---

---

Opinió

M'entristeix, més del que pugui expressar, que en aquestes planes hagi d'ocuparme, com avui, d'algun o alguns amics i persones que ens han deixat, i al Cel siguin, en edats que actualment són prematures. Més encara, quan per distintes raons tenien molta relació de proximitat i amical afecte.

Colpit per la defunció inesperada i sobtada, als 74 anys, el dia 20 de setembre, del qui fou durant molts anys veí i gran amic, Antoni Martí Sanfeliu, abans de tot vull dir que comparteixo plenament el que diuen els senyor Maurici Graus i el Centre Cultural de Tàrrega en aquesta Nova Tàrrega del dia 26 del mateix setembre. I no em disposo a res més que a compartir l'expressió del viu sentiment que en els esmentats escrits s'anota i respira, que els ratifico. Amb el meu propòsit d'evocar un seguit de vivències que, des del moment que vaig saber la mort de l'Antoni Martí, es fan vives i presents i s'aferren a la meva memòria. Que aquesta és la realitat del meu pesar que voldria transmetre.

En el meu article en aquest setmanari del 29 de juny del 2001 "Veïns i veïnat d'abans. I els d'ara" parlava dels Martí, com a d'amics i veïns en el meu antic domicili al carrer d'Urgell, en la persona tan recordada de Miquel Martí Florensa. Que a més d'excel·Ient i acreditat pintor, en el sentit genèric de l'ofici, també fou artista de cavallet, professor i mestre. I explicant que, en aquella seva casa i taller, donada la seva característica amabilitat i acolliment a tot el que respirava art i pintura, a part dels qui el visitaven en tots els aspectes i que mai rebutjava sinó que els rebia amb satisfacció i alegria, els Castellà, tots els Castellà sense excepció, que no érem artesans ni artistes, sinó que veïns i amics com el qui més, sempre hi tinguérem les portes obertes. I quant a l'amic Miquel, la fotografia que d'ell publicàvem en el citat article ens fou facilitada per I'Anton, per mediació de la seva germana Antònia. Avui l'única supervivent deIs Martí Sanfeliu. I que per molts anys Déu li doni vida. I de Miquel Martí Florensa em remeto al que deia en aquelles planes, ja que si volgués continuar amb la seva personalitat, esgotaria l'espai d'aquesta setmana i encara me'n faltaria.

Vull també dir que els seus fills, Josep Maria i Anton, creixeren i continuaren en l'amistat, diria fraternal més que veïnal, que ens oferí sempre i en tota ocasió el seu pare. Amb les portes obertes tant com mai. I no és una similitud simbòlica, perquè així les tenien sempre que s'hi trobaven o treballaven. I endemés, i per damunt de tot, les de la seva casa.

Titulo aquest article amb la meteorologia. Del que intentaré resumir continuant amb la relació d'afecte i amistat, també exhauriria espai, com en el cas del seu pare. I és que amb els Martí, com ja havia començat quan se'n cuidava Pau Prats Pascual, el "Pauet de Cal Pepe", durant molts anys i també n'era un especialista, vaig, vàrem els Castellà, continuar sabent del temps, de les pluges, les nuvolades els vents o els dies de sol, boira o nevades, gràcies als Martí. No sé ni he buscat quan els Martí es feren càrrec del servei oficial Meteorològic, o com en aquells anys se'n digués, perquè no tracto de fer un article científic o històric, sinó que deixar constància, en aquest setmanari, que en foren uns cuidants i observadors diligents i constants, que a més de tenir presents tots els reglaments i pràctiques oficials a l'efecte, hi posaren sempre una singular capacitat d'observació. Tant fruit deIs estudis o llibres que consultaven, com del seu propi i personal esperit. Que a més de les dades que puntualment recollien, sabien afinar en la breu explicació o predicció. Que puc afirmar que era acurada com la que ara tan profusament ens ofereixen a les televisions o als diaris. Naturalment que en l'àmbit més local i circumscrit dinsdela nostra àrea. Però que tenia igual o més possibilitats d'encertar, i mèrit. I com a veïns i ciutadans, a més del comunicat que cada dia feien arribar a l'ajuntament i es col·locava als seus baixos, no negaven a ningú la informació que els sol·licitaven. Era característica innata dels Martí. Torno a repetir, els de les portes obertes. I al que en volia saber més o la raó del que explicaven, havia succeït, o predicció, amb els pinzells a la mà, o deturant un moment la feia, oferien les dades que es demanaven o els fonaments del que anunciaven com a probable. EIs qui xerràvem a la ràdio o escrivíem en el setmanari no tinguérem cap obstacle. Per la raó que fos ho deixaren. I els continuadors, com els antecessors, foren i són excel·Ients observadors i entusiastes. Si bé, avui, és deIs Martí, sempre presents en la meva ment arran de la defunció de l'Anton, que evoco. Recordats, altrament, perquè en les satisfaccions o els problemes derivats de l'ubicació en el mateix carrer, sempre anàvem plegats i amb harmonia, ajudant-nos els uns als altres quan convenia. Les petites tertúlies, els focs de Sant Joan o de Sant Pere. Les trobades a l'anar o sortir de missa. El Barri de la Mercè. Les vesprades d'estiu, o quan arribava el temps deIs abrics o les bufandes.

