nt14-3-03

Això que pot semblar una qüestió semàntica no ho és gens. A una gran cerimònia hi assistim com a partícips o espectadors més o menys passius segons el cas. A unes eleccions en democràcia ens hi ha de portar el ferm desig i la resposabilitat de decidir el millor per a la col.lectivitat, és tot un gran compromís que ens obliga a reflexionar, analitzar, interpel.lar, debatre, en definitiva, conèixer, pensar i decidir. Per tant, en la línia dels arguments del meu anterior escrit publicat a NT núm. 2.981 "Nova oportunitat per a la ciutat de Tàrrega," faig una lectura crítica, des del meu punt de vista, de l'escrit del "nostre regidor" publicat a NT núm. 2.982 de 7/3/03.

Sembla que li ha quedat rodó, però, a mi em recorda un text d'estil clarament pedagògic i com, si més que d'un regidor fos del pare rector, i ja que no hem de confondre la pedagogia de la democràcia per la d'una determinada opció democràtica, vull aprofitar l'oportunitat per esbrinar-ne el paternal missatge preelectoral que contè. Naturalment amb tot el respecte a l'admirat Joan Ll. Tous.

L'exposició que el senyor regidor hi fa és una clara argumentació de precampanya electoral la que obvia la desitjada autocrítica suposo que la deixa per uns altres escrits amb què ajudaria a la reflexió dels electors. En definitiva posa en marxa les seves legítimes eines electorals, amb els tòpics de sempre degudament actualitzats i retocats per l'ocasió. Exemple de tòpic, els targarins ens haurem de prendre més seriosament que mai les properes eleccions (sic). Goso afirmar que els targarins ens hem pres sempre molt seriosament totes les eleccions i ara també ho farem. Altra cosa és la il.lusió o la motivació amb què, a més, ho puguem fer, ja que en bona part depen de vostès, els polítics, tant els de partit com els de grup sense partit. Ja sé que ell està convençut que no ho és de polític, però, què és un polític? Possiblement ho sigui aquella persona que vol tenir capacitat de poder fer, canviar i millorar les coses des de l'àmbit pel qual ha d'estar prèviament elegit amb garanties democràtiques. Per tant, sí que és un polític, tot i romandre fora dels partits actuals.

Seguint el fil del seu escrit, desgrana tanmateix amb didàctica precisió tot un seguit d'aspectes, però n'hi ha un que pot induir a confusió quan afirma que no és just generalitzar ni els elogis ni les crítiques, ni tampoc els blasmes, perquè segons diu, ni els polítics, ni els grups polítics actuen d'igual manera. Cert, per això necessitem que ens expliqui com ho fan uns i altres i el perquè, ja que cada vegada ens sentim més allunyats de la migradesa dialèctica i les permanents desqualificacions partidistes mancades d'idees, projectes i propostes que il.lusionin i puguin generar l'interès de tothom. Per això sostinc que donat el descrèdit de molts polítics com a tals i no pas com a persones, en general la gent no vol sentir parlar de política. Per tant no ens ha de dir què hem de fer i què no, sinó donar-nos informació i arguments perquè els electors puguem decidir amb coneixement de causa.

És cert que els AIPN han demostrat unes actituds, voluntats i capacitats que mereixien millor sort i potser sí que aquestes eleccions són la seva darrera i definitiva oportunitat, àdhuc són una alternativa que mereix confiança per la seva trajectòria i reconeguda experiència, tot i la col.laboració en els seus orígens amb una determinada opció política del govern local per foragitar-ne una altra que, per cert, havia guanyat les eleccions. Confio poder tractar aquesta qüestió en una nova oportunitat. Per tant de saberuts res de res, vostè i els seus tampoc, això sí, de memòria tots plegats tanta com puguem i que duri.

De la política ningú pot estar-ne mai de tornada, si de cas, n'ha dimitit o desertat, com també hi ha polítics desaprofitats i altres que els han foragitat, però, en darrer terme, cal estar convençuts que la política si no la fem ens la fan. Com a ciutadà, el meu agraïment a tots els qui teniu criteri polític i voluntat de treballar pel bé públic al nostre país. No tots tenim la possibilitat de poder-ho fer. Això sí, en democràcia s'ha d'escoltar i atendre sempre la crítica encaminada a estimular i millorar la capacitat i responsabilitat dels qui fan la política. Tant se val si és teòrica, retòrica o està deficientment formulada, cal treure'n la síntesi positiva i mai llençar-la al cabàs de la supèrbia o la indiferència. Per això no s'ha de posar condicions a la crítica, més enllà de les que imposen el respecte i les bones maneres.

