---

5a Pàgina

Com cada any, s'ha de fer balanç de com ha anat la Fira de Teatre. Per als organitzadors, alcalde, Frederic Gené, i director artístic, Joan Anguera, la 21 edició ha anat molt bé i ha augmentat el nivell mitjà de qualitat dels grups. També han dit que el nombre de visitants ha estat molt similar al de l'any passat. Home, aquí ja discreparia perquè el dissabte a la nit es va poder veure menys gent pels carrers que altres anys, cosa reconeguda pel personal de l'organització i de l'Ajuntament, que ha seguit i ha treballat en totes les vint-i-una edicions. Aquí diuen els organitzadors que en fer escenaris molt distanciats es reparteix la gent i fa la sensació que no n'hi ha tanta. Cal recordar que al poliesportiu i a la zona de la Plana des que es va construir aquest edifici quasi sempre s'han fet representacions, i a l'altre costat de la via, al carrer de Sant Pelegrí i cap a la plaça d'Europa, tambè. Però és que aquest any als carrers es veia molta gent, però no saturats com en altres edicions, i els espais teatrals, tant els gratuïts com els de pagament, eren plens. Crec que el bo de la Fira és que es pugui passejar tranquil.lament pels carrers amb força gent, que es puguin veure mínimament bé els espectacles de carrer, i cada dia millor els de pagament. És a dir, que cada vegada més la gent ve a veure teatre i no tant a veure l'ambient o a veure qui fa el cap més gros, com deien abans.

Malgrat el que digui el director artístic, sobre la qualitat, alguns espectacles fets al carrer no aportaven gaires novetats: podríem dir que ja eren molt vistos, tot i que s'havia pogut triar entre una gran oferta de grups que volien venir a la Fira. Per contra, entre els que actuaven en off s'han pogut veure coses de bona qualitat en general, encara que també hi havia el qui fa quatre monadetes i ja té públic al redós; és allò que a vegades el públic es queda badant per qualsevol pet que un faci.

Cal ressaltar la neteja dels carrers a primera hora, que si ja era bona en anteriors edicions, aquest any a millorat. Llàstima que el públic sigui tan brut i amb tan poc civisme que encara tiren moltes coses per terra i es pixen pertot arreu, malgrat que es posen serveis a dojo i papereres i contenidors també en abundància.

Segurament degut al pont de l'Onze de Setembre el mercat del dilluns va ser bastant fluix, amb poques parades; no va ser un mercat de Fira com s'havia vist fa uns anys enrere. Amb tot, cal dir que hem tingut una bona Fira, amb tranquil.litat, malgrat algun fet puntual, i que s'ha pogut veure teatre per a tots els gustos, encara que, com sempre, tot es pot millorar i la Fira ha de seguir el camí que cada any millori més.

Opinió

Al confeccionar aquestes ratlles, ignoro encara amb detall el programa de les festes de Sant Eloi, en què estic convençut que no hi mancaran les sardanes, que altrament se'n donarà compte, puntualment com sempre, en aquesta Nova Tàrrega. Però com es veurà pel que explico a continuació, puc aportar elements gràfics dels quals no disposava en altra ocasió. Els dec a Josep Torres Santmiquel els més antics, i els recents al nostre setmanari. Tot sigui per la sardana.

En vaig escriure en aquestes mateixes planes el 23 de maig de 1998. I encara que en abundosos detalls, gràcies a Carles Vall, que des d'uns anys, envoltat d'altres entusiastes, cuida de les sardanes a Tàrrega, amb singular dedicació i èxit, no vàrem poder publicar altre document gràfic, referit al passat, que la portada del novè Aplec de la Sardana Ciutat de Tàrrega. Mentre que avui podem oferir el que deia al proemi, que des del meu punt de vista és encara una mostra més fefaent del que ha fet Tàrrega per les sardanes.

