5a Pàgina

El problema que genera la proliferació excessiva de coloms a la nostra ciutat ja fa anys que dura i són molts els ciutadans que pateixen aquesta excessiva presència d'aus, o millor dit, pateixen la femta que generen o colomassa. A l'església parroquial va costar uns quants milions arranjar les destrosses provocades per la colomassa d'aquests voladors i en molts altres indrets de la ciutat es pot veure aquesta femta a les voreres, i el que no es veu tant però ho pateixen els veïns són les deposicions que deixen als ampits de finestres i als balcons. Al qui li toca de tenir a prop coloms podríem dir que ha tret la rifa de la porqueria.

Cal recordar que abans que l'alcalde Eugeni Nadal demanés coloms a Barcelona, la ciutat era neta d'aquest animalons, i de llavors ençà la colònia s'ha multiplicat de forma alarmant, però ens diuen que en altres poblacions grans on no en van portar d'enlloc també han proliferat molt. L'alcalde actual ha manifestat que durant l'any fan diverses campanyes per disminuir la població de coloms i que són conscients de la porqueria que generen a les voreres i als edificis. La primer autoritat municipal diu que hi ha edificis deshabitats amb les golfes obertes on fan els nius, on s'ha detectat gran quantitat de colomassa que en algun cas pot fer perillar l'estructura de l'edifici pel molt pes d'aquesta femta.

En alguns edificis on es paren els coloms o hi fan nius els propietaris només es queixen a l'ajuntament i no fan res perquè aquestes aus no niïn en aquests indrets o no s'hi puguin aturar. De vegades aquests mateixos veïns es queixen quan vuen contenidors plens de brossa i no fan res perquè els coloms deixin de tirar més porqueria a les voreres, que en alguns llocs estan veritablement fets una llàstima. On hi havia l'hostal Espanya ara la vorera és intransitable, i més en un dia de pluja, ja que hi ha perill de relliscar i fer-te mal, a l'igual que en altres indrets de la ciutat. Un edifici deshabitat i amb finestres obertes és un niu per a aquestes aus i un cau de porqueria. Així caldria que l'Ajuntament incrementés les campanyes per fer disminuir la colònia de coloms. Cada dia sentim a dir noves propostes, com la de situar aus rapinyaires en diversos indrets per espantar-los, però també caldria que els ciutadans fessin tot el possible o el que estigui al seu abast per evitar que els coloms trobin llocs per fer nius o per aturar-se i sobretot haurien d'evitar donar-los de menjar, que ja en troben, i massa, als camps de vora la ciutat.

Opinió

Com he dit altres vegades i no em dol de repetir, per al qui escriu és un autèntic plaer saber-se llegit. I sobretot si es té la gentilesa d'aportar nous i valuosos elements al comentat: que és el cas d'avui, ja que si bé el dia 19, en el meu article podia inserir-hi una fotografia dels volts o del mateix any 1910, de la cantonada del carrer de Santa Anna amb l'actual avinguda de Catalunya, en el conjunt construït per don Enrique de Càrcer, avui és de la cantonada amb el Pati.

La vella postal m'ha estat facilitada d'una manera més que amable i espontània, amb el seu característic entusiasme per les nostres coses, per la senyora Ramona Gómez Nicolau, vídua Argilés, en prova d'amistat que sincerament agraeixo. I que em serveix per arrodonir, encara una mica més, el que escrivia en l'esmentat article del 19 d'octubre darrer. Perquè endemés de la valua de la postal, per evocar un entorn que vaig conèixer i les seves evolucions, cosa que no succeïa en la cantonada del carrer de Santa Anna, que encara es conserva, l'esmentada senyora també m'ha facilitat el text d'una frase del Quixot, de Miquel de Cervantes, que figurava al quadre de mosaic o majòlica, de la part superior d'aquella part de la cantonada. Diu així: "Estese en su casa atienda su hacienda, confiese a menudo, favorezca a los pobres y sobre mi ánima si mal le fuere".

Prova també del que escrivia el dia 19 de l'afecció al Quixot i a Cervantes de don Enrique de Càrcer, ben demostrada en la seva gran obra Las frases del Quijote, de la qual vaig donar compte en l'article d'enguany. I em vaig quedar curt, perquè entenc que com un magistral treball d'una persons extraordinàriament vinculada a una part de la història de Tàrrega, crec que d'una manera o altra hauríem d'intentar divulgar-la. Podria àdhuc ésser a les nostres escoles. Perquè no hem d'oblidar que, arreu del món, i ara fa poc a la mateixa Xina, s'han fet edicions del Quixot, extraordinàries. I Enric de Càrcer en féu una anàlisi més que completa i plena d'encerts humans i pedagògics.

