---

5a Pàgina

Al'estiu és freqüent sentir les males olors, o millor dit, pudors dels purins que els ramaders aboquen com a adob als camps i que la marinada o el serè escampen per tota la comarca. És una sensació desagradable, i encara més per als visitants o estiuejants, que no estan acostumats a sentir pudors durant hores. Dóna molt mala imatge. Hom recordarà que fa uns anys durant la celebració de la Fira de Teatre hi va haver un abocament de purins prop de la ciutat i l'aire es va encarregar de portar aquell mal flaire per tots els carrers. Va ser molt desagradable, i encara més per als milers de visitants. Algú altre, en lloc d'abocar al camp, ho ha fet al Reguer, i és llavors quan l'escuma ha envaït el nostre rierol.

Hi ha un codi de bones pràctiques que recomana determinades actuacions per reduir les pudors en el moment que s'aboquen els purins. Si no ho recordo malament, no es poden tirar prop de les poblacions o durant el cap de setmana, però com que no hi ha sancions per possibles infraccions, ja podem imaginar que molts se'l passaran per l'engonal (el codi de bones pràctiques), per tant molts pobles han d'aguantar la pudor de la deposició dels porcs. Així, el grup parlamentari d'Iniciativa per Catalunya-Verds (IC-V) va presentar al Parlament de Catalunya una proposició no de llei per buscar solucions a aquesta problemàtica de les pudors, que segons Iniciativa, "pot repercutir negativament en la qualitat de vida de les persones i, fins i tot, pot afectar el desenvolupament turístic de determinades zones". Doncs bé, aquesta proposició va ser rebutjada amb els vots en contra de CiU i PP, i l'abstenció del PSC-CpC, o sigui que podríem dir que a CiU i PP no els molesten les pudors de la femta de porc, i al PSC tan se li en dóna. D'ara en endavant, si no rectifiquen, quan sentim la pudor d'aquests animalons podrem pensar, a més, en aquests partits. I és que la proposició no demanava ni el lloro ni el moro (utilitzo la dita, no ho prenguin com a despectiu o racista), ja que la dita proposició instava el Govern de la Generalitat a prendre mesures per tal de resoldre la problemàtica de les pudors causades pels purins establint contactes amb universitats catalanes i empreses de tecnologia per tal de propiciar línies d'investigació, i si cal, ajudar-les econòmicament per solucionar aquesta contaminació ambiental causada pels residus ramaders. Segurament els diputats que van votar en contra no deuen ser de poble ni deuen anar als pobles on se senten aquestes flaires tan "oloroses". Potser caldria enviar-los un flascó d'essència de purins també mesquita.

Opinió

Havent escrit sobre la personalitat de Ramon Sala Llobet, seria imperdonable que no m'ocupés del senyor Flaquer. Que en determinats moments de la vida pública de Tàrrega tingué un protagonisme similar, per no dir igual, quant a l'alcaldia. I també fou regidor uns anys. Però hi ha altres aspectes, de les ocupacions i dedicacions del senyor Flaquer, que sincerament entenc que cal explicar i destacar. Que és el que intentaré de fer avui.

El senyor Flaquer, que així l'anomenava tothom, era un prestigiós agricultor, sempre amatent a qualsevulla innovació en els cultius, que el feren sempre capdavanter en el seu comès. I al qui molts altres pagesos també demanaven consell. Activitat que era la seva pròpia, que sempre va exercir com a propietari ben considerat i eminent. Però és que endemés gran coneixedor de tot el sistema de preses o rescloses del nostre Ondara, fou sempre entusiasta partícip de la Comunitat de Regants de a Ciutat de Tàrrega, la del Reguer. I més d'una vegada president molt estimat. Ja formava part de la comissió que establí les renovades ordenances de setembre del 1924, aprovades per Reial Ordre de 5 de febrer del 1926. I el trobo de president el 1927. Cosa que demostra la seva més plena vinculació. I m'atreviria a dir que molt del prestigi i permanència, quant a les activitats i beneficis de l'esmentada comunitat, es deuen a l'esperit i regularitat del senyor Flaquer, seguit d'altres excel.lents presidents que han anat continuant en la seva utilitat i defensa. Sense oblidar mai que en sorgí l'actual comunitat del Canalet, i l'impuls bàsic als pantans al Segre i al Canal Superior, ara dit de la Segarra i Garrigues.

