5
a Pàgina
Només les antenes de mòbils
perjudiquen la salut?
Que les antenes de telefonia mòbil tenen mala premsa no és cap novetat, i només cal mirar la informació sobre el tema en aquesta edició, quan fins al moment no hi ha hagut cap informe científic que digui que les antenes causen un dany a la salut. Al principi pensava que tots els qui s'oposen a les antenes no deuen tenir mòbil, perquè portar un mòbil al damunt o tocant al cos síque no és gens saludable, i recomanen que no el tinguis massa temps a sobre i quan te'l treguis és millor tenir-lo lluny del cos. Be, doncs molts dels qui no volen les antenes tenen mòbil i alguns no se'l treuen del damunt. Alguns dels qui es queixen de les antenes diuen que els fan mal de cap i no els deixen dormir, però porten l'aparell tot el dia al damunt i a la nit el posen a la tauleta de nit. Serà l'antena, o l'aparell, o altres? Molts dels qui es queixen de les antenes abans s'havien queixat a aquest setmanari que no tenien cobertura quan van treure les antenes de l'edifici més alt del Pati, que per cert té un gran impacte visual i que actualment no es podria construir tan alt.
Però no són solament les antenes dels mòbils i els aparells els que poden causar problemes a la nostra salut, sinó que quasi tota la nova tecnologia pot causar radiacions. Està provat que els televisors emeten radiacions, com els ordinadors i altres aparells electrodomèstics que no són benèfics per a la salut, però tot i això no hi renunciem.
Les antenes de Sant Eloi sí que produeixen un impacte visual, i més perquè són provisionals, però tot apunta que el parc serà el lloc on es posarà una antena única per a tots els operadors, encara que diuen que serà una antena de disseny, és a dir, amb un impacte visual una mica estètic. Cal pensar que la torre de Collserola situada al parc del Tibidabo a Barcelona és una antena de telecomunicacions i telefonia mòbil i els barcelonins estan orgullosos d'aquest símbol. El més curiós és que ningu es queixa de l'impacte visual de "les banyes" que surten per d'amunt de l'Ateneu, és a dir, de l'antena de l'edifici de Telefónica dels carrers de Jacint Verdaguer i de Comabruna.
A Anglesola ara es queixen d'una antena de telefonia mòbil que es va instal·lar fa tres anys i hi ha un polític que encapçala la protesta cada que cada dia quan es lleva al matí el primer que veu és l'antena (a l'igual que el qui això escriu), però sembla que no se n'ha adonat fins ara, o és potser que al maig hi ha eleccions?
Si ens preocupéssim de mirar si en són de dolents els additius de la major part dels productes alimentaris, no menjaríem res. Sóc el primer a mirar per la meva salut i la dels altres, però eliminant només una de les mil possibles causes de la nostra mala salut no solucionarem res. Si volem mòbils calen antenes, però cal mirar que emetin les radiacions mínimes i que el seu impacte ambiental sigui al més estètic possible, si no ara que l'hem provada a veure qui és capaç de deixar aquesta "addicció" a la telefonia mòbil. Si desparegués aquest servei, moltíssimes empreses ho notarien en el seu compte d'explotació de manera negativa. La deficient cobertura ja ha produït pèrdues a les empreses de la ciutat.
Albert Pont
Nevades primerenques o tardanes
o reflexions a l'entorn del campanar
Josep Castellà Formiguera
És improvable que quan apareguin aquestes linies tinguem una nevada. Que encara que lleugera, ens diuen que tindrem la nit després de la tarda en què escric, que com des de fa unes setmanes, figurra al peu del dia. I com a targarí, obsès de targarinisme, tornaré a fer cap al campanar: i unes reflexions ciutadanes.
