---

5a Pàgina

Ja fa bastants anys que vam dir que no enteníem el nom de Segarra-Garrigues perquè en els avantprojectes del futur canal ja es veia que de la comarca de la Segarra poca cosa o quasi res regava aquest canal; per tant no tenia massa sentit posar el nom d'una comarca que fins al moment no era previst que gaudís de l'aigua. Cal suposar que aquesta denominació podria venir d'abans que el Parlament de Catalunya oficialitzés les actuals comarques (que ara vol modificar l'Informe Roca), i per tant, de quan la veu popular deia Segarra o terres segarrenques a tot el territori de les nostres contrades que no era regat pel canal d'Urgell (més o menys). També perquè posar el nom d'Urgell a dos canals podia crear confusió, però més si es posa el nom d'una comarca per on no és previst que passi. Aquí tenim el cas del Canalet, que oficialment es diu o es deia "del Alto Urgel", que encara crea més confusió amb la comarca de l'Alt Urgell, amb capital a la Seu d'Urgell.

En tots aquests anys, des del 1981 en què es va reprendre a Sant Martí de Maldà la reivindicació més ferma per a la consecució d'aquesta via d'aigua, mai els de la comarca oficial de la Segarra, amb capital a Cervera, havien dit res sobre si els afectava o no, ni si el volien o no. Ara, uns dies abans que el president de la Generalitat, Jordi Pujol, vingués a Tàrrega, des de Cervera es van queixar que el Segarra-Garrigues no regava res del marge esquerre, que és el que podia beneficiar part de la comarca veïna. Tothom té el dret de demanar el millor per a la seva zona, i més si es tracta de l'aigua, ja que és un bé molt preuat i font de riquesa, però, home, que al cap de vint anys de lluita per a la consecusció d'aquest canal ara es despengin demanant que es pugui regar el marge esquerre és una mica fotut, i més si això pot comportar el retard en l'inici de les obres. Crec que els de la Segarra hi tenen dret, però es desperten una mica tard, quan altra gent hi ha treballat i ha lluitat durant molts anys, i ells fins ara no havien mogut ni un dit per aquest projecte.

Cal recordar que del retard en la construcció de l'autovia Cervera-Igualada (a part de moltes circumstàncies) una petita part de culpa l'han d'acceptar alguns de Cervera. També caldria fer memòria que poc abans de començar les obres de la variant de la capital de la Segarra alguns comerciants van protestar perquè temien que la variant els trauria clients en desviar el trànsit fora del centre urbà de la ciutat. Ara el poble més petit i que pateix el trànsit d'alguna carretera vol la variant per seguretat i tranquil.litat. Esperem que les justes reivindicacions dels de la Segarra per l'aigua no retardin la construcció del Segarra-Urgell-Garrigues, perquè llavors en sortiríem perjudicats tots, ells i nosaltres.

Opinió

Segueixo en l'evocació. Ho tenia decidit mentre buscava dates concretes, quan a La Vanguàrdia del 13 d'agost del 2000, en la secció de "La Vanguàrdia" del siglo, en referència a la del novembre de 1945, apareixia un anunci de Piscinas y deportes: mañana noche. Segundo gran concierto de swing, que encara em decidí més a ocupar-me'n. Fins que l'amic i entusiasta targarí Francesc Robinat Elias em proporcionà un seguit de documents i informació a través de partida de naixement i fotocòpies de setmanaris targarins de l'època, o de la fundació de l'Ateneu, que em permeten d'escriuren amb més exactitud. A més d'un altre estimat resum proporcionat per un dels seus néts.

Santiago Sala Sala, nasqué a Tàrrega el 5 de maig de 1887 i moria a Barcelona el 20 de setembre de 1944. Evidentment una vida curta però d'una intensitat empresarial, durant uns anys, molt arrelada a les activitats culturals i àdhuc polítiques de la nostra ciutat, abans d'instal.lar-se definitivament a Barcelona, a principis dels anys trenta. Però això sí, involucrat sempre en les activitats i coses targarines, que estimà sempre. Rellotger com el seu pare, tingué una prestigiosa joieria al pis principal del carrer del Carme, on als baixos s'establí La Sirena, prop de La Central i davant de Cal Delfín. Si bé com en el seu esperit d'home emprenedor allò era poc, juntament amb els Escribà, Jaume Andreu i no puc precisar si amb algun altre targarí va fundar l'empresa d'olis minerals Alasko. Que dic minerals o lubricants, com em sembla també una secció de pintures, que no tenien res amb els de consum de boca habituals en aquesta zona. I demostració de la visió de futur que tingueren els qui fundaren l'esmentat Alasko, de cara al que vingué seguidament en l'ús de l'automòbil i les indústries.

