5a Pàgina

Últimament hi ha una mica de polèmica perquè algunes persones escriuen amb pseudònim o anònimament. Algun polític i altres ciutadans sembla que es posin una mica nerviosos al no poder identificar tots els autors d'escrits en aquest setmanari. En primer lloc cal dir que per al director d'aquest setmanari no hi ha pseudònims ni anònims, ja que tothom s'ha d'identificar com marca la normativa, però aquesta identitat es guarda gelosament a no ser que la requereixi un jutge, i encara així no cal desvetllar l'autoria si és en benefici de la llibertat d'expressió, com diuen algunes sentències judicials. Amb tot, cal recordar que no fa massa anys en aquest setmanari ben pocs escrivien amb noms i cognoms, ja que la majoria utilitzava pseudònims; sinó, mireu setmanaris de fa uns anys. També s'ha de dir que hi ha gent molt poc democràtica que no deixaria escriure, encara que posessin noms i cognoms, simplement perquè no s'escriu en la seva línia de pensament.

Polítics i algun altre ciutadà m'han demanat perquè deixo publicar escrits de certes persones, encara que siguin perfectament identificades, i quan els ho dius que això va contra la democràcia i la llibertat d'expressió, es queden tan amples i insisteixen, o sigui, que en aquest aspecte hi ha persones que es diuen democràtiques i que participen en la política, i a l'hora de la veritat serien més dictadors que Franco. De fet els grans partits estatals des de l'inici de la democràcia a l'Estat espanyol han procurat tenir mà sobre la major part dels mitjans de comunicació. Això podria fer pensar que els mass media ho controlen tot i poden dirigir l'estat d'opinió de la societat, però a les passades eleccions al País Basc sembla que les campanyes orquestrades no han tingut resultat i el seny del poble ha prevalgut davant de la manipulació: és una esperança de cara al futur.

Tornant als anònims, cal dir que hi ha sentències judicials en què el jutge recomana que tots els escrits portin noms i cognoms, però que en poblacions on quasi tothom es coneix es poden utilitzar pseudònims o anònims en benefici de la llibertat d'expressió, ja que molta gent no escriuria si hagués de donar la cara, i es podria perdre alguna interessant aportació; no sempre, és clar.

Persones que podríem dir "de gran prestigi" a la nostra ciutat m'han portat anònims; persones a qui no hauria d'importar que se sabés el seu nom. Si és així, com les persones que poden perdre la feina o tenir dificultats al treball, han d'escriure sense donar la cara per por a les represàlies, i és que encara no som en una democràcia plena i madura, o potser encara hi ha tics del passat.

Opinió

Prop de la vuitada de Corpus i a les vigílies de Sant Joan, per distints motius o circumstàncies, que ja explicaré, em ve el desig d'escriure de les festes del barri de la Mercè. Possiblement degut a la trucada que em feren, preguntant-me per l'home de la barra, que fou tan popular en la cel.lebració de l'esmentada vuitada, quan li tocava al carrer d'Urgell, i especialment en la festa del barri.

Buscant dades o fotografies més concretes, ja que de l'home de la barra, com a veí que ha estat sempre del barri, en tinc encara molt precisos records, un bon amic, que sempre em recolza en la busca de qualsevol tipus de gotografies o documents dels nostres fets i tradicions, m'ha facilitat un text d'unes quatre planes i un parell de fotocòpies de fotografies que, al meu entendre, són una aportació única i exhaustiva d'extraordinària qualitat i documentació, referida al barri de la Mercè i a l'home de la barra. Són de la germana, ara a la Residència de Sant Antoni, M. Montserrat Petit i Miret, amb el peu de "Reciclatge de català: assignatura: coneixement de Catalunya. Professor: Joan M. Serra". Que estimo obligat i just de citar.