De totes maneres, del que escric, m'hi duu més que res insisteixo en la data al peu el magnífic dibuix o litografia acolorida del nostre mestre pintor Antonioti, de què he fruït els dies nadalencs. I que encara que ja sé que, sense els indispensables tocs de color, perdrà molt i molt, en publiquem, en blanc i negre, una reproducció. Com ja es pot deduir, fou per a mi una encertada visió d'aquella gran i inesperada nevada que tinguérem a finals del 2001. I vull dir que àdhuc es veu reflectida amb la seva dimensió i el seu entorn, espurnejant de flocs de neu, que ho embolcallaven tot. Però això sí, amb uns tocs precisos d'uns punts vermells, que diuen, expliquen o donen sentit d'escalfor, dins les llars. I no diguem del color del campanar, que rares vegades, per no dir mai, l'havia vist mai tan encertat.
No tinc el lèxic ni els coneixements per comentar en els termes pictòrics exactes el que trobo en tot el conjunt. M'explico a la meva manera, però estic segur que no m'equivoco. I en una tarda grisa com la d'aquests començaments de gener, encara n'estic més convençut. I al meu entendre, independentment de la trajectòria i la gran obra d'Antonioti, i com a pintor, en aquesta petita obra mestra que avui comento, hi trobo l'esperit i la rel ja plenament targarina d'Antoni Tartera. Que justifica més que sobradament la de fill adoptiu o predilecte que de la nostra ciutat l'hem fet. Que el nom no fa la cosa, sinó que els fets. Com el que, plenament incorporat a la nostra Tàrrega, n'hagi sabut captar totes les seves essències. Com les nevades de l'hivern, o últims de tardor, com fou aquella, i el campanar i el seu redós.
I escrivint de dibuixos, litografies o pintures, com de l'escultura o altres arts i oficis artístics, em vénen més reflexions en el sentit de meditacions o consideracions. I la primera és que la nostra ciutat, abans vila, sempre ha tingut un caliu artístic, o d'estimació de les arts, realment important. I crec que el que ja explicava en el meu article en aquesta Nova Tàrrega del 14 de juliol de 2000, amb el títol de" Palestra a Tàrrega als anys trenta", n'era ja una mostra. Em referia a la inauguració de l'exposició d'artistes targarins que tingué lloc el 9 de setembre de 1932. I de la qual el recordat Josep M. Segarra i Malla, n'explicava llargament en el seu article del 9 de setembre de 1982, també en aquest setmanari. I jo dic que, si a la nostra ciutat no haguéssim tingut un clar sentit d'estimació a l'art, que Palestra, sota la inspiració de l'enyorat Ramon Novell Andreu, recollia, no s'hauria celebrat tal exposició d'artistes targarins. I menys encara si aquests els artistes targarins no haguessin existit. La gran majoria, fora de la nostra Tàrrega, que per raons diferents, havien deixat de petits o de més grans. Alguns, que no es mogueren mai de la ciutat, com mestre Güell o el pare Carles Perelló, ja dissortadament difunts. I altres, com els Alsina Amils, Basiana, Marsà, Oliveras, que em vénen a la memòria, absents, però que no dubtaren a venir al primer crit, aparellant-se amb els Martí, Serés, i tots aquells que a Crònica Targarina d'aquell any, com Muixí o Bastús i Queraltó, que ara igualment recordo, enumerava.
Exposició que val a dir que a nivell local i provincial, a més de l'éxit, tinguè una resonància extraordinària, tant a nivell periodístic com en els ambients artístics de Barcelona, Sabadell, Madrid, Lleida, Reus, Vic o Manresa. Donant un renom a Tàrrega que, en l'ambient artístic i cultural, mai s'ha extingit, sinó que multiplicat. I s'ha anat continuant en evident progressió. Que endemés de llençar els noms i artistes de tota mena a la palestra del mont de l'art, ha fet que igualment la nostra Tàrrega fos un pol d'atracció de practicants de les arts més distintes, que han considerat que exposar a les nostres sales era sempre una excel.lent possibilitat de mèrit artístic i fins i tot de fruits econòmics. I gairebé sempre amb resultats estimables, tant en un camp com en l'altre.
