---

5a Pàgina

Ja sabem que Tàrrega no destaca pels seus jardins florits. Tenim un parc de Sant Eloi frondós i verd, i aviat el parc del Reguer i altres indrets, però no tenen parterres i zones on s'hi plantin flors cada estació, com en altres ciutats. Segurament deuen tenir un important cost de manteniment, però algunes flors alegrarien la vida, o si més no, la vista, i a més d'una persona li convindria aquesta alegria perquè no anés tan amargada per la ciutat.

Amb tot sembla que per suplir aquesta manca de flors l'Ajuntament deixa créixer les herbes de les voreres, que a la fi també fan flors i conseqüentment llavors perquè l'any vinent puguin tornar a sortir. El curiós del cas és que en una ocasió vaig veure a un escombriaire que recollia un paper del costat d'una d'aquestes plantes sense malmetre-la i feia la impressió que hagués rebut alguna consigna de l'Ajuntament de no tocar les "voreres enjardinades".

No sabem si és que ara només es recullen els papers i no s'escombra, o les màquines d'escombrar ja no passen tan sovint o deixen racons, i que ara cada vegada menys els comerços ja no escombren al matí el davant de la botiga a l'obrir; tot això afavoreix racons amb restes de pols i brossa que faciliten que neixin més herbes i que algunes voreres semblin "enjardinades". Si per terra hi abunden papers i altres brosses és perquè els ciutadans els hem tirat en comptes de fer-ho a la paperera; però reconegut l'incivisme, cal que l'Ajuntament netegi els carrers i les voreres, perque els ciutadans cívics no hagin de patir l'incivisme dels altres i el visitants vegin una ciutat neta, cosa que últimament no passa i són moltes les queixes que rebem en aquesta redacció sobre la brutícia dels carrers i dels contenidors de les escombraries plens a vessar o amb bosses pel terra. I no ho diem per ara que amb la recollida de la matèria orgànica s'ha produït un desajustament que esperem que s'arregli aviat. Molta de la brutícia del carrer és per l'incivisme dels ciutadans, però aquest incivisme en última instància el qui l'ha de solucionar és l'Ajuntament; primer netejant i després formant o multant als incívics.

Aquesta neteja caldria fer-la extensiva a alguns embornals de la ciutat, que quan plou com el passat dilluns es tapen, dificulten la sortida de l'aigua cap a les clavegueres i creen tolls que l'incivisme d'alguns conductors o conductores converteixen en dutxes per als soferts vianants. Cal que tots mirem de mantenir neta la ciutat, però l'Ajuntament és el primer que ho ha de fer, ja que si es veuen els carrers nets sempre costa més tirar un paper a terra.

Opinió

Em refereixo als habitants de la nostra ciutat. I encara que quan escric no tinc la confirmació dels tretze mil, pel que comentaré no és cap problema, ja que es tracta de l'opuscle o més aviat fulletó, publicat el 1927 sota el títol i la portada que reproduïm, que, una vegada més, em proporciona Francesc Robinat. Anem-hi.

El títol de l'esmentat opuscle o fulletó, com poden veure és el de Turismo Ibérico - Cataluña - Tàrrega, que deixo, com l'original, en castellà, però que aniré comentant i traduint, exceptuant un apartat que, al meu entendre, perdria el que m'atreveixo a qualificar de pintoresquisme –valgui la paraula–, o color.

Tampoc puc afirmar si fou publicat al 1927 o al 1928. No consta enlloc. O, almenys no he sabut trobar-ho. Però per la composició de l'Ajuntament, del qual era alcalde Felipe de Juan Zalama i els daltres regidors, opino que fou al 1927. I en la demografia, aquesta sí que consta com del 1927, teníem 5.498 habitants; s'anotaren 143 neixements, 95 defuncions i 52 matrimonis. I, evidentment, si arribem o hem arribat als 13.000 habitants en 74 anys haurem multiplicat la nostra ciutat per 2,365, arrodonint els decimals.

Certament l'augment ha estat important, però com que no entro en comparacions d'èpoques o anys, del que vull escriure no és d'això, sinó que del fulletó. Publicant també el plànol de Tàrrega que es reproduïa. I en el qual, pràcticament hi figuraven els monuments, paratges, llocs o figures, àdhuc del mestre Amigó a Sant Eloi, que encara anem repetint. I no cal dir que el Palau dels Marquesos de la Floresta i els dipòsits d'aigua de Sant Eloi, llavors acabats i descoberts, que tan bé coneixíem els alumnes dels escolapis que ens hi portaven gairebé tots els dijous de l'any escolar... més llarg que el d'ara.

