Tàrrega, 13 de març de 1999

Any LVI - Núm. 2.786 - Preu 175 ptes.

Troben una antiga canalització a les obres del reguer

Les notícies de les últimes setmanes i l'assemblea del PSC de Tàrrega del passat dissabte dia 6 apunten cap una escissió del partit pel que fa a les properes municipals del mes de juny. Des d'aquesta secció demanem reflexió a ambdues parts perquè es pugui arribar a un acord i així evitar l'escissió, no perquè siguem del PSC, no som de cap partit, però és bo que Tàrrega tingui partits forts i amb pes específic dins de les estructures dels respectius partits, ja que això és bo per la ciutat i si Tàrrega no ha aconseguit més coses ha estat per les divisions dels principals partits.

La història va començar amb el cisma entre Convergència i Unió a la segona convocatòria electoral de l'actual democràcia. Llavors Eugeni Nadal amb Convergència de Tàrrega va treure deu regidors i el d'Unió en van treure tres, o sigui que si haguessin anat junts haguessin sumat tretze regidors. És una dada important, encara que s'ha de dir que llavors el PP no tenia una situació gaire favorable. La divergència entre Convergència i Unió va continuar el 1987 i curiosament ambdues formacions van tornar a sumar tretze regidors, sis per la llista que encapçalava Delfí Robinat i set per la d'Eugeni Nadal. Llavors va ser alcalde Delfí Robinat amb el suport del Pacte de Progrés del PSC. Van ser uns quatre anys en què la Generalitat no va fer grans inversions a la nostra ciutat.

Seguidament va venir el cisma dins de la pròpia Convergència entre nadalistes i partidaris de Frederic Gené, i a continuació l'aparició d'Acció Catalana, que va seguir erosionant CiU per aconseguir la majoria absoluta de legislatures anteriors.

Ara es torna a repetir la història i tot apunta cap a una escissió dels socialistes targarins, cosa que pot debilitar aquesta segona força política de l'actual ajuntament.

Calen partits forts, especialment els que governen o tenen opcions de govern a Catalunya o a l'Estat, perquè la ciutat ho notarà amb les inversions autonòmiques o del Govern central. Amb l'actual panorama polític cal que CiU, PSC i PP siguin forts a Tàrrega perquè així podrem tenir algun diputat provincial i augmentaran les inversions de les Administracions.

Ja sabem que totes les formacions tenen o han tingut discrepàncies internes, i fins a un límit són bones per la sana democràcia interna del partit, però no és bo quan hi ha enfrontaments personalistes. Moltes vegades es pensa més a controlar el partit que no pas a cedir i aglutinar els possibles dissidents. Crec que en política local cal pensar més en el bé de la ciutat que en personalismes de partit, ja que, com s'ha vist, a la llarga els perjudicats som tots els ciutadans.

Encara que ara no sigui festa a Catalunya, el proper dia 19 serà Sant Josep. I m'he decidit que aquesta plana dedicada al ram dels fusters l'escriuria avui. No pel proper número, que ja serà el 20, o l'endemà del seu patró. Perquè encara que diuen que tots els sants tenen vuitada, millor que sigui abans.

És bon moment per fer una relació del gremi que he dit. Especialment molt delicat per a mi. Ja que tants i tants anys que els meus pares i avis s'hi havien dedicat com a magatzem de fusta, el meu fill i jo mateix, té l'avantatge d'encara recordar o conèixer a molts. Però també el perill que qualsevol oblit esdevingui greuge. Que si puc voldria evitar. Però el qui em deixi, que no ho prengui com a tal, perquè l'afegiré o rectificaré.