Com es pot veure, llevat de l'artista el treball del qual avui estimo, fujo de donar noms. Seien a dotzenes i me'n descuidaria, injustament, de molts i valuosos, o estimats pel públic i la crítica. Potser el que m'ha dut a les retlles d'avui és l'ambient i possibilitat de nevada. I per damunt de tot, el campanar, esbelt com sempre i estimat en els tocs de les seves campanes. Però seria un apregona i flagrant injustícia, si no diguéssim que l'alt, manifest i abundant renom que actualment tenim en totes les arts que es practiquen, en bona part el devem a la nostra Escola d'Arts i Oficis. Tant i tant com rares ciutats ho poden dir. Cert, com l'aire, en aquest cas artístic, que es respira. I tot prové d'aquell setembre de 1932, quan Novell, en un discurs, sol.licità la creació d'una escola d'arts. Oliveras recollí el repte, i el Ministeri de Cultura de la república, l'octubre del 1933, va crear la dita escola, que tants beneficis de tot ordre ens ha reportat. així de clar. Que de vegades és el més senzill i vertader. que els targarins no hem d'oblidar: neu, campanar i reflexions.
dia 9 de gener de 2003
Quan vaig escriure aquest article, com es pot veure per la data del peu, el finat i gran amic Antoni Tartera, "Antonioti" era encara viu, si bé molt angoixat.
Com que em falten paraules per resumir el dolor i el que ha significat la seva pèrdua per l'art pictòric, al nostre entorn i més enllà, en l'horitzó de la pintura i el seu provat altruisme, voldria queaquest article referent principalment a un dels seus darrers treballs fos el meu pòstum homenatge.
NOTA: Les data al final de l'article correspon a la data en què l'autor va escriure l'article.
C
orreu del lector
A un regidor de vostè
L'alternància, essència de la democràcia
L'alternància dels equips polítics en l'exercici de govern, tant a nivell estatal, com nacional o municipal, és una premissa essencial per a la salut democràtica d'una societat.
Perpetuar-se en el govern és temptació llaminera en què cauen, massa sovint, molts polítics i molts partits. Independentment del signe o la tendència, massa polítics, massa partits insisteixen legislatura rere legislatura a mantenir el control de l'executiu.
Aquest regidor de vostè, adhuc discrepi absolutament de l'estil i de les actuacions actuals del govern dels Estats Units d'Amèrica, coincideix plenament amb el seu precepte democràtic de limitar la permanència en el govern a un màxim de dues legislatures seguides.
Considero que la primera legislatura serveix per endegar i desenvolupar i consolidar els programes d'acció política que han merescut la confiança dels electors. L'entusiasme i a la independència del nouvingut el farà amatent a les crítiques i les exigències dels ciutadans.
Una possible segona legislatura servirà per ratificar o rectificar, aprofundir i consolidar la tasca política.
A partir d'aquí, inevitablement s'inicia un període de govern marcat per la creixent autodisculpa d'errors i omissions. A partir d'aquí va augmentant l'autoconvenciment de que tot es fa prou bé i, si alguna cosa no surt com estava prevista, s'atribueix a factors externs, no controlables.
Després de dues legislatures, de vuit anys al govern, hom llisca inexorablement pel còmode pendent de l'autocomplaença. No parlem ja dels qui s'eternitzen el govern.
No puc entendre com algú pugui arribar a creure's tant bo, tan perfecte, tan imprescindible, tan insubstituïble, com per seguir vuit, dotze, setze, vint anys, vint-i-quatre anys, governant legislatura rere legislatuira.
Puc acceptar que qui així obra ho fa des del propi i autèntic convenciment que així cal fer-ho. Però no hi puc fer més, ho trobo molt trist i molt negatiu per la salut democràtica d'una societat.
Hi veig molt de menyspreu vers els qui opten a ser alternativa de govern. Hi veig una insuperable desconfiança personal en la capacitat dels altres.