Però tornem sense digressions a la cantonada. Allí, precisament en aquella porta d'un local mig oberta i on, si no vaig equivocat, s'hi trobava un cartell a una vidriera o potser una persiana, de molt jove, diria de nen, hi havia vist Cal Nano. Que era un establiment dels que en diguérem "cabaret", que es distingia per la seva procacitat i atreviment màxims. Que més d'una vegada espiàvem a través de les persianes aquelles ballarines o dites artistes de varietés, que ho feien gairebé nues o nues del tot. No exagero, perquè durant uns anys s'havia arribat tant o més lluny que ara, però sense publicitat o molt escasa. I tenint en compte que, en aquells temps, fora de les hores de compra, senyores i noies, no es movien de casa, si no fos els dies de festa, o les festes majors. Però Cal Nano, o el cabaret, va tancar-se. Em sembla que posteriorment s'hi trobava una botiga o botigueta. I el cabaret al carrer Alonso.

Del meu record, l'esplendor de la vorera d'aquella cantonada, i especialment la tocant al Pati, com a establiments públics, de bars o cafeteries, que més tard la distingiren, va començar el maig del 1927, quan s'inaugurava el Bar Joventut, que Anton Perelló, el seu propietari, de poc en poc i gràcies al seu excel.lent servei, féu acreditat i famós. Que en el seus anuncis a Crònica Targarina el situava al costat de la Banca Arnús, que es trobava a la cantonada del carrer de Cervera, oficialment del Carme. I fou uns anys més tard, quan en la tan repetida cantonada, s'hi establí el Bar Royal, dit el Bar de la Paca, i posteriorment el Bar Liceu, no el d'ara, ja que el primer va integrar-se al Joventut, a la vorera.

En anteriors ocasions, que ara no citaré per no omplenar l'article de xifres, he escrit de la multitudinària assistència del tot Tàrrega en aquell sector de bars i cafeteries, que després també s'instal.laren a l'altra banda de carretera (avui solament escric de la cantonada de la postal, que fou un element molt destacat de la nostra ciutat. Que avui encara es recorda i cita per persones que havien estat a Tàrrega. Tant si es tractava de mercats, festes majors o tertúlies. I és ben evident la importància que amb distints establiments continua tenint tota aquella vorera. I no cal dir el nostre Pati, que sempre, amb més o menys encert, ha volgut reformar-se. Això sí, els bancs i els parterres o jardineria. I és quan em ve a la memòria i he pogut comprovar també a Crònica Targarina que l'any 1927 l'alcalde Felipe de Juan Zalama va fer publicar una nota en què manava que les mares o cuidadores dels infants que anaven al Pati no deixesin pujar la mainada, petits o grans, drets dalt dels bancs, perquè els embrutaven. I, a més, que no toquessin els filferros que protegien els parterres. Curiositats i coses d'aquell temps, evidentment, però mostra igualment del que ha estat per Tàrrega el nostre Pati. I l'al.licient, ara a l'altra banda, de bars i cafeteries.

Opinió

Els qui més em coneguin es faran creus en veure que omplo un full parlant d'economia, de nova economia de mercat per a ser més exactes, ja que aquesta no és precisament la meva temàtica predilecta en cap els sentits possibles. Però el fet és que, davant dels colossals esforços que la Cambra de Comerç de Tàrrega està fent per posar al dia els comerciants en relació a l'euro, que sense adonar-nos-en ja el trobem trucant a la porta, certs dubtes m'han vingut al cap. Com a exemple més significatiu, us diré que la tan temuda arribada de la moneda comunitària no crec que sigui res en comparació a la ja passada, i alhora normalitzada, arribada de l'economia virtual.

L'arribada de l'euro suposa, per a les llars de tota la comunitat europea, la possibilitat de tenir una moneda en comú, quelcom de propi i unitari que ens acosta més a països veïns i llunyans amb aspectes, sobretot econòmics, iguals entre si. L'euro, lluny de ser una simple moneda encunyada per a la comoditat general, és també un símbol de germanor entre països diferents, entre cultures diverses i entre persones relativament distants. És això positiu per a la comunitat europea i els països que la integren? Deixeu-m'ho posar en dubte, perquè vist des d'un petit país que encara no té ni els drets nacionals reconeguts per un Estat suposadament superior, l'entrada en una comunitat encara més superior que escassament reconeix els drets d'aquest Estat lleugerament inferior, suposo que de moment no ens hem perdut, és fa una mica gran. Però aquest no és el tema d'avui; passem pàgina.