Abans de la política, una altra faceta a destacar del senyor Flaquer fou la seva afecció a la meteorologia. Ja la tenia de sempre, com he pogut comprovar en anotacions, molt precises i detallades, que efectuava en algun dels seus llibres o llibretes, que dedicava a l'efecte. Però la seva incorporació oficial esdevingué a últims de maig del 1926, quan la sortida de la nostra ciutat dels pares caputxins que se'n cuidaven. I a partir d'aquell moment es féu càrrec del pluviòmetre del Servei Central Metereològic Espanyol, com ell mateix ho anota al corresponent llibre. I fou així fins que el 12 de novembre de 1932 les anotacions i el servei passaren al Servei Metereològic de Catalunya, de la Generalitat. Quan rebuts els corresponents instruments, d'acord amb l'Ajuntament s'instal.laren a la caseta a l'efecte situada al centre del Pati, llavors plaça de Francesc Macià. No cal dir que a interès i sol.licitud del tan repetit senyor Flaquer. Prova del seu afany de servei i progrés en totes les coses que poguessin anar en favor de la ciutat, n'era també la seva adscripció com a accionista i membre de la directiva de La Popular Tarregense, quan ja n'era secretari administrador el senyor Màrius Amigó, com a empresa subministradora de l'electricitat a Tàrrega. Tot plegat, al meu entendre prova de la personalitat que avui ens ocupa. Que no cal dir que com a amant que era de totes les coses del camp, de l'arbrat, dels cultius i de la terra, fou sempre un entusiasta de l'obra de Sant Eloi i dels Amics de l'Arbre. Com no faltava mai a les manifestacions artístiques, musicals o culturals que en aquell temps es prodigaven.

Quant a la seva activitat política, si bé liberal-conservador, cosa a la nostra ciutat en aquells temps compatible i corrent, al meu juí fou semblant a la de Ramon Sala. I en determinats moments i circumstàncies com a un representant, a les corporacions, de la pagesia. Fou regidor, del 1902 al 1905, essent alcalde Ramon Carulla Puig. Precisament quan també n'era el meu avi Mariano Castellà Torres. I després d'un llarg període de temps torna a l'ajuntament, en l'alcaldia de 1922 a 1923 de Ramon Roca Boladeres, com a primer tinent d'alcalde. I és en un moment que estimo transaccional, de febrer a l'abril del 1930, que ocupa l'alcaldia. És la primera vegada.

En el període del 1930 fins a 1931, llavors alcalde Josep M. Llort, continua en el mateix càrrec, àdhuc quan arriba com a alcalde Francesc Fité. I després que l'alcaldia fos, literalment, ocupada el dia 14 d'abril, en l'adveniment de la república, per Samuel Perenya, Flaquer torna a ésser alcalde, per quatre dies molt tensos, del 21 al 25 d'abril, fins que torna restituït legalment a l'alcaldia Francesc Fité, que n'és fins al 1934, quan esdevé alcalde Baldomer Trepat Galceran. Anys, els de l'alcaldia de Fité, que Flaquer continua com a primer tinent d'alcalde. I es dóna el fet que el 27 d'abril del 1932 és Josep Flaquer el que signa i tramet a la Generalitat l'extens i ben acabat estudi, per a la "Ponència encarregada de l'estudi de l'organització comarcal de Catalunya". Que un temps més tard i àdhuc ara, si bé retallada, ens va donar i tenim la capitalitat de la comarca de l'Urgell. Signatura que de fet és com un colofó als serveis que va prestar a la ciutat, a vegades també en moments difícils, el senyor Flaquer.

I crec que no m'equivoco quant a un cert paral.lelisme amb Ramon del Sala.

Opinió

Anava a aparcar el cotxe allà on acostumava, en la seva plaça fixa al soterrani de l'immens bloc d'oficines on treballava, i havia aconseguit arribar rigorosament puntual. Era un quart de deu del matí en punt quan entrava a l'aparcament, però quina nova sorpresa havia de trasbalsar-lo en aquell odiós dia! La planta d'aparcaments era absolutament buida, tan sols dos cotxes jeien a les seves parcel·les assignades: el del porter, un Renault de segona mà força descurat, i el del vigilant, un expolicia de dubtosa reputació que conduïa un quatre per quatre ideal per a la seva imatge d'home dur. Ni tan sols un cotxe més es podia trobar en tot l'aparcament, i en una hora en què era corrent que tothom fos a la taula o arribant allà on ara es trobava. El fet és que els companys de feina eren una còpia pràcticament exacta d'ell, tots formaven un estereotip, un tòpic de l'oficinista gris com el cel que cobria la ciutat: tots eren puntuals, treballadors, silenciosos, rigorosos, escrupulosos... bé, tots excepte el porter i el mosso de seguretat.

