Sempre els records són els més bonics de cada u de la nostra vida, és com començar una partida d'escacs, primer mous una peça o figura i cada vegada més vas veient com es desenvolupa la partida.

És com en la vida, és néixer i a mesura que et vas fent gran vas veient amb més claredat la realitat, el temps i els anys a base d'esforç, treball i amistat.

L'esforç: és la força de l'esperit que Déu ens dóna per arribar al cim amb fe, suor i sacrifici. Ell és a la glòria.

El seu treball era tan dolç, tan sentit i refilat que tot semblava una obra d'art, tant amb les seves galetes com la seva música, cant, les pròpies creacions poètiques com les seves magistrals jugades d'escacs, propi d'un gran mestre. La seva amistat sempre ha estat un afecte personal i pur per tots nosaltres, tant per al Club d'Escacs Tàrrega, Orfeó Nova Tàrrega i Capella de Música de la Mare de Déu de l'Alba.

Tots els amics, les seves amistats i coneguts que hem tingut com una convivència amb ell de molts anys no oblidarem ni s'ha d'oblidar en memòria de la seva companya perquè cada u de nosaltres dintre del nostre cor tindrem sempre el seu record. Sempre et recordarem com a amic i company i estimat per tots nosaltres. Preguem per la seva ànima. Lluís, que tinguis un bon cel.

Ara que vénen eleccions i que es fan tantes promeses, seria molt demanar que a la meva família ens deixessin tranquils d'una vegada? Fins quan aquesta persecució i desaire que ens tenen, que ja dura prop de vint anys? M'irrita la prepotència i agressivitat d'un ajuntament governat per un partit que es diu demòcrata i és tot el contrari. Precisament el dia 6 de desembre passat, el senyor Duran i Lleida, en unes declaracions a El Periódico va precisar la gran diferència entre CiU i els socialistes, aquest estil dialogant i pactista de CiU i el sectarisme dels socialistes, però aquest estil dialogant i pactista no el veig per enlloc.

Sr. Gené, llegeixo amb molt interès Nova Tàrrega cada setmana, o sigui, estic al corrent de tot.

I per últim li diré que per adequar els comediants uns dies a l'any, per què no els porteu a can Trepat, que en aquelles naus us hi cabrien tots i així les coses es repartirien més bé i més justament. Sincerament.

Correu del lector

No sóc historiador, però considero imprescindible el seu treball quan s'ha fet amb rigor. Jo només puc gosarescriure sobre moments històricament clau, i aquest ho és, de la nostra ciutat en època contemporània, i del seu futur, sempre des de la meva documentada visió personal. Els historiadors ja ho posaran al seu lloc i els targarins entretant també. Perquè tothom sap que això va passar, però no en saben les causes que ho originaren i que han esdevingut l'inici d'una reculada, també històrica, avui fàcilment constatable.

Sé, de primera mà, com una arbitrària decisió de la cúpula de CDC, allà per l'any 1982, va propiciar "un màrtir" involuntari a les portes de les segones eleccions democràtiques municipals fent que la candidatura convergent no portés les sigles de CiU, i com a conseqüència d'això, i dels valors que hi aportava la presumpta víctima –política s'entén– que, de fet, acabava d'acomplir com a alcalde de la primera legislatura democràtica d'encà el 1978, les va guanyar per majoria absoluta, però, la llavor de la discòrdia ja s'havia tirat, perquè qui va prendre la decisió cupular ho va fer acceptant la petició personal del per mi sempre admirat venerable Sr. Miquel Coll i Alentorn president d'UDC que segons va manifestar, se sentia incomodat amb les pressions i amenaces d'una facció local encapçalada principalment per un targarí (q.e.p.r.) aleshores diputat al Parlament català, posteriorment alcalde i finalment llorejat a títol pòstum. Una de les amenaces verbalment expressada fou que trencaria la disciplina de vot al Parlament català sortit de les primeres eleccions l'any 1981 i òbviament el Govern de la Generalitat se'n ressentiria donada la fragilitat per la concurrència de forces existents, amenaça que el president Pujol no estaba disposat a tolerar ni a perdonar, però que, per vindre de qui venia, finalment va preferir oblidar. Així anaren les coses.