L'arribada de la moneda comunitària és quelcom tan senzill com canviar les velles monedes estatals, en el cas espanyol la pesseta, per una nova peça de metall i uns valors monetaris lleugerament diferents. I aquí és on vull anar a parar: algú recorda l'arribada de les targetes de crèdit i de l'economia virtual? L'entrada a la societat d'unes peces de plàstic, que deien que servien per a pagar, devia de ser tot un daltabaix; i dic "devia de ser" perquè, en el meu cas particular, no recordo aquelles primeres targetes. Com és possible que puguem canviar productes per diners... sense diners? Amb el dubte d'on són i on van a parar, aquests diners, la societat devia de creure que el futur els preparava una economia inexistent, invisible als sentits humans: diners que no es poden veure ni tocar.

En l'era internàutica que comencem a viure, ja que Internet és des de fa escassos anys una eina imprescindible per a la humanitat, les previsions econòmiques de la ciutadania de base s'han disparat. Avui en dia és possible comprar i vendre a través d'un ordinador que, connectat a una línia telefònica, és capaç de contactar amb d'altres ordinadors situats arreu del planeta. Des de casa estant, i amb l'ajuda d'aquesta imprescindible eina informàtica i també inexistent, podem gastar uns diners invisibles que estan emmagatzemats virtualment en un compte corrent, un compte bancari, que tampoc veiem ni toquem. Els nostres diners, avui en dia, no són diners, sinó números impresos en una llibreta o sobreimpresos en una pantalla de caixer o d'ordinador.

El fet que aquests diners que ja no són diners, i entenc diners per peces metàl·liques o bitllets sensibles, es transformin de sobte en un nou valor de mercat, el tan temut euro, no és un fet decididament significatiu. Allò que podria ser realment preocupant, i insisteixo que ja està normalitzat, és el fet que les monedes que fins fa uns anys coneixíem ara siguin volàtils i imperceptibles. Potser em creureu un ingenu, però sóc d'aquells qui continuen pensant que, allò que em pertany i no és a les meves mans, ni em pertany ni és.

Correu del lector

Se trata de una perentoria cuestión de urbanismo de ámbito local. Como en todas la poblaciones de cierta importancia, y Tàrrega figura entre las principales de la província de Lleida, necesitamos disponer sin más dilaciones de espacios holgados donde aparcar automóviles en horas diurnas en las zonas que soportan el ajetreo mercantil y de servicios de la ciudad.

La configuración de nuestra ciudad por lo que atañe a las calles y plazas del centro, que son las principales, ofrece un predominio de espacios angostos que dificultan en grado sumo el traslado que quienes usan el automóvil por el exceso de carga que llevan, y también de la gran afluencia de forasteros que acuden a efectuar sus aprovisionamientos en Tàrrega.

Es el caso que, según noticias fehacientes, el ayuntamiento local, muy acertadamente, ha enfocado gestiones para adquirir los terrenos y cobertizos propiedad de la RENFE, que desde hace muchos años han quedado en completo abandono, debido a que el transporte de mercancías que antaño utilizaba el ferrocarril en Tàrrega y en todas partes, y yo que nací el año 1915 aquí, y residía junto a la estación podría permonarizar aquel trajín al que se dedicaban tanto mi abuelo como mi padre, ahora se efectúa totalmente por carretera.

Con las importantes mejoras ya iniciadas en la línea Lleida-Manresa, que sin duda se completarán antes de la puesta en servicio del AVE que circulará por Cataluña, el uso del ferrocarril en esta comarca, sin duda derivará en un incremento extraordinario de pasajeros en nuestra ciudad, que precisará como máximo de tres línia de railes. Con esta perspectiva, los tarraguenses podemos confiar en la preclara y generosa intervención del ministro de Fomento, Sr. Francisco Álvarez Cascos, para la cesión al municipio tarraguense de la totalidad del espacio sobrante de RENFE, para el montaje de un ámplio servicio de aparcamiento de automóviles a que me he referido.

Cabe esperar que la aportación económica que se fije para la transacción de dicho terreno será asequible para el Ayuntamiento, por la sobriedad de su coste, como indicio del apoyo regular que en éstos casos otorga el estado a los modestos entes locales como es nuestro caso.

Como conclusión dedico a nuestra corporación municipal la siguiente frase de exhortación: "Si los políticos no se atreven a innovar nos enquilosaremos".

