Tàrrega, 13 de febrer de 1999
Any LVI - Núm. 2.782 - Preu 175 ptes.
BAT recorrerà la seva expulsió
a l'assemblea de l'Ateneu
Sanitat farà 2.500 mamografies
per prevenir càncers mamaris
L'alcaldessa de Verdú
impedeix gravar un ple i el suspèn
El Tàrrega empata a casa
5a PÀGINA
CARTA DEL DIRECTOR
Albert Pont
A l'assemblea extraordinària de BAT del passat diumenge, hom va poder copsar que a BAT hi ha gent gran, gent de mitjana edat i gent jove o molt jove i diferents maneres de pensar que reflecteixen una mica el conjunt de la societat targarina actual. Entre la gent gran hi havia persones que estaven a favor de ser de la societat Ateneu i altres que, tot i estar en contra del que representa l'Ateneu (cal pensar que la societat Ateneu durant molt anys ha representat una part de la societat targarina amb una manera de ser i de pensar determinades que costa molt de camviar de la memòria popular) volien que es mantingués el lligam amb la "entitat que els ha eixoplogut fins ara. Era curiós veure com els més joves això de la Societat Ateneu els sonava a xinès, ja que per ells l'Ateneu era el teatre o com a molt el bar del Mingo, quan se'ls va treure del seu error llavors van associar l'entitat amb els senyors grans que llegeixen el diara a la "sala on només hi poden entrar els socis". Veritablement creiem que si es fes una enquesta ciutadana entre els joves sobre el que és l'Ateneu, els resultats serien els que acabem d'apuntar, és quelcom que hauria de tenir en compte la junta central de l'entitat si vol captar nous socis joves.
A l'assemblea es va plantejar que tota la junta es fes sòcia de l'Ateneu tal com vol el consell central, però això creava el problema que podia ser discriminatori per als futurs membres de la junta de BAT ja que només ho podrien ser els que fossin socis de l'Ateneu i com hem dit abans, hi ha gent que per principis no vol ser sòcia de l'Ateneu per tot el que ha representat l'entitat, tot i que sí està d'acord que BAT ho sigui.
A l'assemblea del grup teatral es va posar de manifest que si l'Ateneu expulsa definitivament la BAT cal que modifiqui els estatuts ja que en ells hi figura el nom de l'entitat de teatre i per contra no hi és una secció actual de la societat. Per cert, és una mica difícil de trobar un soci que tingui els estatuts de l'Ateneu, ja que sembla que no hi ha costum que quan algú es fa soci se li lliurin els estatuts o algun reglament de règim intern per saber quins són els seus deures i les seves obligacions. La Societat Ateneu és potser una de les poques entitats que no dóna cap carnet als socis, ho diem perquè quan entres al cafè vell, i ets jove o de mitjana edat i no et coneixen gaire et miren una mica de reüll, amb un carnet s'esbargirien les possibles reticències.
Com dèiem la setmana passada, l'Ateneu és una entitat sense afany de lucre, bé, si no camvien els estatuts, i de tots els socis i l'assemblea annual és el màxim òrgan de govern de l'entitat, així que en última instància els socis tenen la paraula.
OPINIÓ
n una nota enquadrada al peu de la meva col.laboració del 21 de febrer de l'any darrer, deia que totes les que escriuria en aquest setmanari, les dedicaria a la meva esposa Rosa, que acabava de deixar aquest món i al Cel sigui el dia 13 d'aquell mes. Precisament avui farà un any. I no tinc altre pensament ni desig que, aquesta setmana, dedicar-la-hi sencera. És el menys que puc fer.
Josep Castellà Formiguera
Dic que fou una targarina de Barcelona i és absolutament cert. Ni exagero, com alguns que la tractaren saben. Com tampoc és una constatació circumstancial per fer un elogi d'aniversari. Quan a últims dels anys vint d'aquest segle, al llarg del nostre festeig, en parlava amb les seves amigues, a Barcelona, a Torelló o Agramunt, sempre afirmava que no hi havia res com Tàrrega. Que, lògicament, totes i tots creien o interpretaven que era cosa de l'encegament del festejar. Però no fou així. Tant, que últimament, i en progressiu augment des d'uns anys, entusiasta com cap del futbol poso per exemple la seva preocupació i neguit era pel que havia fet el Tàrrega. I es disgustava si havia perdut o només havia empatat. I s'alegrava quan guanyava. Que al sopar, tenia àdhuc un afegit de postres. I no cal dir de les festes majors o els carnavals de la nostra ciutat, quan a inicis o avançat el prometatge, no deixava mai de venir. O per qualsevulla excusa.