Començaré sense ordre alfabètic, si bé intentaré, en el que pugui, fer-ho més o menys cronòlogicament. Que de passada em servirà per fer una passejada pel que fou vila i ara és la nostra ciutat. Que sempre és bo. I ho faig pels Gomà, que vaig veure sempre al carrer Urgelet, just al lloc de "l'home de la barra". I el senyor Tonet, a més d'acreditat fuster, que tenia per clients bons propietaris i terratinents, en una època els Garriga de les Cases de Barbens, fou el millor narrador de la petita història de la Tàrrega de finals del segle passat i de primers d'aquest XX. Com Novell Balagueró, tant i tant el cita. I el que escriu intenta d'imitar. Però dels que continuo hauré de resumir. Perquè aquest l'he allargat per aital raó: la de cronista. I explicava el meu pare que altre fuster havia estat en Llobet, que havia plegat. Familiar del músic i tot els seus, d'aital primer o segon cognom. Entenc que al mateix carrer Urgell o prop.

Els Arbiell, els cèlebres campaners. Enamorats dels tocs i mestres del campanar. Al qual hi acudien des del carrer Agoders. On tenien la fusteria i domicili. Em sembla que on després tinguérem el Gato Negro. O al costat. Com els Masó, que treballaven al carrer de Cendra. Buscant sempre el millor de les fustes. Una característica de tots els d'aquells temps, perquè sense màquines, com més dolça, de millor treballar i quedar bé. I s'ha de parlar dels Bernadàs, que encara que fossin fusters com els altres, la seva especialitat era la de fer altars. Feina delicada i molt concreta, que exigia el dibuix artístix com a condició indispensable. I ben acabat per daurar després, a mans dels dauradors, que sempre havíem tingut. Nom que no hem de confondre amb els Bernades, els "Lliberatos", que tingueren el taller al carrer de Santa Maria fins que varen plegar. Doncs els Bernadàs treballaven a la seva casa, abans Ponent, ara avinguda de Catalunya, cantonada al camí, ara avinguda de Balaguer. I una mica més amunt, els Vinyals, que iniciaren el seu treball com manxaires, en els moments que fer manxes, pels tallers de forja o per als orgues, o de més petites per qualsevulla ús, era tot un art. Que Josep Vinyals convertí en moderna fusteria a l'esmentada avinguda. Lloc que després va ocupar Miquel Carné, fins que es va traslladar al carrer d'Alsina Amils. I tornant enrere, perquè ha estat un nom que a la nostra ciutat ha sonat en tot el segle, els Serés. Establiment situat, en el que jo recordo, al carrer de Santa Anna, en l'edifici de cal Sobies, per al qual tant havien treballat, i avui al carrer del Mestre Güell.

Impossible oblidar els Vidal, el Joan del Carlos i els seus successors, ara més que coneguts també pels serveis funeraris. I que establiran un tanatori. Com no es pot deixar els Salvadó, els "Macuco", que una branca també era del servei funerari. Els situo últimament al carrer d'Alsina Amils i en l'esmentada branca, al carrer de Sant Joan. I també en l'esmentat rengló, abans, com tots els que s'hi dedicaven, les caixes de construcció pròpia, obligada i ràpid, l'Escribà, "Escultoret", treballant al carrer d'Alonso Martínez, davant del que fou cinema Catalunya. I deixant aquest rengló, els Cortada. Si es vol en principi continuadors dels Bernadàs. Avui en la part ampla del carrer d'Urgell, que enllaça amb l'avinguda de Catalunya i el carrer de Santa Clara, amb sortida al carrer d'Alsina Amils, on s'ubica el taller. I seria així mateix imperdonable que no anotéssim els Domingo, els de "Cal Pere Fusté". Que a més de tot el ram de la fusteria, foren dels primers carrossers d'autoòmnibus. Com vingueren els Pla o en feien els Escolies. A la plaça del pare Carles Perelló, cantonada avinguda de Catalunya. Plaça en la qual avui es troba la fusteria i taller dels Llorens. Nissaga d'excel.lents mecànics i xofers, que ara s'ha convertit en la no menys noble de les serradures i els encenalls. Que netegen i no embruten com els olis i els greixos. I no em deixo els que treballaren o treballen al carrer Major o a la part antiga de la nostra Tàrrega. Allí s'hi trobava "l'Emili el Calaixeres", el cognom del qual no em ve al cap, atès que en aquells dies predominaven els renoms. Com també en aquells indrets o carrer era o és el (ara no tracto amb cap des de molts anys) de Castellà, de cal "Miquel del Gomís". I el taller del Pérez al ravalet de Sant Agustí, o Bosch a la pujada del Castell. O Rovira, que també vivia en aquells entorns. I Sarradell, d'una família de fusters, que tingué el taller al capdamunt del carrer de Santa Clara. I l'Escolà, que acudia allí on era demanat.