Y en cuanto al ministro Sr. Álvarez Cascos, no me sorprendería que conociera la aseveración del ex-presidente Clinton, en su época de mandato: "No podemos construir nuestro futuro sin aydar a los otros a construir el suyo".

P.D.: Demano disculpes al director d'aquest setmanari i als lectors, perquè en aquesta oportunitat no redacti en català com faig habitualment. És una deferència per la persona significada, de terres enllà, a la que dedico el missatge.

Correu del lector

Els de Verdú tenim la satisfacció de presumir d'un patrimoni arquitectònic medieval memorable. A destacar el castell i l'església parroquial. Els edificis són una empremta que ens deixa el pas del temps. Els podem admirar, i observant-los, tenim indicis del que va passar en altres èpoques.

Del castell verduní ens parlava Ramon Boleda divendres al vespre, en el curs setmanal d'història, organitzat per l'Associació de Dones l'Argila. Ens explicava que la torre va ser el primer que es construí, després, el tancament o muralla, i al llarg del temps i dels segles resulta que l'edifici s'ha transfigurat totalment.

Vint-i-dues persones expectants, emmudides, paràvem atenció als fets succeïts, que brollaven, detalladament i amb extrem entusiasme, de la boca d'en Ramon. Tot i que s'allargà quinze minuts més, l'hora i quart se'ns va fer curta. No recordo haver assistit mai, en la meva etapa d'estudiant, a cap classe d'història amb una audiència tan atenta. I és que un orador súperconeixedor del que explica irradia autenticitat i atreu la màxima concentració.

Passats de l'hora, es va disculpar perquè havia d'anar a una altra reunió.

Era una reunió de la revista Xercavins. Aquesta publicació trimestral ha tret ja vuit números. Compta amb més de tres-cents subscriptors. Fins ara hi han col·laborat seixanta articulistes diferents. I ha donat lloc al naixement de l'Associació Cultural Xercavins.

Durant les seves aportacions, en la reunió, Ramon Boleda va explicar-nos els diferents texts que està preparant, i també un treball de recopilació-investigació comarcal que està duent a terme. En Ramon, juntament amb Josep M. Castelló, són els puntals forts de la publicació Xercavins. Ell és la persona que hi ha redactat més articles, i també el qui ha aconseguit captar el major nombre de subscriptors.

Acabada la reunió, jo, enfilava camí cap a casa, quan vaig aturar-me davant de "la pissarra" que hi ha a la plaça. És una pissarra retolada amb guix blanc i lletra gòtica cal·ligràfica. Anuncia les activitats que faran les associacions del poble. La pissarra és un mitjà de propaganda semblant al que era abans el pregoner. La penja Ramon Boleda a la cantonada de casa seva (plaça Major - carrer de les Tendes), i moltes persones s'aturen a llegir-la. És una mostra més de les aportacions voluntàries i desinteressades que fa en Ramon, i que ens passa desapercebuda, per habitual.

Només en tres hores em vaig ensopegar tres cops consecutius amb la incansable tasca actual d'aquest home. Ha estat pagès, arqueòleg, historiador, escriptor, cantant, pintor, actor, futbolista i alcalde, membre d'incomptables entitats, periodista, pare de família nombrosa i padrí. A la seva edat (jubilat ja fa anys) ens dóna exemple de servei, tolerància i amor al poble i al país.

En Ramon va ser nomenat Piador de l'any (pels joves de Verdú, durant la Festa de la Verema i el Vi de 1999) per la seva fructífera i incansable tasca altruista.

Aquest dissabte dia 17 rebrà merescudament un nou guardó, comarcal aquest cop, atorgat pel Centre Cultural de Tàrrega.

Si els verdunins ens sentim cofois de tenir un magnífic patrimoni arquitectònic, més satisfets estem encara, del nostre patrimoni humà. A Verdú no tenim solament edificis o façanes majestàtiques (continent, en diuen en les assegurances); tenim sobretot molt contingut humà, i Ramon Boleda n'és, sens dubte, un dels màxims exponents.

L'empremta que ens deixa en Ramon no és solament la de les construccions o urbanitzacions que va impulsar com a alcalde, que en pocs anys i amb pocs recursos van ser moltes: escoles, antiga biblioteca, baixos ajuntament, urbanització i obertures de carrers...

Les petjades més fondes i perdurables, són per una part un immens llegat cultural i històric de Verdú. Ningú abans, havia investigat i escrit tant sobre la nostra vila,

I per altra part, l'esperit de servei pel bé comú (Verdú, comarca, país), que ha sabut transmetre i propagar al llarg de la seva vida, i que ha deixat una traça inesborrable en el caràcter i quefer dels qui l'han envoltat, i m'atreviria a dir també en el caràcter col·lectiu dels verdunins.

