El passat i llarg cap de setmana el Grup Infantil Carmelità (GIC) va celebrar els actes commemoratius del vint-i-cinc aniversari de la seva creació. Creiem que és una notícia positiva ja que ens indica la bona salut de moltes de les entitats targarines que els últims anys estan celebrant noces de plata, d'or i de platí.

Tornant al GIC, cal fer esment que aquest grup d'esplai es va crear l'any 1972, quan encara no totes les llars tenien televisió i eren pocs els targarins que anaven de vacances o de cap de setmana a fora. Dit tot això, hom pot veure que hi havia un ambient propici per crear un esplai per entretenir i formar els petits i els joves. Suposem que així ho devia veure el germà Carles i es va decidir a formar el grup infantil al redós del claustre del Carme. Però en aquests 25 anys del centre la societat en general i la targarina en particular han sofert importants canvis. Pensem que un quart de segle enrere els escolars quan sortien de l'escola, fora de fer alguns deures, poca cosa tenien a fer. Ara si no fan anglès, van a informàtica o a fer esport, per fer un exhaustiu repàs a les moltes activitats que es poden fer en acabar l'escola a la tarda. No cal dir dels caps de setmana, i més si són llargs o aqüeductes com el passat. A l'estiu, cap a la platja, i a l'hivern, a esquiar o simplement viatjar. Així els menuts i joves ja quasi no tenen temps per anar a un esplai. Un exemple podria ser la Coral Infantil Mestre Güell, que des de fa uns anys per poder sortir a cantar les caramelles ha de rebre l'ajut de pares i amics, sinó serien quatre gats. Amb tot, és allò que hom diu que sempre hi ha gent per a tot, i per tant encara hi ha joves que van al GIC o a altre esplai, encara que no són tan nombrosos com anys enrere. El GIC ha fet 25 anys i esperem que en pugui fer molts més, i des de les pàgines de Nova Tàrrega els felicitem per aquest aniversari, esperant que la societat targarina sabrà conservar aquests tipus d'entitats, que a part d'entretenir i formar, ajuden els petits i joves a viure en convivència. Una cosa que fa molta falta actualment, ja que cada dia es va més cap a l'individualisme.

La nostra ciutat s'enorgulleix de tenir moltes entitats de tots tipus, encara que últimament veiem com algunes han desaparegut, altres fan la viu-viu i alguna sembla que torna a reviscolar després d'un període de quasi hivernació. Esperem que aquest esperit d'associacionisme de Tàrrega es mantingui i vagi a més, ja que és la millor escola per una millor convivència de tots els ciutadans.

Com he dit més d'una vegada, i en la reiteració els de més edat som mestres, no he pretès ni pretenc ser historiador. Ni de la petita història local. Únicament de coses i fets aïllats. L'historiat, i encara més avui, requereix una documentació abundant i segura i no oblidar-se de res ni de ningú. I em consta, perquè m'ho fan arribar altres, que me'n deixo. I per això escric sense altra pretensió que evocar, a vegades sense massa precisió per manca de dades o de noms, de tot l'entorn del fet que relato. Vull dir altres personatges o contorns. Però sí en la veritat del que apunto i conec. Falten pinzellades als volts del quadre o no encerto el marc, però el motiu central és autèntic. I ja està dit tot.

Els lectors assidus del que escric han pogut comprovar que exceptuant algunes escapades a problemes actuals, que moltes vegades es repeteixen des d'anys i anys ­com el tren, els regs, les carreteres i per l'estil­ intento fer esment de persones i persontges, més aviat poc o molt oblidats, que, per diferents motius, tingueren especial interès o rellevància en l'àmbit de la nostra ciutat. O representant-la fora. O bé aconseguint fama i honors en activitats artístiques, literàries o comercials. Com també dels que, lluny de Tàrrega, la recorden, estimen i tenen present, i reivindico els seus noms perquè es tinguin en compte. Cosa que dins de les meves limitacions, que més amunt explicava, em proposo d'anar fent.

De totes maneres sembla que prediqui una mica al desert. Encara que és virtut del predicador de fer-ho encara que s'adoni que a vegades, àdhuc en els de les primeres files, n'hi hagi que es vagin ensopint o adormint. Més d'un cop senyal que la dissertació és soporífera. Que per això procuraré d'anar insistint. Fins i tot fent-me pesat. Que no lamento ni ho dic per queixa sinó per martellejar, si val la paraula, els qui no se'n haigin adonat. Doncs val a dir que estic més que satisfet dels qui em demanen insistentment que vagi continuant amb l'intent.

