---

5a Pàgina

Apropòsit de l'afer pel camp de gespa artificial de l'Hospitalet de Llobregat, en què hi havia de jugar un primera divisió com el Deportivo de la Coruña, que s'hi ha negat, al moment d'escriure aquesta carta encara no hi havia solució per aquest culebrot, que posa sobre la taula, quasi amb tota seguretat, que els equips de primera es neguen a jugar en camps de gespa artificial. Així per aquesta regla de tres al flamant camp de gespa artificial de la Plana on juga la Unió Esportiva Tàrrega no hi vindrà cap equip de primera divisió, com per exemple el Barça, si fos el cas de coincidir amb el nostre equip a la Copa del Rei. Altra cosa podria ser en un partit amistós, però potser sense les primeres figures del Barcelona, que a hores d'ara es troba en una situació molt semblant a l'equip de casa nostra.

Dit tot això, hom es pregunta de què haurà servit gastar-se més de cinquanta milions de pessetes en la nova gespa si no hi podrà o ni hi voldrà jugar un equip de primera divisió, com per exemple el Barça. Bé, cal dir que els qui hi han sortit guanyant han estat els equips del futbol base, que ja no han de jugar en un fangar quan plou o rascar-se els genolls quan cauen a terra.

Els camps d'herba natural en principi sembla que són menys ecològics que els d'herba artificial ja que necessiten més aigua per al creixement de la planta i al nostre país l'aigua és un bé escàs ja que no hi plou gaire, però ens assabentem que els de gespa artificial necessiten més aigua que els primers per evitar que els esportistes es facin mal al caure i per altres qüestions tècniques. Amb tot, l'aigua en aquests cas no cal que sigui potable i per tant pot ser de pou, i així el cost no és tan alt, o fins i tot l'aigua pot ser reaprofitable si es fan les instal·lacions correctes. Tots recordarem els problemes del camp del Barça uns anys enrere i els que tenen altres altres camps de futbol de gespa natural. En aquests no s'hi pot jugar massa seguit ja que es fan malbé molt aviat. Llavors sembla que l'ideal serien els camps de gespa artificial, i com veiem aquests no proliferen massa. En el cas dels equips de primera divisió no crec que sigui pel seu elevat cost, difícil d'assumir per equips inferiors si no és que el municipi o l'ajuntament se'n fa càrrec. Potser caldria un ampli debat sobre el tema de si naturals o artificials, amb tots els pros i contres sobre la taula, i així poder decidir. Segons les nostres informacions, el camp de gespa de Tàrrega no durarà més de deu anys ja que llavors si tot va bé el parc esportiu del Reguer ja serà una realitat i el camp de futbol haurà canviat de forma o de lloc, no se sap. I és que ens uns anys poden canviar les persones o la forma de pensar d'aquestes.

Opinió

Ja sé que l'efecte d'aiguabarrejar-se és de les aigües de dos o tres rius quan s'ajunten. Però avui, pendent d'un tema que feia dies que volia tractar i amb una fotografia meva que m'ha fet cap a les mans –la dels campanars– i dues que m'han proporcionat els Grau del Molí la Font, escriuré de coses distintes. Una mica com als arbres de Nadal o les il·luminacions als carrers, de tots colors. No en va som a les vores de Nadal.

Quant als matalassers, la meva sorpresa fou i és, perquè he tornat a buscar-ho, que no figurin citats en els quadres del treball de Joan Novell Balagueró, Tàrrega: de villa a ciudad (1875-1925), ni en la relació tan extensa i completa de l'estudi que es va remetre a la "Ponència encarregada de l'estudi de l'organització comarcal de Catalunya", de la Generalitat de Catalunya a l'abril de 1932. Treballs i documents que, moltes vegades, m'han servit per fonamentar els meus escrits i oferir dades i noms d'industrials, comerciants o artesans, a la vegada reblats per la meva memòria. Que és l'únic element que tinc avui referit als dits matalassers.

Encara més sorprenent és que no hi figurin, perquè aquest ofici, molt especialitzat i artesà, es distingeix perfectament de molts altres, i requereix una gran perícia que s'ha d'aprendre bé. I des de l'edat mitjana i fins ara fa poc, com ho anota l'Enciclopèdia Catalana, el gremi de matalassers fou un dels més importants a Barcelona, en què s'emmirallava tot Catalunya. Que, precisament, es destaca per la seva influència i organització, ara en diríem social. I al que se li atorgaren importants privilegis. Perquè hem de tenir en compte que per dormir bé fan falta matalassos. I abans, i fins uns anys enrere, els matalassers eren els qui, a més de fer-los, els picaven i refeien.