Finalment el senyor regidor ens predisposa a l'embadaliment de l'exuberància primaveral a les nostres terres amb la contemplació de la blancor dels ametllers en viu contrast a l'ufanós verd dels sembrats. Què bucòlic!. Gràcies pel desig, però ara preferim parlar del futur govern de la ciutat, perquè els ametllers i els sembrats ja fa quatre anys que ens els mirem i per ara no se n'aniran.

Ens convenen escrits com el del senyor regidor, de contingut hàbil i molt amè, però, amb més aprofundiment i compromís ara que ens hi van quatre anys més de govern del futur de la ciutat. Ja farem cerimònies, però primer hem de decidir a qui o què votar, perquè Tàrrega segueix estant a la cua del pilot dins les terres de Ponent. A més abundament llegiu l'escrit de Jaume Ramon i Solé "Tàrrega i l'Urgell, les ventafocs de Catalunya" NT. núm. 2.980 de 21/2/03, també amb més dades del mateix autor a "Tàrrega a Ponent", NT. núm. 2.981 de 28/2/03. Com a ciutat tenim assignatures pendents tan importants com endèmiques. Ens les recorda en un proverbial escrit, que goso qualificar d'obligada lectura en aquests temps que ens trobem, Jordi Salla i Ramon, "Tolerància sí, indiferència no" publicat a NT. núm. 2.979 de 14/2/03. Per foragitar l'amnèsia col.lectiva.

2. Si parlar de certs temes hauria d'estar vetat als qui no hagin nascut en el temps en qüestió, com diu vostè en relació a la guerra civil i al franquisme, tots i cadascun del historiadors joves i de mitjana edat, per exemple, tindríem la nostra tasca ben fotuda. Vaja, que no podria haver donat classe en cap dels meus 24 anys de docència. No crec pas que volgués dir que hauria de canviar de feina. O sí?

4. Diu que determinats eixelebrats i difamadors ( fixi's que ja comencen a ser paraules gruixudes) de la ciutat titllen el senyor Oliveras de franquista per unes raons suposadament ocultes. No serà el meu cas. He dit i ratifico ara mateix un fet inqüestionable, que el senyor Oliveras fou "col.laborador" del franquisme, fet objectiu que no entra en les veritables raons o idees de l'esmentat senyor, les quals no puc saber perquè no el vaig conèixer. I és per això que no em sembla pertinent el canvi de nom. Per res més. Ni entro en les suposades raons ocultes d'alguns, ni en la bonhomia, simpatia o fets benefactoras del senyor Oliveras de les quals , de veres, no dubto. Tanmateix no he llegit cap escrit ni de vostè ni dels qui defensen el canvi de nom que m'hagi pogut negar el fet d'aquesta col.laboració amb la dictadura.

5. Pel que fa a "prescindir de tractar temes que no domino ni conec", i que no " puc donar lliçons de gran cosa excepte les pròpies de la meva professió", cal dir que d'antuvi no pretenc donar lliçons, la qual cosa no vol dir que no procuri exercir el meu dret d'opinió d'una manera al més didàctica possible, tal vegada per deformació professional. Resulta, a més, que de resultes de la meva formació i professió (llicenciat en història contemporània i professor d'història), sí puc referir-me, diria que amb solvència, als temes esmentats. De totes maneres no seré jo qui negui el dret d'expressió a qualsevol sobre qualsevol tema. Per això ja vam tenir censura durant quaranta anys. Se'n recorda, senyor Prats?

6. Sobre el fet de ser un "nouvingut" a la ciutat, ja m'havien parlat que certs sectors targarins utilitzaven aquest argument diferenciador per tal de donar-se importància i diguem-ne "patxoca" ciutadana, però mai l'havien utilitzat en contra meu. Assumeixo, si vostè ho vol, el meu paper de nouvingut, tot i que fa gairebé vint-i-cinc anys que treballo i que he viscut a Tàrrega. No crec que aquest argument li sigui de massa utilitat pel que fa a la finalitat que persegueix. És massa ranci. Que no ho veu que de cop vostè desqualifica per opinar aproximadament les dues terceres parts dels ciutadans de la ciutat? Anem bé!

