Tàrrega, 14 de març de 1998 Any LV - Núm. 2.737 - Preu 175 ptes. e-mail: tarrega@diarisegre.com

L'Ajuntament no pot assumir tot sol
la conservació de la sinagoga

Unió aspira a l'alcaldia de la ciutat al 1999

El PSC critica l'actuació de quatre dels seus regidors

El consistori vol controlar millor l'horari de tancament dels pubs

El Tàrrega, un punt més

---

5a PÀGINA
CARTA DEL DIRECTOR

Les restes de la sinagoga

Com ja hem explicat en diferents informacions, el solar del molí del Codina guarda les restes d'una sinagoga de la primera meitat del segle XIV, que juntament amb les de la població de Besalú són les dues úniques restes d'edificis jueus religiosos que s'han trobat fins al moment a Catalunya. O sigui, que podríem qualificar les restes de gran importància per a la nostra ciutat i per a Catalunya, i també per al món hebraic.

Però acte seguit, i com una gerra d'aigua freda, ens diuen que per conservar les restes calen uns quaranta milions de pessetes que l'Ajuntament de la ciutat no té, i sembla que, pel moment, tampoc la Generalitat. Cal recordar que les troballes es van fer en un solar de propietat privada i per tant el seu titular ha de rebre una compensasió pel sobrecost que li representarà construir en aquell indret salvaguardant les restes, i que puguin ser visitades. Altres solucions, com la permuta del solar per un altre de municipal, també tenen un cost elevat.

Així hom arriba a la conclusió que sembla que hi ha un temps per a cada cosa. Quan Joan Tous i Sanabra va dir que al molí del Codina hi havia hagut una sinagoga, no se li va fer massa cas. Anys més tard se'l va escoltar més, concretament l'any 1984, quan va venir a Tàrrega el qui un temps més tard seria el primer ambaixador d'Israel a Espanya. Era un temps en què es van fer unes jornades sobre el judaisme, en què es va crear una associació sobre el judaisme amb seu a la nostra ciutat i ens van visitar altres destacades autoritats del món hebraic. Tota aquella eufòria es va anar esvaint a poc a poc, potser perquè mancava un element clau: les restes d'una sinagoga. Crec que si la sinagoga s'hagués trobat en aquell temps és molt probable que s'haguessin trobat els recursos necessaris; m'atreviria a dir que potser haguessin sortit sols.

Tornant al present, hem de dir que aquestes restes no es poden perdre ni es poden sostreure de la visita dels ciutadans. Crec que Ajuntament i Generalitat, cadascú segons les seves possibilitats, haurien de fer un esforç per salvaguardar aquestes importants restes. Però sempre hi ha altres possibilitats: els nostres lectors recordaran que en diverses ocasions hem parlat de les exportacions d'oli de la firma targarina Olis Borges Pont, S.A., a Israel, i dels rabins que vénen a certificar que tot es fa d'acord amb la normativa jueva. Les restes de la sinagoga podrien ser un atractiu o reclam per a la indústria targarina o per a les firmes israelianes que li compren l'oli, i ves per què no, podrien patrocinar alguna cosa. Cal esgotar totes les possibilitats.

"

Ara, però, especialment el nom de Josep, abans tan abundant, cada dia s'utilitza menys. Cal veure sinó els que s'adjudica o es bateja en els que van naixent. En què no tinc res a dir. Perquè altrament demostra la pluralitat dels gustos d'avui. I com en totes les coses del món l'evolució és constant i necessària; l'estancar-se és parell de la mort. I sempre hem d'anar endavant; per això sóc un enamorat de la joventut. No per tornar-hi, perquè ja l'he tinguda, sinó com a suport dels qui ara la gaudeixen i els impulsa a renovar-ho tot. Ja els vindrà la senectut.