Sóc el primer a pensar que en poblacions com la nostra, on evidentment eren pocs, no era lògic que es formés cap gremi. Però sí que trobo estrany que concretament en el treball que es va enviar a la Generalitat de Catalunya, en què figuren oficis o industrials d'un o dos components, es deixessin els matalassers. Treball artesanal que avui vull reviscolar i proclamar ben alt.

Em consta, i ho sé prou bé, perquè ho havia vist i viscut molt directament i també per excel·lent amistat, que les branques dels Viladot, els "Quillo", foren uns grans matalassers. En un treball, fer, picar i refer, sempre immillorable. Ofici que si sembla que s'hagi anat extingint, no per això, amb l'entrada de nous matalassos, l'hem de deixar en l'oblit. I crec que encara som alguns els qui continuem dormint amb els matalassos de llana. Però no és aquest el motiu del meu record, sinó que explicar que a la nostra vila, després ciutat, també hi tinguérem matalassers molt qualificats. Jo no en recordo altres que els Viladot. Que, per altra banda, alguns d'ells foren o són músics de renom i categoria. Que seria injust no dir, ja que afegeix vàlua o mèrit a la professió que exercien. Que, repeteixo, com a matalassers no en tinc altres a la memòria, però n'afegiria a la relació si m'arribés el nom d'algun altre. Sàpiga tothom que aquestes ratlles o planes queden sempre obertes.

Quant a la fotografia de Sant Eloi, que tots tant estimem i els qui vénen de fora sempre se sorprenen i admiren, devia fer-la perquè enmig del passeig i dels arbres s'hi troba el campanar de l'ermita. I, a la dreta, Tàrrega al fons, quan encara no havia crescut tant, com deia en el meu anterior article, amb el nostre campanar. Jo en dic la fotografia dels dos campanars, que tenia extraviada i que publico perquè així no es perdrà. Per a mi és una manera d'anar insistint en la meva afecció a Sant Eloi, d'aquells primers anys que anàvem amb els escolapis i altres a plantar-hi arbres. Que cuidàvem i regàvem com a cosa nostra, al servei de la natura i el repoblament de la serra, que així ens ho havien ensenyat.

Les altres dues, facilitades pels Grau del "Molí la Font" de la seva col·lecció íntima i personal, són per a mi entranyables, encara que d'una manera exacta no en pugui dir certament el que commemoràvem. Per la situació, els components i el que es veu que jo parlo, juntament amb el senyor Briansó, barret a la mà, devia ésser un acte de record a un difunt. Per l'arbreda al darrere, al mestre Güell, o el més segur, donats els assistents. Una bona o gran part de l'Orfeó Nova Tàrrega, del qual durant anys vaig ser president. I per això, i com a tal, he de parlar. Entre altres, a més dels dits, el mestre Vidal, director de l'orfeó, i el mestre Serra, tan vinculat al mateix Anton Burgués, Balcells, Gabernet, crec que Baqué i altres que no m'atreveixo a enumerar pels seus noms. I algunes senyores o noies a la dreta, que arrodoneixen la certesa de que es tractava d'elements de l'orfeó. I el senyor Pere Grau, que és possible que representés a l'Ajuntament. I el senyor Ramon Novell, que, com en totes les coses que estimava, no hi faltava mai.

Ara sí que sé que me'n deixo, i molts. Però ells o els seus successors sàpiguen que insereixo les fotografies precisament com un homenatge i record a tots i per a tots. Orfeonistes o acompanyants per un igual. Que aquest és el meu propòsit de sempre.

Opinió

Com cada nit, després de sopar amb presses quelcom precongelat que tan sols cal escalfar durant escassos minuts, pujava al segon pis del dúplex que ocupava i encenia amb impaciència l'ordinador. Tots els processos mai entesos que la computadora havia de realitzar, forçosament segons sembla, abans de permetre-li un accés absolut als seus arxius, li semblaven nit rere nit eterns. Un fons de pantalla més familiar, on apareixia l'actriu preferida en insinuant posició, tan sols servia per augmentar lleugerament l'expectació. Llavors, després d'una darrera comprovació que constava en introduir un nom d'usuari i la respectiva contrasenya, arribava el moment definitiu i tan esperat.