En un apartat que en deien "directori tècnic" (llavors el Directori era el govern imposat, una mica a les acaballes) hi figuren com a advocats, Josep Morera, Josep Sala, Sebastià Solé i Ramon Tàsies; com a llevadores, Carme Balcells i Dolors Bonastre; com a farmacèutics, Josep Argilés, Emili Mestres i Francesc Robinat; i com a metges: Ramon Armengol, Pere Carreño, Ramon Carulla, Ramon Ribalta i Alexandre Ubach. Com a notaris, Rafael Losada i Josep Salvia. Odontòleg, L. Tuca, i veterinaris, Sebastià Ramon i Lorenzo Vaquer. Que, naturalment, un per un i una per una, en conjunt o separadament, podrien omplir moltes planes d'aquesta Nova Tàrrega. I formen part de la història, petita o gran història, d'aquells anys vint. Que, com he afirmat altres vegades, fou d'un autèntic creixement de la nostra ciutat en tots sentits. I no anoto els components del municipi perquè en un parell d'ocasions els he repetit. I per qualsevulla consulta només cal buscar el llibre Tàrrega de Jaume Espinagosa i Josep M. Planes, que he citat molts cops, que es tracta d'un instrument extraordinari a favor de la coneixença de molts aspectes de la ciutat.

No m'endinsaré tampoc en la vida cultural d'aquells anys. És un altre capítol importantíssim. Vivia encara el mestre Güell. I fos a l'Orfeó, l'Ateneu, l'Associació de Música, o en altres aspectes, l'Aliança, la Unió o la Dàlia, i els Amics de l'Arbre, sempre la nostra ciutat era capdavantera. I àdhuc els de la sardana o els excursionistes, mai s'havien quedat enrere sinó que al contrari.

De cap de les maneres entraré en el terreny de la política. Però sí que vull dir que, malgrat la citada dictadura, els grups catalanistes de Tàrrega es mantenien més vius que mai. Recordo una anècdota. Que precisament m'ha dut a la memòria una fotografia de l'ermita de Sant Eloi que figura en l'opuscle que comento. Al front i ben visible, amb lletres groses, hi figura pintat el rètol de "Ermita de San Eloy". Doncs bé, quan fou pintat, l'endemà al matí havia desaparegut, i la façana era tota blanca. Però poques hores després, hi tornaren a col.locar l'esborrat. Si bé els autors de la "despintada", a l'inrevés de les pintades que ara es fan, havien aconseguit el seu objectiu. Que estimaren tot els catalanistes. Entre ells hi figuraven, el mai prou recordat Magí Serés i Samuel Perenya, que juntament amb uns altres eren els qui havien tret el "San Eloy".

Com deia al principi, ara jo mantindré en castellà la "Guía del automovilista" que figura a la plana vint-i-quatre del fulletó. Demostració, per altra banda, del que era anar o tornar de Barcelona en automòbil. En uns temps en què, com igualment s'anota en el dit fullet, en tren per anar o tornar de Barcelona, en el més lleuger, significava quatre hores i quart. Dic més de quatre hores, quan no es retardava, que era molt sovint. Però anem a la guia de l'automobilista:

"De Barcelona a Tàrrega". Kilómetros a recorrer.- Salir de Barcelona por la carretera de Madrid.- De Barcelona a Sans: 7,5 kilómetros.- De Sans a Sant Feliu: 4 kilómetros.-El kilómetro 7,5 cruce; seguir derecho. En el 11 paso a nivel.- De Sant Feliu a Molins de Rey: 4,5 kilómetros.- De Molins a Pallejà: 3 Km.- En Molins se toma a la izquierda, dejando enfrente la carretera de Terrassa. Puente sobre el rio Llobregat. En el Km. 17 se toma a la derecha, dejando en frente la carretera de Vilafranca.- De Pallejà a San Andrés: 2,5 Km. De San Andrés a Martorell: 6,5 Km.- Buena carretera. En el kilómetro 22,5 la carretera pasa bajo la vía férrea. De Martorell a Esparraguera: 10 Km.- A la salida de Martorell puente sobre el rio Noya y pasa bajo la vía férrea. Dejar a la izquierda la carretera de Masquefa. Después paso a nivel y varios badenes. I així va continuant, però per no allargar massa i vist ja com es descrivia l'itinerari faig cap a Jorba... I s'anota "De Jorba a Cervera 29,5 Km.- En el kilómetro 76 seguir derecho, dejando a la derecha la carretera de Calaf. Poco después, puente sobre el Noya. En el kilómetro 90 seguir derecho. Muchos badenes, subida de 8 a 11 grados.- De Cervera a Tàrrega 11 kilómetros. Atravesar la población por el Arrabal de Capuchinos y salir por la carretera de Madrid. A la salida de Cervera, dos zig-zags y una subida de siete a diez grados.

