---

5a Pàgina

L'alcalde de la ciutat, Frederic Gené, va anunciar el passat dia 9 l'acord per a la compra de l'antic col·legi del Carmel, que feia bastants anys que no era utilitzat com a tal, però que havia servit per a diversos usos a entitats ciutadanes. Malgrat que la compra no serà efectiva fins l'any que ve, el consistori ja podrà utilitzar l'edifici des d'ara mateix. S'ha dit que aquest edifici podria allotjar els futurs jutjats, si finalment la nostra ciutat és agraciada amb aquests serveis que, segons diverses campanyes, ja havien d'haver estat adjudicats l'any passat, però encara la cosa no es veu massa propera. Amb tot, desitgem que pugui ser una realitat aviat pels anys de lluita i reivindicacions que la nostra ciutat porta amb aquesta qüestió i per la necessitat de tenir els jutjats més propers, ja que és aquí on es generen la major part dels casos dels jutjats de Cervera.

Com hem dit en altres ocasions quan l'Ajuntament ha adquirit patrimoni, la ciutat cada vegada té més edificis i terrenys d'equipaments, i molts només poden fer servei al municipi. Amb tot la major part dels edificis adquirits requereixen d'una forta inversió per donar-los un ús determinat. Hom recorda que a la farinera Balcells encara s'ha de fer la inversió del tant per cent cultural que van pometre des de Madrid per arranjar la coberta i part de l'estructura d'un edifici amb moltes possibilitats, però les altes inversions que requereix frenen diverses iniciatives, com per exemple la de la fundació del pintor Lluís Trepat i altres propostes que també necessiten d'un important pressupost. L'antiga fàbrica d'alcohol amb una mínima inversió per a l'enderroc i l'anivellament del solar ha servit com a espai públic, però hi ha altres edificis per als quals encara no hi ha una destinació concreta i s'estan deteriorant.

Cal ressaltar la tasca que ha dut a terme l'Escola Taller en la rehabilitació de les antigues Escoles de Sant Antoni, que ara serveixen com a seu molt digna de la Fira de Teatre. També la rehabilitació de l'antic escorxador com a centre cívic. Però no sabem fins a quin punt l'escola podria dur a terme les rehabilitacions de tants edificis municipals i quants anys tardaria. Per això cal una bona inversió, que l'Ajuntament no pot dur a terme tot sol, així que cal l'ajut de les diverses administracions, que estan en un moment no massa bo quant a inversions. Bé, de Madrid inverteixen molt en l'Ave, però aquí encara tenim pendent l'arranjament de la travessera urbana de l'antiga Nacional II, quan farà aviat deu anys de la inauguració del tram d'autovia Lleida-Cervera que fa de variant de Tàrrega. Com també el tan desitjat tram de Cervera fins a Igualada.

Opinió

Escric a últims de desembre de 2000. I aquestes ratlles apareixeran, si Déu vol, a finals de març. Això vol dir que en el cas que aquest llibre hagi estat presentat en l'intermedi, tindrà unes consideracions molt superiors i millors que el que jo digui aquí. Me'l va recomanar l'amic Jaume Trepat Padró (avui no m'equivoco) i l'estic llegint, rellegint i fent apunts sense parar. I no he pogut resistir la temptació d'escriure'n.

Vull afegir, sense allargar el que dic en el proemi, que la recomanació fou més que encertada. I si bé jo també el recomano, el sol fet del pròleg que hi fa Josep Vallverdú, que és també una peça mestra, és una demostració i un aval del llibre de Jaume Mateu Giral, que no em cansaré de repetir que per la història de l'Urgell, el seu canal, les vicissituds de la seva construcció, els problemes i l'ambient d'aquella època, és realment un llibre i un document, amb la recopilació de molts i molts documents, senzillament valuós i extraordinari. Que els meus coneixements tècnics i històrics m'impedeixen fer-ne una anàlisi com es mereix. Però que, així mateix, forma part de la història de Tàrrega. I és el que porta a comentar-lo, en el ben entès que em quedaré curt. Sense, però, renunciar que n'escrigui altres vegades, un cop que encara l'hagi rellegit més.