També amb la supressió de la festivitat de Sant Josep, aquest dia, el 19 proper, s'ha esvaït molt. Era una de les festes més assenyalades, àdhuc pels botiguers i els confiters o pastissers, a part de la tradicional crema, dita catalana, que pràcticament no faltava en cap taula del nostre país. I dels abundosos regals. Que per això dic que de segur que els botiguers s'hi han hagut de conèixer. Dia, altrament, que s'inundava de felicitacions. En molts casos directes i personals que omplenaven les cases dels Joseps. O de l'Ajuntament i entitats que acudien a fer-ho als seus membres més destacats. Recordo que a l'orfeó no ens descuidàvem mai d'anar a casa d'en Serra Salabarnada, que era com un co director o pianista. O als senyors rectors o ecònoms, que pel cas era igual, ja que tinguérem a mossen Josep Serra Janer i l'actual mossen Josep Garriga Sampons. Que ho faig ara molt a gust i per endavant. Com a tots els Joseps o Josepes, si és que així escau.

Però avui, gràcies especialment al llibre d'Espinagosa i Planes sobre la Tàrrega del 1884 al 1939, però que publicava la llista dels alcaldes i corporacions municipals pràcticament fins avui, la meva memòria personal i altres fonts, em prenc la llibertat de publicar per noms, el de tots els senyors alcaldes fins aquest 1998. Agrupats precisament pel seu nom i en el nombre de cadascún i en cada grup per ordre cronològic, des de l'any 1900. Foren quaranta persones amb cinquanta-set situacions distintes. Vol dir que algun pot haver-ho estat en dues o tres.

Foren dotze Josep: Sanrama Brugués, Tarragona Fontanals, Andreu Castelló, Segarra Vives, Flaquer Capdevila, Llort Bosch, Devant Miralles, Vives Estadella, Puigfel Termes, Vidal Sastre, Castellà Formiguera, Prats Busquets (aquest encara no figura com a tal, però en va exercir plenament amb totes les conseqüències).

Set Ramon: Vidal Llor, Carulla Puig, Tàssies Bosch, Roca Boladeres, Sala Llobet, Sasplugues Arqués, Burgués Paradera.

Cinc Francesc: Pera Roca, Carulla Arrufat, Fité Pons, Moreu Balcells, Puiggené Riera (també aquest, encara que no sigui a la llista, a causa de la llei electoral primera de la transició, exercí plenament, per obligada dimissió de Castellà, fins a l'elecció de Nadal).

Dos Samuel: Mestres Montull, Perenya Reixachs.

Dos Jaume: Trepat Andreu, Ramon Ripoll.

Un nom dels dotze següents: Isidre Nicolau Carreño, Wenceslau Albareda Font, Sebastià Solé Sàrries, Miquel Costa Florensa, Felipe de Juan Zalama, Baldomer Trepat Galceran, Joan Sasplugues Arqués, Jesús Iglesias Iglesias, Lluís Farré Comes, Delfí Robinat Elias, Eugeni Nadal Salat, Frederic Gené Ripoll.

Bé, era des del 1900, i no hi ha cap Anton, però sí els que ara anotaré des del 1884 fins al 1900, és a dir, de l'altre segle.

Tres Ramon: Vila Roca, Tàssies Bosch (figura als del 1900 cap aquí), Candalia Sanrama.

Dos Anton: Roca Sanou, Florensa Artigues (no queda clar si ambdós els feien als gener o un d'ells al juny).

Tres de noms diferents: Enric de Càrcer, Joaquim Serra Puigmón, Isidre Nicolau Carreño (aquest continua i figura en el 1900).

I els del 1884 al 1900 no figuren en les quaranta i les cinquanta-set situacions. No vull ni puc precisar.

Tampoc puc dir d'una manera correcta i ajustada el nom d'aquells regidors que per distintes circumstàncies ocuparen l'alcaldia en moments complicats o difícils per la situació o voluntat del senyor alcalde titular. Però seria així mateix injust que no en cités dos que, amb el meu coneixement directe i personal, em consta que l'exerciren. Un Magí Roca Colomines, en temps de l'alcaldia de Zalama, i l'altre, Pere Grau Morros, especilament pel dissortat accident del senyor Jesús Iglesias Iglesias. No en puc fer d'altres i ho lamento.