Ja no seguiré. Som a Tàrrega. I ara, sense més ziga-zagues acabo fent avinent que llavors en aquell tan citat fuletó hi anaven vint-i-tres anuncis de diferents dimensions. Dels quals, d'una manera directa o indirecta, solament se'n podrien publicar tres, màxim quatre, avui. Hem tingut molts canvis... Però tot ha anat per a bé i hem prosperat i guanyat molt. Que és l'important.

Opinió

Cada vegada que llegeixo o sento la paraula "reestructuració" d'una empresa penso en els treballadors que pagaran les conseqüències d'una caiguda de vendes o dels menors beneficis obtinguts en relació a les previsions efectuades un o dos anys abans. Això m'ho fa dir la quantitat de notícies publicades recentment sobre aquest problema relatiu a empreses de tanta importància com Alcatel, Lucent o Marconi, especialitzades en alta tecnologia.

La primera, francesa, el director de la qual ha utilitzat la paraula "externalització", que significa produir des de l'exterior i comprar segons les necessitats, ha precisat que en el termini d'un any i mig se "separarà" de cinquanta fàbriques –27 a Europa, 23 als EUA– amb 13.500 empleats que ja poden començar a buscar nova feina. Un sindicalista francès va donar la seva opinió: "canviar de grup vol dir perdre els avantatges socials"; "treballar en petites empreses –les que vendran al gran grup Alcatel– significa deixar de tenir força sindical per lluitar, si convé, amb la direcció". A les petites empreses vint, trenta, cinquanta acomiadaments no tenen la importància ni el resó de deu mil treballadors que perden la plaça d'un cop. Estratègia d'empresari.

L'empresa Equart i Global One, franco-holandesa, acomiadarà tres mil treballadors malgrat comptar amb previsió d'ingresos de quatre mil milions de dòlars el 2004, en un mercat en progressió del vint per cent anual. Aquesta situació és conseqüència de la globalització?

Al nostre país, Agere, filial de la nord-americana Lucent Technologies en el negoci de microprocessadors, tancarà la factoria de Tres Cantos (Madrid) a causa de la caiguda de la demanda. És a dir, encara que hi hagi benefici, però que no sigui el benefici previst, el qui paga és sempre el treballador. A aquesta fàbrica de Tres Cantos hi ha actualment 950 persones empleades.

A la Gran Bretanya, l'empresa Marconi acomiada quatre mil treballadors perquè creu que farà un cinquanta per cent menys de beneficis el 2001.

D'aquí, sens dubte, l'estratègia econòmica del gegant IBM: diversificar i ser globals. Així ho explica el president de la multinacional a Europa, qui vaticina que l'empresa que es dedica únicament a una cosa té els dies comptats.

No cal continuar per aquest camí. Sempre és el mateix i, repeteixo, el qui surt malparat és el qui treballa quan hi ha beneficis i l'acomiaden quan els experts que tot ho saben afirmen que aquests beneficis no eren com havien previst. D'aquí les manifestacions contra la globalització, que és una manera més subtil, però descarada, d'estendre la riquesa generadora de riquesa en benefici propi, de dominar el poble que treballa, amb debilitat sindical i amb l'amenaça de ser acomiadat al primer signe d'afebliment de la demanda. I sempre amb el beneplàcit dels governs i amb el suport d'una policia que no dubta a aixafar qualsevol manifestació contra la política capitalista neoliberal com la de Barcelona (pacífica) del 24 de juny.

La situació actual em fa pensar que Marx no era neci. Però també en un sentiment que no s'allunya de la meva ment: és trist el destí de les revolucions.

Correu del lector

Aquest és el lema originari del projecte de Pla Estratègic que acabem d'iniciar tots els grups polítics de l'Ajuntament. Es una manera de plasmar el compromís que els disset regidors hem assolit amb Tàrrega. En un exercici de coherència política hem arribat a un consens per definir uns objectius a mig-llarg termini per Tàrrega, la nostra ciutat, que siguin de tots i que ens trametin la il·lusió per poder apostar pel que sempre Tàrrega ha estat: un pol capdavanter a la plana del Ponent.

Si hem estat capaços en el passat de sumar els esforços de tanta gent com per poder portar endavant moltes iniciatives culturals, esportives, empresarials, i ésser un referent històric rellevant per tantes coses, ara ens cal continuar en aquest esperit i retrobar entre tots com apostar per la nostra ciutat. Amb una aposta d'il·lusió i confiança en nosaltres mateixos per guanyar.

