El director artístic de la Fira, Ramon Simó, ha dit que la Fira de Teatre ja no busca els rècords de públic sinó que el certamen aposta per oferir millor qualitat i comoditat als visitants afeccionats al teatre. De fet ja ho van dir l'any passat en la valoració final de la dissetena edició, i pel que es veu, ho mantenen. També en aquesta secció havíem dit que no calia tant de públic si només una petita part anava als espectacles de pagament.

Altre rècord que no volen batre és el de programadors, no perquè no els interessi sinó perquè aposten per les entitats de tota mena que programen espectacles teatrals. Així, segons els directius de la Fira, algunes entitats com ajuntaments o empreses de programació havien enviat quatre o cinc programadors al certamen. Ara ho limiten a dues persones per entitat. Quelcom semblant passa amb els mitjants de comunicació. I és que a vegades en algun espectacle hi havia més programadors i "premsa" que públic, i per això a l'hora de fer recompte donava una baixa assistència de públic en algun espectacle quan el recinte era a vessar.

Per contra, hi ha un rècord que sí caldria que fos prioritari per als actuals directius de la Fira, i és el de les infraestructures fixes per al teatre. A l'anterior carta, i en altres ocasions, i també anteriors directius de la Fira, hem denunciat que el tema de les infraestructures és l'assignatura pendent del certament. L'Ajuntament té diversos immobles que es poden adaptar per a espais teatrals, a la vegada que poden servir (fora de la Fira) per a altres activitats lúdiques de la ciutat, però la seva adaptació val molts diners, cosa que no es pot permetre el consistori, però que sí podria fer la Generalitat, només per allò, que ara ja no se sent a dir tant, del reequilibri territorial del país. També perquè amb una millor infraestructura es podria rebaixar el pressupost de la Fira sense rebaixar la qualitat dels espectacles, ja que actualment l'apartat de les infraestructures "mòbils" té un pes considerable en els pressupostos. Seria també una manera de lligar l'Administració autonòmica a continuar mantenint la Fira de Tàrrega, ja que actualment si marxés la Fira a una altra població no quedaria res d'infraestructura que demostrés que aquí durant molts anys es va fer una fira de teatre, ni un trist monument. Bé, val més que facin la plaça de Comediants que un monument.

El divendres de la setmana passada la Fira va ser presentada a Vic en el mateix acte en que es va presentar el Mercat de Música Viva de Vic als mitjans locals d'aquella població ossonenca uns dies abans que la presentessin a Barcelona. A veure si els d'aquí en prenen bona nota d'aquest detall i els perdonarem que les companyies només (en algunes ocasions) vulguin anar a la presentació de BCN.

Si, efectivament, l'entrada del cinema a Tàrrega fou en un barracó, per aquells temps espaiós i confortable, instal.lat al Pati. Era el famós Cine Polak, o Polack, que recorregué les principals poblacions de Catalunya i Espanya. El tren que es tirava al damunt. La sortida de les fàbriques. Un "dramon", de deu o dotze minuts de durada. I tot explicat de paraula, amb un punter damunt la pantalla, com en moltes de les classes de les escoles nacionals i als escolapis. Que així encara el projectaven a Saragossa, quan els empresaris (?) targarins del Saló Novetats foren invitats a establir un cine a la capital del Pilar.