Però, tornant quan era a Tàrrega, que fou cap a finals del 1942, quan s'hi va quedar definitivament, no hi hagué cap esdeveniment, musical, cultural, esportiu, teatral, social o ciutadà, que ella no el visqués, de prop o de lluny, amb l'interès d'una filla de Tàrrega. I poc l'importava el que succeïa a Barcelona, on havia nascut i viscut el primer terç de segle. O Agramunt, on des de molt petita sojornava un parell o tres de mesos tots els estius, fins al 36. D'allí era la seva mare. I la fotografia que adjunto, amb tot l'aire de plena joventut, és precisament feta als carrers de la població veïna. I nascut el nostre fill gran, Josep a Encamp (Andorra) el 1939, i el Jordi i el Mariano el 1942 i el 1945, respectivament a Tàrrega, la seva constant preocupació era que
s'identifiquessin amb les nostres coses. Les que fossin, però de Tàrrega. I tots tres foren alumnes dels Escolapis. Que ella estimava com un ensenyament privilegiat... perquè era de casa. I a l'església acudí molts anys.
Les coses de l'Ateneu, la Granja i la Bolera. Que llavors tingueren els seus moments més esplendorosos. O les terrasses del Joventut, al Pati. Si bé, immediatament es féu sòcia dels Amics de l'Arbre, entitat que allí on fos, moltes vegades en tértulies estiuenques fora de la nostra ciutat, posava el nostre parc als núvols. I com a signe o símbol del seu entusiasme, l'orfeó; del qual fou cantaire durant molt de temps, fins que ho va deixar. Que ara comprenc que ho féu perquè ja no podia. I ho dissimulava amb el seu afany de viure. Que per cert, m'ha deixat un record inoblidable, en un vídeo amb la gravació d'una actuació de l'orfeó, un diumenge d'advent, a la missa dominical de la TVE a Sant Cugat, "La 2". On cantant amb l'orfeó en ple, en un dels seus grans moments, la veig i la sento, exercitant el seu entusiasme per la música i la missa.
Seria injust que no recordés el seu pas com a presidenta de la junta de l'Associació de la Lluita contra el Càncer. Acompanyada per un grup d'excel.lents col.laboradores, i molt especialment per les nombroses senyores i senyoretes, de tota mena, edat i condició, autèntic mosaic de la Tàrrega exemplar, aconseguiren recaptacions molt estimables. Tant, que no feia molt que havia rebut una distinció amb l'ofrena d'una agulla-
medalló de la Junta Central de l'esmentada lluita contra el càncer. Que poc o gens va poder lluir. Però que guardo com un entranyable record.
No puc acabar sense dir que seguia, setmana darrere setmana, les meves ratlles en aquest setmanari. Però afeccionada a l'escriure o al llegir, mai va fer-ho abans d'ésser publicades. No volia interferir en res. Sols un excepció: quan a finals d'agost del 1997 vaig dedicar la plana al nostre nét David. Mort sobtadament, en atur de cor, en un col.legi o universitat de la llunyana badia de San Francisco de Califòrnia. Però això sí, les llegia acabades de sorgir de la impremta. En ocasions em precedia. No discutia res del fons. Era partidària acèrrima de la llibertat en l'escriure. Del marit i de tothom. Però també, a més d'un, l'havia sabut replicar amb energia contundència. Defensant apassionadament coses de la nostra ciutat con un targarina. Del tancament de l'anterior Ràdio Tàrrega en conservo un text molt valent de protesta. Referent a mi, llevat del que deia, que mai s'hi posava, em corregia el català escrit: ortografia i sintaxi. Era una entusiasta de la gramàtica catalana. I encara que no n'hi fes cas, ella insistia. I aquest és el petit homenatge que avui li vull retre.
