Pau i respecte és el que necessitem per viure en un món just quan encara tenim el cor encongit per l'atemptat dels EUA, i encara no s'han eixugat les llàgrimes pels milers de persones que han perdut la vida; vides innocents que en mans d'uns fanàtics assassins han frustrat les seves il.lusions sota les ruïnes de les torres bessones de Manhattan. Sigui per a ells el millor record i la millor de pregàries.

Aquestes persones que viuen la maldat, tenen cor? Què els diu la seva consciència, quan amb les seves maldats sembren el pànic, el dolor i la mort?

L'odi engendra odi, la violència destrueix cases, famílies, poblacions, es perden els valors que ens fan humans i quan s'han perdut no importa fer mal al proïsme.

El 6 d'agost de 1945 va esclatar la primera bomba atòmica a Hiroshima, sense tenir en compte els mals que ocasionarà. Els danys materials varen ésser incalculables, la pèrdua de vides humanes és va comptar per milers, i molts dels supervivents encara sofreixen els efectes de les radiacions. Al lloc on va esclatar l'artefacte avui hi ha una plaça o memorial; un monòlit recorda la tragèdia i entre altres coses recorda a l'humanitat que mai més esclatarà una altra bomba atòmica (es complirà la promesa?).

És necessari que l'home inventi aquestes armes per demostrar la potència de les nacions?

Els homes que dirigeixen la política mundial s'han reunit per poder trobar solucions; és d'esperar que el seny prosperi i evitin entrar en una tercera guerra mundial.

No vull recordar els anys que tinc, sinó recordar els que ja no tinc. Penso en les coses senzilles de la meva joventut, quan tot eren somnis, il·lusions, quan mirant el mar tranquil m'estremia, semblava que em deia: «vine, no tinguis por, sóc el mar, el teu amic!»

La primera vegada que vaig veure muntanyes vaig quedar tan impressionada que quasi no podia parlar; les mirava una mica espantada i la meva fantasia es va desbordar de seguida.

M'imaginava que estava sola en el món, enmig d'aquelles muntanyes, que en fosquejar es cobririen d'ombra, s'atansarien a poc a poc i quasi no em deixarien respirar; els camins es farien més estrets, més i més, i no em deixarien marxar sola; sense poder sortir, allí acabaria la meva vida. Oh, muntanyes! Quin mal somni vaig tenir aquell dia.

Encara el recordo.

Correu del lector

Als escolans i escolanes de l'església de Santa Maria de l'Alba, en agraïment pel servei que prestem a la parròquia, el Sr. rector, Mn. Garriga, ens va fer el regal d'anar d'excursió tot un dia a Montserrat.

També pensem que ho va fer com a comiat de Rector. Ens va dir que ja es jubilava!

Sigui com sigui, ens ho vam passar bomba. I va ser molt guai! Vam veure moltes coses i a la tarda, caminar molt, fins a la cova. De tot i per tot, Sr. rector M. Garriga, li donem les gràcies per les sorpreses-regal que ens va fer durant el dia.

A les senyores monitores, gràcies per vigilar que no ens passés res ni faltés res.

Que vagi bé la jubilació i sigui molt feliç, sense oblidar-nos.

Ja ens veurem, M. Garriga... Adéu!

Música

El grup agramuntí Marinada va protagonitzar el programa d'octubre de Càritas a la ràdio. L'acte tingué lloc el divendres dia 5 a la sala d'esplai de la residència geriàtrica Sant Antoni i a la seva hora habitual, és a dir, les vuit del vespre. Els quatre membres de l'esmentat conjunt varen oferir a la concurrència un grat repertori format per havaneres, valsos mariners, sardanes, "currandes" i, fins i tot, alguna rumbeta per donar més varietat i animació a la vetllada. És característic d'aquest grup combinar peces molt conegudes amb altres d'audició infreqüent.

Completà el programa radiofònic el senyor Albert Tarrazona, també vingut d'Agramunt, el qual recità unes belles poesies de la seva pròpia collita, que foren molt ben acollides pel públic assistent.

En memòria

Creiem sincerament que un ciutadà de les qualitats que adornaven la persona de Josep Torres Foguet, que morí el passat dia 30 als seixanta-nou anys, bé mereixen unes ratlles de recordança amb motiu del seu definitiu comiat.

Quan la vida li era més plàcida i tranquil.la, després d'haver superat amb èxit una molt delicada intervenció quirúrgica fa uns anys, el seu cor va deixar de bategar sobtadament en el transcurs d'una amistosa celebració de família que ara serà tristament recordada.

