Any LVI - Núm. 2.778 - Preu 175 ptes.

FOTO: J. Solé

Des que BAT participa a l'organització de la cavalcada dels Reis Mags, cada any ens porten novetats que a poc a poc van fent una desfilada digna d'una gran ciutat. Aquest any ens han sorprès amb la tarima reial que van muntar a la plaça Major per rebre els mags i que aquests es poguessin dirigir a tots els nens i nenes de Tàrrega. Una tarima molt digna i que atansava més les reials persones a la mainada ja que des del balcó de l'ajuntament quedaven una mica distants. Ara algun dels patges de ses majestats ens va dir que havien trobat a faltar algunes cadires a la tarima de la plaça Major per poder descansar una mica de tan llarg viatge; és alló de que tot es pot millorar.

El que hom va constatar és que els Mags no estan avessats a paraules o actituds com protocol o fer pinya, segurament pel seu aïllament en diferents palaus del llunyà orient. Així cada Mag anava pel seu compte i en pocs moments se'ls va veure junts. Hom comentava que els de BAT els podrien donar algunes classes de declamació i protocol, perquè poguessin estar a l'alçada de les reialeses actuals que dominen aquests temes i els mas media. Com que els mags coneixen i dominen les noves tecnologies, se'ls podria enviar algun curset via Internet.

En aquesta ocasió els reis van arribar pel carrer de Sant Pelegrí provinents de l'autovia i per tant suposem que devien veure el tram d'autovia d'Igualada fins a Cervera que manca per construir i la dificultat de transitar per allí; així esperem que presentin la seva protesta al Ministeri de Foment per veure si el Govern central el fa al més aviat possible. Encara que tot apunta que el Govern de l'Estat no fa massa cas als reis d'orient, sinó, recordeu que fa uns anys que van arribar en tren i van haver de patir les pèssimes condicions de la via de Manresa fins a Tàrrega, i malgrat les seves protestes la línia segueix pitjor que pitjor. És allò que si els polítics d'aquí que poden "dicidir" no ho aconsegueixen, sembla que ni amb totes les influències astrals els Mags d'orient són escoltats.

A veure si l'any que ve els reis poguessin estrenar el acondicionament de l'antiga carretera Nacional II al seu pas per la ciutat, que ja porta quasi vuit anys esperant la reforma.

També una forma d'arribada podria ser pel canal Segarra-Garrigues l'any que el vegem acabat, però això sembla que va per llarg, si és que finalment es fa. Sense oblidar l'autovia o autopista de Tarragona a Tàrrega, perquè els reis poguessin atracar al port de Tarragona i així portar més regals per als nens i nenes de la ciutat.

Encara que el que escric s'hagi de publicar a la vigilia de Sant Antoni, no em refereixo a la festa ni als conductors de carros, mossos o traginers. Serà dels constructors, que tots en dèiem els carreters. Ofici artesanal o treball que tenia –i té si algú encara l'exerceix– un lloc destacat entre molts. Que s'aplegava en la denominació estadística de tallers artesans. Com així consta en la tesi de Joan Novell Balagueró, que una vegada més utilitzaré en la referència de nombre i data.

Construir carros no era una feina qualsevol. I ésser carreter requeria i requereix aprenentatge, experiència i conèixer bé la fusta que s'emprava; braços, raigs, corbes, botó i àdhuc baranes i empostissat. I ajustar-los al fusell i a la boixa, perquè amb els últims tocs del ferrer, que cuidava de la llanda, tot anés a la perfecció. Sòlid i sense trampa. Que a més exigia del carreter un bon cop de braç. Vull dir el seu. I no és d'estranyar que dins de cada poble, vila o ciutat els carreters tinguessin un ben guanyat prestigi. Que en molts casos provenia d'una llarga tradició familiar. El que en diem ara una "saga".

A Tàrrega –segons la font que he citat més amunt– l'any 1875 n'hi havia cinc, com també cinc el 1898. Al 1907, començant aquest segle, paguen la contribució set, i l'any 1920 són deu. És a dir que s'havien doblat. Que devia coincidir amb els moments del creixement comercial i industrial i el de les agències de transport. Però també estic segur que a mesura que el camió i les camionetes –llavors tan populars– anaren proliferant, anaven disminuint, així com el segle avançava.