En anteriors escrits meus, com per exemple els que es publicaven en aquest setmanari ha fet cinquanta anys, el 22 de juliol de 1950 i un altre al primer de gener de 1953, que m'he ocupat dels regs de Tàrrega, aspiració de molts segles enrere, sempre he sostingut l'interès i la pressió que els targarins feren i han fet per tal de regar l'Urgell o les parts secaneres de Tàrrega i de tota una gran comarca, la Segarra inclosa, i també cap a les Garrigues. I en el llibre de Jaume Mateu Giral, i amb abundant documentació, es confirma. Només cal llegir qualsevulla part del llibre perquè surti el nom de la nostra ciutat, llavors encara vila, com un dels llocs on es feien les primeres reunions, tenien lloc les primeres assemblees i es nomenaven les primeres juntes. I lògicament hi figuren sempre els noms de les autoritats o dels terratinents o famílies de la nostra Tàrrega. I també és una mica pel petit orgull que tenim tots els targarins i el meu propi, que crec que hauríem de tenir tots, o al menys llegir, el tan estimat llibre. Avui i aquí en citaré unes quantes raons.

Una reial ordre del 3 de novembre de 1852 atorgava la construcció definitiva del Canal d'Urgell a "Girona Hermanos Clavé y Cia" amb seu a Barcelona. I després de l'estudi de quinze projectes més o menys diferents s'escollia el de l'enginyer de camins, canals i ports Pedro Andrés Puigdollers. I seguidament, amb la corresponent autorització del ministerio de llavors, s'acceptava com a director de l'obra l'enginyer Domingo Cardenal, nascut a Victòria-Gasteiz, el 4 d'agost de 1825. Que se'n feu càrrec immediatament, que coneixia a través del projecte i d'uns recorreguts que havia fet al territori. I s'establí a Agramunt, d'on es preocupà sempre, dia a dia, a tota hora i tot temps, amb evident esperit de treball i sacrifici quan convenia. Fou tot un exemple de capacitat, coneixements, tècnica i treballs que el posaren al punt més alt de l'enginyeria. Cal llegir l'obra de Jaume Mateu Giral per fer-se'n càrrec.

L'aigua arribava per primera vegada, i com a primera finca, a Tarasó el 20 de març de 1862. Finca que per cert fou molt coneguda pels targarins, ja que dels Mestres d'Agramunt féu cap a Saumell Mestres de Tàrrega, els Casals, i més tard als Rocafort (Morreres). Però no és això el que m'ocupa. Sinó que el dia 11 d'agost de 1961 es reunia a Tàrrega una junta general dels delegats de les poblacions que s'havien de regar, a què assistí més d'un targarí. Com es troba a la junta directiva de regants, celebrada també a Tàrrega el dia 7 d'agost de 1862, en què foren elegits per unanimitat Francisco Castellana de Tàrrega, Ramon Siscar de Barcelona, Antonio Satorres de Tarragona, Felipe Culleré de Mollerussa i Josep Antoni Xammar, que figura també a Tàrrega. I cinc suplents: Gerónimo Montiu de Cervera, Josep Companys del Tarrós, Ramon Mestres d'Agramunt, Francisco Aldomà de Castelldans, i Francisco de Asís Roca de Tàrrega.

