Tàrrega, 10 d'abril de 1999
Any LVI - Núm. 2.790 - Preu 175 ptes.
Minguell ja ha pintat
la meitat del vestíbul de l'Ateneu
Sindicats i Ros Roca
arriben a un acord salarial
Les furgonetes dels mossos no passen
per l'aparcament subterrani de la comissaria
El Tàrrega va guanyar el Vic
EN PAU DESCANSI
A tu, Joan Marc
La teva riatlla, el teu gest en saludar a tothom, la teva alçada i aquest somriure que en cada moment ens sabies dedicar, això no ho podrem oblidar mai.
Només quatre ratlles et vull dedicar, perquè sapigues que vas deixar el teu cos, però que amb nosaltres sempre seràs.
Aquesta vitalitat, alegria i simpatia no es poden desprendre de nosaltres tan fàcilment.
CARME
Tàrrega, abril de 1999
5a PÀGINA
CARTA DEL DIRECTOR
Albert Pont
L'artista targarí Josep Minguell ja ha pintat la meitat del vestíbul de l'Ateneu, en què es pot veure l'estil inconfusible de l'artista en materia de murals. Quan estigui acabada tota l'obra la ciutat podrà gaudir públicament d'uns murals fets per un targarí que en aquesta disciplina ja ha deixat patjada a diversos indrets de les comarques lleidatanes i a Lleida capital. Aquesta aposta de l'Ajuntament perquè Minguell pintés el vestíbul del teatre Ateneu s'inscriu dins de la política del consistori perquè la ciutat tingui obres dels artistes targarins. Diem això perquè el dia de l'assemblea de la Societat Ateneu, els socis que no haguessin llegit la premsa haguessin pogut pensar que la iniciativa de pintar el vestíbul era de la Junta Central, i no pas de la Regidoria de Cultura.
L'Ajuntament té arrendat el teatre i en les clàusules hi figura la conservació i millora de l'edifici del teatre; per tant el consistori pot fer les obres de millora que cregui adients, però per gentilesa ha explicat a la junta central les obres que pensa dur a terme amb diners públics de l'Ajuntament i de la Generalitat. Entre aquestes obres, a part de les pintures murals del vestíbul, hi ha la contrucció d'un magatzem a la zona lliure d'edificicacions del carrer Comabruna per on s'accedeix a l'escenari, També fara la millora del pati de butaques i la construcció d'uns labavos nous. Totes aquestes obres rebran una important subvenció de la Generalitat amb la finalitat que la ciutat que acull la Fira de Teatre tingui un teatre digne com demamen els temps actuals i les companyies que hi vénen a actuar. Aquestes obres, i segons va explicar el president de la Societat Ateneu el dia de l'assemblea, donava a entendre que eren una iniciativa de la Junta Central.
Però és que a més les obres de l'auditori que es faran damunt del cafè vell, i per tant, de plena competència de l'entitat, pel que hem pogut esbrinar van ser una idea de l'actual regidor de Cultura, Joan Lluís Tous. El que passa és que Tous havia pensat fer aquest auditori on ara es vol fer el magatzem, i va ser la Junta Central la que va donar donar la idea de fer-lo damunt de l'actual sala cafè. Per al finançament d'aquestes obres l'Ajuntament avançarà el lloguer de la sala teatre d'uns deu anys i l'Ateneu demanarà un crèdit. Més o menys la Societat Ateneu i l'Ajuntament pagaran a mitges un equipament que, com va dir el president de l'Ateneu, no serà d'ús restringit per als socis, sinó per a tota la ciutat. Cal pensar que al teatre si han invertit molts diners públics i encara en falta bastants perquè la ciutat capital del teatre català tingui una sala digna i adequada als temps actuals. També cal dir que la Societat Ateneu va fer molt per la ciutat en construir el teatre, del qual ara gaudim tots gràcies a l'Ajuntament. El que es de Déu, a Déu; i el que es del Cèsar, al Cèsar.