Amb la desparició de Josep Torres Foguet nosaltres hem perdut un bon i antic amic, i la societat targarina un ciutadà totalment identificat amb les tradicions i moviments culturals del seu poble, sempre en una admirable i positiva actitud de bona convivència social que el feien creditor de totes les simpaties i dels afectes dels seus conciutadans.

El carrer Major i la plaça de Sant Antoni dels seus amors han estat testimonis íntims de quaranta anys de vida matrimonial amb la seva inseparable esposa Rosa. Allí han viscut i format feliçment la seva estimada famíla. També allí en Josep ha cultivat les seves afeccions preferides, com han estat la música, essent un bon intèrpret a l'orgue, i la pintura al cavallet en un grau de practicant avantatjat després d'iniciar-se a la nostra Escola d'Arts i Oficis.

L'amic Josep havia estat component de la junta de la Cambra Oficial de Comerç i participat activament en diferents comissions culturals i esportives de la ciutat. Últimament, també amb la Rosa, formaven part com a membres cantors del nostre Orfeó Nova Tàrrega, en un gest de col.laboració que els dignifica.

En el moment del seu dolgut traspàs, quedin aquestes senzilles ratlles de record com a petit homenatge d'afecte i admiració vers un amic que per la seva bonhomia i altra consideració ciutadana l'acte funeral va constituir una gran i sentida manifestació de condol per part dels targarins i també de comarcans.

Descansa en pau, amic Josep, i és ben cert que ara trobarem a faltar els teus acudits, el teu somriure i el teu bon humor sempre expressats.

"Deixa'm les partitures que la dona i jo ens les estudiarem a casa..."

A la majoria de vostès els pot semblar una frase sense cap mena de transcendència... Per a nosaltres està plena de sentiments difícils de dibuixar en paraules.

Cada divendres a l'acabar l'assaig aquesta era de les últimes coses que podies sentir a la sala, abans que el director donés per acabada la jornada de treball i la gran família que formem els cantaires s'oblidés de partitures i concerts per fer petar la xerradeta. Pot semblar el més normal, oi? Però per a nosaltres mai més sonarà amb la força, les ganes, l'empenta i la dedicació amb què la pronunciava el nostre tenor. El Josep i la Rosa cada divendres s'enduien les partitures a casa per poder estudiar amb deteniment les notes...

En el món coral s'ha dit moltes vegades que qui canta estima, però poques vegades es parla d'aquelles persones que fan fàcil l'estimació, de les que tenen sempre la rialla als llavis i són els primers a explicar l'acudit, dels que posen pau i saben atiar el foc en el moment adequat, dels que treuen els pals de les rodes.

Nosaltres hem tingut la sort de viure al costat d'una d'aquestes persones: Josep Torres.

El nostre tenor no tornarà a ocupar la seva cadira, però ha deixat entre nosaltres les seves ganes de fer coses, la iniciativa, les bromes, les rialles, els acudits, les celebracions fetes en família, els ànims per al qui defalleix i l'orgull de pertànyer a l'orfeó.

Hi ha moltes altres coses que no sabríem ni com explicar, però del que sí estem segurs és que una part del seu cor continuarà bategant entre nosaltres.

Entitats

La Cambra de Comerç de Tàrrega, juntament amb l'associació de Comerciants d'Agramunt, han preparat una parada per assessorar tant a nivell particular com empresarial els visitants de la Fira del Torró.

Una de les novetats d'enguany és que el públic assistent a la Fira podrà participar en aquesta parada amb un joc simulador de l'euro, en què es podrà efectuar la compra-venda de productes i l'entrega del canvi amb la nova moneda.

L'objectiu és, doncs, arribar al consumidor final, ja que des de la Cambra s'ha detectat que és el col.lectiu que està menys preparat.

Aquesta inicitiva s'emmarca dins el programa que du a terme la Cambra de cara a assabentar de l'impacte de la moneda única en l'entorn empresarial de la demarcació.

Per altra banda, als seminaris que està organitzant la Cambra hi han assistit més d'un centenar d'empreses i també estem preparant seminaris pràctics específics per a comerciants, abans d'acabar l'any.

Per acabar, segons una enquesta feta per les cambres de comerç, el seixanta per cent de les empreses ja tenen un pla d'adaptació a la nova moneda i gariebé el noranta per cent han actualitzat ja els seus sistemes informàtics.

Entrevista

L'Antoniotti és, ara per ara, l'artista targarí més reconegut arreu d'Europa. Els anys viscuts i l'experiència adquirida parlen de moments difícils, però també de moltes satisfaccions com a professional i com a persona. Des dels inicis a Barcelona fins a l'establiment definitiu a Tàrrega, l'Antoniotti ens explica com és la vida d'una artista que encara continua en actiu i pintant millor que mai.

Com comença la trajectòria de l'Antonioti?