Però entretant que residí a Tàrrega, al desembre de 1917 fou elegit regidor en una candidatura catalanista i renovadora, essent alguns anys juntament amb el meu pare Josep. Que, per cert, i d'aquí degué venir la gran amistat que sempre conservaren, l'any 1919 formaren part de la gent que va fundar l'Ateneu. Amb la primera junta, o consell central, presidida per Samuel Perenya Reixach, estava integrada per l'esmentat president; vicepresident primer, Francesc Segarra Vives; segon, Josep Castellà Boladeres; tercer, Anton Escribà Roca; tresorer, Emili Cucurull Sagristà; secretari, Marcelí Munné Masdeu; i vocals, Josep Mateu Mas, Joan Gómez Llobera i Santiago Sala Sala.

Sense entrar, però, al suport i la intervenció que mantingué en altres entitats o celebracions targarines, vull anar a la seva gran empresa que va establir a Barcelona l'estiu de 1935. I que sense cap mena de dubte, a més del que havia sentit sempre a dir i comentar per multitud de barcelonins de tota mena, fou pionera en molts aspectes, no solament a Barcelona, Catalunya i Espanya, sinó que a tot el món: "piscines i esports". Que no exagero ni amplifico, sinó que em limitaré a copiar o resumir el que es deia a la premsa d'aquells anys. I que també es publicava al setmanari targarí Acció Comarcal en el número del 7 de setembre de 1935, fotocòpia que m'ha facilitat l'esmentat amic Francesc Robinat, i que lectores i lectors poden trobar a la biblioteca o arxiu de la nostra ciutat.

A més, dóna la circumstància que l'esmentada empresa fou creada per Santiago Sala Sala, "en unió del seu col.laborador Mateu Vives, que anys més tard, cap als cinquanta, esdevingué cunyat de la meva germana Teresa, que m'ho va confirmar més d'una vegada. I com es diu a Acció Comarcal, era: "Un gran camp d'esports on no hi ha més que demanar, i deixa complagut el més exigent: pista de patinar, gimnàs, camp de base-ball, golf i altres, han estat construïts amb gust i encert, però el que pren unes proporcions excepcionals és la piscina Mercè, i si no ací va un botó de mostra. Aquesta piscina bat el record mundial de totes les construïdes fins ara. Té 100 metres de llargada per 33,33 d'amplada amb profunditats que oscil.len entre 0,40 i 5 metres, i una cabuda de la friolera de sis milions de litres d'aigua. La Madisson Square de Nova York, que fins ara era la pubilla de les piscines, ha caigut de la banca i s'ha quedat a segon rengle amb els seus 85 per 33,33. Hi ha un pont, que es tota una obra d'enginyeria, de vint metres de llum per deu d'alçada, amb uns trampolins i palanques de 3,4, 7 i 10 metres sobre el nivell de l'aigua. El sevei de bar restaurant està confiat, com aquell qui no diu res, al Ritz. Pista de ball i un reguitzell de diversions".

No m'allargo més en la descripció i en els comentaris del setmanari targarí citat, que insisteixo, com jo també proclamo, que tota aquella obra, emblemàtica de la prosperitat de Barcelona en aquells anys, era una demostració evident de la capacitat empresarial de l'excel.lent targarí que era Santiago Sala Sala. Vingué després tot el trasbals de la fatídica guerra civil que obligà a anar a París l'esmentat senyor, i més cap aquí, la represa de les activitats de la llavors obligadament Piscinas y Deportes, com així figura a l'anunci de 1945 a La Vanguàrdia. Però no tracto de fer la petita o gran història d'aquell conjunt, sinó, com titulo reivindicar l'esperit emprenedor dels targarins del qual escric tantes vegades. I de què Santiago Sala és un altre exemple. Innovadors, com han estat i estan essent molts altres.

Opinió

Al bell centre de Tàrrega, a prop d'allà on se celebra cada dilluns el mercat, allà on hi ha el museu i la biblioteca, allà on passejava el vell avi quan lluïa un bri de sol durant les fredes tardes d'hivern, conta la llegenda que temps endarrere, quan el carrer no era encara carrer ni Tàrrega era encara la ciutat que coneixem, es produïren uns estranys casos d'assassinats no aclarits ni tan sols en els nostres dies.

