Tàrrega, 15 de novembre de 1997Any LIV - Núm. 2.721 - Preu 175 ptes.

Els nostres lectors potser recorden la foto de portada de Nova Tàrrega del 12 de novembre de 1994, sinó, els recomanaríem que la repassessin, perquè llavors veurien que tot el que ha passat ara amb l'esfondrament del carrer del Talladell era previsible, perquè la constructora que va fer l'edifici va "urbanitzar mig carrer" damunt de les runes dels enderrocs de poca consistència. Així, amb elements de baixa qualitat i sense compactar, era previsible que al tocar la part baixa del talús per fer el mur del reguer el carrer cedís. En el seu moment els ecologistes ja van denunciar amb unes fotografies aquests enderrocs i altres de l'empresa que va construir la xarxa de gas natural, perquè en aquell moment produïen un impacte ambiental al centre de la ciutat que no era gens agradable. Ara s'ha vist que a més de l'impacte visual, donaran molta més feina en haver de treure les runes i omplir-ho de grava i compactar-ho.

En el passat ple l'ajuntament va aprovar la urbanització del carrer del Talladell i la va adjudicar a la mateixa empresa que està construint el mur, però amb càrrec a la firma constructora del bloc de pisos d'aquest carrer, que és a qui realment corresponia la seva urbanització.

El que sí és realment important és que ja s'ha acabat l'estructura principal del mur i ara en cas de robinada ja seria una protecció important per als habitatges que hi ha a la zona. Com ja s'ha dit en altres ocasions, aquest mur és una primera fase o una petita part del que ha de ser el projecte de canalització del tram del riu Ondara al seu pas per la ciutat. Projecte global que sembla que es troba molt endarrerit i que hom creu que és molt necessari de cara a la pròxima construcció del parc esportiu del Reguer i de la urbanització de la zona. També caldria tornar a reconsiderar un esbós de fa més de deu anys en què es preveien una sèrie de petites preses per formar una làmina d'aigua a la llera del Reguer, cosa que embelliria la zona. Però tot això actualment es veu molt llunyà a causa de les moltes prioritats que hi ha i dels pocs recursos de les administracions. Entre aquestes prioritats figura el quart pont sobre el Reguer per connectar la Via Lacetània amb l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat, per poder fer el cinturó de circumval.lació est.

Alguns lectors s'han interessat per la peixera o presa que hi havia a la zona on es construeix el mur. D'entrada hem de dir que la peixera quasi hi és tota sencera sota la terra i que és previst que es reconstrueixi fins al mur perquè pugui tornar a tenir la funció d'emmagatzemar aigua per als regants de l'Ondara, a la vegada que tornarà a servir per als ànecs i les oques, que ara s'han traslladat uns metres més amunt de les obres. Així que quan acabin les obres, tot tornarà a ser com abans; per alguns, més bonic o més endreçat, i per a altres, amb massa impacte de formigó.

OPINIÓ

Velles fotografies i cinema

És lògic i justifica que abusi de l'amic Picó, ja que algunes de les postals que envia al setmanari em suggereixen temes abundants. Com la publicada de la Seu d'Urgell i d'Andorra. D'uns anys més que ell, en canvi visquérem moltes coses i afeccions en una Tàrrega que, ho digui o no, evidentment enyora. Aquesta vegada de més enllà i d'aquí.

Josep Castellà Formiguera
Escriu de la seva anada a Andorra amb l'Orfeó Nova Tàrrega a celebrar-hi un concert... I també, com sempre que es va al veí país, una mica d'excursió i, des de molts anys, de compres. Però aquella vegada, a cantar-hi. No recordo si fou quan el qui escriu presidia l'orfeó, o ja ho feia el recordat Antoni Pascual Bros ­vicepresident amb mi i seguidament president. Un dels millors i més tenaços que l'orefó hagi tingut. I que aprofito de dir.

El que Lluís P. Orormí explica en la seva postal és ben cert i il.lustratiu del tarannà dels andorrans d'aquells temps. Amb la capacitat de síntesi i fina ironia tan característiques del Lluís. Que no sé si també estigué present quan l'orfeó tornà a Andorra al pessebre vivent de les Escaldes o d'Engordany. Amb un fred que tallava i nevant. I semblant comportament dels nadius del país. Encara que la representació anava més aviat encarada als possibles visitants, més o menys turistes, de les valls. Però no és per aquí per on vaig.

