Estones de lletra

No podem formar els nostres fills segons les nostres il.lusions. Els hem d'acceptar i estimar tal com Déu ens els dóna. Educar-los al millor possible i respectar la llibertat de cadascú, ja que els seves qualitats són diferents. Tots tenen les seves i cada qual és feliç segons la seva manera de sentir.

No parlaríem tant en societat si ens adonéssim del poc cas que fan els altres del que diem.

Quin és l'home més inútil? El qui no sap manar ni obeir.

Tota paraula dita desperta una idea contrària.

És més fàcil teixir una corona que trobar un cap digne d'ella.

Pensar per pensar no serveix de res; cal ser naturalment ben organitzat, de tal manera que les bones idees compareixin exclamant: som aquí!

Algunes hores després de la mort del papa Joan XXIII, interrogats sobre els sentiments que sentien per ell els protestants francesos, el pastor Westphal, president de la Federació Protestant de França, va respondre: «És, de segur, la primera vegada que nosaltres, els protestants, plorem un papa».

És molt més fàcil reconèixer l'error que trobar la veritat. L'error es mostra en la superfície i a l'últim cedirà. Però la veritat està amagada en la profunditat, on és molt difícil trobar-la.

Les nostres facultats són tan limitades que sempre creiem tenir raó.

Els peresosos sempre parlen del que pensen fer, del que faran. Els qui de veritat fan quelcom no tenen temps de parlar ni del que fan.

Amic meu, totes les teories són grises; sols és ufanós l'art daurat de la vida.

Correu del lector

Celebro que els AIPN de Tàrrega, a través del senyor Joan Lluís Tous, confirmin tenir "cartes de navegació" que, per altra banda i segons es veu, bona falta els fan, perquè una de dues, o no les ensenyen perquè no en tenen, o les tenen tan amagades que no les troben. S'entèn com a carta de navegació en política, en aquest cas i –metafòricament parlant– l'instrument ple de referències i dades que permeten orientar-se envers l'objectiu escollit, en aquest cas pot ser el projecte de la ciutat desitjada, la que volem tenir en el futur i que cal construir dia a dia en el present. Aquesta esdevé una responsabilitat política molt concreta i tal vegada la més important per la seva trascendència, al marge dels pressupostos que són el qui, el que, i el com es governa.

Dit això, penso que Tàrrega no hauria de ser objecte de frivolitats per més temps. Les incapacitats dels qui tant legítimament com "discretament" n'ostenten la responsabilitat de govern són ben manifestes, potser no tant en la forma com en el fons. Ho dic perquè la forma excessivament burocratitzada, freda i distant, encara que correcta i aparentment efectiva, no deixa entreveure la gravetat del fons, que seria la manca d'idees, d'il.lusió, de conceptes orientadors, de valors i sobretot la transcendental absència d'un projecte de ciutat clar, definit i engrescador als ulls de tothom. Preguntes bàsiques com què en volen fer de la ciutat? quina ciutat volen que tinguem en el futur? ja fa uns quants anys que no tenen resposta, ni des del govern ni des de l'oposició, malgrat que a aquesta li sigui fàcil afirmar que sí que en té. Cal dir també de passada que a aquesta oposició actual se li reconeix que pot oferir garanties i confiança per a governar la ciutat sempre que demostri tenir la capacitat de donar respostes convincents a les preguntes abans esmentades entre d'altres més de possibles.

Aquesta mancança política ha provocat una gran desorientació en els diversos sectors socials, òbviament als més immobilistes ja els va bé, d'altres se n'aprofiten tant com poden, i uns quants es dediquen a fer propostes a tort i a dret amb continguts irreflexius o poc treballats com si es tractés de veure qui la diu més grossa. Mentrestant des del govern una gran serenitat o millor dit, una gran fredor, presideix permanentment la seva gestió, amb tímids i improvisats intents de "pensar i repensar" la ciutat sense, però, gens d'inspiració. Car una ciutat no és un objecte elàstic que s'estira cap aquí i cap allà segons convingui al moment i als interessos d'uns quants. És un tot més complex, delicat i seriós, on no s'hi val a improvisar. Cal també sentirse'n orgullós, estimar-la i tenir una gran il.lusió per ella.

