Gené, cap als dotze anys d'alcalde

El passat dissabte dia 3 de juliol va ser escollit alcalde Frederic Gené de CiU amb els vuit vots de la seva formació i el del regidor del PP Antoni Ribalta. Els cinc regidors electes dels AIPN i els dos del PSC van votar en blanc i el dels Independents pels Pobles, Xavier Mayora, es va votar a si mateix. Aquesta és la tercera vegada que Gené és elegit alcalde en ser el cap de llista de la formació més votada ja que en cap de les tres conteses electorals ha obtingut la majoria absoluta, malgrat que ara només li van faltar un pocs vots per obtindre-la. Així Gené camina cap als dotze anys d'alcalde de Tàrrega. De l'època democràtica, i pel moment, és l'únic que ha estat elegit tres vegades. Eugeni Nadal ho va ser dues vegades, i Delfí Robinat una.

Del pacte amb el PP podríem dir que "a la tercera, la vençuda" ja que el 1991 ja va rebre el suport del PP els dos primers anys de mandat, encara que sense que el regidor popular entrés a l'Equip de Govern. Diem els dos primers anys perquè després hi va haver el primer pacte amb el PSC i el PP va passar a l'oposició. Al 1995 hi va haver unes llargues negociacions amb el PP (llavors tenien dos regidors) amb acords escrits a mà i tota una polèmica que va acabar quan Gené va optar altra volta per pactar amb els cinc regidors del PSC, quatre dels quals ara són dels AIPN. Així Antoni Ribalta finalment formarà part de l'Equip de Govern aquesta legislatura que comença com a primer tinent d'alcalde.

En la sessió de presa de possessió dels nous regidors i elecció de l'alcalde, el cap de llista dels AIPN, Joan Amézaga, va criticar el pacte amb el PP i es va permetre la ironia de dir que ell també podia acompanyar l'alcalde a Madrid perquè coneixia bé la capital de l'Estat. El que sí és clar que aquests propers quatre anys Gené no ho tindrà tan planer com els quatre anys últims. Primer perquè ara només comptarà amb nou regidors enfront dels dotze que ha tingut fins ara, amb la qual cosa si falta algun regidor en algun ple pot ser que no pugui aprovar algunes propostes en la data desitjada. Cal pensar que dels cinc regidors dels AIPN, quatre han portat regidories des de fa sis anys, amb la qual cosa coneixeran molt bé la tasca municipal a l'hora de fer oposició; diria que més be que alguns dels regidors de CiU que entren per primera vegada a l'Equip de Govern. Els dos regidors del PSC també han tingut tasques de govern en les anteriors legislatures, per tant són també coneixedors de la vida municipal. O sigui que poden ser quatre anys en què els plens siguin una mica més animats (periodísticament parlant) que en l'anterior etapa, quan, potser en consesuar més els temes, eren aprovats quasi per unanimitat. *

Quan anava a escriure d'un altre tema, me n'adono que quan es publiquin aquestes ratlles serà el dia de Sant Cristòfor. I encara que no me n'ocupi, que crec que en vaig fer un esbós o referència en altra ocasió, ni tampoc concretament dels automòbils particulars, al.ludits de retop el 2 de gener d'enguany en "Síntesi d'una generació", voldria dir alguna cosa dels inicis dels transports per camió. Que avui, els qui ho volen, també són beneïts. Que a fe que ho necessiten, atés el seu útil i a vegades arriscat treball.

Del transport automòbil

Si el dia 1 de maig explicava, succintament el que fou en la meva època més jove, i bon tros més cap aquí, l'activitat de l'estació del tren i els ferroviaris, just és dir que, comparat al que abassega el transport per carretera d'avui, és com una gota d'aigua en un gran llac. I lògic, que al meu aire –que mai és exhaustiu– en parli poc o molt. I de com ho vaig veure començar. Del que crec que n'és una mostra la fotografia que avui inserim, reproducció del programa del XII Congrés Agrícola celebrat a Tàrrega els dies 15 i 16 de maig del 1910.