L'any 1846, en plena època de canvis desenfrenats, en temps de la creixent indústria i de l'empobrit i nou proletariat, el jove metge Puigpinós va arribar a la vila de Tàrrega procedent de les terres del nord. Els Pirineus havien estat la seva llar d'ençà que finalitzà els seus estudis de medicina a la universitat. Allà serví un altre doctor com a aprenent i ajudant, i ara la seva atenció era demanada a la plana del secà. Les ordres no eren clares, el seu mestre tan sols li digué «em fas falta per resoldre un cas», i ell, sense dubtar-ho, se n'hi anà. Deien que era un jove coratjós i de bona planta, erudit i afanyat. Va arribar envoltat d'excel·lents referències, però d'un misteri que el va convertir en persona de no refiar.

La seva arribada a la vila va ser discreta. Un carruatge a mitja nit, un breu equipatge a base de roba de recanvi i eines mèdiques precises i necessàries, un paraigua vell i desgastat i un barret d'ala ampla. Lentament baixà del carruatge i, posant els peus a terra, una esgarrifança li recorregué l'esquena de baix a dalt, sense oblidar ni una sola de les compactes vèrtebres. Una mala sensació el rebia en una inhòspita vila que se li presentava fosca, bruta i abatuda per una tempesta que no havia vist en cap de les seves llargues expedicions muntanyenques. L'aigua queia a bots i a barrals sobre la terra del que era el carrer Major, el fang el cobria fins ben bé un pam de bota i el paraigua foradat no era suficient per aturar la feredat climatològica. Un cop de vent l'hi arrencà de les mans, i va haver d'afanyar-se a entrar aviat al portal del que seria el seu allotjament durant els propers dos dies. O, com a mínim, allò era el que li havien dit...

La casa era pobra, però confortable, una acollidora llar de foc i un plat a taula, encara fumejant, li donaven la benvinguda juntament amb la mestressa, que presentava el rostre preocupat. El senyor Paner, el seu amfitrió, no trigà gaire a baixar de les habitacions, que eren al pis de dalt. La dona, mentrestant, s'havia interessat pel viatge, per l'estat d'ànim del noi i li havia recollit l'abric llarg i l'equipatge per portar-ho a eixugar. «A Déu l'encomano, fill», li va dir tot marxant i just abans de senyar-se.

El senyor Paner entrà a la cambra amb impaciència, saludant i donant la benvinguda al jove, ràpid i descuidant les formes. Semblava tenir pressa per a dir-li alguna cosa. El va fer seure i li digué, tan fluix que fou complicat d'entendre: «Suposo que sap per què és aquí, oi? Suposo que no. Jo li ho explicaré... però esperi's un moment, mengi alguna cosa, deu d'estar cansat i afamat després d'un viatge tan llarg». La resposta positiva de Puigpinós, no sense un nus a la gola, va resultar una escapada momentània a l'absurda delicadesa que el senyor de la casa emprava per a un assumpte de tanta magnitud. «Bé, que us vagi de gust, doctor. Tornaré en breus moments...». Tant de misteri va fer que el doctor sopés neguitós i amb ànsia per a conèixer allò que Paner havia d'explicar-li, però minuts més tard tornà a entrar per la porta. «Vam patir un estrany cas d'assassinat en aquesta vila», començà, «una mort que resta per resoldre, donades les misterioses circumstàncies de la defunció». La sorpresa de Puigpinós no fou petita, ja que creia haver de tractar un senzill cas de malaltia d'aquells que tractava de costum. Ara el sorprenien amb això: amb un estrany cas, tal i com ja li havien encomanat, però de mort.

La vetllada no fou gaire més llarga. El senyor Paner havia estat callat pràcticament tota l'estona mentre Puigpinós duia escasses i lentes cullerades de sopa bullint a la seva gola castigada pel vent i la humitat. L'assumpte, no calia dir-ho, l'incomodava de tal forma que es qüestionava el perquè del seu viatge, pel que feia a l'encàrrec per part del seu mestre. «És ja massa tard», pensava amb la mirada fixa en la llar de foc espetegant, «per a tornar endarrera». I d'aquesta manera, immers en impotents pensaments, fou com Paner el féu alçar i el conduí a la seva cambra, al primer pis del número 2 del carrer Major. L'endemà s'haurien d'aclarir molts dubtes, i calia estar plenament lúcid per a afrontar-los amb el coratge i l'erudició amb què se'l reconeixia.