Digueu-me il·lús si tinc una il·lusió, com diu la cançoneta de moda, però sóc dels qui creuen que per governar cal fer-ho des de la voluntarietat del compromís, amb la capacitat necessària per fer-ho bé i des del respecte i la generositat. Amb el temps la voluntarietat pot esdevenir esclavatge als compromisos adquirits al llarg de l'exercici de govern.
Amb el temps, la capacitat es va deteriorant perquè els dies desgasten facultats i reflexos en l'acció i reacció política quotidiana.
Amb el temps, el respecte a l'opinió aliena es pot convertir en malfiança vers qui discrepa i, fins i tot, en mania persecutòria per causa d'una obsessiva temença que la malícia que s'atribueix als altres ho trinxarà tot.
Qui gorverna de manera dilatada en el temps s'enroca en les pròpies fílies i fòbies. Passa de servir els altres a servir-se dels altres i així perpetuar-se.
El savi Plató, a la República, ja feia una llarga i aprofundida exposició sobre govern i governants.
També Maquiavel en el Príncep fa pedagogia de com ha d'ésser un governant. Tant com van les coses polítiques sospito que pocs votants i molt pocs polítics s'han llegit aquests o semblants autors.
Si us estic exposant tot això és prescisament perquè a Tàrrega, igual que en molts pobles de la comarca i d'arreu de Catalunya, és habitual la continuïtat ininterrompuda d'un partit o d'un polític al govern municipal.
Amb tota humilitat m'atreveixo a preguntar-me, i preguntar-vos: voleu dir que els qui es presenten a les eleccions amb voluntat d'esdevenir alternativa són, som, tan dolents, tan inútils, tan malcapaçats, tan pocasoltes, tan inconscients, com perquè els ciutadans no els donin, algun cop, una oportunitat?
Estic segur que em direu que la democràcia és així i que qui decideix és el poble. I em retreureu que si proclamo la meva fe en la democràcia, com habitualment faig, no puc qüestionar el que el poble decideix.
Fareu bé perquè el que qüestiono no és la sobirania de la voluntat del poble; el que poso en qüestió és la bondat de l'actual sistema democràtic espanyol en tant que possibilita aquesta mena de fàcil acomodació a la continuïtat dels governants: "per canviar ja m'estan bé els d'ara" .
No cal ser una lluminària per endevinar que tot aquest raonament ve motivat per la situació personal d'aquest regidor de vostè i del meu col·lectiu, els AIPN. El proper mes de maig serà la quarta vegada que em presento a la vostra consideració. Voleu dir que no és hora que feu confiança en un nou equip polític? Que és que sóm uns desconeguts els qui ens presentem sota unes i altres sigles? Voleu dir que no seria hora de provar de fer confiança a una manera diferent de fer política? Voleu dir que provar-ho, ni que sigui per sols quatre anys, faria anar massa pitjor la ciutat?
Aneu-hi pensant. Allò que vosaltres decidireu ben democràticament serà acceptat per tots.
Com a tots els que es presenten a la consideració de les urnes, a aquest humil regidor de vostè la veritat és que li faria il·lusió guanyar algun cop, ni que sigui per retirar-se havent pogut demostrar que el seu equip és un bon equip per a Tàrrega.
De totes maneres, feu el que feu, decidiu el que decidiu, no perdreu la meva amistat.
O
pinió
Des de la Miranda...
Ja s'escolten els tambors de guerra
Ara que aquí dalt de la serra de Sant Eloi es comença a sentir renéixer la vida, després del llarg hivern d'enguany, ens arriba la remor dels motors de centenar de enginys de guerra i de mort. Vosaltres, la bona gent, prou que us manifesteu a favor de la pau i el diàleg , però els qui tenen insaciable l'apetit de poder i riquesa ja ho tenen tot ben decidit: l'Iraq serà envaït i les seves riqueses petrolíferes passaran a ser controlades pels poderosos d'aquell gran país què és els Estats Units d'Amèrica.
Hem vist que els targarins us vàreu manifestar a la plaça Major. Per cert, des d'aquí dalt ens va semblar que no ho vàreu fer tots a l'una. Uns quants un dia, uns quants, un altre dia.