OPINIÓ
s possible que sigui la segona o tercera vegada. No em dol. I encara sembla que el moment oportú hauria estat l'any darrer, quan sorgiren a la premsa de totes les tendències i revistes especialitzades nombrosos treballs i comentaris referits a la seva extraordinària personalitat científica, amb motiu dels records o commemoracions del 1898. Però jo tenia decidit i previst esperar aquests dies d'abril per la circumstància que explicaré. I estic convençut que mai cap altre premi Nobel ha parlat de la nostra ciutat. I tan bé com ho féu Santiago Ramon y Cajal. Així que doble o triple mereixement.
Josep Castellà Formiguera
En el seu primer llibre de memòries Recuerdos de mi vida, volum primer, mi infancia y juventud, publicat a Madrid el 1901, escrit als quaranta-nou anys, diu: "[...] En abril de 1874 recibí la orden de trasladarme al ejército expedicionario de Cuba" [...] "Me despedí pues con pena de mis paternales patronos de Tàrrega y Cervera, a quienes no debería volver a ver, así como del regimiento de Burgos [...]".
Llavors vingueren les seves peripècies a l'esmentada Cuba, les malalties, tota mena de desastres i el retorn a la península. I la seva incomparable feina en relació a la histologia i neurologia, que li valgueren el Premi Nobel. Que han fet que ara la Fundació de les Ciències per la Salut donés al Consell Superior d'Investigacions Científiques uns centernars de milions per tal de "catalogar, conservar i difondre el llegat científic i històric del nobel Santiago Ramon y Cajal". Com també científics nordamericans han reproduït "dibuixos i preparacions realitzades per Ramon y Cajal, que són la joya de la corona del seu llegat conservat a l'Institut Cajal, com ell expresament desitjava". Àdhuc emesos des del transbordador espacial en un dels seus viatges. Ja que, en les nombroses i sempre originals fotografies dels seus estudis o experiments, havia emprat el color, i era "un incansable experimentador de procediments fotogràfics".
Però tornem a Tàrrega, perquè el molt resumit que he transcrit i traduït, era per només situar l'extraordinària personalitat que fou i continua éssent en el món de la investigació mèdica. I que tingué de nosaltres tan afectiu i profund record. En el ben entés que la seva destinació a Cuba fou cinc mesos abans que a Tàrrega tinguéssim la catastròfica rubinada de Santa Tecla, el 23 de setembre d'aquell 1874. I de la qual en va sofrir el seu regiment de Burgos, a les ordres del coronel Tomasetti. Circumstància en la qual el qui escriu mai hi havia parat esment. I avui anoto. Nomenat metge de sanitat militar, rebé l'ordre d'incorporar-se a l'esmentat regiment de Burgos d'operacions a la nostra comarca en la guerra carlista, el dia 3 de setembre de 1873. Un any abans de Santa Tecla. Si bé per no treure gens ni mica d'autenticitat, em limitaré a copiar quelcom del que ell mateix va escriure.
En explicar tot aquell seguit de jornades que anaven d'ací cap allà sense trobar enemics, o bé unes caminades com les que de Tàrrega els van dur a Berga, per Manresa, sense parar, diu: "[...] Pernoctábamos plácidamente en Tàrrega, deleitosa Capua del regimiento de Burgos, cuando antes del alba sonó la diana [...]", per afegir més avall, com ja publicàvem el 24 de febrer de 1990: "[...] Innecesario resultaba a nuestra llegada el reparto de boletos de alojamiento; cada cual entraba en la casa donde le habían albergado otras veces, porque sabía que el huésped les acogeria cordialmente. Aún tengo presente a mi buenísimo patrón de Tàrrega, honrado comerciante de paños, padre de varios excelentes y laboriosos hijos, el cual me cobró tal afección, que me invitaba a su mesa, me regalaba caza y golosinas, y me adelantaba dinero cuando las pagas se retrasaban. Caído una vez enfermo y no pudiendo seguir a la columna cuidome solícitamente, y llegada la convalescencia, tuvo conmigo la complacencia de facilitarme dinero y un traje de paisano para hacer una rápida gira a Zaragoza, en tanto regresaba mi regimiento [...]". I explicant altres coses, demostratives del gran afecte que ens tingué, al rebre l'ordre d'incorporació a Cuba l'abril del 1874, ja he reproduït el que digué. Com en mencionar la nostra ciutat com una delitosa Capua, resumí amb un toc ben encertat, l'ambient acollidor i puixant d'aquells anys. Certament frenat per l'esmentada rubinada. Que, altrament, es va superar.