Vist el del Cinema Polak, immediatament sorgiren els cines estables a Tàrrega. Entre ells, el Palau de Varietats, a la carretera d'Agramunt, on després vingué la Cambra de Comerç, Pere Ramon, i àdhuc l'Ajuntament, quan la reconstrucció. I el Saló Novetats. Primer ­repeteixo, al carrer de Santa Anna i seguidament, l'any 1910, a la cantonada dels carrers ara avinguda de Catalunya i carrer de Santa Anna, com explicava a les meves ratlles publicades el 16 de maig d'enguany. I, com es deia en els anuncis: "Ha sigut construït exprofés per a cinematògraf". Sens cap mena de dubte. I el Cinemapol ocupà més tard el Teatre de la Lliga, que últimament fou el Cinema Parroquial. Local, el de la Lliga, on m'hi havien dut a veure teatralment La Ventafocs i altres obres que també podíem veure els infants, acompanyats dels nostres pares. I el Cinemapol fou de l'empresari Santesmasses. Que per cert fou qui va encarregar i "produir" les celebres pel.lícules d'unes festes a Tàrrega. Que uns anys enrere, essent jo regidor, va obsequiar a l'Ajuntament. I ara són un autèntic tresor de l'arxiu comarcal i del museu, que han obtingut fotogrames d'altíssim valor. Alguns justament publicats. Cinema que, més tard, fou regit per l'empresari senyor Mas. Fuster de professió, però amic del cinema i de les nostres coses com el qui més. Seguiren La Alianza, fins que caigué la teulada quan la nevada de 1944, i l'Ateneu. Fins l'arribada del Catalunya que els Eroles construiren expressament per a cinema. Com el Majèstic, bastit per Felipe de Juan, i que ara, reformat, és l'únic que funciona a la nostra ciutat com a multisala de cinema. Doncs tots sabem que tant aquest com el Catalunya no tenien la condició de Teatre, ja que no disposen de l'escenari com a tal. I als empresaris que esmenta, Josep Solsona, Pep de l'Aliança, Eroles i Purgimòn, crec que caldria afegir-hi alguns temps, a l'Ateneu, els Pané o també Pané-Minguell i Serra-Salabarnada. I Enric Escribà al Majèstic. Avui els del Circuit Urgellenc, del qual Vilaltella és ben conegut. I els dels anys deu, els Serés i el grup de joves que prou vegades he citat. Segur que me'n deixo, especialment al Cinemapol i Ateneu. Que és per això que tant demano la història del cinema targarí. I així no oblidaríem ningú. Parlo d'empresaris com a tals. Perquè a l'Ateneu a vegades tingueren encarregats de la secció de cinema.

Quant al cinema eròtic, vull també fer una succinta ampliació: en aquells dies les banyistes de Mark Sennet no ens deien res. Eren simples acompanyants de curts de comèdia i prou. N'havíem vist de pitjors, sobretot espiant per les cortinetes o persianes de Cal Nano, cafè cantant. On posteriorment després del Bar Royal es va edificar el Banc Popular. I el més perillós dels cinemes de llavors eren els darreres de les llotges, les últimes files i el galliner. Les "parts" de les pel.lícules duraven poc, però suficientment. L'enrenou venia si es trencava el rotlle a mig... Si bé, seriosament, en la immensa majoria de films, fora d'algun petó escadusser, que la jovenalla aclamava sorollosament, no s'extralimitaven. Però aparegué Greta Garbo. I llavors la cosa anava de debò. Jo recordo haver fet una crítica-comentari a Crònica Targarina, en la qual cobria la secció de cinema, d'Orquídies salvatges, protagonitzada per la Garbo, que poc s'ha superat ara en "climax" de voluptuositat i desig. I no diguem d'El dimoni i la carn, de 1926, de la famosa actriu sueca que s'havia incorporat a Hollywood.

El cim arribà quan Marlene Dietrich el 1930 era l'actriu extraordinària, insólita i obsesionant en Der Blue Engel, l'àngel blau, que feu trontollar el món del cinema. El professor Unrsat esdevenia una marioneta als peus ­millor dit a les cames­ d'aquella insinuant cabaretera. I, com els comentaris de les enciclopèdies més moderades defineixen, "Stenberg ­el director­ la convertí en un dels grans mites eròtics del star-system". Com en El diable és una dona.

