---

5a Pàgina

El passat cap de setmana vam poder gaudir de la quarta edició de la Fira del Medi Ambient, un certamen que es consolida però que ha d'anar a més destriant el gra de la palla en matèria ecologista, perquè no tot el que es diu ecològic al final és respectuós amb el medi ambient. Per exemple, hi havia joguines i altres productes elaborats amb fusta. La fusta quant a la salut dels nens i nenes, i per després reciclar, és molt més ecològica que no pas el PVC, que és nociu per tot. Però la fusta si no prové de cultius extensius o d'una selecció o tala controlada d'un bosc, tampoc no seria massa ecològica, es a dir, el producte seria ecològic però no l'obtenció. Així, en altres productes que hi havia a la venda hom no hi veia l'ecologia per enlloc, o no complien les normes d'higiene alimentària. Cal ser respectuosos amb el medi ambient, però també amb l'educació mediambiental dels visitants, i res més important com aquesta fira per alliçonar els ciutadans sobre el que és ecològic i el que no. Vam trobar a faltar empreses de panells solars i altres relacionades amb les energies alternatives o no contaminants. Bé ara tenim la polèmica sobre els parcs eòlics (molins de vent), que produeixen energia elèctrica sense contaminar, pero "contaminen" el paisatge, és a dir, produixen un fort impacte ambiental, com és el cas de les instal·lacions d'aquest tipus que volen fer en el boscos prop de Vallbona de les Monges. La fira ha d'anar a més, però amb més i més autèntics productes ecològics.

A l'anterior edició hi havia una referència als transport ferroviari, i el que va amb energia elèctrica és el que contamina menys, molt menys que el tranpost per carretera dels camions, que consumeixen gran quantitat de carburants que són molt contaminants. Però al pas que anem potser ens quedarem sense aquell transport per l'abandó de la xarxa de ferrocarrils de l'Estat, com s'ha vist aquests dies amb l'accident de tren de Múrcia, i aquí no dimiteix ningú, com en qualsevol república bananera, malgrat que el dirigent del PP Javier Arenas diu que dialogar en el País Basc sí que és de república bananera. El que sí que és cert, i s'està demostrant desgraciadament amb els accidents ferroviaris, és que la xarxa fèrria està més que deixada. Nosaltres ho havíem pogut comprovar abans que milloressin algun tram de la via de Manresa, i encara es pot veure a la resta. I és que en un Estat democràtic no s'havia vist mai que a un ministre de Foment amb tantes "cagades" com el "chapapote" de Galícia o la deixadesa de la xarxa ferroviària li donin una medalla per la seva cura del medi ambient. Bé, a Galícia si li'n donar una: ara faltaria una medalla per la bona gestió de l'AVE i la resta de ferrocarrils, o potser el podrien fer ministre de Medi Ambient. *

Opinió

Les temptacions, àdhuc la de tornar a escriure d'un tema, són gairebé sempre irresistibles. Per això entre els catòlics practicants existeix la solució del perdó a través de la confessió. I la meva d'avui és, altra vegada, evocar algunes de les vivències de l'ara sí que desapareguda Fonda Espanya, que sota aquests nom i de l'aixopluc de les seves enderrocades dependències es podrien esboçar trossos de tots els colors de la vida del segle darrer de Tàrrega.

En vaig escriure en el meu article de l'1 de juny de 1996 en aquest setmanari. I rellegit, m'adono que era ja una síntesi del que havia significat. Mai he pretès fer en cap dels meus articles una biografiada història, que escapa a les meves possibilitats, com sempre he manifestat. I als qui vulguin un compendi del que fou la Fonda Espanya, els remeto a l'esmentat article. Si bé avui, consultades les famílies interessades que al llarg dels anys hi exerciren les seves activitats, sempre d'una manera més que digna i excel.lent, que li donaren fama, les guspires dels meus records, intentaré anotar-les, més o menys en cada període.

D'antuvi cal tenir present la circumstància que la Fonda Espanya estava situada en la cantonada del carrer Alonso Martínez (nom i personatge del qual n'explicava el senyor Ramon Ferrer Solervicens Fisa en aquesta Nova Tàrrega del darrer 21 de març) i el carrer del segle vintè.