Més encara: a la pàgina 108 del llibre de Jaume Mateu hi figura una reproducció d'un document, a l'estil d'aquells anys, amb una capçalera que posa: "Canal de Urgell - Primer Sindicato General de Riegos nombrado en la villa de Tàrrega a los 28 de noviembre de 1862 por el país regable representado por sus sindicatos particulares: Señores D. Francisco Castellana, de Tàrrega, Presidente. D. José Antonio Xammar, de Juneda, Vocal. D. José Companys, de Tarrós, Vocal. D. Ramon Mestres, de Agramunt, Vocal. D. Gerónimo Montiu, de Cervera, Vocal Secretario". I és a distintes planes nombroses vegades que surten aquests noms, entre altres els de Josep Sanrama, de Tàrrega, i Felipe Gassol, del Talladell. O el d'Enrique de Càrcer i Sobies. Precisament en moments en què després del cèlebre "Convenio de Madrid" que com a regants signaren amb la Societat Canal, donaren lloc a molts conflictes i litigis en què no entro, però sempre molt importants i delicats. Fins que com s'assenyala en la plana 167 del llibre amb requadre: "A les terres de Lleida el negoci de la Sociedad s'adminstrà al principi des de Tàrrega", però que finalment magatzems dels productes del cànon (el celebre novè) es traslladen a Mollerussa, Anglesola o Juneda, i finalment és Mollerussa el lloc on s'instal.la tot.

Bé, vaig per acabar, mantenint la promesa que unes altres setmanes entri en temes que el llibre em porta i suggereix. Entre ells, el cada dia més preocupant de la via de Lleida a Manresa, especialment des de Cervera. Però abans vull encara afegir una circumstància que dins la vida social i econòmica de Tàrrega, especialment de la Cambra de Comerç, tingué una persona lligada a les activitats de l'eminent i gran enginyer que fou Domingo Cardenal. Resulta que buscant persones que l'ajudessin en la seva tasca com a director de l'obra del canal d'Agramunt, va buscar i trobar a Tàrrega un soldat de la guarnició de llavors, que es deia Juan Gómez López, fill de Lugo i que sabia llegir i escriure molt bé. En aquells anys no n'hi havia molts, se l'endugué a Agramunt. Que allí conegué i es va casar amb Teresa Llobera, de cal Safraner. I fent cap a Mollerussa, on també hi tingué casa la família Cardenal, fou pare de tres fills. Que després d'estudis ingressaren al ferrocarril, la "Compañia de Caminos de Hierro del Norte", que era la d'aquí. I un dels quals, Joan Gómez Llobera, feu cap de telegrafista a l'estació de Tàrrega. I és el que més tard, entre altres coses, fou president de la Cambra de Comerç i Indústria de la nostra ciutat i comarca. En activitats com he escrit aquí. Amb la particularitat que fou sempre membre de les comissions que propugnaven regs, pantans i el canal Segarra i Garrigues que ara tindrem. I casat amb una Mill, pare dels Gómez Mill.

Ah... I comprovi l'amic i assessor lingüístic Josep M. Bosch que també estiguérem entre els primers. Les reproduccions d'unes notícies aparegudes el 1784 en són una prova més. Que ja he citat diverses vegades.

Opinió

El batlle va entreobrir la finestra per tal d'observar com la multitud envaïa la plaça, i li semblà que tots els habitants de la vil·la s'hi havien concentrat. "És un caos, no ens en sortirem...", va xiuxiuejar. Els crits arribaven prou clars al balcó principal de la Casa de la Vil·la, demanant l'entrega del doctor Puigpinós, presumpte autor dels crims del carrer Major. Entre l'espasa i la paret, enfonsat en les seves pròpies cabòries, el batlle rebé la visita del vigilant i d'un altre membre del consell, que a cau d'orella va semblar que li encomanessin alguna tasca. A jutjar per l'estupefacció del propi batlle, l'opinió dels seus dos col·laboradors no li semblà ni còmoda ni senzilla. "He pres una decisió : si el poble vol el doctor... el poble tindrà el doctor!", va exclamar tot dirigint-se un altre cop a la sala de reunions, des del peu de la finestra i amb una expressió de contingut dolor en els seus mots. La sorpresa no fou breu, i menys per a en Puigpinós, que se sentia en aquests moments la carn de canó de torn.