Com veuen –encara que al reproduir es perd molt– es tracta d'una camioneta d'una agència de transports de llavors. Que després es multiplicaren. Les agències i les camionetes i camions. Que, al meu entendre, tot va començar per aquest primer pas o camí. Ho dic perquè en el principi, el que ara entenem per camions de petit o gran tonatge i en ús general, no vingué fins més tard. El gran transport es feia pel ferrocarril, o en carros de totes dimensions, si no era població situada en les poques línies ferroviàries existents. Que també eren els que portaven i s'enduien els gèneres, mercaderies o tota mena de productes de l'estació. I les camionetes (mai s'havia parlat de furgonetes o furgons) eren més aviat d'utilització urbana. I així mateix de cara a la tan citada estació. Especialment paquets o caixes de no massa dimensió.

La pedra, però –és un símil–, ja estava tirada. I els fabricants d'automòbils, que ja havien entrat en la producció i estudi d'unitats i motors pel transport de viatgers, que s'anava estenent com l'aigua –continua el símil–, veieren les grans possibilitats de produir vehicles destinats al transport de mercaderies. I engegaren la primera publicitat. Que com de la venda de boca en boca, o sigui visitant, demostrant i convencent, sempre n'han sabut molt, va donar els seus fruits. Quina comoditat! De casa a casa. Més ràpid que els carros i sense haver de mantenir cap tipus de cavalleria... Els xassís automòbils, adequadament carrossats, quan no corrien no menjaven. I a més s'hi anava còmodament i era tota una novetat. El transport del futur. I així ha estat. Amb majúscules i tot. I en proporcions que no tenen referència ni explicació, atesa la seva immensa dimensió. Ara, sense aquest mitjà de transport, no funcionaria res en tot el món. En cap racó.

Per això cal recordar com a mèrit indiscutible els qui en foren els primers o els precursors. Manejant uns "trastos" –com els mateixos xòfers en deien– que calia conèixer a fons i mantenir amb afecte, com si es tractés d'un fill o d'una estimada. Que si bé s'anaven perfeccionant i eren cada vegada més ràpids, calia conduir amb més perill. En unes carreteres, pròpiament dites infernals, que aixafaven les millors molles de qualsevulla marca, acostumats els fabricants a carreteres millors. I que eren un suplici més per als conductors dels camions. No sóc jo qui ho sàpiga explicar, però segur que en dirien moltes coses els qui de més joves en portaren, o bé ho han sentit explicar.

A Tàrrega, atesa la seva situació privilegiada en tocant a les comunicacions, anaren proliferant. I de poc en poc arribant arreu. O també em ve a la memòria quan anàvem cap a la muntanya o tornàvem de Bassella o de la Seu d'Urgell i ens creuàvem o avençàvem algun d'aquells camions. Sotraquejant, pujant o baixant la serra d'Agramunt, o el port de Comiols. Que arribaven fins a la Vall d'Aran. Pel port de la Bonaigua; que el túnel de Viella encara no estava acabat... o començat. I el servei era exacte i puntual. Malgrat aquells canvis de pneumàtics, primer massissos i més tard d'aire, que comparats als d'avui eren pasta de full. Llargues hores de dia i moltes de nit. Que això no ho cal explicar als camioners d'ara, que malgrat els seus formidables vehicles, equipats de tota mena d'avenços dels més sofisticats i àdhuc de comoditats, llavors impensables, continuen depenent de les seves mans, la seva vista i la seva perícia. Que a les velocitats, volum, distàncies, trànsit i trajectes d'ara, amb tota mena de càrreques necessiten encara més atenció en el conduir. També de dia o de nit. I estic convençut que els qui em llegeixin seran els primers de donar-me la raó. I juntament amb el qui escriu, retre homenatge als seus predecessors. En camions de petit, gran o mig tonatge. Com ara, també esclaus i servidors del vehicle que porten; de la carretera i del temps... Que conduint és també tan important.

