la boira d'aquests dies se t'ha posat al cap i t'ha enterbolit el cervell. Com goses pronunciar una blasfèmia així? Noi, prepara't que caigui sobre la teva persona l'anatema de tota la família culé. Ja t'ho faràs! A veure com en surts d'aquest embolic en què t'acabes de posar.

– M'has demanat el meu parer, no?

– Sí, però...

– Però què? On és la llibertat d'opinió?

– Ets molt lliure d'opinar i d'expressar els teus pensaments. Ara bé, posar-te en un tema com aquest és com posar-te en un món del qual no pots sortir gaire ben parat, i provocar les agosarades afirmacions que has fet, sembla de forma gratuïta.

– De gratuïtes, res de res. Si em deixes, et donaré la raó en què fonamento la resposta a la pregunta que amb tanta malevolència m'has fet.

– Endavant, vés amb compte, però, que et conec.

– Primerament, encara que per a molts resulti gruixut en reconèixer-ho i fins i tot motiu d'escàndol, et diré que si el Barça va aconseguir que fos més que un club, fou degut ni més ni menys a la dictadura que el país va patir i aguantar de grat o per força durant quaranta anys.

– Apa, Diògenes, no et passes?

– Deixa'm acabar. Durant aquesta negra etapa de la història de Catalunya hi havia al país símbols que representaven l'oposició directa o soterrada davant la dictadura i l'opressió que feia sentir per tot allò que representés o fes tuf de català. Aquests símbols eren Montserrat, l'Orfeó Català i el Club de Futbol Barcelona, cada un en les seves vessants, ja fossin polítiques, culturals o esportives, encaminades totes a la recuperació dels drets polítics i individuals dels ciutadans. El fet de pertànyer o de ser simpatitzant del Barça significava anar en contra l'opressor i el suport que dintre les seves possibilitats donava a les iniciatives de molts dels seus dirigents, contribuí a crear el clima favorable perquè anés prenent forma en el poble que el Barça "és més que un club", eslògan que ha arribat fins als nostres dies, sense que molts que el fan servir sàpiguen d'on ve ni els motius que propiciaren el seu encunyament. Heus ací, a grans trets, en què he fomentat la meva resposta.

– I amb tot això, què m'has vingut a dir, o més ben dit, on vols anar a parar?

– Molt senzill, que una vegada desapareguda la dictadura i la llum de la democràcia brillà de nou en el cel del país, les coses tornaren al seu lloc d'origen, o sia, Montserrat a ser el santuari de Catalunya, l'Orfeó Català a ser el que sempre havia estat, una institució cultural, i el Barça, un club de futbol. Per tant, no veig aquest afany en conservar l'eslògan en qüestió i aquest entossudiment a voler afirmar que el Barça representa Catalunya. Tot el que respresenta és Barcelona i prou.

– Amb tot aquest paràgraf, Diògenes, malgrat t'hagis esforçat a desviar la conversa per altres viaranys, sospito que alguna cosa et quedes al pap; què és?

– Que no m'ha agradat la forma com sembla que s'ha volgut polititzar l'acte final de la celebració del Centenari del Barça.

– Ara sí que vas massa lluny, Diògenes!

– Ah, sí? No és una politització el fet de posar la bandera del club al balcó de l'Ajuntament, el passat dia 20, en què se celebrava l'acte final del centenari? I no solament això, sinó que al campanar també n'hi onejaven dues de ben grans.

– Segurament haurien demanat l'autorització per a fer-ho.

– Per favor, siguem més seriosos. L'Ajuntament no s'hauria de barrejar en actes que, al cap i a la fi, no deixen d'afectar una minoria, encara que majoritària. S'ha de pensar que la casa de la vila representa la ciutat; en conseqüència, cal suposar que no tots els ciutadans són simpatitzants del Barça. Cal pensar que amb això pot haver assentat un precedent.

– Com quin?

– A veure, què els dirà als representants del Club Esportiu Espanyol quan el proper any li demanin rebre el mateix tracte que el Barça, en celebrar, també, el seu centenari?

– Resumint i per acabar...

– Espera. Ara el que faig la pregunta sóc jo. Com valores l'actuació de l'alcaldia?

– Tant t'interessa saber-ho?

– El que m'interessa és que també et mullis.

– Doncs et diré amb sinceritat que no ha sabut estar a l'alçada de les circumstàncies. Lamentable, Diògenes, lamentable!