7. Diu que m'he de decidir a "fer quelcom per la ciutat, a més d'escriure" i que de segur que em faran un homenatge a breu termini. Valga'm Déu! Si resultarà que ara això dels homenatges serà a l'ordre del dia¡. Quin espant! Passo per alt l'eixalabrada del meu pretès possible homenatge, per dir que he procurat deixar ben clar que, si és imprescindible de fer-ne algun, haurien d'afinar molt més a l'hora de trobar algú que ho mereixi. Pel que fa a fer alguna cosa per la ciutat considero que el fet d'haver escrit durant molts anys a Nova Tàrrega sense mai haver rebut cap retribució és una tasca prou important per a la ciutat. Espero modestament haver contribuït a la formació de l'opinió pública amb els meus articles d'anàlisi i opinió. No sé a vostè; a mi em sembla una tasca prou important.

Que prosaica és la vida, veritat? Sempre és el diner que ens domina i nosaltres som com titelles respirant al seu voltant. Ja sé que els diners són necessaris per viure, però no em moro per ells. Estic contenta amb el que tinc i encara que de vegades una somia desperta pensant "amb diners faria això o bé això altre", torno a la realitat i em sento feliç.

El dimarts 4 de març la residència va celebrar el Carnestoltes amb tota la seva essència. La gresca, les rialles, el bon ambient van fer passar una estona molt agradable als avis i àvies, així com als seus familiars i totes les persones que van assistir-hi.

A la tarda residents i personal van disfressar-se amb vestits molt peculiars i els dissenyats pels propis residents. Es tractava de vestits molt comestibles, ja que representaven fruites i verdures, possiblement per donar auguri de prosperitat després d'aquestes generoses pluges. I posteriorment van disfrutar amb l'actuació del grup musical Si fa sol i l'animació del grup de voluntàries de Càritas, que un any més van fer passar una estona molt divertida a tots els presents. Al mateix temps es va convidar a tothom amb un petit berenar.

Per fí, després de poc més d'un any transcorregut d'ençà que fou presentada a l'auditori Enric Granados de Lleida, l'Orquestra Simfònica Julià Carbonell ha actuat a Tàrrega. Ho va fer el diumenge dia 9 a les set de la tarda en el marc del Teatre Ateneu. L'espectació despertada per tal esdeveniment fou gran i el coliseu targarí, sense arribar al ple, registrà una bona entrada digna d'una notable cerimònia musical.

La primera part del concert fou dedicada a la música romàntica de caire nacionalista, molt pròpia de la segona meitat del segle XIX i fruit de l'interès de nombrosos compositors d'aquella època per valorar els sons més genuïns i populars de la seva terra. Dos magnífics exemples de música nacionalista vuitcentista ens oferí l'orquestra lleidatana: quatre escollits fragments de l'extensa partitura que l'autor norueg Edvard Grieg va escriure per il.lustrar el drama camperol Peer Gynt, original de Henrik Ibsen, i el melodiós poema simfònic que el músic bohemi Bedrich Smetana dedicà al riu Moldava quan aquest no inundava res, com va succeir a l'agost passat, i inspirava encara una música plàcida i idíl.lica.

Un canvi total de panorama vàrem tenir a la segona part. En els faristols, tres obres heterogènies d'uns compositors molt més propers en el temps. En primer lloc una estrena, una obra dedicada a l'Orquestra Julià Carbonell per l'autor català actual Antoni Olaf Sabater. Titulada Tango per a orquestra, la peça és un pretex per a experimentar refinaments instrumentals no exempts d'una certa elegància però molt allunyats de l'essència d'aquest ball argentí que va arribar a Europa a la segona dècada del segle XX, poc abans de la Primera Guerra Mundial.

Tot seguit va sonar una música molt diferent, una suite cinematogràfica del prestigiós i oscaritzat John Williams, un compositor nord-americà que als seus setanta anys continua en plena forma. Harry Potter i Indiana Jones foren dues reeixides mostres de la característica brillantor orquestral de Williams que en el seu dia, en els setanta, va agitar notòriament el panorama de la música de cinema, sobretot amb La Guerra de les galaxies.