I bon Sant Cristòfor, a tota mena de vehicles, siguin els que siguin. Tant si els porten a beneir com no. I als xofers, motociclistes o biciclistes... D'ahir o d'avui. Repeteixo que va per tots, sense fer excepció. Que és com ha d'ésser sempre.

Gràcies a l'amic Llorenç Viladot, que havia estat amb els Aribau i passejat sota els porxos, puc dir que després de "Cal Tonet Gomà", Elias i continuació, es trobava la botiga de la senyora Monfà, la "Marieta de la roba blanca". On a més brodaren i aprengueren a brodar moltes targarines.

És una gran satisfacció quan ets llegit i et faciliten més i més noves dades. El millor premi, que de veritat agraeixo. *

Opinió

De vacances!

Ja ho tinc decidit. D'aquí a deu minuts parlaré amb el cap de personal i li indicaré quines són les meves intencions. Ja estic fart de treballar de sol a sol sense una recompensa justa. D'aquí a nou minuts i cinquanta segons, quan entri al seu despatx, amb ferma decisió i una voluntat autoritària li confirmaré, sense ni tan sols demanar-li-ho, que demà començo les meves merescudes vacances.

Que contenta es posarà la dona quan li ho digui! Ja fa temps que espero un moment així, poder arribar a casa i xiuxiuejar-li a l'orella que vagi corrent a fer les maletes per marxar al primer càmping que se'ns presenti. Quina il.lusió li agafarà! Estarà tan contenta que em demanarà que convidem la seva mare. Segurament jo no hi accediré de primer grat, perquè sens dubte portar la sogra de vacances és un autèntic suïcidi, però no em podré negar a fer-la feliç.

D'aquí a nou minuts es farà realitat la gran empresa de fer maletes i buidar els armaris amb roba inútil i carregar el cotxe amb el televisor, la minicadena, la nevera, els fogons i la bombona de butà. Els nens no voldran deixar el "Rusky" a casa i la sogra, tal i com si la veiés, arribarà amb les seves tres bosses i el seu repel.lent lloro "Gumersindo", que sempre repeteix les paraules més absurdes de qualsevol conversa.

Quan hagi plantejat la meva proposta al director Menéndez, d'aquí a tan sols vuit minuts i mig, podré córrer i telefonar a cinquanta llocs per fer la reserva de la plaça de càmping. Com que sempre em desperto a darrera hora, tindrem problemes per trobar un forat entre tanta demanda turística i la dona segurament em recriminarà la meva manca de planificació. Després de trobar un racó, del cert que no serà del gust de la sogra i, de rebot, tampoc de la dona, i el dia que ens toqui partir cap al destí, l'ambient que es respirarà al cotxe serà el d'un contagiós mal humor.

D'aquí a vuit minuts ja podré estar segur que em trobaré amb un viatge de neguits, crits perquè els nens s'estiguin quiets al seient del darrere, vòmits del nostre estúpid gos i les innombrables necessitats fisiològiques que cada dos per tres li vénen a la meva mare política. Com que haurem marxat tard de casa, ens trobarem amb embussos a la ciutat, durant el trajecte per la carretera i en arribar al destí final.

Però no cal amoïnar-se abans d'hora. Encara falten set minuts per aconseguir aquest somni, aquest ideal, aquest venerable bé que és el de fer vacances. Quinze dies morint-me d'avorriment en un càmping on els nens no paren d'empipar i trencar les coses, la sogra no deixa de remugar i la dona tot el dia suplicant-me perquè la porti a la platja, mentre jo, cansat i amb gran ensopiment, em passaré tots els dies jaient a l'hamaca, a la gandula i al llit de la caravana. Tot això amb l'únic al.licient de veure les noies maques que passen en biquini pel meu costat, i alguna que altra festa que els veïns ens convidin a venir.

Tan sols queden sis minuts perquè ens posem rojos com tomàquets prenent aquest sol rabiós i sense pietat de finals de segle XX. Ens banyarem en aquesta aigua salada que no fa més que picar als ulls i embrutar la pell. La sorra envaeix tots els racons del banyador i no hi ha manera de desfer-se'n quan vols marxar. D'aquí a cinc minuts em trobaré estabornit per la calor del sol a la cara, mandrós d'entrar a l'aigua freda del mar i sufocat per les altes temperatures del cotxe, que ha estat exposat a maratonianes hores a la intempèrie.