Dóna també la circumstància que a través de distintes informacions he anat coneixent les encertades activitats i el desig de participació a les nostres coses del rector i professorat de l'Escola Pia a Tàrrega. I en són una fefaent demostració el que veiem en aquesta mateixa Nova Tàrrega quan es publica el que han fet per Nadal o en els Tres Tombs en el dia que celebrem Sant Antoni, o per Carnaval o desfilant també en igual festa a Anglesola. I me'n deixo, per no allargar-me més. Com, per altra banda, observem el creixement urbanístic de tot l'entorn de la plaça del Pare Carles Perelló i l'obertura de tota mena d'activitats i comerços i àdhuc d'entitats com una "Caixa", o en els carrers de Sant Joan i Santa Maria i en el tram de l'avinguda de Catalunya quan s'enllaça amb el carrer d'Urgell. O més enllà, perquè els de Santa Clara i avall, com els dels carrers de Sant Roc, Governador Padules, Sant Eloi, Indústria o Segle XX, sempre se sentiren del barri. I no cal dir que Urgell, plaça d'Urgell, Buenos Aires, Mestre Martí, Alsina Amills, Dr. Riu i el de Capellans, "Mur de Gerri", pujada del Castell o Pou de Gel. Si és que no me'n deixo.

Ho escric perquè amb la seva importància i vitalitat estimo que és una llàstima que no es torni a recuperar tota l'esplendor de les festes del barri de la Mercè. I més donat el fet d'aquest afany i esperit d'estar amb les nostres coses que és el signe actual dels nostres escolapis. Sobretot, perquè endemés són els qui regenten i donen vida i culte a l'església de la Mercè i cuiden de la seva Mare de Déu. Perquè si bé ens consta que ni la patrona ni la festa no l'han deixat, sinó que ben al contrari, ja que dóna nom al propi col.legi, és també ben evident que la festa del barri, des d'uns anys, és inexistent. I al dir festa no volem dir que aquell dia el barri propi hagi de deixar de treballar, sinó que organitzar a les vesprades actes de la festa i bullanga, tornant així mateix al seu dia, o dies, l'home de la barra. I l'esperit de tot el veïnat dels carrers citats, o els que m'he deixat, de sentir-se una comunitat, o un tros de la nostra Tàrrega, que vol mantenir vives totes les seves tradicions. Avui tenim mitjans més abundants i poderosos que els d'uns anys enrere. I en canvi no s'ha sabut o pogut continuar.

Estic convençut que una lectura del treball de la germana Petit, que he citat, com a pròleg del programa de festes que es poguès establir, ho justificaria a bastament. I segur que tindria, any darrere any, cada vegada més i més participació. I si avui me n'ocupo amb sobrada anticipació, és perquè crec que si algun dels veïns ho encetava, fos qui fos, trobaria caliu per tornar a la festa del barri. Que com era sabut i admès, era sempre una de les més concorregudes i millors de Tàrrega. Amb la tradicional rivalitat amb els del Carme. Que de fet era el que esperonava a uns i altres a fer-ho cada vegada millor. Advertint que sóc dels qui crec que no tot s'ha d'organitzar des de dalt, sinó que al contrari. Però pensem que fins i tot el nostre Ajuntament ara fa l'obsequi d'una reproducció dels gegants de la Mercè a personalitats visitants, o com a guardó. I si els del barri se'n poden sentir orgullosos, haurien també de saber fer honor del perquè vingueren aitals gegants. Del barri, evidentment. I és el que s'ha de tornar a establir.

Ara el qui escriu, si bé nascut allí, no n'és habitant o veí. I no puc encapçalar un inici de comissió. Però conec prou bé la gent d'aquell barri i aquells entorns per saber que n'hi ha molts, i molts i molts, que tenen capacitat i força per poder-ho fer. Tot és començar. I si els fes falta, podrien comptar amb el meu suport... naturalment a través de les planes d'aquest setmanari, que és l'eina d'un treball que puc fer assegut a la cadira i sense moure'm de casa. Que és el que avui, repeteixo, faig.

També s'ha de dir que estic segur que els pares escolapis hi posarien el coll. Com deia al començar i vull tornar a repetir, si no ho he fet abans, ja que improviso i escric més amb el cor que amb cap mena de guió, estan donant un gran impuls a tot el del col.legi. Però no és menys evident que per al que proposo, abans de res necessiten l'impuls i la col.laboració dels ciutadans i de les famílies de tot el barri de la Mercè. I diré més. Si unes poques setmanes enrere escrivia dels Argelich i del Tonet del Gomà, la resurrecció de les festes d'aquell barri, que fou tan seu, seria el millor record i guardó que es pogués fer i donar.

Endavant, amigues i amics.

Opinió

Reconec estar un pèl confós pel que fa a un afer que, aquesta mateixa setmana, ha sortit a la premsa nacional i provincial. No en recordo el titular, però sí que em vénen a la memòria certs aspectes del seu contingut: història, nacionalisme, segadors, imposició, música, educació... No ho sé, són certament termes diversos i complicats d'entendre en conjunt, però, pel que sembla, la nostra cúpula política és capaç d'això i de molt més. Com en són d'imaginatius, els nostres mandataris!

