5a Pàgina

Aquest any si no fos perquè el calendari marca que som al mes de maig i a les portes de la Festa Major, ho dubtaríem una mica pel mal temps i la fresca que ha fet, més propis del mes de març que no pas del maig. Per la festa sempre hem tingut anys de pluja i de fresca, però mai tan seguit com ara, ja que la cosa ve de Setmana Santa. Amb tot, esperem que no plogui i faci bo, per així poder gaudir plenament de la Festa Major de maig. Podríem dir que això del temps és la única cosa que no canvia de la Festa Major.

Cada poble o ciutat té la seva festa gran i la petita, si no se l'ho d'inventar, com el cas de Barcelona, que com només té la Mercè, ha de fer festa el dilluns de Pasqua granada. Així Tàrrega celebra ara la seva festa gran en honor de la Mare de Déu de l'Alba i de les Santes Espines, encara que no sé quants joves saben això de per què se celebren unes festes determinades i en honor d'unes relíquies i de la Mare de Déu. Durant molts segles la motivació religiosa ha estat la part principal de les festes, és a dir, la gent podien anar a la major part dels actes lúdics, però primer havien assistit a les celebracions litúrgiques i als oficis. Ara és un percentatge ben baix el que primer va a missa i després es va a divertir. Amb això no voldria dir pas que caldria que tothom anés a missa. Cada u és ben lliure de tenir les creences que vulgui; el que sí voldria fer és una reflexió de perquè abans quasi no hi faltava ningú i ara el percentatge que hi va és ben minso. Cal recordar que abans en temps del dictador i del "nacionalcatolicisme" (perquè diguin d'alguns nacionalismes d'ara) no anar a missa era malt vist socialment i podies ser titllat de "rojo y separatista". O sigui que la religió també va ser imposada en certa manera, més o menys com el castellà. Ho diem per als joves que no ho han viscut, però tambè per als de més de cinquanta i de seixanta anys, que sembla que ja no se'n recorden del que passava nomes fa vint-i-cinc anys. Les festes tenen arrels en les celebracions del camp i des d'èpoques ben primitives. Posteriorment l'Església catòlica les va fer seves canviant-les en honor d'algun sant o alguna relíquia de sant o de Jesucrist, com el cas de les Santes Espines. Ara ha quedat la festa lúdica per als no-creients o no-practicants, una festa que, com ja s'ha dit, ha anat evolucionant moltíssim d'acord amb l'evolució de la societat, i ja no sembla tant la festa grossa que era abans, ja que d'actuacions teatrals l'Ajuntament ens en porta de ben bones i exitoses tot l'any, i altres actuacions les podem veure si no aquí, ben a prop, o si més no per la televisió. L'única novetat pròpia és el de Firacóc i l'Aplec del cóc, que mostren la vitalitat d'un sector comercial de la nostra ciutat. Tots el qui fem Nova Tàrrega us desitgem una bona Festa Major.

Opinió

En vigílies de la nostra autèntica Festa Major, la de Santes Espines i Verde de l'Alba, torno començant als coberts. Avui sense "as", i el que em suggereixen les reproduccions dels dibuixos que publiquem. En realitat, dues fotocòpies que m'ha proporcionat l'amic Magí Mateu; aquest sí que és un especialista dels "ascuberts" i entusiasta de tot el que sigui d'aquell carrer i targarí.

Un és la reproducció d'un dibuix, del gran artista pintor que fou Joan Vila Puig, sabadellenc que venia a pintar moltes vegades a Tàrrega i els seus entorns. I l'altre és la fotocòpia augmentada del segell que l'Ajuntament exigia i posava als passis que expedia, tal com vaig explicar i també reproduir en el meu article del 19 de gener d'enguany. I que endemés d'ésser dels coberts del carrer del Carme, jo els estimo d'una vàlua excepcional. El primer, com a apunt o dibuix de Vila Puig. I sobretot perquè és el que figura en el llibre de Magí Escribà Roca "Pastetes", editat per Francesc Camps el 1967 amb el títol de Cinema targarí.

