---

5a Pàgina

En aquesta edició informem que l'Ajuntament projecta un centre lúdic d'aigua a la piscina coberta que s'ha de construir entre el poliesportiu i el camp de futbol de la Plana, zona on també es construirà la nova piscina descoberta perquè tot el complex d'aigua i piscines estigui junt. Aquest projecte té un cost molt elevat, es parla de sis-cents cinquanta milions de pessetes. Per la piscina coberta la Generalitat dóna subvencions del cinquanta per cent i si l'ens autonòmic i inclou una partida als pressupostos del 2000 es podria començar aquest any, però no és segur fins a veure els pressupostos.

De la piscina coberta ja fa molts anys que se'n parla, però el primer projecte es va presentar fa uns nou anys quan era alcalde Delfí Robinat en una data pròxima a les municipals de 1991. Posteriorment s'ha fet un altre projecte i ara ens presenten aquest, acompanyat de tot un complex lúdic d'aigua. A veure si la Generalitat i l'Ajuntament fan el cop de cap i es comença a construir aviat ja que és un equipament que fa falta a la ciutat ja que molta gent ha d'anar a la piscina coberta de Mollerussa. Com més aviat es faci, més aviat es podrà rendibilitzar ja que a la llarga altres capitals de comarca faran piscines d'aquest tipus i llavors hi haurà més competència.

Del parc esportiu del Reguer també fa anys que se'n parla. L'alcalde Eugeni Nadal també va presentar una mena de projecte en època preelectoral i ara l'Ajuntament ja té els terrenys de propietat amb una bona part urbanitzada, i la part inamovible és el pavelló poliesportiu i el camp de futbol. Les altres instal·lacions o es retocaran o es canviaran de lloc. Tot el conjunt val molts diners i per tant no es pot fer de cop, però potser s'hauria d'anar sense pressa però sense pausa, ja que Tàrrega també necessita cada vegada més unes noves instal·lacions esportives en un temps que, per sort, cada vegada es practica més l'esport.

Tot aquest complex esportiu i lúdic hauria d'anar acompanyat d'una adequació del Reguer en aquest tram de la zona esportiva, ja que podríem tenir un parc molt bonic al costat de l'Ondara quasi sec i bastant brut. Ja fa anys s'havia parlat de fer alguna presa per tenir una làmina d'aigua i que donés més sensació de riu. També caldria alguna mena de protecció o mur per evitar que alguna riuada s'emportés o inundés les instal·lacions.

Opinió

Si darrerament he volgut assenyalar dos o tres motius o aspectes que al meu juí han possibilitat o vertebrat el crèdit i la creixença de Tàrrega, amb l'exemple no únic d'una empresa, d'unes velles fotografies i d'un mestre, crec que una altra vertent, molt important i representativa del nostre sentir i encert en l'entorn urbanístic, ha estat el manteniment i el desenvolupament del parc de Sant Eloi. Evidentment, el joiell més preuat de la nostra ciutat.

La creació de l'Associació dels Amics de l'Arbre l'any 1913 en fou el preludi i el camí. Tinc l'orgull de dir que era l'any que vaig néixer. I de tot el que ha anat succeïnt, progressant i augmentant a la nostra muntanyola (no sé si és correcta, però sí apropiat el diminutiu) s'han publicat centenars d'articles i planes que no intento, ni de bon tros, igualar. I poso per exemple el de Josep Elias Viles, per a mi tan recordat i citat, El miracle de Sant Eloi, que li valgué un premi de Mirador, dels anys vint als trenta, un dels setmanaris de més alt prestigi que Catalunya hagi tingut. I per damunt de tot, la monumental obra de Joan Tous i Sanabra, El llibre de la serra de Sant Eloi de Tàrrega, editat l'any 1990 per l'Excm. Ajuntament i el Museu Comarcal de Tàrrega. Llibre magnífic,de més de quatre-centes planes, nombroses fotografies i un gràfic amb els noms dels presidents i secretaris de l'Associació dels Amics de l'Arbre, fins al setanta-cinc aniversari de la seva fundació. Alcaldes i rectors de la nostra parròquia, que és la regent de l'ermita.

