Amb l'exposició dels treballs que, fins el dia 23 de setembre, presenta Antoni Tartera, Antonioti, a l'Institut d'Estudis Ilerdencs, a través de la Fundació Pública de la Diputació de Lleida, el nostre artista pintor veu acomplida una vella aspiració com era poder fer la presentació de la seva obra en el marc gairebé incomparable de la Sala Gòtica de l'esmentat institut, d'unes proporcions i magnificiències realment impressionants.

Veure les exposicions allí produeix un vertader plaer i un recrear-se en la contemplació de les obres exhibides.

Els targarins ja sabem de la qualitat i alta consideració professional que mereix l'artista Antonioti, però hem de significar que, en els darrers anys de plena maduresa i serenor, el seu treball adquireix uns resultats espectaculars, gràcies a la seva constant autoexigència i en una demostració del domini d'ofici que l'han convertit en un dels millors intèrprets en l'especialitat de pintures de natures mortes, de les quals ell fa verdaderes creacions.

En un acte solemne que va presidir el president de la Diputació, Josep Pont, amb la destacada presència de Rosa Mora, presidenta del Consell Comarcal de l'Urgell; Ramon Puig, regidor de Cultura del nostre Ajuntament; Jaume Espinagosa, director del Museu Comarcal, i una nombrosa concurrència d'amics i admiradors de l'obra del pintor Antonioti, va fer-ne la presentació Joan Llop S., prestigiós crític d'art barceloní i autor de diversos llibres d'acreditats pintors, entre ells la completa monografia, l'any 1994, del mateix Antonioti.

El senyor Llop, molt coneixedor de l'obra d'Antonioti, va fer una documentada dissertació dels valors professionals i aspectes humans del nostre veterà artista, fins a merèixer el nomenament oficial de fill adoptiu de la ciutat de Tàrrega, per les seves reconegudes i constants aportacions de caràcter benèfic, principalment, al llarg de la seva vida de més de trenta anys entre nosaltres.

Va cloure l'acte Josep Pont, president de la Diputació de Lleida, tot felicitant l'artista Antonioti i expressant la seva satisfacció per haver acollit aquesta magnífica exposició a la seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs, deferència que va agrair Antonioti en unes breus i emocionades paraules, invitant tots els presents a una copa de cava en mig d'un ambient de franca complaença per l'èxit de l'exposició.

La foto indiscreta

Els organitzadors de la Fira han batejat o rebatejat la plaça dels Àlbers, o sigui el nom d'una espècie d'arbre, per la de la plaça dedicada a totes les persones que porten el nom d'Albert. Per part dels qui ens diem Albert, podríem estar molt agraïts, però, la veritat, no té massa sentit, i és millor que sigui dedicada als arbres.

Postal fora vila

Quan un ha viscut un fet històric concret, que ultrapassa de llarg el mig segle i un mocós que no ha viscut ni la transició em contradiu i em tergiversa uns fets de què jo n'he estat testimoni més o menys ocasional, m'indigna. He llegit, per exemple, diverses vegades, que el dia en què les forces de Franco –26 de gener de 1939– varen entrar a Barcelona, la ciutat era un cementiri i això és un flagrant mentida. Aquella tarda de càlid hivern, gairebé feia calor, tot Barcelona era una festa d'explosiva joia com mai més he pogut contemplar. Tothom s'abraçava, tothom s'estimava; jo recordo que quan vaig arribar a casa, la mare amb una tovallola ben molla em va treure el rouge que m'omplia la cara i el coll. Mai m'havien petonejat tant i això no vol dir que un sector de la ciutat en aquells mateixos moments no estigués plorant silenciosament. L'esmentada alegria podríem dir que era la "vista general panoràmica".

Deixem-nos ara estar de repressions i venjances de tota mena que el transcurs de tres anys de guerra i, el que és pitjor, de revolució, ens llegaren. Hi havia un fet incontrovertible: la guerra havia acabat i la gent ho celebrava amb una explosió d'alegria incontenible. En aquell moment gairebé ningú tenia en consideració de que vindria després en forma de repressió política o de gana espiritual i biològica que, certament, va ser més bé privativa de les grans capitals. Tàrrega no va conèixer la gana; al contrari, va ser proveïdora de molts articles alimentaris que feien cap particularment a Barcelona i cinturó, ja de forma legal, ja per conducte prohibitiu pels fragosos camins de l'estraperlo.