Tot baixant la rampa del garatge, a poc a poc per tal d'assumir el nou cop rebut, un dubte l'assaltà de sobte: si el carrer era buit i ara l'aparcament de l'oficina també, què passaria a dalt? Era ben cert que la sospita tenia fonament, les oficines podien patir la mateixa buidor que tot allò que havia trobat fins al moment, cosa que ja resultaria letal. Un atac de nervis mai abans experimentat el féu emblanquir de sobte, una suor freda li recorregué l'esquena i un nus a la gola li dificultà les tasques d'inspirar i expirar que acostumava a realitzar metòdicament; això sí que era comú amb la resta del gènere humà. La cremor a l'estómac li havia retornat, cosa que no li era nova però tampoc familiar.

L'ascensor s'estava convertint en un martiri etern, una autèntica i indescriptible creu que calia suportar amb l'estoïcisme que el caracteritzava. Res es podia comparar a aquell moment que estava patint, més que vivint; ni tan sols tot allò amb què ja s'havia trobat de bon matí, on només la fredor i la tristesa de la meteorologia eren corrents i consoladores. El primer pis va precedir al segon, i aquest al tercer, que al seu torn va donar pas al quart. A l'altura del cinquè pis, a mig camí del seu destí, els quatre costats de la caixa metàl·lica semblaven caure-li al damunt en un gest ofensiu, com volent-lo esclafar de forma premonitòria. Encara no sabia què era allò que l'assetjava en sortir-ne.

La campaneta el féu despertar d'un etern malson; el lluminós número deu confirmà que el gran viatge havia conclòs, que després de l'obertura de portes s'obriria també la veritat amagada durant uns terribles vint minuts: quinze per tal d'arribar a l'edifici i cinc més per a tancar-hi el cotxe i pujar fins al desè pis, el tanatori laboral. Quan aquest fet es va consumar, i després d'obrir uns ulls que eren tancats per por a descobrir la fatalitat més desesperant de tota una vida, va poder comprovar com la planta era també buida. Les taules i cadires, els despatxos i oficines, les sales de reunions, els lavabos, la petita cafeteria on es servien esmorzars puntualment a les onze, la cambra del cap d'oficines... tot era un decebedor desert sense vida ni activitat, sense les angoixants curses sempre amb el triomf com a objectiu, sense el soroll dels telèfons que reclamaven l'atenció d'algun sofert oïdor, sense res de res que el fes calmar i recuperar l'oremus perdut després de tants canvis i tan sobtats, als quals no estava acostumat i veia que mai s'acostumaria.

Sense perdre ni un segon, fruit de la desesperació, va avançar amb penúria envers la seva endreçada taula, va observar un instant el seu voltant hostil i incert, es va fregar els ulls i, en veure que realment no es tractava d'un somni, es llençà per la finestra d'un desè pis i caigué com el plom cap a l'únic consol que li restava.

Correu del lector

Fa uns dies em va arribar un exemplar de la revista local La Plataforma, núm. 5 de setembre passat, que edita el grup municipal AIPN. El conjunt de la diversa informació l'estimo molt clarivident i ponderat, com poques vegades s'observa en publicacions similars. Em limito a considerar un dels temes que menciona, molt important per a la ciutat. Es tracta de les obres d'urbanització del tram del que fou travessia a Tàrrega de l'N-II.

El cronista de La Plataforma ens recorda que ja fa deu anys que tenim aquest problema pendent i notifica que altres poblacions ja de temps l'han resolt. Per la meva part manifesto que qualsevol problema, a nivell particular o col·lectiu, és per resoldre'l sense dilacions, usant les ajudes personals o econòmiques que siguin necessàries.

Reviso el meu arxiu. El 24 de gener del 98 (han passat gairebé quatre anys), el diari Segre publica una foto en què hi figura el sotaescrit, d'una assemblea al saló de sessions del municipi, de gom a gom. Molts, a peu dret. En aquell acte es va presentar el projecte de l'obra referida. Es donà un breu termini perquè els afectats poguéssim aportar propostes de modificació. En poc temps es va notificar als recorrents quines s'havien acceptat i quines no, restant aprovat el projecte definitiu, pendent del finançament de l'obra.