Vull dir que abans dels quaranta i els cinquanta, l'hàlit dels sentits més afinats de la sensualitat ja s'havia passejat per moltes pel.lícules. I no es pot deixar mai de banda la Dietrich i la Garbo. Endemés de les excepcionals actrius que foren, fent més i més gran el cinema. Succeí, però, que vingué la interrupció de la guerra civil i els anys que la seguiren, pràcticament sense films d'importació o escassíssims. I quan n'arribava algun es produïa gairebé una tempesta. I tot semblava nou i impossible. Però els d'abans ja estàvem curats d'ensurts.

No, evidentment no m'estic referint al film de Marti Ritt, The long hot summer en la seva versió original. El titular correspon més bé a l'estiu que ens ha tocat suportar en aquest any de gràcia, i no precisament pels seus rècords històrics de calor, sinó per les seves circumstàncies paradoxals. Recordo que a començaments d'estiu, per Sant Joan, em trovaba a Tàrrega fruint d'un temps agradable. Al juliol la calor es deixà sentir de forma discreta a Barcelona. La primera anomalia es produí els primers dies d'agost amb l'arribada d'una onada de fred estiuenc, producte, segons els homes del temps, de l'esfondrament de l'anticicló de les Açores que donà pas als vents del nord, amb un tercer element, la goteta d'aire fred. Tres elements que obligaren a tancar portes i finestres i a agafar novament les peces lleugeres d'hivern als matins i capvespres. La joia de l'estiu nòrdic durà poc; pels volts de Sant Llorenç, la calor tornava a fer-se sentir i aquesta vegada ho feia de valent; per la Mare de Déu d'agost era insuportable. Afortunadament, llavors em trovaba ja, com sempre, a la Seu d'Urgell fruint d'una temperatura agradabilíssima. I una altra de les paradoxes estiuenques que, com he dit abans, volia comentar, és que mentre els urgellencs més vells no recordaven un juliol tan insuportable, a Barcelona l'havíem gaudit amb notable beningnitat. A l'agost, els papers s'invertiren, i mentre a la ciutat comtal s'hi coïen materialment, amb mínimes que no baixaven dels vint-i-cinc graus, a la Seu (emprant un tòpic de postal rància), dormíem tapadets i a qualsevulla de les hores centrals del dia, en zona d'ombradiu, la frescor era encisadora.

De totes aquestes meves consideracions insubstancials se'n desprèn que la zona nord de l'Alt Urgell i la seva prolongació andorrana, juntament amb la vall d'Aran, la Cerdanya i els dos Pallars en menor quantia, són els llocs més recomanables per al bon estiuenc català. Amb aquesta opinió personal, acabo de descobrir la sopa d'all; com tampoc descobriré res de l'altre món si dic que Tàrrega, guardant les distàncies, amb el seu serè matinal i la "perla climàtica nostra", com amb molt d'encert qualifica l'amic Castellà Formiguera la marinada, és també ciutat per passar-hi un estiu confortable, malgrat que algún targarí resident que encara tingui a flor de pell la calor d'aquest estiu, no hi estarà pas d'acord.

I deixo per al final una asseveració que m'ha costat moltes discussions i controvèrsies i que aquest any he pogut demostrar documentalment (aquí no tinc espai per fer-ho): a l'altre extrem tèrmic, Barcelona ostenta el "privilegi" de ser una de les ciutats més caloroses del planeta i als estius competeix descaradament amb els inferns de Miami, Honk Kong, Calcuta, Tokio, etc.

La darrera dada curiosa d'aquest estiu insòlit ha estat el desacord entre la meteoreologia i l'economia: mentre el termòmetre pujava i pujava, la borsa baixava estrepitosament. Molta gent haurà suat de dues maneres. Confio que quan aquesta postal estiuenca faci la seva aparació, estigui tot ja normalitzat i tothom hagi deixat de suar.