Voldria recordar els noms de tots. Encara més obligat perquè en el negoci del meu pare i avis, els carreters foren sempre uns excel.lents clients, ja que buscaven, abans que res, la qualitat del faig pels braços i l'alzina per raigs i corbes. Que era en el Montseny i en els seus entorns, especialment l'alzina, on s'hi trobava i en venia el millor del millor. Arbúcies, Sant Celoni, Gualba... En aquest paratge inoblidable on jo hi havia passat estius. I com mai em doldrà deixar-ne. Però ni tinc llibres del comerç a mà, ni la meva memòria es tan privilegiada.

Recordo els Blanch, els Piera, els Escolies, el Trilla, l'Andreu amb Escudé, que el del carro ho deixaren aviat. I els Ros, que foren els que molts més cap aquí estigueren presents en el meu pensar. Que no és d'estrany, perquè en distintes branques i poblacions, els Ros foren i són tota una dinastia de carreters. Que com succeí amb Pau Capdevila Bonet, carreter que a finals del segle dinové era un dels millors contribuents de Tàrrega –segons cèdules que llavors ho acreditaven– i que més tard esdevingué serrador i magatzemer de fustes, així ho feren, en aquesta última condició, els Ros, "Tarroja". I, tots els que he dit, amb sempre molt alta puntuació. Perquè un carro no era cosa de dies, sinó que havia de durar anys. Fins i tot amb la pintura. Element que els carreters cuidaven i afinaven, amb filigranes i tot, d'una manera molt especial. Guardó d'autèntics artesans.

I és aquí on igualment volia arribar. Que el carro, igual que les cavalleries, mules, matxos, eugues, cavalls o someres i rucs, fora dels moments de treball obligats, al camp o al poble, mai es deixaven al carrer. I el primer que procurava, grans terratinents o bons pagesos o pagesets –que el diminutiu qualificava la dimensió de les finques i no la del bon pagès– era tenir l'estable on tancar els animals, o al magatzem, l'entrada de casa, al cobert o allí on fos, tancar-hi també el carro, el carret o el carretó. Fins i tot els de mà. Estiu i hivern. Perquè no hi havia res que els perjudiqués més que la intempèrie. Si algú ho feia o ho hagués fet, hauria estat més que criticat i tingut per mal pagès.

Tot ha canviat amb els automòbils, camions i furgonets o furgons. Siguin de la dimensió que siguin. Que en trobem a tot hora i nit per plaçes i carrers. És clar que els "cavalls" (h. p.) d'ara no es refreden. I que tot el conjunt cada dia es més resistent. I que n'hi ha tants i tants que no hi ha prou espais per tancar. Però és així. Que per la meva banda no implica crítica o reconvenció, sinó que és una simple constatació del que estem veient. La mostra més que evident de l'alt nivell de vida que hem anat assolint. I prova de l'extraordinari progrés que hem pogut contemplar al llarg del segle els qui, com deia en aquestes mateixes planes farà un parell de setmanes, hem estat testimonis del salt i el canvi immensos que hem tinggut la sort de viure i testificar.

Abans de tancar, vull fer menció d'uns altres industrials artesans igualment d'una qualitat i perícia extraordinàries, que foren els primers carrossers d'autoòmnibus, camionets o camions. És possible que derivessin dels carreters i fustes. Em refereixo als que començaren utilitzant bàsicament la fusta. En diré uns noms. Com el Pla, els Domingo i Escolies. I em sembla que així mateix o amb altres col.laboradors els Escudé. És igual. Són uns artesans, els carrossers d'aquells temps, que caben perfectament en aquest espai. I encara que els seus vehicles tenen el patró per Sant Cristòfol, no dol fer-ne esment ara per Sant Antoni. Valgui.

Ja fa uns quants milions d'anys que els dinosaures van desaparèixer de la capa terrestre i els motius encara són ignorats, uns diuen si per culpa d'un meteorit, altres si per selecció natural, el cert és que aquells montres que probablement donaven la sensació que s'havien de menjar el món, no es van menjar res.

El cas és que la fauna gegantesca va deixar pas a la inferior en volum, amb el consegüent avantatge pels altres sers que se les veien i desitjaven per fer front a aquells monstres.

Ara, també podem dir que es produeix un altre cataclime que farà desaparèixer uns altres monstres quantitatius i els obligarà a baixar del pedestal en què a causa de la lluita frenètica del consumisme s'havien enfilat sense solució de continuïtat.

Em vull referir a l'aparició de l'euro, que a nivell quotidià acabarà amb la fauna dels milionaris, deixant l'espècie en uns quants escollits gràcies a la seva resistència física, cosa que assegurarà al menys la continuació de l'espècie.

