---

5a Pàgina

Fa dues setmanes donàvem la notícia que la Cambra Oficial de Comerç i Indústria de Tàrrega, una de les poques que no és en una capital de província o en una ciutat gran, s'oferia per cedir un espai per a la futura subdelegació d'Hisenda o de l'Agència Tributària a la nostra ciutat. De fet la Cambra ja fa més de dos anys que va presentar un estudi on es demostrava la viabilitat i la necessitat d'instal·lar aquesta nova subdelegació. Segons aquest estudi, la població directament beneficiada és d'unes setanta mil persones, més de cinquanta pobles i unes set mil empreses, a més de la bona situació de Tàrrega a la part oriental de la demarcació de Lleida. L'anterior delegat de l'Agència Tributària a Lleida en el seu comiat va explicar que una de les coses que no havia pogut portar a terme durant el seu mandat era aquesta subdelegació. Amb tot, sembla que el nou delegat també està disposat a portar a bon port aquesta iniciativa. Així la presidenta de la Cambra, Sylvia Falip, i l'alcalde, Frederic Gené, tenen previst reunir-se amb el nou delegat per tractar aquest tema.

La Cambra també ha anunciat que properament enviarà a la Conselleria de Justícia i a tots els grups parlamentaris catalans, una vegada més, un estudi on es demostra la necessitat de la creació d'un jutjat de primera instància a Tàrrega. Sobre aquest punt cal recordar que UDC de la ciutat ja va dir fa temps que el jutjat seria una realitat l'any 2000, i ja som al 2001 i encara no es veu res de res. Com hem dit en altres ocasions, aquest jutjat és molt necessari ja que a Tàrrega es generen un vuitanta per cent dels casos que es veuen al jutjat de Cervera.

Aquestes i altres inicitives demostren que l'actual junta de la Cambra, presidida per Sylvia Falip, es preocupo de fer activitats que beneficien els associats de la demarcació i el conjunt dels ciutadans. Amb tot, la Cambra fa uns anys que va perdre o es va deixar perdre la llotja dels cereals, que era una activitat prou important per a la ciutat. No sabem si ara seria possible recuperar-la i si té interès el tema dels cereals, o potser caldria estudiar algun altre tipus de llotja d'acord amb la producció que propiciarà el canal Segarra-Garrigues, o l'Urgell-Garrigues, com diem nosaltres.

De la Cambra també havia sorgit la Jove Cambra, que anys enrere havia organitzat diverses activitats, com els sopars de reconeixement dels targarins i urgellencs de l'any, però ara sembla que no hi ha joves empresaris, o no s'organitzen com anys enrere. És bo un planter de joves empresaris per vetllar pel futur comercial i industrial de la ciutat i de la comarca.

Opinió

Els qui més o menys llegim i per altra banda volem escriure, no tenim satisfacció major que si d'alguna cosa que volem comentar, se'ns anticipa a fer-ho una persona solvent i excel.lent periodista com Sempronio. Farà unes setmanes quan es publiquin aquestes línies. Era de l'oblidat Folch i Torres, com ell titulava el seu article. És una mena d'aval anticipat. I evidentment amb gran satisfacció

Com ell diu en l'esmentat article, sembla impossible que després de cinquanta anys de la seva mort, no hagi estat millor recordat. Quan ja únicament el seu En Patufet el "convertí en un autèntic fenomen de la premsa espanyola". I més avall afegeix: "El crític biògraf Josep Miracle escrigué que Folch no fou escriptor, sinó i principalment un factor social de primera. Creà un imperi: periòdics, novel.les, espectacles per a nens, Pomells de Joventut"... I segueix, defensant l'abundància i diversitat de les seves publicacions. Sostenint que no eren tan edulcorades, com alguns han volgut fer creure, per tenir-lo més o menys arraconat. Que és el que jo dic i crec. Però és en un altre aspecte que vull anar, sense oblidar la seva producció. Començant per En Patufet, després les seves obres de la biblioteca gentil, o les aventures que ens endinsaven a través dels continents o de la natura. I fins i tot en Virolet o les seves Pàgines viscudes que de fet es continuaven amb el dit Suplement. O l'almanac de final d'any, que quan sabíem que havia de sortir, corríem a la llibreria, com tots els dissabtes, a buscar En Patufet. El plaer i el goig d'aquell cap de setmana, que no existia, ja que els dissabtes anàvem al col.legi igual, així com als Escolapis el diumenge...