L'acte destacat de la Festa Major és el tradicional Aplec de Sant Eloi, una cita ineludible en què els targarins ens retrobem amb l'emblemàtic parc de la ciutat i gaudim de la natura tot i aprofitant els últims raigs de sol estiuenc. El parc de Sant Eloi és un tresor natural del qual tenen cura els Amics de l'Arbre, amb molt d'esforç i dedicació. Per a tots els ciutadans és un privilegi poder gaudir d'aquest frondós espai, i el millor agraïment amb què podem correspondre és aconseguir un Aplec de Sant Eloi multitudinari, cívic i festiu. Enguany, i a més dels actes habituals, inaugurarem durant l'aplec les últimes millores realitzades al parc, especialment els nous accessos a les mirandes, des d'on es contempla amb plenitud la nostra ciutat. Serà, sens dubte, un acte que encara donarà més brillantor a l'Aplec de Sant Eloi.

I després del diumenge dia 13, quan la Fira de Teatre hagi abaixat el teló, els targarins encara podrem gaudir de dos dies més de celebració dins el marc de la Festa Major, amb un caire més íntim i casolà. Dies de bon veïnatge, convivència, i per què no, de descans per encarar el retorn a la quotidianitat.

En nom propi i de la Corporació Municipal us desitjo una bona Fira de Teatre i una bona Festa Major de setembre.

* A les 6 de la tarda, a la plaça de les Nacions sense Estat: Festiu 98 Caixa de Manresa presenta el grup BONI & CAROLI amb el seu espectacle Sidecar. Els malabaristes sobre rodes per excel.lència. Un còctel amb clau d'humor ple de diversió, entreteniment i acció.

* A les 8 de la tarda, a la plaça de les Nacions sense Estat: relaxant i lluït ball amb l'orquestra Solsona 70, per gaudir de les cançons de sempre.

* A les 10 de la nit, al Teatre Ateneu: LA CAPSA MÀGICA presenta Ciència ficció.

* A les 11 de la nit, a la plaça de les Nacions sense Estat: animat ball amb l'orquestra Solsona 70. Si encara teniu prou forces, i segur que sí, veniu a la plaça i aprofiteu una de les últimes nits estiuenques.

* A 2/4 de 3 de la matinada al carrer Migdia (Reguer), Tronada Catalana, a càrrec de la BAT. Serà un sonat fi de festa!

* APLEC DE SANT ELOI

* A 2/4 de 10 del matí, a l'ermita de Sant Eloi: missa solemne cantada per la Capella de Música.

Tot seguit, esmorzar popular amb coca i préssec. Si no us els porteu de casa, l'Associació Amics de l'Arbre muntarà una parada on els podreu adquirir, juntament amb la rajola commemorativa de l'aplec.

I després, inauguració de les obres de millora realitzades a les dues mirandes i altres zones del parc, a càrrec de Josep Grau, president de la Diputació de Lleida, i les autoritats locals.

* A continuació, BALL DELS GEGANTS DE TÀRREGA acompanyats pels Grallers de la BAT.

* A partir de les 9, i durant tot el matí: III CONCURS DE PINTURA RÀPIDA Parc de Sant Eloi. En qualsevol racó de Sant Eloi podreu contemplar com realitzen les seves obres els artistes participants.

* A partir de les 10 del matí, a l'esplanada dels dipòsits, DEMOSTRACIÓ D'AGILITY (ensinistrament de gossos), organitzat pel Grup d'Amics del Gos de l'Urgell.

* A 2/4 de 12 del matí, a l'esplanada dels dipòsits, XIV CONCURS NACIONAL DE COLLES SARDANISTES, organitzat per l'Associació d'Amics de la Sardana. La Cobla Tàrrega interpretarà les diferents peces sardanistes.

* A la 1 del migdia, a l'esplanada dels dipòsits, lliurament dels premis del III CONCURS DE PINTURA RÀPIDA: primer premi de 50.000 ptes. (aportat per l'Excm. Ajuntament de Tàrrega); segon premi de 40.000 ptes. (aportat per Galeries Graells) i tercer premi de 35.000 ptes. (aportat per Conserves Vilamajó).

