Tàrrega, 13 de juny de 1998
Any LV - Núm. 2.750 - Preu 175 ptes.

La urbanització de l'avinguda d'Ondara podria començar el proper mes de setembre una vegada acabada la Fira de Teatre. De fet, es preveu que d'aquí a unes setmanes es pugui adjudicar l'obra quan l'Ajuntament hagi aprovat el projecte en el proper ple. Així que les obres podrien començar abans del setembre, però el consistori prefereix esperar perquè així la via es pugui utilitzar, encara que sigui de terra, ja que si comencessin les obres properament, el més probable és que no estiguesin acabades pel certament teatral.

Aquestes obres amb la de la rambla de Ponent, que sumen un pressupost de prop de cent milions de pessetes, són de gran importància per a la ciutat ja que completaran la circumval.lació sud-oest i permetran anar de la plaça Elíptica a la carretera Comarcal 240 o de Tarragona, sense haver de passar pel centre de la ciutat. Aquests dos projectes d'urbanització, conjuntament amb la construcció del quart pont sobre l'Ondara, que connectaria la Via Lacetània amb l'avinguda de Tarragona, permetrien durant els dies de la Fira de Teatre treure la major part del trànsit que col.lapsa el centre aquells dies de gran afluència de visitants. L'Ajuntament volia tenir acabades les obres de l'avinguda d'Ondara per aquest setembre, però per diverses circumstàncies no ha estat possible. Així que haurem d'esperar l'any que ve per veure descongestionat el centre de la ciutat durant els dies teatrals.

Els qui no hauran d'esperar tant són els soferts veïns d'aquesta futura avinguda, que han d'aguantar la pols que produeixen els vehicles, i en especial els que no tenen cap respecte per ningú i van a gran velocitat, cosa que havia provocat que algun veí incívic posés pedres al carrer, suposem per evitar el pas de vehicles, però que podien ocasionar algun accident. Per això diem incívic.

Aquesta urbanització està pensada per fer-la entre aquest any i principis del 1999, però segons l'Ajuntament el que primer es faria és la pavimentació de tota l'avinguda, i tot seguit les voreres i la il·luminació. L'any que ve també és previst que s'executi l'obra de la rambla de Ponent. Així tot aquell sector canviarà totalment i millorarà tota una zona en què fins fa uns anys hi havia moltes eres i diverses indústries, i es convertirà en una zona residencial. La ciutat va creixent a poc a poc, però aquestes obres i les del pla del Reguer permetran que Tàrrega pugui crèixer d'una manera ordenada i urbanísticament correcta, una tasca d'anys i que han dut a terme diversos consistoris de diferents colors, i és que la ciutat és cosa de tots.

Josep Castellà FormigueraFotografia esplèndida i admirable, com totes les d'estudi d'aquella època, que em porta exactament a la imatge de vitalitat i energia com jo vaig conèixer el senyor Cases. Evidentment molt cap aquí de l'any 1910 en què encara no havia nascut. Ho vaig fer el 1913, un any abans de la primera guerra europea, com més d'una vegada he anotat. Però el mateix que venia a casa quan ja era més gran, amb interessants xerrades amb el meu pare o altres presents amics o del veïnat, que jo escoltava embadalit. Perquè Agustí Cases era un enamorat de la tècnica, de les ciències en evolució, cada vegada en més progrés, o de qualsevulla activitat industrial. I, sobretot, perquè sovint, en anar al "sulfuro" del senyor Francesc Castellà Bonet (on ara es troba el gran complex industrial de Borges, de la família Pont), Cases, que n'era el tècnic i regent industrial, ens explicava tot el procés, tant de l'extracció de l'oli de la pinyola com de la fabricació del sulfur. Que era una altra part molt important i annexa d'aquella indústria.