Correu del lector

En vista de tal negativa el jutge em va ordenar que construís la paret pel meu compte, i al mateix lloc on era. Com que el mal ja estava fet, vaig demanar al jutge, mitjançant el meu advocat, de reconstruir la paret arran del tall de terra, que en ser més compacta, resisteix més els danys que puguin causar les pluges a la terra que vaig haver de posar de nou. Però la resposta del jutge va ser, a conseqüència de tal negativa, inapel.lable.

Si aquells subjectes haguessin complert les ordres del jutge, com era la seva obligació, el camí tindria l'amplada que ells li van donar, ja que el jutge no s'hi hauria oposat, i els inconvenients que es fan constar no existirien. També s'hauria evitat d'arribar a l'extrem on es va arribar en una assemblea on em van dir lladre, i un mal nascut, fill de bona mare, em va agredir, sense respectar ni tan sols l'edat, i tot per defensar el que ells m'havien robat.

Després de vint-i-set anys de transitar pel camí en qüestió, ara sorgeixen inconvenients. Quina vergonya; com s'ho han de fer els usuaris del dit camí fins a la data, Sr. secretari? Pel que fa a la manca d'amplada suficient per a les màquines de segar i batre, ja es va tenir en compte en l'assemblea en la qual es va acordar l'eixamplament dels camins, que el seu pas fos pel camí de Tàrrega a Granyena, que s'encreua a uns dos-cents metres de la meva finca.

Si és veritat que en el camí existeix un cert perill a conseqüència de dues esllavissades de la paret de contenció del camí causades per les pluges de fa set o vuit anys, essent aquestes esllavissades el ganxo per dur a terme altre cop l'ampliació del camí i evitant amb això el fet d'haver de reconstruir ells tals esllavissades pel seu compte. És a dir que jo sí que vaig haver de pagar la paret que em van enderrocar per engravar el camí pel meu compte, i tals subjectes no poden reconstruir la paret de contenció del camí assolada per les aigües, quan estan cobrant des de l'any 1972 milions de pessetes procedents del vedat local de caça, essent privats la major part dels terratinents del setanta per cent que ens pertany.

El senyor secretari i el senyor alcalde deuen haver oblidat que l'Ajuntament és un poder públic escollit pels ciutadans, que un cop escollit l'alcalde, aquest fa el jurament de complir i fer complir la Constitució, i el que s'està fent en aquest cas és infringir alguns dels seus articles, entre ells l'art. 9 paràgraf 1 i 2, que fan constar: «Els ciutadans i els poders públics estan subjectes a la Constitució i a la resta de l'ordenament jurídic» (paràgraf 2). Correspon als poders públics promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de l'individu siguin reals i efectives; remoure els obstacles que impedeixen o dificulten la seva plenitud, etc., els estaran complint... art. 33, paràgraf 31. Ningú no pot ser privat dels seus béns i drets si no és per causa justificada d'utilitat pública o interès social mitjançant la corresponent indemnització i de conformitat amb les lleis.

Aquest serà l'article amb què el Sr. secretari intenti emparar-se per a dur a terme tal acció, quan els seus protegits foren els primers a infringir-lo en privar-me, en primer lloc, d'uns béns sense l'empara de cap llei ni autorització, i en segon lloc en privar-me d'uns drets que la justícia em va reconèixer al seu dia.

L'Ajuntament pot autoritzar l'eixamplament d'un camí que no tingui l'amplada necessària a l'empara de l'art. 33 paràgraf 31 de la Constitució, però no d'un camí que ja va ser eixamplat al marge de la llei i sobre el qual consta un gravamen que encara avui es troba en mans de la justícia. Per tant si ara hi ha una sèrie d'inconveniets, primer cal fer front al dit gravamen, que no és altre que l'execució de la sentència, i un cop complert aquest requisit es podrà dialogar sobre l'ampliació del camí, però no mentre hi hagi aquest gravamen.

Això ja els va succeir als honrats subjectes que van provocar aquests abusos quan el jutge va dictaminar contra seu i ells van voler apel.lar i el jutge els va dir que podien fer-ho però que primer havien de construir la paret; ja que el cas és el mateix.

Aquesta és la veritat d'uns fets que crec que s'ignoraven en el moment d'exercir el vot a favor o en contra de l'expropiació en qüestió per manca d'una correcta informació de part del Sr. secretari, que va encobrir amb aquesta acció un acte de corrupció.

Ara depèn de vostès el fet d'evitar ser inclosos en tal delicte i en la censura dels ciutadans. He de fer constar que em queden per publicar altres actes corruptes com són l'estafa amb el subministrament d'aigua, i el delicte comès en una nova valoració cadastral del meu immoble i, a més, quelcom referent al vedat de caça al Talladell, encara que sembli que no ve a tomb.