El 10 de juny del 99, el periòdic abans esmentat publicà unes manifestacions del senyor alcalde de Tàrrega. Deia: "L'any 2000 s'arreglarà i es millorarà l'antiga travessia de l'N-II i a més es crearà l'aparcament subterrani sota la plaça del Carme". Pel que fa a l'aparcament, ja sabem que s'ha desestimat per extremadament conflictiu. Quant a les obres de la travessia, l'alcalde, al mateix Segre, el dia 31 de desembre del repetit any 1999 tornà a assegurar que l'any 2000 serà el de l'inici de les obres de l'esmentada travessia. Avui ja veiem que en aquesta qüestió "el més calent és a l'aigüera".

Diari Segre. El 16 de desembre del 2000. Encapçalat per un titular força cridaner, Pere Grau convoca els targarins a una massiva rebel.lió veïnal pel tema de les obres del que fou travessia de l'N-II. Incita que es promogui "un bloqueig de cotxes per part dels comerciants, una manifestació conjunta de les entitats econòmiques de la ciutat i un tall de carretera amb bon nombre de pancartes de protesta".

A l'endemà, dia 17, Segre informa: "El diputat democristià Pere Grau ha encoratjat per carta a tallar la carretera N-II per exigir millores. No sembla que aquesta sigui la tasca d'un diputat". El dia següent, 18 de desembre de 2000, a La Mañana llegim: "El alcalde de Tàrrega ha rechazado contundentemente la propuesta del diputado por CiU y concejal del Ayuntamiento de la ciudad, Pere Grau, de promocionar acciones de fuerza para reclamar que el Ministerio de Fomento lleve a cabo las obra de mejora de la antigua travesía de la ciudad". Total, una altra relliscada de les freqüents amb què ens distreu Pere Grau, de les quals tinc constància a la carpeta d'arxiu que li reservo.

És absurd que pel seu compte Pere Grau, una persona tan insignificant com a polític en l'àmbit nacional, s'hagi atrevit a parlar de la qüestió als passadissos del Congrés amb el ministre de Foment, Sr. Francisco Álvarez Cascos, persona dura de tracte, prepotent i absolut, que, com es podia preveure, va engegar Pere Grau "a fer punyetes".

El que cal i amistosament, il·lustres diputat al Parlament Sr. Frederic Gené i diputat al Congrés Sr. Pere Grau, com a targarí de soca i arrel i amb molta veterania cívica a les espatlles, us incito que amb la màxima urgència parleu del tema amb els líders polítics de CiU, Jordi Pujol, Artur Mas, conseller en cap, Duran Lleida i Trias, capdavanter de la minoria de CiU al Congrés, que són els quatre que al més alt nivell tracten qualsevol quefer financer de l'Estat que afecti Catalunya, sol·licitant-los llur decisiva intervenció perquè sense excusa figuri en els pressupostos generals de l'any 2002, de molt propera aprovació, una partida que permeti l'inici de les obres de què es tracta, aprovades a Madrid des de molts anys; import global, certament important, que es podria fragmentar en tres anualitats i realitzar les obres igualment per terceres parts: trams costat de Vilagrassa, del centre de la ciutat i costat de Cervera, qualsevol que sigui el que es determini com a inicial. Perquè començar quelcom equival a mig acabar.

Tingueu en compte, amics diputats, que és ara (dic ara i no d'aquí dos mesos) urgent que actueu en aquest problema i no sucumbir més amb excuses dèbils dels vostres interlocutors. Altrament, la vostra categoria política es qualificarà de més invàlida que un zero a l'esquerra.

Correu del lector

Il.lustríssim Sr. Alcalde, estimat mossèn Josep Garriga i familiars; senyors regidors de l'Ajuntament de la ciutat de Tàrrega; benvolguts mossens, religioses i religiosos; amics i col.laboradors de la pastoral parroquial; ciutadanes i ciutadans; a tots, bona i joiosa vesprada.

Em plau manifestar el meu agraïment a la corporació municipal per haver-me encarregat d'honorar la humanitat i el testimoni de mossèn Josep, que avui, aquesta ciutat, anomena fill adoptiu. Moltes gràcies.