* A les 5 de la tarda, al camp d'esports la Plana: emocionant partit de la tercera divisió entre els equips: U.E. TÀRREGA - C.F. BALAGUER.

* Durant tot el dia podreu gaudir de l'última jornada de la XVIII Fira de Teatre al Carrer (consulteu el programa de la Fira).

El dia 17 d'octubre de 1997 visitaren el jaciment del Molí del Codina els senyors Francesc Vidal, coordinador dels Serveis Territorials de Cultura a Lleida; Ramon Ten, cap del Servei d'Arqueologia, i Josep Gallart, arqueòleg territorial de la Generalitat a Lleida. Fruit d'aquesta visita es redactà un informe on s'afirmava que les estructures preindustrials eren dignes de ser conservades.

Un edifici gòtic amb una llarga perduració

Un factor que cada cop era més evident, a mesura que avançava l'excavació, era que el complex preindustrial es trobava encabit dins d'un edifici ja preexistent. Per una banda la relació de l'edifici amb la muralla ens indicava que havia de ser anterior a la segona meitat del segle XIV. Per altra banda les instal.lacions del complex preindustrial en algunes ocasions tallaven o bé se sobreposaven o anul.laven determinades estructures d'aquest edifici preexistent, que presentava unes característiques singulars.

L'edifici, construït amb blocs de pedra calcària lligats amb morter de calç, formava un rectangle irregular de 202 metres quadrats de planta, amb una llargada màxima de 22,5 metres i una amplada màxima de 8,4 metres. Els murs presentaven unes amplades al voltant d'un metre. En la nau no s'apreciava cap compartimentació contemporània al moment inicial de l'edifici que dividís l'espai interior. S'identificaren a mesura que avançava l'excavació set pilars corresponents a quatre arcs apuntats que sostindrien l'estructura de l'edifici. El pilar restant es trobava destruït per una de les estructures del complex preindustrial dels segles XVI i XVII, mentre que un dels set pilars esmentats es trobà rebaixat i cobert per l'enllosat de l'esmentat complex, fets que demostren clarament la reutilització de l'edifici.

Davant d'un edifici d'aquestes característiques, vam començar a sospesar la hipòtesi de l'emplaçament en aquell indret d'una de les antigues sinagogues de la Tàrrega medieval. Idea que ja havia defensat Joan Tous a principis dels anys setanta i que d'altres investigadors havien valorat.

La consulta de la documentació medieval referent a la primera sinagoga de Tàrrega va ser el punt de partida. Existeixen tres documents bàsics per al coneixement d'aquesta sinagoga. De la lectura d'aquesta documentació sabem que la primera sinagoga s'hauria edificat pels volts de 1307, en temps de Jaume II, i que en temps de Pere III la sinagoga va quedar afectada per una o probablement dues inundacions a causa de la proximitat de l'edifici al riu, pràcticament dins del llit de l'Ondara, i vora les inundacions de les aigües en temps de pluja. El rei Pere III donaria permís l'any 1346 per construir novament la sinagoga en algun lloc de la vila de Tàrrega. Tot sembla indicar que la nova sinagoga s'edificaria a l'actual carrer de l'Estudi.

La documentació, tot i que no especifica l'indret exacte on es troba la sinagoga de la primera meitat del segle XVI, deixa ben clara la seva situació a la vora del riu. A principis del segle XVI la zona de Tàrrega que tocava al riu anava de l'actual carrer de les Piques fins al carrer de Sant Agustí. Sabem que a partir de mitjans del segle XVI es construeix un call jueu de nova planta a la zona del carrer de les Piques i del carrer de l'Estudi, carrer on es basteix la nova sinagoga. Llavors hem de pensar que aquesta zona, amb anterioritat a aquesta data, havia d'estar poc urbanitzada i creiem poc probable que l'antiga sinagoga hagués pogut estar edificada entre el carrer de la Font i el carrer de les Piques. Per altra banda, si tenim present que el riu Ondara, al seu pas per Tàrrega, no ha variat durant els darrers segles el seu curs la zona més propera al riu, i que sembla oferir un cota més baixa és la zona excavada on ha aparegut l'edifici gòtic d'una sola nau, de característiques singulars que precisament data de la primera meitat del segle XVI.