El més segur és que aquesta evolució monetària escombrarà del nostre ordinador l'espècie bilionària amb b de borrador. Els bilions sols figuraran en els arxius de les grans entitats monetàries sols com a referència d'ordre.

L'orgullós bilió baixarà a donar el testimoni del canvi al modest cèntim, que tornarà a reviure en el nostre entorn aquells temps que els comptes es feien amb cèntims, aquells temps que el padrí ens donava vint-i-cinc cèntims amb els quals ens compràvem una coca i cacaus per passar el diumenge.

La força del cèntim emparat pel pare euro desterrarà les ínfules presumides d'una societat que amb l'assequibilitat dels milions que la inflació li proporcionava anul.lava categòricament l'elit dels clàssics milionaris antics.

Era igualment milionari aquell senyor que cobrava un modest sou de dos milions de pessetes anuals, que el potentat president de qualsevol companyia multinacional que en cobrava dos-cents: tots dos parlaven de milions.

Ara els milions en les converses i els comptes corrents aniran més escassos, que potser serà la manera de trobar més gust al diner guanyat en modestes quantitats.

Si això ha de servir perquè totes les capes socials europees unifiquin el sentit i la proporció de la moneda en el món de la supervivència a un nivell més popular, benvingut sigui l'euro amb tota la saga familiar centesimal.

Els sotasignants, veïns del carrer de Sant Roc, protestem enèrgicament per les molèsties que hem de suportar per la incompetència que demostra la Regidoria de Governació en no posar fi a una sèrie d'actes i sorolls provinents dels assistents a la sala Makoki, anteriorment Central.

Hem de patir l'aparcament de vehicles a les entrades particulars o guals. El perill de prendre mal pels gots i botelles trencades. La incomoditat tan violenta com trobar-se joves dormint la "mona" dins de les propietats privades, portals, etc. El soroll de motors accelerats, aparells de música, claxons i la gresca al carrer que es manté sovint fins a les nou del matí.

Si ho comuniquen a la policia local, o no vénen, o bé ens diuen que no saben què fer. Però tenim la seguretat que aquests fets no es produirien si la policia fes acte de presència i demostrés la seva autoritat i professionalitat.

Per tant, lamentant posar en evidència el govern de la nostra ciutat per la seva incapacitat davant d'aquests fets, hem de fer valer els nostres drets i assegurar la nostra mínima qualitat de vida, i per això us demanem que actueu en conseqüència per acabar amb aquests fets que no us honoren com a alcalde.

Un dels actes més singulars i amb més personalitat pròpia de la festa de Carnestoltes a Tàrrega és la gimcana dels pubs de la ciutat, una divertida marató de proves atrevides i simpàtiques, que l'any passat va comptar amb una quarantena de comparses participants. Per prendre-hi part i passar una nit diferent amb la vostra colla d'amics tan sols cal que organitzeu una comparsa amb un mínim de quatre components, us apunteu a qualsevol dels disset pubs de Tàrrega (la inscripció és gratuïta) i us disposeu a desfilar a la gran rua de Carnaval que s'iniciarà al Pati a partir de les vuit del vespre del dia de Carnestoltes, el dissabte dia 13 de febrer. Els premis per a les tres comparses millor classificades s'ho valen: 100.000 pessetes el primer premi, 50.000 el segon i 25.000 el tercer. A més a més hi ha inclòs el sopar per a totes les comparses inscrites.

Mentre es desenvoluparà la gimcana, els qui no hi participin poden optar per assistir al sopar popular a base de mongetes amb botifarra, que presidirà sa majestat lo rei Carnestoltes al Mercat Municipal, i se succeiran tot un reguitzell d'impactants actuacions artístiques fins a la una de la matinada, moment en què s'iniciarà un gran ball de disfresses amb els millors discjòqueis de Tàrrega i el grup de versions revelació del moment, els Azucarillo Kings. El preu de l'entrada per al sopar-espectacle i el ball serà de mil pessetes i si es vol assistir solament al ball de disfresses costarà cinc-centes pessetes. No s'admetran excuses dels qui no vinguin: sa majestat lo rei Carnestoltes passarà llista.