La quantitat de manifestants, en relació als tretze mil i escaig d'habitants que tenim a Tàrrega, no va ser espectacular en nombre, encara que sí ho va ser en sentiment. Es clar que feia mal temps. Era un dia trist, humitejat per un plugim silenciós i escàs. A més a més, ja era cap de setmana, que és un periode sagrat de descans per als atrafegats occidentals.
No cal pujar a la Miranda per albirar que els dies que s'atansen seran encara molt més freds i molt més tristos per a milers d'infants súbdits maltractats del tirà Sadam Hussein.
No cal pujar a la Miranda per endevinar els plors de dolor i esgarrifança que els esperen als pares i mares, als joves, a la gent d'Iraq.
Tot està convenientment programat per tres o quatre governants de països que es diuen cristians i estan cobejosos de poder i control de riqueses i de territoris.
A milers d'éssers humans d'aquelles terres, on diuen que hi va haver un paradís terrenal, els esperen uns llargs caps de setmana plens de penalitats i misèria física i espiritual.
Per a la bona gent de l'Iraq s'atansen abundoses pluges de foc i mort patrocinades pel xèrif fatxenda i buscabregues de George Bush.
Aquí a Espanya també vàrem tenir la desgràcia de patir-ne un de dictador, més sanguinari del que molts poden pensar. Vàrem tenir sort, però, que no teníem petroli i que la situació geogràfica del nostre Estat no era ni estratègica ni conflictiva. Si hagués estat així potser ens haguessin volgut alliberar del dictador a cops de bombes i, a hores d'ara, aquesta miranda seria un munt de runes.
A la bona gent de l'Iraq els volen alliberar del seu dictador a cop de bomba. Cada poble pateix el que està disposat si el mal li ve de dins de casa. El dret a la vida és anterior a qualsevol altre dret, fins és anterior al dret de viure en democràcia. Molts dels qui estem vius avui en dia vàrem patir atrocitats del dictador Franco, però vàrem viure.
Aquest enorme i esgarrifós edeveniment, que ens té a tot el món espectant i impotent, ens pot fer semblar que parlar de les nostres quotidianes nafres és fora de lloc, però hem de seguir comentant allò que a la nostra ciutat ens neguiteja i molesta. La vida aquí segueix i l'hem de viure amb totes les ganes de millorar-la.
La qüestió del carrer de Sant Pelegrí ja s'està convertint en una burla. Podria algú de l'Equip de Govern explicar per què no s'obre a les dues direccions, encara que fos provisionalment?
Fa pocs dies amb el semàfor verd es va formar una llarga corrua de vehicles perquè els conductors varen haver de baixar a ajudar a sortir de l'atzucac en què es trobava una anciana senyora que en creuar la calçada no sabia com tornar a pujar a la vorera.
Una altra pregunta a qui correspongui de l'Equip de Govern: quan hom arriba per tren a Tàrrega ja ben entrada la nit i no troba taxi, què ha de fer? Està regulat aquest servei públic de manera que una ciutat, que s'encamina cap als catorze mil habitants, disposi d'almenys d'un taxi a cadascuna de les dues estacions de transport públic?
Els carrers que no són del centre estan bruts, molt bruts. En molts carrers la brutícia hi és de fa dies, sobretot sota els vehicles aparcats. Això no és culpa dels vehicles aparcats. Si fos així, a Barcelona estarien plens de brutícia.
És possible que sigui cert que hi ha caps de setmana i algunes nits a Tàrrega, una ciutat que camina cap als catorze mil habitants, que la seguretat ciutadana estigui servida per un sol guàrdia? De veritat que no ho volem creure, però caldria fer pedagogia del nostre sistema de seguretat ciutadana per a tranquil.litat dels qui hem de moure'ns pels nostres carrers ja entrada la nit.
La feina que s'està fent a la llera del riu Ondara ja deixa preveure que ens deixaran un indret ciutadà molt net i agradable.