Conseqüentment, la Tàrrega dels anys quaranta no fou tampoc una ciutat tancada a la diversió, ben al contrari. Els balls agafats, les sardanes, les revetlles, les dues festes majors i, no cal dir-ho, les festivitats religioses tornaren a resorgir amb més força que mai.

I tampoc cal oblidar el panem et circenses de l'època, el nostre cinema que precisament llavors estava en la seva època daurada més baixa a causa de la segona Guerra Mundial, però no per això es deixaren de produir i exhibir films tan emblemàtics com Casablanca (1942) de Michael Curtiz, Ciudadano Kane (1941) d'Orson Wells, El halcón Maltés (1941) de John Huston, Ladrón de bicicletas (1948) de Vitorio de Sicca, Laura (1984) d'Otto Preminger, Los mejores años de nuestra vida (1946) de William Wyler, i, com que no es tracta de fer avui una postal monogràfica del cinema, Cantando bajo la lluvia (Singing on the rain), amb la incommensurable coreografia del ballet que dóna el nom al film i que Gene Kelly balla en companyia d'un paraigua, envoltat d'una pluja diluvial, una seqüència irrepetible i inolvidable.

Fou durant els anys quaranta quan aparegué la Nueva Tàrrega, ben acollida ja de bon principi, prova ben palesa que la gent tenia interès en la comunicació escrita, encara que fos en castellà. El futbol resorgí novament en la seva categoria regional, amb renovada força, impel.lit per les ganes de veure rodar novament la pilota. A l'entorn del primer equip ressorgiren de nou les penyes futbolístiques com bolets en plujosa tardor.

La tantes vegades ponderada dona targarina de la collita dels vint, s'aixecà de les cendres de la guerra amb tot l'esplendor de la seva lluminosa joventut. Molt més procliu a l'agambolament que la dona d'avui, extremà la cura de la seva vestimenta, maquillatge, pentinat. A propòsit d'aquest darrer, la sofisticació arribà al màxim en uns estils plens de rínxols, flocs i tirabuixons que gaudiren de molt èxit i que la gent, a causa de la seva posició vertical damunt del cap, anomenà «arriba España», que és la frase que dóna el títol a aquesta postal i que jo he emprat –amb perdó del lector–, per donar-li un caire publicitari. Aquest fou, precisament, el pentinat que lluïa Eva Duarte de Perón quan visità Espanya l'any 1947.

A l'ensems que la dona creixia a partir de la part superior del cap, ho feia també pels peus amb unes sabates de taló altíssim, totalment massís que el poble batejà amb el nom de «topolino» que era un utilitari de la Fiat. D'aquest fet sorgí un dels innombrables acudits –"xistes" en dèiem llavors– de Franco i la seva època. En aquest cas deia que a causa de la pujada de preu que sofria en aquells moments la patata, no hi havia més remei sinó suprimir els topolinos i pentinats d'alçada de la dona com a única forma "de fer baixar la patata". Els "xistes" de Franco es feren cèlebres i quan trobaves un amic el primer bon dia era el "ja saps el darrer xiste de Franco?" Jo, que encara en conservo uns quants en la ment, sempre m'he penedit de no haver-ne fet una recopilació, per editar-los un cop instal.lada la democràcia. Una edició, i de ben segur n'haguessin sorgit d'altres. Però no foren tan sols els acudits els que proliferaren; també les frases fetes i cançons sorgiren, com sempre, del cor del poble. A tot el país, conseqüent al gust de serradures que tenia el pa, se'n popularitzà una que dia: "menos Franco, menos Franco y más pan blanco,/ que para comer serrín,/ ya estàbamos bien con Negrín". (Negrín fou president del Govern l'any 1937).

Quant a persecució idiomàtica –que hi fou–, jo voldria desdramatitzar aquesta qüestió dient, per exemple, que l'any 1947 (l'any del meu casori), és a dir, en plena postguerra, la dona i jo poguérem presenciar al teatre Coliseu Pompeia de Gràcia (avui convertit en un aparcament), Maria Rosa de Guimerà, en català, naturalment. I també recordo que a mitjans de la dècada del seixanta vaig assitir per primera vegada al Nou Camp, on amb motiu del dia del treball se celebrà a càrrec d'Educación y Descanso, entitat adscrita a la Falange, promotora i divulgadora del nostre folklore i de tota mena d'esports, hi varen tenir lloc –deia abans– uns actes presidits per Franco i en els quals hi vaig contemplar la rotllana sardanista possiblement més gran de la història, car donava el tomb a tot el camp.