Llibre, per altra banda, i aprofito l'avinentesa per tornar-ho a dir, que explica, en broma i seriosament, el viure d'aquells anys de la vida targarina i dels seves costums, que confesso que jo em veig incapaç de superar. I aconsello a les meves lectores i lectors que el busquin i en llegeixin els seus versets i admirin els dibuixos de molts artistes, especialment targarins. I a més de fruir-ne, en un humorisme del més fi i a vegades punxent, tindran una visió autèntica d'una Tàrrega que jo moltes vegades intento explicar.

Tornant als dibuixos, el de Vila Puig amb els cascos d'arengades en primer terme, que devien ésser els de ca l'Agustinet, té una vida i un moviment que molt difícilment es troben a les fotografies, per instantànies que siguin. Perquè l'artista no solament capta aquell moment, sinó que troba i evoca l'ambient i l'escalf (per dir algun símil) del que en aquell conjunt es troba. Que és el que igualment succeeix en el dibuix del citat segell, amb les penjarolles de cal Cistellé i un aire gairebé igual que el de Vila Puig. Cosa que àdhuc em fa dubtar que no fos d'ell mateix. Repte que faig als col.leccionistes, per si el troben i l'identifiquen, amb la seva autoria. Em refereixo al segell.

Si titulo del dibuixar, és pel que acabo d'escriure. Jo, com he dit algun cop, no en sé gens ni mica, però estic convençut del que dic, ja que en més d'una ocasió dibuixos o pintures m'han aproximat més a la realitat d'un paisatge o unes situacions, que recordava, o havia vist fotografiat. Sense dubtar, encara que no hi entengui professionalment, que, com deia Lluís Trepat, a la televisió, amb motiu de la seva darrera exposició a l'Espai Guinovart, el dibuix en la pintura era essencial i ell sempre havia dibuixat, amb la garantia que n'era així mateix professor des de molts anys. Cosa de què n'estic totalment convençut.

Com avui, que com en el garbuix de les festes majors s'hi troba de tot, vull fer justícia a una altre assidu col.laborador d'aquesta Nova Tàrrega: Benjamí Tous, que en la seva plana, que no falta ami, i és en el dibuixar un mèrit excepcional, ens fa arribar moltes coses, també a vegades incisives i sempre encertades del nostre entorn, amb el seu gat de l'Eloi. I sense consultar les col.leccions del setmanari m'atreveixo a dir que des de molts temps ha estat un dels més constants.

Al començament escrivia dels nostres patrons. Millor dit, les Santes Espines i la patrona, Mare de Déu de l'Alba. I és clar, de la Festa Major que ara la fem, com per llei pertoca, distinta com a festa, ja que de dos dies i mig o tres, hem passat a un. Però si bé quan escric, a últims de febrer, encara ignoro si tindrem pregó o no i qui serà el pregoner, vull fer una penúltima consideració. Sigui el que sigui, seguir que en serà mereixedor i que ho farà bé, o més que bé. La ciutat ho apunta i s'ho mereix. I vagi ja la meva anticipada felicitació. No es tracta de discutir-ho, sinó que ben al contrari, d'aprovar-ho. Però abans de pregoners n'havíem tingut de molt diligents, noms i situacions que ara no tracto de recordar perquè m'ho guardo per un altre moment. No eren per cantar les excel.lències de la nostra ciutat, sinó que principalment i bàsicament, per fer sabedors els veïns, a toc de corneta, de les disposicions i bans de les nostres autoritats. I és clar, l'anunci d'impostos o disposicions de l'alcaldia, amb més d'un cop advertint la imposició de sancions o multes als contraventors. O qualsevulla altre anunci, com l'arribada del peix fresc o d'un circ, o d'una festa o ballaruga. Que llavors, com Magí Escribà diu, el toc de trompeta, si era ballaruga, acabava amb un "te, te".

I acabaré. Però continuant amb el de les festes majors, amb esdeveniments i programes que també proclamava el pregoner. No tanco amb altra cosa que la petició que mai, mai, al dia que s'acabi la Festa Major, no ens falti el castell de focs. Com sigui i allí on sigui, però castell de focs. Sinó, com així apuntava el citat "Pastetes", no hi ha Festa Major. En tot cas, un diumenge qualsevol.