El contingut oficial del concert acabà amb un vigorós danzón del compositor mexicà Arturo Márquez, obra també nacionalista, de clara aroma antillana tot embolcallant l'innegable virtuosisme orquestral contingut en els pentagrames. Peça de lluïment, encegué fervorosos aplaudiments del públic, la qual cosa va provocar la interpretació de dues agradables propines; en primer lloc, la coneguda polca ràpida Tritsch-Tratsch, de Johann Strauss fill, sàtira musical de la xerrameca que contrastava amb la sentimental cançó Over the rainbow (que podríem traduir com Més enllà de l'arc de sant Martí) popularitzada per Judy Garland en la vella però inoblidable pel.lícula de finals dels anys trenta El mag d'Oz. Fou un final nostàlgic, una pinzellada de melangia, per a un concert absolutament heterogeni.

Cal afirmar que l'orquestra Simfònica Julià Carbonell de les terres de Lleida a cada actuació va refermant aquesta condició d'eina cultural al servei de tot el territori de Ponent, que fou la raó principal de la seva fundació. Recordem que el seu inaugural fou el 24 de febrer de 2002 en un concert simfònic coral de grata memòria.

Si avui dia l'orquestra lleidatana és una agradabilíssima realitat ha estat gràcies a la feina constant i il.lusionada d'escoles de música, entitats corals, organitzadors de concerts i festivals, i Administracions públiques, per citar alguns exemples.

L'orquestra està formada per instrumentistes d'alt nivell. Això explica la nitidesa i la seguretat en totes i cadascuna de les interpretacions, l'estimable qualitat de so i un potencial expressiu sempre sota control. Per la seva banda, el jove i entusiasta director Alfons Reverté és un músic vibrant, apassionat, amo d'un mostrari de moviments corporals que els instrumentistes que estan sota les seves ordres entenen a les mil meravelles, però també, alhora, és un conductor rigorós preocupat per l'equilibri dels plans sonors de l'orquestra i per aconseguir unes versions molt dignes d'obres de diversa procedència, tant en el pla temporal com en el geogràfic.

Com a compensació de la visita a Binèfar que va dur a terme la Coral Ramon Carnicer el 27 d'octubre de l'any passat, els cantaires d'aquesta població aragonesa varen oferir un concert a l'església del Carme el diumenge dia 9 al migdia, després de la missa que, per cert, també varen animar amb peces de Bach, Mozart i Schubert, entre altres autors.

El concert pròpiament dit va incloure belles pàgines de Fauré, Encina, Taltabull, Hamlisch, Villalo oliveres

bos i un seguit d'interessants cançons de regust folklòric de diversos indrets (Catalunya, Aragó, Portugal, Andalusia...), totes sota la direcció de Teresa Maza Liesa. En esporàdics acompanyaments al piano intervingueren Teresa Vilaplana i José Luís Riós.

Després vingué el cant comú i amb la incorporació dels cantaires targarins i comarcans s'oferí el famós cor d'esclaus de l'òpera Nabucco, de Verdi, sota la direcció de Mercè Salvadó, i El rossinyol harmonitzada per Pérez Moya, aquesta vegada sota les ordres de Teresa Maza.

La Coral de Binèfar fou fundada fa quinze anys per iniciativa de la seva actual directora i ha actuat en diversos llocs d'Aragó, Catalunya i França. El seu repertori és molt ampli. Inclou música renaixentista, classicista, romàntica, tradicional i contemporània. La directora, Teresa Maza, és professora al Conservatori Superior de Tarragona. Ha assistit als cursos internacionals de direcció coral quan encara se celebraven a Cervera, amb presència de prestigiosos professors com Lluís Virgilí, Pep Prats, Helmut Lips, Edmon Colomer, etc.

Un cop acabat el concert de diumenge, que tingué força públic, els cantaires i acompanyants d'ambdues corals varen fer una visita al parc i l'ermita de Sant Eloi, tot aprofitant el temps veritablement primaveral d'aquesta jornada d'amistat i companyonia, que es va cloure al Mercat Municipal amb un festiu dinar de germanor en què varen participar uns setanta comensals.

El passat dissabte dia 8, en el marc de la inauguració oficial del cinquantenari del grup de teatre BAT, s'inicià el XV Concurs de Grups Amateurs de Teatre Ciutat de Tàrrega amb la representació de Las tres gracias, d'Eric Schneider. Com és tradicional, a la primera representació hi hagué un obsequi per a les senyores i beure i pastes per a tots en acabar la funció.