De seguida van esclatar tot tipus de reaccions, des de l'aprovació de bona part del consell fins a la indignació del matrimoni Paner, que reclamaven compassió per aquell jove erudit que tan coratjosament els havia ajudat fins al moment. Aquells que decidiren crear una patrulla de vigilància ara veien més fàcil la solució de donar al poble allò que volien, en un intent de sortida d'aquella pressió popular. "Entreguem el doctor!", deien alguns; "no és a ell a qui volen?", deia un altre, "o ell o tots nosaltres"; aquest darrer raonament va fer considerar la qüestió a la resta de ciutadans il·lustres que encara conservaven un bri de moral en vigència. I la decisió fou pràcticament unànime, ara que semblava que en Puigpinós podia salvar per un moment el cap de tot el consell ciutadà. Era una treva, una treva amb el temps, que tard o d'hora els passaria factura.

Entre protestes i precs, en Puigpinós fou lligat i conduït a la planta baixa de la casa de la vila, on una multitud de ferotges llops, d'enrojolats ulls i esmolats ullals, amb set de venjança i la ment bloquejada per un odi cec, l'esperaven per a donar-li el seu escarment. Un injust escarment, protestava el matrimoni Paner amb la impotència del qui se sent ignorat en un atac de follia col·lectiva. I, com a conseqüència de la protesta, ambdós foren també lligats i conduïts a una mort segura a mans d'aquells qui havien estat els seus veïns fins hores abans. Ara eren els seus botxins...

L'obertura de portes va donar pas a una allau de brams i crits sense precedent a tota la comarca, es van desencadenar des d'aquell precís moment les més bàrbares i desenfrenades escenes de crueltat, bogeria i salvatgisme que Tàrrega ha viscut en tota la seva història. "Ja tenim el dimoni!", se sentia cridar entre els presents, referint-se a un indefens doctor Puigpinós, que mirava amb terror aquells animals salvatges que restaven a l'aguait de la seva entrega. En Martí Campsarral, ferrer del poble, s'acostà a la comitiva d'il·lustres ciutadans per tal d'actuar com a portaveu dels seus conciutadans. En Campsarral va prendre l'extrem de la corda que lligava la seva víctima, amb força i crueltat, i el girà cap el públic, expectant per veure la cara del presumpte assassí infernal. "Aquí el tenim, poble de Tàrrega, conduïm-lo ara al foc que expulsarà d'aquesta vila el mal que ja s'ha fet!", i amb aquests mots començà el calvari del jove doctor, que comprengué que cap esforç no seria suficient per a salvar-se d'una mort ja anunciada. El mateix ocorregué amb els amfitrions del doctor, que el seguiren sota les mateixes condicions i amb la mateixa destinació: acabarien tots tres cremats en una foguera ja preparada, a la riba esquerra del riu Ondara...

Si la decisió d'entregar en Puigpinós fou quasi unànime, en Jordi Gimenells i Salvat, fill d'una antiga família local d'aristòcrates, restava consternat a uns metres de la foguera que ja havia consumit part del cadàver d'en Puigpinós. La seva opinió no coincidia amb la de la resta dels seus companys del consell, que havien vist molt fàcil la solució presa, però que no havien pensat en les seves conseqüències... i que no havia resolt la misteriosa sèrie de crims patits per membres del propi consell. "Continuaran els crims?", es preguntava, amb la incògnita de qui seria el proper. "Potser seré jo mateix, qui sap?", es deia, "la qüestió és que no hem solucionat res de res". Mirava amb rancúnia el batlle, que juntament amb el vigilant i el senyor rector observava el sacrifici humà, i es plantejava encara una altra qüestió: "Cal treure a la llum tota la veritat?".

Opinió

Aquí, un regidor de vostè

Si ho recordeu, ja fa unes quantes setmanes vaig escriure sobre la necessitat d'atendre tres F per tal d'aconseguir fer una bona gestió política. Aquestes tres F eren: la f de fina oïda, la f de ferma decisió i la f de feina.