Opinió

Em va sobtar el fet que Raül Aguilar, amb qui compartim amistat però no parentesc, em comentés un dia que el confonien pel carrer amb la meva persona, molt menys coneguda i difícilment tan apreciada com la seva pel poble targarí. El cas el vaig comprendre, en part, per la coincidència dels cognoms, tot i no acceptar-lo pel motiu que ja he comentat: qui no coneix i qui pot confondre Raül Aguilar amb qualsevol altra persona? De fet, com que jo procuro extreure alguna cosa a canvi de tot allò que em succeeix o que m'expliquen, vaig pensar: "No pots parlar del Raül sense parlar dels grups d'esplai". I aquí és on vull anar a parar, a una breu reflexió del que són els grups d'esplai i del que suposen per a tants i tants infants que en formen part.

Tot i que, en un principi, puguem pensar que aquests espais lúdics per als infants són propis i característics de les èpoques de lleure, altrament dites vacances, cal adonar-se de la importància que suposa per als més joves el fet de realitzar activitats extraescolars durant tot l'any, sigui època o no acadèmica. Els complements lúdics i educatius, esportius o socials, que organitzacions i empreses ofereixen als pares per a l'entreteniment dels seus fills són ben necessaris per a la seva correcta i completa formació, segons experts en el camp de l'educació i de la psicologia infantil. L'aprenentatge d'un nou idioma, l'esport i els grups d'esplai són les activitats reines en aquest sentit, les més triades i profitoses.

Si ens introduïm en el sector de l'esplai, al qual Raül Aguilar s'ha dedicat en tan gran mesura, trobem grups de gran importància i reconeixement en la nostra pròpia ciutat: l'Esplai Esprai, el Grup Infantil Carmelità i el Grup d'Escoltes. Tots ells es dediquen, setmana darrere setmana, a l'entreteniment i la formació social dels seus afiliats, donant-los allò que no trobaran ni al carrer ni en d'altres activitats perjudicials per a la seva salut o el seu desenvolupament personal. Són la seva segona escola, el seu antídot contra la passivitat, la seva oportunitat d'aprendre i posar en pràctica allò que rebran o no a l'escola convencional, el complement d'aquesta i la seguretat per part dels pares que els seus fills s'estan complementant com a persones. A tots ells, monitors i usuaris i, ja que ve al cas, al Raül Aguilar en concret, ànims per a continuar aquesta gran tasca que realitzeu per als més joves de la nostra ciutat.

També em va semblar realment interessant el tema dels esplais perquè, a banda d'estalviar-me tota una suma d'opinions contràries al rei i a les seves declaracions, que ja han vessat gran quantitat de tinta, membres del Centre Cultural de Tàrrega m'han comentat en més d'una ocasió l'enorme passivitat que envolta els joves targarins i de fora vil·la. Aquesta malaltia del "no fer res", que està contaminant cada dia més quantitat de joves d'arreu, no tan sols perjudica la seva evolució com a persones, sinó que també malmet les estructures socials i les iniciatives locals, com és el cas del nostre Centre Cultural. Per què els joves targarins no participen de les activitats que s'organitzen expressament per a ells? Per què els locals d'oci de la nostra ciutat veuen com la seva clientela marxa a ciutats veïnes en comptes de quedar-s'hi? Per què les festes populars que se celebren aquí, de la mateixa manera que en d'altres indrets, no tenen l'èxit esperat? M'han dit en més d'una ocasió: "Els joves tan sols viuen per a veure arribar el cap de setmana, les borratxeres"; també m'han comentat el següent: "Si Els Pets toquen a Tàrrega i, la següent setmana, a Verdú... la gent s'esperarà a anar a Verdú". La Festa Major de maig de Tàrrega, espero equivocar-me, em donarà la raó.

I el cas és que aquest "no fer res", molt lluny de ser una evasió de la nostra corcada societat, suposa un endarreriment de la veu jove. Certament es confon la passivitat amb la protesta que, en el cas de ser-ne, encara blinda i reforça en major grau els pilars contra els quals la joventut "passota" i contrària creuen lluitar. En quantes ocasions els polítics o representants del món adult han esclafat el sentiment jove davant de res més que la seva pròpia passivitat? I no estic parlant tan sols de manifestacions laborals o socials, sinó també del senzill fet que si s'organitza un concert a la nostra ciutat, en comptes d'esperar que el repeteixin a la vila del cantó, és de lògica acudir-hi...

