C

Carta del director

5a Pàgina

Un dia sense cotxes, segons a on

Com avançàvem la setmana passada, el passat dia 29 d'abril es va celebrar arreu el dia sense cotxes, per sensibilitzar a l'opinió pública de la necesecitat de no agafar tant el vehicle personal o familiar a fi d'alleujerir el trànsit, evitar sorolls i contaminar menys. Que ens diguin que el vehicle només l'hem d'agafar quan sigui estrictament necessari està molt bé, perquè moltes vegades podríem evitar el seu ús i contribuiríem amb tot el que hem dit abans, a la vegada que faríem una mica d'esport en caminar. Però a les nostres contrades deixar totalment el cotxe és una utopia, perquè en primer lloc a Tàrrega no hi ha transport públic, per tant anar d'una punta a l'altra de la ciutat pot ser una mica complicat per a determinades persones que tenen impediments, o simplement si tens pressa o estàs treballant. Les primeres autoritats locals van apostar per aquest dia sense vehicles i no han fet res per aconseguir un bus urbà. No els sembla una mica contradictori?

Però tambè el transport públic que uneix els pobles de la comarca amb Tàrrega té moltes mancances, per tant és impossible d'evitar l'afluència de vehicles de la gent de la comarca que vénen a treballar o a comprar a Tàrrega. És de suposar que posar més autobusos o més trens seria ruinós per a les respectives empreses de transport que operen a la comarca, i si s'hagués d'ampliar el transport haurien de ser les administracions les que haurien de subvencionar aquestes pèrdues, ja que aquí no som gaires habitants. Així que tots els qui utilitzem el vehicle particular, que ens costa uns diners, evitem un dispendi a les administracions i a sobre ens diuen que deixem el cotxe.

La restricció d'utilitzar el turisme només és possible a les grans ciutats que disposen d'una important xarxa de transport urbà.

Es parla del soroll dels cotxes. Bé, això també es podria demanar a les grans empreses que cada vegada fan els vehicles més silenciosos, però no a la "velocitat" que potser caldria. Per evitar la contaminació, també es podria demanar a les empreses o multinacionals del petroli que elaborin carburants menys contaminants o que es busquin energies alternatives no contaminants, però ja sabem que les multinacionals del petroli són molt poderoses, sinó que ens demostrin que la utopia del motor d'aigua és realment una utopia. Així les administracions troben més fàcil dir als ciutadans que són ells els causants de tots els mals que ocasionen els turismes abans d'enfrontarse amb els poders fàctics de les grans multinacionals. Els ciutadans podem fer-hi molt per millorar la circulació, per evitar sorolls innecessaris, per evitar accidents, per no contaminar tant, i s'ha de fer, però també hem de ser conscients i demanar que les administracions facin la seva part per millorar el trànsit i les contaminacions que se'n deriven. *

En l'escriure, com en la vida, tot s'enllaça. I moltes vegades serveix d'incentiu o justificació. Com en el tema d'avui. Que té l'origen de quan l'Associació de Dones Linyola em va demanar unes fotografies del Clot de la Llacuna que havia existit en aquell terme. Que casualment trobades, una serví pel calendari a que em referia en la meva plana d'aquest setmanari del dia 27 de març d'enguany. Molt semblant a la que avui es publica. I que em va recordar el que diré.

Aquell petit llac es trobava situat al nord de la masia Formiguera, del meu avi, entre un petit tossal on s'ubicava la casa i un altre de secà, degut a la seva elevada cota fora de rec, que era una vinya dita "la manresana". Que precisament, dos o tres-cents metres més al nord, cara a Linyola, s'hi troba el que era sèquia i també desguàs o emissari, dit Reguer de Tàrrega. Veritablement la continuïtat del nostre Ondara, com clarament figura en els mapes. Que junt amb les aigües del canal d'Urgell i més tard el de la branca de l'auxiliar provinent de Camarasa-Balaguer, assegurava el rec com cap de millor en aquella zona. Ara tot entubat. Però el pont en la carretera de Mollerussa a Linyola i Bellcaire, abans d'arribar a Linyola, és el del Reguer de Tàrrega.