Per tant, en aquest aspecte, i atès el contingut, minuciós, detallat i documentat de l'exhaustiu treball de Tous, res puc afegir. I el que intento és fer patent una de les altres columnes que suporten la vitalitat, el prestigi i el sentit de conservació patrimonial i sana ambició de prosperar, que han distingit i distingeixen a la nostra ciutat. I que han marcat una fita en el segle que hem tancat. Que en el rengló de Sant Eloi ha constituït també una excel.lent visió, o actuació urbanística. M'atreviria a dir que potser la millor que hem fruït. Ja que no hem tingut mai cap Ajuntament, al llarg del segle, que tingués la temptació de vendre o utilitzar la més insignificant parcel.la del parc, que no fos per l'ús públic. Ben al contrari; sempre s'ha volgut ampliar, acceptant donacions, comprant, i si ha calgut expropiant. Patrimoni intocable. Que la diligència de les juntes dels Amics de l'Arbre i Patronat de l'Ermita han procurat sempre millorar i perfeccionar. Només cal llegir els centenars de planes del treball de Tous. O molt millor encara; anar a Sant Eloi. Matí o tarda, que en qualsevol moment, amb boira, pluja o sol, serè, marinada o llevant, sempre és un goig. I no dic de la tramuntana, perquè si bé hi arriba forta i neta com venint dels Pirineus, Sant Eloi empara la vella Tàrrega.

Però no cal anar a la muntanyola per adonar-se de l'amplitud i la verdor del parc. És de molts llocs que es veu i comprova. Venint de la carretera de Sant Martí, tot just iniciada la baixada que porta a les Planes, la taca verda i esplendorosa de Sant Eloi, millor dit, de l'arbreda de Sant Eloi, domina i s'estèn per damunt de Tàrrega. Una vista maravellosa. És com una corona a la ciutat. Per això n'he dit, si és que inconscientment no ho he copiat d'altres: joiell de Tàrrega.

Em plauria anotar el nom de tots els fundadors ded l'Associació dels Amics de l'Arbre, i els qui abans d'existir, com mestre Güell, o els Pera, Viciana i altres, ja volien que Sant Eloi fos un jardí o un parc. És impossible en l'espai i en el propòsit d'avui, que ja he explicat. Em limitaré a relacionar els presidents. Per a la resta, busquin el llibre de Tous. Foren per aquest ordre, des del 1913: Bonaventura Amigó Pellicer, Màrius Amigó Rojals, Magí Manonellas Isanda, Tomàs Briansó Solé, Magí Capdevila Carnicer, Josep Cercòs Canelles, Enric Vilamajó Marbà, Josep Castellana Sangrà, i ara Jaume Aligué Escudé. Tous posa un interrogant en el període del 1936 al 1940. El mantinc.

I les fotografies d'avui, amb la gentilesa de Llorenç Viladot, que n'és l'autor, són el torricó, a llevant, abans de reconstruir, i uns vailets que no sabem qui són ni l'any, fent l'aprenentatge d'"escaladors"... I tan contents, després d'haver-ho fet. Sant Eloi és de tots.

– De què anirem avui, Diògenes?

– Del que vulguis. Hi ha tants temes per a tractar que fins i tot pots triar i remenar.

– Vols dir?

– Fixa't sinó. En primer lloc tenim el que fa referència al desgavell urbanístic que d'un temps cap aquí sembla que s'hagi ensenyorit a la ciutat.

– No serà tant! Em sembla, Diògenes, que exageres.

– Què no serà tant? Que exagero? Perdona, però sospito que estàs als llims del que succeeix a la ciutat, almenys pel que fa en el terreny urbanístic.

– Diògenes, a veure si ho deixem clar, per a què et tinc a tu? Apa, digues.

– Per a informar-te del que passa.

– I doncs...

– Perdona, me n'havia oblidat.

– De què?

– De tot aquest afer sobre la paralització de les obres de construcció d'un xalet al carrer de Balmes.