Repeteixo amb gust que aquell comerciant de teixits era el senyor Gomà. Els de la botiga de roba. També terratinents i família distingida entre les principals. En la casa del carrer Major, davant de l'ara Museu Comarcal i abans casa Perelló. On ara, als baixos, es troba l'Artapa, o establiment de tast i begudes, aprofitant elements de les cases pairals del segle darrer. Avui continuadors dels Gomà, els Ribalta Boix, successors dels Boix Gomà, directament per via materna dels Gomà. Que cal degut aclarir, en honra de tots i la ciutat.
És cert que amb el nom d'un carrer sembla que s'ha fet prou. Però com deia al principi, es tracta d'un nobel que públicament va confessar que estimava la nostra ciutat i la seva gent. I un nobel és molt! I crec que no estaria de més, com ha fet Barcelona col.locant una senzilla placa allí on Ramon y Cajal visqué uns anys, que aquí féssim el mateix. En aquella casa del carrer Major que l'acollia tan generosament. I dic el de la placa, perquè la de Barcelona l'he vista. Al carrer de Notariat, 7. Com comentava un periodista barceloní. Ja que dóna la coincidència que fou la casa i la mateixa escala on va néixer i viure la meva esposa Rosa, fins que vingué aquí.
OPINIÓ
Albert González
Sempre he amagat el que em va passar aquell dia, però els esdeveniments que s'han anat succeint durant els darrers mesos m'obliguen a donar a conèixer al lector la veritat d'aquella experiència sobrenatural.
Un fred i humid diumenge de gener de fa uns quinze anys, vaig decidir fer un passeig per Sant Eloi abans d'anar a dinar. Estava lleugerament deprimit i necessitava respirar l'alè de la naturalesa. Quan vaig pujar als dipòsits, els pulmons s'oxigenaven alegrement i la vista es perdia per tots els racons de la contrada. Les empobrides i abandonades instal.lacions esportives del "Cola-Cao" se'm presentaven durant el trajecte i, de tant en tant, el silenci es trencava per un gemec d'algun dels paons. Quan el tomb ja feia mitja hora que durava, un lleuger tremolor de terra em neguitejà i provocà que aquella pau es convertís en un perill esfereïdor. De cop i volta, com si de màgia es tractés, el cel s'ennegrí i la terra es tornà roja com la sang. Els arbres desaparegueren i en el seu lloc s'aixecaren ànimes sense cos. Un llampec va caure just davant meu i, seguidament, va fugir deixant visible una esgarrapada sobre el sòl. Ignoro què m'hi va impulsar, però la meva mà va anar directament cap a aquell forat misteriòs i en va extreure uns papers recremats i arrugats que duien alguna cosa escrita que semblava dur el títol de Els deu segells de l'Apocalipsi. Embogit per l'ansietat, vaig perdre tota consciència real i el frenesí em dugué a la lectura d'aquella llista de les deu grans catàstrofes de la fi del món:
I) Als Balcans, els homes s'enfrontaran els uns als altres. En primer lloc, els més sanguinaris, aniquilaran tot ésser que no pertanyi a la seva estirp. Seguidament, els imperialistes bombardejaran militars i civils i no deixaran rastre darrere de les seves armes. Finalment, intervindran els països orientals i, sense saber com, iniciaran una cruenta guerra que aniquilarà milions d'éssers.
II) Al País Basc s'aniran incrementant els actes bandàlics per part de joves desenfrenats que prediquen un terrorisme de baixa intensitat. Les negociacions polítiques es trencaran i ETA, més que mai, actuarà tot reivindicant els drets del seu poble. Euskadi sencera es dividirà entre detractors i defensors i mai s'arribarà a aclarir l'autèntica problemàtica.