Qui va portar personalment per desitg directe de l'aleshores secretari general del partit Jordi Pujol a comunicar –tot un detall– als convergents de Tàrrega la lamentable i trista decisió –malgrat els seus imprevistos resultats– fou justament el senyor Josep Caminal, el quart en l'ordre jeràrquic de CDC en aquell moment, ja llavors un "polític transversal" sempre dur i expeditiu amb els convergents en el seu paper d'apagar els focs que generalment –per no dir sempre– encenia la part demòcratacristiana dins de la coalició i en gairebé tot el territori on aquesta tenia implantació.

La conseqüència fou que entre diverses candidatures hi hagué la de la Convergència de Tàrrega i la UIT però no pas la de CiU, una cosa semblant a com s'ha fet en d'altres indrets. Però amb la inesperada sorpresa de la victòria per majoria absoluta de la Convergència de Tàrrega s'obria, de fet, un parèntesi històric per a la ciutat, convertint-la en pol d'atracció i referent permanent d'innovació i progrés. En sorgiren com a fets més significatius la Fira de Teatre al Carrer, la Fira de l'Escultura, un nou planejament urbanístic –encara avui no esgotat– la filosofia del qual ha marcat i marcarà per molts anys la ciutat, la recuperació valenta del casc antic, la realització i planificació d'infraestructures bàsiques per a la cultura, el lleure i els serveis, la potenciació del Parc de Sant Eloi, etc. En definitiva, un ambiciós projecte de ciutat que generava confiança, respecte i sobretot il.lusió i orgull als seus ciutadants. Els defectes que indubtablement tenia s'anaven solucionant tot fent via amb la gestió diària cap a l'objectiu global: fer de Tàrrega una ciutat dinàmica, progressista i un referent cultural de la Catalunya interior i dels Països catalans.

Però la llavor abans esmentada anava germinant amb continguda virulència, àdhuc n'havia envaït el col-lectiu local de CDC i no va parar fins que va tancar-se el parèntesi, anorreant valors i trencant amistats i convivències, culminant l'any 1991 però, passant primer per un final del mandat de la Convergència de Tàrrega, carregat de tensions i provocacions essencialment originades per la UIT i, després de les següents eleccions, guanyades per CiU –antiga C de T– encara que no per majoria absoluta, aquesta fou apartada del govern amb pactes gens coherents, protagonitzats per la mateixa UIT, amb l'únic objectiu d'anar en contra dels convergents que legítimament ostentavent les sigles oficials de la coalició, i amb quatre anys d'un govern que és millor no qualificar, s'arriba a la culminació abans esmentada.

Aleshores, al debatre la formació de la candidatura per a les eleccions municipals de 1991, es destapà el pot de les essències i aparegueren els misteris, les injustícies, les arbitrarietats, les desercions i les salomóniques solucions que han acabat portant-nos on actualment ens trobem: a la cua de les ciutats de Ponent. Fou també quan aparegué novament la figura del Sr. Caminal a reblar el clau definitiu, de forma totalment arbitrària i expeditiva, sense cap respecte real per la feina feta, ni per les persones que amb il.lusió i generositat hi havien col.laborat i ni pels valors essencialment culturals que se'n desprenia. Això sí, la cúpula va netejar la consciència garantint i col.locant de manera adient el màxim exponent de tota aquella il·lusionadora i exemplar etapa de govern històric per a la ciutat. De la resta dels companys seguidors i servidors del projecte i llurs autors, la majoria encara no se n'han refet i romanen desorientats i nostàlgics tot envellint implacablement, perquè el col.lectiu de CDC a Tàrrega, des de llavors, ara fa uns dotze anys, ha estat tota una altra cosa, ben diferent i bastant més allunyada del que hom hauria desitjat. I ara, com a premi, els han federat. Adéu-siau, convergents!