Amb una assistència relativament nombrosa que ocupava la meitat de les localitats de la sala aproximadament, i després d'unes paraules de benvinguda del president de la BAT, senyor Francesc Florensa, va començar la funció. S'enfosquí l'escenari, on hi havia set tubs metàl·lics verticals i tres grans llenços al fons, on s'hi projectaven les ombres de sengles persones, mentre s'escoltava una música inquietant i sortia a escena Elisa, tota estranya i cada vegada més alterada. Un bon inici, que feia pressentir un bon espectacle. Una correcta i mesurada utilització de l'atrezzo i un ús discret i oportú de llums i so van ser el marc d'un bon espectacle, en què excel·lí la interpetació de Nena Rodríguez (Elisa) i de Concha Santiago (Marta).

L'obra té un aire de Huis clos (A porta tancada), de Jean-Paul Sartre, on cada personatge es troba turmentat pels altres, on l'infern no és més que el conjunt d'incompatibilitats irreductibles amb tots els éssers del voltant. A Las tres gracias se'ns presenten tres germanes amb caràcters, ambicions i desitjos inconfessables diferents, i totes elles immerses en un procés catàrtic d'intensitat creixent que porta a llur mútua destrucció psicològica.

M. Elena Carazo representa Judy, la neboda jove, objecte del desig lesbià de la seva tia Marta. Costa moltes vegades d'entendre el que diu perquè parla massa de pressa i no vocalitza bé; el seu parlar és molt de coll i d'un timbre de veu poc agradable; les seves deficiències de veu i de dicció contrasten amb el bon nivell general. Ana García, en el paper de Cora, resulta convincent com a dona que es refugia en el treball de funcionària d'hisenda, en la duresa i en la seriositat per superar les seves frustracions i les seves misèries. Li falta, però, intensitat i vida en alguns moments en què resulta más aviat hieràtica i encarcarada. Ha de trobar un difícil equilibri entre la duresa i l'aparent insensibilitat d'una solterassa i el batec interior de dona frustada. El duel dialèctic que manté al final amb la seva germana Marta (Concha Santiago), quan comenten que "todas las creencias han sido inútiles", mentre es llancen mútuament les seves mesquineses i febleses a la cara, és una escena de gran tensió i dramatisme.

Marta és una dona de negocis que arriba a casa després d'un dia de treball dur, pren un bany de peus que li alleugerirà el cansament i comença a beure mentre parla amb sa germana Elisa, ingènua, ignorant, primària i desequilibrada, però sempre entranyable, que passa d'un estat d'ànim a un altre sense cap raó aparent. Marta actua seguint un procés d'intoxicació etílica gradual, que mostra amb encertades rèpliques cada vegada més cíniques i crues. Sap treure's, però, la careta de cinisme que li serveix per defensar-se de Cora i atacar-la, i passar a una actitud profundament dramàtica sense màscares. Una excel·lent actuació.

Parlant d'actuacions excel·lents, sobresurt Nena Rodríguez (Elisa), que va mostrar en tot moment una gran varietat de recursos orals (veu, ritme, intensitat, to) i corporals (mímica facial, moviment de braços, mans, cames...) al servei de l'expressió anímica que el text requeria. Recordem, per exemple, el moment en què s'adona de totes les misèries i mesquineses de les seves germanes i les conseqüències que han comportat: aquella caiguda de genolls a terra, aquella veu, aquelles llàgrimes i aquella expressió resulten corprenents. A tots els espectadors ens va fer gaudir d'una variada mostra de recursos interpretatius, cadascun utilitzat quan calia i com calia.

Una obra molt divertida que tracta de la primera cita d'una parella a través d'un anunci de contactes. Cadascú, amb les seves esperances i il·lusions. A partir d'aquí queda retratada la complexitat de les relacions humanes i la necessitat que tenim els humans de controlar les emocions. Tot un embolic en què els psiquiatres tampoc surten massa ben parats. Una obra marcada per l'actualitat i la ironia.

Voramar Teatre es va constituir com a associació cultural el 1989. Al cap de poc estrenaven Pocs i mal avenguts de Joan Mas. A partir d'aquí han posat damunt l'escenari una o fins i tot dues obres de teatre cada any, entre les quals destaquen El bon doctor, de Neil Simon i Antón Txèkov, o Pel davant... i pel darrere, de Michael Frayn.