III) L'aigua començarà a mancar. Primer ho farà als rius i moltes poblacions hauran de patir restriccions. Seguidament els pagesos no podran comptar amb els ajuts i no tindran a punt els seus canals per fer front a les sequeres. Els animals moriran de malalties i els aliments no creixeran de la terra. Hom haurà de resistir jornades senceres sense mullar la seva gola.
IV) Els boscos cremaran fins a la sacietat. No quedaran animals que puguin viure en terrenys foscos i carbonitzats. Les pedres seran els únics habitants que poblaran grans terrenys de sorra i cendres. Els bombers s'hauran de retirar perquè ja no tindran més feina.
V) La natalitat catalana baixarà fins a límits catastròfics i les petites poblacions lleidatanes quedaran buides. Molts col.legis hauran de tancar o fusionar-se amb altres. La immigració procedent de països magrebins, que podia haver estat la solució per a aquesta catàstrofe, serà erradicada per bàndols de caps rapats que aniquilaran tot ésser de pell diferent.
VI) Els accidents automobilístics es multiplicaran i assoliran dimensions inabastables. A la carretera moriran joves incontrolats, camioners esgotats per llargues hores de conducció, andorrans preocupats per avançaments excitants, padrins que perden la seva atenció... La policia no podrà fer front ni a les infraccions ni als damnificats per innombrables catàstrofes.
VII) Els preus dels peatges de les carreteres catalanes no s'incrementaran, i fins i tot pot ser que disminueixin, però el dret que tindran de cobrar als conductors que passin per les seves fronteres s'allargarà durant molts més anys. Catalunya estarà condemnada a ser l'únic país que cobri més d'una vegada als contribuients.
VIII) A Tàrrega, ciutat de pas de molts turistes i comerciants, es crearà un embús etern on quedaran col.lapsades totes les vies d'accés. Per l'avinguda de la Generalitat els camions ompliran l'asfalt i no deixaran que cap turisme ni cap vianant gosi passar davant d'ells. Per la carretera que duu a Tarragona, els conductors que quedin presoners dels semàfors i les barreres del tren maleiran la manca d'una variant que permeti el seu trajecte sense passar pel bell mig de la ciutat.
IX) El FC Barcelona deixarà de guanyar títols i al capdavant de l'equip s'hi posarà un canceller holandès que promourà la creació d'una nova raça que dominarà el futbol català. La UE Lleida haurà de lluitar per mantenir la categoria i la UE Tàrrega estarà condemnada a passar tota la seva existència a la tercera divisió.
X) La secció femenina sènior de bàsquet de la capital de urgellenca aconseguirà assolir la divisió d'honor d'aquest esport, però la manca d'atenció dels mitjans de comunicació i el poc interès que desperta als habitants, farà que les jugadores acabin abandonant l'equip i es dediquin a les seves obligacions personals.
Un cop acabada la lectura d'aquell esgarrifós manuscrit, tot va desaparèixer a l'instant i de nou va tornar la bellesa del parc de Sant Eloi. La meva ment no ha oblidat tot el que va llegir, però una estranya sensació d'optimisme envaeix el meu ànim. Durant aquests darrers anys he tingut dues filles precioses, he voltat arreu del meu país visitant els llocs més bonics, m'he afeccionat a molts esports i he participat en les activitats que se m'han presentat pel davant. Malgrat el compliment de les prediccions, hi ha quelcom en aquest món que em permet estar tranquil.
OPINIÓ
Josep M. Giribet Alemany
Tinc un bocí de mona al plat i abans d'atacar el pastís em ve a la memòria la riuada de gent amuntegada en camps de refugiats albanesos.
Encara que no estigui titulat en filosofia, no em puc sostreure de filosofar envers aquell terrible drama i penso si és possible que en aquesta petita bola de fang que és la Terra hi puguin existir tantes misèries.
És que no es pot trobar el punt mig entre nacionalistes exaltats i ètnies independentistes fanatitzades? Dependència o independència? El cas és que sota aquestes dues banderes existeix una majoria silenciosa que està pagant les conseqüències d'aquesta febre dependentista o independentista.