Aquest regidor de vostè, en aquell article, argumentava sobre la conveniència que tot polític, i especialment els de l'àmbit municipal, si el que ens proposàvem era de fer una bona gestió, calia que disposéssim d'una "fina oïda" per tal de poder escoltar, d'adonar-nos, de mirar-observar, de palpar, quines són les necessitats, els anhels, les preocupacions, en definitiva, la realitat que viuen els ciutadans.

Ara llegeixo i escolto que el nostre Sr. alcalde posa a disposició de tots els ciutadans i ciutadanes un ampli ventall de canals de comunicació directa amb ell: telèfon, fax i correu electrònic.

Això sí què és dotar-se d'una "fina oïda"!

No és rellevant si el meu escrit haurà tingut poc, o gens, a veure amb aquesta decisió.

El que sí és rellevant és que el nostre Sr. alcalde posi a disposició de tothom aquest ventall tan variat de mitjans d'intercomunicació entre el governant i la ciutadania, i sobretot, que en faci tan àmplia i notòria publicitat.

Aquest oferiment suscitarà, sens dubte, reaccions ben diferents entre la ciutadania.

Els uns aplaudiran aquesta iniciativa, la trobaran molt encertada i molt útil. Consideraran que el Sr. alcalde ha tingut una bona pensada i que així demostra la seva voluntat d'accessibilitat i apropament al ciutadà que va a peu.

Altres, més escèptics, diran que serà el temps qui s'encarregarà de confirmar la real efectivitat d'aquesta oferta. Consideraran que en principi és bona, però volen conèixer la incidència que tindrà en la futura acció política del Sr. alcalde.

Els qui ja es consideren "de tornada" de tot el que fa referència a l'estil de fer política del Sr. Alcalde i del que se'n consideren bons coneixedors, torçaran el gest i tot fent un somriure sorneguer sentenciaran: "Aquesta si que és una bona pensada per fer callar retrets d'excessives ocupacions fora-vila del nostre Sr. Alcalde".

I sempre n'hi haurà, que no s'assabentaran de res.

Què en pensa aquest regidor de vostè de tot això?.

Doncs, una mescla de totes les anteriors respostes.

Penso que és bo, millor dit, què és molt necessari millorar la relació biunívoca: Alcaldia - ciutadania.

Penso que cal aprofitar la part positiva de les noves tecnologies de la comunicació, com ara, el telèfon, el fax o internet. La seva aportació a les relacions humanes rau precisament en les enormes possibilitats d'intercomunicació, per tant, és bo que els ciutadans de Tàrrega les tinguin al seu abast.

Penso també, que tant l'estil com el tarannà polítics del Sr. Alcalde no els descobrirem ara. En una ciutat de les dimensions de Tàrrega ens coneixem prou els uns als altres i, molt especialment, als que tenen, als que tenim, una certa presència o activitat pública. És per tot això que penso que la nova oferta d'intercomunicació que ara se'ns ofereix certament és una bona eina, una eina més, que no crec que canviï massa, ni per a bé ni per a mal, la línia de comportament polític del nostre Sr. Alcalde. Cadascú és com és i, "génio i figura hasta la sepultura".

Penso, per acabar, que aquesta oferta del Sr Alcalde suposa una evident millora de la primera "F", la de "la fina oïda". Millora però que es pot quedar en una pura "operació d'imatge" si no comporta una millora de les altres dues "F". La millora de la "F" de la fermesa en les decisions que cal prendre i que tendeixin a millorar la ciutat i, la "F" de feinejar, dia rere dia, per aquesta ciutat que tant diem estimar i que tanta dedicació necessita que se li dediqui.

Acabaré aquí, no fos cas que espatlléssim un article que tenia la primigènia intenció de felicitar al Sr. Alcalde per la seva bona pensada.

Una pregunta final ¿Vàreu anar a l'acte de presentació del llibre de la Beca Pedrolo de l'any passat i, alhora, a la lectura i proclamació del veredicte de la Beca d'aquest any?. Aquest Regidor de vostè si que hi va anar.