Encara els veig amb el pinzell o la brotxa, i les bates plenes de pintura, que sempre semblava la mateixa i que no se'n afegia de nova. Però, per damunt de tot, l'amistat, i pràcticament la trobada diària quan passaves per davant de la seva casa. Tot plegat s'arrela a l'ànima.

No seria just que deixés de dir que, si família i gent que estimava el seu carrer i barri, no ho feien menys quan de les coses de Tàrrega es tractava. En tot momentla serviren en el que els demanaven. I és per aquest motiu d'amics, en què tant he insistit, i bons targarins, que n'he escrit. Tant de bo hagués pogut ésser per un esdeveniment de vida. No ha estat així. Però convé que la memòria perduri. No obstant que sé que, amb les presses d'aquest moment, que no he volgut retardar més, em deixo molt per dir. Voldria, però, que la meva intenció sigui reconeguda.

Opinió

No em correspon a mi demanar el vot a ningú, ni hi tinc cap dret ni pretenc prendre-me'l pel meu compte. Els quinze dies de campanya electoral estan a punt d'esgotar-se i, possiblement, algú llegirà aquestes línies i les de la resta d'articles de la present Nova Tàrrega el dia de reflexió, per la qual cosa també seria relativament il·legal demanar obertament el vot per un partit o un altre. En lloc d'això, procuraré exposar sense desmesura algunes idees més o menys concretes sobre la Catalunya que ens mereixem aquest segle que tot just arrenca, la majoria d'elles ja exposades i desenvolupades en campanya per part dels bons amics d'Esquerra Republicana de Catalunya.

D'ençà de la mort del dictador, un dels darrers entrebancs per al desenvolupament nacional català, la situació política ha estat aproximadament estable, si entenem en aquests termes el fet que Catalunya mai ha gaudit de la dignitat que mereix en tant que poble. L'etapa socialista (més per la forma que pel fons) i el posterior ascens de la ultradreta (reubicada en un centre desplaçat) no han estat a l'altura d'allò que l'Estat postdictatorial requeria d'un Govern encara en fase de total democratització. En primer lloc, s'ha mantingut i es manté sine qua non una constitució pactada sota uns paràmetres realment molt allunyats dels actuals; en segon lloc, encara que no hi vulguem donar massa importància, es va recuperar i continua vigent un sistema de Govern anacrònic com és la monarquia, que no sols suposa un lleu dèficit a l'Estat, sinó que a més engloba sota un signe comú tot un conglomerat de pobles i cultures que poc hi tenen a veure (com en la vella Europa de les santes reconquestes i els imperis naixents).

En aquest context històric recent, molt simplificat per raons d'espai, la constitució de la Generalitat de Catalunya i el seu desenvolupament al llarg dels anys representen qüestions a debatre en profunditat. No és aquest el lloc ni el moment, ni sóc jo el més adient per fer-ho, però cal sospesar i treure conclusions dels més de vint anys de Govern català contemporani, iniciat per un Tarradellas retornat de l'exili i continuat fins fa escassos dies per un Pujol que abandona una crucial carrera política. El dia de reflexió, més que mai en aquesta ocasió, servirà per mirar enrere i fer balanç d'allò viscut, però sobretot d'allò que volem viure a partir d'ara i que voldrem que heretin els qui vindran després de nosaltres.