El que jo vull dir, que si bé als Escolapis sempre parlàvem en català i així es conduïen les classes, els llibres, i molt especialment quan arribàvem al batxillerat, eren tots en castellà. I així havíem d'examinar-nos. O fer els treballs, repassar les lliçons o endinsar-se pel llatí, l'aritmètica, la geografia o la història d'Espanya o universal. I és clar, encara que el català fos la nostra llengua parlada, mai amb l'accent barceloní, poc hi hauríem llegit si no hagués estat En Patufet o les publicacions de Folch i Torres. Ja de més gran fruint de les aventurres de Massagran, i quan iniciàvem els primers moviments sentimentals o amorosos, les noveles de la Gentil. Recordo que la primera fou Quan floriran els ametllers, seguida de Dolça melodia o La més petita de les tres. Que ens disputàvem o comentàvem amb les amiguetes.

I així, dia a dia i setmana darrere setmana, compensàvem tot el que anàvem aprenent obligatòriament en llengua castellana amb el que llegíem en català, bàsicament a través de les publicacions de Folch i Torres i dels moviments, sempre catalanistes i catalans, que ell iniciava i empenyia. Que encara que no en fossis membre directament, contribuïen d'una manera molt atractiva i en conseqüència molt important al coneixement literari de la llengua que parlaves a casa, al carrer, al cinema, al futbol i al col.legi. Mentre que per altra banda també hi volies escriure. Que és el que alguns pares escolapis volien, i les publicacions en català, ben poques per cert, t'ajudaven a fer-ho. Cosa altrament obstaculitzada pel predomini polític d'aquells anys de la dictadura de Primo de Rivera. Fins que prop dels trenta, ben alliçonats pel català, molt acurat i perfecte en aquells temps dels "Patufets" i altres obres de Folch i Torres –en què no em cansaré d'insistir– el grup de joves de Palestra, ben amparats pels Ramon Novell, Magí Escribà, els Sauret, els Pera, els Perenya i alguns altres que no em vénen ara a la memòria, organitzàrem unes classes de català, que, per exemple, Josep Maria Vidal i el seu germà Jaume ens iniciaren. I a continuació, altres mestratges, que a mesura que s'acabava l'esmentada dictadura, i especialment quan vingué la república, es multiplicaren. Llavors, com ja feia alguns anys, sota el català ja més universal i depurat, amb normes gramaticals més correctes de Pompeu Fabra. I ara vull insistir que durant aquells anys, també dins de la nostra ciutat, fou un vehicle molt important en el coneixement i en l'escriure el català l'exemple de Crònica Targarina. Que aprofito aquí una vegada més per dir que els targarins no li hem fet encara l'homenatge o el reconeixement de què n'era mereixedora. Si es vol, si més no, per l'instrument que també fou en l'aprenentatge i l'ús del català. Com el d'En Patufet, molt polit i al dia. Referint-me igualment a la Crònica dels primers temps, amb Francesc Camps, i a la de Morguí i Prenafera. Tots en el català més agradable i correcte.

Vull tornar a Folch i Torres. Per estimar o creure, com diu Sempronio, que les seves obres, especialment En Patufet, Virolet i el Suplement, com els seus continguts, no anàven destinats als lectors més acomodats o en dèiem burgesos. Ell mateix explica que "Llorenç Sant Marc, que ha evocat els antics baixos fons barcelonesos, afirma que "els divendres es produïa una mena de col.lapse d'activitats vituperables, com una mena de bufada de bons sentiments que ho netejava tot. Se sentia per arreu "Ha sortit el Patufet". I carteristes i timadors suspenien el treball; les meretrius descansaven. Ningú reprenia la seva habitual ocupació sense que, abans, hagués deixat caure alguna llàgrima. O bé esbossat un somriure a l'hora dels herois o les heroïnes d'En Patufet. Cosa que jo em limito a transcriure.