Opinió

El proppassat u de febrer es va fer el ple municipal monogràfic dedicat a debatre i a aprovar els pressupostos d'enguany.

La sala de plens quasi era plena i la sessió va resultar força interessant per als ciutadans i les ciutadanes assistents.

Uns i altres, equip de gover i portaveus de la resta de grups, varen anar exposant els raonaments i les motivacions que els situaven en concordància o en desacord amb els pressupostos que l'Equip de Govern havia preparat per al 2001.

A tall de resum, destacaria com a temes més controvertits, i llargament debatuts: l'elevada quantia del crèdit previst de sol.licitar per aquest any (283.859.031 pessetes) que es ve a sumar al de prop de 230 milions de l'any passat, i la prioritat atorgada per l'Equip de Govern a algunes partides del capítol d'inversions.

Personalment m'agradaria referir-me a una llarga part del ple; crec que massa llarga. Em refereixo a l'inacabable diàleg entre el Sr. alcalde i el regidor Sr. Mayora. Dic que m'interessa referir-m'hi, ja que en un moment determinat el Sr. alcalde, el Sr. Frederic Gené, va reconèixer que, quan en un passat ple ell va qualificar de la manera que va qualificar el Sr. Mayora, potser es va deixar endur per l'excitació nerviosa a què el va abocar el propi Sr. Mayora, i que retirava la qualificació que li atribuïa. Ans al contrari, va aportar una sèrie de documents amb què volia demostrar la raó que tenia per haver-lo qualificat d'aquella manera. Per tant, s'hi refermava.

Si em refereixo a aquest punt, tan llarg i crec que desagradable, és perquè en un escrit meu vaig fer, si ho recordeu, un afegitó en què em solidaritzava amb el Sr. Mayora en aquells moments tan desagradables per a ell. En aquell afegitó, aquest regidor de vosté hi escrivia aquell aforisme de "no ofèn qui...". Doncs bé, com que el Sr. Gené reconeix i retira el possible to ofensiu de les seves paraules adreçades al Sr. Mayora, aquest regidor de vostè retira i demana disculpes públicament al Sr. Gené, per la possible càrrega ofensiva de l'esmentat aforisme. Ara bé, a l'igual que el Sr. alcalde, aquest regidor de vostè manté l'esperit d'aquell afegitó, i que no és altre que el de la solidaritat amb un regidor que, equivocat o no, no mereix, ni ell ni ningú, ésser públicament examinat i alliçonat en la seva tasca política. Considero que són els seus votants els qui li han de demanar comptes. La democràcia té aquesta grandesa: la de permetre els errors dels elegits.

També personalment vaig viure, aquell vespre del dia del ple, uns moments molt desagradables. Va ésser una d'aquelles situacions en què la perplexitat no et deixa reaccionar. Un d'aquells moments en què arribes a dubtar de la conveniència de seguir feinejant en els afers públics. Però, com són situacions de forta càrrega emocional i que afecte a uns i a d'altres els deixen indiferents, ho donarem per tancat.

Tornem al ple. Finalitzat el debat, els pressupostos es varen aprovar amb els vots favorables de CiU, el PP i el PSC-PSOE.

Varen votar-hi en contra els AIPN i el regidor del Ind. pels Pobles Agregats.

Com una mena de continuació d'aquell ple, el divendres dia 9, la Plataforma Independent Ciutadans per Tàrrega celebrava l'acte públic informatiu sobre els pressupostos municipals 2001.

La Sala de Cultura es va omplir. Donava bo de veure l'ampli espectre de la ciutadania que s'hi va congregar. És especial motiu d'esperança la important presència dels joves. No hi van faltar "els de sempre", els que "ens trobem a molts llocs". Hi havia equilibrada presència d'homes i de dones. Especialment positiva resultava la presència de les diverses sensibilitats polítiques, així com d'opcions culturals i socials dels assistents.

Es van comentar i analitzar els pressupostos i les seves conseqüències per a la ciutat.

Tant les exposicions com el debat varen estar dins d'aquella agradable atmosfera que creem els ciutadans quan ens mou un esperit de compromís ciutadà d'anàlisi activa i positiva.