La Catalunya que ens cal ha de ser més lliure i madura, autosuficient, pròspera, culta, emprenedora i solidària. La Catalunya que ens mereixem no pot permetre la dependència respecte a Madrid que ha patit durant tants anys, ni la supèrbia d'un Estat que s'empara en una constitució opressora i pactada amb un dels darrers grans dictadors de la història (els hereus del qual ara, més de vint anys després, continuen exercint una política tan censurable com silenciada per tot el ventall d'aliats polítics interns i externs). La nostra nació necessita una nova alenada de seny convertit en amor propi, una autèntica consciència de país en tant que territori moralment independent; les úniques tesis que actualment s'acosten amb prou convicció a aquesta idea d'alliberació nacional són les d'Esquerra Republicana de Catalunya, que combinen assenyadament la ideologia amb la pragmàtica. La política de pactes gratuïts, de submissió i de servilisme interessat no ens fa justícia, no pot valer a un poble que treballa i avança, que inverteix i evoluciona, en tots els sentits. Si bé som dignes de Catalunya, és la Catalunya que han construït durant els darrers vint anys que actualment no és digna de nosaltres.

La Catalunya del segle XXI, com tota nació sense cap mena d'excepció, ha d'aprendre del passat per dissenyar un pròsper futur. La decisió sortirà de les urnes el proper diumenge i servirà com a model per a les futures generacions: després de la marxa del president Pujol, el proper 16-N, quina via política triarem? La continuïtat esmorteïda dels convergents, la dependència estatal dels socialistes, el retrocés anticatalanista dels populars, la política participativa dels ecosocialistes i la força creixent dels republicans: tot plegat, l'opció que la nació catalana mereix i necessita per afrontar un futur sense una estabilitat garantida és prou evident.

Correu del lector

El 29 de gener de l'any en curs el diari La Vanguardia va publicar una crònica amb aquest títol firmada pel Sr. Xavier Sala i Martín, de la Columbia University, en la qual expresava una opinió personal que em va fer reflexionar.

El cas és que després de pensar-m'ho bé he decidit transmetre la meva opinió a través d'aquestes línies.

Començo aquest escrit copiant uns paràgrafs de la crònica escrita per aquest senyor, que diu així:

"El otro día tuve una brillante idea: le dije al decano de la facultad que dejaría mis clases a mitad de semestre y que un profesor ayudante me sustituyera. ¿A que no saben como reaccionó el muy desconsiderado? Pues me dijo que esto era una falta de respeto hacia mis alumnos y una descortesía hacia la sociedad, que confiaba en mi como educador. ¿Qué pasaría –me preguntó– si la presentadora se fuera a mitad del telediario? Pues se la despediría por incumplimiento y nunca nadie volvería a contratarla. Lo mismo pasaría si el bombero se fuera a mitad del incendio, el cirujano se fuera a mitad de la operación, el alcalde socialista se fuera a media legislatura, el cocinero se fuera... ¡ Uf, rebobinemos! ¿Alcalde socialista se va a mitad de la legislatura? ¡No! ¡A ese no se le castiga! A ese se le aplaude, se le hacen enternecedores homenajes bañados de lágrimas, se le invita a programas de televisión y se le alaba por tener visión política".

Bé, jo afegeixo: passats uns anys se'ls premia nomenant-los candidats per un càrrec més important, el de president i vicepresident dels catalans. Però, com podem confiar en aquestes persones?

Ens plantaran com ho van fer amb l'Ajuntament de Barcelona, per ser substituït, per una altra persona nomenada a dit, com es feia en el règim anterior?

I el segon de la llista, és a dir, la que proposen com a vicepresidenta, que va abandonar l'alcaldia de Santa Coloma de Gramenet per baixa laboral, es limitarà a cobrar cada mes i fer de figura decorativa?

Francament, no crec que això ens convingui. Els catalans necessitem una persona que compleixi amb les obligacions que exigeix el seu càrrec, i que no ens abandoni per conveniències personals o de partit. Ho em de tenir ben present a l'hora de votar el candidat més adient.