La meva tesi, per damunt de tot, vol incidir en la importància que tingué per a tots nosaltres, petits i grans, el coneixement del català ben escrit, en tota mena de situacions, sense oblidar els acudits i els dibuixos, d'excepcionals dibuixants i àdhuc creadors de personatges, com foren Junceda i Cornet, i els que anaren dibuixant més tard. Dissortadament no tinc al davant cap exemplar per recordar-los tots. Com tampoc un almanac que, força anys després, quan ja no sortia ni podia sortir En Patufet, fou distracció i goig dels meus fills. Confessaré que el vaig obsequiar al fill d'algun amic com un petit tresor. I per això em dol tant que, Josep Maria Folch i Torres, com diu Sempronio, estigui oblidat. I invito els pares i avis d'avui que en cerquin algun exemplar, ja que si porten a veure Els Pastorets de Josep Maria Folch i Torres, jo afirmo ben convençut que en totes les seves altres publicacions era encara extraordinàriament millor. I no trobo l'adjectiu adequat.

Si no vaig equivocat, aquesta apreciació meva es publicarà a la Setmana Santa, abans de Pasqua. Ara m'adono que pot ésser oportú. Ignoro si és que a les llibreries de nou es pot trobar quelcom de Folch i Torres. I no ho pregunto perquè aquesta no és una plana de publicitat. Sé, però, que a les llibreries de vell tot el d'En Patufet va molt buscat. Però com la Pasqua de Ressurrecció és tot joia i esperança, caramelles i sentit de bondat, crec que algun avi, o molts avis, farien bé de buscar quelcom del comentat. Aniria o lligaria molt bé amb la Mona, que els avis tenen el costum i les ganes de fer arribar als petits... i als més grans.

I així acabo, tot esperant que de mona, jo també en pugui fruir. Els molt grans som a vegades també molt infants.

I que aprofiti a tothom.

Quan ja tenia escrit i entregat aquest article comentari, trobo a La Vanguardia la carta al lector que reproduïm. De fet diu el mateix, més i millor i ben resumit. És un altre testimoni que estimo de gran valua.

Opinió

Aquí, un regidor de vostè

De bell antuvi és just i necessari fer pública felicitació i, expressar l'agraïment més sincer a l'Esbart Albada, per la deliciosa vesprada amb què ens van obsequiar el passat dissabte dins el marc tan escaient de l'església parroquial.

Ara estem en plena cultura del que és breu. Tot ha d'ésser breu; contràriament, ens cansem i fem anar el comandament a distància. Els espots televisius en el breu temps de quinze segons ens conten tota una història amb què, a més a més, els anunciants intenten convèncer-nos de la bondat del seu producte. Les autopistes de la comunicació d'Internet ens intercomuniquen amb brevetat, els correus electrònics són ràpids, breus, concisos. Les distàncies geogràfiques s'escurcen a mesura que es milloren les autorutes, s'augmenta la velocitat del tren i les aeronaus milloren les prestacions.

La moixiganga gaudeix d'aquesta brevetat. En poc més de vint minuts ens explica tota una llarga història.

Les diferents figures-quadres són un prodigi d'equilibri entre la senzillesa de la solució iconogràfica i l'espectacularitat plàstica.

La senzillesa i la plasticitat d'aquesta mescla de dramatúrgia, música, i dansa litúrgica, que és la moixiganga, captivà als afortunats allí presents.

Com totes les danses ancestrals, els moviments aparentment són simples, només cal recordar la nostra estimada Eixida, però aquesta simplicitat cal saber-la executar amb elegància i sensibilitat.

Al llarg de la representació, l'Esbart Albada ens mostrà que els seus components dansaires tenen el gest elegant, el moviment lleuger i àgil, i que posseeixen una important condició física.

Hi ha moments en què, per tal de mantenir alguns difícils i perllongats equilibris que exigeix la figura, cal que el dansaire hagi assajat molt i estigui en una bona forma física. Salts, recepcions, rigidesa de cos, enlairaments, castells, pilars, gests mantinguts, tot executat amb l'aparent facilitat que solament pot executar qui hi ha esmerçat moltes hores d'assaig.

Potser l'única nota xocant, per a l'espectador novell d'aquesta dansa ritual, la posava el vestuari. Personalment a mi sempre em recorda el de tantes i tantes comunitats mediterrànies. Roba lleugera i fresca, lluminosa, com el cel de la Mediterrània, i el barret de palla tan adequat per aquest sol nostre.

La música en directe, interpretada per aquesta colla de joves urgellencs d'Agramunt, la Cobla Jovenívola d'Agramunt, omplia el temple parroquial d'una mesurada i motivadora atmosfera sonora.