Davant d'això vam demanar assessorament a la Societat Catalana d'Estudis Hebraics adscrita a l'Institut d'Estudis Catalans. Entitat especialitzada en l'estudi del món jueu català. Jordi Casanoves, membre de l'esmentada entitat, visità el jaciment en diferents ocasions, revisà el material exhumat i redactà un informe amb data d'11 de novembre de 1997, on s'exposava a mode de resum que, "tot i que no disposem de totes les dades per garantir sense cap mena de dubte l'ús d'aquest edifici com a sinagoga, fet que podem considerar com a normal pel que fa a aquest tipus d'identificacions, tanmateix tots els indicis, tant les referències a la seva ubicació com les pròpies característiques estructurals, ens porten a considerar com a molt probable que realment es tracti de la primera sinagoga de Tàrrega."

L'excavació dels nivells antics de l'edifici

La demostració de la hipòtesi com a primer ús de l'edifici va centrar els treballs arqueològics posteriors. S'excavà un tram de la rasa de fonamentació del mur est de l'edifici, on es documentà la presència de materials ceràmics datables entre el segle XIII i principis del segle XIV (datació contrastada amb diferents especialistes en arqueologia medieval). Aquesta cronologia aportada per la ceràmica de la rasa de fonamentació concordava amb la data de 1307, moment de construcció de la sinagoga que apareix a la documentació. Per altra banda es realitzaren dos sondejos dins de l'edifici per sota del nivell de paviment dels segles XVI i XVII. En aquests sondejos es documentaren retalls antics, corresponents a estructures desmuntades, reomplerts amb nivells de terra que presentaven materials de la primera meitat del segle XV; entre aquests materials es trobà un aplic de bronze amb esmalts i un escut nobiliari que ocupa el lloc central. Aquests sondejos van permetre documentar una fase intermitja d'utilització de l'edifici, però no es van poder documentar nivells més antics en trobar-se destruïts pels retalls esmentats, que podrien haver estat fets en un moment encara per precisar entre la segona meitat de segle XIV i els inicis del segle XV. L'interès que presentava el conjunt format pel paviment i les diferents piques i estructures del complex preindustrial dels segles XVI i XVII va desaconsellar continuar l'excavació per sota d'aquests nivells; d'aquesta manera també s'evitava un deteriorament de les restes fins que no hi hagués una resolució definitiva referent al seu futur. L'opció de conservar les estructures dels segle XVI i XVII (que comportava aturar l'excavació) privava de trobar alguna resta o nivell d'ús corresponent a la hipotètica sinagoga, aspecte per altra banda difícil, ja que, si contemplem la possibilitat de la sinagoga, en abandonar l'edifici a mitjans del segle XIV el més lògic és que els jueus, gelosos de la seva religió, s'haguessin emportat tots els objectes relacionats amb el culte (els rotlles amb la Torà, les llànties, els canelobres, etc. ) aspecte per altra banda lògic i reflectit en la documentació, fins i tot en el cas de Tàrrega. Altres elements, com són els bancs i armaris, eren de fusta i d'haver quedat soterrats no s'haurien conservat. La reutilització de l'edifici hauria acabat d'esborrar la presència d'elements rellevants del culte hebraic. L'edifici, despullat dels seus elements identificatius, restaria com una gran nau buida de contingut, on la sobrietat de l'arquitectura en dificulta la interpretació. Malgrat tot, la hipòtesi de la sinagoga continua oberta com una possibilitat important a tenir en compte, si bé en el punt actual de la investigació no podem afirmar amb un cent per cent que ho sigui. En qualsevol cas, creiem injustificat i fora de lloc negar categòricament que ho pugui ser.