Tornem, però, al cine, que és el títol que encapçala i continua i amplia el que s'havia publicat. Ho dic perquè sempre, tant el meu pare com els senyors Martí o Sala, comentaven que sense l'Agustí Cases no haurien pogut fer gran cosa. Atès que ell era el qui portava tot el referent a projecció. No solament era un entès i un estudiós al respecte, sinó que el que ara diem "un manetes". I així mateix vetllava extremadament per la seguretat de tot. Ja que llavors les pel.lícules eren inflamables a un grau superlatiu. I les màquines i les cabines no comptaven amb els elements tècnics i de seguretat d'ara, ni de bon tros...

Tant és així que una vegada, per circumstàncies ignorades, i malgrat toters les precaucions que es tenien, en plena projecció es va encendre una cinta. I en Cases, sense que ningú se'n donés esment, va baixar de la cabina com si portés uns papers encesos, que va fer acabar de cremar al carrer. Amb la perícia de saber treure el rotlle de la màquina tot i cremant. I prova de serenitat.

Quan explicava el 16 de maig passat, en el meu comentari, que havien anat a diferents llocs, com per exemple Saragossa, no quedava prou clar que el motiu era que donessin explicacions de com funcionava adequadament un cinema i tota la seva complexitat. Donaven lliçons. A Saragossa els proposaren d'instal.lar-ne un. I seguiren els seus consells o instruccions.

Explicaven que en el curs de les sessions, gairebé sempre intervenia el que ara en diem en directe un número de "varietés". Cançonetista, prestidigitador (no es deia màgic) o número de circ. Les pel.lícules eren molt curtes. Doncs bé, tots n'elogiaven la llum o els efectes que Cases els oferia. Que contribuïen a l'espectacle desitjat. I li demanaven parer de com s'havia de fer. Sens dubte també un precursor del que s'està fent. Amb uns elements mil de vegades multiplicats als dels anys deu. I no acabaria, però avui en l'espai mana la foto.

Per tancar, una altra observació, aquesta de caire comercial. Deien, en les tertúlies del grup d'amics ja grans que jo havia sentit, que un dels símptomes que tindrien un èxit de taquilla o econòmic i àdhuc d'interès espectacular o artístic, era quan ben aviat, abans de començar, s'omplenaven ràpidament les primeres files de jovenalla. I sortia tothom content i entusiamat. En primer lloc, naturalment, els empresaris.

Hi ha una frase de caire bíblic que diu, tots els dies són sants i bons pels qui estan en gràcia de Déu.

Aixó es reflecteix en l'estat d'ànim del país on els mals dies havien passat, aquells temps en què no et podries permetre el luxe de la disbauxa continuada de què gaudim avui traduïda en festa setmanal amb espectacles esportius al llarg de la setmana mal anomenada laboral.

Treballarem menys hores cobrant més, l'índex de preus de consum cada dia baixa, amb la salvetat que les senyores cada dia necessiten més pressupost per a la compra diària dels queviures més essencials per al manteniment de la família.

El Govern promet rebaixar els impostos al mateix temps que ens milloraran les prestacions de benestar social, cosa que demostra el miracle de la vida moderna, sols comparable amb el de Canaan.

Els sous d'alt nivell es riuen de l'I.P.C. amb unes pujades astronòmiques que avergonyeixen les miserables pensions de quaranta mil pessetes, les quals són ridícules als ulls d'aquests súpers afavorits.

És possible que a aquests senyors d'elit se'ls hagi endurit tant la cara que ja no senten cap escrúpol davant tanta descriminació.

Hi ha un altre col.lectiu que és el més silenciós ja que no entén de vagues ni protestes, però que sofreix un abandó per part de l'Administració, i és el del petit estalviador que amb les privacions que comportava l'arraconar algun diner en èpoques anteriors es troba abandonat a la seva sort en unes circumstàncies en què els beneficis se'ls emporten a mitges entre l'Estat i la banca.

Les retencions per part de l'Estat i els fabulosos beneficis que estan fent les entitats bancàries s'emporten gran part de la renda d'aquests sacrificats, que, per altra banda, són els pioners d'aquest Estat de benestar que ara els oblida.