Els Campadabal, el senyor Magí, que jo sempre l'havia sentit anomenar com el senyor Magí de l'Espanya, hi arribava el 1902 seguint els Pera. I fins al 1939 deixant sempre de banda els anys fatídics de la guerra incivil del juliol del 1936, cuidaren de la fonda. I ja vaig dir en el meu article que la gastronomia, així com el servei als clients i amics, foren sempre impecables. I més d'un deia que s'hi trobava millor que a casa. I no és anècdota o comentari en va recordar que alguns dels qui hi pernoctaven pocs o molts dies venien unes quantes vegades l'any o tenien estretes relacions comercials amb els nostres establiments, hi trobaren la seva parella per tota la vida. Em vénen a la memòria noms que callo per discreció i no tenir permís, si bé repeteixo, perquè ella sempre m'ho havia dit en vida, i n'hem publicat un article, del festeig i posterior enllaç de Remei Barceló i Escoda amb Joaquim Cusí i Furtunet, que esdevinguè el fundador dels famosos Laboratoris Cusí S.A. Però un fet realment extraordinari, especialment per als afeccionats al futbol de sempre, i més encara als qui som nonagenaris, va succeir quan la vinguda a Tàrrega del Futbol Club Barcelona amb tot l'equip complet i les seves destacades figures l'any 1922. S'hostatjaren a l'Espanya, com era lògic. I la seva arribada a l'estació de tren fou apoteòsica. Hi venia també Ricard Zamora, que segons l'Enciclopèdia Catalana arreu del món s'ha tingut sempre com el millor porter de la història mundial del futbol. Era del Barcelona de l'any 1919 al 1922, provinent de l'Espanyol del 1916 al 1919. I fou precisament aquells dies de la seva estança a Tàrrega i a la repetida Fonda Espanya que Zamora va tornar a signar per l'Espanyol fins al 1931, any en què va fitxar pel Madrid, fins al 1936. I, molt personalment, puc dir que a la fonda, el 12 d'octubre de 1935, es va celebrar el banquet de noces de la meva germana Maria amb Ramon Villeró Campabadal. Res d'estrany, ja que la mare d'en Villeró havia cuidat de la recepció i altres comeses d'aquella casa, on el meu cunyat havia viscut. I jo era ja sergent de complement d'intendència.

Deixant els Campabadal la fonda al 1939, a mitjans d'aquell any, se'n feren càrrec els Pinós-Ballespí que ella, la senyora Maria, ja havia tingut la Pensió Recasens, de sempre molt elogiada, per l'exquisida atenció i bona taula. Que evidentment augmentaren en molts aspectes. Tàrrega va continuar tenint amb els Pinós-Vallespí un establiment de gran altura. En realitat, tot el que deia en el meu article de l'1 de juny de 1996, com l'explicat més amunt en els anys dels Campabadal ho faig extensiu als Pinós, al curs dels dies i anys que romangueren a la fonda hotel o Hostal Espanya. Si bé els Pinós-Ballespí deixaren l'Espanya per situar-se amb els seus grans coneixements i capacitat hostalera a l'Hostal del Carme. Fins al 1972 regiren l'Espanya els Pinós-Bonjoch, continuadors de la mateixa línia. Característiques que no vaig tornant a repetir, perquè rotundament dic que foren sempre de primer ordre.

Voldria assenyalar que en els anys trenta i quaranta era tal la bona cuina de casa, que em consta que un ministre d'aquells temps, i amistats que recomanava, es deturaven a l'Espanya per fruir, entre altres coses, de la truita amb patates. És rigorosament cert. Que entenc que vol dir que la fama sempre es va mantenir molt alta. I no crec oportú recordar que Francesc Marsà, el nostre gran pintor, que morí el 123 de novembre del 1969, s'allotjà durant molts anys a l'Espanya.

Al novembre del 1972, es feren càrrec de la fonda o hostal la família Miñarro-Gómez o com es vulgui; perquè l'esperit, el servei, l'amabilitat, el prestigi de la cuina i tot el que a l'entorn d'un tal establiment importa, tingueren sempre les qualificacions més altes. Ho podrien i podríem testificar com ningú els d'aquesta Nova Tàrrega en les nombroses vegades que hi celebràvem els àpats de la festa patronímica de Sant Francesc de Sales o del setmanari. Però és que endemés era el comentari de tota la clientela de la casa, en els 23 anys que hi estigueren, ja que van haver de deixar-la a l'octubre de 1995. Renom i crèdit que mai perderen, fins l'època que regentaren també el restaurant Til.ler. Com a la música, hauríem de tornar l dit ritornello de tot el que hem assenyalat i adjectivat en tonalitat de magnífic. Mèrit al meu entendre extraordinari, en totes les famílies que ho saberen continuar i mantenir. Vagi, doncs l'elogi per un igual per a tots. Perquè si té una vàlua molt alta iniciar quelcom, és tant o més meritori saber continuar-ho fins al cim. Demano que tots ho entenguin així. És per a tots el que he escrit.