Vull recordar que la primera ballada pública, a la plaçeta davant de l'estació de ferrocarril, organitzada per la Lliga Catalanista, tingué lloc el 1903 o el 1904 (no puc precisar exactament la data), aviat farà un segle. I fou la cobla L'Art Gironí la que va despertar el més gran entusiasme. Foren els organitzadors homes com Güell, Novell, Serés i tots els d'aquella branca, els qui ho possibilitaren. I de fet fora la maltempsada de la guerra civil i les diverses immediates conseqüències, que pràcticament, a la nostra ciutat n'hem tingut sempre.

Però, al meu entendre, el mèrit més destacat fou el reprendre-les el 1943, després dels intents dels Auberni, Anglí, Escolà, Torres Santmiquel i Ignasi Grau Agustí, que en fou el primer president. No podia ésser d'altra manera que com a Agrupación de Danzas Regionales de la Obra Sindical de Educación y Descanso, però el fet és que es ballaven sardanes. I que existien colles com a tals i que àdhuc, sota la posterior presidència de Josep Torres, quan les ballades o aplecs, es recitava en català el poema de Maragall dedicat a la sardana. Ningú es pot fer càrrec, actualment, del que allò significava. Però sí els d'aquells anys, en qè era tan difícil. I que, a molts, ens emocionava.

Una altra data molt important en el desenvolupament de la sardana a la nostra ciutat i l'excel.lència de moltes de les seves colles fou quan al 1944 participaren a Terrassa en un concurs sardanístic. Al costat de les millors colles de les terres de Barcelona i Girona, que sempre ens miraven com els aprenents, aconseguiren un destacat lloc, d'una forma rotunda i indiscutible, davant de moltes altres i únicament darrere de les de Barcelona i la pròpia Terrassa. Que és una de les fotos de la colla Horitzons, que publiquem. I l'altra de la mateixa colla a Manresa. Per ordre de les anotacions que trobem al dors, textualment, a la de Terrassa no hi figuren els noms, però sí a la de Manresa: nois: Pepet Morros, Antoni Prats, Casimiro Seguí, Josep Torres. Enric Auberni, entrenador. Noies: Maria Minguel, Antonieta Llorens, Antònia Cortada, Paquita Petit.

Estic més que convençut que més que tot el que pugui escriure són aquests documents humans els que s'expliquen com res. O l'article que sota el pseudònim de Contrapunto, però que atribueixen a Anton Bonastre, es publicava en la llavors Nueva Tàrrega de juliol 1944. Si bé vull insistir que de cap de les maneres hem de deixar que les sardanes ocupin un segon lloc en les nostres festes. Tot al contrari. Confesso que no n'he ballat mai i no en sé ni un punt, però les trobo a faltar allí on sigui. I enyoro aquells migdies de festa major que les ballaven davant dels bars del nostre pati, les taules plenes de gom a gom, o en les vesprades enmig dels cafès Estació i Espanya, amb igual èxit de taules plenes i de públic. O a les últimes hores de la tarda als jardins de l'Ateneu. I els multitudinaris aplecs al nostre camp d'Esports, que s'havien fet famosos arreu de Catalunya, donant-nos renom i prestigi. I m'atreviria a dir que eren un dels signes més visibles i positius de la Tàrrega catalana i culta. Que hem de mantenir com sigui en totes les seves vertents.

Com crec que ja comentava al principi, em consta la dedicació i l'esforç que ara fan els qui se'n cuiden. Raó de més perquè des d'allí on sigui continuïn rebent tota mena de suport i estímuls. Sense oblidar que hem de continuar essent els primers i al capdavant de tots.

I acabo recordant les colles d'ahir, d'avui i de sempre. A elles i a ells. Pensin que no és solament una dansa el que practiquen, sinó que també un servei a la nostra ciutat i a la nostra terra.

(Fotografies, les d'ahir, facilitades per Josep Torres Santmiquel. I les de més cap aquí, per l'arxiu de Nova Tàrrega).