Sembla que la intencionalitat que mou tots els actes i promocions de la Plataforma Independent Ciutadans per Tàrrega, la d'ésser fòrum obert de participació ciutadana, està calant en la societat targarina.

Sembla que molts ciutadans i ciutadanes entenen amb claredat el que altres els convé confondre, que la Plataforma Independents per Tàrrega és una plataforma, un fòrum, obert a tots i totes per a parlar i debatre temes polítics, i que té un únic objectiu: fer i ajudar a fer una ciutat millor i més participada.

La sala de Cultura és còmoda i amb correcta calefacció. Esperem poder continuar utilitzant-la.

Correu del lector

Feia temps que no assistia a un ple municipal. Aquest era un ple extraordinari per aprovar el pressupost municipal de Tàrrega d'aquest any. Es remenaven mil cinc-cents milions de pessetes. Ve't aquí! Finalment, amb força oposició, no hi hagué unanimitat. Però, aprovat està.

De tot plegat, però, el que realment ens ha de preocupar és l'actitud humana en l'exercici de la política. Aquesta que arriba a traspuar amb més virulència en un ple. L'insult personal, el cinisme, la prepotència, la insolidaritat, el favoritisme... Aquestes misèries resten delicadament suspeses als ulls dels astorats i bocabadats assistents... i res del que desitjaven sentir després de tres hores d'espectacle polític.

Preocupa també que es digui tan tranquil.lament que cal anar per totes les subvencions. No totes són apropiades. Al menys, per dues raons. La primera, perquè normalment no cobreixen el total de la inversió a realitzar, i la resta de la inversió l'ha de complementar el municipi. La segona, perquè la subvenció té un esperit social, no cobreix a tothom i ha d'arribar als qui més ho necessiten.

El cas de la dotació d'un piano és un d'aquests exemples que no s'han de donar mai. Un petit ajuntament que el va demanar perquè estava "subvencionat" el va desprofitar perquè no tenia ni escola ni professor.

Es diu que cada poble té el govern que es mereix, i a Tàrrega li deu d'anar bé el que té. Però evidentment això no és així, i Tàrrega necessita reaccionar. Ho necessita ja. Però, això sí, amb un govern amb imaginació, amb voluntat, amb eficàcia, però també amb elegància, honestedat, humilitat...

Tàrrega es deu als seus, a la història... Tàrrega pot!

Preparem, doncs, aquesta nova generació política.

Amb afecte,

Davant els reiterats escrits apareguts darrerament en aquest setmanari signats per "Uns jubilats del Talladell", la junta de l'associació de veïns Les Pedreres del Talladell i els setanta-tres veïns que signen aquest escrit manifestem el següent:

Que trobem de molt malt gust que els anònims signants dels escrits ataquin d'una manera directa i ofensiva el local que durant dotze anys ha aixoplugat molt dignament –encara que de forma provisional– els nostres jubilats.

Que al signar "uns jubilats" no determinen quins són i involucren la resta –que són majoria– i que es troben satisfets del local i del seu servei.

Que, al nostre poble, tenim una convivència envejable que desitgem mantenir per sobre de tot. Per això pensem i denunciem que per reivindicar un local social –que per altra banda considerem molt necessari– no cal buscar arguments absurds, feridors i desacreditadors d'unes instal.lacions que formen part de la cultura del nostre poble des de fa cinc generacions.

Correu del lector

El 20 d'octubre de 1997 un reduït grup de companys fórem rebuts a Lleida pel diputat Sr. Llorenç. L'entrevista formava part del conjunt de visites que vàrem programar i realitzar a destacats membres de la Generalitat i a determinades persones de la nostra zona molt involucrades i vàlides pel que fa al canal Segarra-Garrigues. La trobada amb el Sr. Llorens fou engrescadora. Ens prometé tota l'ajuda possible. Ha complert a bastament. Felicitats.

Per la simpatia que em mereix el personatge, em permeto fer-li unes observacions, que pot clarificar si ho creu oportú. Em refereixo a un apartat del seu article titulat "L'Espanya del PP i l'Espanya del PSOE" que publicaven els dos diaris de Lleida el dia 31 de desembre darrer. Deia: "El pla Hidrològic Nacional beneficia a tothom i no perjudica a ningú perquè intenta transferir l'aigua sobrant de les conques excedentàries a les conques deficitàries."