No m'endinso per aquest camí que no és el que busco, sinó que unes circumstàncies que lliguen el petit llac, o millor dit, el que es mantenia amb les seves aigües, en un aspecte molt íntim de les dones de Tàrrega... o de la comarca: les granotes. I que no s'esveri ningú, perquè ho explicaré. Com he subtitulat com a "divertimiento" el meu treball, no és perquè es tracti de res de música, com no sigui del rauc o si es vol el raucar de les granotes. I també, si més no, com una distracció de final de la Festa Major de maig. Perquè abans, en el seu tercer dia, el 15, és quan tenien lloc els balls de societat més lluïts, com a l'Aliança i últimament –vull dir abans del 1936– a l'Ateneu. On elles estrenaven els seus més elegants vestits de nit o de llarg.

Entre altres espècies o grups de vida animal, i entre elles aus de pas que poblaven el Clot de la Llacuna, s'hi trobaven les granotes. En veritat abundoses. Que organitzaven els corresponents concerts que delataven la seva presència. Però difícil d'agafar si no era per mans expertes. No en va es tracta d'uns amfibis de pell fina i llisquent i de grans salts. "Salta com una granota...".

El cas és que alguns amics farmacèutics de Tàrrega sabent que a l'esmentat paratge aqüífer hi pul.lulaven les granotes, degudament autoritzats, feren cap a buscar-ne. Ho feien de nit, que crec que és quan millor s'atrapen. Ells i algun amic ja s'espavilaven. M'havien dit que gens fàcil. No els havia acompanyat mai i no en dubto. I ho feren algunes vegades. Anys que concretament no recordo.

Era quan la prova de la granota determinava d'una manera feafent l'estat d'embaràs. I si no vaig errat cada prova, anàlisi o com se'n digués necessitava una granota. I no eren poques les que acudien al farmacèutic o analista, per saber si existia l'embaràs o era una falsa alarma. O motiu de joia i esperança, en la majoria de casos. Amb les excepcions de tota regla. Valgui el joc de paraules sense cap mala intenció. I ara, des de farà alguns anys, existeixen uns procediments més avançats que no solament confirmen o desmenteixen l'embaràs, sinó que àdhuc uns mesos més tard, o unes setmanes, ja ensenyen quin serà el sexe. A les que ho demanin. Que són moltes i moltes. Com les o els qui em lleigeixen ja saben. És allò que "Hoy las ciencias adelantan que es una barbaridad...", com cantaven en un dels cors de la sarsuela El rey que rabió.

Bé, el que he volgut explicar, amb document gràfic i tot, és la procedència de les granotes de la prova a què se sotmeteren algunes fembres de la nostra ciutat o comarca, per saber el seu estat. I utilitzo la denominació de fembra, per no entrar en la intimitat de la situació en cap aspecte. Com aquí, sí que avui no puc donar noms de cap mena, ni per aproximació, ja que a més d'ésser reservat i íntim, ho ignoro en absolut. Elles en canvi, les d'aquella època, sí que ho saberen en el seu just moment. I són les que ho han d'agrair a les granotes del Clot de la Llacuna de Linyola. En els casos que elles tampoc no saben, que els esmentats amfibis fossin els capturats allí. Amb les conseqüents peripècies dels farmacèutics i els qui els acompanyaven. I si els sembla bé, poden fer-ne explicació a les seves filles o nétes. No tot era tan planer com ara. Encara que ho cobressin. Que era poc, donada la manya que calia... per tenir les granotes. Que altrament, les del dit Clot de la Llacuna, es trobaven ben prop del Reguer de Tàrrega. Com si fossin de casa.

Que per molts anys a totes, mares i fills d'aquell "test" com ara en diuen. *

El darrer adéu que li vam fer a en Carles Sabater, excantant del grup Sau, al Palau Sant Jordi, m'ha fet reflexionar sobre un dels molts sentits que ens presenta la vida. Quina esgarrifança! Quina tremolor de cames! Quins calfreds! En veritat, durant les nostres existències i quan ens disposem a aprofundir sobre els grans dilemes de l'Univers, ens trobem amb unes asprors que fan mal i que, fins i tot, oculten els delicats plaers que ens alleugereixen de la difícil càrrega de la vida.