Ara impera la filosofia de gastar el màxim possible per donar impuls a la màquina laboral, deixant de banda l'esperit estalviador, cosa que de moment sembla efectiva, però correm el perill d'abocar-nos a una inflació galopant.

Espanya va bé, fins serem capaços de guanyar el campionat mundial de futbol; així és que per aixecar més l'eufòria optimista hem de fer un petit afegit a l'eslògan dient, "Espanya va bé, per a uns quants".

Un nou episodi ha reanimat el serial de l'autovia Cervera-Igualada amb la proposta de la Generalitat de Catalunya d'un nou traçat que desempolsa iniciatives semblants de la Diputació de Lleida i de l'Ajuntament de Cervera des de fa quatre anys. El nou traçat, que ràpidament han acceptat els partidaris del desdoblament, transcorre entre l'opció nord aprovada i l'actual N-II i enllaça des de la Panadella amb l'Eix Transversal a les Oluges o bé directament amb Cervera, i sembla un intent de contentar els qui fins ara s'han mostrat més crítics amb l'elecció del Govern. Per a les persones que hem defensat que el que resulta prioritari és acabar l'autovia i solucionar el punt negre que suposa la Panadella, seria bona aquesta tercera via si es pogués començar immediatament, però els més optimistes calculen que com a mínim són necessaris cinc anys per elaborar el projecte, sense descartar que puguin sorgir-hi nous opositors. A més, aquesta opció ja la van rebutjar els tècnics quan van estudiar les diferents possibilitats de traçat, i tornar-hi equival en primer lloc a desautoritzar les decisions que s'han pres, engegar a rodar els dos-cents seixanta milions de pessetes que s'han gastat fins ara en estudis i projectes, optar per evitar bloquejos als tribunals per un traçat que els tècnics van considerar menys adequat que l'escollit i, el que és pitjor per a tots els usuaris, tornar a començar un procés que ja fa una dècada que va començar. A aquest pas, podem continuar una altra dècada discutint si són gossos llebrers o conillers, buscant noves alternatives o estudiant noves traves judicials, però si s'ha pres una decisió després d'un procés tan exhaustiu d'estudis i hi ha un projecte acabat, s'ha de mantenir i exigir celeritat en les decisions judicials.

En canvi, a les localitats de Balaguer i Preixana els motius de felicitat eren força diferents. El pub Cau-Cal Terr de Balaguer aconseguia el títol de lliga de primera provincial i la possibilitat de pujar a la divisió territorial de futbol sala català. Això, de rebot, donava la possibilitat a l'equip de futbol sala de Preixana d'anar a jugar la temporada que ve a la màxima categoria del futbol sala lleidatà, ja que ha quedat classificat en tercer lloc, empatats a punts amb el primer i el segon, de la segona divisió provincial. Tot plegat no seria interessant si no fos pel fet que ambdós equips tenen components nascuts i formats a Tàrrega amb un pes específic dins els seus equips força rellevant, com ho demostra el fet que en els dos clubs el màxim golejador ha estat un jugador d'aquest col.lectiu; fins i tot, a Balaguer, el jugador Xavier Garcia ha estat el màxim golejador de la categoria, amb més de seixanta gols.

Tot plegat ho faig saber a la gent de Tàrrega perquè sàpiga que aquests jugadors estan jugant fora de la seva ciutat per la voluntat d'un parell de persones de vinculació directa amb el Club de Futbol Sala Tàrrega (Pintures Lepanto) i que, curiosament, no són de Tàrrega. Són uns personatges que provocaren la sortida de tots aquests jugadors del seu equip de tota la vida de la pitjor manera que es pugui imaginar; un any després encara esperen que algú de la junta els doni alguna explicació. La prova que confirma que la junta no actua correctament és que ningú ha tingut prou valor de demanar tot el vestuari que s'entrega a l'inici de la temporada per no haver de donar explicacions, sabent que aquest es tornaria sense cap mena de problemes i en perfecte estat.