Com a gran i perspicaç afeccionat al cinema que ha estat sempre Picó Oromí, vull dir que en aquella més aviat modesta sala de cinema on l'orfeó va oferir el concert (sí, sí; majoritàriament als exilats!) hi projectaren sense massa èxit algunes pel.lícules que ja havien passat per totes les sales de casa nostra. I no fou fins més tard que a les Escaldes hi hagué un bon cinema amb programes al dia. Però quan l'any 1939 en aquella Andorra de la postal que publicava ens hi trobàvem molts catalans, res de res de cinema. Els dies de festa... a passejar per la carretera. I no dic a freqüentar els escassos bars o cafès (no pas cafeteries) perquè també era escàs l'efectiu monetari.

En canvi es produí un fet insòlit. A Encamp, on residíem, allà pels anys quaranta o bé al 1941, hi va arribar un nombrós equip provinent de França, amb artistes i tècnics francesos que es disposaven a rodar unes escenes d'un llargmetratge francès. Exactament, una adaptació d'una novel.la costumista i passional titulada Les Hommes d'Arain, d'una escriptora també francesa ­no massa coneguda­ de qui no em ve el nom a la memòria. No cal dir que en el passar de les aigües de Valira, arran d'aquell poble, el trasbals fou gairebé com la riuada que molts pocs anys enrere se n'havia endut algunes cases. I vaig fer unes fotos dels moments més ambientals de la filmació, que representava una ballada en una plaça del poble. Concretament a la d'Encamp. Que encara que no fos la d'on transcorria la narració, diu que era la més apropiada. Que són les fotos que publico. Naturalment no vaig aconseguir altres escenes, ja que rodaven impensadament en plans distints. I després d'una setmana tornaren a França. Fora del permís verbal de rodar del Comú, no tingueren altres contactes.

Les fotos eren fetes amb la màquina Rietzschel Tri-Linear F.7,5/105 amb disparador Pronto, tot de l'A.G.C., que a finals dels anys vint havíem comprat a la llibreria Güell. Que la meva esposa Rosa havia camuflat dins de les maletes. I que encara conservo com una relíquia. Ho dic de cara als afeccionats de la fotografia. Però per a Lluís Picó, perquè és la mateixa que em va servir per fer la fotografia de l'entrada al cinema Majèstic el dia que projectaven, si ho he llegit bé, Más allá de la Gloria. Que ell segur que sabrà en quina època o anys de Felipe de Juan Isanda, constructor del Majèstic, o Enric Escribà, empresari. Anaven abrigats. Per tant, en bona temporada.

I com el cinema és cosa que molts i molts en tenim sempre grata constància, hi hem passat moments memorables i ens complau comprovar que ara revifa amb innegable ímpetu, també dono a reproduir un cartell del programa de La Alianza, del dia de Tots Sants i vigília, del 1943.

Crec que tot plegat justifica el titular d'avui. I ens situa en tres o quatre plans cinematogràfics d'anys enrere. Tot i esperant que la revifalla del cinema sigui cada dia més viva, present i autèntica. Aquí i a tot arreu.

El joc del Segarra-Garrigues

Ara sí que ja tenim televisió selecta en contrapunt a la telebasura que encara força el combat d'audiència amb imatges que si no fos per l'apologia que fan de la violència, les podríem qualificar de ridícules.

El pitjor de tot és que els productors d'aquestes deixalles televisives ens volen fer combregar amb rodes de molí, elaborant uns productes tan mal amanits que no tenen gust.

Es justifiquen mitjançant efectes especials que de tan repetits et donen la impressió que són la mateixa seqüència usada en anteriors produccions: cotxes que es volatilitzen en espectaculars explosions, metralletes que són capaces de disparar cinc minuts sense necessitat de recàrrega, explosions de sang que intenten recrear el morbo de l'espectador, etc.

Són en definitiva espectacles pobres d'iniciativa i de mitjans, que el més perillós que tenen és la facilitat de producció d'embrutar moltes hores d'emissió que podrien estar ocupades de manera més eficient.

De totes maneres no vull gastar més tinta parlant del que és dolent de la televisió, sinó del que cada vegada abunda més, que són els programes ben fets, amb mitjans tècnics sorprenents, amb els quals l'audiència s'identifica cada vegada més.

En aquest cas vull referir-me a les produccions de l'empresa Gestmusic, dirigida per dos companys de La Trinca, que ens estan demostrant el seu geni creatiu amb espais com La Parodia Nacional, Menudo Show, Lluvia de Estrellas, entre altres.