I a l'altra banda de la ciutat, l'Anglarill, "Marsalet", que durant molt de temps treballava al carrer de Sant Josep, cantonada Raimond, i ara ho fa amb major amplitud a la barriada del Cor de Maria, que ha crescut com els bolets. Els anys que plou i acompanya el temps... Com aquí davant on visc té un més que adequat taller el Farreny. Bon músic, però ara dedicat plenament al gran ofici de fuster. Tinguérem en aquells barris de la ciutat cap al Nord, Casaseca. I és per allí, que em sembla es troba la fusteria de Bernabeu. Com la de Ribalta al carrer de Sant Eloi. I la del Rafel Farran, al de Ramon Llul, o la de Vidal i Folguera a l'avinguda de la Generalitat, o la P.M.S.L. al carrer de Jordi Carulla. O en García, que farà uns mesos que ens deixà per òbit.

O Aiguadé, que s'havia especialitzat. Sense deixar de cap manera en Ramon Cos, ja que el Talladell és districte ciutadà igualment. Com Pedrós es trobava a Claravalls.

Adverteixo que no puc allargar més. I que deixo per altra ocasió ebenistes, serradors, torners i magatzems. I els que en aquesta plana hagi descuidat. I el fet que no posi adjectius o explicacions a molts dels enumerats, no vol dir res. Tots i tots han estat i són artesans de mèrit i excel.lent fer. I sàpiguen que al cimbori del nostre temple parroquial hi tenen un vitrall de Sant Josep, amb l'intenció que, sense excepció, estiguin protegits. Es troba a la dreta, mirant a l'altar.

En Frederic de ca l'Ampés, en Frederic Gené i Ripoll, que diuen que és alcalde, m'ha permès viure una estona molt agradable amb la seva companyia. Fill de Castellnou de Seana, fa cinquanta-quatre anys que volta per aquest món. Prové d'una família com qualsevol altra i, després de passar pel seminari, apostà per una vida universitària combinada amb diverses feines que li permetien la supervivència: "jo vaig fer cinquanta oficis, des de cambrer, venedor de llibres, classes particulars, oficinista... En acabar, em va sortir la possiblitat de treballar aquí a Tàrrega com a professor de francès i d'història a l'institut".

Però no s'ha quedat sol, perquè està casat amb una targarina des de fa vint-i-tres anys i amb la qual ha tingut quatre fills: Núria, Frederic, Miquel i Amàlia.

Frederic sempre ha estat un home molt vinculat amb l'esport, afecció que l'ha dut a practicar-ne algun: "gairebé l'únic esport que es practicava al seminari era el futbol, que particularment a mi se'm donava força bé. També m'agradava molt l'atletisme que allí es feia: córrer, llançament de javelina, disc... Aquí a Tàrrega he jugat molt a tennis i ja de gran (fins a la quarantena) vaig aprendre a esquiar." Però actualment ja no és possible continuar amb aquesta passió pel cansament, perquè una fractura de genoll l'impossibilità qualsevol tipus de pràctica esportiva (sembla que estigui parlant d'un autèntic atleta). Confessa: "m'agrada portar els meus fills a la classe de ballet o al futbol, i sobretot m'agrada caminar".

En Frederic, val a dir-ho, és un renegat del cinema: "no m'atreu i no sóc capaç de mirar una pel.lícula a la televisió. Això sí, el teatre m'agrada bastant i assisteixo a totes les representacions que es fan aquí i procuro no perdre'm les obres amateurs".