Correu del lector

El Museu Comarcal de l'Urgell ha posat en marxa a principis d'aquest mes de març de 2001 el taller de jocs tradicionals i el taller de teixit. Els dos tallers pilot es van fer amb alumnes de sisè de primària del Col·legi Àngel Guimerà de Tàrrega. Aquests tallers vénen a completar l'oferta didàctica del museu, que ja comptava amb un taller de fer ceràmica ibèrica, i esdevenen un complement a la visita de l'exposició permanent d'arqueologia, que se centra en la civilització ibèrica. Aquesta oferta d'activitats s'ha posat ja a disposició de les escoles de la comarca i en breu l'oferta es farà extensiva a bona part dels centres d'ensenyament de la província de Lleida.

El taller de jocs tradicionals dóna a conèixer tres jocs ja documentats en la cultura ibèrica i en civilitzacions contemporànies i fins i tot anteriors a aquesta. Aquests tres jocs, que han perdurat fins a l'actualitat, són el joc dels ossets, el joc del marro i el trompitxo. El museu posa a disposició dels alumnes que assisteixen al taller un dossier didàctic d'aquests jocs.

En aquest taller els alumnes aprenen la història, les regles i la dinàmica dels tres jocs i amb l'ajut d'una monitora aprenen a confeccionar i a manipular els estris de joc.

Amb el taller de jocs tradicionals el Museu Comarcal de l'Urgell al mateix temps d'ensenyar d'una forma lúdica aspectes de la cultura ibèrica que s'han mantingut fins als nostres dies, amb les lògiques variacions que han pogut patir els jocs durant els més de dos mil anys d'existència, també vol potenciar els jocs tradicionals propis de l'Urgell per tal de mantenir i ajudar a transmetre aquesta herència dels nostres avantpassats a les generacions actuals. En aquest sentit cal esmentar la col·laboració del museu amb el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya en l'estudi realitzat del jocs tradicionals a l'Urgell.

Pel que fa al taller de teixit, els alumnes experimenten amb la reproducció d'un teler ibèric i n'aprenen el funcionament, a la vegada que confeccionen amb l'ajut d'una monitora un teixit de llana en un teler de petites dimensions. Amb l'aprenentatge de la forma com teixien els ibers els alumnes s'introdueixen en el món del teixit i adquireixen els coneixements més bàsics d'una activitat tan propera, pel que fa a la roba que portem, i tan llunyana pel fet que una activitat que a l'època ibèrica era una tasca habitual a la major part de les cases i en l'actualitat ha esdevingut una activitat de tipus industrial.

Correu del lector

Canal Segarra-Garrigues

Fa temps que a la premsa es torna a parlar del canal Segarra-Garrigues, majorment parlant de la concentració parcel.lària. Els responsables de la concentració parcel.lària fan reunions als pobles afectats pel pas del canal, buscant les signatures necessàries per tirar endavant el projecte. Fins aquí, tot correcte.

En certa ocasió ja vaig publicar un article que tocava de passada el tema de la concentració parcel.lària. Esmentava que el pagès hauria de saber per endavant el cost total per hectàrea que haurà d'assumir, comptant els corresponents ingressos de vint-i-cinc anys de pagament. Sembla raonable que qui es vulgui apuntar al rec del Segarra-Garrigues i a la conseqüent concentració parcel.lària hauria d'estar degudament informat. Tot sigui per a evitar que en un futur molt pròxim ens haguem de retractar d'aquella obra hidràulica que semblava la salvació del pobre pagès.

Vaig tenir l'ocasió d'assistir a la reunió informativa sobre la concentració parcel.lària al poble Verdú. D'aquell dia voldria reflectir algunes referències. A l'hora dels precs i preguntes, s'aclariren algunes coses sobre les propietats de caràcter més personal, però ningú va preguntar què haurem de pagar. Personalment, hi vaig trobar a faltar alguna pregunta o aclariment al respecte, tant dels pagesos com del president del canal, Carles Benet que hi era present.