El dia 6 d'octubre de 2003, al Palau Sant Jordi de Barcelona es va celebrar el Dia Internacional de la Gent Gran. Hi havia molta gent, estava ple de gom a gom.

En arribar, ja vam trobar a les butaques unes banderes catalanes que contínuament la gent agitava a l'aire i tot resultava molt vistós i molt bonic.

La persona que va donar la benvinguda va ser Josep Lluís Clèries, director general d'Acció Civíca. Hi va haver molts parlaments: Irene Rigau, consellera de Benestar i Família; Artur Mas, conseller en cap de la Generalitat de Catalunya, etc.

A continuació, el gran tenor Josep Carreras va fer un concert acompanyat de l'Orquestra Simfònica de Sant Cugat, dirigida per David Giménez. Van tindre molts aplaudiments i els aplaudiments van ser molt forts quan va cantar Rosó. De regal va cantar unes cançons catalanes precioses, que van ser molt ben rebudes i celebrades per tothom amb forts aplaudiments. Així va acabar el Dia Internacional de la Gent Gran; amb música i cant.

Va ser una tarda molt emocionant i emotiva.

Correu del lector

Dia 22 de novembre, festivitat de Santa Cecília. I doncs, tant rebombori, per quina raó? Homenatjarem qui? Em diuen que serà col·lectiu.

Entre els homenatjats: mossèn Carles Melé Pintó, vicari de la Parròquia de Tàrrega i organista a partir del 5 d'abril de 1947. Senzillament, un home bo que estima el proïsme, finestra oberta als joves i homes madurs de Tàrrega i comarca.

Per la seva llarga vinculació vital i sacerdotal i per una perllongada època d'estada al cor de Tàrrega, penso que correspon que en parli.

Els dos aspectes de la seva vida són notables per valorar la seva biografia, la dedicació plena i entusiasta a les dues feines que, amb un mateix esperit de lliurament als altres, ha dut a terme: la primera de vida sacerdotal a la parròquia i a fora; la segona, tenir cura de tocar l'harmònium a les funcions religioses, sempre amb la seva exquisida discreció, el seu somriure i la seva pau beatífiques, i la tercera, les visites als malalts i adolorits.

Opino que podem definir la seva personalitat ajuntant aquests dos adjectius: és un bon home i un home bo. Crec que són diferents aquests dos significats: pel primer solem entendre la persona pacífica, d'una bondat natural, de vegades massa ingènua i tot...

El segon, que em costa més d'aplicar, és per a mi aquell que conscientment es dedica a fer el bé; que viu les benaurances evangèliques fins a ser capaç no només d'estimar els amics (cosa que també fan els fariseus), sinó de perdonar fins i tot els enemics. El bon home el solem compadir; l'home bo l'admirem.

Mossèn Melé traspua una fina sensibilitat cap a l'experiència mística. Ell mateix diu: "Jo estimo la mística; sé que s'hi amaguen tresors d'extraordinària noblesa, i no només per a uns quants escollits, sinó per a cercles més amplis".

No obstant això, quines són les característiques de la seva espiritualitat? En primer lloc, l'entusiasme per la figura de Crist, juntament amb un profund esperit de pregària, la consideració de la litúrgia catòlica com a forma de contemplació, l'amor filial cap a l'Església (malgrat la decepció que li produeixen algunes incomprensions per part de certs clergues), l'alta estima al recolliment i al silenci.

Aguesta fesomia espiritual no s'ha esborrat de mossèn Carles en els llargs anys que l'hem tingut entre nosaltres.

Un home obert i sensible amb el seu temps. Per a ell el cristià s'encarna en la història. El món cristià és diferent del cristianisme. Per això, els cristians han de prendre consciència de les seves responsabilitats temporals.

Ben certament, mossèn Melé ha estat sempre un sacerdot al servei dels homes. A més a més, una tasca cultural a les espatlles en el difícil camí que és el cant coral, composició i posar en música un gran nombre de goigs al culte marià o d'un sant. A destacar els dedicats a la patrona de Tàrrega, Verge de l'Alba.

Estic segur que tots els targarins i els seus amics ho confirmaran amb la seva assistència.

En memòria