Jordi Pujol és irrepetible i els que li han estat fidels en el compromís i en el temps ho saben i saben també alguns que no sempre els ha pogut tractar amb equanimitat i justícia, però ell també ho sap, com també sap que la seva decisió sobre Tàrrega era injusta i immerescuda i que el temps, testimoni inapel·lable, està demostrant que la ciutat ho paga molt car. Hem d'admetre com a natural el final del pujolisme, no pas el del mateix Pujol, al menys en els estadis estrictament nacionals, no així el fet que sembli només haver-hi un sol recanvi i poc més.

A Tàrrega encara estem pitjor perquè no hi ha ni una cosa ni l'altra. Deu ser que el poder també cansa, es clar que no pas a tots, perquè a la majoria els atreu amb una força tan gran que no se'n volen deixar anar ni que els facin fora, sense adonar-se'n que la migradesa d'idees amb què s'hi van incorporar ja fa temps que s'han esgotat i que donada l'evident incapacitat de produir-ne de noves esdevenen com una esponja eixuta, una terra resseca o una imatge impàvida.

Posar la ciutat només en mans dels tècnics no és cap garantia d'encert, més aviat és un risc que surt sempre molt car, i que si no va acompanyat d'una acció política intensa i intel·ligent, responsable, compromesa i sobretot il.lusionada amb una àmplia i clara visió de futur, pot acabar en fracàs i anys d'endarreriment molt difícils de superar i recuperar. I el més perillós de tot és que aquest fracàs s'ha anat forjant a poc a poc i d'una manera gairebé imperceptible. Com percebre'n les causes ha de ser motiu d'anàlisi i d'una reflexió responsable que, donada la seva transcendència pel futur de la ciutat, com prou bé podem constatar, requereix abans que res una evident autocrítica d'alguns dels candidats que ara es tornen a presentar. Els electors tenim al davant una altra oportunitat per a Tàrrega que ens imposa més que mai estar alerta. Continuisme, seguidisme, repetició, novetat? És més o menys el que hi ha. Servirà?

Des de la Plataforma No a l'Antena al Parc de Sant Eloi volem informar que seguim treballant, recollint signatures i duent a terme les accions necessàries. Dins aquest ordre d'accions, cal destacar de manera positiva que representants de la plataforma van reunir-se amb l'alcalde de la ciutat. La reunió va ser molt interessant i profitosa per ambdues parts. D'entrada l'alcalde va manifestar la seva voluntat de no instal·lar l'antena al parc. Seguidament va explicar la problemàtica i la dificultat que envolta la ubicació de l'antena; les diferents alternatives que l'Ajuntament ha proposat a les companyies telefòniques (que aquestes han rebutjat) i la predisposició per part seva de trobar una solució consensuada al problema.

El segon punt que es va tractar va ser el caràcter provisional de les dues antenes que hi ha actualment a l'aparcament del parc. Som conscients que Tàrrega necessita tenir cobertura, un bon servei de telefonia mòbil i que treure les antenes d'una manera ràpida és molt complicat, però s'ha d'insistir i pressionar a les companyies a fer-ho. Pensem que aquesta situació provisional pot esdevenir en definitiva si no es fa res al respecte, ja que per a les operadores la situació actual és una bona opció. En aquest sentit, els representants de la plataforma i l'alcalde van acordar la necessitat que, des de l'Ajuntament, es notifiqués per escrit a les companyies la impossibilitat de mantenir les antenes al parc i que, per tant, han retirar els dos camions-antena en un termini de temps no superior als sis mesos.

Per acabar, volem agrair a l'alcalde el bon tracte i cortesia dispensats als representants de la plataforma i volem recordar a tots els qui ens donen suport que gràcies a ells hem aconseguit arribar fins aquí.