L'empresa que ha guanyat el concurs, INGECON, realitzarà una sèrie d'entrevistes amb les institucions, associacions, empresaris, persones significades, i a qui es cregui oportú per determinar en primer lloc quina Tàrrega es la que tenim i la que es veu des de fora i la Tàrrega a què aquestes persones i institucions aspiren. No es tracta doncs de cap investigació interessada per fer cap cens dels impostos, o per cobrar més.

Es tractarà de definir les bases de treball per una sèrie de reunions que ens han de portar a definir la Tàrrega que volem, la Tàrrega per la que volem apostar, la que entengui les iniciatives emprenedores, les il·lusions dels ciutadans i col·lectius compromesos amb la ciutat. Volem apostar pel que sempre hem volgut: la Tàrrega capdavantera. Què val aquesta aposta? Molt poc en diners, i molt de nosaltres mateixos: la confiança de tots. És una aposta amb premi segur. Som-hi?

Tota persona, per poc observadora que sigui, i doni un passeig pel Pati, vorera de l'Ateneu, convent del Carme, pot tenir ocasió de veure un fet com a mínim insòlit. Una senyora o un senyor, minusvàlids i amb cadira de rodes, travessen la carretera pel passatge de vianants en direcció als llocs esmentats. Els cotxes s'aturen amb bona voluntat. Quan les cadires de rodes arriben a l'altre costat de carretera no tenen ocasió ni facilitat de pujar a la vorera, ja que no hi ha un tros de rampa que els ho faciliti. Han d'anar carretera amunt fins a trobar-ne una que, molt sovint, està ocupada per un automòbil aparcat, o una segona que els permeti recobrar la seguretat de la vorera.

Demano al gentil regidor que doni un tomb per aquest costat de la plaça del Carme per apreciar la situació poc agradable per als usuaris d'aquesta condició que no troben la facilitat que es mereixen. No cal dir-li que les rampes són un començament i acabament lògic d'un passatge de vianants per a les mares que van amb cotxen d'infants o, més greu, per a les cadires de rodes dels minusvàlids. Si ho veu, segur que hi posarà remei. És tan senzill! Ara recordo que el meu avi em va dir fa molts anys: "Els petits detalls fan les grans persones".

Ben sincerament,

Correu del lector

Selecció d'autors diversos –alguns són anònims– que han dit alguna cosa sobre el pensament, la intel.ligència o els intel.lectuals:

– "El pensament és el nord, i la sensibilitat és el sud de l'esperit." (Anònim)

– "L'intel.lectual és aquell que analitza la realitat i en treu conclusions." (Ramon Barnils)

– "Moltes paraules mai no indiquen molta saviesa". (Tales de Milet)

– "Mori la intel.ligència!" (José Millán-Astray, militar fundador de la Legió)

– "La intel.ligència ens serveix per retardar la nostra mort." (György Konrad)

– "A l'intel.lectual el constitueix el dubte." (Francisco Umbral)

– "L'esperit és la unitat de pensar, crear i actuar." (Hegel)

– "L'aforisme és com una pedra preciosa, que adquireix més valor per la seva raresa i només dóna plaer a petites dosis." (Herman Hesse)

– "El fet de llegir implica pensar. Alhora que pensem, millorem." (Anònim)

– "El camí es fa fugint del camí. I el pensar, fugint del pensament." (José Bergamín)

– "Som els nostres pensaments i ens convertim en allò que hem pensat." (Buda)

– "El valor de l'intel.lectual no rau tant en les llargues estones que es dediqui a pensar com en les llargues estones que ens faci pensar a nosaltres." (Juan Bonilla)

– "Un intel.lectual és l'home que sent la necessitat de plantejar-se les preguntes fonamentals com si acabés de descobrir-les. Per formular personalment aquestes qüestions no es necessita ni una càtedra ni una columna fixa a la premsa." (György Konrad)

– "Hi ha dos tipus d'intel.ligència, la llesta i la beneita. La llesta serveix per comprendre i prevenir, la beneita per deplorar el que s'entén a mitges i provocar malentensos." (Albert Camus)

– "Amb el coneixement augmenten els dubtes." (J. W. Goethe)

– "Pensar amb llibertat és pensar sense pensar en els inconvenients de pensar, pensar al marge de l'interès immediat, més enllà de l'estricta conveniència." (Oriol Pi de Cabanyes)

– "L'art, la natura, les persones, els afectes –i no només els llibres–, això és coneixement." (Alfonso Levi)

– "Els sentiments són l'adob de la intel.ligència i del saber." (Leonardo da Vinci)

– "De vegades ens molesta adonar-nos que els altres també pensen." (Jean Anouilh)

– "Pensar és un plaer." (Anònim)

Correu del lector

Fa mesos que havia parat d'escriure a la premsa sobre el canal Segarra Garrigues, però no he deixat de llegir-la al respecte. En tot aquest temps, han esdevingut tantes coses, que he decidit tornar a agafar la ploma.