Opinió

M'ho explica un dels pocs conciutadans que ho va viure en directe, en primera línia, i que ho va passar malament, molt malament. Tant, que d'ençà aquella tràgica matinada del 8 de setembre de 1991 procura escapolir-se de tots els batibulls haguts i per haver. Abans –em conta amb franquesa– satisfeia el seu sentit de la curiositat apropant-se a les situacions tenses. Però viure'n una en primera línia de foc, i mai millor emprada l'expressió, el va deixar marcat. Suposo que d'una manera o altra a tots ens en va deixar, de marca: hi ha una Fira anterior i una altra de posterior a la de fa deu anys, i entre tots hem de tenir suficient memòria històrica per evitar de totes totes que allò torni a passar. Festa Major, i la Fira n'és per propis mèrits una part intrínseca, significa germanor, alegria, tradició renovada... Unes enganxines aparegudes per les zones més concorregudes ens han recordat que per a un segment de la població les ferides encara estan obertes. Pel benefici de la pròpia festa ens pertoca a tots de cicatritzar-les i posar-hi les eines adequades perquè així sigui.

Escric aquestes línies el dia 10 de setembre, abans de conèixer les valoracions que premsa, polítics, organitzadors i entitats cíviques puguin fer de l'edició d'enguany. Déu me'n guard de posar-me per viaranys que desconec i, per tant, que siguin els experts els qui analitzin el que d'alguna manera ve a ser-ne l'essència, això és, el teatre. Però la Fira no és sols teatre: de portes enfora els carrers s'omplen de gom a gom d'una varietat de gent impossible de trobar per aquí en cap altra època. Al meu entendre aquesta multiculturalitat no programada, generada de forma espontània, és marca de la Fira i possiblement el seu millor fruit, si no artístic, sí cívic: comarcans, vilatans, forasters, immigrants, rastes, artistes i d'altres que no ho són però hi aspiren, barrejats amb cercaviles, motxilles, espectacles i les muntades de tendes al càmping configuren l'essència de la festa al carrer. És tanta la diversitat i tan accentuat el seu esclat en un curt espai de temps que el seu equilibri ha de resultar complicat a la força i, per tant, gràcies n'hem de donar als responsables de la seguretat que tot es desenvolupi dins d'una anormal normalitat.

Tres vivències contades de forma breu justifiquen el perquè d'aquest escrit:

a) El diari Segre, en la seva edició del dia 9, apuntava que el fiscal encara manté càrrecs contra 56 acusats pels incidents més amunt esmentats en un judici del qual a hores d'ara ningú no en sap la data, però que podria celebrar-se aquest any.

b) A la plaça Major dos gossos inicien una virulenta baralla, a tocar d'un cotxet ocupat per un infant que plora desconsoladament per l'ensurt viscut. Tot seguit, els seus amos imiten les dues bèsties i ja en són quatre que s'agredeixen. Tal com ha començat s'acaba tot, uns quants insults afegits i la sensació que una mà miraculosa ha intercedit perquè la cosa no anés a més.

c) Un infant m'ensenya la seva visió de la Fira a través d'un dibuix: un personatge que sembla rescatat de les novel·les de pirateria té les mans ocupades una per una cigarreta (siguem benpensats!) i l'altra per una ampolla. Al seu costat, un recipient.

– Què hi pinta aquí una paperera? –li pregunto.

– No, home, és un got de cervesa!

Al nostre país la justícia acostuma a ser lenta, però en el cas que ens ocupa l'excessiva tardança qüestiona la seva efectivitat. És exagerat i forassenyat voler passar comptes deu anys després, pel cap baix, per no haver-ho fet quan corresponia. Fa la impressió que no saben com sortir-se'n i que més d'un ha confós la calma necessària per judicar desapassionadament amb la negligència i la cortina de fum. A qui pertoqui que s'ho repensi: quan s'actua a destemps l'estricta justícia no és la millor política, i en el cas que ens ocupa ens convé passar pàgina de la millor manera.