Ja em perdonaran els amics lectors els defectes que hi puguin haver en aquest escrit per falta d'escola, encara que no són les frases ben expressades amb guant fi les que honoren l'home, sinó els bons exemples, encara que escrits amb guant de pana.

Correu del lector

Sr. Director:

Les setmanes prèvies al 25 de desembre se'ns presenten amenaçadores i, alhora, desitjades. Amenaçadores perquè, com tots sabem, ens suposaran una despesa econòmica sense precedents durant tot l'any que s'ha anat consumint (superant, fins i tot, el crack de les vacances d'estiu). Desitjades pel fet que viurem uns dies en què es trencarà la monotonia laboral, que resulta ser el nostre odiat pa de cada dia (encara que haguem de suportar estòicament els dinars i les trobades familiars amb qui difícilment tenim contacte la resta de l'any). Actualment Nadal significa per a nosaltres consum i festeig, tot i que no és ben bé el que la religió catòlica ve predicant al llarg dels seus aproximadament dos mil anys d'existència.

La passada setmana vam assitir impacients a l'esperada encesa de l'enllumenament de Nadal. Aquest acte simbòlic no només estrenava amb il.lusió un període que ja feia gairebé un any que no vivíem, sinó que passivament també ens feia adonar que serem la població que més despesa de llum pública pagarà enguany. Enhorabona!, targarins i targarines, sou afortunats de poder-vos permetre el luxe de pagar la fortuna que us pertocarà. I pensar que en certs països del Tercer Món encara no hi ha electricitat...

Dates com aquestes ens conviden també a reflexionar sobre "el perquè de tot plegat": l'existència d'un Déu, la relació home-Déu, els fonaments de la festivitat del Nadal o l'ús que se n'ha derivat.

Si m'erro o vaig pel bon camí, no sóc pas jo qui ho pot assegurar. Les mateixes preguntes que em plantejo a mi mateix, crec sincerament, ningú és capaç de refermar-me-les o de contradir-me-les. Tot el contingut d'aquest escrit és de lliure pensament i, com a tal, està obert a opinions tan vàlides com ell mateix.

Que existeix quelcom que fa que les coses siguin com són, és ben evident: res ha nascut del no-res. La religió cristiana en diu Déu, Aristòtil en deia el "motor no mogut", Plató en deia "les idees"... Tothom n'és conscient: hi ha una mena d'"energia" que harmonitza l'univers i que el fa més o menys lògic i comprensible per a l'home. Ara: quina relació hi ha entre aquesta energia i el mateix home? És més: hi ha d'haver una relació totalment necessària, o bé som nosaltres mateixos els qui ens hi relacionem per la nostra necessitat de sentir-nos amparats per quelcom de superior? Siguem realistes, l'home no és tan important com per a tenir necessàriament el coneixement de la clau de la creació. Les religions són una farsa creada per nosaltres mateixos, que alhora ens hem acabat per creure les nostres mentides i supersticions. Existim perquè existim, i no cal anar més enllà: la resta d'explicacions, com deia un gran filòsof, «ja es poden confiar a les flames, perquè tan sols són sofisteria i il.lusió».

Pel que fa al Nadal, i ja centrant-nos en la religió catòlica, que ens és més propera... què és el Nadal avui? Hi ha teories que lliguen el nostre Nadal a una festivitat pagana pròpia dels romans; n'hi ha d'altres que el vinculen a fets incomprensibles que van encendre la flama del cristianisme... De teories n'hi ha moltes, de certeses ben poques. Com deia, hem oblidat el significat del Nadal i l'hem convertit en una festa del consum. Sota l'ombra d'un catolicisme massa modernitzat, l'home ha vist via lliure per a fer realitat el seu instint d'agressivitat comercial i d'inconsciència moral. No continuem, doncs, la farsa de creure en un Nadal místic i renovador per a l'esperit.

Som, per exemple, solidaris per Nadal? En teoria ho hauríem de ser, perquè ajudar els nostres germans ens fa més bons als ulls de Déu... i ho som! Som solidaris amb les empreses de torrons que ens engreixaran, amb els propietaris de les grans superfícies comercials on comprarem els regals fabricats a Taiwan, amb els fabricants de les postals de Nadal que enviarem als familiars més llunyans amb qui només parlem en aquesta època de l'any, amb els peixaters que faran l'agost venent tones i tones de gambes (amb el fred que fa!), amb els artistes que fan els caganers que decoraran el rebedor de casa... Tothom té dret a viure. Els pobres ja ens atabalaran la resta de l'any!