Cada dia es "poleix" una muntanya de premsa, perquè creu que és una tasca obligatòria de la seva professió. Quan s'ha de posar a llegir algun llibre, diu que "ha de ser una cosa que m'atregui, és a dir, llibres relacionats amb el meu entorn o amb la història en general. M'agrada molt llegir Urtx i obres que em serveixen per a la meva feina." Però la seva lectura també dedica un apartat a les obligacions com a pare: "llegeixo els llibres dels meus fills per ajudar-los en els estudis. Col.laboro tot el que puc, però no tot el que vull, ni el que ells volen."

Frederic Gené ha viscut una educació notablement menjadora, perquè mai s'ha alçat de la taula sense buidar el plat: encara que hi ha poques coses que li desagradin ("no suporto la carn crua"), potser tendeix una mica cap al tema vegetària: "m'agrada molt la fruita i la verdura, sense renunciar a la carn i al peix."

Max, el gos, per fi s'ha fet un lloc a casa seva, gràcies a les arts persuasives de la seva filla: "jo no l'hauria tingut. Al pis no és aconsellable tenir animals, excepte algun canari, una tortugueta, un peix... Això sí, he de reconèixer que fan molta companyia i, fins i tot és curiós que des que el tenim no hi ha tantes discussions a casa".

Aquest senyor, de posat alegre i actiu, quan se li pregunta per alguna virtut li costa molt trobar-ne alguna, però després de rumiar-s'ho confessa que és "una persona que m'agrada enraonar molt i amb tothom". Però de vicis, que diu que en té molts, subratlla que "de vegades perdo la paciència i crec que no m'hauria de passar mai. Cada cop que ho he fet, he perdut una persona. Un ha de ser coherent amb si mateix però sempre donant raons i respostes fonamentades, sense enfrontar-se ni fer crits, tot i que de vegades es té la raó".

Fins i tot m'ha confessat que quan s'enfada, de vegades, li surt de la boca alguna paraulota, però reconeix que "no n'hauria de dir".

Està satisfet del que fa i del que ha fet. De la seva vida no canviaria res en especial perquè creu ser un home molt adaptable. Això sí, "la tranquil.litat d'una casa i una família no ho canviaria per res del món".

Amb ell he parlat del tema que l'apassiona, la història, però tot i això no li agradaria viure enlloc més que a l'actualitat. L'horroritzaria viure en un antic Egipte farcit d'esclaus o en una edat mitjana on l'única possibilitat d'ascendir socialment era ingressant a l'Església.

Potser resulta presumptuós quan hom li sent dir: "el fet que jo sigui alcalde, vol dir que he trencat esquemes". Però sempre darrere d'una gran frase ve una gran explicació: "jo provinc d'una classe social mitjana, però he arribat a ser alcalde perquè avui en dia trencar esquemes és la norma".

Frederic és "amant de la gent que és coherent amb el que diu i, sobretot, que tingui sentit comú". Quan li parlo d'algun personatge favorit li costa molt donar una resposta, però reconeix que Jesucrist creà un corrent extraordinari: "el cristianisme és perfecte com a doctrina, però nosaltres som els qui no podem seguir l'Evangeli perquè és molt difícil".

Davant una persona com ell, que li apassionen les relacions humanes i la xerrera informal, es fa agradable la conversa, la qual podríem allargar durant nou hores. Però com que aquesta iniciativa ja me l'han robada, ens acomiadem fins una altra ocasió.

La frase: "Perdre una persona és qüestió d'un moment, i recuperar-la qüestió de mesos, anys... o mai!"

Les marxes de protesta sobre Brussel.les o Madrid acabaran en paper moll.

La reducció i qui sap si l'anul.lació de les ajudes agrícoles –ramaderes malauradament– serà un fet. Mal ens pesi, ens estem integrant en un nou esquema de societat en què especialment l'agricultura sofrirà una reconversió profunda ja que per una part l'automatisme eliminarà gran part de mà d'obra, i per altra l'augment dels nivells de producció faran que una gran massa de pagesos siguin apartats de la tasca rural.