La connexió a la xarxa era immediata arran de la contractació d'una línia telefònica més ràpida, més fiable i força superior també en l'assumpte econòmic. Era dins, havia aconseguit entrar una nit més al paradís de l'escapisme contemporani, a la nova finestra oberta al món des de la qual era possible llençar-se durant certes hores i volar sense fre, deixant la ment en blanc pel que feia als afers quotidians i mundans.

On sempre i com sempre, els amics l'esperaven amb delit, preguntant el motiu de la tardança i desitjant-li una bona estada al canal. La conversa, com la nit, fluïa amb lleugeresa i simplicitat, sense compromisos ni excessives pretensions, amb un cert grau de complicitat entre relatius coneguts. Tothom hi era benvingut, des dels més veterans fins als primerencs que encara mostraven nombrosos dubtes sobre la utilització del canal triat per a matar el temps, un canal obert i cordial especialment dissenyat per a gent urbana amb greus problemes de comunicació. Ell no ho veia així, però, sinó que amb cada nova connexió creia amb major fermesa que aquell era el seu indret d'esbarjo ideal, que aquell canal on les converses eren retransmeses en directe a través dels respectius monitors dels interlocutors era el millor descobriment de la seva vida. No sabia que s'equivocava, malgrat que no ho hagués volgut assumir en el cas contrari.

Després de passar cinc hores cruspit per la pantalla, sobtadament va fondre's el corrent elèctric, el dúplex va quedar sense llum. Els seus ulls, enrogits per l'extrema concentració en una plataforma insuficientment protegida contra les radiacions, es van dirigir immediatament a la petita finestra que comunicava l'habitacle amb un desconegut i feréstec món exterior: l'apagada era general, no tenia immediata solució. L'astorament va convertir-se ràpidament en decepció, i aquesta, al seu torn, en desesperació. Realment no sabia què fer en aquell moment que havia deixat una interessant conversa a mitges, tot i no recordar amb precisió de què tractava. Va baixar avall i va seure al sofà, davant d'un televisor que tampoc funcionava i molt a prop d'una ràdio que poca utilitat li podia oferir. Va mirar al sostre, i al terra, i va fer girar el cap per alleujar al més possible l'intens dolor de cervicals que cada matinada l'atacava sense compassió. Va estirar els braços i les cames, va fer petar els dits amb impaciència, ja que res més podia fer-ne.

A fora, a l'escala del bloc de pisos, es van sentir dues portes que s'obrien, i una tercera, i una quarta, i encara dues o tres més. Diversos veïns enraonaven sobre l'avaria elèctrica i es preguntaven mútuament, tot i saber-ho del cert per avançat, si al pis del costat patien el mateix problema. Es va acostar a la porta, tenia la necessitat de dir que ell també s'havia quedat sense llum, que estava parlant amb uns amics que ni tan sols coneixia realment, dels quals tan sols sabia un sobrenom incert i poc identificatiu; volia també expressar el que sentia en aquells moments, com ara el desig de poder excusar-se davant dels virtuals coneguts i atribuir la seva desaparició momentània a la maleïda avaria que no depenia d'ell, que no podia resoldre ni desfer. De sobte, i amb una mà enllaçant el pom de la porta, es va adonar que aquella gent que conversava familiarment a l'altra banda, els seus propis veïns d'escala, eren per a ell més desconeguts que els noms digitalitzats que nit rere nit el saludaven fredament a través d'un monitor d'ordinador.

Correu del lector

Qualsevol que hagués viscut la jornada de diumenge passat a Verdú, se n'hauria endut la millor impressió i model de convivència que cap poble pugui igualar, quan la realitat és diametralment oposada.

El despertar del diumenge assolellat i diàfan, va començar desvetllant-nos la campana del Santuari Claverià que ens invitava a celebrar l'anual trobada dels Amics de Sant Pere Claver. Una associació que compta de molt amb més de cinc-cents associats.

La jornada s'inicià en la intimitat de la capella, amb una eucaristia concelebrada per l'ex provincial de la Companyia de Jesús a Catalunya P. Ignasi Salvat, superior del Centre Borja de Sant Cugat del Vallès, Mn. Ramon Roca, rector de Verdú, el P. Jordi Roca S. I. i el P. Joan Canet S. I.