Jo vaig començar a Barcelona, perquè sóc nascut a Tiana, però la joventut la vaig passar a Badalona. Allà vaig començar a dibuixar i, aleshores, des dels disset anys fins ben gran vaig estar a Barcelona ciutat. Allà vam néixer el pintor i jo.

Com van ser els principis com a pintor?

Molt difícil, perquè a mi em van posar a treballar al ram tèxtil. Jo tenia tres germans que s'hi dedicaven, que eren sastres, i a mi em van posar de ben jovenet en una botiga de teixits a la via Laietana perquè no volien que fos pintor. Aquells van ser els pitjors anys de la meva vida. A vendre teixits a l'hora del sol... a l'hora bona, quan podies anar a pintar a la Barceloneta. Per poder pintar hi havia d'anar des de les sis a les nou del matí, i des de les set de la tarda anava a la Llotja fins a les nou. Als vint-i-dos anys vaig trencar les cadenes, perquè ja era major d'edat, i llavors em vaig poder dedicar de ple a la pintura. Aquesta carrera és molt difícil, jo tinc companys que no han pogut arribar a pintors, que ara fan de professors d'acadèmies o de belles arts o d'escoles d'arts aplicades.

I amb quins estils es familiaritza aquest jove Antoniotti?

Jo em relacionava amb uns ambients artístics bons, amb gent com Julio Borrell i molts altres pintors coneguts d'ara. El Guinovart, per exemple, també va venir a la Llotja. De fet vaig començar a pintar fort als trenta anys, perquè havia de dedicar-me a il.lustrar novel.les per a viure, a fer cartells de cinema i fins i tot vinyetes il.lustrades per a diccionaris. Llavors va ser quan vaig posar un taller de publicitat i alternava la publicitat amb la pintura: la publicitat per viure i la pintura com a esperança pel demà. No tens més remei fins que aconsegueixes fer la primera exposició.

Com van anar les coses després de la seva primera exposició?

Malament! La primera va ser a Barcelona i la segona també, després vaig anar a Badalona, Madrid, Castella-La Manxa... Però aleshores vaig començar a vendre amb uns preus que, francament, estaven igualats a la categoria de la pintura.

I la vida d'un artista... com és?

El pintor viu, aquesta és la veritat. De vegades més bé i de vegades més malament, potser et sents milionari i només tens trenta mil pessetes... La vida d'un artista, però, és normal. Tot i això, jo crec que tenim una sensibilitat exagerada: qualsevol cosa t'emociona, estàs per la música, per la poesia, per una posta de sol... Jo, quan m'aixeco al matí, vinc al taller i potser escolto els Beatles o Txaikovski, esmorzo... Si ets a la capital potser vas a fer tertúlia o potser a una exposició. Vius intensament i alhora et que bocabadat mirant una pobra castanyera que fa paperines de paper. De vegades sí que fem algunes extravagàncies, involuntàries o no, però tot sovint és perquè tenim el cap en un objectiu concret: de vegades, m'alço a dos quarts de cinc i em poso a pintar! A l'exposició tinc un quadre de plàtans que vaig pintar a les cinc del matí perquè estava somiant amb plàtans. Vius espiritualment amb unes esperances de menjar-te el món, és una bohèmia molt bonica. Poder aixecar-te al matí i dir "sóc un home lliure" és el que a mi m'agrada: ara pintar, ara dibuixar, ara esmorzar... No és la bohèmia que es creu la gent, que la confonen amb la ganduleria. Jo em considero un bohemi, un gran bohemi, però treballo vuit i deu hores diàries, i dotze! I m'agrada anar amb camises de seda...

Així doncs, no cal confondre el bohemi amb el gandul...

No, no... A casa meva em deien: "els artistes són una colla de ganduls, van peluts, amb els cabells llargs!". Aquesta era una cosa que a casa meva no l'acceptaven, al meu pare els artistes no li agradaven. És l'equivocació de la gent que es pensa que un artista és un gandul. N'hi ha que sí! N'hi ha molts que amb la comèdia de la inspiració no fan res, que mai tenen el dia, i és que porten una mandra a sobre... Això no és ser bohemi, això és ser gandul. Els bohemis sí que som bastant badocs, molt sensibles, innocents... una miqueta nens! N'hi ha d'alts i forts que en realitat són nens. Fins i tot, les baralles que tenim entre nosaltres són pròpies de canalla: aquest ha fet això millor que jo...

Però aquest caràcter sovint el deu fer sentir millor amb vostè mateix, oi?