Les ratlles d'avui no van per aquí. Precisament són per a dir que vista l'acceptació del que escric, amb els consells i rectificacions que molt gustosament vaig rebent i que em serveixen per acabar de situar o arrodonir el que he explicat, seguiré buscant en els mes records i en els setmanaris targarins de tots els temps aquelles persones que configuren en el passat l'impuls, la trama i la realitat de la Tàrrega actual. Que no són poques. Perquè mai el conjunt no és obra d'un sol. Tot al contrari; sempre és un teixit que entre tots hem confeccionat. Fins i tot aquella persona que aparentment hagi estat la més insignificant. Que tot plegat em duu també a la importància de la nostra premsa setmanal i local. Quant a la ciutat, cent vegades més que cap. Diaris i altres mitjans d'informació inclosos.

Però dels serveis que els setmanaris com el nostre ofereixen, un d'igualment valuós i afectiu és d'enllaç amb Tàrrega i els seus esdeveniments que reben els que es troben fora. M'atreviria a dir que primordial, ja que no solament viuen en la llunyania de les coses, els fets i els homes de la població on nasqueren, o bé hi residiren uns anys, sinó que els frueixen o comparteixen. Com els tràfecs, els problemes o el sentiment per les defuncions que s'hi anoten.

Bona part del que dic són els subscriptors. Nova Tàrrega en té centenars repartits arreu del país. No cal dir que a Barcelona, Lleida, Agramunt, Alpicat, Anglesola, Almenara Alta, Altet, Arenys de Munt, Avilés, Badalona, Bellaterra, Bellcaire d'Urgell, Bellpuig, Boiro (la Coruña), Castelldefels (platja), Castellnou d'Ossó, Castellnou de Seana, Cervera, Deià (Mallorca), el Palau d'Anglesola, el Poal, el Prat de Llobregat, el Talladell, Gelida, Gironella, Guimerà, l'Hospitalet del Llobregat, Igualada, Juneda, la Figerosa, la Garriga, la Seu d'Urgell, la Fuliola, Penelles, Madrid, Manresa, Marratxí (Mallorca), Martorell, Mollerussa, Montcada i Reixac, Mataró, Mora d'Ebre, Navàs, Oliana, Olot, Pallejà, Pradell, Reus, Riudovelles, Rocafort de Vallbona, Rubí, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat, Sant Feliu de Guíxols, Sant Carles de la Ràpita, Santa Maria de Barberà, Sabadell, Santiago de Compostel.la, Solivella, Sòller, Tarragona, Tarroja, Terrassa, Torrelles de Llobregat, Valldoreix, Verdú, Vic, Vilagrassa, Vilanova i la Geltrú, Vilafranca del Penedès i Saragossa.

I més enllà de les fronteres, com Tolosa, Argentat, Saint Maur i Blaye, a França. Oussonye al Senegal. Berlín a Alemanya. Pierrefonds-Quebec, al Canadà. San José de Costa Rica, a Costa Rica. Caracas a Veneçuela. I Andorra i les Escaldes. Com és lògic i obligat no donem noms, però són una demostració fefaent del que hem dit.

No seguiria la pauta del títol que avui encapçalo, deixant a l'aire algun esdeveniment personalitzat. I aprofito la data d'avui, Santa Llúcia, per fer-ho. Festa, la de l'advocada de la vista i patrona de les modistetes, que alguns anys, en la segona significació, perquè en la devoció és constant, tingué a Tàrrega molt singular relleu popular i festiu. Abans del 1936 s'havia celebrat amb èxit, organitzada per un grup de joves entusiastes i divertits en el marc del Teatre Ateneu. No com a festa tancada de la societat, sinóque oberta a tothom. No trobo dades concretes, però així fou. I el que puc dir és de la festa estrictament religiosa de l'any 1928. En representació de totes "les companyes del ram de l'agulla", cuidaren dels cultes tradicionals, a l'església del Carme, les "distingides senyoretes Rosita Picó i Antonieta Perelló".

Mentre que l'any 1966 Nueva Tàrrega del 17 de desembre, a les "Notes setmanals", deia que a més de les misses amb gran concurrència i ciris a la imatge, a l'Ateneu, ple de gom a gom, Ràdio Tàrrega havia fet la gran festa. I fou designada reina de les modistetes, seleccionada entre representants de trenta-nou poblacions, la targarina de divuit anys Ramona Llanes Bella; i dames d'honor", Maria Llobet Rafael, de Balaguer, i M. Pilar Garsaball Pallàs, de Miralcamp. Fou el dilluns dia 12, a les deu de la nit. I a la gran gala hi participaren: Conjunto P.J.4, Los cinco Ases Blancos i The Fringe's.