Penso que seria oportú que el Sr. Llorens visités les autoritats de Cervera i les Borges Blanques, capitals respectives de la Segarra i les Garrigues, que respiren plenament la indignació i la frustració perquè vint mil hectàrees del secà les deixaran sense reg perquè seran al costat esquerre del canal, cosa que evidentment és una incongruència inexplicable.

Una jornada recorrent el delta de l'Ebre, on fa poc el conseller de Medi Ambient de la Generalitat, Sr. Puig, fou clamorosament escridassat, també li seria profitosa al Sr. Llorens, per saber els motius de queixa i disconformitat de la gent d'aquella comarca.

Pel que fa als lleidatans, tenim embassaments d'aigua de categoria, però com que els rius Segre i Noguera Pallaresa són afluents de l'Ebre, quan els poderosos ho creguin convenient s'aixecaran les comportes i els lleidatans ens quedarem sense pantans, però per conveniències elèctriques i dels transvassaments, reincidirem, com ara, en el neguit generalitzat que provoca l'escassedat d'aigua.

Quant a les terres d'Aragó, per als qui ja són regants tot va bé, però els qui des de temps llunyans, més ben dit, des de sempre, només reguen quan plou, que és insòlit i escàs, amb el flamant pla hidrològic se'ls diu que de l'aigua de l'Ebre que tenen a prop se'n oblidin.

Deia fa poc el president Pujol: "El nostre projecte de país necessita una Lleida molt poderosa". I més recentment, el 20 de gener a Tàrrega manifestava: "Si per mi fos, portaria l'aigua fins a l'últim metre quadrat de terra de secà de Catalunya".

Doncs, president, si els polítics volguéssiu i els que mouen l'aigua per negoci de fabulosa renda no hi possessin el veto, això és possible en breu termini; les solucions són conegudes, però silenciades. Cal preguntar-se si a Espanya ens arriba de fora petroli, gas i electricitat, per què no aigua, que és l'únic producte que no reporta perill de trasllat?

A França l'empresa concessionària del Roina espera que se'ls tracti de la qüestió. L'aigua d'aquell riu, el més important que desemboca al Mediterrani, és de millor qualitat que la de l'Ebre. Només amb l'1% del cabal que porta al mar, a Catalunya tenim resolt el problema per temps indefinit. La distància del Roina a Figueres és de dos-cents quilòmetres. De Tortosa a Barcelona n'hi ha cent vuitanta. A Madrid, però, tenen la paraula, si a Catalunya seguim descoratjats.

El dia 9 del corrent el ministre Matas informà que no vol aigua del Roina perquè resultarien afectats suposats espais naturals. No s'entèn que una canonada d'un o dos metres de diàmetre, soterrada, afectia res. I si en algun lloc afecta, primer és l'aigua, la matèria primera més desitjada del món, més que el petroli, que aquí necessitem abundosa per a milions de persones i serveis de tota índole, inclòs el golf a què em referiré de passada. Tampoc parla el Sr. Matas de possibles dessaladores al litoral català, mentre a Múrcia en funciona una de gran rendiment i a Almeria estan en vies d'iniciar la instal.lació de la més important d'Europa.

Notícies de premsa pel que fa als camps de golf, tots ells propers a Barcelona ciutat. De cinquanta-cinc camps inspeccionats, quaranta-un han estat expedientats per consum abusiu d'aigua. Dintre poc seran autoritzades les noves instal.lacions del Real Club de Golf del Prat. Es tracta de tallar quaranta mil arbres (pins, alzines i roures) en una extensió de 270 hectàrees, i el consum d'aigua serà com el d'una ciutat de trenta mil habitants. Mentrestant, l'administració pública demana a la població que tanquem l'aixeta quan ens rentem les dents. Com sabem, el golf és la distracció de moda dels potentats del país i de la resta d'Europa. És el turisme preferit. El registre de practicants de golf és de molts milers a Espanya. L'augment d'inscripcions és d'un 15% a la nació. A Catalunya més. Això no hi ha qui ho pari. Cal vetllar que no els manqui aigua.

Senyors Mata, Llorens i els altres: no posin pals a les rodes". Per no perjudicar a ningú, aigua per a tothom. Del Roina, i del mar, a través de les dessaladores. Faig vots perquè el capitol del Pla Hidrològic referit a la conca de l'Ebre passi a l'arxiu de curiositats, per a mofa dels nostres descendents.