Com es pot comprovar, els Josep guanyen. Prop també els Ramon. I no sigui que me'n descuidés com ho vaig fer amb els senyors metges. Si bé ara crec que tinc un treball estadístic que és molt fiable, si és que l'he sabut compulsar sens falta. Encara que, com sempre, obert del tot a qualsevulla nova informació o suggeriment. Com parlant de l'orfeó no dic res de mestre Güell que si bé és deia Josep, jo era molt jovenet quan moria. Un altre molt recordat i eminent en qualsevol activitat seva.

Tenim l'euro en camí. Si no hi ha cap entrepussada, l'any 2002 començarem a tactejar-lo entre els dits palpant la seva pell, mirant la seva cara, una figura quotidiana en el nostre afer diari.

De moment, la nostra idea del canvi i intercanvi de productes, o sigui, acceptar una equivalència de valors, sofrirà una sotragada mental, puix passar d'una filosofia milionària a una altra centesimal ens obligarà a un reciclatge de càlculs en el valor dels productes.

Aparentment sembla molt simple aquesta adaptació, però en realitat no ho serà tant, especialment entre la gent gran, que davant l'enorme canvi de numeració en el preu dels productes pot tenir problemes en les tramitacions, en especial les oficials.

Amb el transcòrrer del temps, la persona adquireix una experiència comparativa en el valor dels productes i, per posar un exemple, en petites coses d'ús quotidià com poden ser el pa o unes sabates, ja tenim formada una idea del que és correcte o incorrecte de l'operació, o sigui, si ens demanen vuitanta pessetes o bé cent pessetes d'un quilo de pa ja establim la comparació de preu-qualitat, com en un parell de sabates també associem automàticament el preu amb la qualitat del gènere.

Ara bé, si aquests preus es redueixen a valors centesimals, de moment aquesta facilitat d'establir comparacions no la tindrem; tan sols s'adquirirà sobre la marxa i amb cert temps.

Aquesta ràpida reflexió que la rutina ens ha proporcionat d'intuir ràpidament si una oferta és cara o barata, a la entrada de l'euro encara no la tindrem, per tant, davant tanta abundància d'anuncis de productes, en el moment de decidir-nos a comprar aquest reflex el tindrem més lent.

Fins ara, els milions estaven a l'abast quasi de tothom, fins a nivell oficial començaven a barallar-se els bilions, i de sobte, l'elit dels milionaris quedarà reduïda sols a uns quants elegits.

Els cèntims dels nostres avis tornaran a estar de moda i ens complicaran la vida, de moment, puix haviem esborrat les comes dels resultats, fins i tot la pobra pesseta ja no la teníem en compte a l'hora d'arrodonir una quantitat.

Bé, si tot això ha de servir per homologar i millorar el nostre estatus de vida amb la resta d'Europa, que sigui benvingut l'euro amb tota la saga de decimals.

Wam!

Aquesta entitat ja va participar en el concurs l'any 1996 amb l'obra Els tres mosqueters. Farem una mica de memòria: Joventut de la Faràndula és una associació cultural sense ànim de lucre, fundada el 1947 per membres de la Congregació Mariana, components del grup teatral La Faràndula i altres persones preocupades per la formació i el lleure dels infants. Actualment compta amb 160 membres de molt diverses edats, els quals s'ocupen desinteressadament de totes les tasques pròpies de l'activitat.

Parlem de l'obra Wam! Lluny de tenir un gran rigor històric, aquesta peça aporta al públic una visió molt especial, no només d'uns personatges o d'uns fets, sinó d'un moment social i d'una època molt marcats. Canalitza tota la informació a través d'un narrador que explica el passat d'una manera molt subjectiva, il·lustrant els passatges amb les seves pròpies sensacions i conclusions.