En el conflicte de Iugoslavia hi ha una immensa majoria que està sofrint aquesta dura pugna entre els fanàtics, és igual que siguin serbis o albanesos. Són persones, i com a tals desitgen la pau pel damunt de doctrines i declaracions patriòtiques que no fan més que servir interessos desconeguts per al sofert ciutadà.
L'absurda teoria de la gran Sèrbia de Milòsevic és fruit d'un patriotisme exaltat amb idees de grandesa i poder personals que rebutgen tot raonament i no accepten cap proposta d'entesa, la qual cosa porta el país a un enfrontament inútil entre ètnies entestades per la força a aniquilar-se.
L'altra tesi enfrontada que és la d'una independència total: tampoc té sentit en un món cada dia més interdependitzat per la facilitat dels mitjans de comunicació i necessitats bàsiques de supervivència.
Aquestes dues teories enfrontades són les causants d'aquests dramàtics èxodes d'unes multituds innocents a les quals l'única política que els interessa és treballar i viure en pau.
Aquests falsos idealistes s'erigeixen representants de la voluntat popular, i són uns aprofitats en pròpia persona dels avantatges que els proporciona un poder absolut.
Jo no sé si és correcta l'actuació de les forces de l'Otan; sols sé que a tots dos bàndols estan sofrint persones innocents un càstig inhumà i amb menys míssils i menys avions buscar una fórmula més subtil i directa per atrapar els quatre miserables causants d'aquesta tragèdia fent-los pagar la factura total a ells sols.
Pensant en el drama d'aquella pobra gent arruïnats forçosament i altres trasbalsos que es produeixen arreu del món entre els innocents, avui aquest tros de mona de Pasqua que tinc al plat no me'l menjo gens satisfet.
POSTAL FORA VILA
Sí, amics, la gent de la nostra ciutat, malgrat les mancances imposades per la guerra civil i la segona guerra mundial que vingué a continuació, no es pot dir que s'ho passava malament. A les cases no hi havia televisió i al carrer els vehicles a motor eren pràcticament tots d'utilitat comercial. El més dramàtic, l'absència d'agun ser estimat víctima de la contesa. Es treballava els sis dies de la setmana i les vacances estaven per inventar. La gent es veia obligada a pencar de valent car l'economica, tant pública com privada, havia quedat malmesa. Per això esperava el diumenge amb fal.lera, si era l'estiu, per anar a prendre un bany, a peu o amb bicicleta, al canalet els qui no sabien nadar, i al canal els "professionals". Els qui preferien quedar-se, tenien a la seva disposició les basses de Verdú o de Vilagrassa, el toll de la farinera o qualsevol dels dipòsits del regadiu hortícola. Desplaçar-se a Salou o a Cambrils era tot un luxe.
Escric això quan sento ja els efluvis de la Setmana Santa. Venia precedida d'una quaresma ben diferent a la d'ara, i en el transcurs de la qual hi havia qui, voluntàriament i amb tota devoció, tenia vetada l'assistència als balls i al cinema, a l'inrevès d'avui, que tothom qui pot aprofita els dies sants per fugir de la ciutat i anar a prendre el primer bany si se'n va cap al sud o a esquiar si es dirigeix al nord i encara hi ha neu. Ben diferent de l'època que estem comentant; el qui s'absentava era mal vist perquè el fet d'obligat compliment era la visita als monuments, la qual cosa s'efectuava amb la major devoció i silenciós recolliment, posats de manifest amb la vestimenta endolada, elles emmantellinades i ells amb el missalet a la mà, i fins i tot ometent l'amistosa salutació entre amics i coneguts en creuar-se pel carrer.
El catolicisme de llavors es caracteritzava per la pràctica obligatòria de tot el ritual. Recordo perfectament que fins i tot els més recalcitrants assistien a la missa parroquial de dotze i se situaven al capdavall de l'església, entre la porta d'entrada principal i la del carrer d'Urgell. Era ben evident que no seguien la missa amb la deguda devoció car el borinoteig de llur conversació hi era ben perceptible; moltes vegades mossèn Jaume es veia obligat a posar ordre des de la trona.