La notícia parlava, segons em va semblar, de la possibilitat d'incorporar el Cant dels Segadors dins de la formació musical d'escoles de primària, evidentment, catalanes. La proposta, que provenia del si de Convergència i Unió, va tenir una veloç rèplica per part del Partit Popular i del seu líder a Catalunya, Albert Fernández Díaz. Aquest senyor, sense més qualificatiu, no va veure encertada la idea, ja que li semblava una "imposició" i contradeia l'esperit unificador de Catalunya dins de la seva Espanya "plural". Encara no ho entenc! Què poden tenir a veure uns infants que canten, uns senyors que seguen i uns altres que s'indignen perquè a algú dels anteriors se li imposa quelcom de l'altre? La política, lectores i lectors, és cada dia més complicada...

La proposta en si, sense d'altres matisos posats o imposats, resulta ben senzilla d'entendre fins i tot per a aquells que la rebutgen: a partir d'ara, a banda del Plou i fa sol i de les Tres pometes del pomer, els escolars catalans aprendran el Cant dels Segadors durant les seves hores d'aprenentatge musical. Ara bé, si el senyor Fernández Díaz hi vol veure alguna mena d'estratègia política per part de CiU, a mi tan sols em sembla un acte més d'oportunisme polític i de demagògia en el moment que ho compara als anys foscos del franquisme, quan es vomitava el Cara al sol abans d'entrar als centres de rentat mental per a menors. Si el senyor Fernández Díaz titlla aquest avenç cultural i didàctic d'imposició mentre ell, recordem-ho, imposa la nacionalitat catalana i els seus símbols dins del conjunt espanyol, a mi em sembla una mostra d'incultura i de desconeixement del país on viu terribles.

Tal i com vaig fer la setmana passada, amb una altra temàtica però amb similar motivació, crec que hi ha d'altres imposicions més menyspreables a tenir en compte que aquesta, en el cas que la considerem així. Hi ha, certament, imposicions comandades pel poder que ens regenta, i del qual ell forma part, que resulten més molestes per a una major part de la població: ens imposen una llengua cooficial que no ens és pròpia sinó propera; ens imposen uns impostos que beneficien un col·lectiu social que no és el mateix que els paga; ens imposen unes lleis fetes a mida del Govern i dels seus partidaris; ens imposen una informació pública degradant i polititzada que no respecta l'objectivisme necessari per a la seva òptima qualitat; ens imposen una identitat aliena i tan diferent a la nostra que resulta artificial i impossible; ens imposen uns ministres incompetents; ens imposen una reforma de la història més falsificada que adulterada; ens imposen una bandera a les nostres institucions que no és la nostra; ens imposen una nova matriculació on tan sols constarà una identificació estatal que no reconeixem ni acceptem; ens imposen un pla hidrològic que beneficiarà la pagesia forana i perjudicarà l'autòctona; ens imposen, i no tan sols ens imposen, sinó que també ens roben, ens insulten, ens menyspreen, ens compren i ens venen, ens controlen, ens impedeixen, ens retallen, ens modifiquen i ens desacrediten, ens passen la mà per la cara...

Com podreu comprovar, aquells que ara ens tracten de dèspotes són realment el reflex del que ja havien estat en èpoques on el robatori i l'extermini era legal. Si l'Estat fa la llei, la fa a la seva mida, en contra no tant de les minories com dels minoritzats. Catalunya, ara i sempre, és i ha estat la minoritzada i la reduïda, políticament i culturalment: les nostres millores, si no aporten diners a les malmeses arques de l'Estat, són paper mullat. En aquest sentit, i amb el consentiment que planeja sobre la nostra terra, l'estancament històric i nacional es comença a veure evident; el progrés haurà d'esdevenir en comunió amb una Espanya que realitza sobre nosaltres tota la llista d'imposicions anterior i encara s'autoanomena "plural".

Correu del lector

Benvolguts senyors, sóc una targarina fora vila de fa molts anys, però que estimo molt el meu poble.