Aquella Ràdio Tàrrega...

L'altre dia el senyor Garaikoetxea va fer unes declaracions tan fora de lloc que em fa pensar més en una reacció histèrica que un raonament serè en comparar el judici a la cúpula d'HB amb el judici franquista de Burgos. Aquell senyor ens va demostrar poca consciència moral en fer banda a una organització que té com a moneda de canvi bombes i pistoles.

La filosofia d'aquella gent es podria resumir en una sola frase: "tu no penses com jo, doncs et mato", així de fred és el raonament d'una coalició que segons ells defensa la llibertat del poble basc.

Per començar, jo els diria que cap ideal, per molt just que sigui, no val una sola gota de sang, i encara menys si aquesta és innocent; no és justa una guerra atacant indiscriminadament pagui el que pagui, sinó que una estratègia ben organitzada ha de seleccionar els objectius.

Aquests objectius no es poden assolir per la via violenta, sinó de forma pacífica, mitjançant una bona estratègia política, que per simpatia atreuria la massa popular inclosa bona part de gent fora del País Basc, que veuria amb bons ulls la lluita d'un poble per afiançar la seva identitat i independència.

La majoria del poble basc interiorment sent el cuquet d'amor a la seva pàtria, per tant, si els violents poguessin recapacitar fredament, s'adonarien de la via morta a què es dirigeix el seu tren; en canvi traient les taques de sang de la seva bandera aglutinarien el poble basc en un sol bloc capaç d'aconseguir el que de moment sembla irrealitzable.

És una llàstima pel poble basc, que és meravellós, amb una gent simpàtica i treballadora, que una colla desorientats els provoqui aquest càncer que els va destruint moralment i materialment, ja que la indústria que allí està molt arrelada, amb el xantatge d'un impost revolucionari assassí, li va minvant l'impuls emprenedor.

Finalment, diria al senyor Garaikoetxea que si aquelles reflexions les va exposar en un moment d'excitació incontrolada, el dispensaria, però sinó, em sao molt greu que un senyor de la seva categoria tingui tan mal raonament i tan poca confiança en la justícia.

El passat dissabte dia 6 de desembre, Cal Talaveró va inaugurar l'exposició d'obres recents de dos artistes de les comarques de Ponent: Josep G. Ramos, de Lleida, i Francesc Rufes, de Tàrrega.

Es tracta de dos artistes de temàtica i plantejament pictòric molt diferents, però d'una indiscutible qualitat artística i creadora. Per situar el lector reproduirem dos escrits dedicats als pintors:

"Parlar de Josep G. Ramos vol dir que hem de parlar d'un artista molt inquiet, neguitós, creatiu, emotiu, no, però sí.

» Neix a Fuenteodra, Burgos, el 29 de setembre de 1942. Dins de la seva primera etapa autodidacta, a Lleida, ens dirà: "em preocupa expressar allò que penso que tinc a dintre". Fa teatre, escriu poesia, contes i narracions, i fins i tot fa alguna incursió a la ràdio. Ja en una segona etapa, marxa a Barcelona i estudia a l'Escola de Llotja. Allí fa procediments pictòrics i muralisme, exposa en diferents ambients; d'aquesta època recorda Falcó, Andreu Martró, García Aguagria, Vaccaro...

»L'obra que ens mostra Josep G. Ramos dins d'aquesta exposició, intitulada "Una vegada vam iniciar un viatge...", ens introdueix dins d'aquest alfabet-còdex-univers que l'artista inventa, on la pinzellada es manifesta d'una manera molt concreta i ens suggereix gran quantitat de coses i sensacions, de vegades motius vegetals, branques, fulles i plomes d'aus..., creant un ambient eteri, oníric i de molta sensibilitat; també en més d'una ocasió sobreposa signes, tot recordant que l'home-dona hi és present i ens endinsa en un ambient impregnat pel gest, a l'igual que en la pintura japonesa, i per l'automatisme, molt present en la nostra societat actual.

»Josep G. Ramos ens explica poèticament, d'una manera gràfica, tot això que pensa i viu. Tant de bo que aquest viatge que ens diu que una vegada va iniciar el continuï i el porti a bon port.

"De tan viscut, revisat, reseguit, sentit i caminat, el paisatge dels ulls i la mirada ha esdevingut comprensió i sintonia per a Francesc Rufes.

»D'aquesta constant referència als camps oberts que l'envolten, i així com és verd i groc el blat, tonalitats de terra que perfilen una definició cromàtica que abasta una paleta i gamma d'estacions de boires d'hivern i calors d'estiu, intenses i seques que de l'esperit comuniquen i connecten amb horitzons i celatges on pintor i natura es confonen i es dissolen.