La premsa de la província en data de 27 de febrer publicava un article que parlava de la connexió del canal Segarra-Garrigues a la presa de Rialb, amb un cost de 6.200 milions de pessetes. El 50% d'aquest import ha d'ésser pagat pels futurs regants, és a dir, uns 3.100 milions. L'Estat ha demanat als regants que paguin un 10% de l'import que els pertoca pagar, com a paga i senyal o com a símbol de compromís, abans de començar les obres del canal. A raó d'aquest nou pas, la Generalitat també ho pensa aplicar en la part que li correspon. "Les desgràcies no vénen mai soles".

El president del Canal Segarra-Garrigues fa més d'un any deia que els regants hauríem de pagar els interessos de la part proporcional de l'obra a les entitats bancàries i que el percentatge era del 5,5%, amb un promig estimable del 2,75%. Ho donava com a fet. Durant la visita del president Pujol a la seu del canal a Tàrrega, el passat 20 de gener, Carles Benet feia saber a un membre de la junta d'obres del canal que estava solucionat. Més tard davant el president de la CHE havia de retractar-se del que havia dit, i va donar el cas que només ho havia fet "perquè a la gent se li ha de dir alguna cosa". Si amb això no n'hi ha prou, sembla que l'entitat bancària interessada a finançar la part dels regants ja no hi veu tant negoci com al començament, i això només pot ser mals auguris per als pagesos.

Com podeu veure, la feina serà a aclarir-ho, i ens trobarem que es voldrà solucionar el primer tram del canal i la gent encara no sabrà res de res. I no oblidem que el més important és saber el cost total per hectàrea i els interessos que haurem de pagar. Que en definitiva és el que farà decidir els futurs regants.

Podria ser que mentrestant anés passant el temps, i l'aigua sobrant o no regulada del riu Segre, uns 380 hectòmetres cúbics, anés a parar al riu Ebre, i vés per on, els 200 hectòmetres cúbics d'aigua que fan falta a Barcelona els deixaran passar pel Segre i els agafaran de l'Ebre, amb el famós PHN, sense haver de compensar els lleidatans per l'aigua que s'emporten. I els de Tortosa ja parlen de l'aigua sobrant i de les prestacions que esperen rebre.

Per la meva part, fa temps que ho dic: "l'aigua que sobri a Lleida, per a Barcelona, però que la paguin". Però és evident que primerament d'aquests 380 hectòmetres cúbics que sobren s'hauria d'abastir d'aigua el marge esquerre del canal Segarra-Garrigues, i donar un rec de suport a les 40.000 Ha de la Noguera. La resta que la paguin els de Barcelona per rebaixar la part del cost dels futurs regants.

Hem de tenir en compte que els pagesos no podran pagar la part que els pertoca si volen continuar menjant. En certa ocasió ja vaig dir que el canal l'havia de fer íntegrament la Generalitat, ja que el cost que li hauria pertocat pagar al pagès era el 30% (uns 16.200 milions), i no el 50% (uns 27.000 milions) que ara aplicarà l'Estat espanyol. La diferència contra el pagès és de 10.800 milions. Ja ho veieu: "el pobre, a callar i a pagar".

És evident que aquest estalvi de 10.800 milions de la Generalitat, en contra del pagès, servirà per a pagar el pas de l'AVE per l'aeroport de Barcelona. Ve't aquí.

Amics, si volem una província amb futur, hauríem de fer pinya tots plegats, pagesos, sindicats, i lleidatans, per reivindicar que el canal Segarra-Garrigues el paguin la Generalitat i l'Estat espanyol al 100%. I només em resta dir-li a Carles Benet, president del Segarra-Garrigues, que es mulli més, o si no que dimiteixi, perquè a la presidència hi fa falta un home com cal.

---