– I per quin motiu s'han aturat?

– Sembla que per envair la via pública uns trenta metres quadrats.

– Que no hi havia un permís previ?

– Sí, i el projecte de construcció, aprovat per l'Ajuntament, també, amb el vistiplau de la Comissió d'Urbanisme, suposo.

– Aleshores cal cercar les possibles responsabilitats en la persona del regidor d'Urbanisme o en última instància en l'alcalde, que és qui el nomenà.

– No et passes en les teves asseveracions?

– No, i et diré per què. D'haver-se d'enderrocar la part construïda, cosa per altra banda crec que s'ha de fer si entenem que la llei és per a ser complida per tothom, qui es fa càrrec de les despeses que això comporta?

– Segons l'alcalde, es negocia una alternativa amb el constructor per solucionar el problema...

– Escolta, Diògenes, aquí no hi pot haver cap alternativa que valgui, si la part construïda, motiu de denúncia presentada pels AIPN, és il.legal, s'ha d'enderrocar i aquí pau i allà glòria, com va dir algú.

– Per a tu tot és molt clar, per a mi, però, no ho és tant.

– Per què? Què és el que no veus clar? A veure si em vols fer creure que la llei no és igual per a tots.

– Sí, tens raó. El que no em sembla bé és que les despeses vagin a càrrec de l'erari públic, quan els contribuents no entren ni surten en les errades dels seus representants i els veritables responsables d'aquesta atzagaiada es queden tan amples; és trist.

– Déu n'hi do!

– Encara no he acabat. Hi ha un altre tema a tractar, si t'interessa; o potser no?

– Home, Diògenes, és que hi pot haver algun tema que no m'interessi si me'l planteges tu?

– T'adverteixo abans que aquest no té tanta incidència ciutadana com l'anterior.

– Això ja t'ho diré després, si en té o no en pot tenir. Digues, digues.

– Te'n recordes del petit enrenou que es muntà al voltant d'un hipotètic aparcament subterrani al Pati?

– Si, ho recordo, com també recordo les declaracions de l'alcalde, Sr. Gené, de fer un referèndum sobre la qüestió.

– Doncs d'això, res de res.

– Sobre l'aparcament o sobre el referèndum?

– Les dues coses.

– Ja veus, Diògenes, com moltes vegades val més tenir la boca ben tancada.

– Per què? Perquè no hi entrin mosques.

– I per no dir bestieses que de bell antuvi se sap que no es poden portar a terme.

– És un defecte, aquest, dels polítics novells, Diògenes.

– Ja n'aprendran. El mal és que quan ho hagin après...

– Què insinues?

– Res... com et deia d'aparcament, res de res per ara, a sota el Pati. Pel què es diu per part de l'alcaldia, podria ubicar-se sota la C-240.

– Així el pati no es toca? Encara sort.

– No cantis victòria, tan aviat. Sembla que les nostres autoritats cada vegada que van a p... canvien de pensar. El que es pot donar gairebé per seguir és que el nostre Pati sofrirà una reforma, consistent en una nova pavimentació.

– Si que ha durat poc l'actual.

– Tingues present que la primera pavimentació tingué lloc l'any 1966, sota l'alcaldia del Sr. Jaume Ramon Ripoll. Per tant són més de trenta anys el que ha durat aquest paviment.

– Una cosa, Diògenes: es consultarà als ciutadans com volen aquesta reforma?

– Això no ho dubtis, tingues-ho present; els tècnics, i al capdavant d'ells el responsable d'urbanisme, ja tindran bona cura que tot surti a gust... d'ells.

– Que Déu ens empari!

Opinió

Aquestes festes ja passades hem vist com una passa de grip envaïa Catalunya, inundant-se de petits i repugnants microbis tots els hospitals del país. Tants microbis hi havia pul.lulant arreu, que el col.lapse va arribar a ser bíblic i va quedar inutilitzada pràcticament la totalitat dels centres mèdics catalans. Psicosi col.lectiva o bé incompetència professional?