S'ha acabat la temporada de teatre i podem catalogar-la de molt bona. Èxit de públic i èxit de qualitat i varietat d'obres.
C
orreu del lector
El Centre Cultural de Tàrrega informa
La relació de persones que acompanyen aquest escrit se solidaritzen amb el Centre Cultural de Tàrrega perquè l'Escola d'Arts i Oficis de la ciutat porti el nom del qui la va fer possible: Àngel Oliveras i Guart, prohom de Tàrrega del segle XX.
Aquesta relació és una primera llista extreta de més d'un miler de ciutadans que ja han manifestat el seu suport a la persona del senyor Àngel Oliveras.
El senyor Àngel Oliveras fou un pintor nascut a Barcelona l'any 1900. Els seus pares i avis paterns eren targarins. Ell i només ell féu les gestions necessàries davant el Ministerio de Instrucción Pública i Bellas Artes, a Madrid, l'any 1933, per aconseguir l'Escola d'Arts i Oficis per a Tàrrega. Tot això i altres gestions meritòries que féu per a la ciutat fou motiu perquè l'excel·lentíssim Ajuntament el nomenés, el 9 d'octubre de 1933, en sessió plenària, "Fill adoptiu i predilecte de Tàrrega" a l'edat de trenta-tres anys. És la persona més jove a qui s'ha concedit tal honor en tota la història de Tàrrega.
L'escola s'inaugurà el diumenge dia 28 de gener de 1934, compartint edifici amb les escoles graduades (avui Jacint Verdaguer), de les quals també fou un impulsor destacat juntament amb l'alcalde de la ciutat, el senyor Francesc Fité i Pons. Aquest mateix any féu de mediador per aconseguir l'alliberament dels empresonats targarins pels fets del 6 d'octubre, arran de proclamar el president de la Generalitat, Lluís Companys, l'Estat Català dins la República Federal Espanyola.
La guerra civil truncà moltes coses, entre elles l'activitat acadèmica. No fou fins l'any 1945 que es tornaren a reprendre les classes, després que el senyor Oliveras tornés a posar en marxa l'escola, ara amb edifici propi, a cal Terés, on avui hi ha la seu del Consell Comarcal. El senyor Oliveras fou el puntal decisiu perquè, en la llarga etapa de la postguerra, l'escola no deixés d'existir en moments difícils, quan la volien tancar.
En moltes de les coses aconseguides per a la ciutat, entre els anys trenta i els anys vuitanta del passat segle XX, hi ha constància de la intervenció mediàtica del senyor Oliveras, i segurament en moltes més, que són ignorades pel públic en general i que podrien explicar, si fossin vives, moltes de les persones que ostentaren càrrecs de responsabilitat a la ciutat, al llarg de quaranta anys, i que no dubtaren a passar pel seu despatx, a Madrid, per aconseguir millores per a Tàrrega.
En reconeixement al seu amor a la ciutat i el molt que havia fet per Tàrrega, el 14 de març de l'any 1987, la Jove Cambra de Tàrrega el nomenà "Targarí de l'Any". Fou l'última vegada que estigué a Tàrrega. Aprofità l'avinentesa de la seva estada entre nosaltres el senyor batlle, Eugeni Nadal, per convidar-lo a signar al Llibre d'Or de la Ciutat.
Des de l'any 1945, el senyor Oliveras alternà la direcció de l'escola, en un principi, amb el seu càrrec d'inspector de palaus i museus, posteriorment.
El diari La Vanguardia del dia 8 de juny de 1971, un article signat pel senyor Julio Trenas deia: "El Sr. Àngel Oliveras és un home excepcionalment actiu i artista, que ha dedicat el més gran de la seva maduresa humana a la tasca de rescat i restauració artística; ha salvat peces del tresor artístic a punt de desaparèixer per les condicions pèssimes d'instal·lació o per l'amuntegament als magatzems i soterranis on es guardaven. Ha estat un home tan eficaç i actiu com valuós per a la tasca del rescat del tresor artístic nacional".