Els qui vàrem aprendre aquella història sagrada els dissabtes al matí a l'escola i els diumenges a la tarda a "doctrina", podíem apreciar la meravella de síntesi narrativa que ens proposava la moixiganga.

Arribats a aquest punt crec què és el moment adequat per demanar disculpes als amics de l'Esbart Albada pels més que possibles disbarats de terminologia tècnica que pugui haver escrit. Confesso que tinc dues grans frustracions: no saber de música i no tenir cap gràcia per la dansa.

Malgrat aquestes mancances, m'agrada molt la música i admiro i envejo els dansaires, els balladors i els ballarins.

Per això avui he gosat parlar d'aquesta vesprada que tant a la meva esposa com a mi mateix ens ha complagut i impressionat profundament.

Diuen que la boca parla d'allò de què el cor n'és ple. Avui diria que aquest regidor de vostè ha escrit d'allò que li va omplir el cor.

No voldria pas oblidar, seria imperdonable, la menció de la lectura dels goigs i dels himnes dels patrons de Tàrrega, feta per Marta Oliva, acompanyada de la música interpretada a l'orgue pel venerable i incansable Mn. Melé. No és la primera vegada que aquesta jove targarina col·labora amb recitacions i cants en commemoracions ciutadanes. Cal que tots li agraïm tant la seva generositat com l'alt nivell de qualitat amb què ens obsequia sempre.

Estic convençut que aquest dissabte 7 d'abril de 2001, a l'església parroquial, l'Esbart Albada encetà el que serà una obligada cita anual per als targarins: la representació de la moixiganga.

M'imagino cada any, per aquestes dates prèvies a l'inici de la Setmana Santa, acodint a la Parròquia a veure i escoltar la Moixiganga.

Gràcies a tots els qui fan possible que puguem viure moments de tan alta qualitat artística i espiritual.

Va resultar també molt interessant les relacions socials que es van fer a la sortida. Ens convé molt aquestes oportunitats per fer petar la xerrada amb els nostres conciutadans.

Bona Pàsqua a tothom.

Opinió

Prenent com a model la gran capital, oberta i cosmopolita, moderna i innovadora, alguns locals musicals de la ciutat de Lleida han començat a imposar una nova llei d'accés: la correcció en el vestuari. Aquesta norma, precedida dels mateixos adjectius que la seva ciutat impulsora, fa una tria dels clients que opten a accedir al local en qüestió basant-se en molts i molt diversos criteris, cadascun d'ells més estúpid que la resta. El cos de seguretat de l'establiment, molt cordialment, es dedica a revisar el vestuari dels qui opten a entrar al local i a retirar de la porta aquells que no superen la prova d'accés. Tots sabem com funcionen les coses en aquest país: l'entrada hi és restringida.

La història va començar, no recordo quants anys fa, amb la prohibició de dur símbols que poguessin ocasionar qualsevol tipus de conflicte a pubs i discoteques. En principi, aquesta norma va semblar un pas endavant per a la resolució de la violència nocturna, també coneguda com a violència "de cap de setmana", i per a la reducció d'actituds racistes i parapolítiques en locals d'oci. Això estava fonamentat en el fet que, majoritàriament, les baralles i enfrontaments produïts a l'entorn d'aquestes zones de diversió eren provocades per distintius feixistes, comunistes, anarquistes... Però, com tots també sabem, en aquest país es tendeix a rebre la mà i prendre'n la màniga.

Anys després de l'aplicació d'aquesta genial llei, les zones d'alt standing de l'oberta, cosmopolita, moderna i innovadora capital van començar a portar-la fins a l'extrem de la tria indiscriminada del personal amb permís d'accés o no als seus locals nocturns. A banda del dret d'admissió reservat, doncs, el vestuari i fins i tot l'aspecte físic de les persones juguen un important pols les nits de cap de setmana. Després d'una insultant revisió superficial, els assessors d'imatge dels pubs i discoteques aconsellen als individus que hi pretenen accedir l'estil més adient per lluir en el seu establiment: les sabatilles esportives solen ser el principal botxí del seu usuari...