Mossèn Josep va nèixer el dia 2 de maig de 1928, a can Garriga de Bergús. La masia i la terra fou l'espai de la seva infantesa; el caliu familiar, l'àmbit quotidià de les seves relacions socials; el treball, la responsabilitat, la paraula i la fidelitat, els valors que anaren modelant la seva personalitat; la pietat familiar, el pas suau del camí de la fe.

A l'escola rural de Bergús va aprendre les primeres lletres, al mateix temps que descobria la riquesa de compartir el joc i les inquietuds infantils més enllà del marc domèstic. Als vuit anys, es varen estroncar aquells aprenentatges tot just inicials, i als onze, entrà al seminari de Solsona. Era el mes de gener de 1940.

La seva adolescència i joventut tenen com a referència inesborrable la vida del seminari, l'amistat dels seus companys, els estudis, la pregària, l'acompanyament personal i, de tant en tant, l'esperada estança a casa, especialment, els mesos d'estiu.

El dia 15 de juliol de 1951, a Navàs, el bisbe Vicente Enrique Tarancón l'ordenà prevere. Tenia vint-i-tres anys. Aquell dia va manifestar joiosament el seu desig de ser consagrat al servei de l'Església, d'exercir el ministeri sacerdotal, de predicar l'Evangeli, de pregar per l'Església i el món i de ser fidel a la voluntat de Déu. El Josep de can Garriga era ja capellà. La fe dels seus pares estava donant el seu fruit. La seva mare va guardar sempre el record entranyable d'aquell dia; el pare, ben aviat, l'hagué d'ajudar des del cel.

A l'agost del mateix any fou nomenat vicari de Gironella, càrrec que exercí fins al setembre de 1955. Després d'haver superat les proves corresponents, fou nomenat rector d'Obiols i encarregat de la colònia tèxtil de la Plana, càrrec que serví fins al mes d'agost de 1959.

El nou destí fou la parròquia de Sant Guim de Freixenet, que tingué encarregada fins a l'octubre de 1964. Mossèn Josep té un entranyable record dels veïns de Sant Guim. S'hi trobà molt bé i hi va fer força coses: va acompanyar molta gent, va participar activament en la vida del poble, va sintonitzar amb el jovent, va crear un agrupament escolta i va impulsar l'Escola Parroquial d'Ensenyament Secundari. Mentrestant, a Roma, s'estava celebrant el Concili Vaticà II i mossèn Josep, seguia amatent el seu desenvolupament, conscient que la renovació de l'Església anunciada pel Papa Joan XXXIII era quelcom imminent. Cinc anys a l'altiplà de la Segarra van ser més que suficients per poder assumir les responsabilitats pastorals de la parròquia de Tàrrega. Almenys així ho va entendre Vicente Enrique Tarancón, el qual deixà decidit el seu nomenament al nou bisbe, Josep Bascuñana.

El dia 2 d'octubre de 1964 va iniciar la seva activitat pastoral com a rector de Tàrrega, amb l'ajuda dels vicaris mossèn Malé i mossèn Ribera i el beneficiat doctor Maimó. Just al cap d'un any, arribà el nou vicari mossèn Camprubí.

La comunitat creient de Tàrrega tenia un important bagatge religiós. Havia estat sempre molt ben atesa i la devoció popular havia generat un mosaic de confraries, congregacions, associacions i molts actes de culte. A més del rector, dos o tres vicaris i una comunitat de beneficiats, que s'anà extingint amb els anys, hi hagué sempre l'aportació educativa i pastoral dels pares escolapis, l'activitat més espiritual dels caputxins i, posteriorment, la dels carmelites.

Una vegada superat el mal son dels anys trenta, la religiositat dels targarins ressorgí amb força de la mà del seu rector mossèn Jaume Serra i Torrens (1926-1957) i també del seu successor mossèn Josep Serra i Janer (1958-1964).

Però durant la primera meitat dels anys seixanta, bufaven arreu aires de canvi. Els documents conciliars parlaven de la renovació litúrgica, de la llibertat de consciència i de religió, de la pau entre els pobles, de la fe com un retrobament personal amb Déu i d'una Església al servei dels pobres. S'atansaven temps de reflexió, de discerniment, de desencisos i, també, de grans esperances.