En la seva joventut, el senyor Oliveras fou un pintor de reconegut prestigi i la seva producció se centra, principalment, en la pintura de paisatge realista dins una tècnica impressionista; obtingué importants guardons:
Medalla Masriera de Barcelona
Medalla d'Or de l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929
Gran Diploma d'Honor de l'Exposició Internacional de Burdeos, any 1930
Medalla de Plata a l'Exposició Internacional de París
Menció en la Internacional de Sevilla
L'Estat francès li va adquirir el quadre L'església del Carme de Toledo i el Museu Comarcal de l'Urgell té dues obres seves i el cavallet de pintor.
Realitzà cinc exposicions a París, dues a Londres i diverses a Barcelona, a les sales La Pinacoteca i Arenys.
L'any 1927 se'l nomenà acadèmic de Belles Arts de Toledo, i anys després fou membre de la Reial Acadèmia de San Fernando a Madrid i membre de la Reial Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona. Rebé el títol de soci d'honor i mèrit de la Societat d'Artistes Francesos. El senyor Àngel Oliveras va morir el 1990 a Aranjuez.
Totes les persones que vulguin adherir-se a aquesta iniciativa del Centre Cultural de Tàrrega, en pro d'una de les persones que més ha estimat i ha fet per Tàrrega, alhora que és una de les més oblidades, cal que s'adrecin a qualsevol membre de la junta del Centre Cultural o que truquin al telèfon 973.310.150
Primera relació de ciutadans o entitats que donen el seu suport a la iniciativa del Centre Cultural de Tàrrega per tal que l'escola d'Arts i Oficis Artístics porti el nom del seu fundador: Àngel Oliveras i Guart.
Jaume Ramon Ripoll, Josep Vall Roca, Jaume Serra Teixidó, Joan Ros Poc, Àngela Rosell Muray, Montse Carulla De No, Paquita Balsells Masachs, Pere López Piqué, Elena , Alaminos Vicario, Sebastià Farré Marvà, Manel Folguera Boldú, Rosa Golobardes Orobitg, Josep M. Graells Coll, Carlos Matillas López, Antonio Olaya Palomino, Hermínia Roca Canudes, Gemma Solé Golobardes, Ramon Solé Santiveri, Ramon Viladric Massot, Joan Zapater Gelet, Gabriel Balcells Xuriach, Maria Bosch Petanàs, Carles Casteràs Escolà, Javier Cuscullola Clavé, Matilde Eroles Domingo, Joan Escudé Huguet, Cecília Gené Utgés Teresa Masegosa Labat, Vicenta Muñoz Ripollés, Fransisco Pelegrín Pérez, Anna M. Petit Bellart, Joan Vidal Bargues, Antonio Enríquez Fernández, Braulio Gallego Pajares, Lluís Gilabert Capdevila, Judith Gilabert Crespo, Lluís Mallol Fontanet, Oscar Martínez Bellido, Ramon Masó Carreres, Raül Roqueta Cazorla, Josep M. Rovira Niubó, Joan Santiveri Duran, Margarita Utgés Marqués, Dolors Vilatobà Sanou, Teresa Arrufat Millan, Mercè Comes Casteràs, Mercè Cunillera Brescó, Franco Dario, Rosalia Franquesa Gómez, Imma Grau Aragués, Mònica Ladion Olivares, Josep M. Marimon Solé, Josefina Marqués Bayona, Sántiago Minguet Farré, Rafael Puyer Sanchez, Rafaela Sánchez Carmona, Joan Massons Aiguadé, Daniel Benavides Garcia, Jaume Grau Mateu, Maurici Graus Betbesé, Antonia Hernan Serrano, Dolors Labad Rovira, Joan Jesús López Saavedra, Josep Massons Aiguadé, Montserrat Miró Serrano, Judith Rebert Garcia, Carmen Sánchez Hidalgo, Manuel Tinoco Saavedra, Jordi Balcells Llorens, Eloi Balcells Roca, Andrés Correa Cobos, Josep M. Costa Balcells, M. Lluïsa Gené Rodés, Magda Gou Puig, Maria Llorens Pubill, Anna M. Martínez, Anton Masegosa Sanahuja, Rosendo Raurich Cera, Mercè Tartera Acosta, Piedad Vílchez Martínez.