Ara no voldria escriure sobre la decepció que ens ha sobrevingut davant la mort d'una persona que representava per a molts de nosaltres la vitalitat, el dinamisme i la polivalència; no desitjaria treure una llàgrima en favor d'un cantant que componia unes lletres amb un significat molt important per als catalans i, sobretot, per a un jovent rebel, inconformista i enamorat; també reprimiré la meva tristor davant una mort sobtada, que ha dinamitat els projectes d'uns pares, les il.lusions d'una noia, les trobades d'uns amics i el sentiment d'uns fans.

Únicament m'he aturat en l'absurda reflexió a que l'inconscient m'ha dut. Què passa quan s'acaben les coses? Què hi ha darrere del final? No parlo del gran tema de la mort. Em refereixo a l'absurda realitat d'un silenci que se'ns planta després de tot el que ocorre.

Per exemple, l'estiu passat Carles Sabater va actuar als escenaris de la plaça de les Nacions i, ara, qui se'n recorda? I si algú té gravada a la memòria aquella petjada que ens va deixar a la nostra ciutat, únicament podrà gaudir d'aquest petit succedani, perquè la realitat és el zero. Ja no queda res d'allò. Ja és impossible repetir-ho. Fins i tot, el mateix dia, en acabar la darrera nota músical, tot s'havia fos i després només dominà el silenci.

Els targarins estem mesos i mesos preparant la gran esperada Fira de Teatre al Carrer i, quan tants esforços es duen a la pràctica i se celebra l'esdeveniment, arriba el final i la gentada marxa cap a les seves cases i els nostres barris descansen dins un mar de silenci i quietud. Acaba tot el que comença i davant això no hi ha res a fer.

Hom espera amb candeletes l'arribada del cap de setmana per dur a terme les il.lusions i els projectes gestats durant els dies laborals, però en el moment més inoportú algú et diu que aviat tot s'acabarà i de nou has de tornar a la rutina.

Hi ha qui diu que el silenci va bé per reflexionar. Però només és tracta d'un tímid intent de creure que no tot s'acaba definitivament. Algú ens ha creat perquè poguem retenir en la ment allò que hem viscut, i gràcies a aquest facultat intel.lectual podem reviure de manera abstracta els millors i pitjors moments.

La majoria escollim la sortida més raonable: aprofitar el moment ( com deien els savis cultes, Carpe diem!). Ens aferrem a les coses i quan les tenim les tastem i les digerim el màxim possible, de tal manera que durant aquells instants el plaer i el dolor siguin al més intensos possible. Curiosament, molts de nosaltres, quan estem immersos dins una experiència, ja pensem en el final que s'esdevindrà tard o d'hora. Potser aquesta obsessió és un recurs per no oblidar-nos d'aprofitar-ho tot al màxim.

Fins i tot, ens hem enginyat la manera que no tot tingui un destí tan efímer. Sovint recorrem a repetir els episodis dels nostres fets. Talment és una sortida aparentment triomfal a aquest problema. Repetim les pel.lícules, la Fira del Teatre, els petons, les abraçades, les festes, les trobades... Però no podem evitar que sempre hi hagi un final després de cada represa. I, a més, davant el gust que ens agafa per reprendre de nou les coses, jo em pregunto si serem capaços de repetir la vida un cop se'ns hagi escapat.

El silenci se'm va llençar a sobre per darrera vegada quan va acabar el concert-homenatge per la mort de Carles Sabater. La llarga durada dels aplaudiments i els crits de la gent demanant una altra cançó no van poder evitar aquell final tan angoixós. El silenci va entrar tot esplenderós i farcit de poder. El silenci quedarà per sempre més dins el significat de Sau.

Però no vull deixar aquest article sense abans escopir una àgria nota de tristor per un cantant i actor que m'estimava molt. Per fi ell Ha tancat els ulls, ha pujat sobre el Tren de Mitjanit i se n'ha anat Amb la seva ombra. Damunt els escenaris cridava que ell no ha nascut per militar i, quan se'ns va morir per primer cop dins els decorats de Sitges, ja ens va posar a prova el plor que ara ens ha esclatat de manera sincera i real. Les seves lletres m'han fet desprendre uns sentiments que tenia amagats i la música que em ressona a la memòria encara fa que el meu caminar segueixi el ritme. Gràcies, Carles, per deixar-nos als vius un llegat tan valuós! *

Opinió

Conferència-col.loqui

"Pensem en el teu futur"

L'IES Alfons Costafreda té el gust de convidar els joves de més de quinze anys, als pares corresponents i a les persones interessades a una conferència-col.loqui que porta per títol "Pensem en el teu futur".