»De tant parlar amb ell, el paisatge s'ha transfigurat en expressió. Ara per l'oratge, ara pel silenci, nocturn, i de l'esquerda antiga de la terra, el pintor extreu matèries i textures, i en fa suport i tema de la pintura, des del silenci de la fosca fins a la lluminositat que defineix ombres i llums, clarors càlides d'una mediterrània càlida de terra endins.

L'exposició romandrà oberta fins al pròxim 4 de gener del 1998. L'horari al públic és divendres i dissabtes de cinc a nou del vespre, i diumenges d'onze a dues del matí i de cinc a nou del vespre. Entre setmana, visites concertades al telèfon 34 80 53.

Us recomanem la visita, que sabem que serà del vostre gust.

Els festius entre setmana Cal Talaveró romandrà tancat.

Del 5 de gener al 13 de febrer la galeria tancarà per vacances.

Els darrers dies la Fundaciò del escultor, pintor i ceramista Jaume Perelló, de Bellpuig, acaba d'obrir a Tàrrega la nova sala d'exposicions Nou Art, al carrer de Betlem, número 4. L'acte d'inauguració, que va fer el propi artista lleidatà, tingué la presidència de l'alcalde de la ciutat, Frederic Gené, acompanyat del gerent del Patronat Nou Art, senyor Lardiez, i el secretari de la fundació, senyor Terribas, i molt de públic.

Cal destacar en aquesta mostra permanent l'excepcional qualitat de totes les obres, la seva varietat i originalitat. Tot el conjunt artístic, format per delicades escultures de bronze, plata i ceràmica vidriada, ens ensenya importants murals baixos relleus fets també en aquest tipus de ceràmica vidriada en or i plata, escultures i talles en fusta decorada amb làmines d'or, de gran bellesa i dimensió.

Tambè hi podem trobar impressionants quadres que surten de la tradicional pintura, fruit de la técnica pictórica i creativitat del veterà artista nascut a Torrefarrera, afincat a Bellpuig i ciutadà del món, d'una riquessa policròmica i una transparència que no tenen pariò.

Amb independència de l'alt valor de les obres de l'artista Perelló, que poden ser comprades a preus a l'abast de tothom, preus que oscil·len entre les vint mil pessetes fins a milions, des de peces úniques fins a sèries de petites escultures, és obligat deixar constància de l'esforç fet per la promotora artística Nou Art. Així, el públic targarí i de comarques té al seu abast una sala curosament instal.lada per contemplar sempre les darreres novetats artístiques, oberta cada dissabte de sis a nou del vespre, i els diumenges d'onze a dues de la tarda.

Lligat amb aquesta bona notícia de l'obertura de la sala targarina, hi ha un altre fet insòlit en relació a les obres que s'adquereixin a Tàrrega, i és què Nou Art dedica un terç dels seus excedents al manteniment de la Fundació Perelló, creada per l'artista l'any 1996 amb seu a Bellpuig, i que té per finalitat la promoció de les belles arts a Catalunya i el manteniment del museu.

Felicitem-nos, doncs, per l'obertura d'aquesta nova finestra a l'art que ara és una plena realitat i que sens dubte constitueix una notabilíssima aportació al prestigi cultural del nostre Urgell, on a partir d'ara la nova sala Nou Art jugarà un important paper.

Jo deia: "Andorra no és cap Estat, ni tant sols una nació", i ho deia així perquè en un apropament, tal vegada simplista, en cap lloc he vist mai la inscripció: "Estat Andorrà", "República d'Andorra", "Principat d'Andorra", etc. No dubto que sigui certa la seva apreciació que la constitució andorrana declara que Andorra és un Estat democràtic, però una cosa és ser-ho "de facto", i l'altra "de iure". "Andorra ­això no ho dic jo­ ha conservat fins als nostres dies la seva constitució política i les institucions tradicionals heretades de l'edat mitjana. Això fa que hom no la pugui incloure en cap de les categories d'estats prevists pel dret internacional modern i hagi de ser considerada com un vestigi ­cas únic dins l'Europa contemporània­ de l'antic dret feudal. No és tampoc una nació en el sentit actual del mot" (1). Malgrat això fa pocs dies he vist com a la Seu s'hi edificava un palauet que, segons deia un rètol annex, estava destinat a la futura seu del cap d'estat andorrà.