Sí, sí... Aquí mateix tinc una colla de quadres que són de concursos de pintura ràpida dels quals en jo financio el primer premi. N'hi ha que em diuen que estic boig, que no m'ho agrairan... però aquest noi que ha vingut a passar el diumenge a pintar aquest quadre i a passar-s'ho bé, com se'n posa de content quan rep el premi! Hi ha un noi a qui vaig donar un primer premi que ja ha exposat a la Pinacoteca, que n'han escrit un llibre i que cotitza molt. I aquest m'ho ha agraït tota la vida! Potser, ja t'ho dic, fem aquestes per un excès de sensibilitat.

O potser és millor no esbrinar què és allò que diferencia un artista d'una altra persona...

Oh, i tant! Potser perdria la gràcia, llavors. El qui guanya el primer premi marxa content, i l'artista que les financia també. A mi m'havien de fiar els tubs de pintura perquè a casa no em donaven ni un duro per pintura...

I com va ser l'arribada a Tàrrega?

Després de passar bastant temps a Barcelona, quan ja em dedicava exclusivament a l'art, la meva primera dona es va separar de mi. Volia que fos un pintor de diumenges però dedicant-me a una botigueta de teixits, i quan ho vaig deixar tot per la pintura no s'hi va acomformar. Llavors me'n vaig anar cap a València, Sevilla... vaig recórrer Espanya de punta a punta. Quan vaig tornar, vaig conéixer la meva senyora i ja fa quaranta-cinc anys que estem junts. Vam anar al Pirineu aragonès i a d'altres llocs, però com que ja només vivia de l'art i no em dedicava ni a la publicitat, vivíem econòmicament prou malament. Vaig venir aquí a Tàrrega perquè l'empresa Graells em va assegurar un sou bastant fort per a fer quadres sense signar, quadres comercials. Ja fa més de trenta anys que exposo arreu, des de Tàrrega fins allà o sigui.

L'Antonioti... on ha exposat en aquests trenta anys?

Cinc vegades a França, quinze o setze vegades a Alemanya des del 1975, diverses vegades a Barcelona... i ara exposo per aquí perquè és on em va bé. Tàrrega és una població d'un ambient artístic molt elevat: tinc un client que té trenta-cinc quadres meus, però de clients que en tenen entre dos i quinze quadres en tinc molts. Però és clar, exposo a Tàrrega però em ve gent de tota la comarca. També he exposat a Lleida, però després la gent em ve a casa a comprar.

I com el veu el gènere del bodegó, la seva especialitat?

Està molt a l'alça! La majoria dels pintors totes les èpoques han fet bodegons. Ara, passa una cosa, que la gent de la capital estava acostumada a estar tancada tot el dia a l'oficina, i quan arribaven a casa i veien un paisatge era com si veguessin una finestra. En canvi, els posaves un ram de flors o unes fruites i no els deia res. Des de fa una sèrie d'anys, la gent agafa el cotxe i se'n va amunt i avall, i s'han asserenat més. El bodegó, doncs, ara és més serè i còmode.

I entre els artistes, com es treballa aquest gènere?

El bodegó és molt difícil, si vols fer una cosa amb cara i ulls, necessites un bon dibuix i uns bons colors. Molts que comencen a fer bodegons es troben que porta massa feina. Jo amb el paisatge també hi gaudeixo, les marines de l'exposició m'agraden molt de fer perquè sóc de la costa, però em surten soles i potser m'hi estic només vint minuts... En el bodegó has de buscar el clar i el fosc, has de calcular ben bé les distàncies, i això és molt difícil d'aconseguir. Ara, els qui fem bodegons, si fem una cosa amb cara i ulls, estem a dalt de tot perquè n'hi ha pocs.

L'Antonioti és una cita fixa per Nadal. L'any que ve, també?

Sí, i tant! Continuaré de la mateixa manera, perquè la gent ja s'ho coneix i sap que cada Nadal exposo, i em pregunten: "quan obres l'exposició, enguany?". Continuaré igual fins que pugui ser, és clar.

La Botiga del Gimnàs és una inciativa del ja popular Gimnàs Tàrrega, situat al cèntric carrer del Carme.

D'aquesta manera, el centre esportiu emprèn l'aventura comercial amb un comerç natural, sa i alternatiu.

En un ambient de plàcida naturalitat, el comprador podrà trobar productes naturals i frescos, dietètics, cosmètics i ecològics.

L'herboristeria és també un apartat força complet a

La Botiga del Gimnàs, ja que s'hi poden descobrir productes mai vistos amb propietats dignes de conèixer.

La Botiga del Gimnàs, ubicada al carrer de Santa Maria, és un nou món alternatiu que, des d'hamburgueses cent per cent vegetals fins a flors de Bach, pot oferir

tot allò que cal per a conservar una salut ferma,

un equilibri interior òptim i, en definitiva,

un millor nivell de vida.