De tot el qual se'n pot deduir que si bé hi hagué, efectivament, prohibició, aquesta fou combinada amb una mena de tolerància que es va fer més patent a mesura que s'apropava la fi de la dictadura.

Hem parlat abans d'Educación y Descanso i dels "xistes" de Franco i les seves institucions. Si el malaguanyat Eugeni visquès, encara contaria aquell de "Saben aquell que iba un señor y una señora en un autobús, los dos muy juntitos porquè el vehículo estaba al completo. De repente el señor no puede aguantar y suelta un pet tipo bomba. La señora se enfada y le dice: –Usted no tiene educación. Y el caballero contesta: –Señora, puede que no tenga educación però ahora mismo siento un descanso indescriptible".

Repeteixo, si parlem de la nostra guerra en clau festiva, sense exagerar dramatismes moltes vegades falsejats, n'obtindrem més profit que fent-ho amb ràbia continguda. Crec que és la millor forma de no tornar-hi a ésser...

La XXI Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega va finalitzar el passat dilluns dia 10 amb un balanç general que, comptant amb les xifres que se n'han derivat, pot qualificar-se de molt positiu.

Després de quatre dies de teatre, circ, espectacles de carrer i diversió, Tàrrega recupera la normalitat i valora generosament la Fira. La varietat de l'oferta artística i la tranquil·litat que s'ha viscut al carrer, sense incidents destacables, caracteritza un certamen que ha demostrat un any més que ha esdevingut l'ambaixador de la ciutat arreu del món.

Multitud d'espectadors van visitar la ciutat des de divendres

Segons fonts municipals, unes cent-cinc mil persones han passejat per Tàrrega entre divendres dia 7 i dilluns dia 10. Si la Fira va començar amb una afluència de públic notable, amb aproximadament quinze mil visitants el dia de la inauguració, dissabte i diumenge va arribar al clímax amb la presència de més de setanta-cinc mil persones al llarg dels dos dies. Dilluns dia 10, darrer dia de Fira i dels espectacles pertinents, el nombre de visitants a la ciutat va ser similar al de divendres, uns quinze mil.

La zona d'acampada i l'aparcament van arribar al ple absolut

L'actual zona d'acampada adjunta al pavelló poliesportiu municipal, que fa escassos anys va substituir les vores del riu d'Ondara, van registrar en aquesta edició de la Fira un ple absolut d'ocupants.

Un dia abans de començar el certamen, dijous dia 9, les primeres tendes ja acampaven i s'instal·laven al terreny, que l'endemà ja registraria un alt percentatge d'ocupació, com l'aparcament.

El cap de setmana, però, el percentatge d'ocupació de la zona d'acampada ja arribava al cent per cent, amb unes set mil persones i tres mil tendes.

El nombre d'entrades venudes va superar les catorze mil

L'oficina de venda d'entrades pee als espectacles no gratuïts de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega va arribar a vendre, en el conjunt de dies que va durar el certamen, un total de catorze mil cinc-centes localitats.

Aquest elevat nombre d'entrades adquirides, tenint en compte les set mil cinc-centes invitacions repartides, suposa un alt percentatge respecte a les vint-i-dues mil localiltats que eren diponibles per a la venda.

El fet d'haver tingut un èxit tan considerable de distribució de localitats, pel que fa als espectacles, va suposar l'esgotament d'entrades d'un vint per cent dels espectacles oferts. Vint-i-sis sessions de les cent quaranta que la Fira tenia previstes van omplir de gom a gom en alguns o tots dels diversos passis que van realitzar.

Els espectacles que van esgotar les entrades i que, en conseqüència, van tenir més èxit, van ser Amor, prozac i dubtes, de Mite-les; Humor sapiens, de Pocaconya; Gala, de Teatro La Arena; Concert d'aventures, del Centre de Titelles de Lleida; Club 22, de Líquido Teatro; Sin vergüenzas, de Vaivén Producciones; Madame et Monsieur, de Leandre i Claire; Larra (el pobrecito hablador), de Knuck Teatre; Wholc, de Téâtre de l'Aubergine; Mola Molière!, de Xip Xap; El loco de la calle, de Dani Pérez; Nudistes, d'El Sidral; Loko Tidiano, de Luciano Federico; 4 Gemas, de Gema 4; Cabaret Decadanse, de 4 Soma; El elixir de amor, d'Òpera Oberta; Giulietta, de Pepa Plana; La comèdia dels errors, de Zum Zum Teatre i Rock & Clown, d'Yliana Producciones.