El món del treball establirà unes cotes laborals quant a hores de jornada, i la clàssica barrera de jubilació que es calculava entre els seixanta i els seixanta-cinc anys, o sigui, l'edat que es considerava no apta per continuar treballant, amb el nou esquema social una persona de quaranta-cinc anys ja s'haurà de jubilar.

Això comportarà una gran massa de pensionistes que l'Estat haurà de protegir mitjançant les contribucions a la Seguretat Social.

Les quotes a la Seguretat Social cada vegada seran més altes, cosa que comportarà necessàriament un augment dels sous.

La persona que tindrà la sort d'ocupar un lloc de treball haurà de contribuir a la subsistència del qui no haurà tingut sort de trobar un espai laboral, és a dir, l'obligació de l'administració serà repartir equitativament les càrregues i els recursos.

Ocupar el temps d'oci serà la tasca més important de la població jubilada, una tasca més necessària del que sembla, ja que la paraula oci no vol dir no fer res, sinó usar el temps en treballs culturals com poden ser cultivar les arts i oficis d'una manera espontània, però sentint la satisfacció personal de continuar essent útils a la societat d'una manera addicional com per exemple organitzar exposicions de treballs manuals, xerrades informatives basades en l'experiència en el treball, molt valuosa per a la gent treballadora, ja que la perfecció s'adquireix amb el temps i no a l'escola.

No es pot anar a contracorrent, i en el cas de l'agricultura ens hem d'adonar compte que amb les noves tècniques de producció i transformació no hi tindran cabuda els obsolets minifundis de cinc a deu hectàrees de terra, i a més en complicats diferents tipus de produccions en què no es poden unificar els serveis de manteniment i recol.lecció.

El passat dissabte 6 de març se celebrà el tradicional sopar de germanor dels Amics Tàrrega-Blaye i simpatitzants, al qual van assistir set representants blaiencs.

En aquesta ocasió es nomenaren membres d'honor. Joan i Annie Garriga, en reconeixement per la seva generositat i el seu esperit de col.laboració. Per qüestions de salut no van poder assistir-hi, encara que van ser representats per la seva filla Cristine, que va recollir el diploma i el ram de flors que l'agrupació els oferí.

Es lliurà un altre diploma a Mr. Guy Llacoste, que ha estat president del comitè Blaye-Tàrrega durant els últims quinze anys; ara ha estat rellevat perquè les seves responsabilitats com a tinent d'alcalde de Blaye i com a president d'una mancomunitat de municipis a la Gironda li demanaven massa dedicació. Ell va deixar molt clar que continuava com a persona compromesa amb la bona marxa de les nostres relacions fraternals.

Després d'uns breus parlaments dels representants de l'agrupació i del comitè, del vicepresident de l'IEI i de l'alcalde de Tàrrega, es procedí a la rifa de dues làmines ofertes per Antonioti als assistents, que s'endugueren el català-blaienc Fausto Escoda i Santi Solé.

A ell, i a les altres firmes comercials, moltes gràcies per la seva col.laboració.

La festa s'acabà, com és costum, amb un animat ball. El denominador comú de la vetllada fou la cordialitat entre tots els assistents.

Recordem als targarins i urgellencs que és prevista una pacífica i festiva invasió francesa per la Festa Major del maig; la previsió és que vinguin dos autocars. Agrairem que, si podeu i voleu acollir blaiencs, ho digueu a qualsevol membre de junta. Només podem anar seguint i aprofundint amb la vostra ajuda, que sabem que no ens faltarà.

Aquest any, com bé sabeu o heu sentit dir, el dia 8 de maig de 1999 es commemorarà a Tàrrega el centenari del naixement de Ramon Maria Roca Sastre, i molta gent del carrer segurament us preguntareu qui era aquest bon senyor. Tan important va ser? Què va fer en realitat per ser mereixedor d'un homenatge?

En aquest article intentaré explicar la seva figura per tota aquella persona que no estigui vinculada al món del dret.