No faré judicis precipitats, però sí que opinaré que la sanitat pública d'aquest nostre país no és massa envejable. Les llistes d'espera són infinites; les especialitats als centres primaris, escasses; les visites d'urgència, frenètiques... I la nostra salut, per dir-ho d'alguna manera, penja d'un fil.

Massa veus m'han arribat de casos incurables, extremadament delicats, impensables, que, en una consulta privada i darrere d'un feix de bitllets considerable, han obtingut la senzilla i ràpida solució que ja haurien hagut de tenir des d'un bon principi i en un centre públic.

No és cert que tots i cadascun de nosaltres aportem el nostre just gra de sorra a la Seguretat Social? Per què, doncs, quan se'ns complica la salut hem d'acudir a un metge privat que ens cobrarà un altre gra de sorra però de la dimensió del Pedraforca?

Els serveis dels CAP no són suficients, i quan la cosa es complica, ens envien sense rumiar-s'ho dos cops a l'hospital provincial, on el zelador més atent ens convidarà a gaudir d'una inigualable vetllada al baiard més confortable del passadís més luxós. No estem parlant de ruqueries; estem parlant de la nostra salut. No ho oblidem.

Algú s'hi ha trobat o ha sentit a parlar d'una situació semblant a les que he comentat? Pensem, doncs, què passa amb la sanitat catalana, perquè tants casos podríem reunir entre tots que faríem un llibre d'humor negre.

Un aspecte ha de quedar ben clar sobre tota aquesta problemàtica: la culpa no sempre és del personal que ens atèn o ens ha atès. Aquest personal està format per persones humanes que, per desgràcia, també s'han de trobar dia a dia amb obstacles i impediments per a realitzar la seva feina tal i com la voldrien fer.

Estimats Reis d'Orient o de la Generalitat (o d'allà on sigui!), molt urgentment us demano que situacions caòtiques com les que vam patir aquest Nadal a causa de les grips no es repeteixin mai més. També us voldria demanar més especialitats als centres d'assitència primària, més professionalitat a tots els nivells mèdics i un abaratiment de la sanitat privada. Em sembla que no és massa demanar, oi? Moltes gràcies.

Un país que va encapçalar el modernisme, un país que va acollir uns jocs olímpics, mereix uns serveis sanitaris a l'altura del món civilitzat amb què ens emmirallen els polítics que vam votar.

El 30 de desembre es va aprovar el pressupost de l'any 2000. Tots els grups polítics van acceptar d'endegar el pressupost; per part de l'equip de govern de CiU i dels representants del PP i AIPN amb els seus vots afirmatius i per part de la resta –PSC i ERC– amb la seva abstenció.

Aquesta pràctica que es dóna al Consell Comarcal els darrers anys posa de manifest un tarannà de diàleg entre tots els grups polítics, i des de la natural discrepància hi ha un sentit positiu en el fet de donar un vot de confiança. D'aquesta manera, el que cal és mantenir una línia d'informació i de transparència entre tots per poder assegurar una bona convivència política.

El pressupost aprovat puja nou-cents cinc milions de pessetes, tres-cents noranta-un dels quals són per invertir a la comarca. Les partides que més sobresurten són, en primer lloc, la previsible continuació de les obres del monestir de Vallbona per un import de cent vuitanta-dos milions, gràcies a l'aportació del fons de l'u per cent cultural del Ministeri de Foment.

En segon lloc, la posada en marxa del pla d'asfaltat de camins de la comarca i que són de Bellpuig, Preixana, Sant Martí, el d'Anglesola a Bellpuig, el de la Fuliola a Almenara Alta, i el de Castellserà, la Fuliola, el Tarrós, Tornabous, amb un import de cent nou milions en total. Hem de destacar també l'acabament per fi de la carretera Tàrrega-Preixana per un import de vint milions, la tercera fase de la canonada de la vall del Corb per trenta-vuit milions i altres obres fins a sumar el total indicat al principi.

El Consell Comarcal gestiona, a més a més, el pagament d'obres de diversos ajuntaments de la comarca per un import de dos-cents milions de pessetes més. Aquests diners ens arriben de la Generalitat i de la Diputació de Lleida amb un destí que no podem canviar.