Com dic més amunt, el distanciament d'aquest govern propicia que els qui tenen més capacitat de conflicte o que siguin més constants o més exigents en les seves peticions i demandes n'obtinguin millors resultats. Un exemple segurament legítim però que ja s'hauria d'haver acabat, per desagradable, és el del casal d'avis del Talladell, que més s'assembla a la tortura de la "gota malaia" que a tots ens angoixa i ens fa patir amb allò dels gats, les puces, les escales, el fum del tabac i les vint-i-cinc signatures! Sigui en públic o en privat, ja s'hauria d'haver resolt.

Una referència inquietant i paradoxal de la nostra història més recent la constitueix el fet que quan tinguérem a l'abast poder fer la primera piscina coberta amb aigüa climatitzada de les terres de Ponent –a excepció de la capital– alguns ciutadants que avui ostenten càrrecs des dels quals es dediquen a "pensar i repensar" Tàrrega s'hi oposàren molt críticament i el temps els ha deixat ben "retratats" a ells i a nosaltres. Ah! I el cost val més no mencionar-lo a la vora del que ara costarà la gens volguda gespa artificial del camp de futbol. Llavors hi havia un projecte de ciutat –ningú no ho pot negar– les essències del qual ja fa temps que s'han esgotat.

En resum, on som? cap a on anem? cap a on hem d'anar? Sembla que ningú ho sàpiga.

Correu del lector

Sr. Alcalde de Tàrrega, li fem memòria que té pendent obrir el local del Casal d'Avis, pel que es veu tindrem de recórrer una altra vegada a instàncies superiors del país. Ara ets diputat i alcalde cobran d'alcalde 153.000 pessetes cada mes més el sou de diputat al Parlament de Catalunya en total unes 800.000 pessetes segons informacions de la premsa.

Crec que amb aquest sou cada mes es pot atendre millor al ciutadà i concretament els jubilats del Talladell, però aquest tema del casal pel seu criteri no li deu interessar, ja que del contrari ja estaria obert aquest local (costat del consultori).

Els votants del Talladell quan es facin eleccions municipals espero que li passin factura de l'actuació del Sr. alcalde (tal faràs tal trobaràs).

Li pregaria pel bé del poble i pels jubilats que ens obri aquest local mentre adjudiqui i faci es obres de la tercera fase, pel contrari li anirem recordant públicament en aquest setmanari Nova Tàrrega.

Correu del lector

En primer lloc cal felicitar els membres de la comissió del Cantifesta i de l'Ajuntament per l'èxit obtingut.

Però malauradament no se'ls pot felicitar pel programa d'actes groc que van publicar (suposo que fet i editat per l'Ajuntament). La seva finalitat, la de fer propaganda als visitants (perquè els verdunins no el van rebre), no va ser massa encertada, per diversos motius.

L'actuació del Pont d'Arcalís i la presentació del vídeo no es van fer ni en l'ordre, ni al lloc, ni a les hores anunciades (a més al programa taronja, que sí teníem els de Verdú, estava programat per al diumenge, i es va fer dissabte).

M'agradaria saber quin criteri va seguir la Sra. alcaldessa per enumerar els col.laboradors de la festa que hi ha en aquest programa. Ja que alguns van haver de pagar per sortir. Altres van sortir sense pagar. Molts van sortir sense saber-ho, i altres volien sortir pagant, però no els ho van dir.

Després de l'apartat on descriu les festes locals, hi ha la corresponent data en què se celebra, menys a la Festa de la Verema, que precisament és la que no organitza l'Ajuntament. Que no saben la data exacta? (12 d'octubre), o el mes de la festa? O és que no volen que vinguin els visitants a aquesta festa?