Una tendència fins ara manifestada de manera tènue aquest any ha agafat una volada extraordinària: gossos rampinyant per qualsevol racó, amb total llibertat de moviments i afegint un ingredient d'insalubritat i incomoditat perfectament evitable. Fins i tot se n'ha pogut veure algun de raça perillosa mig perdut per entre les cames de la gent. Que no hagi passat res enguany no és garantia de futur. A aquest respecte la normativa és molt clara. No es pot fugir d'estudi sense tornar-se'n còmplice i, per tant, a qui correspongui que en prengui bona nota.

L'orgull pot manifestar-se de moltes maneres. La societat de consum que entre tots estem creant invita a vanagloriar-se'n, a mostrar-lo públicament i, a més, a sentir-se'n satisfet. És un sistema de valors temptador i aparentment atractiu pel jovent, però que comporta riscos. Com, per exemple, el de fomentar la inconsciència. La gènesi de l'esclat virulent d'aquella maleïda matinada jo el situaria en aquests paràmetres. Afegint-hi alcohol la situació pot esdevenir explosiva. I, doncs, si en tenim l'experiència i l'hem sofert en pròpia carn, per què aquest afany de convertir en protagonista la beguda alcohòlica? A què ve aquesta ostentació pública i notòria del seu consum? Per què els pares hem de viure amb la por al cos que els fills menors d'edat convisquin al carrer amb tots els elements per agafar models no desitjables? És aquesta una situació que va a més i que no s'hauria de tolerar pels riscos que comporta i per la mateixa imatge que donem de la ciutat. Respectant certes actituds contribuïm a perpetuar-les, i com a pare, educador i targarí em resisteixo a acceptar com a normals escenes que agredeixen la bona convivència.

Són reflexions fetes en veu alta amb l'ànim de mirar endavant tenint en compte el camí recorregut fins ara. Perquè la festa continuï celebrant-se cal tenir-ne esment amb l'aportació de tots i totes, i jo he volgut dir-hi la meva. Qui no s'aventura no passa la mar i per continuar creixent s'han d'assumir riscos, consubstancials amb la festa per la diversitat de gent que s'hi aglutina. Però no més del compte: algunes actituds estan fora de joc i no aturar-les a temps seria no haver-ne après prou del que la història, en aquest cas la nostra pròpia història, ens ensenya.

Opinió

La XXI Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega ha començat amb un petardo –i perdonin el joc de paraules– la baixa qualitat del qual només pot ser inspirada pel nivell del suposat espectacle teatral de Pierre-Alain Hubert, Una mica més de blau al cel de Tàrrega. No és per semblar de poble –al cap i a la fi, un servidor no coneix l'artista francès–, però un mix de mascletà valenciana i banda de música del Delta haurien fet molt millor una feina que no té res de teatral i sí que té molt d'inici de festa major més aviat tirant a cutre. I llavors ens preguntem, en vista de la indignació general de la gent que hi va assistir, i en gran nombre, a l'espectacle inaugural del certamen teatral d'enguany: per què ens programen una cosa així els responsables de la Fira? Potser és que no tenen bon gust? Potser és un problema de pressupost? Ni una cosa ni l'altra. La humil conclusió de qui escriu és que els organitzadors han arribat a la resolució que ens és igual l'espectacle inaugural i la qualitat de la resta d'espectacles programats, perquè a l'hora de la clausura, l'única preocupació dels periodistes és la quantitat, és a dir, el major nombre de visitants, d'artistes i de programadors culturals, i ens oblidem de fer balanç del bon gust, de la creativitat i de les propostes innovadores dels grups assistents, dins o fora de programa. D'altra banda, per donar un toc d'optimisme, s'ha de destacar l'excel.lent moment teatral de Pepa Plana després del dinar inaugural, una petita mostra del que hauria de ser Tàrrega.