Legalitat conculcada
El regidor d'urbanisme a Nova Tàrrega núm. 2.981, del 28 de febrer passat, escriu: "Sovint les persones som donades a emetre opinions [...] de bona fe, però de vegades ho fem en un grau de desconeixement de les [...] legalitats [...]. En canvi el qui té el deure d'obrar ha de ser curós en tot allò que executa, començant per respectar la legalitat vigent [...]".
No sé si aquesta legalitat vigent el regidor d'urbanisme la respecta en tots els aspectes sobre els quals té responsabilitat dins la seva regidoria, però com a redactor de l'Ordenança Municipal contra la Contaminació Lumínica, de la Llei 6/2001 d'Ordenació Ambiental de l'Enllumenament per a la Protecció del Medi Nocturn (Parlament de Catalunya, DOG 3.407 de 12/6/2001) i del corresponent reglament que la desplega, puc assegurar que en aquest rengló la legalitat vigent a Tàrrega no es compleix, o s'aplica de forma capritxosa.
És cert que Tàrrega és la primera ciutat de tot l'Estat espanyol a mostrar un grau de sensibilitat per optimitzar el consum energètic aplicat a l'enllumenat nocturn i per reduir l'enorme flux de llum que es perd inútilment cap al cel amb lluminàries i fanals mal dissenyats i mal instal·lats. És cert que els actuals responsables municipals han actuat en aquest aspecte de forma encomiàstica. Després de la iniciativa de Tàrrega, que es va impulsar l'any 1998, han vingut moltes altres iniciatives a Catalunya i arreu de l'Estat. La realització màxima és la llei del Parlament a què al·ludíem més amunt. I en l'àmbit estatal la influència de Tàrrega va portar a canviar fins al febrer de 2002 deu mil dels quaranta mil globus contaminants que el consistori madrileny havia instal·lat durant els anys noranta. I per a les eleccions de 2003 hi ha prevista la substitució d'altres quinze mil globus més als carrers de Madrid.
Però les actuacions públiques sempre tenen bona dosi de grandesa i un ròssec de petitesa, o si voleu, d'estretor i descurança. Així, si són moltes les realitzacions que s'han fet correctament en aquest sentit (entre les últimes hi ha la substitució dels globus opalins del Pati per altres de transparents amb una persiana de làmines circulars que envien tota la llum a l'àmbit dels vianants), altres s'han fet sota les directrius personals del titular d'urbanisme, sense atendre la normativa local ni autonòmica, amb una arbitrarietat incomprensible i desobeint el bon criteri que tan sovint sabem aplicar. És el cas de la il·luminació de la passarel·la del Reguer, de la plaça del Centenari, de la rotonda de Sant Martí, del carrer de Ferran Saperas, del carrer Mercuri, a la Canaleta, etc. Aquestes il·luminacions són fora de la norma per excés de flux i malbaratament d'energia, o per mal apantallament i dispersió de llum fora de l'àmbit d'actuació. En aquests casos el que ha de preocupar el ciutadà és que la Llei 6/2001 preveu un termini de vuit anys perquè tot l'enllumenat de Catalunya, públic i privat, s'adapti a allò que s'hi disposa. Així, una instal·lació nova que no compleixi la norma és un doble despropòsit. Primer per l'incompliment que suposa. Segon perquè els contribuents hauran de pagar novament molt abans d'esgotar-se el temps de vida útil d'una instal·lació d'enllumenat (que s'estima en uns vint-i-cinc anys), quan s'hagi de procedir a la substitució o a l'adaptacióper complir la legalitat vigent.