El teatre de carrer, enguany de més qualitat que en anteriors edicions

Segons va destacar Joan Anguera, director artístic de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, l'epectacle gratuït que s'ha pogut presenciar pels carrers del centre de la ciutat ha estat de major qualitat en la present edició del certamen que en anys anteriors. La plaça del Carme, el carrer del Carme i la plaça Major han estat improvisats escenaris per a companyies que han demostrat la gran qualitat que poden oferir al públic targarí.

Els espais Reguer A i Reguer B, situats al Camp dels Escolapis, també han acollit al llarg dels quatre dies de Fira una bona mostra dels espectacles gartuïts que enguany han accentuat notablement l'acceptació del públic, lògicament motivada per la qualitat oferta.

Els itinerants Formica Rufa, de la companyia Sarruga, i CO2. Te quedarás sin oxígeno, de La Danaus, han estat seguits per grans multituds que han gaudit d'un muntatge espectacular i d'una interpretació impecable de les intencions dels espectacles. Les chichis volatiles, de la formació Les Têtes en l'Air, van tenir una gran acollida dels visitants a la Fira, de la mateixa manera que va succeir amb Arka, una representació de la companyia Teatr Osmego Dnia.

D'altra banda, el correfoc dels targarins BAT també va moure grans masses de públic.

Augment considerable de programadors i professionals de la contractació d'espectacles

Joan Anguera va assegurar que la contractació d'espectacles mitjançant programadors professionals, vinguts d'arreu del món, va ser un punt d'especial importància durant la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega.

Si l'any 2000 Tàrrega rebia uns set-cents trenta-dos programadors, en la present edició de la Fira aquesta xifra va augmentar en cent persones, arribant a un total de 830 professionals de la contractació.

A banda de la importància que aquesta dada suposa per a les companyies que vénen a la Fira per tal de promocionar-se, i que veuen en aquest fet una excel·lent sortida professional, cal destacar que l'afluència de tants programadors deriva en un coneixement del certamen teatral targarí arreu del món.

Anguera, director artístic, atribuïa l'arribada de tants programadors al fet que la Fira oferia un ventall d'actua cions molt ampli, des de circ fins a teatre de text, dansa, espectacles infantils, malabars, hipnotisme i varietats.

Cal remarcar que, dels 830 programadors, 427 provenien de Catalunya, 225 d'Espanya i la resta, 178, de diversos països del món. Aquestes dades es poden traduir en la conclusió que la Fira té una repercussió molt directa a Catalunya mateix, no obviant el fet que quasi dos-cents professionals arribats d'arreu del món eleven la categoria de la Fira a nivell internacional, convertint-la en una de les vint-i-cinc millors fires del món.

Joan Anguera, director artístic de la Fira, va voler remarcar molt aquest fet, ja que la Fira suposa ara per ara una sortida professional indiscutible a l'abast de noves companyies en promoció.

La inauguració no va satisfer el públic el primer dia d'espectacles

El sempre esperat espectacle inaugural de la Fira de Teatre al Carrer, dirigit pel francès Pierre Alain Hubert, no va complir amb les expectatives que se n'havien creat.

Una mica més de blau al cel de Tàrrega, un espectacle de pirotècnia diürna amb acompanyament musical i dramàtic, va donar el tret de sortida al certamen teatral amb fredor i ambigüitat. Les breus però constants pauses enmig de l'actuació, ja fos per diferenciar la part musical de la pirotècnica o per iniciar un nou acte teatral, van produir una sensació de passivitat i d'excessiva durada de l'espectacle.

Tot i això, l'actuació dissenyada per Hubert especialment per a inaugurar la Fira no va acabar de disgustar el públic, gran part del qual va poder presenciar per primera vegada un castell de focs diürn.

Poques incidències durant quatre dies de calma quasi absoluta

Segons la policia municipal de Tàrrega, els dies de Fira han estat força tranquils pel que fa a incidències de carrer. Tret d'una baralla que va tenir lloc dissabte a la nit, durant la qual vint joves d'estètica punk van apallissar un veí de Torà, que va ser traslladat a l'Hospital Universitari Arnau de Vilanova, tan sols es pot destacar l'incendi intencionat en un caixer de Caixa del Penedès, situat dins de les instal·lacions comercials de la cadena de supermercats Capabro.