Tinc por que d'aquí a quatre minuts la meva rutina esdevingui un gerro trencat. Començo a veure que em fa pànic la idea de poder agafar la salmonel.losi amb una maionesa mal conservada durant un dels pícnics campestres, de rebre una picada noctura d'un insecte desconegut o de tenir un aparatós accident de cotxe que em deixi desamparat enmig de l'autovia. Estic amargat només pensant en el dia que entrem en un restaurant de la costa catalana i tinguem problemes per entendre la llengua en què està escrit el menú del dia.

A mesura que passen els minuts, veig que el temps s'accelera de manera intimidatòria. Mai m'havia topat amb aquest tipus de situacións en què hom es troba forçat a prendre una ràpida decisió sense que el pols li tremoli. D'aquí a dos minuts he d'escollir entre continuar treballant en aquesta calorosa oficina amb la mirada atenta i amenaçadora dels meus caps, o per un altre cantó conviure les vint-i-quatre hores del dia amb la sogra i complir regularment amb les obligacions de passejar el "Rusky", rentar els plats tres cops al dia, participar en les ridícules activitats del càmping i suportar les cançons dels meus fills a tot volum.

Un minut, i em trobaré cara a cara amb el cap de personal. Li diré que estic decidit a sofrir quinze dies de turments estiuencs i sacrificis de calors, ensopiments, mosquits, estrangers i despeses econòmiques brutals.

– Endavant!–em crida el senyor Menéndez des de l'altra banda de la porta del seu despatx.

Amb indecisió i nerviosisme entro i, seienta la part més extrema de la cadira, opto definitivament per exposar-li la meva proposta:

– He pensat que seria una bona idea, tant per a l'empresa com pe a mi, que aquest any no fes vacances i pogués cobrar-les com a hores extres... Què li sembla? *

Opinió

Consumatum est!

– Consumatum est!

– Avui comencem amb una llatinada, Diògenes?

– No te n'enfotis, com es diu vulgarment: amb les coses de menjar no s'hi juga.

– Déu me'n lliuri! No vull ni penso fer-ho. Aquest no és el meu estil.

– És que em fa la impressió que et prens a la lleugera una cosa tan seriosa.

– Vols dir-me d'una vegada què et passa, Diògenes? Què ha succeït? Et veig un xic neguitós.

– Ben mirat ha passat el que ja era previst des de fa dies. El passat dia 3 es procedí al canvi o renovació del consistori amb el resultat ja suposat, això és, la reelecció per quatre anys més, i ja en seran dotze, del batlle Frederic Gené, obtenint la majoria absoluta gràcies al vot atorgat pel regidor del PP, Antonio Ribalta, altrament ja anunciat, cosa que ha posat en evidència el pacte subscrit per ambdues formacions polítiques, CiU i PP.

– Qualsevol diria que s'enfonsa el món, Diògenes!

– Enfonsar-se, no, però posar en dubte que sigui una festa de la democràcia, tal com assenyalà l'alcalde, sí.

– Alerta amb el que dius, Diògenes, el que dius ja són paraules majors.

– Pensa el que vulguis; no em negaràs, però, que ha quedat fortament sotragada la convivència política que hi havia, fins avui, a l'ajuntament.

– Sí, no ho nego pas. Això és la democràcia, o no?

– La vertadera democràcia, al meu entendre, és aquella que facilita, seguint unes normes acceptades per tothom, l'alternància en el poder; altrament, si s'empren altres procediments, contraris al que marca el sentit comú, per la consecució d'aquest fi, francament, em sembla poc ètic.

– Bé, Diògenes, els fets són el que són. Si ets un bon demòcrata els has d'acceptar. No són vàlides les lamentacions que ara es facin. Els fets ja demostraran si cal rectificar d'aquí a quatre anys.