Restant tot l'anterior al pressupost inicial, queda el pressupost propi del Consell que puja a cinc-cents tretze milions, una quantitat lleugerament inferior a la de l'any passat. El que anem guanyant any darrere any és un millor diàleg entre els ajuntaments de la comarca.

A totes aquestes xifres cal sumar-hi els pressupostos dels organismes comarcals, que són l'empresa Urgell Net, SA i el consorci de l'abocador comarcal, que sumen cent vint milions més i que sumats als del Consell donen una quantitat total de mil vint-i-sis milions de pessetes.

En conclusió, tot i que aquests diners haurien arribat igualment als ajuntaments de la comarca, el fet de poder gestionar-los en conjunt per mitjà del Consell redueix possiblement el cost d'administració i millora la qualitat del servei que podem oferir, sobretot als nostres petits municipis. Som una institució jove i cal cercar el nostre lloc dins la gestió del territori al costat dels ajuntaments. El pla de camins és un bon inici, modest però important, per obrir el diàleg de veïnatge entre tots els municipis de la comarca.

Postal fora vila

Ja era d'esperar. Un servidor de vostès ho vaticinà en la darrera postal. L'efecte 2000 fou una innocentada. Ens volgueren plantar la llufa exactament igual com ho havien fet tres dies abans, pels innocents, i com ho feren també mil anys abans amb els seus corresponents vaticinis espantosament catastròfics que sortosament tampoc tinguren efecte. Serà qüestió de deixar estar l'efecte 2000 i parlar del defecte 1999 –o millor dit, dels grans defectes– que, disortadament aquest mil.lenni haurà heretat del seu antecessor. Perquè si bé és veritat que ens hem de treure el barret davant dels portentosos descobriments que ens han llegat mil.lenni i segle que encara bellugen, també ho és, en contraposició, la immensa desgràcia que implica la desigualtat entre els països que integren el món de l'opulència i els de la fam. I no parlem de les conseqüències provinents dels desastres ecològics que les properes generacions hauran d'afrontar i que moltes vegades són producte inconscient, conseqüent a la revolució industrial dels dos darrers segles. No deixa de ser un monumental sarcasme el fet que, mentre la ciència i la tècnica han avançat i avancen a marxes forçades, el ser humà continua éssent tant cretí com ho fou el del mil.lenni anterior. L'enganyós del cas és que si contemplem el món des d'una perspectiva exterior, és un globus d'una gran bellesa i perfecte equilibri, producte d'una finíssima capa de vernís provinent d'una civilització multimil.lennària, però si gratem un xic, en el seu interior només hi trobarem corrupció provocada per l'afany de lucre i de poder, odis i venjances, egoisme i violència, covardies, disbauxa per un cantó i fam per l'altre, justícia prostituïda, predomini de baixos instints, drogaddicció primària i de disseny, nenes que treballen per multinacionals amb sous de missèria, discriminacions racials i sexuals i un etcètera de mai acabar que no obsta per reconèixer que en aquest desert de deixalles excrementícies hi creix també, de tant en tant, la rara flor de l'oasi.

El pitjor del cas és que a tot aquest panorama tant desencisador hi manca el més important de tots els podrimers que acabo de projectar damunt la pantalla de la nostra vida quotidiana. Es tracta del lèxic infame que es va extenent com una taca d'oli per amplis estrats de la nostra societat a nivell de conversa i al qual els mitjans de comunicació hi donen el seu suport. La gent, particularment els nuclis que integra l'adolescència, primera joventut i fins i tot la infància, parlen en una mena d'argot que temps endarrere ens hauria resultat inintel.ligible. I així, com a simple exemple de mostrari, abans, quan un amic ens comunicava que havia trobat una noia amb la qual sostenia relacions íntimes, cosa ben natural, avui ho hauríem de traduir de la següent forma: "M'ha sortit un xollo bestial, nano; m'he lligat una tia que me la follo quan em rota". Endemés, s'han tergiversat expressions que diuen el contrari del seu significat. I així en una conversació que escoltava casualment l'altre dia entre dos companys de cafè, l'un li deia a l'altre: "m'he comprat una moto que funciona de puta mare". Al contrari del que pogués aparentment semblar, volia expressar que la moto funcionava de maravella. Pel que es veu, avui quan es tracta de ponderar la bondat d'una cosa s'ha de dir que és "de puta mare".