La història es basa en la famosa llegenda de l'assassinat de W. Mozart a mans del compositor rival, Antonio Salieri. Aquest home ironitza i dramatitza sobre el càstig al qual ha estat sotmès per Déu: ser per sempre més un compositor mediocre i oblidat a l'ombra del gran i etern Mozart.

Encara que l'obra s'inicia l'any 1823, trenta-dos anys després de la mort de Mozart, l'acció escènica es desenvolupa en l'etapa de maduresa del compositor, des de la seva arribada a Viena el 1781 fins a la seva mort, el 1791.

Cal esmentar que en l'obra es dóna una gran importància al vestuari i a la perruqueria, per ambientar-se en l'època adequada.

Així doncs, aquesta història es recrearà a través d'un gran nombre d'actors que estan sota la direcció de Joan Baptista Torrella i Míriam Vila.

Esperen que tinguin molta sort i recordeu que teniu una cita amb el teatre el dissabte a tres quarts d'onze de la nit. Us hi esperem.

X CONCURS DE GRUPS AMATEURS DE TEATRE

CIUTAT DE TÀRREGA

COMPANYIA DE TEATRE NYAP

Arnau

La Companyia de Teatre Nyap ens va oferir l'adaptació feta per Rodolf Sirera de la llegenda del comte Arnau.

Tot el que ens havien dit d'aquest grup va quedar del tot confirmat damunt l'escenari el passat dissabte. Són una colla de gent jove i entusiasta, que a més a més saben com fer servir en la seva actuació tots els mitjans tècnics del teatre actual.

I així vàrem gaudir d'una escenografia basada tota en una estructura metàl·lica que tan aviat era un monestir com una cel·la, una cabana, una plaça, un bosc o un castell.

La il·luminació utilitza totes les possibilitats dels colors i dels contrallums, des de tots els enfocaments imaginables, emmarcant les escenes interiors, ampliant les dels espais oberts, o bé, ara amb l'ajuda combinada de núvols de fum o d'enreixats que formen raigs de llum, engrandint i donant aquell alè de misteri i llegenda a la silueta del comte Arnau.

Menció especial mereix la música original de David Cunillera, que des de la introducció fins al final, serveix de fil conductor i prepara l'ànim de l'espectador d'una acció cap a la següent, i fa de coixí en les escenes de grup, en quadres plàstics, com el de l'heura enfilant-se per la paret, o bé quan els actors es mouen per l'escenari amb la precisió i l'harmonia d'un ballet (la revolta dels camperols o l'assalt al castell), i més encara en les escenes centrades en els personatges conductors.

El vestuari és sobri, però ben adequat al to que es vol donar a la representació.

Hem deixat expressament per al final el capítol de la interpretació.

Mònica García, en el paper d'Adelais, la mare priora, ens oferí moments de gran actriu en les escenes de la seva lluita interior. Espiritual i sensual a la vegada, tota ella, el seu cos i la seva veu eren, sense reserves, al servei del seu personatge.

Al seu costat Martí Torras ens presentà un comte Arnau aspre, dur, fred, sense lloc per als sentiments, tal com ens el descriu la llegenda.

Hauríem d'esmentar un a un a tots els altres components del grup perquè tots demostraren amb les seves intervencions que davant d'ells hi ha una mà destra i ferma, la del director Joan Sors, que sap treure el millor d'aquests homes i dones, aconseguint que en cap moment baixi el nivell ni el ritme, cosa ben difícil fins i tot per a algunes formacions professionals.

Quasi no gosem buscar defectes i de cap manera voldríem donar lliçons, però encara que només sigui per justificar, direm que a les moltes possibilitats d'aquella estructura metàl·lica, grisa i freda, potser s'hi podria introduir una pinzellada d'algun element més càlid i humà, en espais concrets: la cel·la, la cabana de la vella, el diàleg amb el noi pastor...