– Sí, ...és allò de... mal de molts, consol de ...

– Diògenes!

– Deixem aquest tema, per favor, que ja comença a semblar un fulletó de novel.la barata.

– Potser t'interessarà saber, més o menys, com va anar la cerimònia protocolària del traspàs, més ben dit, de la continuïtat en la gestió dels afers municipals.

– Soc tot orelles. Et prego, però, que siguis al més objectiu possible en les teves apreciacions.

– Ho procuraré. Després de l'obertura de l'acte per part del senyor secretari de l'ajuntament, es procedí a la composició de la mesa d'edat, que fou presidida pels regidors electes Ramon Puig i Xavier Mayora, com a regidor més gran i més jove, respectivament. Tot seguit foren cridats tots els altres regidors electes seguint l'ordre de les llistes sortides de les eleccions, si no vaig errat, i s'efectuà a continuació l'acte de jurament o prometença del càrrec. Tots optaren per prometre, llevat de Mayora, que hi afegí per imperatiu legal.

– I les votacions per a l'alcaldia?

– Espera't, tot vindrà. Dels disset vots que corresponen als regidors integrants del consistori, un, el de Mayora, representant de l'IPP, fou per a ell mateix, mentre que AIPN i PSC votaren en blanc; la resta, o sigui nou, entre ells el del PP, representat per Antonio Ribalta, foren per a Gené, que d'aquesta manera obtingué la majoria absoluta.

– I res més?

– No. Després vingueren els parlaments o explicació de vot. Mayora digué que treballaria en favor dels seus electors col.laborant en el que fos possible amb el govern. Bacardí, del PSC, donà un vot de confiança a l'alcalde, assenyalant, però, que exercirien la seva tasca des de l'oposició fent una dura crítica al pacte signat entre CiU i PP, que, dit sigui de passada, en alguns moments potser es passà de rosca, tenint en compte l'acte concret que se celebrava. Dit d'altra manera, em sembla: no era el lloc ni el moment adient per fer-ho. Finalitzà aquest acte el discurs de l'alcalde, el qual es cuidà molt bé de remarcar que solament per cinc vots no obtingueren la majoria absoluta, com volent justificar el pacte signat amb anterioritat.

– Home, Diògenes, el que em sembla de tot això és una total carència de talla política per part de l'alcaldia en refregar pels nassos els vots obtinguts a les passades eleccions.

– No t'oblides res?

– No; què?

– La presència de quatre dones al consistori. Feia molt temps que aquest col.lectiu no tenia una presència notable dins l'ajuntament, com a regidores. Un fet, aquest, que, a més d'alegrar la vista a les sessions dels plens, contribuirà que no siguin tan ensopides.

– Noto un to masclista en aquesta afirmació, Diògenes!

– Ja t'he dit abans que amb les coses de menjar no s'hi juga.

– D'acord.

– Ara encara queda la Diputació i, pel que sembla, la ciutat pot tenir-hi un representant.

– Enhorabona. Ja saps què en penso de les diputacions pel que representen, i recorden temps ja sortosament oblidats, o quasi. No obstant això, espero que la presència d'un representant targarí en aquesta institució sigui més profitosa per a la ciutat, al contrari del que ha estat el pas pel Parlament de Catalunya de l'encara únic representant que tenim.

– Ara s'ha d'esperar el cartipàs municipal.

– Fins ara. Ja n'anirem parlant.

Música

XXVè aplec general de corals de les terres de Lleida

El dia 30 de maig Verdú va tornar a reviure aquell eslògan, que no per ser antic deixa de ser realitat: "Canta i estima". La vila dels càntirs esdevingué la vila dels càntics, i marc escollit per celebrar-hi el vint-i-cinquè aplec general de les ccorals de les terres de Lleida.

La coral amfitriona d'aquest esdeveniment fou la coral Sant Pere Claver de Verdú, que no va regatejar cap esforç, perquè els cantaires es trobessin atesos i acollits en un ambient familiar com a casa. I això de com a casa, mai tan ben dit, ja que al castell de Verdú hi ha la seu de la Delegació de la Federació Catalana d'Entitats Corals a Lleida, juntament amb el Principat d'Andorra i la Franja de Ponent.