Més de 125.000 persones passaran per Tàrrega durant els quatre dies de la Fira i podran disfrutar del teatre en totes les seves dimensions, perquè la capital de l'Urgell ha sabut convertir-se després de 21 edicions del certamen en el millor aparador d'espectacles teatrals del sud d'Europa. La presència de 767 programadors i agents teatrals garanteix ressonància i contractes a les 113 companyies que hi presentaran aquests dies els seus espectacles, i juntament amb les coproduccions són el millor reclam per aconseguir qualitat en l'oferta de Tàrrega. S'hi espera qualitat, però el que hi ha garantit és la quantitat, perquè el certamen ha sabut mantenir l'esperit inicial de teatre al carrer i, al costat d'obres en recintes tancats a l'espera del necessari teatre, l'essència de la Fira són les representacions al carrer, que és on es troba l'autèntic espectacle per als visitants i la veritable festa. Conjugar i atraure els dos mons de l'escena, el del professional i el del públic, és el gran encert de Tàrrega. Ahir es va inaugurar amb un espectacle, que, com ja comença a ser tradició, no va agradar, però la diversió està garantida i per a tots els lleidatans és una oportunitat única d'accedir a espectacles que es troben a faltar durant la resta de l'any a les nostres comarques, i de disfrutar i sorprendre's amb aquesta cara diferent que presenta Tàrrega durant aquests dies. Ja hi haurà temps a l'hora de fer balanç de queixar-nos un altre any de les carències en les infraestructures, però ara que s'ha aixecat el teló és moment de viure el teatre i disfrutar de l'espectacle de la Fira al Carrer.

Correu del lector

Quan les fulles dels arbres cobreixen els jardins i els camins penso: "Ja som a l'hivern, ja ha arribat". I cada dia que passa notes més i més el fred. A mi el fred m'atordeix bastant. No puc dir que m'agradi o no m'agradi, simplement l'accepto.

Reconec que un dia de boira també té el seu encant i li dóna al paisatge un no sé què de misteri que et produeix una sensació de tristesa, potser perquè veus que els teus ulls no capten allò que saps de segur que hi ha de ser.

I si es tracta d'un dia de pluja darrere la finestra, escoltant la remor de l'aigua en tocar els vidres... això ja és tot un plaer!

Un dia de vent és sensacional, tot corre amunt i avall, com si les coses tinguessin pressa. Tot canvia de lloc. Els arbres es donen cops els uns als altres. El vent xiula i a vegades, barrejats entremig de la remor, et sembla sentir planys i crits de desesperació.

La neu és meravellosa, tan blanca, tan resplendent, però aquesta puresa és efímera. Aviat desapareix, trepitjada, desfeta. És només com la il.lusió d'un instant. És trist, veritat?

Correu del lector

En acabar el mes d'agost es tanca el cicle de concerts dels divendres a la font del Pati. La Regidoria de Cultura de la nostra ciutat ens obsequia amb uns vespres musicals que omplen el Pati de gom a gom, si bé les caloroses nits d'agost conviden a sortir i sentir música a la fresca.

Són molts els grups que han intervingut en els esmentats concerts, dominant el cant d'havaneres, del gust de tothom, i que tantes arrels tenen a Catalunya, ja que sembla ser que es varen fer populars pels pescadors de Calella, encara que el seu origen sigui cubà.

Enguany han estat variats els tipus de música, essent tots molt agradables, però de tots jo destacaria el de La Tuna de Dret de la Universitat de Lleida, que amb les seves cançons tradicionals tan alegres, pròpies de la gent jove, ens varen fer volar la imaginació recordant aquells temps; rodant pels carrers i places cantant una serenata a la noia dels seus somnis.

Amb l'època estudiantil combinen llibres i bandúrries, i en moltes ocasions, difícil d'aprovar l'assignatura.

Entre d'altres ens varen cantar Clavelitos, cançó emblemàtica per excel.lència de la tuna, taral.ejant el públic i fent-nos sentir el cor jove, on hi ha joventut hi ha alegria, que fan arribar a totes les edats, encara que sigui per un moment.

La gent va sortir molt contenta de la nit musical, i per haver rebut una teràpia de serenor tan necessària per l'angoixa que comporta la vida actual.

Com diu la Lloll... "Passi-ho bé i fins l'any que ve".