Correu del lector

Reviso les llistes de les cinc candidatures per la votació dels targarins el proper dia 25.

Dels vuitanta-cinc noms que hi figuren, uns cinquanta no sé de qui es tracta. De moment que han estat escollits els considero en conjunt molt dignes. Reviso els vuit primers de cada candidatura. D'antuvi, una agradable sorpresa. Les senyores van en augment: ja representen el 37,5%. És bo que s'interessin per les activitats de l'Ajuntament. El municipi som tots, però les dones són garantia de serenitat i placidesa. Actualment hi hatres conselleres i a les candidatures hi trobem: cap de llista, una. Al segon lloc, dues. I al quart, tres. Total, sis. És molt probable que cinc resultin elegides. Per primera vegada una candidata és cap de llista. Una senyora alcaldessa? Colossal!

Vegem les cinc propostes: Esquerra Republicana, partit amb escassa solera a Tàrrega, però el ganxo que té el senyor Carod Rovira i els nous votants incorporats a les llistes els últims quatre anys poden oferir sorpreses. Vaticino de un a dos elegits.

Partit Popular: la guerra de l'Iraq ha dificultat al partit la formació de candidatures. A Tàrrega i arreu ens convé tenir enllaç vàlid amb els partits que dominen els governs de la Generalitat i nacional. Altrament, no ens menjarem un "rosco". Em consta que un grup de significants targarins que no són del PP ni pensen afiliar-s'hi han donat generós i lleial suport perquè no fallés a les eleccions la candidatura de tal partit, perquè en aquesta qüestió tots ens hi juguem molt. No és convenient destruir cap organització política. Vence'ls sí; però millor convence'ls. Cadascú és fidel a un ideari i si volem que se'ns repecti, començem amb el nostre exemple. Candidata i primera de llista del PP, Josefina Travesset. persona molt coneguda. Empresària de gran emprempta i dinamisme. Afronta iniciatives amb un vigor extraordinari. Excepcional domini de les relacions públiques. Gràcies, Josefina, per la teva preinscripció. Com a segon de llista, Pere Comabella. Hi he tingut alguna entrevista molt afable. Evidencia notable claredat d'idees. Sortiran elegits tots dos?

Partit AIPN, Plataforma Independent Ciutadans per Tàrrega: presenten un llista vigorosa i experimentada en temes municipals pels anys que porten a la corporació. Gaudeixo de bona relació amb tots els possibles elegits. Quan tinc ocasió els reitero que a Tàrrega s'han de fusionar els dos grups socialistes

PSC Ciutadans pel Canvi: és l'equip que té el suport de Pasqual Maragall. Jugen amb el vent a favor. Cap de llista, Josep Sort, manifesta:"Vull ser alcalde de tots i totes. Perquè Tàrrega recuperi el protagonisme i els targarins la il.lusió." Com a segon figura Francesc Balcells Xuriach. Sobresurt en matèria administrativa com a directiu d'una important empresa. Segueix Modest Luque Pérez, molt ben connectat amb el sector del treball. En quart lloc, agradable i valiosa sorpresa: la Sra. Maria Mercè Agustí, metgessa, gaudint d'extraordinàries simpaties a la ciutat. Magnífic el seu recent article a Nova Tàrrega. No dic que tingui sort la candidatura, perquè el capdavanter ja l'evidencia en el cognom.

Fins aquí he fet referència a les quatre candidatures que s'enfronten a CiU a l'ombra de la Generalitat que domina al municipi des de fa una vintena d'anys. Els quatre grups esmentats volen desbancar el monopoli. Afirmen que el període de mandat de CiU a l'ombra de la Generalitat és excessiu i en manifesta decadència. Opinen que a l'Ajuntament s'ha d'implantar "un altre estil de governar".

Finalitzo la ressenya referint les incidències de la coalició dominant a la ciutat, a la qual pertanyo, des que el 25 de juny de 1976 vaig presentar al saló de la Mútua Tàrrega tota la plana major d'Unió Democràtica de Catalunya, partit implantat des d'aquella data a Tàrrega i a la comarca.