Per aquest motiu insereixo una fotocòpia del diploma que li fou concedit, en "Gramàtica Catalana segon curs" per una institució tan prestigiosa a Barcelona com era l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. Que entre altres, ve signat per la tan reconeguda Rosa Sensat. A la qual a Tàrrega hem dedicat un carrer últimament.
No he volgut entrar en altres aspectes o moments de la seva vida familiar. És cosa essencialment íntima i nostra. Com en altres, dels que és possible que n'escrigui amb més detall un altre dia, en l'anecdotari històric. Com el que, durant uns mesos, visqué, amb altres exiliades, en els pobles, platjes, roquissars i petita illa, en el Canal de la Mànega, davant les costes d'Anglaterra, a la Normandia de França. On uns temps després es produí el desembacament aliat en la Segona Guerra Mundial. Allí on com en Saint. Pierre l'Eglise, hem vist en tantes pel.lícules i s'hi ha rodat la de Soldat Ryan, de tants Oscars. Indrets que sabia de memòria. Però ara... que en pau descansi.
Únicament si que em refermo que era una targarina... de Barcelona. En podria donar dotzenes de proves.
OPINIÓ
Josep M. Giribet i Alemany
És molt sensible el que està passant últimament a Sud-Amèrica, el tifó Mich i el terratrèmol de Colòmbia, són fets luctuosos que ens obliguen a fer repàs de consciències des de la perspectiva del nostre món superalimentat obligat de les miseries que ofeguen gran part de la població mundial que de tant en tant la naturalesa amb els seus excessos es cuida de recordar-los.
Sembla mentida que enmig de tanta abundància hi hagi col.lectius que arribin a l'extrem de passar fam, quan veiem pels mitjans de comunicació aquestes escenes ens remou la consciència i fem el compromís de contribuir a aminorar aquestes deficiències.
Per desgràcia en aquests events de reacció multitudinària hi prolifera el pillatge, són unes situacions anormals en què els de mala fe fan el seu agost en tots els nivells.
Els administratius d'aquestes grans ajudes cada vegada estan més organitzats per no deixar cap escletxa on es puguin desviar les aportacions humanitàries en metàl.lic o espècies.
Però ara em vull referir a un altre aspecte, i és el del pillatge incontrolat de les masses en aquests moments tan crítics.
Aquests últims dies, la televisió ens ha mostrat unes imatges esborronadores del terratrèmol a Colòmbia en les que hi apareixia la verdadera cara de la fam, una multitud desbordada assaltant establiments de queviures amb una policia incapaç de parar aquell desordre, feia la sensació d'una pel.licula de ficció, persontges plorant de gana, corredisses boges esgarrapant tot el que podien, tot això vist des de la comoditat d'un sofà o bé al costat d'una taula preparada per dinar o sopar, aquestes imatges fan pensar a la persona més freda i insensible.
Només de tant en tant es veia algun detall de pillatge miserable representant en una dona que sortia d'uns magatzems amb una màquina d'escriure als braços, aquella imatge era extremidora, quina intenció podia tenir aquella acció? aquella dona robava aquella màquina per què? seria perquè no havia pogut arreplegar altra cosa i allò li significava diners? o bé ho robava aprofitant-se de les circumstàncies?
Aquesta resposta mai la sabrem, però al cap i a la fi hem d'arribar a la conclusió que sigui la finalitat que sigui, aquest pillatge incontrolat és conseqüència d'una trista misèria provocada per l'ambició d'uns pocs, escanyant les possibilitats de viure de molts, embrutint-los fins al punt d'incitar aquest pillatge miserable.
CULTURA
Jaume Espinagosa i Marsà
Gener Gonzalvo i Bou
En referència a l'article publicat per N. Domingo Salvany, al número 2.779 del setmanari Nova Tàrrega, creiem necessari fer algunes precisions.