La passada setmana vaig gosar arribar amb sabatilles esportives a la porta d'un pub lleidatà, del qual no diré el nom per prudència i tan sols diré que usen talles de samarreta molt grans (és una pista). Doncs bé, en acostar-me fins a l'agosarada distància de dos metres, tot joiós i confiat, vaig trobar una mà que s'interposava entre la desitjada porta i el meu pit. «Estic ocupat, gràcies», vaig pensar abans de comprovar a qui pertanyia aquella mà que em cohibia: era un gegant de la mateixa mida que la distància que m'impedia recórrer. En mirar-lo als ulls, vaig sentir com em repassava de dalt a baix, com si em despullés amb la mirada... Per sort, no era aquest el seu propòsit, i en vaig estar més segur quan els seus dos detectors d'objectes no desitjats s'aturaren en el que vaig intuir que eren els meus peus. «Ja hi som!», vaig pensar, traient-me del cap les suposades i temudes fantasies sexuals d'aquell goril·la vestit de negre. Tan sols va assenyalar el meu calçat i va moure el cap horitzontalment, de costat a costat, amb la mirada desafiant, «no en calia més, tenia trenta anys...». La relació havia promès però, en veure aquesta reacció, vaig comprendre que aquell jove autòmat i jo no haguéssim arribat massa lluny plegats... «I si me les trec?», li vaig dir tot tímid per a trencar el gel; «com tu vulguis», va ser la genial resposta a la meva esforçada broma: jo volia dir si em deixaria entrar descalç, sense bambes, però per la cara que va fer em sembla que no ho va entendre.

Tots sabem com funcionen les coses en aquest país: l'entrada hi és restringida. Hi ha restaurants on t'exigeixen corbata, hi ha locals on t'exigeixen sabates, hi ha ports on t'exigeixen papers... En efecte, tots sabem com funcionen les coses en aquest país, i com va el país també. Tot i això, trobo una sensible diferència entre l'exemple del restaurant i el del pub o el port: al primer, si no duus corbata, te'n deixen una...

Correu del lector

Celebrar la primera Pasqua del mil.lenni i del nou segle és tot un esdeveniment, ja que la majoria de targarins no tornarem a celebrar aquest fet. A més, enguany s'escau una circumstància feliç: els cristians d'orient i els d'occident la celebrem el mateix dia. El calendari ens brinda per una vegada l'oportunitat de satisfer aquesta vella aspiració de celebrar conjuntament la resurrecció de Crist. Quina alegria, per a les dues esglésies cristianes, si aquest fet casual fos un pas endavant per arribar a aquesta unitat tan desitjada!

És Pasqua, la Pasqua del món cristià, i per tant, hi som tots els batejats. La celebració de la Pasqua continua sent aquest sentit de pas, de nova vida i d'alliberament.

Com la resurrecció de la natura, que torna a viure la primavera després del parèntesi hivernal.

Aquesta renovació pasqual de l'esperit té connotacions festives a tot Catalunya, perquè és el dia de la mona i de les caramelles, costums molt tradicionals en el poble català.

Quan haurem acabat de menjar la mona i de sentir les alegres melodies dels caramellaires, ja començarem a pensar en la diada de Sant Jordi, i per tant, en la rosa i el llibre.

La rosa i el llibre cada any són notícia, ja que milers de roses i de llibres s'ofereixen pels carrers i places en parades improvisades.

La gent compra la rosa embolcallada amb la senyera, l'espiga i el llibre.

Després la rosa la posaran en un gerro d'aigua, i el llibre en una estanteria. La rosa es mustigarà al cap d'uns dies, el llibre romandrà anys, esperant que algú el llegeixi. La rosa té poques fulles; el llibre, centenars de fulls (la majoria). La rosa és fràgil, el llibre consistent. La rosa val menys de mil pessetes, el llibre en val més. La rosa complau els ulls, el llibre estimula la ment. La rosa adorna el menjador o la saleta i el llibre també.

Totes aquestes paradoxes ens poden fer pensar una mica. Si més no, és la pura realitat del que es fa amb la rosa i el llibre.

Malgrat aquestes paradoxes, el símbol de les roses i els llibres és l'afecte i l'amistat vers aquelles persones que estimem. A la vegada defineixen una llengua, un país i una fe, que és Sant Jordi i Catalunya. Tots aquests símbols van embolcallats en un ambient festiu, primaveral i pasqual.

Estones de lletra

Els homes savis no s'entretenen mai a condoldre's de les seves pèrdues, sinó que busquen amb vigor alegre reparar els cops de mala fortuna.

L'home que té llengua no és home si no pot conquistar amb ella una dona.

El valor no consisteix a venjar-se, sinó a soportar la injúria.

No tracteu de guiar el qui pretèn elegir per si el seu propi camí.