Quant a la dicció, ningú no es va perdre ni un sol mot, gràcies a l'ús dels micròfons sense fils. I en això com en tot, el terme mitjà seria el bo. Volem dir que si bé aquest invent ens dóna la possibilitat de sentir amb tota la riquesa de matisos fins i tot un monòleg interior, en canvi algun crit, alguna riallada encara augmentats pels altaveus, trencaven l'encanteri de segons quins moments màgics, que foren molts.

Detalls a part, els assistents vàrem tenir l'ocasió de veure una presentació de luxe i una interpretació de nivell professional.

L'única diferència, si és que n'hi ha cap, és que aquests no cobren per actuar.

Els dies 16 i 17 que seguiren al dia de l'alliberament, evidentment foren uns dies molt singulars a Verdú. Les forces hi reposaren tot el dia 16 fins al matí del dia 17, que reprengueren l'ofensiva passant pel Mas de Bondia. Aquest poble, tan a prop i vinculat a Verdú, va viure aquells moments pensant que les forces d'ocupació prosseguirien la marxa, esperant-les dalt de la plaça que és un excel.lent miradors sobre la vall del Cercavins.

Hi havia en aquest poblet molts targarins que s'hi havien refugiat, i assabentats de que Tàrrega estava en poder dels nacionals, alguns obtaren per deixar l'hospitalitat del Mas de Bondia per tornar de nou a la seva llar.

A l'endemà, fent-se llarga l'espera, baixaren a Verdú una representació d'homes i pregaren al cap de les forces que arribessin al seu poble, que feia dos dies havien marxat tots els soldats de la república i que per tant podien anar-hi tranquil.lament que ja els estaven esperant. L'embaixada segarrenca no féu variar els plans establerts i el Mas de Bondia fou alliberat de passada al matí del dia 17.

Durant l'estada a les cabanes, el temps, encara que benigne, fou gairebé sempre ennuvolat i boirós. En canvi, el dia 16 esclatà amb les primeres clarors del dia net i lluminós i amb un sol cada vegada més radiant i confortant, que invitava a sortir de casa, impel.lits per la curiositat de tot quan es vivia i per la imperiosa necessitat de treure, de desfogar, tot el cúmul de penalitats acumulades durant tant temps. Era la continuïtat del dia anterior.

El matiner toc de diana posà d'empeus els centenars o milers de soldats que omplien carreteres i places, així com també els veïns.

Nosaltres, el jovent, com uns gambairots incontrolats, anavem d'ací a allà pertot arreu atrets sobretot per la presència dels moros. Eren el nostre punt d'atenció: el seu aspecte, el seu parlar, la seva indumentària. Tots recordem aquelles excessives calçasses de color caqui grogós tan balderes que ­segons es deia, en broma o seriosament­ servien per amagar-hi els conills i gallines que robaven.

Aquell matí anava cap a l'església per veure com havia quedat i en entrar a la placeta recordo l'emoció que va causar-me veure la bandera espanyola pel finestral buit de la campana grossa. Potser vaig fregar-me els ulls, per assegurar-me que no era visió.

És convenient fer un punt i apart, perquè entenguin i puguin situar-se les successives generacions que per sort d'elles no sofriren aquell malson tan absurt i que l'alliberament fou, com em deia una senyora ­que no m'autoritza a donar el seu nom­, un dels records més agradables i transcendents de la seva vida.

A més patir, més alegria. I ella tenia motius sobradament justificats. Una anècdota, senzilla, espontània ­que ara seria intranscendent­ retrata l'estat efervescent que es vivia.

El Ton de l'Andreuet i el Ton del Pere obtingueren dels soldats una bandera espanyola, lleugera, no gaire gran i amb pal de fusta.

El temple parroquial i els immobles religiosos i particulars que havien estat ocupats pels soldats o refugiats tenien les portes esbatanades a mercè del pillatge o de qualsevol bretolada. També així la porteta dovellada del campanar.