Hem de deixar clar, en primer lloc, que l'extensa citació de diferents articles de la llei del patrimoni cultural català fan la impressió que els responsables de les diferents obres de restauració i nova urbanització de la plaça no hagin respectat l'esmentada llei. Aquest extrem, creiem nosaltres, que no respon, en absolut, a la realitat. En primer lloc, els arquitectes van tenir reunions amb els serveis territorials de cultura de la Generalitat de Lleida, i en aquest sentit, no hi ha res a dir. També cal dir que aquests arquitectes es van reunir amb els responsables del museu i de l'Arxiu Comarcal, per tal de documentar-se històricament sobre aquest conjuntt històric de la ciutat.
És evident que la plaça de Sant Antoni és un dels racons més antics de la Tàrrega medieval. Aquest fet, en principi positiu, tenia la part negativa del seu estat de greu deteriorament i degradació. Les intervencions arquitectòniques per a construir la Biblioteca Comarcal i uns habitatges feien necessària una intervenció integral sobre uns edificis en estat de pràctica ruïna, i sense valor monumental. Amb tot, s'han conservat els elements arquitectònics més característics. Quant a la porxada s'han dignificat i unificat estilísticament les columnes, tal com foren ja construïdes l'any 1319. Els arquitectes Rosa M. Escala Moyés i Josep Pinyol Puig, autors del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic del municipi de Tàrrega (elaborat durant els anys 1989-1990), consideren perfectament integrat el nou edifici de la biblioteca dins el conjunt de la plaça.
El paviment de la plaça, elaborat amb pedra a Verdú, simplement substitueix unes lloses de pedra que, en cap cas no són històriques, sinó que foren col.locades a mitjans d'aquest segle. No hi veiem granit per enlloc, com diu N. Domingo. Quant a la font pública és desplaçada en un lateral de la plaça, tal com hi era a principis del segle XX, atenent a l'arxiu fotogràfic de la ciutat que s'ha consultat. Sobre gustos de disseny, lògicament, tothom pot dir-hi la seva opinió.
El molí del Codina l'adoberia no és pas jueva s'ha conservat gràcies a la intervenció arqueològica duta a terme des del Museu Comarcal de l'Urgell (organisme autònom de l'Ajuntament de Tàrrega), i del Servei d'Arqueologia de la Generalitat.
En referència a la façana de l'església de Sant Antoni, creiem que la intervenció de restauració ha respectat absolutament el monument, tot destacant la pedra noble conservada, i donant la importància que es mereix el campanar medieval d'espadanya. Sobre el rebossaments, val a dir que és una tècnica que tradicionalment s'ha emprat al nostre país per fer els acabaments de les façanes dels edificis. És evident que, a nivell estètic, mai s'encertaran tots els gustos, per la qual cosa és perfectament raonable que les persones expressin opinions diverses i contraposades. En aquest conjunt, també val a dir que l'Ajuntament de Tàrrega està restaurant les antigues dependències del convent dels antonians per a preparar-la com a futura seu de la Fira del Teatre al Carrer de Tàrrega, i que darrerament també ha fet gestions per restaurar l'interior de la capella gòtica i barroca de sant Antoni. Cal felicitar-se, doncs, que l'ajuntament es preocupi per recuperar tot el conjunt de l'edifici històric del convent medieval dels antonians, fundat al segle XIV.
Creiem que, com ja hem dit en anteriors ocasions, els dos sants que flanquejen l'entrada a la capella de sant Antoni, el més adequat és fer-ne unes reproduccions fidedignes, i conservar-ne els originals a l'interior de la capella.
La política de construcció de diferents equipaments culturals en el cas històric de Tàrrega ha propiciat una dignificació notable d'un barri que, en cas contrari, estava abocat i condemnat a una profunda degradació. I aleshores, potser sí que ens hauríem hagut de desviar per tal de no passar per uns carrers, amb el perill de desprendiments de façanes, brutícia i empobriment generalitzats. En absolut, doncs, podem acceptar que les obres que s'han fet en el barri antic de Tàrrega (a hores d'ara es pavimenta molt dignament el carrer Major, amb pedra de Verdú) hagin contribuït a la seva destrucció, com diu N. Domingo. Al contrari, aquestes intervencions han possibilitat la rehabilitació integral d'un conjunt d'edificis, que d'altra manera molts d'ells haurien desaparegut. Finalment, és evident que una intervenció actual, més que menys, modernitza indrets molt antics, però no necessàriament això comporta destrucció ni una despersonalització flagrant. Actualment les restauracions que es fan en arqueologia com en patrimoni arquitectònic i monument tendeixen a mostrar, amb tota claredat, el que és original del que ha estat, efectivament, restaurat. Per tant, i necessàriament, avui dia una restauració comporta una "modernització" de l'objecte. Nostàlgies a banda, estem segurs que, un cop acabades les obres de tot el barri antic, la ciutat recuperarà per usos essencialment culturals i lúdics, uns espais que, com ja hem dit, estaven abocats a una imparable degradació.