D'expressions d'aquest tipus en trobaríem a centenars i, com passa amb tot l'abjecte i, com ja he dit abans, es van estenent com taca d'oli. La mare, ja quan des del bressol ensenya a parlar el fill, normalment no li transmetrà mai cap d'aquestes expressions; el nen començarà a aprendre les primeres lliçons de lèxic brut quan vagi al jardí d'infància i les continuarà assimilant quan vagi pujant de graduació. I no vull ni molt menys insinuar que la nostra joventut parli tota de la mateixa manera. Això ara; però que passarà quan el segle XXII agafi el relleu del que encara no ha començat?

Diuen alguns filòlegs que amb els idiomes es produirà el mateix fenomen de la selecció natural de Darwin, i així, a les acaballes del segle XXII, només prevaldran l'anglès, el castellà, l'àrab i el xinès. Tots els altres idiomes amb els seus corresponents dialectes hauran desaparegut. El nostre català serà, doncs, llengua morta, com avui ho són el llatí i el grec clàssic. Però, lector amic, no serà més reconfortant considerar la possibilitat que sigui una llengua morta, amb totes les seves connotacions culturals, que una llengua viva i prostituïda?

Que Déu ens doni llarga vida i salut per poder-ho veure.

Música

El dia 7 a les deu de la nit el Teatre Ateneu acollí per cinquena vegada l'inici d'un nou cicle de concerts de cambra, cicle que enguany s'estendrà fins la Festa Major de maig i inclourà tres concerts més, a part d'aquest que en fou el començament.

Aquest concert tingué com a protagonista l'orquestra de cordes de l'Escola de Música que va actuar sota la direcció del seu titular Josep Lluís Puig, fundador i conductor de la jove agrupació d'ençà els seus orígens l'any 1986.

El programa ofert en aquest primer concert del cicle estava estructurat en dues parts, la primera dedicada a la música del barroc italià amb obres d'Arcangelo Corelli i Antonio Vivaldi. Del primer vàrem poder escoltar el segon dels dotze "concerti grossi", que són el bo i millor de la seva escassa producció. Aquesta música exemplar va donar pas a dos concerts molt coneguts del venecià Vivaldi que formen part de la seva admirable col.lecció titulada Els fonaments de l'harmonia i de la invenció, col.lecció que parcialment ha estat batejada amb el nom de Les quatre estacions. Vàrem poder escoltar en primer lloc L'hivern i després La primavera, amb Joan Plana i Màxim Carlavilla de respectius solistes de violí. Ambdós demostraren posseir un brillant virtuosisme.

La segona part tingué també regust barroc, amb la refinada interpretació de la Suite Holberg, del norueg Edvard Grieg. Aquesta inspirada obra fou originàriament escrita per a piano per tal de celebrar el segon centenari del naixement de l'escriptor Ludvig Holberg, anomenat el Molière escandinau. Això donà oportunitat a Grieg de compondre belles danses a l'estil barroc: gavota, sarabanda, rigodó..., però sense perdre en cap moment el seu propi estil ple de gran lirisme melòdic i formoses ornamentacions de gust delicat.

El programa fou completat amb el segon dels tres moviments que constitueixen les Vistes al mar, d'Eduard Toldrà, obra guanyadora del premi de la Fundació Rabell de l'any 1920, i inspirada en poemes de Joan Maragall. Concretament, el segon d'aquests poemes duu per títol Allà en les llunyanies i la música que l'il.lustra commou per la seva profunda sinceritat.

En conjunt el concert va obtenir un notable èxit, com correspon a la creixent qualitat d'aquests joves instrumentistes, que com a propina ens oferiren la melodia russa Nits de Moscou.