No sé si he abocat massa idees en tan poc espai, ni tan sols sé si les he aclarides prou, però tot el que volia arribar a dir es podria resumir en el següent: els joves s'han de moure i actuar, ja sigui en complements per a la seva educació o ja sigui en activitats pròpies d'ells i organitzades per ells mateixos. És llei de vida, el jove succeeix l'adult i, a la llarga, el jove que vindrà succeirà l'adult que en va ser. Aquesta cadena tan sols perilla en el cas que, tal i com us he volgut il·lustrar, aquest jove negui la seva condició i arribi a l'edat adulta sense haver actuat com a tal. En definitiva, esplais i activistes extraescolars en general, benvolgut Raül Aguilar, Centre Cultural i associacions socials, continueu la vostra tasca i actueu com a espais contra la passivitat, la darrera i més contagiosa malaltia del nostre ingenu estat del benestar.

Opinió

El teu parlar de veu arrossegada, gansonera, de llengua tova i saliva espessa, no mostra pas que t'obliguessin a res, potser ni tan sols a parlar, quan eres petitó. El deix de consentiment que t'ha quedat de gran no m'apressa a pensar que t'estiressin de la llengua per dir un mot; simplement devies romancejar a l'ombra del casal familiar en una Roma forastera, per allà als anys quaranta. Però n'hi ha que sí foren obligats des de secula seculorum a expressar-se en un determinat sistema de signes lingüístics, inexorablement units a l'espasa i la creu, per terres d'un nou continent de bona gent i després de gent de tota mena. I no solament en terres de la nova Espanya s'imposà com a vencedora una llengua que no mereixia, com cap altra, la condició de botxí, sinó que en terres germanes tant o més antigues que la que s'atorgà el dret de superioritat.

Les nostres, de terres, explicarien tantes històries d'humiliació com ceps hi pugui haver a la vinya del Senyor. Cada poble guarda els secrets de la inconfessable imposició, de la miserable coerció, de la vulgar ofensa contra la dignitat dels éssers sorgits de mare i parlants d'una llengua apresa a la llar. Mira, "reiet": quan l'altre dia et van fer dir allò de "nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro", et van ferir com poques vegades en la teva honorabilitat, ja que mai no haguessis hagut de desbarrar com ho vas fer.

Si fossis aquí, t'explicaria com un conte allò del llapis a la boca que els feien als nens en una escola de la nostra ciutat, no pas pública sinó privada, quan parlaven en el català après a casa; però avui no et vull torbar amb els laments de les antigues vexacions, que prou pena tens de ser bocamoll.

Arriba la Festa Major de Maig i, ja endinsats en la primavera, sentim a l'aire el perfum de les flors i la serenor del bon temps. I Tàrrega es disposa a celebrar els esdeveniments en honor de la Mare de Déu de l'Alba i de les Santes Espines amb el record del passat i la mirada ben fixa en el present.

En una ciutat que creix i es desenvolupa amb harmonia, vetllem perquè la prosperitat d'aquests darrers temps pugui arribar a totes les llars i perquè no s'aturi la maquinària del nostre progrés, però al mateix temps mirem que aquest progrés sigui sostenible i que es faci amb respecte cap a l'entorn.

Així és Tàrrega, treballadora i sensible, i quan arriba el bon temps, recupera el carrer per fer de l'espai públic àgora ciutadana plena d'amistat i cordialitat. De motius per sortir no ens en falten. Els més petits tenen activitats expressament preparades per a ells, a més de gegants i animació en uns carrers vestits de festa. El jovent podrà trobar-se a la Nit Jove del divendres i en altres concerts, o admirar la gran desfilada de motos. Per a tothom en general, la tradició que propaguem amb la devoció a la Mare de Déu de l'Alba i a les Santes Espines, i amb aquelles escenes entranyables del Ball de l'Eixida i de l'Home de la Barra; però també amb actes de regust essencial com l'Aplec de Sardanes, les activitats esportives, l'exhibició de l'Esbart Albada, el concert coral i els balls de Festa Major, sense oblidar el gran Firacóc, l'espai gastronòmic i festiu que aplega la ciutat en una manifestació multitudinària amb afinades notes de concòrdia i animació. Estic segur que ens hi trobarem.

En nom de la Corporació Municipal que presideixo i en nom propi, bona Festa Major de maig a tothom.

Frederic Gené i Ripoll

Alcalde de Tàrrega