ENTITATS
El desembre de 1977 Pots Teatre, que tantes bones estones ens havia fet passar, va llençar la idea de recuperar la festa del Carnestoltes a Tàrrega; va convocar tothom a una reunió perquè sortissin idees per endegar una altra vegada la festa més arrauxada de l'any. La idea era fer un Carnestoltes popular, participatiu i obert a tothom.
Es volia recuperar l'esperit de llibertat que hi havia a Tàrrega abans de la dictadura, on s'organitzava un dels Carnavals més lluïts del que ara en diuen comarques de Ponent, i ho varen conseguir.
Així fou com el 4 i 5 de febrer de 1978, ara fa vint-i-un anys, va arribar a l'estació de Tàrrega S. M. lo Rei Carnestoltes, rei dels poca-soltes, després de més de quaranta anys d'estar guardat dalt les esgolfes, i començà la primera rua postfranquista fins a la plaça Major on es llegí l'esperat pregó per a deliri del personal. L'èxit fou total.
Aquest primer Carnestoltes postfranquista encara fou ilegal; no estaven autoritzats aquesta mena d'actes, però en aquest cas les autoritats governatives (Govern Civil) no varen dir res i la festa se celebrà en pau i llibertat: s'havia fet un pas endavant. Crec que tots els devem quelcom a aquella primera comissió del Carnestoltes.
La festa es consolidà i, uns anys més tard, la pobra comissió del Carnestoltes s'atreví a legislar per tal esdeveniment i va proclamar la llei del Carnestoltes, que ara, i per al coneixement de les noves generacions, recuperem. La llei deia així:
"Amb motiu de l'arribada de Carnestoltes, rei per la seva gràcia, el dia 12 del corrent, entra en vigor el present decret llei (1/99) a fi que la vida normal de Tàrrega no sigui alterada per la invasió d'estrangers (xinesos, indis, monstres...) que es preveu per aquest dia. Per això ordeno:
»Article 1r: és obligat assistir a tots els actes.
»Article 2n: s'ha d'anar vestit de rigorosa etiqueta.
»Article 3r: seran dispersats els grups o comparses de més de quinze persones.
»Article 4rt: queda prohibit tirar confeti i serpentines a les papereres.
»Article 5è: s'ha d'anar a dormir en sortir el sol.
»Article 6è: serà detingut tothom qui circuli pels carrers en silenci i sense fer aldarulls.
»Article 7è: queda prohibit mirar la televisió.
»Tothom que infringeixi el present decret llei serà condemnat a galeres i a remar per S. M. el rei Carnestoltes fins a la fi de la seva existència.
»Voltaran per Tàrrega agents i espies del rei Carnestoltes que, sota els més inversemblants vestits, observaran la conducta del personal.
»Signat: el subsecretario"
Així doncs, una vegada recuperada la llei i sancionada per la glamourouse comissió d'enguany, preparem-nos per rebre avui S. M. lo rei Carnestoltes, rei dels poca-soltes. Disfressem-nos ben disfressats, guarnim places, carrers i botigues, fem un casting de cinema de veritat a les sis a la plaça Major, anem a les vuit del vespre al Pati a rebre S. M. lo rei i el seu seguici, desfilem a la grandiosa rua, escoltem el seu assenyat pregó, participem a la gimcana o al sopar-espectacle del mercat, ballem fins a l'albada al ball de disfresses amb els inigualables Azucarillo King i, diumenge a la tarda, a les set, sortint de l'Ateneu i fins a la plaça Major, enterrem sa majestat, acomiadem el dol i donem la festa per acabada fins l'any vinent.
La glamourouse comissió del Carnestoltes