Quina tipologia de persona busquen les empreses en cada nivell professional?

La formació realitzada pels instituts, escoles i universitats es correspon amb les expectatives del món empresarial i industrial?

Cap on va l'ensenyament postobligatori?

Aquestes preguntes seran motiu d'anàlisi i debat entre representants dels diferents sectors implicats.

Dijous dia 20 de maig, a les 9 del vespre, a la sala d'actes de l'IES Alfons Costafreda, conferència-col.loqui a càrrec de:

Nicolas Galdeano, Coordinador d'Inspectors d'Ensenyament.

Ramon Bosch, Gerent de Distribuïdora Bosch i representant de la Cambra de Comerç de Tàrrega.

Josep Camarasa, Director de Recursos Humans de Ros Roca, S.A.

Marta Dalmau, Cap de Recursos Humans de Pere Ramon, S.A.

Aquests últims dies hem viscut un altre ambient futbolístic, aquests joves sota els setze i els vint ens estan marcant la diferència entre futbol importat i autòcton.

Com si tractéssim d'analitzart el saldo econòmic esportiu, en el capítol futbolístic estem descobrint que tenim producte suficient per desnivellar la balança comercial al nostre favor rebaixant les importacions holandeses i brasileres, i per altra part reforçar les exportacions nacionals gràcies a aquest extens planter de xicotets que res tenen a envejar als foranis.

Vista aquesta experiència en el camp del futbol en què estem descobrint nous i abundants valors, s'està destapant un comerç sospitós de contractacions multimilionàries en què se'ns estan escapant una immensa quantitat de divises, al mateix temps que no revaloritzem a nivell internacional la vàlua del nostre esport.

Com és possible que amb aquest potencial propi estiguin formats la major part d'equips punters amb un quaranta o cinquanta per cent de jugadors estrangers? I no parlem d'alguns altres en que aquest tant per cent arriba a una cota escandalosa.

Aquesta regla de tres no té altra explicació que aprofitant l'eufòria passional que provoquen aquests fitxatges milionaris es deu fer bo aquell adagi que diu "el qui oli maneja, els dits se n'unta", i en aquest cas a nivell nacional s'està manejant oli a granel.

Recordant el ridícul del futbol espanyol en els últims mundials, hom no deixa de sentir certa amargor pensant en la pèrdua de possibilitats per culpa d'una mala administració no exempta d'una gran dosi d'ambicions personals que no fan res més que desprestigiar el futbol de casa nostra.

Hi ha dues classes de futbol: el comercial i el sentimental, i sinó, traslladem-nos a un camp on se prepara un partit entre clubs, o bé a un altre estadi on s'enfronten dues seleccions nacionals. L'esperit multitudinari no és el mateix davant un equip format per elements de diferent identitat sota la bandera d'un club, que un altre compost exclusivament per jugadors de casa nostra sota la bandera representativa de la identitat nacional.

La identitat de socis d'un club no és la mateixa que una identitat nacional; en el primer cas s'aplaudeix amb passió, mentre que en el segon amb orgull.

Estarem tots d'acord que aquestes dues finals, la del món a Nigèria i la d'Europa a Txecoslovàquia, en veure el triomf del nostre futbol davant seleccions tan potents com Brasil, Alemanya i altres, vàrem sentir el cuquet de l'orgull propi mai superat per la passió partidista d'una tarda de futbol semi-important. *

Moltes persones et presenten els seus problemes i et pregunten quina és la solució? El problema no existeix. L'únic problema ets tu mateix. El problema està en la teva visió, en el teu mode de mirar i veure. El problema canviarà o desapareixerà quan tu canviïs la teva perspectiva o caire de com veus els actes de la teva vida. Tu ets part important del teu problema. Els problemes no acostumen a ser en les coses i en els altres, sinó en tu mateix, en la falta d'acceptació de la realitat que no ha de ser necessàriament com tu vols.