La bandera, després de superar els esglaons, la tragueren pel finestral que dóna a la placeta fent-la voleiar d'un costat a l'altre sense parar, més encara animats per l'acceptació entusiasta de la gent que s'hi anava congregant.

Heus aquí com aquell parell de mocosos de just catorze anys, sense parlament, discursos ni xerrameca, i menys sense pensar-s'ho, motivaren la gent, en un esclat emocional.

Malauradament, no tothom ho celebrava amb alegria. Moltes famílies, massa, vestien dol i ploraven la pèrdua dels seus íntims, que no tornarien a casa.

Cap al migdia el poble es congregà a la plaça Major. S'havia de celebrar una missa de campanya, que suposo devia ser norma a molts pobles ocupats. Se'n cuidava el mateix capellà militar, que a Verdú trobà un bon suport amb la col.laboració de les moltes religioses vedrunes que s'havien refugiat en llurs cases.

L'altar s'instal.là a l'eixida o solà, damunt dels porxos de cal Gabarró. A la dreta del celebrant, hi havia les autoritats. A l'esquerra, hi havia les monges, que juntament amb algunes noies cantaren la missa d'àngels, acompanyades per l'orgue que tocava Mn. Josep Cases, la presència del qual fou la sorpresa general de tothom, ja que el consideraven exilat a França, quan en realitat es passà tota la guerra amagat a les golfes de ca l'Hostalé.

A baix a la plaça destacava, a més de la gent, la formació d'una companyia de forces regulars que es movia a l'uníson pels tocs del cornetí d'ordres.

Estant la gent a la plaça, alguns soldats trobaren el camí desembrassat per aclarir dos o tres corrals de conills i gallines. Entre aquests, recordo el corral de cal Pepet de Ribé, al temps que altres entraren al celler del Sindicat per embriagar-se a pler abeurant-se directament a les galledes, xops de dins i de fora. Aquesta fou la nota negativa, i encara més greu fou l'afusellament d'un moro a l'era de l'Andreuet, a mig quart d'hora al sud del poble, acusat d'atac sexual contra una noieta que el dia abans anava de la cabana al poble.

Ja al tard, per gentilesa de l'Orquestra Gabarrons, hi hagué un multitudinari ball gratuït. Les portes eren obertes i la gent i entrava i surtia com volia.

No hi havia corrent elèctric i les espelmes posades a les llotges de baix de poca cosa servien. Recordo els músics tocant dalt de l'escenari i la platea abarrotada de soldats, buscant com uns desesperats una noia amb qui ballar, per cert, ben difícil de trobar-la perquè totes estaben acaparades. Ballaren totes, les guapes i les que no ho eren tant. La minsa claror ho dissimulava tot.

Les pastisseries estaven col.lectivitzades. A buscar pa s'havia d'anar amb la tarja de racionament que facilitava el sindicat Unió Agrària. Els seus dirigents, amb més bona voluntat que encert, feien mans i mànigues per dur a terme la col.lectivitat per què tota la vida havien lluitat. Però les dificultats eren majúscules a causa de l'escassetat i molt per l'especulació a l'hora d'entregar el blat els pagesos.

Als establiments de venda hi havia les llistes dels perceptors, de les quals s'havien exclòs les cases que tenien llurs familiars a les files feixistes.

1. Original rebut fet amb llapis, revelador de com encara funcionava la col.lectivitat, durant alguns dies dels nacionals, però destriant el pagament, com clarament ho diu, sis dies amb paper de la Governació del Govern roig.

3. Val estès el 25 de gener, "IIIAño Triunfal", que vol dir que encara funcionava col.lectivitzat.

2. Als residents accidentals se'ls extenien uns vals, que, pel que es veu, feia l'ajuntament. Aquest correspon a Ricard Rubinat, Guineuet, fill de Verdú, que es refugià a la nostra vila durant l'ocupació de Lleida, on residia.

4. Llista que facilita Magí Balcells, el dirigent del sindicat, donant compte dels emboscats.

---