– No hi ha ningú per rellevar-me? preguntà el sol ponent.

– Faré el que podré, mestre, respongué la llàntia de terra cuita.

– No t'entretinguis a collir flors per guardar-les; ans bé segueix caminant i les flors alegraran el teu camí.

Moments abans de rebre la visita de la senyora Kennedy, Joan XXIII s'informà de la manera escaient d'adreçar-se a l'esposa del president dels Estats Units. "Vostra santedat –li respon el monsignore del protocol– pot triar entre senyora presidenta o senyora i prou". "Ah", fa el Papa amb expressió pensativa. I quan entra a la sala de l'audiència, obre esporàdicament els braços i diu amb un ample somriure: "Ah, Jacqueline..."

Perdonar no és una debilitat, sinó una grandesa.

La persona no es ven; la persona no es compra; la persona es dóna o no es dóna; és lliure.

Sacrificar-se a si mateix és infinitament superior que sacrificar els altres.

Correu del lector

Des de fa algunes setmanes, veiem anunciada a la premsa un campanya de l'Ajuntament de Tàrrega amb el lema "Participa en el Govern de la teva ciutat". En aquest anunci es destaca la comunicació directa amb l'alcalde de Tàrrega", i convida els ciutadans a donar la seva opinió, a conèixer les prioritats de l'Ajuntament, a manifestar el seu desacord i a proposar el que creu que fa falta a Tàrrega. Es diu que l'alcalde de Tàrrega respondrà tots els suggeriments, i com a mitjà de comunicació es dóna un número de telèfon, un número de fax i una adreça de correu electrònic.

Considero encertada aquesta iniciativa, però la considero pobra, distant i poc participativa. Crec que, per fer possible i creïble la voluntat de facilitar la participació dels ciutadans en els afers municipals, caldria esforçar-se bastant més, i fer alguna cosa més que donar un número de telèfon o un e-mail.

Seria bo que, tant l'alcalde com els regidors de l'Equip de Govern, vegin el web que l'Ajuntament de Manresa té a l'adreça: http://www.ajmanresa.org/. Des d'aquest web, entre moltes altres coses, els ciutadans poden, consultar la situació o sol·licitar qualsevol dels tràmits municipals, consultar el Pla d'Actuació Municipal de Manresa, fer consultes sobre qualsevol tema a l'oficina d'atenció i informació al ciutadà, consultar l'ordre del dia i les actes del ple, donar l'opinió sobre la totalitat dels serveis i les àrees municipals, consultar totes les dades econòmiques de la ciutat, consultar el plànol i els carrers de la ciutat, etc.

L'Ajuntament de Tàrrega disposa d'un Reglament de Participació Ciutadana, aprovat al gener del 1992, que no s'aplica. Disposa d'un Consell Econòmic Assessor de Tàrrega, constituït per primera vegada el 8 de juny del 1988, i que no es reuneix. Disposa d'un Consell Municipal de Cultura que, segons els estatuts aprovats pel ple de l'Ajuntament del dia 2 de desembre del 1987, s'hauria de reunir una vegada per trimestre... no cal continuar. L'actual Equip de Govern té paralitzada la participació dels ciutadans en els afers del municipi, i es pensa que amb la propaganda podrà amagar la realitat dels fets.

L'alcalde i el govern municipal de Tàrrega tenen paralitzada i reprimeixen la participació dels ciutadans en el govern de la ciutat. L'única iniciativa del govern municipal en els darrers dos anys, envers la participació ciutadana, ha estat l'aprovació per part del PP, CiU i PSC del desgraciat Reglament d'Usos de les Sales Municipals, que restringeix i prohibeix parlar dels afers municipals a la sala d'actes de la Casa de Cultura.

Ara que l'alcalde fa propaganda que vol la participació dels ciutadans en el govern de Tàrrega, seria l'hora que passés de la propaganda de les paraules a la propaganda dels fets. Ara que, entitats, associacions de veïns, partits polítics i sindicats del nostre municipi han presentat un rosari d'al·legacions contra el Reglament d'Usos de les Sales Municipals, ara seria el moment idoni, perquè l'alcalde de Tàrrega retiri un reglament que impedeix i limita la participació dels ciutadans en el govern de la seva ciutat.

Aquesta és, també, una comunicació directa amb l'alcalde de Tàrrega... Em farà cas?