La teva actitud oberta i de comprensió, tant per entendre-les com per enfocar-les, és indispensable perquè comencin a canviar.

Tal volta els teus problemes i les teves preocupacions desapareixin o s'aclareixin si més no quan solucionis el gran problema que ets tu, el gran problema que és la visió i el teu sentit de la vida.

Quan algú pensa que no té res a canviar i el seu significat de la vida és perfecte, és justament quan més necessita reexaminar la seva vida i la seva visió i significat de la vida.

"Digues-me de què presumeixes i et diré de què estàs incomplet".

Els problemes s'aclariran quan encenguis la llum dins teu. Aboca't a la veritat sense por al seu missatge. La veritat és, a vegades, amarga. Però val la pena sofrir aquesta amargor per a fruir del goig de la veritat. Comença pel problema: la veritat és la teva vida.

No t'enganyis: estàs vivint per tu mateix? O estàs vivint pressionat pel que diran els altres. Penses i sents de veritat el que parles i el que vius? Vius el que penses i el que sents?

La llum sempre il.lumina molts espais foscos que són alguns dels teus principals problemes. Per a resoldre els teus problemes comença per asserenar-te. Comença per descobrir la part petita o gran del problema que depèn de tu. No comencis dient que el problema no hi és en tu. Mira'l amb serenitat i sinceritat.

La solució tal volta no està lluny, en els altres, sinó en tu. Al menys en part; en gran part. Comença per aquesta part.

És fàcil i molt freqüent voler veure la base dels problemes en l'actuació dels altres, en les estructures, en la casualitat, en el destí o en la maldat dels altres. I com que aquí no hi és la veritat, no s'arriba a la seva solució.

Mira primer en tu, en la teva visió del teu comportament, en la teva vida. Comença per aquesta part, gran o petita, de la veritat. És la millor manera i el millor camí per resoldre els teus problemes. *

Aquesta va ser l'obra en versió original de la llegenda de Sant Jordi interpretada pels alumnes que assisteixen a la jove aula de teatre del CEIP Àngel Guimerà.

Aquest cop ens vam reunir el passat 22 d'abril de 1999 en el dia de portes obertes que l'escola realitzava.

A les 21,20 hores vam trobar-nos a la pista de l'escola on damunt d'un complet escenari i durant una hora i quart, els alumnes van interpretar, amb un bon ritme i amb una interpretació qualificada de notable, cada escena de la peça teatral vivint-la i fent-la viure al nombrós públic assistent.

Aquesta versió original de la llegenda de Sant Jordi va ser representada en forma de musical amb un conjunt de més de vint joves actors i actrius, amb diversos tècnics de so, llum, muntatge, dramatúrgia, realització... Però tot i això, la qüestió sonora, com en tota representació musical, va omplir gran part dels problemes tècnics. En algun moment el so no va ser l'adequat i això va fer que a la gent que es trobava allunyada de l'escenari li costès entendre els diàlegs, però, tret d'aquestes petites dificultats, la representació no va defallir.

Aquesta arriscada proposta va oferir un bon material escènic ja que s'aferrava en les cançons originals cantades en directe pels alumnes, amb efectes de llum considerablement bons, amb elements d'animació (com el drac del Grup Creatum) propis d'una geni, amb diàlegs còmics, amb escenes tràgiques... En definitiva, un bon espectacle teatral.

Després d'haver finalitzat amb èxit per segona vegada la posada en escena d'una obra teatral, només ens cal donar les gràcies a la Universitat de Lleida, a l'Ajuntament de Tàrrega, al Grup Creatum, a l'APA de l'Escola Àngel Guimerà i al professorat del centre, a Jordi Pont, a Miquel Marcó, a Ernest López, a Núria Gené, a Ramon Farré, a tots els petits actors de sisè que han participat en l'obra i a totes aquelles persones i institucions que han fet possible aquest segon somni. A tots vosaltres, gràcies, i esperem i desigem que la JAT (Jove Aula de Teatre) del CEIP Àngel Guimerà segueixi acumulant èxits com fins ara.