Els meus parents que ens queden a Tàrrega em fan arribar el setmanari que llegies amb molta il.lusió. Tots els fets que porta el seu dret setmanari i sobretot els escrits del senyor Castellà Formiguera que em recorden moltes coses d'aquelles èpoques i persones i les disfruto com si haguessin passat de fa poc. Ara vaig a demanar-vos una història que fa referència a un senyor de Tàrrega que es deia Pau Ferran. Jo sóc d'una associació que es diu Nou Horitzó, hi ens acollim persones de totes les edats i fem moltes visites culturals i ens ho passem molt bé. Una d'elles ens va portar a l'Hospital de la Santa Creu, que és al carrer de l'Hospital de Barcelona. La senyora que ens va fer de guia molt amablement a l'acabar la visita ens va dir que el dit hospital va ésser pagat per un tal senyor que era de Tàrrega i que es deia Pau Ferran. Un aventurer de quan va tornar de fer les amèriques, però jo al sentir que era de Tàrrega se'm van obrir els ulls de la il.lusió i li vaig preguntar si en sabia alguna cosa o anèdota, i al dir-li que jo era de Tàrrega em va dir: si jo podria saber alguna cosa més que ens agradaria molt i he pensat que vos o l'Ajuntament o el Sr. Castellà que és un gran historiador i el venero dels bons records que ens fa viure. A veure si tenim davant els targarins la sort de fer brillar una estrella que està apagada.

Una salutació d'una targarina que es diu Elvira que viu a Barcelona.

Des de fa dues setmanes us anem informant en aquest setmanari del projecte d'urbanització del carrer de Sant Pelegrí, tram que va des del Pati fins a la via fèrria.

Aquest projecte és públic i es pot consultar a les oficines municipals. Com ja sabeu, el pressupost inicial és de 33.154.000 pessetes i pel que fa al seu finançament es repartirà entre l'Ajuntament, que se'n farà càrrec en un deu per cent, i entre els propietaris d'habitatges i locals comercials, que carregarem amb el noranta per cent restant.

El nostre col.lectiu segueix amb la campanya de recollida de signatures. Aquest dimarts ja en tenim comptabilitzades quaranta-nou, la qual cosa ens anima a continuar endavant ja que nosaltres estem convençuts que la supressió de les places d'aparcament de la nostra zona no afavorirà ni els veïns, ni els comerços, ni tampoc la nostra ciutat, perquè hem pogut conèixer l'opinió dels clients de fora vila i també la d'alguns veïns de la zona i la d'altres que no ho són. En conseqüència, demanem que el projecte actual sigui substituït per l'anterior, que preveia el manteniment de l'estacionament de vehicles en zona blava i la conservació de l'amplària de les voreres.

Per acabar volem recordar-vos els nostres telèfons per si desitgeu fer-nos alguna consulta: 627 384 282, 617 581 580 i 649 197 602.

Després de la lectura de les dues cartes al Sr. director d'aquest setmanari per l'anomenada Plataforma Proaparcament del Carrer de Sant Pelegrí, la junta de l'Associació de Comerciants del Carrer de Sant Pelegrí de Tàrrega es veu obligada a fer una sèrie de puntualitzacions envers el seu contingut.

L'associació de comerciants existeix des de l'any 1991, i per dret propi en formen part tots els comerços integrats en l'esmenat carrer. És per això que aquesta junta manifesta la seva total i absoluta sorpresa per la autoconstituïda plataforma, de la qual ni es coneixen la identitat dels seus integrants, ni la seva composició; tan sols es fan públics uns números de telèfons mòbils com únic signe d'identitat.

Les persones que integrem la junta de l'associació, legalment constituïda, amb nom i cognom, defensem el projecte aprovat per l'Exm. Ajuntament de Tàrrega. Projecte que va esser consensuat per la majoria de comerciants integrats en aquesta associació en l'assemblea celebrada el passat 19 de març per unanimitat de tots els assistents, en concret trenta-set dels quaranta associats. Aquesta decisió es va ratificar en una assemblea extraordinària, convocada per un dels comerciants que no hi estava d'acord, el dia 17 d'abril.

Així doncs, és bastant clar qui promou i a qui representa aquesta anomenada "plataforma".

Per aclarir conceptes, per explicar la idea proposada per l'associació i presentada a l'Ajuntament, que ha estat aprovada inicialment, direm que el que es vol fer és intentar transformar el carrer de Sant Pelegrí en un carrer ciutadà i comercial, que deixi de ser només un tram de carretera de pas entre Andorra i Montblanc. El carrer és prou emblemàtic i estratègic per guanyar-lo i poder-lo obrir a la gent de Tàrrega i comarcans que vinguin a buscar els serveis de la ciutat.