Insereixo la fotografia del pati interior de l'Espanya, perquè els arcs són el que encara es conservava del que va projectar i edificar Josep A. Monné, que fou el qui va edificar els Pòrtics de Xifré(set portes) a Barcelona, i altres de Tàrrega. I repetim la de la fonda, molt il.lustrativa.

NOTA: La data al final de l'article correspon a la data en què l'autor va escriure l'article.

Correu del lector

En aquests temps que no tenim una democràcia plena, la democràcia electoral ha funcionat i a través de les urnes ha donat el seu veredicte. A Tàrrega i pobles agregats han votat un 10,31 per cent més d'electors que en les mateixes anteriors eleccions, uns 1.055 votants, i això constitueix una molt bona notícia. Diuen que quan hi ha més participació és perquè els electors, que som tots, volem un canvi. En el nostre cas i en el de molts altres llocs ha estat així, és prou evident

Polítics, periodistes i mitjans de comunicació van coincidir en les seves anàlisis preelectorals tan poc encertades que s'ho han de fer mirar, perquè si no podrem pensar que els seus respectius interessos van orientats a mantenir un sistema que els resulta més rendible basat en la desorientació més que no pas en el rigor i la bona informació.

En termes generals totes les organitzacions polítiques han fet les seves anàlisis i les corresponents valoracions, i naturalment, com sempre sol passar, tots d'una manera o altra diuen que han guanyat. De fet ens segueixen prenent per carallots o imbècils. També s'ha pogut observar i escoltar en els diversos mitjants de comunicació, en les tertúlies de més nivell, en les versions dels comentaristes més autoritzats, resumint, que en termes generalitzats no s'ha destacat la pujada d'ERC amb la deguda i ben merescuda rellevància. Els seus dirigents, en un principi, han estat més cautelosos del que cabia esperar; com a mínim han actuat amb una contenció directament proporcional als resultats. Excés de responsabilitat o de transcendència històrica? O potser de les dues alhora?

Si tenim assumit que els conceptes dreta i esquerra estan més que relativitzats, malgrat el baix nivell de cultura política existent, crec que seria recomanable no acceptar d'entrada la simplificació que afirma que només han guanyat les esquerres plurals, perquè això és el que pot semblar, però hi ha molts més aspectes a tenir en compte. El rebuig clar al bipartidisme per un costat, reduint les hegemonies i primant les minories homologables i locals. Un altre de molt més important; el nacionalisme democràtic i per tant moderat, però d'un legítim patriotisme, està recuperant, via ERC, el lloc que li pertany i que cada vegada més els ciutadans i ciutadanes demostren voler. Tanmateix qui paradoxalment més ho va evidenciar va ser el Sr. Arenas amb la seva negativa valoració en qualificar la pujada nacionalista d'augment del radicalisme (?), que juntament amb l'estratègia que porten, orientada a deformar la realitat de manera obsessiva fins al punt de voler traspassar-nos la crispació existent al País Basc, àdhuc atiant l'aparell judicial a efectuar actuacions prou lamentables com la detenció dels immigrants suposats membres d'Al Qaida i l'extremadament convulsiva, per aparatosa, dels joves de Torà. D'aquí potser l'aument d'un regidor del PPC a Barcelona, que ben bé podria ser gràcies als seus votants ocults, més els de l'extrema dreta espanyolista en franca resurrecció vers els designis de la Gran Madre Patria. I vistos els bons resultats que han obtingut a Galícia, podem pensar que els gallecs han deixat per a més endavant cobrar-se la factura política del desastre coster, però també cal preguntar-se què passaria si una desgràcia semblant li caigués a Catalunya, on possiblement, vist l'elevat cost econòmic del tractament final, a més d'emigrar les nostres voluntats sobiranistes, romandriem coberts de merda per sempre més.