I tot i que rebrà un nou homenatge pel que ha fet fins ara (pel passat), en Ramon està híperactiu en el present i reté molta vitalitat per seguir llaurant el futur.

Correu del lector

Déu n'hi do, aquest "aprenent de periodista novell" que diu ell. Déu n'hi do, si n'ha comentades, de coses.

Segurament, quaranta anys enrere, ni ell ni jo no pensàvem pas que a hores d'ara faríem junts aquest exercici de recull i de glossa de frases publicades a Nova Tàrrega (25 de maig de 1985) referents a Ramon Robinat Cases a.c.s.: un targarí absolut.

Amb tu, Josep, vull parlar, i de què més puc parlar sinó de tu. D'entrada jo diria que una de les virtuts que més bé defineixen el nostre personatge és: la seva fidelitat a uns ideals –no compartits per tothom, com és normal– a un pensament, a un comportament. No és tan interessant ser de dretes o d'esquerres. El principal és que siguis bona persona. L'única feina que mereix l'agraïment dels temps venidors, si som capaços de dur-la a terme, és aquesta: "remar cada dia".

Jo el veig com un militant convençut de la família (com n'és d'alliçonadora la seva lluita al costat de la seva esposa Rosa Gené a.c.s.) en una llarga infermetat. Tots ho sabem: la mort sempre porta el sofriment de la separació, la incògnita inquietant de la forma i el moment; mai no es oportuna. Per això tots intentem aconsolar-nos-en com podem. L'amic Josep ho fa en les visites setmanals al cementiri, on ens trobem alguna vegada.

Coneixent-lo una mica com el conec, m'imagino que li agradarà que el compari amb l'admirat Josep M. Espinàs. A qui no, oi? Tant se val, no ho dic pas per afalagar-lo, sinó perquè certament li trobo unes certes similituds. Ara ho explico.

Josep Castellà Formiguera és un dels pocs columnistes capaç de mantenir la seva cita periòdica, gairebé setmanal, a pesar de la seva avançada edat. A més, els seus articles han mantingut sempre i mantenen els nivells de correcció i respecte que els fan aptes per a un ampli ventall de lectors. I aquells que han estat escrits amb la contundència del qui creu en el que defensa també han sabut mantenir el to adequat.

Jo no puc oblidar-te, pensant en aquells cinc anys durs que mossèn Josep Serra i Janer (mort l'agost de 2001) va viure a partir de prendre possessió del càrrec de rector de la parròquia de Santa Maria de l'Alba i rebre jo el nomenament de president de la junta parroquial. El poder imperatiu d'un conjunt de fidels exercir la seva influència. Gràcies a Déu vàrem suportar el grau d'insolència intolerable.

Els problemes que afligeixen tota persona no són indiferents per al cristianisme. És més, cap problema autènticament humà es pot deixar d'enfrontar amb el missatge cristià. Per això Karl Rahner, teòleg dialogant amb la societat de la seva època (1904-1985), considera que no n'hi ha prou de proclamar la fe perquè tots els problemes es resolguin. Al contrari, la fe exigeix del cristià que reflexioni. I tu ho vares fer quan un grup de catòlics targarins "radicals" –deixo de citar-los per haver-nos precedit amb el signe de la fe i dormen ja el son de la pau– no acceptaren la supressió de monopolis eclesials locals existents en el regnat de mossèn Josep Serra i Torrents (mort l'any 1957).

En la tertúlia crítica habitual de l'Ateneu i reunions casolanes no hi vares participar, com tampoc acceptares formar part de la comissió que es va personar al palau episcopal de Solsona per demanar la dimissió. La resposta del bisbe Dr. Vicente Enrique i Tarancón, amb aquella mirada diàfana i expressiva que posseïa, va ser aquesta: "Mossèn Josep Serra i Janer no tan sols serveix per Tàrrega, sinó per molt més".

Ho confirma la crònica de mossèn Climent Forner, vicari que fou de la parròquia de Tàrrega, publicada en el Full diocesà el 21 d'octubre de 2001: Mossèn Josep Serra i Janer, in memoriam. En ella hi falta anotar encara l'última obra, 200 sabios y Dios, que vaig rebre pocs dies abans de la seva mort.

I no vull oblidar la vindicació constant de les persones que han contribuït i contribueixen a teixir –a vegades, potser, amb lletra menuda– la història de Tàrrega, ja sigui per la seva actuació social, política, religiosa o cultural.