Mossèn Josep, jove i alhora madur, prudent i agosarat, conscient que la joia més gran d'un capellà és poder dir cada nit: "Servent sóc, tots els fruits de la meva tasca són obra vostra, Senyor", es posà a treballar, amb tanta delicadesa i donació que aconseguí suavitzar tensions, superar malentesos i generà una cultura de diàleg, de comprensió i d'harmonia ciutadana. Poc a poc, anà substituint algunes de les pràctiques religioses tradicionals per altres, potser més fidels al sentit teològic, pastoral i litúrgica del concili. Va llegir força, participà en un curs sobre litúrgia celebrat al bisbat de Sogorb i va saber engrescar a uns i a altres per assistir a una setmana conciliar a Solsona. A la tardor de 1968, va organitzar classes de teologia a l'Escola Pia i l'any 1977 va impulsar la creació del Consell de Pastoral. Aquesta inquietud de formació permanent dels agents de la parròquia va tenir el corol.lari l'any 1985, amb la creació i funcionament de l'Escola de Teologia, adscrita a la Facultat de Teologia de Catalunya, i dels cursos del Centre d'Estudis Pastorals de Barcelona.

Mossèn Josep, moltes gràcies per haver sabut incorporar la riuquesa del Concili Vaticà II a la comunitat de creients que li fou encomanada.

L'Evangeli de Mateu ens diu allò que el Senyor valorarà realment de la nostra vida cristiana, quan escriu "Veniu, beneïts del meu Pare, rebeu en herència el Regne que Ell us tenia preparat des de la creació del món. Perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm" (Mt 25, 34-36).

Mossèn Josep coneix bé aquest text, ha reflexionat sobre el seu siginificat més profund i, si observem aquelles iniciatives socials que ha impulsat al llarg de la seva vida, haurem d'acceptar que ha volgut ser fidel a aquesta invitació evangèlica.

L'any 1967, amb l'ajuda dels homes i dones de les Conferències de Sant Vicenç de Paül, mossèn Josep va voler donar un nou sentit a la caritat parroquial impulsant la primera oficina de Càritas Parroquial del bisbat. Quasi immediatament, Càritas assumí la responsabilitat del funcionament de la guarderia municipal i amb l'ajuda incondicional de les comunitats de les germanes Carmelites Missioneres de l'Hospital i de l'antic col.legi del Carmel, Càritas creà l'escola i el Taller Alba, tot impulsant la fundació, l'any 1975, de l'Associació pro Minusvàlids de Tàrrega i Comarca. La gran obra social de l'Alberg de Transeünts i el servei de treball Apa, som-hi!, creat tot a través de Càritas, han estat les institucions més estimades per mossèn Josep i, també, les que han despertat una més gran sensibilitat ciutadana d'ajuda als més necessitats. L'any 1976, va donar suport a la creació de la Fraternitat Cristiana de Minusvàlids i Malalts. I la invitació evangèlica de Mateu s'ha anat fent més viva, amb l'experiència recent de l'Acollida de Residents en Centres Penitenciàris.

Mossèn Josep, gràcies per tot el que ha fet. La ciutat li agraeix aquesta valuosa aportació al servei dels seus ciutadans més necessitats, i molts li volem recordar el gran bé que ens ha fet, i ens fa, el seu testimoniatge. Avui, com mai, ens adonem que, a més de tecnologia i benestar, necessitem models de vida justos com el seu.

El servei de mossèn Josep a l'Església local i a la ciutat s'ha complementat amb moltes més coses: al seu dia va impulsar la creació de l'Associació de Pares de l'Escola Jacint Verdaguer; va convèncer els directius de la Caixa per tirar endavant una llar de jubilats; l'any 1966 s'inaugurà i es beneí l'església del Cor de Maria; el mateix any es va pavimentar l'església de Santa Maria de l'Alba i l'any 1968 es va poder acabar la seva façana; l'any 1974 es va instal.lar la calefacció a la parròquia; l'any 1976 es varen comprar els terrenys de Gerri de la Sal per fer-hi una casa de colònies; l'any 1980 es va poder inaugurar la nova rectoria; entre els anys 1985-86 es varen fer i col.locar els vitralls del cimbori, l'any 1987 es va instal.lar l'orgue restaurat, l'any 1988 s'acabà la remodelació del presbiteri, entre els anys 1995-2000 s'ha reconstruït la teulada i, més recentment, s'ha embellit el presbiteri amb el treball artesà de fusteria dels seients i les baranes.

Mossèn Josep, gràcies per tot el que ens ha donat. Tàrrega n'està agraïda, i els seus veïns el recordarem sempre com un home de Déu i un ciutadà exemplar.

Pregui per tots nosaltres i també per la seva ciutat.