La coalició local de CiU al confeccionar ara la llista electoral ha fet trencadissa. La serenitat i sentit de responsabilitat dels dos perjudicats capdavanters d'Unió ha evitat que es produís a Tàrrega el que en altres nombroses poblacions de Catalunya. L'extrem esdevinguè a Banyoles, on CiU s'ha quedat sense candidatura. Aquí degut a la actitud insòlita de Pere Grau respecte als dos dirigents principals d'Unió a Tàrrega s'anava o originar un fet escandalós que s'ha volgut evitar per no perjudicar el bon nom de la ciutat.

És el cas que som molts, entre ells nombrosos afiliats a Convergència, que opinem que, a part d'Antoni Ribalta (per la seva nul.litat) i Pere Grau (per l'excés de càrrecs polítics que ostenta a Tàrrega, Lleida i Madrid, amb desplaçaments constants, amb un conjunt d'obligacions que resten desateses), també era l'ocasió que abandonés el càrrec de regidor Jaume Aligué Escudé, per entendre que està més que cremat pels anys que porta al municipi. És el personatge que els dos dirigents principals d'Unió vetaven, com ja van fer infructuosament quatre anys endarrere, puix que no volien acceptar-lo com a company d'equip per motius greus que estimen imperdonables.

Per múltiples informacions rebudes, que sovintegen, el dirigent local esmentat acapara en massa el rècord d'antipaties personals. Pel que tinc notícia, el seu currículum polític és exuberant en detalls repudiables.

Llegia recentment que a les eleccions de quatre anys endarrere, en moltes butlletes de vot de CiU aparegué el nom de Jaume esborrat. És possible que aquesta incidència augmenti si tenim en compte la indignació expressada fa unes setmanes en un escrit signat per més de sis-cents targarins que no accepten el regidor d'urbanisme i a la vegada president dels Amics de l'Arbre, pel que fa a la instal.lació d'unes espectaculars antenes de telefonia mòbil en un emplaçament del parc de Sant Eloi que estimem rebutjable, on s'ha evidenciat l'habitual prepotència i marginació dels veïns afectats per part del regidor de què es tracta.

Ensenyament

–Saps què? L'altre dia em va costar molt dormir perquè vaig veure a la tele aquell nen de l'Iraq sense braços i cremat.

–Ja! Però no se li veia res!

–Anava tapat, ja ho sé, nen! Però com menjarà ara si no té mans ni els pares per donar-li'n?

–Doncs el meu pare diu que els mateixos que han destruït aquest país d'Iraq ara guanyaran molts diners reconstruint-lo. Doncs a mi em sembla que en una guerra no hi guanya ningú.

–Jo crec que el Bush s'ha equivocat, però el Saddam, amb aquell bigotot, mira que és dolent amb el seu poble.

–Ja! L'Aznar també el porta el bigotot!

–I ara què passarà amb tots els nens sense pares? Què faran amb ells?

–Doncs els portaran a una escola

–Que no! No veus que també n'han matat molts, de nens!

–Sort que quan nosaltres serem grans els qui ara manen ja no hi seran o seran molt vells i tot serà diferent.

–I per què serà diferent?

–Perquè serem nosaltres els qui manarem, i direm no a les guerres.

–A mi no m'agrada manar.

–Que ho sabeu que hi ha països que fa molts anys que estan en guerra?

–No.

–No?

–I per què no se'n parla?

–Perquè són tan pobres que a ningú els importen.

–Si home!

–Ah, no t'ho creguis!

–No, és perquè són molt lluny.

–Ja. Però també mor molta gent, no?

–Jo no ho entenc això.

–Per això no hi ha d'haver guerres.

Aquest és un petit recull d'opinions i reflexions fetes pels nens del Jacint Verdaguer. gràcies per una festa del No a la guerra tan participativa.