No obstant, si hem de donar a cadascú el nostre gust particular, jo donaria preferència al programa Canciones de Nuestra Vida, en el qual a més del competent elenc de cantants i coreògrafs, hi ha en tot l'espectacle un gust refinat i un culte a les bones maneres que cada dia crea més adicció a una nova audiència.

Només tinc una cosa a dir, i és que aquesta bona tele conformada per grans espectacles, juntament amb uns excel·lents documentals, són un grup que lluita amb inferioritat contra els programes nefastos per les hores d'emissió.

Mentre els negatius els emeten en hores de màxima audiència, els positius els donen en hores de treball o bé en horaris endarrerits, i si els vols completar has d'anar a dormir una mica tard.

De totes maneres, amunt La Trinca, que amb el teu enginy vas guanyant terreny al que és pestilent.

EXPOSICIONS

Exposició a la Cafeteria Ateneu

Fa pocs dies s'ha instal·lat a les parets de la Cafeteria Ateneu de la nostra ciutat una petita mostra de programes de mà, tots ells originals, provinents del fons de l'Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega, referits principalment a les diverses festes populars de la ciutat de Tàrrega de les dècades dels anys vint i trenta. De manera especial, destaquen els programes de les nostres festes majors, i també de les celebracions particulars que feia l'entitat de l'Ateneu de Tàrrega.

La idea va sorgir del nostre amic i crític literari Xavier García, el qual s'ha fet càrrec de la selecció del material, i de dissenyar els suports amb què s'han instal·lat aquests programes a la referida, popular i carismàtica cafeteria, on molts hem passat moltes bones estones amb els amics i companys. Ja feia mesos que en aquesta instal·lació hi havia una completa i magnífica mostra dels cartells de les successives edicions de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega. Xavier García va pensar que potser ja era hora de canviar la mostra, atenent a les recents reformes que s'han fet en aquest cafè.

Per la nostra banda, és una satisfacció poder mostrar, com és el cas, en un lloc tan popular i concorregut, alguns dels nostres fons documentals. Si els qui aneu a l'Ateneu us hi entreteniu una mica, podreu comprovar que el "disseny targarí" no és una qüestió de fa quatre dies, sinó que ja en aquells anys a la nostra ciutat els programes de les nostres festes populars tenien un atractiu i una qualitat ben remarcables.

Felicitem al nostre company Xavier García per haver tingut aquesta iniciativa, i també regraciem els responsables de la Cafeteria Ateneu per les facilitats a l'hora de fer aquesta petita mostra. L'exposició d'aquests programes es podrà veure encara durant alguns mesos, i no descartem que en el futur en puguem preparar d'altres, que permetin als nostres ciutadans apreciar el valor històric i artístic de programes i cartells, de tanta tradició a la ciutat de Tàrrega, i en un lloc tan concorregut i popular.

Com a coordinador de la Plataforma pels documents notarials en català, em plau facilitar-li una sèrie de dades relatives al desenvolupament de la recollida d'adhesions al manifest que hem elaborat i hem fet circular des del maig d'enguany, en el qual sol.licitem, bàsicament:

1. El traspàs de les competències notarials a la Generalitat de Catalunya.

2. Que els notaris en exercici a Catalunya tinguin una actitud de plena disponibilitat lingüística.

Fins al dia d'avui, les adhesions rebudes són unes dues mil. Adjuntem una llista de persones i entitats signants, que hem dividit en grups diferenciats que constitueixen especials centres d'interès.

Com pot comprovar, ens han donat el suport entitats, organismes i persones de molt diversa significació i procedència social, professional i cultural. Aquesta circumstància ens permet sentir-nos satisfets i ens encoratja a perseverar en la tasca de recollida d'adhesions.

El gruix de complicitat rebut ens anima, també, a projectar algun acte que pugui obtenir l'adequat ressò mediàtic. Podem avançar així, que per al dijous 13 de novembre d'enguany vam organitzar un acte-sopar de reivindicació dels objectius continguts al manifest, al qual, a part de moltes de les persones signatàries, assistiren representants dels grups parlamentaris del Parlament de Catalunya, representants dels partits polítics, de sindicats, d'entitats cívico-culturals i de la premsa en general.

En aquest acte van intervenir, entre altres, el notari Josep Maria Puig Salellas, l'advocada Gemma Torelló, el diputat Francesc Ferrer Gironès i algun representant de la societat civil catalana, i se celebrà a la ciutat de Barcelona, al restaurant la Font del bosc (carrer de Calàbria, 171). A aquest acte seguiran altres de caràcter més territorial. I en general la nostra tasca com a plataforma continuarà fins que s'hagi assolit, i amb un contingut satisfactori, el traspàs de competències notarials a la Generalitat de Catalunya.