Segueix explicant vostè que a Andorra existeixen els tres poders i com a cap d'estat els coprinceps, els representants de les dues nacions. I jo crec que, precisament, són aquests els representants d'ambdues nacions-mainadera, els qui de vegades porten la veu cantant i de forma sorneguera, en detriment dels poders andorrans legítims. I així per exemple: "a la tardor de 1944 trobem ­com havia succeït altres vegades­ gentdarmes francesos que es volien oposar a l'entrada de la guàrdia civil a les valls... A l'endemà al matí els guàrdies civils van penetrar a Andorra tolerats pels gendarmes. La presència simultània d'aquests dos cossos de policia estrangers va durar fins a l'abril de 1945" (2). Tot això suposo que fou amb motiu d'incidents provocats per la segona guerra mundial, però entenc que un Estat que necessiti ajudes externes, encara que siguin accidentals, ha de veure necessàriament coartada la seva independència en determinats moments. Més endavant llegeixo: "La Mitra, l'estiu de 1963, volgué cessar de reconèixer el síndic; com que la policia espanyola adoptava la posició del bisbat, considerava nuls els passaports i també els documents firmats pel síndic" (3). La influència de la Mitra existrirà sempre mentre Andorra no canviï la seva estructura política i consti que la considero positivament beneficiosa pel que contribueix a la existència d'un estatus net i sa, exempt dels inconvenients que generalment provoquen els turismes de masses, exceptuant el del contraban, mal endèmic de difícil eradicació.

Vull finalment esborrar ­i això és per a mi el més important­ la imatge que, involuntàriament, vaig traçar del Principat de començaments de segle. Tampoc pel seu sistema polític com acabo de fer, probablement de forma poc exacta. El vertader encant d'Andorra és la seva infraestructura geogràfica, amb les meravelloses muntanyes i valls, travessades per la inquieta i saltirona Valira, que després del seu recorregut andorrà vindrà a morir mansament a Catalunya, al peu de Castellciutat, molt aprop de la Seu d'Urgell.

Li agraeixo novament la seva carta i el saludo ben atentament,

1. Gran Enciclopedia Catalana Vol.2 Pàg.306 Ed. 1992

2. Montserrat Palau i Martí, Andorra, pàg. 122, Editorial Selecta, Barcelona, 1967

3. Montserrat Palau i Martí, pàg. 143, Editorial Selecta, Barcelona, 1967

Les noves tecnologies de la comunicació tenen aquestes bromes. En el darrer article de Lluís P. Oromí hi havia un error a les dues últimes ratlles. El fax en què vàrem rebre l'article en va tenir la culpa i ens va fer confondre les lletres. Hi havia de dir "lo postalero", que volia dir autor de postals, i vam posar "lo pastelero", professió que evidentment mai no ha exercit en Lluís. No havíem donat importància a la paraula "pastelero" perquè podia venir de quan treballava en una fàbrica de pastes, encara que no lligués. El fet és que va haver-hi un error que volem rectificar demanant disculpes al lector i enviant una abraçada al Lluís, que ja ens ha perdonat.

Anirem informant en properes oportunitats. Eventualment, els interessats podeu consultar al telèfon 310 731 (Regidoria de Cultura).

Reproduïm el text escrit:

"Estimat amic,

»Davant la proximitat de les festes nadalenques, aprofitem la present per desitjar-vos unes bones festes i notificar-vos la formació del Club de Veterans per part d'un grup de conciutadans. N'hem parlat amb les autoritats locals i amb la delegada provincial de Benestar Social, els quals ens ha donat el suport necessari.

»Disposem dels noms i les adreçes de tots els veïns, homes i dones, nascuts fins al 1917, residents a Tàrrega i als pobles agregats. En total som més de sis-cents.

»En aquesta carta ens adrecem només als homes. Un cop endegada l'organització, les senyores, si els plau, podran formar un grup similar al del senyors, amb el qual col.laborem de bon grat, per atendre o ajudar en qualsevol circumstància.

»Pensem que serà positiu poder estar en contacte amb amics i coneguts veterans del nostre àmbit. Amb aquesta iniciativa no volem interferir l'activitat de cap organisme o associació present a la ciutat. Què ens proposem? No ho sabem pas. Ja sorgiran propostes dignes de consideració. De moment, us orientem amb algunes de les propostes i objectius que tenim:

»Relacionar-nos amb els qui ens podem comprendre, i així poder millorar la nostra situació anímica.

»Practicar l'envelliment actiu. Donar vida als anys.

»Evitar la marginació social. Es diu que a les persones de vuitanta anys hi ha un pou de saviesa.

»Feu-nos arribar dins el termini de temps més breu possible (una o dues setmanes) la butlleta adjunta, complimentant les dades que s'indiquen. Heu de cursar-la a: Club de Veterans".

Centre Cultural Tàrrega
Comissió promotora

---