Ensenyament

El passat diumenge dia 27 d'abril la Coral de Grans de l'Escola Pia, formada per alumnes de quart, cinquè i sisè de primària, va sortir pels carrers de la nostra ciutat a cantar caramelles. És una tradició que any darrere any va fent la coral amb la finalitat de gaudir del cant, de transmetre a l'altra gent l'estima per la música, i en especial per les cançons tradicionals catalanes.

Postal fora vila

No disposo de cap referència escrita recordativa d'aquelles festes majors de maig del anys quaranta. Hauré de remoure, com faig sempre, el calaix de sastre de la meva memòria. Per altre cantó, possiblement quan aquesta postal vegi la llum del dia, la Festa Major d'aquest any ja haurà fet esclatar el darrer dels seus petards.

No era aquest (el castell de focs), el millor número de la festa. M'encantava, més que res, que el batec de les campanes, al capvespre del dissabte, ens anunciava la gran festa de l'endemà, mentre les mestresses de casa feien les darreres compres, gairebé totes referides a la gastronomia, i algun despistat de darrera hora s'emprovava les sabates a cal badies, perquè era obligat estrenar quelcom per la Festa Major. Mentrestant a l'interior de la parròquia, la comunitat entonava les vesprals de les Santes Espines.

El solemne ofici del dia següent en honor de les santes relíquies donaria lloc a la solemne processó de la tarda, d'extraordinària concurrència de la qual caldria destacar la blancor del vestuari de les nenes que havien combregat recentment. L'Ajuntament en ple, de vint-i-un botó, collaret inclòs (ignoro si encara és vigent) donava solemnitat i prestància a la comitiva.

Tot això en l'aspecte religiós. Prèviament, a mig dia, ja havíem fruït d'una ballada de sardanes enfront dels bars del pati, i cap al tard, ball a la pista de l'Ateneu amb una de les millors orquestres del moment. A la mateixa hora, nova ballada de sardanes a les escales de l'estació, normalment a càrrec de la cobla local.

Al dia següent, altra vegada solemne ofici, aquest dedicat a la Mare de Déu de l'Alba, amb igual solemnitat al del dia anterior. Es repetien les ballades ja descrites i a la nit esclatava el castell de focs que tingué diferents ubicacions.

El trecer dia era una mena d'annexió a la festa, a major honra i glòria de Sant Isidre Llaurador i dels seus protegits pagesos. Ball de tarda i traca de nit. Crec recordar que no es repetien les ballades. La gent estava ja molt cansada.

Tot això és la descripció esclarida del que podríem anomenar l'espina dorsal de la festa, ja que fóra oblit imperdonable deixar d'esmentar les sessions cinematogràfiques als cinemes Ateneu, Aliança i Catalunya, amb els millors films de recent estrena, de vegades prenent la davantera a Barcelona, un mal negoci pel fet de ser pel.lícules exemptes de publicitat, i per tant, desconegudes pel públic. El teatre també hi era present, a l'Ateneu i a l'Aliança, amb els èxits sarsuelers del moment com és ara La tabernera del puerto, Luisa Fernanda, Katiuska. I també cal no oblidar el circ que ens portava quasi sempre el qui fou gran empresari Matias Coslada i que tenia la ubicació a la plaça dels escolapis; gràcies a ell Tàrrega pogué fruir, entre d'altres, del debut dels qui foren cèlebre troupe de pallassos: Pompof, Teddy Nabucodonosorcito i Zampapollos.

M'he deixat, per acabar amb l'espectacle més multitudinari, l'abarrotat camp de futbol, sobretot quan teníem ocasió d'admirar equips punters com el Real Madrid o l'Atlètic de Bilbao amb els Zarra, Panizo i Gainza.

Ignoro com és la Festa Major de Tàrrega avui. Les de llavors les esperava amb candeletes... tal vegada perquè llavors tenia vint anys, més o menys.

---