A Tàrrega i els seus pobles agregats hem escoltat i llegit unes decebedores declaracions dels líders perdedors en què valoraven el resultat com la conseqüència d'una suposada confabulació que, per cert, no els recorda allò que deia el règim en èpoques sortosament ja passades de "la confabulación de las fuerzas judeo-masónicas"? Ni una engruna d'autocrítica com sería lògic d'esperar, i això que el mal resultat de CiU ha estat ben evident, tant que més que un canvi, el que se'ls reclama són molts canvis. Afirmar que els tres regidors assolits per ERC són els que ha perdut CiU és tota una migradesa de criteri i una manca de respecte als electors d'ERC, perquè si aquest simplisme fos cert, l'anàlisi hauria de contemplar la possibilitat de si CiU n'era conscient que disposava de la confiança d'una part important d'aquests electors més catalanistes i nacionalistes que no pas d'esquerres, com un corrent de vot prestat que fins ara no havia votat decididament a ERC potser pel discurs que habitualment i fins fa poc feien els seus líders. Amb tot, si s'observa que la coalició dels AIPN sumant els vots obtinguts per separat en les anteriors eleccions, ara s'ha quedat per sota, així com la suposada rendibilitat del candidat Mayora, que dins de l'àmbit que vol representar ha quedat ben poc valorat, i el PSC-PM, tot i la gran reestructuració interna, s'ha acostat al seu sostre natural, en síntesi, cap sorpresa, com els resultats del PPC, calcats als anteriors malgrat l'augment del cens i de votants.

La forta davallada rebuda per CiU s'ha d'entendre també des d'una perspectiva històrica, atès el procés d'unió esdevingut entre CDC i UDC a Tàrrega l'any 1983, injustament saldat a favor dels demòcratacristians amb la complicitat dels actuals líders de CDC i que certament amb el temps ha estat nefasta pel govern de la nostra ciutat, gosaria afirmar que l'esperit inicial dels convergents, democràtic, nacionalista i de tendència socialdemòcrata, s'ha manifestat amb l'opció que més li encaixava; la d'ERC que si manté la serenitat que ha demostrat voler tenir a tot el país, anirà augmentant de ben segur i amb el temps no pas massa llunyà, esdevindrà majoritària pel bé de tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya i de mica en mica també de tots els Països Catalans.

Correu del lector

Som a la plaça Major. Comencem a guarnir-la. Quin goig que fa! Llençols blancs, globus de colors... Aturem la guerra! Pum, prou, pau!

Els ciutadans i les ciutadanes de Tàrrega han demostrat un cop més amb la seva actitud durant tots els actes programats per l'Assemblea Targarina per la Pau (contra les guerres) que un altre món és possible. Sí és possible. No, no és immoral ocupar el carrer. La cultura per la pau comença als nostres carrers.

L'assemblea continua treballant. Pensem que és la millor manera de dir-vos gràcies, gràcies per la vostra assistència, per la vostra participació, per la vostra sensibilitat.

Gràcies als de cal Esqué, a la Clara, la Cristina i l'Alba, al Ramon i a Ràdio Tàrrega, al Miquel i al Josep, a l'Arantxa i la Montse, al Ramon Farré, al Cau, als 2.297 participants en la consulta popular i als qui la van fer possible, als cassolaires i a tots els qui van participar a les concentracions, a la concentració de Verdú, a l'Edu i a la terrasseta, a la Roser i al Cera, als veïns de la plaça Major, al Magí i al Joan, a la Cecília, al rector de la parròquia i a la campana La Pau, al Vicenç per les flors, al Jordi, la Maria Alba i els alumnes de Traç, al Cintet, la Cinteta i a la Fal.lera Gegantera, als batucaires, als artistes per la pau, al Joel, el Ton, l'Anna i la Carla de l'esbart, a l'Albert, al Pau i als Sapastres, als del dinar "per molts anys, Anna", als pares de la Cristina pel cafè, a la colla sardanista i amics de la sardana, a les Annes, Betsabé i Arnau, a la Mireia i al Martín, al palasso Quimet, a la Judith, al Bepo i al Tonet, al Setó i a Temps per la Pau, al Pedrolín, al Jaume Botey, als Zeas, al Miquel, al Loncho Varicelo i a la Cosa Còsmica, al Giribet, la Maria i al DJ Dave, al Xuxo i al Quini, al Bori i a l'Albert, al Víctor, al Rubén, al Santi i al Petit Príncep... i al temps, que ens va acompanyar fins al final.

I el nostre compromís continua:

–Diem no a tota forma de violència. Lucharem [sic] per la Pau!