És molt trist que gent de la ciutat amb qualitat més que contrastada hagin de marxar per la fal.lera d'algú a fer-se veure o per demostrar uns suposats coneixements que no han estat mai adquirits, tot i haver jugat força anys a aquest esport. És injustament patètic.

Un és el Miquel Farràs d'Usera fincat a Verdú; el del mig, en Ramon Gassó, d'Anglesola, resident a Tàrrega, i el de la dreta és l'Antonio Andreu de Tàrrega. Tots tres corren pel nostre club de Balaguer.

Com a equip, els tres a l'hora inciaran una prova de llarg recorregut a Madrid, a les dotze del migdia el dia 20 de juny, que clouran quan hauran corregut a peu cent quilòmetres.

Per als qui anem al darrere del llistó, cada cop és més alt, coi!, però de cop cent quilòmetres? Que no se us faci fosc, que l'hora no és la de Canàries.

Piano, piano, en la mateixa direcció, i quan arribem una altra vegada per fer una entrena segons els qui haurem triomfat.

A la Nova Tàrrega de fa dues setmanes llegíem l'escrit dels Amics de l'Arbre, indignats en veure que uns brètils havien tornat a provocar destrosses al parc de Sant Eloi, que els ha costat molts diners i esforços des de fa una pila d'anys. Efectivament, Sant Eloi és de tots els targarins, tots hem de respectar-lo, de la mateixa manera que hem de respectar la resta dels béns públics de la ciutat (independentment del partit polític que els hagi subvencionat). Però hi ha un tipus de gent que això no ho entén.

En aquella Nova Tàrrega també llegíem que els propietaris dels pubs de la nostra ciutat es queixaven del mal ambient amb què es troben cada cap de setmana als voltants del carrer Capellans. Realment reconec que tenen raó, ja que fins i tot una colla de degenerats van arrencar el rètol lluminós d'un dels pubs: són ells els qui fan de Tàrrega una ciutat cada com més perillosa, no els pubs.

Aquests exemples són molt recents, però segur que tothom recorda aquell cop, ja fa un temps, que uns individus van apallissar un jove targarí sense motiu i que aquest va haver de ser ingressat a l'hospital. Més tard també van destrossar els aparadors d'uns quants comerços. On era la policia?

Les víctimes d'aquests fets sempre són les mateixes: nosaltres, els ciutadans. Els culpables, tot i que us faci por reconèixer-ho, també són sempre els mateixos: els cap rapats (derivació d'èsser humà bàrbara, inculta, incívica, degenerada, feixista, racista i violenta; tenen una gran semblança amb els humans, tot i que es poden reconèixer per la manca de cabells al cap, perquè el porten rapat). No saben fonamentar la seva ideologia neonazi, només saben que els permet fer mal i escampar el terror allà on van, no tenen motius per a ser com són, ni tan sols saben per què són així. Una evident manca de coneixement per part de l'individu i de la seva família, les drogues que pot arribar a prendre i una passivitat policial que espanta són els elements bàsics per a que un jove dèbil i desorientat es converteixi en un perillós cap-rapat.

Tots podem veure dia a dia que la seguretat a Tàrrega és deficient, els cossos de seguretat que ens han de protegir no són prou eficaços: tenen més por que nosaltres d'aquests joves delinqüents (ells, que són els policies, els defensors de la llei i l'ordre!). Llavors em pregunto: hem de ser els ciutadans els qui hem d'anar armats, hem de ser nosaltres els qui ens hem de protegir? Cap a on derivarà aquesta situació? Espero que amb l'arribada dels Mossos d'Esquadra la situació millorarà, perquè si no és així els targarins estem condemnats al terror permanent a la nostra pròpia ciutat.

Unim-nos tots contra aquesta plaga violenta i incivilitzada que creix entre nosaltres! Només vencent la por podrem acabar amb l'últim residu del nazisme més violent! Plantem cara a aquesta ridícula representació de les tribus urbanes! Avui són pocs, però si no hi fem res demà poden arribar a ser milions!