A continuació en una de les sales del santuari –després d'esmorzar col.lectiu–, el Sr. president Manuel Pont i Solsona, encetà l'assamblea explícita, distesa i oberta a tots els assistents amb aportacions d'aquests, a destacar les reformes al santuari amb la creació del Museu Claverià i la commemoració del centenari de la mort de Mn. Cinto Verdaguer, autor dels goigs del nostre sant.

Al final el P. Ignasi Salvat S. I. glosà sobre L'erència del P. Pedro Arrupe, general que fou de la Companyia de Jesús.

La jornada, que a més era commemorativa del vint-i-cinquè aniversari de dita associació, es va cloure amb un dinar de germanor concebut per l'actual directiva com un homenatge als presidenst i juntes que ho havien estat des de la fundació els quals intervinguéren en el col.loqui de la llarga sobretaula.

Sense perdre temps ens esperava l'assamblea anual de la Llar de la Gent Gran. Allí ens hi aplegàvem tot una colla, amb més anys i menys cabells.

Obrí la reunió el Sr. president Josep Font i Forcat que donà pas a la lectura de l'acta anterior llegida per la senyora secretària Antonieta Serra per ésser aprovada. A continuació el Sr. Francesc Huguet donà comptes de la sanejada economia, característica de la llar, reflexada amb tot detall. Es feu un repàs a les múltiples activitats realitzades així com els projectes de futur.

El Sr. Font clogué l'assamblea no sense abans insistir i més insistir a la participació, manifestant vehement a entrar en el diàleg i suggerències dels assistents.

Al final tothom fou obsequiat amb un suculent refrigeri com no estàvem acostumats.

Fins aquí, una abreujada relació d'uns actes notòriament ben positius.

A ambdues assemblees hi era present la senyora alcaldessa i seria bo que hagués pres bona nota de com han de ser les assemblees.

Seria molt demanar una més àmplia participació del poble?

No val l'excusa que és anticonstitucional. Sabem d'ajuntaments que es demana l'opinió del poble per llur comès en assemblea popular. Per contra tots sabem la denegació de la paraula a nivell de plens.

Tot i ésser molt difícil seria bo assolir el diàleg i la convivència. Si no hi ha voluntat de compartir i tenint en compte que no s'ha aconseguit amb més de vint anys de govern, el millor seria una retirada, deixant pas a noves generacions, fent favor a les sigles d'UDC, perquè d'unió, res de res i de democràcia, encara menys.

Correu del lector

Em refereixo al que publicava Nova Tàrrega el dia 30 del passat novembre titulat «La FAVT felicita la magnífica tasca de Pere Grau a Madrid».

Aquesta informació es va acordar en l'última reunió de junta de l'entitat a la qual no vaig assistir. En Pujal ja sap el motiu de les meves mancances, si bé sempre hi és present un delegat de la barriada d'Orient que presideixo.

Trobo correcte que es feliciti el nostre diputat al Congrés per haver assolit que en els pressupostos del Govern de la nació, pel proper any, hi figuri la xifra de 530 milions de pessetes que, si és que arriben, permetran l'inici de les obres de reforma del que fou travessia de Tàrrega de la carretera N-II.

El lector habitual de Nova Tàrrega té constància que el significat és crític amb determinats polítics, entre altres amb Pere Grau, per la fal.lera que aquest evidencia d'acaparar càrrecs amb resultats escassament esplendorosos.

Nova Tàrrega del 12 d'octubre darrer em publicava l'escrit titulat «Ara és el moment», referit al finançament per part de l'Estat de les esmentades obres, tal qual estava acordat i tan llargament esperades. Deia allí: "El que cal, i amistosament, il.lustres diputats al Parlament Sr. Frederic Gené i diputat al Congrès Sr. Pere Grau, us incito que amb la màxima urgència parleu del tema amb els líders polítics de CiU (citava els noms) sol.licitant-los llur intervenció perquè sense excusa figuri en els pressupostos de l'any 2002, de molt propera aprovació, una partida que permeti l'inici de les obres de què es tracta." Acabava l'escrit en aquests termes: "Tingueu en compte, amics diputats, que és ara (dic ara i no d'aquí dos mesos) urgent que actueu en aquest problema i no sucumbir més amb excuses dèbils dels vostres interlocutors. Altrament, la vostra categoria política es qualificarà de més invàlida que un zero a l'esquerra."