–Volem una democràcia real, popular (sense gavines), de carrer i directa.

–Garzón: "tothom és innocent mentre no es demostri el contrari".

Us volem a casa, amics de Torà.

–Volem gaudir lliurement de la cultura, potenciant al màxim la cultura de la pau!

–Volem un planeta net, infinit i solidari.

–Volem un món just i democràtic.

–Volem un poble conscient, crític i despert. Un poble que de debò pugui participar, dialogar i ser escoltat pels responsables polítics.

–No volem anar a cap guerra; exigim el dret a la consulta popular!

Ja ho sabeu, el primer dilluns de cada mes a les nou del vespre es reuneix l'assemblea per la pau: us hi esperem!

Correu del lector

A l a plaça de Verdú

hi fan niu les caderneres

A la plaça de Verdú,

n'hi ha un trosset de cadascú

Aquests versos populars, que ignorem d'on han sortit, són una lloança i cant a la nostra plaça Major i als plataners ufanosos, que ens presten l'ombra i acolliment, sota la qual –ho diu el versaire– "la mainada hi juga tranquil.la i confiada..." i que els ocells, –pardals i caderneres–, hi troben bon lloc per fer-hi el niu i ajocar-s'hi oferint alegria amb la xerrameca i xiuxiueig dels pardals i els refilets de les caderneres, tan a posta de sol com a l'apuntar el dia. Però... Ai! Que és trist. Han emmudit. No us hi heu fixat? Han emmudit.

Des de fa uns quants anys s'ha fet present el desvergonyiment d'un parell de garses –cosa inaudita– que s'atreveixen a passejar-se per la plaça, i a volar de teulada en teulada a l'aguait de la presa innocent i llençar-se des de la vora del ràfec, damunt l'arbreda, per menjar-se sense compassió els pollets o els ous dels nius de les inofensives caderneres, víctimes de la prepotència d'una garsa i un garsot.

Que trista està la plaça!

A la plaça de Verdú

ja no hi fan niu les caderneres...

Els ornitòlegs diuen de la garsa que és l'ocell més audaç i més lladre de tots els ocells. Ens ho diu el cantautor Celdoni Fonoll en el seu llibre Veus d'ocells, que en fa aquesta semblança:

Garsa:

..."I aquell que sols pensa

a rapinyar a tot cristo

bens, coses, calés,

per senyor que sembli

garsa o garsot és."

Que trist i emmudit està Verdú sense el cant de la cardina i el xiuxiueig dels pardals.

Però no temeu. Sou petits, sí, però estimats de tots nosaltres els verdurins i verdurines i, no és lluny en el temps –per llunyà que sembli– que tornareu a refer els vostres nius i tornareu a cantar i festejar de branca en branca com "El saltiró de la Cardina", perquè, esteu-ne ben segurs, vindran nous temps, nous aires, noves generacions, la generació futura, amb criteris de llibertat i pau, i que us defensarem de les escomeses dels rapinyaires. Us ho prometem, i tots junts, vosaltres i nosaltres, els verdurins, cantarem a cor:

A la plaça de Verdú

ja hi fan niu les caderneres

A la plaça de Verdú

n'hi ha un trosset de cadascú.

Correu del lector

Em rerfereixo a les derivacions complementàries dels recents comicis municipals pel que fa a l'ocupació de llocs en determinats organismes oficials en els quals molt ens importa als targarins que hi figurin persones dels grups polítics de la ciutat.

Recordo que en aquest aspecte, durant un llarg període de temps hi haguè aquí un desinterès fatal, que finalment vam superar mercès a la presència de membres de Convergència i Unió, segons detallo.

–Consell Comarcal. Presidenta actual, Rosa Maria Mora. Pel seu entusiasme, dedicació i competència, és de preveure que seguirà en el càrrec, que amb caràcter imminent complementarà amb el d'alcaldesa d'Anglesola on ha obtingut una votació excel.lent.

Diputació Provincial de Lleida. És membre del consell la targarina Josefina Bernades García. Veurem el suport dels dirigents provincials d'Unió, entre els quals figura Pere Grau, perquè no falli la renovació a favor de l'esmentada Josefina.