La junta entén que el projecte aprovat, i ara en fase d'exposició pública, perjudica els automòbils, en concret vint-i-cinc cotxes que poden aparcar a la zona blava, però beneficia el ciutadà de peu, els vianants que transiten ja sigui en un cotxet de nadó o carret de compra, o tan sols passegen agafats de la mà.

Per una altra banda, el petit comerç té molt poques armes davant les grans àrees comercials. La que millor funciona arreu del món és la de convertir els nuclis centrals en còmodes zones de vianants on la persona és més important que el vehicle. Creiem que aquesta actuació beneficia clarament el concepte general de benestar ciutadà per sobre de la comoditat, interessos i problemes particulars.

Tanmateix, per tranquil.litzar els qui defensen l'ús del cotxe, direm que la idea va acompanyada d'un projecte d'aparcament de vehicles en zones molt a prop del carrer de Sant Pelegrí, projecte que l'Ajuntament està estudiant detingudament.

Per acabar, aquesta junta vol agrair sense fissures el suport del seu projecte a aquesta aposta de futur, que ha obtingut de l'Exm. Ajuntament, destacant les persones del Sr. Jaume Aligué, regidor d'urbanisme, i del propi alcalde, Sr. Frederic Gené i Ripoll, així com l'incondicional suport de la Cambra de Comerç i Indústria, i de Foment Targarí.

Atentament,

Correu del lector

D'entrada, l'article a què us referiu no era d'opinió, sinó un "correu del lector" adreçat en aquest cas al Sr. Antoni Prats en reposta al seu escrit publicat al número 2.893 del proppassat dia 11 de maig titulat "És millor que parlem clar" ple d'improperis i expressions clarament ofensives dirigides a Jaume Valeri d'Urgell, que pel que veig també dèieu compartir. Però això no és important. El que sí resulta més delicat és la coincidència d'argumentacions i d'estils i el seu reiterat victimisme tot volent que em disculpi amb tothom sense demostrar prèviament que vaig errat ni d'haver-me donat la possibilitat d'exposar o ampliar la meva opinió. Quina llibertat d'expressió democràtica practiquen vostè i el seu company i tutor?

Primera precisió; no critico per a res el funcionament de la seva entitat la FAVT ni tampoc les persones que la regenten, molt menys les diverses associacions de veïns que la formen, i sí que conec els objectius i la serva raó d'ésser així com que hi ha un reglament de participació ciutadana que us dóna dret a estar a les diverses comissions de l'Ajuntament i als seus consells sectorials, no així als organismes autònoms segons crec recordar i malgrat la demanda que en féreu el mes d'agost de 1999. Però això, que n'és la lletra de la qüestió, no fa més que evidenciar que a l'ús que en feu no li doneu la deguda corresponsabilitat, ja que només cal veure que d'un temps ençà us heu disparat amb actes sobretot d'aparador, descuidant la vostra essencial responsabilitat que és principalment el dia a dia de cada barri, les seves disfuncions, mancances, necessitats, etc. Recordo l'eficaç i exemplar informació que donava la FAVT l'octubre de 1994 en aquestes mateixes pàgines de NT, quan n'era president el senyor Ramon Mora.

Tothom pot reivindicar el que vulgui, però, penso jo, que no sou els més indicats per portar el protagonisme en temes com l'Hospital Comarcal i la sanitat en general a Tàrrega, deixant-ne al marge a l'Ajuntament, Consell Comarcal, etc., i descuidant entretant altres reivindicacions que són plenament del vostre àmbit, de les quals us en citaré –a títol d'exemple– una de molt significativa que afecta de ple l'Associació del Barri d'Orient, de què, segons em consta, el Sr. Antoni Prats n'és el president i vós el secretari. Com pot ser que malgrat els accidents mortals que hi ha hagut entre el tram que va des del final de l'avinguda del Raval del Carme fins al Centre Comarcal (Caprabo) i al marge de l'etern i vergonyant arranjament previst de la N-II, no estigueu reclamant de manera preferent i urgent unes voreres ni que siguin d'emergència per on poder passar les persones que totalment indefenses i de forma perillosa han de transitar cap al carrer de Carrascó i Formiguera i fins al mateix centre comercial?