Pel que fa a incidències teatrals, la major pèrdua que la Fira ha registrat enguany ha estat la de dos espectacles de l'Espai Dansa. Salomé, de Malqueridas, una coproducció de la Fira de Teatre al Carrer, i Mandala, espectacle de Trànsit - Maria Rovira, van haver de ser suspeses després de reiterats problemes tècnics amb els diversos generadors elèctrics que es van haver d'usar per a les representacions.

El cicle Euskal Teatroa de l'Espai Euskadi també va patir modificacions de darrera hora. La caiguda de dos espectacles sense previ avís va forçar l'entrada al cartell dels espectacles Kont Arte, de Taun Taun Teatroa, i Pan con pan, de Zanguano - Trapu Zaharra.

Caldrà replantejar-se el futur immediat de la Fira de Teatre al Carrer

Segons declaracions de Joan Anguera, director artístic de la Fira, el certamen s'haurà de replantejar el futur immediat pel que fa a infraestructures i pressupost. Anguera, en aquest sentit, aposta per un important pas endavant en el creixement de la Fira de Teatre al Carrer o per un relatiu estancament que permeti la continuïtat que dóna estabilitat al festival.

La zona d'acampada més àmplia i amb més serveis, la creació de nous espais escènics i la construcció d'un taller de producció teatral configuraran la Fira del futur.

Durant els actes de celebració de l'Aplec de Sant Eloi, el president del Parlament de Catalunya, Joan Rigol, va mostrar-se molt satisfet davant de l'interès dels targarins per conservar una tradició tan llunyana com és pujar al parc de Sant Eloi el diumenge de Festa Major. Rigol, que va visitar les darreres reformes del parc, va comentar que la Fira i l'Aplec de Sant Eloi "no són dues coses contradictòries, malgrat que l'ambient sigui tan diferent". El president del Parlament també va fer referència als dos actes de Festa Major opinant que "els targarins no es deixen portar només per la quantitat de la Fira, sinó que també es deixen portar per la tradició, que és la qualitat de l'esperit de la ciutat".

Joan Rigol, acompanyat per Frederic Gené, alcalde de Tàrrega, i la majoria dels regidors de l'Ajuntament, va passejar per part del parc i va esmorzar la tradicional coca amb préssec després d'assistir a un ofici religiós.

La Fira de Teatre al Carrer és un clar exemple de projecció cultural

Joan Rigol va titllar la cultura catalana de "no endogàmica, perquè no només es fixa en ella, sinó que es projecta enfora", referint-se al caràcter internacional de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega. Rigol va trobar molt positiva la projecció de la cultura pròpia i l'intercanvi amb d'altres, afirmant que "Tàrrega és un dels exemples més paradigmàtics, perquè des d'un indret de la Catalunya profunda som capaços de concertar la creativitat cultural de tot el món i la sabem canalitzar". El president del Parlament va comentar que el mèrit de la Fira de Teatre al Carrer és el fet de tenir força arreu del món mentre competeix amb grans indústries culturals, com és el cas de les anglosaxones.

Va lamentar la defunció d'Antònia Macià, vídua de Tarradellas

Davant de la imminent mort d'Antònia Macià, vídua de Josep Tarradellas, Rigol va lamentar la notícia i va elogiar la figura del president a l'exili i la de la seva esposa, que "li va donar la força moral per seguir una gran aventura que ningú veia". Joan Rigol va recordar com es vivia durant la postguerra i de quina manera un personatge com Tarradellas, acompanyat sempre per la seva esposa, va saber conduir la Generalitat de Catalunya.

"Cal fer del català la llengua necessària per viure a Catalunya"

El president del Parlament, en referència a l'article redactat pel bisbe de Girona al Full Diocesà, que defensava l'ús del català quan un interlocutor pot comprendre'l, va recordar que "l'Estatut d'Autonomia de Catalunya diu que hi ha una cooficialitat de llengües a Catalunya, però que la llengua pròpia és la catalana". Rigol va afegir que cal "fer necessari el català per viure a Catalunya, però no per la via coactiva, sinó expressant-nos sempre en català per ensenyar-lo a qui no el sap". El president del Parlament va incidir molt en el fet de fer necessària la llengua catalana per conservar-la, afirmant que "els qui no parlen català normalment agraeixen el fet que els parlem en català, perquè també el volen aprendre". Rigol va titllar el fet de no parlar el català a algú que el comprèn com una mostra de tancar l'obertura que caracteritza els catalans, fent un flac favor a la llengua i al país.