Qui ha prostituït el Nadal? Hem estat nosaltres, potser, o continuarem donant la culpa només a la religió? No, no ha estat només la religió; nosaltres hi hem col.laborat. La religió ja té altres càrregues a la seva consciència...

Darrerament he llegit al diari que el Vaticà prepara un document on es demanarà perdó pels crims que el cristianisme ha comés al llarg de la història. Aquest fet inicia un període de reflexió entre els creients d'aquesta religió, un període que començarà amb el nou any que arriba. Reflexionem, doncs: és que la societat espanyola ha de perdonar els crims d'ETA, que, segons versió dels propis autors, tenen uns fonaments i uns motius prou evidents i necessaris? Lectors, no hi veig més diferència que l'època en què s'han comés uns crims de la mateixa magnitud moral.

Correu del lector

Un valent de la castedat. Declaració de la Congregació de les Causes dels Sants, datada el 12 de desembre de 1998, fent públic que la Santa Seu no troba obstacles perque seguixi endavant el procés del martiri.

La santa puresa es pot viure. Sempre hi ha valents que la viuen! El germà Ferran Saperas Aluja, gegantesc màrtir de la castedat, amb una causa de beatificació que ha rebut el Nihil obstat, n'és un exemple.

Ferran va néixer l'any 1905, a l'Alió, poble de Tarragona. No era un cas patològic, sinó molt normal; un home en el millor sentit de la paraula. Així va manifestar-se sobre el servei militar: "Tan sols la devoció a la Verge, a qui diariament resava set avemaries, pot conserva-me en la puresa". Pressió, lluita i venç.

El dia gloriós de l'Assumpció de 1930 el nostre heroi va fer els primers vots com a missioner fill de l'Immaculat Cor de Maria, juntament amb trenta connovicis; alguns d'ells donaren generosament la sang a Barbastre. Martiris que proclamen als quatre vents que Crist és estimat.

El nostre religiós és destinat a la preciosa comunitat dels claretians de Cervera, com a coadjutor. Seixanta-nou dels seus membres foren víctimes de la persecució religiosa que poc després es va desencadenar.

En la dispersió Saperas es acollit a Montpalau, ajudant en el bar del poble, i posa en perill la seva vida en reprendre públicament la blasfèmia. Els de la casa aconsellen prudència dient-li que no sigui respostejador, manifestant: «Si em maten, seré màrtir!».

Camí de la Rabassa, detenció, incitant-lo a blasfemar. «Sóc religiós i mai blasfemaré». Li pregunten: «Tu no has anat mai amb una monja?». Respon dient-los: «mateu-me si voleu, però no em parleu d'aquestes coses». Llavors es va despertar en tots el nivell més baix, llançar-se sobre ell i desnuament. Anguniós, clamà: «Mateu-me si voleu, mateu-me, mateu-me... però no em feu això!».

Arribats a Cervera passa moltes hores en casa de prostitució. A les provocacions, amb tremp d'acer, sempre respon: "Verge sóc i verge moriré". Com una roca que s'alça magnífica sobre la tempestat, exclamava: «Mateu-me, feu el que vulgueu. Jo vull morir santament i saber que no faré res». En tots aquests antropomorfs de perdició, va véncer les provocacions amb santa modèstia i fortalesa.

Conduït a Tàrrega novament als prostíbuls, forçant-lo a tot. La violència va arribar tan lluny que un dels testimonis oculars va dir: "Ningú pot contra un home amarat de Déu".

Fortalesa, castedat, continència, insignes en un mes d'agost en un jove de trenta anys. Edat i època que fan tan difícil la victòria. Exemple il.luminós i sant. Triomf meravellós i digne d'un mutisme terrenal. No em dóna la gana! Prefereixo morir! I va plorar... Al final també varen arribar a plorar aquelles "dones". Una d'aquestes es rebel.la contra aquella canalla, davant de les quals apunten al pit de la mestressa i li diuen: "O fas el que has de fer i et manem, o et rematem aquí mateix. S'hi varen negar i els botxíns marxaren.

Fou assassinat a les portes del cementiri de la nostra ciutat. Es mostrà generós amb els enemics, perdonà, i les últimes paraules d'invocació, a Jesús i Maria.

Joves, sigueu admiradors entusiàstics als gran ideals. El germà Saperas, Santa Àgueda, Santa Cecília i les santes nenes Inés i Maria Goretti, imitadors de la puresa, inflamin el vostre cor. La castedat és aconseguir quelcom vencent dificultats.