Cordialment,

Una propietat agreujada per diferents connotacions que hi incideixen molt directament, i que en el cas concret de la zona perifèrica del Casal de la Gent Gran (llegiu zona del Reguer), assoleix nivells d'autèntica deixadesa institucional.

Aquesta via natural a què fem referència és zona de pas obligada, no tan sols per al veïnat, sinó que a qualsevol hora hi podem trobar tota una tipologia d'usuaris que van des de les mares embarassades o amb cotxet en direcció al CAP, fins a persones d'edat avançada que es dirigeixen al Casal. Tot un univers de ciutadans que, en un cert tram del recorregut, es veuen obligats a practicar l'esport d'aventura: senderisme, escalada, descens perillós, etc., i en la majoria dels casos en unes condicions d'il.luminació tercermundista (no sabem si és per afegir més emoció al trajecte).

Possiblement aquesta zona de la nostra ciutat sigui tot un luxe per a qualsevol centre excursionista, però esdevé un espai perillós per als usuaris habituals que, en més d'una ocasió, han resultat víctimes de caigudes i accidents que considerem absolutament evitables.

Davant d'aquesta situació real i palesa, demanem que l'àrea en qüestió, per una senzilla raó de respecte als ciutadans, sigui objecte del condicionament necessari amb caràcter d'urgència.

Som de l'opinió que és millor prevenir que lamentar.

Immersos, però, en la crítica als altres, sovint ens oblidem de mostrar quina és la nostra alternativa amb els consegüents valors. Amor, treball i cultura, per exemple, són tres grans motius per viure i lluitar, però que cal omplir ­i no buidar­ de contingut. Hi ha una certa unanimitat a acceptar que els valors de la nostra cultura per tenir més presents són els drets ­i deures­ humans; molt fàcils de dir, però que demanen, entre altres coses, la nostra complicitat i el nostre compromís real.

Pel que fa als valors de l'esquerra, passa sovint que ens quedem amb els dos o tres tòpics de sempre; en canvi, penso que es fa necessària una reversió des de l'autocrítica. Citaré els meus propis valors, però quedi clar que ha de ser cadascú el qui hi ha de pensar. Per exemple: democràcia participativa, ètica personal i ètica social, llibertat real, cultura (poesia...), informació i transparència reals, imaginació, treball per a tothom, simplificació ­i no complicació­ de tot plegat, justícia real, supressió progressiva dels exèrcits, etc. Individu i societat, vaja (no hi ha més utopia que la realitat quotidiana que proporciona el mercat i l'aparcament dels llibertins). I deixeu-vos d'espectacle barat (polític, laboral, mediàtic, cultural...)!

"Els ideals d'avui són les realitats de demà; la resta és pura por a exercir les llibertats". (Anònim)

"Pensar és un plaer". (Anònim)

En un pou fondo vivien moltes granotes. Hi feien la seva vida. Els seus roc-roc resonaven en les parets del pou. Vivien en pau i sols havien de parar atenció quan algú tirava la galleda per treure aigua del pou. Es capbussaven a l'aigua fins que passava el perill. Va ser una granota jove la qui pensà que el poal podria servir d'alliberament. Veia una claror i les trenes d'una cara bonica quan tiraven la galleda per treure aigua. Calia espiar tot allò desconegut. La granota jove en parlà a les seves amigues. Totes se'n varen riure i la varen renyar: això no s'ha de fer mai. El cel ens castigaria. Seria la destrucció de la nostra raça. La granota jove va saltar dins del poal i va sortir a l'exterior.

Després d'uns mesos, aparegueren dues granotes i set petits capgrossos al brocal del pou que cridaven: aquí a dalt s'està molt bé.

Sempre s'ha fet així! És el més còmode i la pitjor excusa per a no avançar mai en la vida. Estima la vida, no la rutina. Sols s'estima el que existeix. La rutina és com la mort. Per què no parlem més de la vida? De la vida que neix, de la vida que creix, de la vida que es dóna per amor, de l'amor que es dóna en la vida, no en la rutina del "sempre s'ha fet així".

Viu dintre de la vida. Tots nosaltres sóm vida. Tots som a la vida. Viu cada cosa, cada moment en plenitud, alegrement. No miris mai enrere. Viu en consciència de millorar. Cada instant no viscut així és deixar de viure. Així no sortiràs mai del pou!

---