Fou una diada excepcional. El temps acompanyà i els verdunins sincronitzàrem dolçament amb l'ambient musical i de cant coral. Els participants a l'aplec qualificaren l'organització de perfecta. Veritablement els joves de la Coral Sant Pere Claver, que es cuidaren de l'acolliment i de la informació, ho feren amb tanta atenció i delicadesa que deixaren el bon gust de saber fer les coses com cal.

L'església parroquial fou el marc i el lloc idoni, per la seva bellesa i per la seva acústica, del concert per a les corals que cantaren a nivell individual. La primera d'actuar fou la Coral de Verdú, que donà la benvinguda a totes les corals participants: Coral Zaidinense (Zaidí), Coral la Lira (Torres de Segre), Orfeó de Flix (Flix), Coral Pontsicana (Ponts), Orfeó Renaixença (Mollerussa).

Amb la col.laboració de l'ajuntament de la vila, es va servir un dinar ben abundant: un entremès i un típica cassola de tros, a la sala gòtica del castell de Verdú. Valia la pena presenciar el parament de taules i cadires, perquè tots els cantaires se sentissin còmodament atesos, que, juntament amb la frescor natural que donen els carreus de pedra a l'ubèrrim edifici, donava bo d'estar-hi.

A la tarda, l'acte final de l'aplec, amb el concert de cant comú, dins del qual participaren la totalitat de les corals i orfeons de les terres de Lleida. Imposició de llaçades a les corresponents senyeres i entrega de records. Aquest és un dels actes més esperats per la seva emotivitat, reconeixement de la tasca dels directors, salutacions per part del president de la Delegació de Terres de Lleida i de l'alcaldessa de la vila, i l'hora dels adéus. Tot plegat, un dia per recordar i ser testimonis vius que encara és veritat per als homes de bona voluntat. ¡Canta i estima!.

Orquestra del Vallès: concert de luxe i decepció

L'esperada obra de Ramon Andreu Moviment 2 no fou interpretada

Realment, el fet de poder escoltar en viu un concert de l'Orquestra del Vallès guarneix a l'engrós l'esperit dels melòmans targarins, que si bé no són pas massa nombrosos sí cal dir en honor a la veritat que són d'una lleialtat indesmaiable envers l'art de la musa Euterpe.

L'Orquestra Simfònica del Vallès és una de les tres primeres formacions fillharmòniques de Catalunya conjunament amb l'OBC (l'Orquestra Simfònica de Barcelona i Naciona de Catalunya) i l'Orquestra del Liceu. El conjunt vallesà va néixer el gener de 1987 en el si de l'Associació d'Amics de l'Òpera de Sabadell amb una doble missió: cultivar tant el repertori simfònic com l'operístic. En aquesta dinàmica ha desenvolupat una intensa i notable activitat divulgativa, tot realitzant nombrosos concerts, enregistraments per a la televisió i també –això és molt important– alguns programes d'audicions especialment pensats per a escolars.

Emmarcat com a pròleg del setè curset d'estiu de música a Tàrrega, el concert que presentà l'Orquestra Simfònica del Vallès al teatre Ateneu el passat divendres dia 2 de juliol fou molt plaent. En molt va ajudar el programa escollit, tres obres del gran repertori. En els faristols, partitures de Rossini, Haydn i Mendelssohn. Tres clàssics indiscutibles. El jove director Alfons Reverté els va destacar amb gran afecció i oferí unes versions prou dignes a través del seu gest precís, espontani i, a voltes, poètic. L'orquestra li va respondre a les mil maravelles. Al final del programa, una propina d'apoteosi: la vibrant versió orquestral de la famosa sardana d'Enric Morera La santa espina. El públic redoblà els seus aplaudiments.