Bon any nou a tots. Espero que l'inici del nou any hagi estat tan bo per a vosaltres com per als voluntaris i les voluntàries de Creu Roja Joventut Tàrrega, perquè a la Campanya de Reis 99 hem batut rècords. Hem de donar, doncs, les gràcies a tots aquells (institucions públiques i persones particulars) que han tornat a col.laborar amb nosaltres i que ens han fet la feina més agradable amb el seu suport. Us mostro les memòries de la campanya que hem realtizat perquè us animin a continuar sent tan solidaris i us enorgulleixin d'allò que heu fet (i que, en principi, semblava poca cosa). Hem començat bé l'any i esperem continuar-lo així fins al proper, que a serà el 2000. Eufòries a part, però, penseu que hi continuen havent col.lectius marginats arreu del món, els quals necessiten la solidaritat que heu demostrat aquestes darreres setmanes. Salut i forces per a continuar tan vius com esteu, targarins i targarines!

Descripció de l'activitat

1. Ofinia local de Tàrrega
2. Durada: del 20 de decembre de 1998 fins al 6 de gener de 1999.
3. El nombre de voluntaris: entre quinze i vint.
4. Nombre de joguines recollides: entre mil cinc-centes i mil set-centes.
5. Procedència d'aquestes joguines: d'escoles públiques, grups d'esplai, particulars...
6. Nombre de joguines repartides: aproximadament vuit-centes.
8. Nombre de beneficiaris: entre vuitanta i cent.
9. Joguines/beneficiari: entre cinc i deu.
10. Nombre d'entitats beneficiades: 0.
11. Activitats paral.leles a la campanya: xocolatades populars (a Verdú i a Tàrrega), entrevistes a la ràdio, escrits a la premsa local, exposició oral a les escoles.
12. Material de difusió: pòsters, fulls informatius, enganxines, ràdio, premsa local.
13. Material produït per la local: cap.

Valoració de l'activitat

1. Anàlisi de l'activitat: cent per cent positiva; els escolars i els particulars han aportat molt material a la campanya. Hem conservat un creixement en el coneixement de la campanya per part de tothom.

2. Coordinació interna: bona. Ens hem dividit en grups per tal de repartir més justament la feina. Vam realitzar la campanya en una setmana, tot i les muntanyes de joguines que teníem per triar i embolicar.

3. Suport autonòmic: positiu.

Dossier de premsa

Mitjà de comunicació, data, responsables locals, tipus d'aportació:

* Revista local Nova Tàrrega, 3/XII/1998, Miquel Aguilar, escrit.

* Revista local Nova Tàrrega, 11/XII/1998, Miquel Aguilar, escrit.

* La Veu de Tàrrega 107.5FM, 28/XII/1998, Núria Briansó i Miquel Aguilar, entrevista.

* La Veu de Tàrrega 107.5FM, 28/XII/1998, Sergi Cantero i Miquel Aguilar, entrevista.

* Revista local Nova Tàrrega, 14/I/1999, Miquel Aguilar, escrit.

Tertúlies del dijous, dia 21 de gener. Internet, comunicació o aïllament?

Un tema de la màxima actualitat, i que està canviant moltes coses, és el d'Internet.

Podem navegar per tot el món sense moure'ns de casa, contactar amb tot tipus de gent d'arreu, comprar, vendre, accedir a bancs de dades de biblioteques, universitats, etc. Fins i tot al del mateix Pentagon.

Pot comunicar amb el món una persona que viu en una masia o en un poblet, o pot aïllar la que resideix en una gran ciutat.

Aquesta serà l'apassionant tertúlia del 21 de gener, com de costum a les deu de la nit al Daus.

Excursió a l'Aranyó, Muller i Riudovelles

El diumenge 24 de gener, a les nou del matí, des del Pati com de costum, ens dirigirem a Riudovelles. Allí deixarem els cotxes i caminant farem cap a Muller, petit poble d'aquell indret; després de visitar-lo, seguirem cap a l'Aranyó, lloc on va néixer Manuel de Pedrolo; veurem el poble i en especial el castell, recentment restaurat, casa pairal d'aquell escriptor.

Per un altre camí tornarem a Riudovelles, que recorrerem amb calma, ja que té racons molt bonics, pui ha millorat molt últimament, en especial l'ermita, que va ser restaurada no fa gaire temps.

Sopar-gala premis Culturàlia

Els assitents a la gala dels premis Culturàlia que van ser fotografiats poden passar a veure, i si de cas recollir, les fotografies a cal Calafell, a l'avinguda de Catalunya.

Sortida cultural i artística a Barcelona

En principi s'ha fixat per al dia 14 de març l'excursió de primavera a Barcelona. Sortint de Tàrrega a dos quarts de nou, anirem a visitar el Museu Nacional d'Art de Catalunya, que és al Palau Nacional del parc de Montjuïc.

Després de dinar, un passeig pel parc Güell i seguidament cap al teatre Tívoli, on podrem gaudir de l'obra teatral amb música Amadeus, amb 21 actors-cantants lírics.