Podríem començar parlant dels ecologistes, als quals amb molt respecte els he de dir que mai m'he posat amb ells, però ara els pregunto qui són primer, les persones o les bèsties "ocells"? Està molt bé respectar la natura i els ecosistemes que encara perduren, però recordem que tot col.lectiu vol que se li respecti el seu.

Fa uns dies els ecologistes i protectors dels animals, mitjançant un article, varen contestar al president del Canal Segarra Garrigues, fent referència als regadius i, a les espècies estepàries com pardals, estornells, esparver cendrós... les quals diuen s'ha de protegir. Jo em pregunto si aquests ecologistes, tenen cereals, oliveres o regenten un vedat local de caça.

Quan jo era petit, a l'hivern hi havia uns vols d'estornells que tapaven el sol; quan s'acabaven les olives, emigraven a un altre territori. Ara no n'hi ha tants, però tot l'any els tenim aquí. Abans el pobre pagès s'havia d'aguantar i, veure com principalment els estornells se li menjaven les olives. Avui amb l'esparver cendrós, entre altres, hem de veure com s'alimenten de l'existència cinegètica dels nostres termes... i altres exemples que no cal enumerar perquè ho faríem massa llarg. La qüestió és que vosaltres, els ecologistes i protectors dels animals, mai heu fet un acte de generositat vers els pagesos i vedats de caça, és a dir, mai us he vist repartir diners als afectats (sobretot pagesos) per haver d'aguantar les pèrdues que provoquen aquests animals en les explotacions.

No sóc un home insensible, ni molt menys, però com jo, molts pagesos treballem al camp per recollir fruits, els quals suposadament ens han de cobrir les necessitats bàsiques per viure en un món consumista, que jo no he inventat.

Intento ser un home democràtic, i no sé si me'n surto, accepto els vostres raonaments de protecció dels "hàbitats naturals", que més aviat són terres de conreu de secà. Però alhora jo em pregunto, qui sou vosaltres per incidir en el futur d'uns pagesos, d'unes terres de secà en depressió econòmica, i d'un territori que sense l'aigua de reg s'abocarà a un desplomament imparable. Qui són vostès per decidir el futur d'unes persones arrelades en un territori? No tenim el mateix dret o més a defensar la nostra posició en el territori que els ocells migratoris? I en cas que això fos inevitable, quines compensacions hauríem de rebre, perquè d'alguna cosa haurem de menjar els pagesos?

Els pagesos ja fem prou d'aguantar aquesta plaga de "polítics" que tenim a casa nostra, que fa anys que ens prometen un canal per a reg i, no acaba d'arribar mai. Ara sembla que és un fet, però encara va per llarg. I encara més, s'albira que potser aquest canal Segarra-Garrigues tindrà un cost per hectàrea molt elevat. Potser impagable per una pagesia que any rere any perd poder adquisitiu. En aquest aspecte sí que coincideixo amb vosaltres els ecologistes, quan dieu en el vostre article "per què s'ha de regar? Per tenir excedents i no poder pagar les despeses que comportarà aquesta obra..."

Qui escriu l'article que teniu en les vostres mans va ser el promotor del Segarra-Garrigues, i per molts escrits que hagi fet contra el canal, mai estaré contra l'obra del canal i la posada en reg de les hectàrees de secà. Més aviat estaré en contra dels procediments, obres i plantejaments que perjudiquin els futurs regants i la viabilitat del projecte en pro dels pagesos, és a dir, que ho puguem pagar amb rendes agràries justes. Sempre he defensat que per la restitució de l'equilibri territorial i la preservació de la vida en el món rural, el canal Segarra-Garrigues ha de ser pagat íntegrament al cent per cent per la Generalitat de Catalunya. Si és així, llavors podrem parlar d'espais protegits per la fauna autòctona del país i altres aus migratòries.

Per finalitzar diré que l'any 1983 es va presentar un projecte d'obres del canal Segarra-Garrigues valorat en 37.500 milions de pessetes. Posteriorment, un segon projecte de mitjans de la dècada dels noranta, pressupsotava l'obra en 164.000 milions de pessetes, i avui dia el conseller Grau parla de regar 71.000 hectàrees i d'un cost de 185.000 milions de pessetes.

Vosaltres mateixos, ja em direu on anirem a parar tots plegats?