El tema donaria per escriure pàgines i més pàgines, però el canvio per parlar del festeig d'aquells temps o el que ara en dirien, més bé, relacions prematrimonials, iguals si fa no fa a les d'avui en la qüestió de fons, però amb una diferència abismal en la seva forma. Començaven, un cop formulada la pertinent declaració de sentiments que podria ser el clàssic "t'estimo" (ara possiblement substituït pel "vols lligar, tia"). I així el festeig s'iniciava de manera informal i no era oficial fins la mútua aprovació dels futurs consogres o petició de mà. Els qui es casaven per l'Església la immensa majoria estaven obligats a passar primer per un breu examen de catolicisme i a sotmetre's després a les corresponents amonestacions, els tres diumenges anteriors a les noces. El comportament exterior del festeig era ben discret i es limitava a un creuament de mans i gràcies. Els qui es volien propassar un xic, anaven a un lloc de poca concurrència com és ara Sant Eloi o al darrere de la llotja del cinema.
Per altra banda les targarines de llavors disposaven de poc temps. Després del seu treball habitual estaven subjectes a una munió de tasques voluntàriament imposades, com és ara les catequesis, novenaris, conferències, apostolats, filles de Maria, investidura d'hàbits, i per si tot això fos poc, el sistema polític els proposava l'afiliació a la Sección Femenina de FET i de las JONS, que mitjançant Educación y Descanso, les faria partíceps de les més pures essències del folklore estatal. Hem de reconèixer que les mai prou ponderades targarines dels anys quaranta estaven en possessió d'una excepcional versatilitat.
No vull entrar, per acabar, en la inútil comparació de quins temps foren millors, si aquells o bé els d'ara. Però també és veritat que les mancances de la postguerra generaven més il.lusió per les coses petites i insignificants que no pas ara que ho tenim gairebé tot a l'abast de la mà. Ho resumirem com d'altres vegades: ni millors ni pitjors temps. Senzillament, diferents.
Per altra banda, aquella Tàrrega de la postguerra és ja història i reposa en la nostàlgica recordança d'allò que el vent s'endugué.
Lluis P. Oromí
des de Barcelona
MÚSICA
Jaume Oliveres i Gou
Malgrat que els ràpids i còmodes mitjans de transport han convertit la Setmana Santa en turística, encara queden alguns valuosos reductes en els quals la gent interessada pot seguir assaborint la "versió original" d'aquests assenyalats dies. Parlo de processons, representacions teatrals de la Passió i, per suposat, dels cicles de música religiosa que tant ajuda a aprofundir els transcendents missatges evangèlics.
Enguany a Tàrrega ja en portem sis edicions. El primer dels dos concerts de l'actual cicle tingué lloc a l'església del Carme el dissabte 3 d'abril Dissabte Sant a dos quarts de nou del vespre. Fou un concert d'aquests que els empeny el rellotge puix que a les deu hi havia la celebració de la Vetlla Pasqual a la parròquia i això va exigir que l'intermedi fos en miniatura.
El concert presentà uns exemples de música sacra del segle divuitè a càrrec del conjunt In Canto Ensemble, format per Susana Crespo Held (soprano), Dolors Serra (flauta travessera barroca), Fernando Quiroga (tiorba) i Jordi Comellas (viola de gamba), músics tots ells d'alt nivell.
El grup In Castro Ensemble fou creat l'any 1996 i d'ençà la seva fundació ha centrat la seva activitat musical en partitures dels segles XIV al XVIII i s'ha proposat com a principal objectiu el fet de donar-les a conèixer al públic degudament emmarcades dins uns criteris històrics de màxima fidelitat. Els membres d'In Canto Ensemble han ofert concerts a Catalunya, al País Basc i a la Rioja, i el mes de juliol de 1997 varen enregistrar un disc amb obres de música antiga, concretament del segle catorzè.
El concert que oferiren a l'església carmelitana estava estructurat en dues parts, les dues dedicades a la música barroca, però la primera fou de signe francès, amb peces d'André Campra, Michel Pignolet de Monteclair i una primícia manuscrita de M. Aubery. La segona part incloïa obres d'autors alemanys tan coneguts com Johan Sebastian Bach i Georg Philipp Telemann.