També m'agradaria que passessin els comptes de la Cantifesta, que fa molts anys que no ho fan (no sé si això s'ha de demanar al senyor president o a la senyora alcaldessa). En aquesta festa gairebé tots els actes han estat gratuïts. Penso que hauran estat pagats amb diners públics, i com a verduní que sóc, tots tenim dret a saber on s'inverteixen els nostres diners.

Si no és així que ho passin clar i sortirem de dubtes, ja que en el pressupost municipal, que publiquen al butlletí informatiu de l'Ajuntament, no defineix on s'inverteixen els diners.

Trobo molt bé que se celebri la Cantifesta, però és llàstima que s'hagi de fer a costa de desmerèixer la festa de l'1 de maig. Una festa que no serà ni tan multitudinària ni de tant ressò, perquè s'hi gasten poc pressupost, i tot es deu pagar amb els tiquets del dinar (suposició que faig perquè de comptes tampoc no en passen mai). Però sí que és una festa molt tradicional i apreciada per tots els verdunins. Va quedar molt deslluïda: la font de Santa Magadalena feia pena de descuidada i ni tan sols s'hi va penjar una senyera, ni tampoc les típiques banderetes que la guarnissin. Però això ja no sé si és culpa de la senyora alcaldessa o de l'Associació Amics de la Font, que no tinc constància que existeixi actualment, encara que sí la van fer sortir al programa.

Agrairia que aclarissin els meus dubtes.

Correu del lector

A la Terra Alta, cócs de mel i de sagí; a Eivissa, cócs de bescuit; a Vinaròs cócs de cabell d'àngel o farcits de "boniato". Cócs a Fraga, i a Amposta cócs de poma. Cóc de tomata i "primentó" a la Matarranya. A Morella, cóc amb pernil, sardina i tomata. A la Segarra i l'Urgell, cócs d'albergínia i pebrot escalivats, amb arengada o llonganissa, i cócs de carabassó i ceba. Al Segrià i la Noguera, coques de recapte; a València, la coca escudellà. A Mallorca, la coca de verdura i la coca de trempó. A Alacant, la coca de dacsa; a Cocentaina, la coca de sardina amb ceba i tomata. Dotzenes de noms i de varietats per a un concepte gastronòmic, simple i pràctic: el cóc, o les coques salades.

Hi ha qui parla del cóc com l'adaptació local de la pizza italiana, importada de la Toscana al segle XV. D'altres, com l'historiador Pere Balañà, afirmen que "la gastronomia de la Catalunya Nova ha guardat ingredients i tècniques d'elaboració de tradició islàmica, com ara les coques de recapte". Vingui d'on vingui, el cert és que el cóc es un menjar original i tradicional de la nostra cultura, i com a tal cal promoure'l i donar-lo a conèixer arreu.

Quan l'any 1988 es va instaurar a Tàrrega l'aplec del cóc, es volia, per una banda, revitalitzar la Festa Major de maig, i per l'altra, iniciar un procés de reconeixement de les qualitats i virtuts del cóc. Aquest procés s'ha anat ampliant amb els anys amb la mostra de productes de fleca Firacóc i la participació de flequers d'altres contrades.

Si aneu a Tokiyo, Berlín, Nova Delhi o Sidney, arreu hi trobareu una pizzeria. Si aneu a Barcelona, us costarà molt menjar un bon cóc. Cal fer moltes coses encara per estendre, més enllà de les seves fronteres, el coneixement, la valoració i la comercialització dels cócs. Sabem que, al cap i a la fi, ha de ser el mercat i la iniciativa privada els qui han d'acceptar i generar l'oferta i la demanda del producte. Tanmateix des de les institucions públiques caldria tenir les idees clares i avançar en la promoció i difusió del cóc.