Ramon Maria Roca Sastre neix a Tàrrega el dia 1 de gener de 1899, al número 4 del carrer del Carme, conegut popularment per carrer de Cervera. Als pocs anys es traslladà a Guissona, d'on eren els seus pares i avis paterns. Allí hi tenien la casa pairal els Roca Martí, al carrer de la Font d'aquella localitat segarrenca, en la qual cursa el batxillerat a l'Escola dels Germans de les Escoles Cristianes (La Salle), recentment arribats de França, i on tingué com a companys d'estudis els qui després també foren eminents juristes del dret civil català, Ramon Faus Esteve i Francesc d'Asís Condomines.

A Guissona, per tant, hi passa la seva infantesa i joventut, fent probablement les coses típiques d'aquella edat en un poble d'interior, com ara jugar a billar al Centre Catòlic, jugar a patacons, a boles, fer ballar la baldufa i fer teatre, i segons diuen els cronistes, al no tenir massa aptituds per l'art d'Aristòfanes, col.laborà fent i dissenyant decorats (ja que era molt bon dibuixant; aptitud que heretaren els seus dos fills, Josep i Lluís, el primer, pintor famós malauradament difunt; el segon, notari també aficionat a la pintura) i, sobretot, acompanyà al piano els temes cantats dels Pastorets, ja que també era molt aficionat i practicant de la música, sobre tot clàssica.

Per tant, podríem dir que la seva fina sensibilitat es mostra inicialment en dues de les arts, com són el dibuix i la música, que mai deixà ni abandonà, i que probablement l'influenciaren en l'amor i estimació que va sentir per una altra de les arts, com és el dret.

Va estudiar dret a Barcelona de forma lliure, per la qual cosa mai es desvinculà de les nostres contrades, on seguia estudiant i ajudant els seus pares en la botiga de merceria que tenien a Guissona al carrer de la Font.

Acabats els estudis universitaris va opositar a registrador de la propietat, oposicions que va treure l'any 1923, havent d'esperar un any per poder exercir ja que no tenia l'edat mínima reglamentària de vint-i-cinc anys.

Exercí com a registrador de la propietat a Sort, Fraga i Gandesa, i de notari, també per oposició, a Vilafranca del Penedès.

Fou jutge de primera instància a Montblanc i Cervera, i magistrat del tribunal de cassació de Catalunya. Durant la postguerra es va dedicar a l'exercici de l'advocacia a Barcelona i, finalment l'any 1944 obtingué la plaça de notari d'aquella ciutat, situat el despatx curiosament en un edifici més que emblemàtic com és la Pedrera, on exerceix fins que es va jubilar l'any 1974.

Per tant, en primer lloc, podríem afirmar que la seva àmplia visió del dret, a més de ser fruit de la seva innata intel.ligència, enorme esforç, treball i dedicació, ve donada per la seva quàdruple qualitat d'haver estat i exercit com a registrador de la propietat, jutge-magistrat del tribunal de cassació, advocat i notari, tenint com a comú denominador en l'exercici de totes aquelles respectables i dignes professions la gran estima que tenia pel dret, trobant temps suficient fora d'aquelles feines per investigar de forma constant i permanent dintre d'aquell món. Com a llegat ens va deixar, i això és una mostra de la seva generositat, tota una àmplia i fecunda obra jurídica de valor incalculable per a tots els estudiosos de les matèries jurídiques.

De la mateixa manera que per a la medicina els investigadors o científics són de capital importància per avançar en aquella ciència, en el dret passa més o menys el mateix. Així els articles, comentaris, llibres i sentències de Ramon Maria Roca Sastre, "Don Ramon" com era conegut, han estat i són motiu d'estudi, admiració i eina de treball obligada per part de tota persona vinculada en el món del dret, com notaris, jutges, registradors, advocats... En matèria hipotecària, dret civil, sobretot successori, davant de qualsevol dubte sempre acudim als seus tractats o comentaris que, no sols són coneguts a nivell nacional, sinó també internacional, molt especialment a Amèrica del Sud on havia fet múltiples conferències, sent delegat d'Espanya als congressos internacionals II i IV del notariat llatí.