Però el concert tingué el seu desengany. Diria més: el seu gran desengany. Tothom esperava amb vehement curiositat l'estrena a Tàrrega de l'obra Moviment 2, que el compositor targarí Ramon Andreu estrenà a la sala Cortot de París l'abril de l'any passat en col.laboració amb la pianista armènia Arabit Simoniau. Però la novella obra no solament no fou interpretada, sinó que al públic (que va pagar el preu de l'entrada) no se li va donar cap mena d'explicació per la suspensió; i penso que tenia tot el dret del món a rebre-la. A més, ningú no va informar de la inclusió en el programa d'obertura del Barber de Sevilla, de Rossini, fet igualment lamentable. *

Vuit més un, simplicitat o simplisme?

L'aritmètica i la geometria són dues disciplines que pertanyen a les anomenades ciències exactes. Aquesta exactitud em permetrà fer una ullada bastant parcial als resultats de la jornada electoral del proppassat 13 de juny.

L'aritmètica, les quantitats i els números electorals són els següents:

– CiU obté un regidor més, ara són vuit.

– CiU amb cinc vots més n'obtindria nou, sí, nou regidors (la majoria absoluta).

– CiU en poc més de vint-i-quatre hores pacta amb el PP (vuit més un). És majoria absoluta (nou de disset).

– 1.333 ciutadans atorguen cinc, sí, cinc regidors a la nova llista dels AIPN.

– Els Independents pels Pobles Agregats n'obtenen un, sí, un regidor.

– El PSC-PSOE perd el seixanta per cent, sí, el seixanta per cent de regidors. Es queda amb dos.

– IC perd el cent per cent, sí, el cent per cent de regidors. No obté cap regidor.

Aquests són els números, aquesta és l'aritmètica d'aquestes eleccions. Sense interpretacions, sense valoracions. Números concrets, exactes; els números que ens hem donat els targarins i targarines de manera lliure, secreta i democràtica.

Ara queda la geometria postelectoral, l'altra disciplina de les anomenades ciències exactes.

El reelegit alcalde, Frederic Gené té un termini de trenta dies per dissenyar i bastir una estructura política que garanteixi un govern municipal sòlid per als propers quatre anys.

Vèt aquí que vuit més un fan nou, i nou regidors sobre disset són majoria absoluta. Vèt aquí amb quina aparent simplicitat es pot bastir l'estructura del nou equip de govern municipal.

La simplicitat de la decisió pot, però, esdevenir una decisió simplista.

Segons el diccionari, simplicitat i simplista són dos adjectius de molt diferent significat, gairebé són oposats.

Ens podrem felicitar de la simplicitat de disseny geomètric-polític del vuit més un, com a base del nou equip de govern que sembla ha decidit ja Frederic Gené, si aquesta decisió és el resultat d'un acurat càlcul de les capacitats (gestió i govern), de les disponibilitats (temps de dedicació) i, sobretot, de l'estabilitat de les relacions internes (personals i polítiques) entre els components d'aquest vuit més un al llarg dels propers quatre anys.

Si les capacitats, les disponibilitats i la concòrdia interna han estat seriosament avaluades i positivament valorades pel dissenyador, no ens cal tenir cap mena de dubte sobre la solvència i solidesa de la geometria del nou equip de govern, la fórmula vuit més un no haurà estat una simplista decisió, sinó una decisió d'una simplicitat genial.

Permeteu-me una més subjectiva i més personal valoració final.

Valoro la fórmula vuit més un com a molt més simple que la vuit més un més cinc però excessivament simplista en front a la vuit més cinc.

Esperem que tots plegats fem allò que s'escau millor per Tàrrega. Tots en serem proporcionalment responsables, però sortosament, o malauradament, la quota de responsabilitat no la determinen pas els asèptics paràmetres aritmètics, més aviat depèn de les capacitats intel.lectopolítiques dels qui tenen, o tenim, capacitat de decisió.

Que l'experiència i les ganes de fer allò millor per Tàrrega, pels targarins i targarines, sigui la motivació i objectiu principal.

Amb aquesta complexa simplicitat m'acomiado per avui, i que Déu ens guardi dels simplistes.