Han passat molts anys de quan la meva àvia m'enviava al forn de cal Manonelles amb la senalla carregada de pebrots, albergínies, arengades, llonganissa i oli, per l'endemà tornar-hi a recollir els cócs acabats de fer, cruixents i mengívols. Avui en trobem, sense necessitat d'encarregar-los, a tots els forns i fleques, així com congelats en molts supermercats.

El cóc, un producte, pràctic i exquisit, que a poc tardar el veurem a les cartes de restaurants i pizzeries d'arreu del món.

Bon aplec del cóc.

Correu del lector

En aquest periòdic, data 27 d'abril darrer, he llegit un comentari titulat "Reflexions per una Tàrrega moderna" que signa Jaume Valeri d'Urgell. La ressenya és llarga. Toca una munió de temes sense, però, obrir cap portal encaminat a la resolució de quelcom del que no rutlla a la ciutat. De passada, ridiculitza i desmereix determinats grups i persones, targarins molt vàlids, que es mouen en activitats polítiques, cíviques i socials, malgrat la minsa o nul.la atenció, i en alguns casos l'antagonisme que reben per part de qui governa.

Reprodueixo un paràgraf de l'esmentat comentari, que qualifico d'escabrós. Diu: "El poder polític real i legítim de tota la societat democràtica, a Tàrrega, s'ha vist desplaçat o més aviat ursurpat pel Centre Cultural, quan no per la Federació d'Associacions de Veïns, que ultrapassa les seves responsabilitats amb un afany de protagonisme més que sospitós."

Com que ja fa bon nombre d'anys vaig ser del grup promotor, tant del Centre Cultural com de les associacions de veïns entitats en les quals porto centenars o milers d'hores de dedicació i segueixo amb el meu suport, faig requeriment formal al Sr. Jaume Valeri d'Urgell perquè manifesti al mateix setmanari en què es basa la seva infàmia, relativa al "protagonisme més que sospitós" que ens atribueix.

Faig constància dels següents antecedents:

– Des d'abans de la guerra civil (ja són anys), excepte membre de la corporació municipal, per qüestions de bloqueig polític franquista, segurament he format en el vuitanta per cent de les associacions o comunitats que han existit a Tàrrega, sense percebre mai una sola pesseta.

– Per la meva llarga experiència al respecte, puc afirmar que, a part d'unes dotzenes de molt rellevants personatges locals, molt excepcionalment he conegut dirigents que tinguin l'entrega, l'ímpetu i la capacitat d'acció dels actuals presidents del Centre Cultural i de la Federació d'Associacions de Veïns de què es tracta. Ambdues entitas són constants col.laboradores de l'Ajuntament. Tenen un absolut caràcter apolític. Mercès al seu dinamisme, sumat al d'altres agrupacions destacades de la població, ajuden que la letargia cívica que tothom observa a la ciutat no sigui aclaparadora.

Diuen les frases, que "de covardes no hay nada escrito" i que "qui llença la pedra i amaga la mà és una persona repulsiva". En conseqüència, és convenient que Jaume Valeri d'Urgell, deixant el pseudònim i apareixent amb nom i cognoms com el sotasignat, s'excusi per la pífia referida o clarifiqui les "sospites" que el preocupen, malestar que m'ha passat ara a mi.

Per finalitzar, plantejo la conveniència que els polítics en general, si bé ara em refereixo als locals, canviïn de tarannà per evitar l'exhauriment del batec cívic de la societat civil, com reflecteix el comentari recent de l'actor Abert Boadella, que refereixo: "La gent té una bona voluntat extraordinària per ser domesticada. I per obeir. La quantitat d'esclaus per metre quadrat que es donen avui dia és la més important de la història. És una esclavitud voluntària. A la gent li agrada que li diguin el que ha de fer, el que ha de comprar, com ha de viure. Per això ja no ens diuen ciutadans, sinó consumidors."

Correu del lector