En Pere, a Nova Tàrrega del 23 de novembre recent fa àmplia ressenya de tot el que va fer seguint la pauta que li vaig marcar jo. I té la gentilesa de fer-ne constància en el seu comentari: "També ha estat positiu en el meu ànim llegir algunes declaracions de menyspreu i d'insult a la meva persona: m'han animat a no defallir." Si rellegiu el meu escrit "Ara és el moment", comprovaràs amic lector, que això d'insultar és una imaginació del Pere. Quan el critico, que ho he fet a bastament, és perquè s'espavili, puix els seus èxits són dels targarins i a la inversa, els seus fracassos o desencerts també són al nostre càrrec. No sacsejo la persona, que és afable i simpàtic en qualsevol avinentesa, sinó el polític principiant mancat d'experiència. Ressenyar el que passa i ens afecta, i criticar les pífies dels que governen, no és insultar. És un dret i una obligació que tenim els ciutadans. Altrament, si callem, com fan la immensitat de porucs que ens rodegen, assolirem una situació extremadament insuportable per a tothom.

Em notifica el president de la FAVT que això de "tancar la boca" a tots aquells que acusaven el Pere d'inoperant a Madrid no anava per mi. Gràcies per l'aclariment, Joan.

Finalitzo recordant que en Pere, a part dels dos anys actuals de diputat, en va ser quatre de senador. Entenc que sis anys a Madrid és un temps molt perllongat de relacionar-se al Congrés i al Senat amb els principals governants d'Espanya. Si hom sap superar la inèrcia del càrrec, sadollat d'honors personals, de sortir a la foto i de gratificacions... substancionses, i practicar una constant porfidia de gestió, pot afavorir moltes poblacions de la província, de totes les quals va recollir els vots necessaris per assolir-ne la representació. Està al cas l'interessat?

En sis anys d'ocupar càrrecs de molt relleu, ara, segons afirma el protagonista, gràcies que algú l'ha estimula s'ha produït un fet insòlit. Per primera vegada en Pere Grau ha assolit del Govern central quelcom de profitós per a la nostra ciutat. Destapem el cava. Potser ja tocava!

Correu del lector

La situació de l'Ajuntament de Tàrrega es fa cada cop més insostenible.

Els serveis municipals bàsics presenten cada dia més deficiències. Els ciutadans pateixen talls d'aigua potable. La ciutat està bruta i els carrers no es netegen com caldria. La recollida de la brossa és insuficient i la recollida selectiva no funciona. La circulació és caòtica i no es fan complir les normes bàsiques. Hi ha poca vigilància i control al carrer. L'aparcament és un problema no resolt, i no s'albira cap projecte definitiu.

La planificació de les prioritats en les inversions i de les obres de l'Ajuntament és inexistent. Les obres municipals en execució són cares o inútils. L'endeutament es dispara i es troba fora de control. Els pressupostos de l'Ajuntament es modifiquen cada mes. No hi ha ordre ni concert en la gestió de les finances municipals. Es paguen sous i serveis astronòmics per un hipotètic assessorament econòmic.

Mentre això succeeix, els ciutadans paguem els plats trencats de les mancances del govern municipal. Els increments de la contribució urbana fan de Tàrrega una ciutat cara per a viure-hi i per a invertir-hi en indústria, comerç o serveis. L'increment exorbitant de la taxa de recollida de brossa no es correspon amb una millora del servei.

Les necessitats d'inversió bàsiques de la ciutat no es resolen ni s'atenen: millora i ampliació dels polígons industrials, adequació i millora dels accessos i del pàrking municipal, redacció d'un nou pla general urbanístic, construcció d'un pavelló polivalent a la zona esportiva, piscina coberta, subministrament d'aigua potable, residència per a la gent gran.

En canvi les inversions es canalitzen envers obres i infraestructures innecessàries o poc útils: plaça dels Comediants, camp de gespa artificial, arxiu Gavín, càmping Municipal.

Denunciem l'actitud de permanent fugida endavant del nostre alcalde, com la seva proposta del centre de produccions teatrals a la farinera Balcells i altres, que no fan més que empitjorar una situació insostenible per a la ciutat i del tot negativa per als interessos dels ciutadans.

Aquesta setmana el govern de la ciutat ha anunciat la proposta de pressupost municipal de l'any 2002. Caldria que un gran nombre de ciutadans assistissin al ple on es debatrà la seva aprovació. Així hom podrà saber de primera mà com es gasten i on es destinen els diners que surten de les butxaques de tots els ciutadans.

col.labora am

---

MARATÓ DE TV3