Com va dir un filòsof i escriptor català: "Entre fantasmes, fatxes i gilipolles et marxa el noranta per cent de la població". El deu per cent restant no heu de ser passius i porucs.

En total es porten recollides, fins a la data indicada, 703.000 pessetes.

Les aportacions es poden fer directament al compte obert a tal efecte a la Caixa Penedès o bé a qualsevol membre de la comissió.

El cas és que des de fa temps, fins ens atreviríem a dir més d'un any, la carretera presenta un estat deplorable entre el corral del bestiar i l'ermita del Pedregal. Ja no sols es tracta d'un sot com els que hi ha en altres punts del vial, com per exemple a l'entrar al poble, a l'alçada de la bàscula del Talladell o davant de cal Bujeda, sinó que el marge o paret que sustenta la carretera està cedint. Fins i tot, el paviment està esquerdat i cada vegada més inclinat cap el marge.

Desprès de denunciar-ho a l'Ajuntament, tant de paraula com per escrit, ens veiem obligats a publicar aquest escrit atès que fins ara el nostre també ajuntament no ha vist la necessitat d'arranjar la carretera o fer les gestions i passos oportuns.

Conscients que moltes vegades la voluntat d'arreglar les coses es percep només després d'una catàstrofe, volem denunciar-ho públicament per tal d'evitar que ningú hi prengui mal i que el nostre Ajuntament prengui les mesures convenients.

Zas és un nou repte teatral per a l'agrupació targarina L'Inèdit Teatre, formada el 1993 i amb una prolífica activitat que els ha portat a escenificar en tan sols cinc anys un elevat nombre de muntatges: Música i sentiments, La consciència d'una guerra, Baralla entre olors, Jo vull ser una noia Almodóvar, El llibre màgic, La meva senyora, Escola d'amants i Sara i Eleonora, obres força variades en temàtica i concepte.

Zas amb l'Inèdit Teatre, direcció de Pep Pla. Repartiment: Iolanda Manyà, Laura Borràs, Albert Muntanyola i Jordi Miñarro. Il.luminació: Miquel Marcó.

Dia 20 de juny a tres quarts d'onze de la nit, al Teatre Ateneu de Tàrrega. Organitza: Regidoria de Cultura.

Com molts lectors de Nova Tàrrega ja saben, durant la setmana del 25 al 30 de maig es va celebrar a Catalunya el Cinquè Festival de Música dels Joves Europeus.

Durant els dies 25 i 26 de maig l'Escola de Música de la nostra ciutat va acollir els membres de l'orquestra de corda Jugendorchester Zigan de Giengen, d'Alemanya, formada per nois i noies d'entre tretze i vint-i-tres anys.

Tant alumnes com professors i amics de l'escola i de la música van acollir un o dos dels membres de l'orquestra i gaudiren tots pelgats d'una experiència positiva i agradable, amb intercanvi de coneixements, comunicació en el lleguatge de la música i, no cal dir-ho, també amb l'ajut de la mímica i l'anglès per fer-nos entendre i fer l'estada més agradable.

Van oferir un parell de concerts, un el dilluns, a tota la ciutat, i l'altre el dimarts, als estudiants de secundària, amb un programa de música clàssica i folklòrica gitana, que va satisfer ambdós auditoris.

A més van col.laborar en diferents activitats amb alumnes de l'escola.

El dimecres els vam acomiadar, ja que s'iniciava plenament el festival a Barcelona, on alguns dels professors i alumnes de Tàrrega van poder assistir, a part dels molts concerts que s'oferien a la ciutat comtal de música de tots els estils, i es van poder retrobar encara amb la gent de Giengen una estona més.

Des de l'Escola de Música volem regraciar a totes les famílies acollidores, professors i alumnes que van participar amb el seu esforç i la bona voluntat posada perquè tot sortís bé. Els responsables de l'orquestra alemanya ens han comunicat que tots els components van trobar-se molt a gust entre nosaltres.

Així doncs, tornem a agrair-vos de tot cor la vostra col.laboració i participació en tots els actes que vam poder portar a terme.

Moltes gràcies!