És president d'aquest organisme Josep Pont, persona molt vinculada i apreciada a Tàrrega. Tanmateix es consolida a la alcaldia de Bellpuig amb un resultat electoral brillantíssim, un dels millors de Catalunya. No obstant llegim notícies que hi ha possibilitats de ser rellevat del càrrec per Isidre Gavín, de Lleida, que fou antagonista derrotat del que seguirà alcalde de la capital, senyor Siurana. En tal canvi segurament els targarins sortiríem notablement perjudicats.

En tal cas al senyor Pont se li augura un lloc destacat pels comicis d'octubre vinent al Parlament de Catalunya.

Ens convé molt que la targarina Josefina Bernades repeteixi a la Diputació puix és problemàtic que tant els grups AIPN, PSC (Ciutadans pel Canvi) i Esquerra Republicana locals puguin fer propostes per cobrir la plaça referida. S'ha mogut algú en aquesta qüestió? El temps per fer-ho és summament breu.

És evident que l'àmbit polític supramunicipal que dominava a Tàrrega CiU s'ha ampliat i en el futur seran altres partits igualment competents per incorporar-se a la tasca d'assolir que la representació targarina no manqui en cap dels organismes provincial regionals i nacionals en els quals ara tenim representació.

Correu del lector

He procurat que la publicació d'aquest comentari sortís a la llum una vegada celebrades les eleccions, no fos cas que algú pogués pensar que parlo a favor o en contra d'algun partit determinat.

Estem d'acord que la propaganda en el món d'avui juga un paper important a l'hora de donar a conèixer un producte del tipus que sigui; la prova és tot el capital que es destina a propaganda. També és veritat que hi ha gent que compra en funció del que diuen sobre un determinat producte la premsa, la ràdio o la televisió. És un procedir legítim i no sempre encertat, però allà cada u. Amb els seus diners tothom és lliure de gastar-los de la manera que millor li sembli. Però portar al terreny polític el reclam de la propaganda per captar clients o votants ja són figues d'un altre paner.

Crec modestament que la propaganda política, per colorista que sigui, no és ni ha d'ésser motiu pel qual el ciutadà es decanti per un parttit determinat. D'això els partits n'haurien d'ésser conscients i pensar que la capta de votants ha d'anar per una altra banda. Tots els partits sense excepció gasten massa diners en propaganda. La meva pregunta és: cal una despesa tan gran amb la paperassa propagandística que tots plegats rebem amb motiu de les campanyes electorals? Crec sincerament que no.

La nostra societat tan aparentment opulent està mancada de serveis molt necessaris, sobretot a l'ordre social, mèdic, investigació, seguretat, etc. i això tots els partits ho saben. La prova és que en campanya electoral s'omplen la boca amb promeses repetint que destinaran diners i molta atenció a tots els camps esmentats. Seria bo que una bona part dels pressupostos que es dediquen a propaganda es fessin servir per ajudar a pal.liar les mancances de tot ordre que encara tenim. Si així ho fessin, amb un tret matarien dos pardals, com vulgarment es diu: primer una més profitosa destinació dels diners, i segon, al mateix temps, seria una bona propaganda per al partit que portés a terme aquesta política.

Propostes reals, programes engrescadors, compliment de les promeses que tan generosament es llançen en campanya, han d'ésser les bases per captar vots. L'excés de propaganda és per a moltíssima gent una despesa supèrflua. Tant de bo arribi un canvi de tendència en properes campanyes: una bona part de l'electorat ho agrairà.

El passat mes d'abril, com acostumo a fer cada mes, vaig anar al cementiri de Tàrrega a visitar la tomba dels meus pares i del meu germà.

En arribar em vaig emportar una sorpresa molt desagradable, ja que vaig veure que dues figures que hi havia a la tomba protegides per una porta de vidre, tancada amb un cadenat, havien desaparegut. Una de les figures era un Crist de mig cos, i l'altra, una creu de plata esmaltada amb la part de davant verda i amb un peu de fusta.

Em vaig quedar sorpresa perquè no puc entendre que hi hagi persones que tinguin la llibertat moral de profanar la tomba d'alguna persona.

Malgrat el que puguin valer aquests objectes, no és en absolut el valor real en euros el que em preocupa, sinó el valor sentimental, ja que eren uns objectes que directament em relacionaven amb els meus pares i el meu germà.

Vull fer aquesta denúncia perquè la gent de Tàrrega tinguin cura de portar algun objecte de valor al cementiri, ja que hi ha alguna persona sense principis que prendrà l'objecte i no en tindrà cap remordiment.

Finalment em pregunto: aquestes persones que fan això respecten els seus avantpassats?