Ja anirem donant més detalls. En tot cas, les inscripcions es podran fer a la Regidoria de Cultura.

El passat mes de desembre, organitzat per l'APA de l'Escola Pia de Tàrrega, un bon nombre de pares, mares i nenes de l'escola van fer una interessant excursió.

Al matí van anar a visitar la tradicional Fira de l'Avet d'Espinelves, on van poder adquirir des del típic avet fins a diversos productes típics i casolans.

Tot seguit es van desplaçar cap a la ciutat de Vic on van dinar i a continuació van visitar el lluït mercat medieval que se celebrà al centre de la ciutat amb diverses i variades actuacions.

Un dia força complet que va deixar satisfets els participants.

La història d'avui, ens transporta a la postguerra. El tancament de fronteres i el boicot o bloqueig del món exterior de productes alimentaris repercutí al nostre país amb una situació de desequilibri famolenc molt acusat a les grans urbs. Hom no podia comprar queviures, si no anava provist de les "targes de racionament". Els pagesos estàvem rigorosament controlats amb l'aplicació dels "cupos forçosos" del blat. Tant és així, que fins a finals de la dècada dels quaranta es passava a comptar les garbes de les garberes de cada propietari. Hi hagué moltes arbitrarietats i qui pagà amb presó i quantioses multes, i pel contrari, qui s'enriquí amb el negoci fraudulent, conegut per "estraperlo". El blat anava al preu del "cupo" a 0,85 o 0,95 ptes. el quilogram, quant els atrevits o "enchufats" el comerciaven a 8,9 i 9 i 10 ptes.

Hi havia l'estraperlo bigarrat de la gent de Barcelona i perifèria que sortien a la desesperada a buscar pels pobles patates, cigrons, fesols, oli i sobretot pa o farina. Els trens anaven carregats a més no poder de gent, farcells, sacs, coixineres que amagaven com podien pels indrets del tren i també, com que eren majoritàriament dones, sota el faldillam. Si bé aquest comerç era més o menys castigat, no ho era amb la cruesa que s'aplicava als pagesos.

El control estava a càrrec de la guàrdia civil i per no raure a les seves mans hauríem fet l'impossible.

Hi havia quarters a Tàrrega, Ciutadella, Barbens, Anglesola, Bellpuig, Belianes, Arbeca, Agramunt, Cervera, Guissona... i per tant, el control era exhaustiu. Cada quarter tenia assignada una demarcació que resseguien tot sovint i uns punts d'observació, i quant menys pensaves te'ls trobaves en els més apartats camins amb l'ensurt consegüent.

Tornabous estava sota el districte i vigilància del quarter de Barbens. El camí que uneix els dos pobles està vorejat de masies i les masies pel fet d'estar isolades eren un lloc molt idoni per les transaccions.

Un dia els guàrdies de Barbens –sempre anaven de dos en dos– trucaren a la masia de cal Cantirer a demanar aigua. Les masies, per tradició, des de tots els temps han estat hospitalàries i encara que inicialment els gossos bordin, les portes són obertes al vianant que necessita l'aixopluc; i cal Cantirer, per l'afabilitat dels seus propietaris encara més.

Quan passat el primer ensurt el Tonet va veure a la porta la parella de guàrdies, es desfeia amb compliments i atencions fent-los entrar a la casa. Una oportunitat com aquella no sempre es presenta.

Entretant, en veu baixa, més amb signes i moviments d'ulls i de cap que amb paraules, insinuà a la seva dona que fes una bona amanida per a aquells invitats de conveniència, i, malgrat que es deia que la guàrdia civil no tenia parents ni amics, el Tonet pensava: "val més estar-hi bé."

A les masies no hi faltaven mai provisions i amb un tres i no res la mestressa va preparar una amanida que "els àngels hi cantaven amb cos de camisa." Enciam, tomaques, ceba, olives, bull del bisbot, xoriço, pernil... que si els àngels no hi cantaven, sí s'ho menjaven amb la vista aquell parell de gorrers endrapants.

La parella, mirant aquell bé de Déu de damunt de la taula, l'un per l'altre no gosaven a encetar l'àpat i per trencar aquell silenci encarcarat el Tonet amb to jovial els digué: "Coman, coman, sinverguenza."

No sé com s'ho agafarien els guàrdies... però asseguraria que ajustarien la gorra (en aquest cas tricorni) fins a les orelles.

I tal com m'ho contaren, ho he contat, sense fer-m'hi comissió.