Tampoc no s'entèn que tenint el dret d'assistir a les comissions informatives hagueu de muntar un seguit d'actes amb la presència dels respectius regidors municipals, com no sigui que hi hagi una temàtica concreta i extraordinària que ho justifiqui i que tot plegat només fa que provocar una duplicitat de gestió. Què heu fet pel trànsit i els aparcaments a Tàrrega, al marge de l'enquesta que vàreu presentar als mitjans de comunicació el passat mes de novembre de 1998? És evident que alguns deures ha deixat de fer la FAVT quan l'Associació de Veïns Ondara ha afrontat i encara ara està lluitant i sembla que massa sola (vegeu «Viabilitat viable 1» publicat a la mateixa NT número 2.896 de data 1 de juny de 2001) per un tema que segons ells ha comportat també un cert menscabament dels drets cívics per part del Govern municipal. A tot plegat hi afegiu la gran vinguda a Tàrrega del Síndic de Greuges, institució profundament independent i poc avesada a voltar pel país, sobretot amb el fi de donar a conèixer els seus possibles serveis. Teniu clar quines són les queixes o reclamacions que se li poden adreçar i en quin moment dels processos ordinaris es pot fer? I també què representa aquesta figura en una societat democràtica?

Reconec que un dels objectius dels moviments veïnals és donar la "murga" als governs locals tant com puguin i creguin que ho han de fer. Però en el cas de Tàrrega crec que tireu massa alt i a massa indrets alhora, i al pas que aneu aviat ni l'ONU servirà per als vostres propòsits, com no sigui el de donar protagonisme al seu màxim responsable, que sóu vós i que, dit sigui de passada, cada vegada compartiu, justament, la presidència de l'acte i sortiu a la foto als mitjans de comunicació. Per tot això, i perquè és de domini públic que legítimament vàreu "negociar" la vostra presència a les llistes municipals de la coalició que actualment governa, a les passades eleccions, crec que és prou obvi el vostre desig de protagonisme públic i també polític, perquè, què són sinó això, els temes com l'hospital comarcal, les comunicacions viàries que ens afecten, la línia fèrria Lleida-Manresa i Cervera-Igualada, l'urbanisme en general, la zona esportiva, l'imprescindible desviament de la C-14 i la seva millora integral, per citar-ne només alguns, afegit al gens dissimulat interès de "suspendre" constantment l'Ajuntament?

Una darrera reflexió també en aquesta línia, i sobre les vostres mateixes paraules escrites: "Una altra tasca que tenim és lluitar perquè el ciutadà disposi del nombre màxim de serveis que pot oferir una ciutat de les característiques de Tàrrega". Home! Aquesta és una responsabilitat que tenen totes les institucions, tant locals com comarcals, territorials i fins i tot les nacionals. Però, quin debat propicia saber quin és el nombre màxim de serveis que pot i ha d'oferir una ciutat com Tàrrega? Com no sigui un debat polític amb força, ampli i ambiciós... Tàrrega i els seus ciutadans hi tenen totes les de perdre.

El meu reconeixement i gratitud de conciutadà a totes les persones que treballen altruistament pel bé de les seves entitats i de la societat targarina. Si han sabut interpretar els meus escrits –cosa que a partir d'aquest ja no dubto– acceptaran el meu punt de vista sense importar-los que ho faci des de "darrere una cortina" o des del mirador de Sant Eloi. La meva identitat és el de menys. El que ha d'importar són els arguments que exposo. I per acabar, Sr. Joan Pujal, crec sobradament justificades les meves observacions en base a tots els arguments exposats com perquè no m'hagi de disculpar de res ni a ningú, però si el meu punt de vista, a pesar de tot, no us convenç, en podrem seguir parlant, no obstant agraeixo la vostra fraternal invitació a rebre'm amb els braços oberts, que, de moment, em permeto declinar ja que més aviat penso que és vostè qui té a partir d'ara l'honor i el deure d'explicar-se, si vol. Amb tot, us prego que llegiu l'escrit "Tàrrega no es mou" publicat a NT número 2.893 del proppassat 11 de maig i que hi reflexioneu. Penso que pot servir per a tots; els AIPN ho han fet i el regidor Sr. Joan Lluís Tous ha fet un article d'opinió més interessant i amb més contingut que cap altre d'anterior. Per això aquest modest ciutadà li resta agraït.